Presentació

Perspectiva núm. 3:

 

Carlos Pellejero Gómez

Coordinador del Sector Carretera de la FSC-CCOO Catalunya

 

 

 

Quan el 1er de maig de 2009, ja fa 6 anys, ens manifestàvem demanant solucions a la crisi ho fèiem sota dos principis: que d’aquella situació només es podria sortir amb més treball, inversió pública i protecció social, i que la crisi no l’havíem de pagar les persones treballadores, ja que no vàrem ser els autors de la mateixa.

Malauradament 6 anys després hem de concloure que l’anàlisi que vàrem fer era correcte, però qui tenia capacitat per dur a terme les polítiques necessàries per orientar aquestes solucions no només no ho va fer, si no que va aprofundir encara més les causes, forçant que, efectivament, la crisi que uns pocs havien creat, la paguéssim entre tots.

Recordem que al 2009 encara governava el PSOE a Espanya i, malgrat les evidències d’aprofundiment de la crisi que feia mesos que es feien sentir, va aplicar unilateralment la reforma laboral mitjançant el RDL 10/2010, que abaratia el preu dels acomiadaments improcedents i obria la porta a despenjaments de conveni sense control i a modificacions substancials de condicions de treball. Aquesta primera reforma laboral va iniciar el camí que després seguirien les successives del Partit Popular, tant en quant la forma com en el contingut.

I és que si alguna cosa ha caracteritzat les reformes laborals dels darrers anys que, insisteixo, són més causa que no conseqüència de la situació de crisi que vivim, ha estat el model emprat pels diferents governs: el Reial Decret Llei.

Aquest tipus de norma es troba contemplat a l’article 86 de la vigent Constitució i determina que només s’ha de fer servir en cas d’extraordinària i urgent necessitat, ja que és promulgat directament pel Govern i, només després, sotmès a la votació del Congrés del Diputats. Així doncs, quina era la extraordinària i urgent necessitat que obligà al govern a la promulgació d’aquest norma en contra de les voluntats expressades per tots els agents socials?. Recordem que la seva publicació i posterior conversió en Llei 35/2010 va provocar la Vaga General del 29S però també les queixes de les organitzacions patronals que la titllaven de massa inconcreta.

Als anys 90 i principis d’aquest segle, havíem viscut com els organismes internacionals creats a partir dels acords de Bretton Woods, els FMI i el Banc Mundial, nascuts per tal de “fomentar la cooperació monetària internacional, facilitar l’expansió i el creixement equilibrat del comerç internacional” (FMI) i per “oferir préstecs a baix interès i recolzament econòmic per a països en desenvolupament, per tal de lluitar contra la pobresa” (BM), anaven poc a poc esdevenint guardians dels interessos econòmics de les grans corporacions multinacionals, imposant als governs de països sencers uns criteris d’estabilitats financera i contenció de l’endeutament, que, necessariament, marcaven un camí molt determinant en quan a la política interna, no només econòmica, si no social i de dret. Efectivament, ho vèiem, ho vèiem a països de l’Àsia o de Sudamèrica, però mai hauríem pensat que podia passar a Europa.

La informació que ens arribava d’aquesta situació resultava, fins a cert punt, confusa (o intencionadament confusa): d’alguna manera es comptabilitzava a les poblacions d’aquest països de la situació a la que es trobaven. El que es donava a entendre és que en aquest països en vies de desenvolupament s’havia estirat més el braç que la màniga (tothom sap de la proverbial manca de capacitat de autogestió dels pobles descolonitzats) i ara calia fer front a les conseqüències, quan en realitat el missatge resultava molt més cruel: els diners que els havien prestat tenien per objecte garantir l’activitat d’un mercat que permet a les grans corporacions del països més desenvolupats vendre els seus articles a qualsevol lloc del món. Afortunadament, alguns governs van saber desfer-se d’aquesta carrega o, com a mínim, negociar la raonabilitat de les mesures que s’havien d’adoptar (Brasil, Costa Rica, Equador, etc.)

Amb l’esclat de la crisi financera e immobiliària als Estats Units i a Europa passem al centre del problema: la voraç especulació afavorida pels bancs i recolzada pel govern passava a ser responsabilitat de les persones que “havien viscut per sobre de les seves possibilitats”. Quan els diners deixen de fluir des de l’especulació, les grans corporacions, mitjançant els organismes internacionals, fan servir la mateixa medicina que tantes vegades s’ha implementat: abaratir la despesa en treball.

I aquest és el marc al qual es desenvolupen les successives reformes laborals iniciades pels govern del PSOE però continuades (i de quina manera) pel del Partit Popular.

De les reformes esmentades podem dir moltes coses i cap bona:

-per un costat són, indiscutiblement, una imposició que responent als criteris de les grans corporacions (i bancs) no formaven part dels programes electorals de cap partir dels que actualment ocupen els escons del congrés o el govern de l’Estat (o de cap Comunitat Autònoma) i per tant, estan acreditadament mancades del recolzament democràtic de cap procés democràtic de participació.

-per l’altre han aprofundit greument la situació de crisi, abaratint l’acomiadament fins a límits mai vistos a la nostra jove democràcia, han suposat un endarreriment de decennis en drets de les persones treballadores, ressuscitant fantasmes de precarietat i dependència clarament preconstitucionals. La brutal pèrdua de capacitat adquisitiva de les persones treballadores, amb la caiguda del salaris o, encara pitjor, amb la pèrdua de la seva ocupació ha provocat la gran caiguda de la renda disponible de les famílies, la caiguda de les vendes de tot tipus de productes i, conseqüentment, l’enfonsament d’una part important de l’economia nacional, basada en la petita i mitjana empresa amb escassa projecció internacional.

Ja hem tingut prou d’aquesta medicina, cal agafar el bou per les banyes i aturar aquestes polítiques que no tan sols ataquen les classes treballadores ja que són també un gran prejudici pels petits propietaris que, no ho oblidem, són els que creen més del 80% de l’ocupació en aquest país. Cal fugir de solucions a curt termini de les quals no sabem mai a qui beneficiïn. Però tot plegat, això no serà possible sense una participació informada i conseqüent de totes les persones que composen la ciutadania d’aquest país: no potser que tornem a caure en el mateixos topics ja que, si hi ha una cosa de la que som responsables, és de triar als nostres representants i de demanar-los comptes de la seva feina.

 

 

Manolo Fages

Secretari general de la FSC-CCOO Catalunya

 

 

 

Els set anys que portem de profunda crisi econòmica han posat al descobert també que el model polític, fruit del consens democràtic sorgit de la transició, es troba acabat, un model que el pas del temps i l’immobilisme dels partits tradicionals, bàsicament el bipartidisme PP i PSOE, ha assolit un alt grau de desafecció de la ciutadania cap a la política, augmentant l’abstenció i la sensació de “tots són el mateix”, etc.

La dramàtica situació generada per la crisi econòmica, amb els inacceptables nivells d’atur, les contínues retallades en drets socials i l’empobriment continuat de la societat, principalment de la classe mitjana i de la classe treballadora, així com la falta d’expectatives d’una generació de joves, segurament la més preparada de la nostra història, han donat lloc al qüestionament del sistema polític d’aquest país, sentint-se no representats per l’actual “classe política”. Aquest aire fresc de rebel·lia i de conscienciació, jo no diria política, però sí social, va tenir la seva eclosió en el 15-M, semblant que els ciutadans anaven a prendre major presència en la vida política d’aquest país, exigint una democràcia real. Curiosament en plena expansió del moviment 15-M es produeixen les eleccions municipals amb un aclaparador triomf de la dreta del PP, que juntament amb la majoria absoluta aconseguida en 2011 han donat la major concentració de poder aconseguida per un partit en la democràcia espanyola.

La veritat és que a mesura que avança la crisi, transformant-se en una crisi social i política, coincidint a més amb l’aparició d’importants casos de corrupció que afecten alguns partits polítics i institucions, es fa més palesa la necessitat d’insuflar una alenada d’aire fresc a la nostra anquilosada democràcia, i fins i tot d’iniciar un nou procés constituent.

La societat reclama a hores d’ara major grau de participació en la vida política. No en tenim prou amb votar cada quatre anys, són necessaris nous elements de control sobre l’acció política, de fiscalització de la gestió i d’assumpció de responsabilitats per aquells que tenen l’obligació del bon govern del que no és seu, sinó que la societat hem dipositat a les seves mans, però el govern actual i el partit que el sustenta, al contrari d’escoltar les demandes socials respon amb mesures repressives, com són la “llei mordassa “, la reforma del codi penal, etc.

En definitiva, en el context actual es constata la pèrdua de qualitat dels nostres sistemes democràtics, el descrèdit de totes les institucions –governamentals, judicials, polítiques, socials, també sindicals- i s’accentua la necessitat d’introduir canvis profunds en un moment d’exigència de regeneració i de nou impuls democràtic. Transparència en les actuacions, rendiment de comptes, mecanismes participatius, utilitat en l’acció,… són elements que cal repensar en l’actual marc de democràcia representativa insuficient.

En aquestes noves realitats el mercat de treball està suportant, de fa temps, continuats i profunds canvis. Les relacions laborals han anat evolucionant imbuïdes també de la lògica de la ideologia hegemònica, que ha utilitzat els avenços tècnics i la internacionalització dels processos productius i de distribució per reforçar el poder unilateral de l’empresari, afeblint així el dels treballadors organitzats i deixant en la indefensió els col·lectius més febles, esmicolant les unitats productives per introduir una major flexibilització dels processos i una precarització laboral amb l’objectiu final d’augmentar la taxa de guanys.

En aquestes noves condicions el sindicat té dificultats per ser la forma organitzativa dels treballadors de les petites unitats productives o de serveis, per unificar reivindicacions de col·lectius segmentats en condicions i expectatives vitals diferents, per dotar d’eficàcia les formes de lluita tradicionals.

Aquests canvis en el mercat de treball es produeixen en l’escenari d’una triple crisi –econòmica, social i polític-institucional- on el paper i la funció social del sindicalisme tendeixen a quedar desdibuixats, la seva credibilitat qüestionada i la seva utilitat ignorada.

En els darrers temps el sindicalisme en general, i CCOO en particular, ha estat sotmès a un intent de descrèdit des de la dreta econòmica i social, que ha intentat a través dels seus mitjans de comunicació el desmantellament del sindicalisme, com últim fre als seus interessos ultra liberalitzadors del mercat laboral. D’altra banda, la presència de persones vinculades als sindicats en alguns dels casos de corrupció, al costat de la percepció de part de la societat que els dos sindicats formaven part del sistema polític-social a què abans fèiem referència i per tant que som part del problema, traslladant a l’opinió publicada, més que a l’opinió real dels treballadors, la inutilitat dels sindicats i la seva decadència.

Una  crítica social i mediàtica, possiblement en alguns casos interessada, però que no hem de deixar de llegir atentament. Hem d’esbrinar sobre quin substrat es realitzen aquestes crítiques i quines de les nostres pràctiques les afavoreixen per canviar-les.

Seríem uns imprudents si el sindicat no fes un profund procés de reflexió sobre si la seva estructura, així com les seves pràctiques, són adequades al moment històric en què ens trobem i sobretot si són les apropiades per afrontar el futur, amb l’objectiu de seguir sent l’instrument necessari per als treballadors i treballadores.

CCOO ja ha iniciat aquest procés, primer procedint a una profunda reorganització sectorial i en el cas de la CONC, també territorial; posteriorment amb l’aprovació d’unes “mesures per reforçar les millors pràctiques i un codi de conducta”, amb una àmplia participació de l’afiliació, però des de la CONC considerem que cal encara un avanç més gran.

El passat 20 de novembre iniciàvem els actes de celebració del 50è aniversari de la CONC, de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Ho fèiem amb la voluntat de posar en valor el paper i la funció del sindicalisme al llarg dels últims 50 anys i, alhora, ressaltar el valor social del treball. Però també amb la voluntat de reivindicar la utilitat del sindicalisme per construir un futur de drets i d’igualtat. Volem aprofitar el conjunt d’actes que es realitzaran al llarg de tot l’any per revisar i actualitzar les formes, les propostes i l’acció del sindicat per encarar el futur en termes d’utilitat i de representativitat.

Per això hem llançat la iniciativa de desenvolupar una Assemblea Sindical Oberta, amb la qual pretenem que la societat ens ajudi a reflexionar sobre els problemes que apressen avui al món del treball i com ha de reaccionar i organitzar-se el moviment sindical, com afrontar problemàtiques com la de la precarietat laboral, la desocupació…

Un debat obert a l’afiliació, però també al conjunt dels treballadors i treballadores i a la societat en general. Hem d’utilitzar múltiples instruments de participació i recull de visions: debats argumentats i contrast de posicions, sessions de treball, tallers de participació, sondejos d’opinió. Un debat al qual convoquem el conjunt d’organitzacions sindicals i socials per reflexionar junts i debatre plegats, per definir les noves estratègies del moviment sindical català avui i durant els propers anys.

Les qüestions que volem debatre de manera oberta volen respondre a un seguit d’inquietuds i requeriments que emplacen el sindicalisme en aquests moments:

• Parlar de participació vol dir espais de debat i maneres de prendre les decisions no només en el sindicat sinó també a l’empresa i en els espais on participem amb altres moviments socials.
• Com organitzar els treballadors i treballadores. Els espais de concertació i la negociació col·lectiva han quedat molt reduïts i en molts casos no són suficients per concretar propostes, i la vigilància dels drets laborals de molts treballadors i treballadores és escassa. Com oferir respostes organitzatives, sociopolítiques i d’assessorament en la nova realitat del mercat de treball.
• En una situació de por i de desmobilització dels treballadors i treballadores hem de trobar noves formes de visibilitzar el conflicte.
• Hem de situar l’ètica com a valor central de l’activitat sindical, més enllà de la transparència i de les bones pràctiques. L’ètica és un valor que identifica els treballadors i treballadores i l’organització sindical. L’ètica també implica el compromís de transmetre els valors de solidaritat, igualtat, suport i ajuda mútua.

El procés de l’Assemblea Sindical Oberta, no pot ser un procés a l’ús de les practiques sindicals, sinó que la seva utilitat radicará també en la flexibilitat; flexibilitat en la forma de realitzar les assemblees preparatòries, flexibilitat en la forma de realitzar aportacions, flexibilitat en els mètodes utilitzats per a això, i sobretot confiança en què totes les aportacions seran valorades i que les conclusions del debat que ens portarà fins a la tardor hauran de ser el punt de partida perquè dissenyem el model de sindicat que volem per al futur pròxim, un model de sindicat dissenyat per a tots i totes i entre tots i totes.

Estem convençuts i convençudes que l’assemblea sindical oberta servirà per reforçar la funció i la utilitat del sindicalisme de CCOO, i per a què els propers 50 anys continuem construint presents i futurs.

Us animem a participar-hi!

 

 

Antonio Baylos

Catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social a la Universitat de Castilla La Mancha 

 

 

Els tres grans objectius en què es resumeixen les anomenades “reformes estructurals” que estan indissolublement lligades a les polítiques d’austeritat són els següents:  la reducció de la despesa pública destinada a l’Estat Social,  la desregulació definitiva del mercat de treball amb la generalització de la precarietat , l’abaratiment i la facilitació de l’acomiadament, i la reducció al mínim del poder contractual del sindicat, convertint la negociació col·lectiva en un pur instrument de gestió empresarial. Finalment, la privatització dels serveis d’interès general per  aconseguir beneficis privats als grans grups d’interès econòmic. La virulència de la reforma i la modificació que aquesta ha produït en un esquema regulatiu bastant assentat, ha portat a l’exaltació del poder privat, la relegitimació de l’asimetria històrica de la relació laboral i a la restauració del poder unilateral de comandament a l’empresa com característiques més rellevants del nou model.

S’insisteix que aquest és un marc irreversible, però per contra, la situació ha de canviar inexorablement i el sindicalisme de classe ha de ser un agent decidit en aquest canvi. És constatable ara, no només la condensació d’una opinió pública majoritària que rebutja el model laboral degradatori dels drets individuals i col·lectius derivats del treball, sinó que planteja la reversibilitat d’aquesta situació. El sindicalisme confederal ha d’avançar en el debat i la discussió de les línies generals sobre les quals hauria de desplegar una nova regulació legal de les relacions laborals. Per això, no ha de limitar-se només a debatre els projectes que poden venir de l’actual presència de subjectes polítics i de les seves propostes electorals, rebutjant algunes d’aquestes – com les que sostenen UPiD i Ciutadans sobre el “contracte únic” – i avalant altres, sinó mostrant una aproximació pròpia basada en el projecte de societat que en aquests moments el sindicat ha de presentar a la societat com disseny més o menys acabat del marc regulador que entén adient a aquesta situació econòmica i social.

Un aspecte d’aquest projecte que ha d’invertir el procés de degradació de drets en el qual la reforma laboral ens ha sumit és, per descomptat, la creació d’un nou marc institucional i legislatiu sobre el treball. Això suposa accelerar un debat profitós entre sindicalisme i exponents de la cultura jurídica sobre el disseny del nou model de dret del treball que, pel que fa als seus continguts i les seves formes de desenvolupament, s’acomodin als principis de l’estat social i del reconeixement del treball com a eix d’atribució de drets de ciutadania. Ara bé, aquest nou marc institucional exigeix ​​prèviament una reflexió sobre la pervivència del sistema de drets constitucionalment garantits, molt més després dels tres fallades del Tribunal Constitucional que han avalat la compatibilitat de la reforma laboral amb la Constitució espanyola sobre la base tant d’una interpretació extensiva de la llibertat d’empresa, com en atenció a “l’interès constitucional prevalent” a la conservació d’un nivell d’ocupació mitjançant la reconformació per la norma legal de l’abast dels drets ciutadans de negociació col·lectiva i del dret al treball.

Per tant, per al sindicalisme espanyol aquest problema es lliga directament amb el de la reforma constitucional a la qual ja es referia, al juny del 2014, la Comissió Executiva Confederal de CCOO després de l’abdicació del rei, exigint l’abordatge tant del model d’estat com el territorial, “així com els models social i econòmic”. En aquest redisseny constitucional del “model social i econòmic” hi ha molts aspectes en joc. Abans de res, el reforç dels drets laborals bàsics que han resultat més danyats per l’impacte en ells de les prescripcions de la reforma laboral, el dret al treball i el dret a la negociació col·lectiva. Però a més, l’espai de l’empresa no pot configurar-se com un territori immune a la democràcia, la qual cosa implica la reforma profunda de l’art. 38 CE incorporant l’estàndard de l’empresa socialment responsable com la figura constitucionalment prevalent d’empresa, i col·locant aquesta llibertat en el context d’una economia social de mercat sobre la qual el poder públic i l’autonomia col·lectiva han d’establir una actuació d’encaminament i de redireccionament sobre la base de les repercussions social i ciutadana de l’exercici del poder privat que es dedueix d’aquesta llibertat.

El terreny dels drets socials i de la seva exigibilitat és un territori que està sent reivindicat des dels moviments socials i des dels nous subjectes polítics emergents – no només a nivell nacional, sinó molt assenyaladament a nivell municipal- com l’espai urgent de reformulació constitucional. Es parla de nous drets però fonamentalment de donar exigibilitat a drets socials importantíssims però molt desguarnits jurídicament, com el dret a l’habitatge, o la creació d’uns nous, com el dret a una renda mínima universal. Però qualsevol plantejament seriós sobre l’enfortiment dels drets socials ha de descartar el principi d’equilibri pressupostari de l’art. 135 CE i com a mínim solucionar-ho amb la introducció de la clàusula de l’Estat social, de manera que la regla de la contenció de la despesa no pot prevaldre contra la necessària garantia dels drets socials promoguda per l’Estat Social que s’expressa en una gran part dels casos mitjançant l’erogació de prestacions econòmiques suficients per atendre els estats de necessitat de la ciutadania.

A banda d’això, l’abordatge de la Seguretat Social i la nova precisió de l’abast de les prestacions garantides, és un tema crucial en la delimitació d’un model democràtic del segle XXI. La reconsideració de la protecció per desocupació, juntament amb la reivindicació sindical d’una renda mínima garantida, ha de rebre una cobertura constitucional. Com també la determinació d’un nou estat de necessitat, com la dependència. I assegurar les garanties de les prestacions suficients en les pensions. I relacionar aquest complex institucional amb el model territorial de l’Estat, impedint les tensions privatitzadores de sectors estratègics com el de la sanitat.

L’any 2015 no només és un any molt intens en termes políticoelectorals. És també un any en què el sindicalisme espanyol ha de fer un salt endavant en la seva capacitat de dissenyar i planejar un marc de referència normatiu, social i econòmic, que trenqui amb la deriva autoritària i anticol·lectiva del dret del treball tal com ha estat imposada per les decisions derivades de la crisi econòmica durant cinc anys consecutius en progressió ascendent, en el qual es pugui reconèixer un impuls emancipador que lligui el treball assalariat amb la democràcia social.

 

 

Juan Manuel Tapia

Membre del Consell Nacional de la CONC i del CERES (Centre d’Estudis i Recerca Sindicals)

 

 

Quin Paper ha jugat el Sindicalisme en el Desenvolupament de les nostres Modernes Democràcies?

Pensar la relació existent entre el sindicalisme confederal i les nostres societats democràtiques avançades; el present d’amenaces certes per a la democràcia, en aquest context de crisi i conflicte social i polític; i dibuixar a grans trets escenaris alternatius, exigeix ​​desvetllar el procés històric, ni que sigui a través d’alguns episodis significatius, que va desembocar en el nostre estat social, el nostre règim de llibertats i drets socials.

La història de l’esquerra social i política és la història del desenvolupament “qualitatiu” de la democràcia.

És evident que el moviment obrer organitzat, el sindicalisme de classe, i les diferents expressions polítiques de les esquerres, necessiten d’un marc de llibertats per a la seva existència plena i desenvolupament, però la democràcia no ha estat, ni és, un fet instrumental sinó el resultat de la nostra pròpia existència com a subjectes en el procés de lluita de classes.

Fins i tot, quan les estratègies de l’esquerra es van formular com “dictadures” democràtiques, amb resultats tan dramàtics i contradictoris amb els objectius polítics originals, la justificació era la superació dels límits de la democràcia “formal”, i en escenaris de devaluació del propi sistema democràtic, moments de deriva autoritària o situacions de dictadura pura.

Aprofito per reivindicar la permanent reflexió de la relació condicional entre els mitjans i els fins, el que afecta tant als nostres grans moviments estratègics, com a l’acció sindical quotidiana o la negociació d’un conveni col·lectiu, per als quals la democràcia tampoc té caràcter instrumental .

Des del sindicalisme tenim l’avantatge, a poc que reflexionem sobre la nostra naturalesa com a subjecte social, que la democràcia és per a nosaltres “un fet constitutiu”, sense el qual no és possible coaligar les voluntats personals que tenen com a resultat l’acció col·lectiva que implica el sindicat.

Potser per això, la burgesia i l’empresariat, des dels propis orígens de la revolució industrial i el conflicte social modern, van estar atents a prohibir i reprimir el dret de coalició obrera. De forma tan primerenca com 1791, i en plena revolució francesa, els jacobins legislen en favor de la llibertat d’empresa i contra l’associacionisme obrer amb la Llei de Le Chapelier.

Convé no oblidar que el sindicat és expressió de la decisió democràtica de “autoorganització” de les persones treballadores, per exercir una força col·lectiva, una interferència democràtica i legítima, en les relacions de treball. El meu esment a la “autorganització” de les persones en el sindicat no és accidental. Crec que segueix sent una pista útil per al creixement de la nostra organització i la nostra acció com a sindicat. També per pensar els camins que portin, millor d’hora que tard, a la unitat plena del moviment sindical.

Convé rellegir una peça bàsica en la literatura sindical moderna, el “contracte moral” de José Luis López Bulla. Potser és el moment per a que CCOO constitueixi, i obri al públic general, amb utilitats per a nosaltres mateixos, una biblioteca virtual amb documents com l’esmentat. El mateix origen de CCOO és un dels més nítids exemples de “autoorganització” de les persones treballadores.

La veritat és que la història del desenvolupament democràtic de les nostres societats, tant en el polític com en el social, no es pot entendre sense la “genètica” democràtica de l’esquerra social i política. Un procés històric protagonitzat per les classes treballadores i populars, davant de les resistències de les classes dominants, un procés de lluita de classes amb el seu perfil propi en cada context temporal o espacial; amb els seus equilibris diversos, de major o menor estabilitat en el temps, i lògicament, vinculats a les diferents fases del desenvolupament capitalista.

Serveixi aquesta darrera reflexió per afirmar que el nostre estat social de dret té una íntima relació amb les fases més avançades del fordisme-taylorisme. És el desajust entre la nostra realitat politicosocial actual i la configuració de la nova fase del desenvolupament capitalista i les seves lògiques dominants, la revolució tecnològica i la globalització, que estan impactant en les relacions socials de producció a tot el planeta, les que provoquen els dilemes i amenaces amb les que avui ens enfrontem.

Una nova fase que, com ens recordava recentment Miquel Falguera no abandona, sinó al contrari, el taylorisme, perquè aquest és l’expressió de l’autoritarisme de l’empresari sobre l’empresa, o el que és el mateix, el problema del poder en les relacions de treball i sobre l’organització del treball, en disputa amb el sindicat.

Una nova fase de desenvolupament capitalista que està al centre de l’actual crisi i que, curiosament, en pocs anys, ha passat del diagnòstic de Sarkozy, sobre la necessària refundació ètica del capitalisme, a les últimes declaracions de Lagarde, sobre l’existència de suficients marges per a la continuïtat del desenvolupament del sistema. Això de la curiositat és sarcasme, realment es tracta d’advertir sobre les “terribles” condicions materials, socials, polítiques i jurídiques, en què el capitalisme pot, i vol, tenir continuïtat.

Considerar aquest fet ha de ser requisit necessari per a esbossar alternatives, per ubicar en aquestes alternatives, des del general fins la quotidianitat, el paper del sindicalisme en les estratègies de transformació social.

Tornem a la història del moviment sindical, dins dels límits espacials d’un article com aquest, per comprendre la nostra empremta decisiva en la construcció de l’estat social de dret i les llibertats, i de com res del que avui gaudim “ens ha caigut del cel “.

No es tracta d’un exercici de “historicisme”; es tracta d’ubicar la nostra realitat en l’esdevenir històric; si es vol, d’una visió de les coses des de les “virtuts” del materialisme històric, que és sempre útil per construir futurs.

La memòria històrica no passa per bons moments, que això sigui així des del camp de la dreta econòmica i política sembla lògic, perquè sempre han intentat amagar les seves pròpies vergonyes; que es produeixi similar fenomen en el camp de l’esquerra és “cretinisme” col·lectiu, i un “adamisme” al servei d’interessos purament personals. No és de rebut que alguns dels nostres creguin haver descobert l’esfericitat de la terra.

Fem-ho a través d’alguns, quatre, episodis transcendents i il·lustratius.

El primer, el gran moviment que va significar el “cartisme”. Un moviment popular, íntimament relacionat amb la classe treballadora anglesa i les seves primeres organitzacions sindicals, que s’estén des de 1838-1848, que té com a plataforma reivindicativa eminentment política i democràtica, el sufragi universal masculí, el vot secret, la renovació anual del parlament – per evitar la corrupció-, el pagament d’un salari als diputats -per permetre l’accés de treballadors a la representació democràtica-, i circumscripcions electorals que garanteixin la proporcionalitat igualitària de vots i representants. No cal que indiqui l’enorme semblança entre aquelles reivindicacions i les que avui, 175 anys més tard, són problemes de la nostra pròpia agenda política.

El segon, es refereix al fet, evidentment no casual, que el primer dret constitucional d’associació obrera, en la Constitució resultat de la revolució de 1868, La Gloriosa, es produeix de manera simultània amb el dret de sufragi universal masculí. Aquesta relació entre associacionisme obrer i democràcia té a veure amb el fet del nou protagonisme polític de les classes treballadores, amb l’elecció dels primers diputats vinculats a ella i a diferents escoles de pensament socialista, Fernando Garrido, posteriorment Francisco Pi i Margall, o fins i tot Fermín Salvochea, un dels principals organitzadors de la primera internacional i alcalde de Cadis. Segur que a Pablo Iglesias no li hagués molestat aquesta referència.

En el mateix sentit, i especialment a Catalunya, cal reflexionar sobre les relacions triangulars i de companyonia, entre els dirigents demòcrates més assenyalats, com Abdó Terradas, els dirigents del primer obrerisme com Juan Muns i Josep Barceló, i la intel·lectualitat dels nostres propis socialistes utòpics, com Narcís Monturiol.

La identificació entre el moviment obrer, català i espanyol, i la democràcia política i socialment avançada, és un fet des dels orígens, i aquesta democràcia avançada, només podia ser, pel retard capitalista del nostre país, una democràcia de transformació impregnada de socialisme.

El tercer, la república de Weimar de 1919, i el primer reconeixement constitucional del dret a la negociació col·lectiva -art. 165 de la Constitució de Weimar-, el naixement del dret de participació dels treballadors en l’empresa i la democràcia industrial, la primera constitucionalització del Dret del Treball i del dret sindical, les primeres passes de l’estat del benestar i els drets humans fonamentals de segona generació, els drets socials vinculats a la feina. Aquestes realitats estan darrere del naixement de l’Organització Internacional del Treball, també en 1919.

Aquestes conquestes socials i democràtiques tenen el seu origen i explicació en els amplis moviments revolucionaris del moment. No van ser en cap cas pacíficament acceptats, i fins i tot després d’acceptats a contracor, i un cop passada l’onada revolucionària, els poders econòmics alemanys van intentar derogar-los a partir del més ampli moviment de locaut patronal que ha conegut l’Europa moderna.

El quart, la participació de l’esquerra social i política europea en la resistència contra el feixisme, que explica l’extensió de la constitucionalització dels drets socials i el propi estat social de dret a partir de 1945, que s’havia iniciat en el Període d’Entreguerres. Nosaltres vivim la nostra pròpia experiència, amb la lluita antifranquista en la qual és essencial la participació de CCOO i que culmina, en la Constitució de 1978, la construcció del nostre propi estat social de dret, la nostra configuració constitucionalment avançada com economia social de mercat, i la constitucionalització dels drets socials.

Està amenaçada la democràcia, tal com la coneixem?

Malauradament, la resposta és afirmativa. Hi ha un amplíssim consens respecte del diagnòstic del que està passant. La nova fase del capitalisme i el desenvolupament de les forces productives, la globalització i la devaluació del paper regulador dels estats nació, la funció dominant del capital financer i l’extensió i aprofundiment dels plantejaments ideològics neoliberals, són el nus neuràlgic de la nostra crisi econòmica, social i política.

Una crisi amb perfil propi lògic però que comparteix amb anteriors crisis capitalistes, com la del 29, alguns trets, ara multiplicats, entre ells el domini de les lògiques del capital financer, la generació d’enormes desigualtats socials i atur, i una àmplia dimensió temporal. El crac del 29, va ser un moment àlgid d’una crisi iniciada molt abans. Va ser el brou de cultiu del “ou de la serp”: el feixisme, i no va finalitzar de fet, fins després de la Segona Guerra Mundial.

Tornen a emergir nous i vells conflictes bèl·lics i el risc de la seva extensió; neixen nous riscos globals per a la humanitat, creats per la lògica del sistema i abans no imaginats, com els que impliquen els límits naturals del planeta, la crisi ecològica i el problema de la sobirania alimentària; adquireixen més virulència els conflictes religiosos i el qüestionament del laïcisme, sobre la base de l’integrisme, i en totes les cultures i tradicions. També els conflictes nacionals mal resolts.

La democràcia, com a expressió tota imperfecta que es vulgui del poder social, és un adversari, llevat que la manipulin dins d’uns límits admissibles per als seus interessos i projectes, dels poders econòmics que governen la crisi, i els seus mediadors polítics de signe divers en les diferents àrees del món.

Existeix també, un ampli consens sobre la ruptura del pacte social implícit després de la postguerra. Explícit, en tot cas, en les constitucions pròpies de l’estat social de dret i les seves institucions, el desenvolupament de l’estat del benestar, la universalització de la sanitat i l’educació, dels serveis públics -inclosos els nous mitjans de comunicació social públics, els serveis socials, la protecció social i un enfortiment de les administracions públiques- i un règim de llibertats públiques i socials avançat, que inclou el dret del treball, el dret sindical i les institucions jurídiques associades com el dret de vaga, i l’exclusió del locaut patronal i la prohibició de conductes antisindicals.

Un pacte pel qual l’esquerra social i política accepta no qüestionar la propietat dels mitjans de producció, accepta la propietat privada de l’empresa i el govern de l’organització del treball per l’empresari, excepte el dret de participació dels treballadors i les seves organitzacions, i els límits socials de l’economia que significa l’interès general.

A canvi, obté el propi estat social del benestar, la possibilitat de polítiques econòmiques públiques, i en general, una forta intervenció en les polítiques de redistribució de la renda, sobre la base d’una política fiscal progressiva, i és clar, les pròpies possibilitats de transformació social que ofereixen les polítiques econòmiques públiques i el sistema democràtic tan treballosament conquerit.

Umberto Romagnoli, descriu aquest itinerari de conquesta social del sindicalisme amb una imatge gràfica, al mateix temps que èpica, que parla de les generacions d’homes i dones de granota blava i mans plenes de durícies, que construeixen els drets socials de ciutadania, i del risc de perdre la memòria d’aquest viatge.

Aquest intercanvi, aquest pacte, o aquest equilibri ha estat trencat per l’evolució del propi sistema i les polítiques neoliberals que el sostenen. Una ruptura a favor del mercat i l’economia capitalista, dels poders econòmics.

Tres exemples significatius d’aquesta ruptura, i la consegüent devaluació democràtica són, d’una banda, la reforma constitucional “opaca” que va suposar l’adopció de límits constitucionals a la política pressupostària de l’estat, i per una altra, la recent sentència del Tribunal Constitucional 8/2015 en relació a la reforma laboral o, en el mateix sentit, el setge a la democràcia grega.

En el primer cas, amb una reforma constitucional autolimitativa de la capacitat de les polítiques econòmiques públiques, ja molt restringides a partir de la transferència de sobirania sobre política monetària a la Unió Europea, sense ser acompanyada per una veritable política democràtica europea sobre l’economia de conjunt. Una reforma constitucional sense referèndum ciutadà i sota la cortina de fum de l’estiu per evitar un veritable debat públic.

La segona, la sentència 8/2015 del Tribunal Constitucional que dóna llum verda a aspectes importants de la reforma laboral, en la mateixa línia que l’anterior sentència 119/2014, que de forma explícita planteja la subordinació dels drets constitucionals fonamentals, en aquest cas, el dret a la llibertat sindical i la negociació col·lectiva, a les exigències econòmiques de l’actual context. Vegeu una anàlisi més detallada de totes dues al butlletí jurídic sindical del CERES (Anàlisi de la sentència del TC 119/2014, Anàlisi de la sentència del TC 8/2015).

Això és, a més de l’abandonament per part del Tribunal Constitucional de la seva missió central com a tribunal de garanties constitucionals, una manifestació clara de la ruptura d’un dels principis fonamentals de la democràcia des que va ser formulada per Montesquieu en 1748, en l’Esperit de les Lleis: el de la divisió de poders, i la independència del poder judicial.

Es tracta d’una reforma constitucional “encoberta”, i un pas més en el procés de “desconstitucionalització” del dret del treball.

Una peça d’acompanyament a aquesta deriva antidemocràtica són els plantejaments de criminalització de l’exercici del dret de vaga. Dret de vaga que ha estat qüestionat recentment en un gran debat a l’OIT; la qual cosa indica el caràcter universal dels problemes dels que parlem.

La tercera, el qüestionament, llis i pla, de la sobirania política del poble grec. El pronunciament democràtic del poble grec, que implica una impugnació de les polítiques neoliberals europees, s’ha convertit en un laboratori de proves de la lluita contra els poders no electes democràticament que governen la Unió Europea. La qüestió no és la dels límits que imposa la Unió, sinó la necessitat d’un canvi des de les sobiranies populars dels estats membres, per afirmar una nova sobirania democràtica dels pobles del conjunt de la UE, transformant social i políticament Europa.

Què reflexions poden ser útils per al “Què fer”?

Són reflexions que cal abordar d’una manera integral i interdependent.

La primera ha de referir-se a que no és possible fer un viatge en el temps al passat, per recompondre, en els mateixos termes, la situació anterior a la ruptura dels antics equilibris polítics, socials i econòmics. Ni és possible ni desitjable, al meu entendre, per a la humanitat. Les raons són múltiples, i només apunto algunes.

Aquella no va ser una “edat d’or”; el món dels blocs que perpetuava el domini, en tots dos, de la condició assalariada amb la transformació social real “hipotecada”, en una i altra riba, amb els dèficits democràtics, no per singulars menys comuns, en un i altre camp. Amb els riscos bèl·lics catastròfics i la permanent amenaça a l’ecosistema planetari.

Però el que és determinant són les característiques de la nova fase de la manera de producció capitalista, que ha d’identificar-se per construir qualsevol línia d’estratègia social i política alternativa: la globalització, la revolució tecnològica i organitzativa de l’organització del treball, que han configurat des de fa anys, noves lògiques dominants en el sistema i nous poders en lliça.

Qualsevol alternativa s’ha d’ubicar en la nova realitat. Des dels objectius que assenyalin grans canvis generals, als que dissenyen transformar qüestions més quotidianes, com la negociació col·lectiva, o la regeneració democràtica del subjecte sindical, per posar dos exemples.

Això dóna sentit al títol d’aquest article, defensar la democràcia avui és l’acció pel seu desenvolupament qualitatiu en la nova realitat.

La segona ha de caracteritzar el nostre paper en el disseny del futur. El sindicat està legitimat, i ho estarà més amb la seva pròpia regeneració democràtica i participativa, per redefinir el seu projecte sindical i actuar en la construcció del futur. Una condició bàsica és mantenir el seu propi perfil com a subjecte social de l’esquerra, la seva autonomia, la seva independència, la seva representació de la continuïtat de la centralitat del treball en les societats humanes, que constitueixen l’epicentre del projecte sindical. No quedar atrapat, en la immobilitat i la passivitat, de l’expectativa del canvi polític. Un canvi polític, per altra banda, que no és possible en tots els seus efectes sense la nostra participació i compromís.

Així, el sindicat té legitimitat per opinar sobre les grans línies de la reforma democràtica necessària. La necessitat d’una democràcia més participativa i de nous instruments de consulta ciutadana. Noves exigències de democraticitat dels partits polítics i sobre els compromisos que impliquen els seus programes electorals. Sobre el sistema electoral, la proporcionalitat del sistema i l’existència de circumscripcions de proximitat. Sobre el finançament de partits i organitzacions socials. O en relació a l’existència d’un laïcisme efectiu, o una divisió de poders real i independència de la justícia.

Totes les polítiques socials i les polítiques públiques són objecte de la nostra anàlisi i la nostra acció.

També l’estructura de l’estat i l’entramat institucional entren dins de l’esfera de la nostra opinió i la nostra influència. Les llibertats nacionals, l’enfortiment del municipalisme. L’únic criteri exigible és el propi criteri democràtic, i de defensa i respecte de la diversitat d’opcions democràtiques. Per això la formulació del dret a decidir és un encert.

La tercera reflexió hauria de referir-se a l’íntima vinculació entre aspectes de la democràcia que el propi sistema ha intentat mantenir inconnexos. Sobirania política i sobirania econòmica. No pot existir un veritable aprofundiment democràtic en allò polític si de manera simultània no es desenvolupa la sobirania econòmica. Això és un fet des dels mateixos començaments del capitalisme i expressa els límits de la democràcia en la concepció de l’estat liberal. Justament per superar aquesta situació neix l’estat social de dret, ara amenaçat.

La reversió en termes de poder dels actuals desequilibris a favor del mercat i l’economia, avui tan evidents. La formulació de noves regles de control social i democràtic del mercat i el món econòmic, exigeixen al sindicat i a l’esquerra nous plantejaments. Des de 1981, i el programa comú de l’esquerra francesa, tan ràpidament abandonat, no s’ha reeditat una alternativa seriosa, de consens social i il·lusionant com aquella.

Cal repensar els límits del dret de propietat privada i del mercat, que facin realitat la formulació de l’economia social de mercat -si aquesta és l’opció general ara- i facin efectiva la prevalença de l’interès social i general. Límits des d’allò institucional i constitucional, però també, des dels poders socials. Cal repensar el paper de les empreses públiques i la gestió dels serveis públics, el control públic dels sectors estratègics, inclosa la banca i la necessitat d’una banca pública, o el problema dels interessos privats que governen els mitjans de comunicació social.

També cal replantejar les formes d’economia i propietat social, i les noves experiències d’economia ciutadana o col·laborativa, el voluntariat, etc, separant clarament el gra de la palla.

El nostre paper representatiu del món del treball només és possible exercir-lo des d’una representativitat real del conjunt del món del treball, tal com es presenta en les actuals realitats econòmiques i socials. El treball autònom, el treball cooperatiu, les diverses formes de treball avui denominat informal, etc.

Un major desenvolupament efectiu de la qüestió de la responsabilitat social d’empreses, administracions i organitzacions és una peça important d’aquesta operació.

Aquest renaixement del que és social i ciutadà en la lluita pel desenvolupament qualitatiu de la democràcia, ha de generar el desenvolupament de nous drets socials de ciutadania i l’aprofundiment dels que avui són simplement esbossos o afirmacions importants però retòriques. Noves formulacions de drets que han de impregnar les reformes constitucionals i el propi desenvolupament constitucional europeu.

En aquest ampli moviment cal continuar aprofundint la relació entre el sindicalisme i els moviments socials i plataformes ciutadanes. També cal estendre i desenvolupar la nostra convergència amb el món del coneixement més divers i la cultura.

En aquest terreny, des de la perspectiva més específica del sindicat, és urgent tornar a posar en la nostra agenda la qüestió del que s’ha anomenat històricament la democràcia industrial. I fer-ho des de la nova realitat de les empreses, des de les noves concepcions dels drets de les persones diverses en el món del treball, des de nous drets sindicals i col·lectius en l’organització del treball tal com es configura avui en els nous paradigmes organitzatius i tecnològics. Drets proactius que garanteixin el poder sindical al projecte empresarial.

Aquesta és una part essencial del projecte sindical per a la reforma del sistema de relacions laborals i de treball. Un sistema que necessita de noves regles de representativitat del sindicat, d’un nou sistema d’eleccions sindicals que ampliï la seva capacitat democràtica de forma inclusiva per a les persones de la petita empresa que ara estan pràcticament excloses, d’un major desenvolupament del sistema extrajudicial de solució de conflictes que ampliï la seva actuació a l’esfera de la prevenció i assessorament, que garanteixi un major poder de l’autonomia col·lectiva.

No hi ha dubte que la reforma del sistema de relacions de treball necessita de la reversió i qüestionament dels canvis operats per les contrareformes laborals, però l’alternativa no pot ser la simple “marxa enrere” perquè el sistema des de fa temps necessitava i necessita de una veritable reforma per vincular-lo a les noves realitats i per fer efectiu un veritable projecte sindical de reforma democràtica del sistema.

Un recent article d’Antonio Baylos, accessible des del nostre Butlletí Jurídic Sindical del CERES, ofereix interessants pistes i reflexions sobre aquesta reforma, i la necessària reconstitucionalització del dret del treball.

La quarta reflexió que proposo té relació amb la necessitat de continuar avançant a ubicar el nostre projecte sindical, amb caràcter estratègic, en la realitat de la globalització.

Les actuals limitacions dels estats nació no poden suposar una negació de les seves encara enormes potencialitats per al canvi. Ara bé, el sindicat no pot obviar aquestes limitacions, però la seva acció en l’àmbit dels estats nació s’ha de concebre com una contribució a un projecte més general, en el nostre cas, el de la democràcia i la dimensió social europea, que cal seguir construint a la nostra Confederació Europea de Sindicats. Al mateix temps que cal fer-ho des d’una perspectiva de caràcter global i internacional.

Necessitem aquest projecte de reforma de les institucions de la Unió Europea, necessitem un projecte internacional del sindicalisme per a la reforma de l’OIT, o aportar la contribució del món del treball a la reforma de Nacions Unides.

La cinquena i última, més que una reflexió és una pregunta. Pot el sindicalisme dissenyar un projecte sindical de regeneració i reforma democràtica, sense fer-ho des del propi aprofundiment democràtic del sindicat i de la seva acció col·lectiva? Crec que no. El procés d’Assamblea Oberta, programat per CCOO de Catalunya, ha de ser una oportunitat per analitzar, de manera oberta a les persones afiliades i a la societat, l’abast dels canvis necessaris.

Sabem que el capitalisme pot sobreviure en un escenari de democràcia i llibertats devaluades, en sistemes polítics que neguen drets democràtics bàsics com el dret de llibertat sindical i de negociació col·lectiva. És més, avui sembla que aquesta és una opció triada per a la seva supervivència. Fa temps que el capitalisme va abandonar el mite de la seva identificació amb la llibertat i es mostra progressivament inadaptat a la democràcia, perquè la democràcia i el seu desenvolupament qualitatiu, en el fons, l’impugna com a sistema.

 

 

“Sindicalisme en la postdemocràcia”

 

Ricard Bellera

Secretari d’ Internacional, Migracions i Cooperació de CCOO Catalunya

 

 

 

“La ciència política professionalitzada tendeix a subestimar la força productiva que desenvolupa a nivell polític la indignació moral¹ ”  (Wolfgang Streeck)

Les polítiques d’austeritat i el triomf del programa econòmic neoliberal deslegitimen a l’estat com a subjecte sobirà i el transfereixen a l’òrbita dels mercats. Aquest gir copernicà en la relació entre democràcia i capitalisme destrueix definitivament la il·lusió sobre la latència d’un contracte social que garanteixi la distribució justa de creixement i riquesa i ens situa, com a treballadors i ciutadans, davant la disjuntiva de ‘democràcia o capitalisme’ . El capitalisme sense democràcia comporta una economia de mercat blindada contra qualsevol correcció democràtica i per tant un domini hegemònic que instrumentalitza el debat públic i margina, controla i desorganitza tota oposició o alternativa ideològica o política. La democràcia sense capitalisme segueix sent, ara per ara, una entelèquia atractiva però poc sòlida, a la qual falten referents i models. El nou paradigma postdemocràtic que emergeix de la crisi necessita així, per oportunitat i per responsabilitat històrica, d’una reflexió en profunditat per part del sindicalisme de classe. Aquesta ha de permetre establir fins a quin punt és possible corregir les actuals desviacions, o és possible i necessari articular una transformació social i econòmica que recuperi centralitat política per a la democràcia i el treball.

El model de ‘democràcia social’ que comportava una asimetria entre democràcia i capital, i permetia que la política intervingués en l’economia mitjançant la redistribució de la riquesa i el poder generats per aquesta, es va extingir fa una mica més de trenta anys. L’alternativa, la democràcia liberal, que pretenia evitar la interacció mútua entre capital i democràcia, presentant a l’estat com a garant de l’estabilitat, i al mercat com a garant de la generació de riquesa, s’ha descompost a cop de successives crisis que ens han portat al llindar d’un tercer escenari. En aquest, batejat per alguns autors com ‘postdemocràcia’ (Crouch …) o democràcia capitalista, la asimetria és inversa a aquella que va emergir del contracte social de la postguerra i va posar els fonaments del nostre estat del benestar. Ara, els mercats determinen l’agenda política i posen límits evidents a la intervenció democràtica per part de la ciutadania. L’acumulació, el dret al benefici, la competitivitat, l’eficiència o l’austeritat s’imposen sobre els drets socials, la capacitat redistributiva del sistema i el govern democràtic dels recursos. La postdemocràcia comporta, així, un escenari que altera en les seves arrels els nostres principals fonaments i valors:

1.- L’estat deixa de ser estat sobirà, amb capacitat de regulació fiscal i iniciativa política, per convertir-se en un estat ‘deutor i deficitari’. Per una transformació tan improductiva com opaca, els diners que abans ingressava en forma d’impostos, ara entra en les arques públiques mitjançant crèdits que lliuren la iniciativa política a les mans dels creditors. Això s’acompanya d’un fort descrèdit d’allò públic, que intenta emular la gestió privada en tot, menys en l’eficiència que se li exigiria a qualsevol actor privat. El govern es converteix en una espècie d’idiota institucional² que assumeix que la seva gestió és menys eficient que la privada, i reprodueix en la seva acció de govern els valors, interessos i estratègies del gran capital industrial i financer.

2.- El primat de l’economia financera sobre la real es tradueix en un auge de la cultura del risc i del curt termini econòmic. El risc ofereix rendiments insospitats als inversors i gràcies a principis com el del ‘risc sistèmic’ que fa que hi hagi actors intocables per ser ‘massa grans per caure’, poques vegades passa factura als que l’han generat. El risc és, a la vegada, un element de control social en promoure un condicionament constant de la classe treballadora mitjançant la precarització de les seves condicions de vida i de treball que comporta dependència i incertesa. La pobresa és un risc que s’estén i que compromet a l’individu en la seva mateixa essència, això és, en la seva dignitat i autonomia.

3.- L’ascensor social s’ha aturat o tan sols funciona en una direcció. El model burgès en el qual mèrit i capacitat tenien una funció de legitimació democràtica, ha donat pas a una refeudalització de l’economia³ i dels valors. ‘El codi moral de la fi del mil·lenni no condemna la injustícia, sinó el fracàs⁴‘ i l’èxit es converteix en l’eix central del reconeixement social. L’ètica del treball torna a ser subvertida per la cultura del malbaratament i de l’ostentació, característics de la cultura aristocràtica. La creixent acumulació de la riquesa i la transferència, circumscrita preferentment al cercle familiar, al clan o a un entorn social reduït, reedita la dicotomia d’una societat en la qual no tan sols s’hereten els privilegis, sinó també la pobresa.

4.- En l’estat postdemocràtic les decisions es traslladen a àmbits que estan més enllà de la incidència de votants, partits i parlaments.  ‘L’extraterritorialitat‘ d’organismes o institucions que escapen al control democràtic com el Banc Central Europeu, la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional o els consells de negociació o cooperació de tractats internacionals, consoliden una cultura de la força major de naturalesa clarament antidemocràtica. Els òrgans representatius perden la seva sobirania sobre elements centrals de la política fiscal i pressupostària que passen a regir-se pel criteri d’entitats suposadament ‘independents’ com les agències de ràting o altres actors que persegueixen no més que els seus propis interessos.

5.- La gradual deslegitimació de l’estat democràtic funciona per dues vies. En primer lloc, mitjançant la corrupció que emana de la freqüent proximitat de càrrecs públics a interessos financers i empresarials (portes giratòries, contractació pública, privatització de recursos, precarització de drets, redistribució inversa de la riquesa …). En segon lloc, mitjançant la naturalesa ‘invariable’ del sistema que no és capaç d’autocorregir i que mitjançant la ‘alternança bipartidista’ o la ‘aritmètica parlamentària’ acaba alimentant la idea que la democràcia representativa és un segrest de la sobirania per part d’una elit que es reprodueix invariablement i que genera una profunda desconfiança, distanciament i apatia política.

6.- La democràcia perd la seva narrativa i es converteix en ‘espectacle polític’ que és un foc d’artifici creat per distreure de la política real. Aquesta ficció, com a relat d’una lluita insaciable pel poder, organitza i concentra la vivència democràtica entorn al circ o epos democràtic per excel·lència: el procés electoral. En aquest prevalen els debats vacus, el màrqueting polític i per sobre de tot el personalisme, en una cruenta competició per investir el candidat/a mateix amb una imatge d’integritat i de fermesa, mentre que al contrari se li intenta enfonsar en el descrèdit. El sentit final d’aquesta posada en escena és aconseguir confondre aquest espectacle de naturalesa frívola amb el valor i la rellevància social de la democràcia que tan malament ‘representa’.

7.- El ‘reduccionisme‘ polític característic de la postdemocràcia margina, qüestiona o omet així elements tan centrals com la participació, el pluralisme, el valor del consens, el respecte a la minoria, la divisió de poders o la legitimitat de l’opinió pública a l’hora de fixar els termes del debat polític. La retòrica del poder com a actor preferent en la comunicació que escenifica el ‘joc’ democràtic, impossibilita i evita un debat articulat al voltant de qüestions de fons amb projecció sobre la ‘realitat’ social. Reprodueix així el caràcter de curt termini d’una actualitat que no apel·la al judici o a la consciència crítica de la ciutadania, sinó a l’aprovació moral dels que queden relegats no més que al paper d’espectadors/es i/o votants.

Aquest nou panorama ‘postdemocràtic’ comporta canvis estructurals que defineixen un nou paradigma social i polític. La seva irrupció s’ha vist acompanyada d’un creixent autoritarisme en les formes (llei mordassa, nou codi penal …) i d’un esforç redoblat per estendre i reforçar l’hegemonia ideològica i així prevenir, evitar i canalitzar la reproducció social de mobilitzacions i protestes. D’altra banda, a nivell europeu la impotència i la indignació s’instrumentalitzen de manera creixent mitjançant consignes populistes de fortes connotacions xenòfobes i amb un discurs de caire marcadament antieuropeu. D’una manera ben diferent, la indignació també es vehicula i organitza amb força en el marc d’un compromís ciutadà que s’articula en moviments i iniciatives que tenen la vocació d’intervenir directament en els problemes, i la voluntat de discutir i elaborar propostes alternatives per frenar i superar la injustícia que inspira el model postdemocràtic. L’aspiració de consensuar propostes integrals, de dignificar la política obrint nous espais a la participació democràtica comporta, com en el cas del 15M, un fort potencial que no es resol en la institucionalització política d’una part de les seves propostes.

També en el pla sindical es plantegen una sèrie de reptes en bona part heretats, però la vigència s’ha tornat més acusada en el marc de la crisi i del progressiu canvi de paradigma. En primer lloc, hi ha la transformació del teixit econòmic, empresarial i professional que confronta al sindicalisme amb un important repte organitzatiu. La precarització i parcialització de la feina, la creixent mobilitat laboral i menor permanència en un mateix centre de treball, la descentralització de la presa de decisions, l’externalització de parts senceres de la cadena de valor o la competència entre centres de producció, precisen d’una estratègia sindical diversificada, internacionalitzada i cada vegada més complexa. Tant pel que fa a la interlocució i negociació amb una empresa que es presenta disseminada i intangible, com pel que fa a la necessitat d’aglutinar una força de treball que experimenta una creixent fractura en les seves condicions i drets laborals, el treball organitzat ha d’actualitzar i adaptar les seves propostes a una realitat laboral en permanent canvi. Aquesta necessitat és comuna a tots els sectors ja siguin industrials, de serveis, o també en el marc de la funció pública.

Davant d’aquesta nova realitat el sindicalisme s’ha de posicionar amb uns instruments minvats a nivell legal i en el marc d’una forta ofensiva que pretén deslegitimar el seu paper com a interlocutor social. L’atac a la negociació col·lectiva, amb una creixent descentralització i pèrdua de garanties i de cobertura, el debilitament del diàleg social, o la pressió creixent sobre els recursos existents per a la multiplicació i conscienciació de la força de treball, com la formació sindical o la tutela jurídica, comporten un desafiament en tota regla. Aquesta ofensiva institucional es complementa amb una estratègia de persecució sindical i de criminalització del conflicte que cerca coartar la llibertat sindical i desarticular la seva capacitat de resposta. Finalment en un tercer pla, es persegueix el descrèdit del sindicalisme sociopolític mitjançant una campanya de baixa intensitat però que es perpetua des de fa anys. Les acusacions de burocratització i de cost per a les arques públiques, de corporativisme i defensa de privilegis, o de manca de capacitat d’adaptació als temps ‘moderns’, són alguns dels elements que persegueixen un desprestigi que també es promou fent invisible o silenciant la ingent tasca d’anàlisi i proposta que desenvolupa el sindicalisme de classe.

La forta determinació amb què es pretén eradicar la capacitat de resposta del sindicalisme sociopolític mostra fins a quin punt aquest és considerat avui com una amenaça pel sistema, i defineix també el seu potencial transformador. D’una banda, hi ha el grau d’organització que en el cas sindical és molt més estable, divers i complet que el de qualsevol altre moviment social o entitat de la societat civil i per tant té més rellevància estratègica. Per l’altra, està el subjecte polític del sindicalisme, la feina, que segueix sent l’únic eix legítim al voltant del qual es pot redistribuir la riquesa i organitzar la societat. Els problemes del món del treball segueixen sent de manera objectiva els més urgents de l’actualitat, i són la clau per generar confiança allà on hi ha incertesa, i sostenibilitat allà on tan sols preval el risc ja sigui social, productiu o financer. Finalment el sindicalisme és, mal que els pesi a aquells que orquestren el seu descrèdit, una organització de caràcter democràtic i que, per tant, posa en evidència de manera flagrant el caràcter antidemocràtic del règim neoliberal. El treball organitzat és, així, un dels principals baluards per poder fer front al paradigma postdemocràtic i ostenta per tant una especial responsabilitat.

Aquesta responsabilitat no pot definir-se com una responsabilitat ‘política’, però sí com una responsabilitat ‘democràtica’, tal com es va exercir en altres moments històrics com el postfranquisme o de manera més recent, en conflictes com el de Tunísia. El desastre de la democràcia representativa en el marc de la postdemocràcia reclama un paper específic per als sindicats. Aquests s’han de reivindicar davant de la lògica de subjugació als interessos del capital com a eines democràtiques amb legitimitat, capacitat i voluntat de transformació social. Per fer possible aquesta vocació cal que el sindicalisme es cohesioni com a força i sigui capaç d’articular una estratègia des de tres vèrtexs diferents, tres eixos que delimiten l’espai en el qual desenvolupar un sindicalisme que, per la seva vocació i pel seu propòsit, pugui ser considerat un sindicalisme integrador dirigit al conjunt de la societat i per tant un sindicalisme ‘ampli’. Aquests tres àmbits són els del món del treball, al qual ha de representar en el seu conjunt, el de la confluència social i política que permeti teixir les necessàries aliances per recuperar ‘l’empoderament’ democràtic, i l’extensió i organització territorial, a l’altura del grau d’extensió i organització del capital.

Quan el camí enrere, això és, la represa o pròrroga del contracte social de la postguerra sembla ja inviable, la necessitat de construir una alternativa que renovi i desenvolupi la democràcia esdevé tremendament actual. La crisi de sobirania en el marc de la democràcia representativa, i el seu segrest per part d’una elit que reverteix de manera imparable el progrés social, demana una estratègia ‘àmplia’ en què el sindicalisme ha de jugar un paper central. La iniciativa no pot ser dipositada tan sols en els partits sinó que ha de desenvolupar en un context dinàmic i generós de partits, sindicats, iniciatives i moviments, que desbordi l’estret cabal de la democràcia representativa per donar fonament a una democràcia ‘ampliada’ en la qual es conjugui la representativitat parlamentària amb la democràcia directa o participativa i es faci possible un nou projecte en el qual l’impuls i abast siguin fruit de la voluntat d’una ciutadania i d’una força de treball ben informada i molt compromesa. El paper del sindicalisme aquí és el d’aportar la perspectiva del treball, i amb ella la coherència, experiència i capacitat per desenvolupar de manera legítima i consensuada la democràcia al teixit econòmic i empresarial.

 

[1] Wofgang Streeck. Tiempo comprado. Berlin 2013. Pág. 222

[2] Colin Crouch. Postdemokratie. Suhrkamp. Frankurt am Main 2008. Página 58

[3] Sighard Neckel. ‘Refeudalisierung der Ökonomie. Colonia 2010.

[4] Eduardo Galeano. ‘Patas arriba’. Montevideo 1998. Página 22

 

 

Pepe Gálvez

Portaveu de la FSC de CCOO Catalunya

 

 

 

Allò que els mitjans no expliquen

Pocs subjectes socials són despatxats amb tants llocs comuns i dosis de superficialitat en els mitjans de comunicació com el sindicalisme a Espanya. No en va, en l’àmbit de la informació sobre l’economia, s’ha donat en el nostre passat recent tot un procés de marginació i subordinació del Treball respecte al Capital. Així, hem vist desaparèixer la secció de laboral de la premsa escrita i de la majoria dels mitjans audiovisuals, alhora que la secció d’economia es convertia en un noticiari al servei dels interessos empresarials; no deixa de ser significatiu que en el diari Públic es titulés Diners. Afegim a això que en el camp acadèmic el “pensament” econòmic s’ha aliat, o sotmès, majoritàriament al dogma neoliberal. Per això, l’ús en els mitjans el ja gastat i desgastat lloc comú que el sindicalisme està desprestigiat, té molt de sagnant cinisme. Però el més greu és que se segueix distorsionant la realitat, reflectint només una part d’ella i quedant-se en la mera superfície. El que és lògic, perquè hi ha molt pocs periodistes que coneguin el món del treball que, per exemple, informin amb coneixement del llarg i extens procés electoral en què el sindicalisme de classe i confederal se segueix legitimant. És una legitimació parcial però real, i que qüestiona visions simplistes o interessades al servei del seu amo. I és que el retrocés del sindicalisme no s’ha produït essencialment a les fàbriques, empreses o administracions sinó en el camp del poder polític i econòmic, i especialment en el terreny del desenvolupament de la democràcia en l’economia.

La regressió gremialista

És cert que el sindicalisme està davant d’un dilema en què tot allò que no siguin avenços qualitatius són retrocessos fatals que posen en qüestió la seva funció i, per tant, la seva existència. Encara que alguns descerebrats neoliberals i molts dels nostres espavilats empresaris sospiren per l’eliminació dels sindicats, saben que la negociació individual és una distopia, només realitzable en aïllades situacions amb condicions excepcionals. El que volen de veritat és un sindicalisme fragmentat, d’empresa, gremialista, per tant, feble socialment i incapaç de plantejar alternatives generals, incapaç de defensar al conjunt d’interessos de les persones que viuen o haurien de viure del seu treball. L’aposta de la contrareforma laboral i gran part de l’empresariat és la d’estimular la dinàmica reivindicativa parcial. El sindicalisme viu instal·lat contínuament sobre la tensió entre allò individual i allò col·lectiu. Els seus afiliats i els seus representats demanden serveis o actuacions en defensa d’uns interessos que s’expressen en una primera instància al “i d’allò meu què” o sigui en demandes particulars, individuals o de col·lectiu gremial, però són les conquestes generals les que garanteixen atendre a mig i llarg termini aquestes demandes específiques. La reivindicació individual o gremial no qüestiona el poder empresarial, l’organització del treball, l’orientació econòmica, les conseqüències ambientals i socials del producte o servei prestat; només reclama una major part del pastís a repartir per a si o per al seu col·lectiu. Ara bé, el sindicalisme confederal no pot derrotar al sindicalisme gremialista només amb bones paraules i lluita ideològica, ni tampoc competint en el seu mateix terreny i amb les seves mateixes armes, sinó afirmant en la pràctica els seus avantatges, és a dir, amb conquestes de beneficis generals i recuperant capacitat d’interlocució, proposta i poder social.

El forat negre de la gran desigualtat

En els actes que s’han realitzat a Catalunya per commemorar el cinquantenari de l’Assemblea fundacional de CCOO celebrada a la Parròquia de Sant Medir de Barcelona, s’ha destacat el lligam entre la reivindicació laboral concreta i l’aposta política per un marc de llibertats com una característica fonamental de l’organització en aquells anys. La millora de les condicions laborals necessitava d’un marc democràtic per a realitzar-se, necessitava de canvis polítics perquè el Treball pogués enfrontar-se al capital en condicions més igualitàries. Per això Comissions va ser un element essencial en la mobilització popular antifranquista, la persistència i extensió de les seves lluites van contribuir a invalidar a la Dictadura com a marc polític, fins i tot pels interessos oligàrquics. Una altra cosa és qui es va endur el gat a l’aigua en la direcció del procés de la transició. Però tot i així, el sindicalisme confederal va seguir mobilitzant i pressionant per conquestes de drets en l’àmbit polític-legislatiu que afecten drets laborals com l’Estatut dels treballadors o l’Estatut dels treballadors públics però també a drets socials com el sistema de la sanitat pública o la previsió social. Conquestes que ara són claus per evitar una catàstrofe social en la situació actual. No obstant això, aquestes conquestes s’aconsegueixen quan a nivell europeu i nord-americà s’està donant un procés en sentit contrari. És el procés cap a la desigualtat de la gran divergència, o sigui, la reversió de l’evolució cap a la igualtat que s’havia produït després del New Deal nord-americà i la II Guerra Mundial. Aquest procés descrit per Josep Fontana a “Por el bien del imperio”, s’inicia amb el  Memorando confidencial: ataque al sistema americano de libre Empresa de Lewis Powell de 23.8.1971, un autèntic programa d’actuació per al poder empresarial que explicita una estratègia per recuperar la iniciativa hegemònica, com explicita el següent paràgraf:

“Però no s’ha de posposar l’acció política més directa, a l’espera que el canvi gradual en l’opinió pública s’efectuï a través de l’educació i la informació. El món empresarial ha d’aprendre una lliçó apresa fa molt temps pels treballadors i altres grups de pressió. La lliçó és que el poder polític és necessari; que aquest poder ha de ser cultivat amb perseverança, i que, quan sigui necessari, s’ha d’usar amb agressivitat i determinació -sense vergonya i sense la reticència que ha estat tan característica del món empresarial nord-americà.”

Desregulació versus control

Una estratègia que primer ha neutralitzat la influència política que havien aconseguit les organitzacions de la classe obrera i després ha subordinat les institucions democràtiques al poder de les grans corporacions i especialment de l’oligarquia multinacional financera. Amb això s’ha consumat la desnaturalització de la democràcia, s’han consolidat òrgans de poder aliens, explícitament o implícitament, al control democràtic dels ciutadans.

Aquest procés degeneratiu s’ha manifestat en, o s’ha vist afavorit per, l’evolució-involució de les forces polítiques que representaven els interessos de la classe obrera en les institucions. La socialdemocràcia ha autoreduït dràsticament la seva capacitat de reforma i la seva, de natural limitada, autonomia respecte al capital; mentre que els hereus del comunisme no han sabut articular una alternativa radical i creïble al capitalisme. Una altra manifestació del mateix fenomen és que, l’anomenada nova política en gran part ignora, quan no amaga intencionadament sota la disfressa de la ciutadania, la problemàtica del món del treball, que malgrat tot afecta la majoria de la societat.

Una estratègia que s’ha dirigit clarament a consagrar la subordinació del treball al capital, i a fer-ho per mitjà de la desregulació, desregulació nacional i internacional del capital financer, desregulació mediambiental, desregulació laboral, reducció contínua de la capacitat d’intervenir la societat en els mercats i especialment en el financer. I és que l’única forma d’embridar i limitar el poder del capital és regular-ho, és construir poder alternatiu que ho controli. Significativament, la pèrdua de drets de la majoria és fruit del mateix procés pel qual s’alliberen de deures a la minoria dominant. L’orgia de productes financers opacs i fraudulents s’ha produït en escenaris de domini del capital financer, de deteriorament global de condicions laborals, de globalització comercial, de deslocalització, de submissió del poder polític als designis del poder econòmic … La subordinació del Treball al Capital, és la subordinació dels drets laborals als beneficis de l’empresariat i dels drets socials als beneficis de les elits financer-especulatives.

Resistir no sempre és vèncer

En aquest context la contínua activitat sindical, més o menys encertada, en les empreses o en les branques productives o de serveis s’ha vist a llarg termini mediatitzada per les condicions generals adverses i pel fet que els centres de decisió estan allunyats de la seva capacitat de pressió. El mateix diàleg social ha estat subvertit des de la part empresarial que ha optat per la imposició i ha utilitzat el poder polític amb agressivitat per impulsar contrareformes laborals que estenguin la misèria a la societat, redueixin progressivament el poder sindical i incrementin la subordinació del Treball al Capital.

El sindicalisme ha de debatre si no ha pecat d’acceptació acrítica de certs models empresarials, especialment els financers, o certs valors com el de la competitivitat, que si bé han permès durant un temps alts nivells salarials han derivat a la llarga en grans pèrdues d’ocupació . Però aquest debat s’inscriu en un més ampli de com combatre la subordinació que tracta d’imposar el Capital. En aquest sentit, sense obviar la conveniència del diàleg amb aquelles posicions crítiques que estan realitzades des del coneixement o la necessitat de la urgent autocrítica i conseqüent renovació organitzativa, cal insistir que el problema rau en l’esfera política, en la relació dels sindicats amb el poder. La mateixa alternativa a la precarització només pot inscriure’s en una alternativa sociopolítica amb salaris mínims dignes, regulació contractual, protecció i garantia social i un altre model de desenvolupament econòmic.

Per tot això, el sindicalisme confederal i especialment Comissions Obreres ha de passar a la contraofensiva a mig i llarg termini en el terreny del pensament i a curt termini en el de la informació i l’acció política. Necessitem una estratègia d’aliances amb part del món acadèmic que potenciï el pensament crític, però necessitem ja recuperar espai, capacitat i incidència política. Necessitem situar el treball, les relacions laborals, el model empresarial, la democràcia a l’empresa, la democràcia en l’economia, la reforma fiscal, els drets socials i els serveis públics com a part essencial del procés de canvi que aquesta societat ha de realitzar, procés que no serà ni curt, ni senzill, ni fàcil. Necessitem una politització del conjunt del sindicat des de i en l’autonomia de la gestió del conflicte social. Autonomia que encara que no és equidistància és el contrari a seguidisme, perquè significa tenir capacitat per a, des de les nostres potencialitats i limitacions, donar solució política a l’actual configuració del conflicte social, i saber fer-ho amb la determinació i agressivitat que recomanava Lewis Powell als empresaris, encara que no amb el desvergonyiment que practiquen molts d’ells.

Som part fonamental, decisiva, de l’esquerra social i per això hem de ser part essencial del necessari gir polític a l’esquerra d’aquesta societat per donar urgents respostes socials per als més febles i fer un canvi democràtic radical en la política, l’economia i allò social. En aquest sentit el nostre horitzó a curt i mig termini, almenys, ve marcat per l’adequació i recuperació clara, sense additius populistes, del significat polític del concepte d’esquerres així com per l’estratègia unitària. Les tasques a emprendre i els adversaris a convèncer i enemics a batre són tantes i de tal envergadura que la fragmentació actual és tan infantil com suïcida.

Vivim temps incerts però també apassionants i hem d’actuar amb el protagonisme que ens correspon.

 

 

Pepe Fernández

Secretari de Comunicació i Coordinació de la Direcció FSC-CCOO

 

 

Moltes companyes i companys s’interroguen permanentment davant els problemes pels quals travessem els sindicats, per la tensió a la qual estem sotmesos o per les raons del malestar que perceben d’una part de la societat que des d’uns anys abans del despunti brutal de la crisi, ens consideren un problema i no un espai de confiança plena amb el qual construir una realitat sòciolaboral en permanent millora.

És cert que actuem en una societat per a la qual no hem pogut definir les normes, de la qual sistemàticament hem estat exclosos, bé per regulacions laborals restrictives i autoritàries, bé per desig exprés del bloc de poder partidari que s’ha vingut alternant a Espanya en els diferents governs. Aquests sempre ens han observat com un problema, com un inconvenient amb qui lidiar civilitzadament, però des de l’òptica que no havia de consensuar-se en excés amb les organitzacions sindicals, ja que encara que poguessin estar posseïdes de cert grau d’institucionalització i moderació, són les organitzacions socials que més treballen i s’esforcen per reequilibrar els desajustos socials, portant a efecte un permanent treball de reivindicació, lluita i millora de les condicions laborals de la gent treballadora, afiliada o no, cosa que disgusta els poders econòmics i socials determinants del capitalisme espanyol.

L’ara injuriada i qüestionada Transició espanyola per part d’alguns gentils de nou tipus, es va fer especialment viable gràcies a l’esforç ingent del moviment obrer organitzat, especialment al voltant de les Comissions Obreres i altres reduïdes expressions locals. Aquestes persones que van posar en el centre del seu programa immediat de treball i reivindicació l’accés a la Democràcia, fins i tot sent conscients que aquest era un objectiu curt per als esforços i el grau de patiment que el conjunt del poble espanyol havia patit al llarg dels llargs anys de Dictadura franquista, qualificant el moviment obrer la democràcia a conquerir, com avançada i social.

La sortida de la Dictadura es caracteritza per diversos escenaris, però té com a tret general el que es mantinguin intactes durant llargs anys els aparells coercitius i econòmics del règim franquista, que tutelaran el procés de reconstrucció democràtica d’una forma severament autoritària, donant continuïtat a comportaments, pautes, formes i models que van construir la Dictadura, producte de la seva victòria militar i posterior extermini del pensament progressista i democràtic a Espanya, amb el consegüent rastre d’assassinats, exili i presó per a centenars de milers de persones.

Fer un debat ara, en el punt àlgid de la crisi econòmica, amb una part de les institucions socials construïdes en llibertat desmantellades, amb milions de persones sense feina, amb la destrucció de les xarxes de solidaritat i suport, amb un escenari marcat pel triomf dels neoconservadors que s’han globalitzat el món d’espoli i robatori organitzat a nivell mundial, és una aventura que ens pot portar a la malenconia, el desassossec o la major de les frustracions, llevat que ponderem en la seva exacta mesura la situació, fem balanç del que som i el que podem fer, equilibrem els nostres valors i despleguem els recursos i iniciatives que encara estan en el nostre espai organitzatiu.

El moviment obrer, especialment CCOO, ha de ser un abanderat de la recuperació de la memòria històrica, un divulgador del pensament polític crític, una font de noves idees progressistes i avançades i espolsar-se els anys de despolitització salvatge, de possibilisme de curt abast i de apocament que van poder donar al trast amb l’organització, salvada in extremis en els últims processos congressuals, en els quals es perceben els problemes i es produeix un gir cap a la política de classe sense cognoms, la independència i l’autonomia sindical real.

Parlem de Democràcia en una societat que està emmordassada, segrestada, sotmesa a la permanent alienació de ments i voluntats a través dels sistemàtics rentats de cervell dels mitjans de comunicació, que excepte honroses i poques excepcions, estan supeditats als brutals interessos de la gent que s’enriqueix amb la misèria de milions de persones.

Parlem de Democràcia en un Estat, en el qual una part de la població és llançada enfront d’una altra per parlar de forma diferent, per tenir emocions diferents, per voler configurar espais de convivència que s’acostin més a les persones i que les reconeguin en la seva intimitat emocional.

Parlem de Democràcia en un país que està fortament influenciat per les sotanes, els clergues de nissaga, els creadors d’opinió conservadors que viuen de liquidar mediàticament als adversaris.

Parlem de Democràcia en una societat que mata les il·lusions, que destrueix sentiments, que condemna passions, que anul·la voluntats i que exigeix ​​la sortida de centenars de milers dels seus ciutadanes i ciutadans en no voler permetre que construeixin les seves experiències vitals en la terra que els va veure néixer.

Milions d’aturades i aturats, les bases econòmiques i industrials de la societat destruïdes, les llibertats i els drets negats, la negociació col·lectiva de la gent treballadora sepultada sota milers de normes, lleis i codis. Impedides les grans concentracions de gent treballadores amb drets, per destruir física i políticament a la classe obrera amb consciència.

Ens volen limitar a l’espai del domicili, de la família més propera, volen que exercim els drets d’opinió, crítica i proposta en les nostres cases, que tinguem Democràcia com dissidència permetien en el franquisme, en l’espai íntim, sense que transcendeixi, que l’opinió es faci sense fer soroll, quan et trobis amb els amics i sempre que algun no sigui un tipus a sou dels que ens dominen i que vulgui denunciar o destruir per fer carrera.

Vivim un clar exemple de la Democràcia autoritària que tant va danyar als moviments de l’esquerra real en la dècada dels setanta en països com Alemanya, Itàlia o França. Societats amb les quals ens podem identificar, en haver intentat construir un espai de diàleg i comprensió després dels desastres de les guerres mundials.

Democràcia és una paraula subversiva en el nostre Estat espanyol. Porta a velles cançons, a necessitats insatisfetes, a demandes necessàries, a fams que ens assetgen i que són necessàries calmar.

No tenim un gran programa de futur, no necessitem estar donant-li voltes al model de participació, a la nova forma de ordenar-nos, d’organitzar les respostes, d’establir les jerarquies de govern i presa de decisions: sota la meva opinió de persona que vol el canvi social, que aspira a una altra forma d’organitzar la societat i de viure, cal obrir-se a les noves forces que amb ímpetu volen fer saltar els estrets marges d’aquest cada vegada més reaccionari règim democràtic pervertit, anquilosat per l’apoliticisme franquista i la il·lusió de un consumisme desenfrenat que perverteix valors i liquida la sostenibilitat del planeta.

Són temps d’obrir-se, de fondre en amalgama amb identitat i pensament de classe, d’edificar en gresol d’experiències i d’il·lusions un projecte renovat de societat i de participació, salvaguardant el que tenim i millorant-lo, sense pors i amb valentia.

És un temps de rebel·lia i lluita, de construir una nova identitat democràtica i liquidar d’una vegada per totes el vell règim i les seves expressions polítiques, socials i culturals.

Viure és la consigna.

Construir una nova democràcia de les persones treballadores i progressistes és l’objectiu.

 

 

Aritz Cirbián

Productor multimèdia i cooperativista

 

 

 

Diu l’economista Joseph Stiglitz que els drets són amplis allà on els sindicats són forts. No puc estar més d’acord amb aquesta afirmació: defensant la força productiva, el sindicalisme millora les condicions materials de tota la població. Fins i tot millora les condicions de vida d’aquells que viuen de rendes i del treball aliè, ja que disminueix moltíssim la possibilitat que els aturin el tot terreny en un semàfor qualsevol i els omplin de bales. Sembla que els poderosos han oblidat aquests avantatges de la pau social perquè, quan a Espanya encara no havíem gairebé ni assaborit les condicions d’una socialdemocràcia europea plena, van decidir que havien de reconquerir el terreny perdut i fer-ho a la major velocitat possible per a què no tinguéssim gaire temps de reacció i menys múscul per fer-ho.

Quan les organitzacions es fan fortes i eficients, i més si també es fan grans, corren el risc de deixar d’innovar i ser permeables a la creativitat en favor de la seguretat del que “sempre ha funcionat”. La contrarevolució neoliberal ens ha agafat així: rígids, atemorits i, per tant, sense gaire capacitat de reacció.

Recuperar espais i oportunitats de participació i decisió en la organització, i fer-ho aprofitant les noves formes i mitjans que tenim al nostre abast, és un deure que tenim per recuperar el terreny perdut i fins i tot passar a l’ofensiva. La millora democràtica i l’augment de participació serviran, com he dit unes línies més amunt, per millorar les condicions tant dels treballadors i treballadores com del conjunt de la societat, ja que l’acció del sindicat impregna i impulsa la capacitat de tota la resta d’organitzacions socials.

Aquesta participació no ha de voler dir multiplicar els requeriments de participació directa per  prendre les decisions clau de la organització, com amb la multiplicació d’assemblees, perquè això a la pràctica significa que un grup reduït acaba prenent les decisions sense que així se’ls hagi designat. Sabem que la delegació i la representació són mecanismes per garantir una presa de decisions més igualitària, més democràtica.  És important, però, que hi hagi més espais on el debat i la creativitat permetin representar millor als afiliats i afiliades, i innovar en velles i noves maneres de defensar els nostres drets. És clau que tothom dins de l’organització tingui la possibilitat d’aportar el seu temps amb allò que consideri més útil.

Al món de la cultura el canvi digital ens ha agafat igual: rígids, atemorits i amb poca capacitat de reacció. Quan va aparèixer Napster, les grans discogràfiques van preferir fer tancar l’aplicació en comptes de posar-hi el catàleg, tot i que Napster permetia la compra de cançons. Les pròpies companyies van cavar la seva fossa i el sector musical s’ha enfonsat, amb la conseqüent pèrdua de llocs de treball, atomització de les companyies, i creació de menys llocs de treball i més precaris.

Deia abans que tothom dins l’organització ha de poder aportar allò que consideri més útil. En el meu cas, crec que el millor que puc fer per ajudar a la defensa dels drets col·lectius és posar la meva creativitat (molta o poca això ja ho haureu de jutjar vosaltres) al servei d’aquesta causa.

Això és exactament el que estem fent amb el projecte documental que hem engegat amb la Federació d’Indústria i el director Pol Fuentes a partir del 50è aniversari i de cara a la propera assemblea. L’objectiu no és fer un documental sobre el 50è aniversari. L’objectiu és que fer un documental sobre el 50è aniversari ens serveixi per generar espais de debat i participació per imaginar el sindicat de la propera generació. Obrirem el procés creatiu i demanarem a tothom que vulgui que se sumi al projecte, per a que no sigui una decisió exclusiva de la Secretaria General o de Comunicació, sinó del màxim d’afiliats i afiliades possible. Aportant els vostres coneixements sobre la història del sindicat, fotografies i altres materials d’arxiu, recursos econòmics, o organitzant debats i projeccions, farem que una pel·lícula esdevingui no només un entreteniment sinó un motor de canvi.

Al final, no només penso que tindrem un bon documental, sinó que tindrem un documental més entretingut i interessant, més efectiu en la difusió dels nostres valors i la nostra missió, que si s’ho haguessin manegat sols a la Secretaria General. Com en la resta d’actuacions del sindicat, vaja.

 

 

Javier Doz

President de la Fundació 1r de Maig

 

 

 

Desigualtat i retrocés democràtic són vectors polítics i socials que estan en la gènesi de l’actual crisi financera i econòmica. Per la seva banda, la crisi està causant una desigualtat molt més profunda i erosionant, encara més, la qualitat de la democràcia, des de les estructures del poder polític però també des d’algunes corrents socials.

Com han mostrat autors com Stiglitz (2012), Krugman (2012) i Piketty (2014), el creixement de la desigualtat es troba entre els factors principals que han provocat la Gran Recessió. Resumint: els rics a especular, treballadors i classes mitjanes a endeutar-se, i els bancs a endeutar-se tot el que van poder per prestar a tots dos i especular ells mateixos, en benefici d’uns directius que es van posar a si mateixos unes descomunals retribucions a costa de tots . Els governs, és a dir, els contribuents, han pagat la factura. Kumhof i Rancière (2010), economistes de l’FMI, han destacat la desigualtat com a causa de la crisi, comparant les dues últimes grans crisis del capitalisme (1929 i 2007/2008); i la relacionen precisament amb el debilitament de la força dels sindicats. El debilitament de la negociació col·lectiva sumat a unes reformes fiscals regressives van produir, als Estats Units, en les dècades anteriors a l’esclat de les dues crisi una forta desviació en la distribució de la renda en benefici de la part de la població de majors ingressos (el 10 % i molt més encara per a l’1% més ric). Joseph Stiglitz (2012) analitza amb rigor la mútua interacció entre la desigualtat i el retrocés de la democràcia per generar la crisi. Els àmbits supranacionals amb poques regles i menys govern, és a dir amb nul·la democràcia, són els ideals perquè el capital financer i les empreses multinacionals imposen les seves regles i interessos. Però en els Estats nació, on els governs són escollits segons sistemes democràtics formals -lluny de la meva intenció contraposar allò formal a la realitat, parlant de democràcia, com no sigui per exigir ambdues qualitats-, mitjans de comunicació, thing tanks, lobbies i altres aparells ideològics tenen un paper vital per canviar les percepcions de la gent i fer que es governi al servei de les elits econòmiques i contra els interessos de les majories.

La gestió de la crisi per les institucions de la UE, sota l’hegemonia política del govern alemany i la ideològica de la seva economia política (mix de ordoliberalisme, economia neoclàssica i consens de Washington) no només ha estat ineficient i injusta, segons els seus resultats en termes de creixement, atur, pobresa i desigualtat, sinó que ha estat escandalosament antidemocràtica. Els suposats avenços en la governança europea, del Pacte per l’euro plus al nou Tractat (pacte fiscal) estan dissenyats, sobretot, per imposar l’austeritat, les reformes-retallades i la devaluació interna, i comporten -fons i forma es complementen- un clamorós dèficit democràtic. El cim de la manca de democràcia en la gestió de la crisi ha estat l’acció de troica en els països “rescatats”. Ho ha reconegut el president Juncker en una sorprenent confessió: “A la Comissió mai es va parlar de la troica i els seus mandats”. Llavors, qui va decidir imposar les seves brutals retallades que van violar constitucions, lleis o convenis fonamentals de l’OIT? El menyspreu pel compliment de les normes legals fonamentals és un dels trets més característics de la conducta antidemocràtica.

Si en la gènesi i el mal govern de la crisi estan la desigualtat i el dèficit democràtic, les seves conseqüències també deterioren les llibertats i la democràcia. D’una banda, han fet créixer fortament en molts països europeus corrents socials i polítiques d’extrema dreta, xenòfobes i antieuropees que suposen un perill real per a la democràcia (cal alegrar-se, i molt, que a Espanya siguin forces com Podem i Ciutadans les que “amenacen” l’establishment polític). De l’altra, patim la resposta autoritària dels governs a la protesta social motivada per la crisi. En autoritarisme, el govern del PP està al capdavant d’Europa (en el 2º lloc, probablement, després l’hongarès de Viktor Orbán). La “resurrecció” de l’article 315.3 del Codi Penal, contra el dret de vaga, i les lleis de seguretat ciutadana i de reforma del CP, contra els de reunió i manifestació i la llibertat d’expressió, són algunes de les seves accions més excepcionals contra la qualitat de la nostra democràcia.

Com a conclusió, diré que la sortida de la crisi i la construcció d’un model de creixement sostenible han de venir acompanyades d’un fort avanç, en la realitat social i política, dels valors de la igualtat i la llibertat; i de la capacitat de promoure mobilitzacions sindicals, socials i polítiques de caràcter supranacional i articular-les amb les que es produeixen en els àmbits nacionals. La lluita per la igualtat i la democràcia són avui, de nou, inseparables. Més capacitat de control democràtic de les institucions polítiques; més participació de la ciutadania en la vida política, inclosa la institucional; i la ruptura dels profunds llaços de mútua dependència entre les elits polítiques i econòmiques són les claus per avançar en la igualtat i la llibertat i per construir un ordre social, nacional i internacional, democràtic, just i sostenible.

 

Referències bibliogràfiques

• Krugman, Paul (2012). “Acabad ya con esta crisis”. Ed. Crítica, Barcelona.
• Kumhof, Michael y Rancière, Romain (2010). “Inequality, Leverage and Crises”. International Monetary Fund. Research Department, Washington.
• Piketty, Thomas (2014). “El capital en el siglo XXI”. Fondo de Cultura Económica. México,D.F.
• Stiglitz, Joseph E. (2012). “El precio de la desigualdad”. Santillana Ed.Gen.,Madrid.

 

 

 

Xavier Navarro

Secretari de Comunicació de la FSC-CCOO Catalunya

 

 

 

La idea de democràcia

El concepte de democràcia té diferents lectures i està lligat a diferents propostes d’organització social i política. De fet, al llarg de la història observem formes diverses que –sobretot a Europa- s’han anat ampliant i enriquint mercès a les lluites socials, especialment les que han estat encapçalades pels treballadors i les treballadores.

Des del punt de vista etimològic, s’ha vingut considerant que el mot “democràcia” té el seu origen en els vocables grecs “demos” (poble) i “kratos” (poder), donant lloc a una idea de “democràcia” que remet al “govern del poble” o el “poder del poble”. Tanmateix, podem dir que l’etimologia del terme “democràcia” és molt més complexa.

El terme “demos” podria haver estat un neologisme derivat de la fusió dels mots “demiurgos” i “geomoros”. En aquest sentit, Plutarco assenyala que aquests eren, juntament amb els “eupàtrides”, els grups socials en què Teseo va dividir la població lliure de l’Àtica. Els dos primers podrien ser assimilats –salvant les distàncies que siguin necessàries- amb els artesans (“demiurgos”) i els camperols (“geomoros”), constituint el “demos”, juntament i en oposició als “eupàtrides”. La “democràcia” vindria a ser, doncs, el “govern dels artesans i els camperols”.

Aquesta referència etimològica és, potser, agosarada. Però segurament no deixa de tenir elements importants de certesa i, en tot cas, esdevé una proposta alternativa i prou interessant d’aproximació a les arrels etimològiques de la paraula. Es tracta d’una aproximació a la “democràcia” que, sense dubtes, està avui dia en greu perill. I que, precisament per això, mereix una ferma defensa, mitjançant la discussió i la clarificació relativa al seu significat.

Els avenços socials enriqueixen la democràcia

Al llarg de la història, el concepte de “democràcia” ha anat avançat (sobretot a Europa), de la mà d’un model d’organització social i política concretat en l’estat de dret i social. Un model segurament insuficient, però què és el punt a on –fins al moment- s’ha aconseguit arribar. En tot cas, els avenços de la democràcia al llarg de la història –des de les diverses formes adoptades per la democràcia censatària fins a la conquesta del sufragi universal i el vot femení- no han estat pas concessions gratuïtes, a mode de regal, sinó –juntament amb les transformacions socials i els avenços en la universalització de drets- conquestes derivades de les lluites de les classes populars.

Si –resseguint l’etimologia- hem d’entendre la democràcia com el “poder del poble”, llavors les consideracions anteriors adquireixen una gran rellevància, juntament amb els ideals de llibertat i també d’igualtat. En aquest sentit, la llibertat democràtica va més enllà de la mera llibertat “jurídica” o negativa, en el sentit de “poder elegir les nostres accions”, i ha de ser entesa com a legitimació de la ciutadania per intervenir en la creació de l’ordre jurídic i del seu propi govern. La llibertat democràtica és una llibertat essencialment política, que ha d’incorporar també la possibilitat de participar activament (positivament) en el devenir de la pròpia societat, promovent els avenços socials. Altrament, un concepte estretament jurídic de llibertat –és a dir, reduït a la seva dimensió negativa definitòria de marges jurídics en què els individus poden optar per cursos d’acció alternatius- podria perfectament donar lloc a una situació de submissió ciutadana a lleis –i altres normes- que són dictades de manera despòtica, tal com ho faria un tirà. Avaluem, doncs, la situació actual a la llum d’aquestes reflexions.

Podem afirmar, en coherència amb aquesta aproximació, que la millora de la qualitat de la democràcia al llarg de la història és fruït de –i està intrínsecament lligada amb- la millora simultània de les condicions de vida per al conjunt de la societat: major justícia social i major cohesió social, com a resultat de la conquesta de drets socials, laborals i econòmics. I l’apropament a un concepte de democràcia com el que veiem definit abans és indestriable de la mesura en que els treballadors, les capes populars, han vingut guanyant –mitjançant les seves lluites- majors quotes de llibertat i d’igualtat. La democràcia –o, millor dit, la millora de la qualitat democràtica- és consubstancial al progrés social, així com als idearis de les esquerres en un sentit molt ample, ja que en cap cas s’han de veure exclosos els punts de vista –o referències ideològiques- de determinats sectors socials que venen a defensar –sense recança- l’ideari de llibertat i d’igualtat en el marc d’un pacte o d’un contracte social.

Defensem la democràcia

En aquest sentit, volem posar de manifest que per a la millora de la qualitat democràtica no n’hi ha prou amb el pas del temps, com si es tracés d’un bon vi en una barrica. La democràcia no avançarà, per més antiga que sigui, si no hi ha processos de canvi i progrés social. I corre llavors el perill –com passa avui dia- d’estancar-se en un model estrictament jurídic fàcilment degradable.
La democràcia és ràpidament degradada en la mateixa mesura que es retallen drets de tot tipus i es destrueixen les idees de llibertat i d’igualtat sobre les quals ha estat edificat el model social a Europa, a Espanya i a Catalunya. De fet, aquesta degradació –que ara estem vivint intensament- és i ha estat l’objectiu dels sectors més conservadors, atès que aquesta és una part essencial del seu ideari i, alhora, una necessitat per a la implantació del model social neoliberal que defensen. Assistim, doncs, a una evident regressió dels drets democràtics i a la destrucció de les idees de llibertat i igualtat.

Avui assistim a un procés de confrontació per a la conquesta de l’hegemonia cultural, social i política, el resultat de la qual serà una situació de degradació o bé de millora de la qualitat democràtica. Tanmateix, de la nostra banda, vivim ara el resultat d’anys de miopies i errors, de debats estèrils i d’assumpció d’un model de democràcia merament procedimental, reduïda a la seva dimensió jurídica, com si es tractés d’un pur tràmit legal. En canvi, de la banda conservadora, s’ha vingut treballant de manera decidida per un model determinat, desenvolupat a la llum del seu propi ideari i reforçat amb un poderós i incansable treball mediàtic. I a la vista està el resultat, ja que veiem com han fet esdevenir hegemònic el discurs segons el qual només hi ha un model social possible. I Catalunya i a Espanya, han tingut un grans valedors polítics, com ho són CiU i PP

La realitat que ens mostra l’anàlisi de la situació actual ens obliga a plantejar, amb majúscules i sense recança, la necessitat de disputar l’hegemonia cultural, ideològica i política al conservadorisme. Hem de treballar amb fermesa i sense dogmes inútils –mai els dogmes han estat, en general, útils- per tal de fer possible la recuperació dels drets socials, econòmics i laborals. Hem de treballar per recuperar i ancorar fermament la democràcia, per recuperar la supremacia de la política i per afavorir un nou i ferm contracte social.

La democràcia no és patrimoni exclusiu de les esquerres, però hi és consubstancial. I esdevé un deure de les esquerres d’arreu –i específicament a Catalunya i Espanya- promoure un ampli front democràtic amb voluntat de disputar l’hegemonia al conservadorisme, només així podrem conformar una societat més justa, edificada sobre la base de les idees de la llibertat i la igualtat (les qüestions electorals que es puguin derivar o no, és un altre debat tot i que està estretament lligat).
La batalla ha començat arreu d’Europa i s’estan donant passes importants, tot i que segurament no totes les que voldríem. No ens hem de quedar enrere d’aquests processos, entestats en debats inútils i poc edificats. I atenció, perquè no parlem ara d’estètica sinó d’ètica, ja que el què està en joc és el futur de la nostra societat, els canvis i els avenços socials que seran possibles en el futur. I de les esquerres, el sindicat en formem part, i per tant hem de ser actors, impulsors de processos socials de canvi.

El sindicat, l’esquerra social

El sindicat ha de promoure , incentivar des dels centres de treball, des de les empreses,una àmplia participació, amb diàleg permanent amb la societat, escoltant i per tant aprenent, perquè sempre hi ha coses a aprendre; configurant també un nou model de sindicalisme que s’entronqui amb les noves realitats sòciolaborals, però alhora fent possible que el món del treball recuperi el protagonisme que li pertoca i sigui l’impulsor de processos socials de més democràcia, d’una democràcia ampliada.

Tanmateix però, el sindicat té un important repte: implementar fórmules molt més participatives de les que ja existeixen (que no són poques) i, especialment, que siguin realment factibles i útils al desenvolupament i creixement de l’organització. Això obliga a cercar propostes que com diu Silvio Rodriguez en una cançó estiguin “fuera de la vanguardia o evidente panfleto”. No podem caure en discursos fàcils quan tenim una organització molt complexa, amb diferents sobiranies, sobiranies compartides, i un model d’organització confederada i confederal, i alhora federal i territorial. En aquest marc,  les cessions de sobiranies ,sense renúncies, seran necessàries per possibilitar fórmules de participació directa de l’afiliació en molts nivells de la vida del sindicat. El problema de la participació, de molta més participació , de molta més democràcia no està radicat en l’elecció d’una o un secretari o secretària general, encara que hi ha qui està en aquesta clau tot i què d’una manera tacticista i com a instrument d’oposició. Cercar fórmules, tècniques que des de la complexitat i diversitat de l’organització, permetin fer part de la nostra pràctica allò que reclamem socialment, és el nostre repte, i segur que ho farem possible si ho abordem des del diàleg permanent. Un bon començament és, d’entrada, la retransmissió dels debats dels òrgans de direcció i fer coneixedors d’aquests al conjunt de l’afiliació, però això sols és una idea per començar, ens calen moltes més.

És necessari continuar aprofundint en el tema, des del diàleg, escoltant i aprenent, aportant i debatent, sense deixar de fer allò que és consubstancial a nosaltres, defensar les posicions que afavoreixin l’avenç de la classe treballadora i això vol dir molta més democràcia arreu.

 

 

Gina Argemir

Economista del Gabinet Tècnic Jurídica de CCOO Catalunya

 

 

 

Democràcia és el concepte més globalitzat per l’hegemonia occidental, però també és un concepte que continua essent disputat. De fet, que continuem qüestionant-la és el millor senyal de que no s’ha assolit el consens simbòlic buscat des del poder.

En la lluita per l’hegemonia es confronten dues idees de democràcia, la liberal i la republicana. Suggereix Habermas que són dues formes d’entendre el procés democràtic, l’exercici del poder i els objectius del procés polític. D’una banda, el republicanisme entén la democràcia com a un continu procés social, mentre que per al liberalisme és un simple element mediador. Una altra diferència és que en el model republicà l’exercici del poder polític té un sentit horitzontal, essent vertical en el model liberal. Pel que fa a l’objectiu polític, els elements que motiven la lluita per l’hegemonia liberal són el mercat, la competència i els interessos. Per contra, la democràcia republicana busca el diàleg com a exercici permanent, es fonamenta en la persuasió oberta i té l’enteniment com a objectiu.

Diàleg, persuasió oberta i enteniment com a objectiu són pràctiques permanents que organitzacions com les sindicals portem duent a terme. Pràctiques que en els darrers anys han estat fortament criticades o incompreses, fins i tot per organitzacions de participació ciutadana que avui estan protagonitzant el mateix intent d’enteniment i participació. S’ha criticat la insuficiència dels resultats polítics massa sovint atribuint-la directament als agents que havien d’introduir el canvi o servir de model de resistència. S’ha qüestionat la intenció, la identitat i l’estratègia d’organitzacions crítiques i sindicals. Però, ¿i si la insuficiència dels resultats fos intrínseca a la síntesi, en el sentit emergentista, de les dues formes d’entendre el procés polític?

Potser té raó Pablo Dávalos quan diu que la democràcia liberal només crea la il·lusió de la lluita pel poder, de manera que, fent creure que la participació és possible, acaba neutralitzant  – “domesticant” diu ell – els sectors crítics de la societat, entre ells, els intel·lectuals i les organitzacions sindicals. Si fos cert que el procés polític liberal inevitablement acaba desfragmentant la identitat i el discurs dels agents crítics que participen “ingènuament”, ¿com identificar i neutralitzar els factors implicats? El poder, deia Weber, troba en la institucionalització del conflicte social una forma de control. ¿És d’això del que han estat víctimes les organitzacions sindicals i crítiques? ¿És això el que han d’esperar les organitzacions ciutadanes que de manera activa avui intenten participar i dialogar amb el poder?

En la nostra societat cada cop més complexa i artificial, és imprescindible entendre com s’articula la il·lusió de la lluita per l’hegemonia, de què s’alimenta i què la fa tan difícil de combatre. A l’hora d’interpretar el desequilibri de forces resultant del procés polític, acostumem a referir-nos al desplegament de mitjans de la democràcia liberal, especialment de tipus material, però en canvi poques vegades recordem que el poder es troba en la ment del sotmès. El poder és, de fet, una forma de relació interioritzada per una ciutadania condicionada pel sistema.

La trampa il·lusòria que ens estén la democràcia liberal comença amb la nostra acceptació dels seus esquemes ideològics, esquemes que contenen conceptes construïts per a mantenir el seu poder polític. I durant el diàleg polític, una de les trampes en les que hem caigut ha estat l’assimilació de l’economia com a centre fins al punt de desplaçar l’ésser humà, fet que de vegades ha comportat l’acomodació excessiva dels nostres propis valors. La democràcia liberal ha aconseguit convertir el concepte economia en una finalitat i ja no en un mitjà. L’ha convertit en l’únic carril per on circula forçosament qualsevol possibilitat d’acord. Tot passa per l’economia. La democràcia i la vida passen per l’economia. Tots usem el discurs de l’eficiència, la competitivitat i l’èxit, perquè el concepte ha aconseguit penetrar i tenir el mateix sentit per a tota la societat. I no sols això, sinó que el poder econòmic, com apuntava Baudrillard, ha acabat subordinant la realitat mateixa. Aleshores ens queda la sensació de que cada “sortida” de la crisi econòmica de torn, ens empeny més i més cap a un altre tipus de democràcia, una democràcia disciplinària, un sistema repressiu basat en la por: la por al deute públic, al Banc Central Europeu, a la deflació o la inflació… I així és com la por ha quedat instaurada com a instrument per a aniquilar el diàleg en una societat cada cop més obedient, sotmesa i dòcil – o, en el pitjor dels casos, una ciutadania “de rendiment” i autoexplotada, en la línia que descriu Byung-Chul Han -.

La democràcia liberal ens ofereix encara una altra il·lusió de lluita per l’hegemonia, aquesta relacionada amb el potencial de la cultura de l’espectacle per a cosificar, per a convertir en producte per al consum de masses els agents i els processos polítics, incloent-hi els adversaris del poder. Baudrillard alertava sobre les simulacions i els reality-shows mediàtics que ens estan confiscant la rebel·lia i la sobirania. De fet, avui com mai, els reality-shows polítics estan presents en la televisió, en les mil i una tertúlies polítiques televisades que han desplaçat les tertúlies de premsa rosa potser complint la mateixa funció. Al cap i a la fi, continuen distraient a una ciutadania en conjunt més observadora que participativa, excitada però no per això activa davant l’exhibicionisme de la política frívola i reduccionista, que ofereix el poder econòmic a través dels seus canals de televisió, canals que nosaltres creiem crítics.

La redefinició del votant, ara convertit en consumidor polític, és un altre miratge contra el qual lluitar. El model liberal tira del màrqueting i la manipulació més salvatge per a oferir un còctel de mentides i atractiu als seus consumidors. I, malauradament, oblidant que les formes de fer política acaben afectant el fons, hi ha també organitzacions polítiques crítiques i organitzacions de participació ciutadana que intenten seduir el seu votant potencial fent ús de manuals de persuasió i màrqueting polític d’inspiració liberal. Amb la febre de guanyar escons s’oblida aleshores el gest emancipador del vot. Així es contribueix a allunyar la participació ciutadana del caràcter continu i constructiu buscat en la democràcia republicana. Així es converteix el votant en un usuari mediador d’una democràcia d’un sol dia i d’un sol ús.

Aquests són només alguns exemples dels instruments que fa servir la democràcia liberal -l’hegemonia de la desigualtat- per a mantenir el seu poder alhora que repeteix i repeteix la paraula democràcia. És un poder que permet veure sense ser vist; que, com deia Foucault, vol ser omnivident i invisible alhora, d’aquí la importància de promoure el control del poder per part dels ciutadans i de forçar la transparència dels de dalt.

La nostra idea de democràcia queda lluny encara, però una manera de combatre la il·lusió de democràcia plantada pel model liberal és destapant-la. Les desil·lusions tenen un punt amarg però són altament reveladores i emancipadores. I davant els artificis i les persuasions encobertes del procés polític, no hi ha poder més gran que l’autenticitat d’un discurs escrit amb les pròpies paraules i valors.

 

 

 

Manel García Biel

Sociòleg i ex secretari de comunicació de CCOO Catalunya

 

 

 

La greu crisi econòmica que ha sacsejat el nostre país i el conjunt de la Unió Europea ens ha fet adonar-nos de les deficiències democràtiques existents en les nostres societats. La sortida econòmica que s’ha donat des del poders polítics a Catalunya, a Espanya i a la Unió Europea ha demostrat la necessitat d’efectuar una profunda renovació democràtica dels marcs polítics existents.

Com es pot entendre que la sortida a una crisi derivada d’una bombolla financera i especulativa hagi estat reforçar precisament els causants de la crisi? Les polítiques econòmiques imposades pels denominats “mercats” i instrumentades per la “Troika” han comportat un empobriment de la majoria de les societats i especialment, encara que no de forma exclusiva, dels països de la perifèria de la zona euro. Aquestes polítiques, adoptades per uns poders  amb greus mancances democràtiques, han comportat grans problemes i patiments en àmplies capes socials i un deteriorament de l’estat del benestar, que fins ara era el referent principal de les societats europees desenvolupades. Així, hem vist atacs sense precedents al conjunt dels serveis públics, un increment de les desigualtats socials i el creixement geomètric de l’atur i de la pobresa fins a nivells desconeguts en les darreres dècades.

Aquestes polítiques econòmiques i socials imposades als diversos governs nacionals des de la UE, i assumides per aquests sense resistències, en virtut d’una cessió de la pròpia sobirania que en cap cas està justificada pels tractats de la UE, s’ha fet contra els interessos de la majoria social, mentre només es beneficiaven unes minories vinculades al capital especulatiu i concessional.

Enfront a aquestes polítiques antisocials s’han donat forts moviments de rebuig, de resistència social, encapçalats per diferents moviments socials, entre ells i de forma especial pel moviment sindical. Malgrat tot, és evident que els moments de crisi són propicis a esclats socials, però alhora la pròpia situació de la gent és de debilitat social, derivada de fets com el creixement de l’atur, de les dificultats socials i vivencials que  afecta  la capacitat de resposta, i així el descontentament va acompanyat, moltes vegades, d’un creixement de la por a actuar.

Però amb capacitat o no de donar la resposta suficient, la desconfiança social creix cap al poder establert i contra les institucions. Es qüestiona qualsevol institució política i/o social existent, inclosa la totalitat de la classe política o entitats de tot tipus, inclosos els sindicats, als qual s’interpel·la com a responsables de la situació actual, amb raó o sense. La frase de moda en alguns sectors és que tot s’ha de canviar i que cal fer “foc nou”.

És evident que la situació és complexa, i en ocasions poden haver-hi qüestionaments injustos, tant per part de qui ho fa, com a qui es fa. Però el fet positiu és que hi ha un fort moviment dins d’unes aigües que durant molts temps han semblat massa estables.

En aquests moments hi ha molts que es qüestionen, i amb raó, quina Europa estem construint. És evident que cal plantejar-se si ens interessa una Europa que es fa al marge de la seva ciutadania, amb els costos que això comporta. Si Europa no es fa al servei de la seva ciutadania deixarà de ser un referent. I això pot retornar-nos a una història que crèiem ja superada, on tornaran a créixer i a imposar-se moviments ultranacionalistes com és el cas del Front Nacional a França. El futur europeu està qüestionat avui, i aquest futur cal imposar que sigui, al contrari d’ara, el d’una Europa més democràtica i al servei de la seva ciutadania. O s’avança cap a una Europa més unida social i políticament, amb institucions plenament democràtiques i representatives, o Europa no tindrà futur.

També cal, en el marc dels països, un canvi radical que comporti uns governs al servei de la gent. En aquest sentit, no hi ha dubte que l’efecte de Syriza ha estat  important com a referent en molts països perifèrics. Cal reivindicar el paper de la diferència política, de la política al servei de la gent i comptant amb la gent.

És evident que els nous fenòmens polítics hauran de madurar, separant la facilitat de la demagògia populista de la necessitat d’una renovació de la pràctica i dels actors de la política. L’actual maregassa ha de comportar un canvi radical en la política que fins ara hem viscut dominada pels poderosos. Cal una confluència entre els nous actors emergents juntament amb d’altres, que potser no seran tant nous però que durant molt temps han estat des de la minoria defensant la necessitat d’un canvi en profunditat.

És evident que estem en una oportunitat de canvi democràtic i que tots ens hem de veure afectats i cridats a participar. En cas contrari la frustració social comportaria conseqüències imprevisibles.

És evident que a nosaltres el canvi també ens afecta com a sindicat. CCOO ha estat moltes vegades una anomalia històrica. Vàrem sortir de la lluita contra la dictadura mitjançant la dedicació i el sacrifici de molta gent, els sindicalistes que van treballar en la clandestinitat i que van forjar el primer sindicat del país. Hem estat una organització atípica on el debat ha estat sempre important, on han conviscut juntes gents diferents però que han construït un projecte comú. És evident que el creixement organitzatiu, en ser una organització amb més d’un milió de persones afiliades, i milions de votants, amb desenes de milers de delegats i delegades sindicals, amb federacions i organitzacions territorials, és quelcom difícil de gestionar. Som una organització que accepta els seus errors, i entre tanta gent també hi ha la que s’equivoca, i el sindicat ha de saber rectificar, i quan cal “triar el blat de la palla”. CCOO és una organització fonamentalment honesta, amb molta gent que dedica el seu esforç sense compensació per a representar a d’altres. La feina i la generositat de la nostra gent moltes vegades no és  recompensada ni agraïda com caldria. Però això són les CCOO, i no volem mantenir-nos en la nostra tasca sinó que volem millorar-la. I en això hem estat i estem.

Fa uns anys CCOO va protagonitzar un fet poc conegut en la història de les organitzacions polítiques o socials del país. L’any 2008, en el seu VIII Congrés, la gent de la Confederació Sindical de CCOO d’Espanya va decidir canviar al seu Secretari General que optava a un tercer mandat. És a dir, el conjunt de l’organització, en contra dels desitjos de l’aparell directiu, va provocar un canvi de direcció i de les seves polítiques. Aquest canvi anava també dirigit contra una forma d’entendre el sindicat i el seu govern. Es tractava de qüestionar una direcció que creia en uns principis propis del “despotisme il·lustrat”, del govern d’uns pocs escollits i que propugnava una professionalització del sindicalisme, que comportava un pas cap a una major burocratització.

Des d’ aquell Congrés el sindicat ha canviat, en part per pròpia voluntat i en part obligat per les circumstàncies, la crisi, l’increment de l’atur, són coses que afecten de ple al sindicat. Tots sabem que els temps de crisi no són bons temps per a fer sindicalisme, que són temps difícils, on hi ha moltes necessitats però on la gent té més dificultats i també les té per mobilitzar-se.

Tot això ha provocat que el sindicat s’hagi hagut d’adaptar al temps de dificultat, i ho ha fet en reduir estructures, s’ha simplificat retornant a concepcions de militància que tornen a vincular-lo amb les seves arrels fundacionals. I finalment, el darrer 4 de març, el Consell Confederal extraordinari i ampliat va acordar un denominat “Codi Ètic”; és en realitat un document de “Mesures per a reforçar les millors pràctiques de govern i control a CCOO” amb les quals es tracta de millorar la transparència i el control de l’actuació del sindicat, dels seus dirigents i de les seves finances. En definitiva, de donar un pas per a  implicar-se internament en el que és un canvi democràtic global de la nostre societat, de les seves estructures institucionals i de les organitzacions polítiques i socials.

Benvingut sigui el canvi democràtic que necessitem!!

 

 

Gemma Lienas

Escriptora

www.gemmalienas.com

@gemmalienas

 

El títol és un lema del maig del 68 que s’ha invocat moltes vegades i que, ara, per sortir de la “crisi”, tornem a necessitar. De la mateixa manera que també  ens cal un canvi de 180º –una revolució— tant pel que fa a l’economia, als drets de la ciutadania, a la sostenibilitat del planeta… si volem sortir de l’atzucac en què ens trobem.

A la història de la humanitat hi ha hagut diverses revolucions. Revolucions de classe, com la Revolució Francesa. Revolucions de grup d’edat, com la del maig del 68. O revolucions econòmiques, com la del Neolític.

Al Neolític, juntament amb la invenció de la roda i el descobriment de l’agricultura, s’inicia un sistema social, el patriarcat, i un sistema econòmic, el de la propietat privada i consegüentment el capitalisme, que es retroalimenten i  que han perviscut al llarg dels segles. Per deixar-ho clar: al Neolític es van posar les bases perquè el 2015 “pintessin bastos”, però, la situació s’havia començat a tornar negre com la xocolata desfeta després de la caiguda del mur de Berlín, quan el capitalisme, lliure ja del contrapès a l’altra banda de la balança, va ensenyar la seva cara més salvatge. I així hem arribat al punt en què és més important l’enginyeria financera que el treball productiu, en què és essencial salvar els bancs perquè no facin fallida però no les famílies estrangulades i incapaces de pagar la hipoteca, en què les grans fortunes no paguen impostos mentre que la classe treballadora ha de fer front a tots els que un país necessita, en què ens plantegen l’economia col·laborativa com un progrés quan no és més que una nova i recargolada trampa capitalista: si no arribes a final de mes llogant la teva força de treball, pots llogar les teves pertinences, com el cotxe, una habitació per als guiris, el teu sexe, el teu cos…

Així doncs, sembla que per sortir d’aquesta anomenada crisi –que no és sinó una estafa–, n’hi hauria d’haver prou amb un canvi de model: ens carreguem el capitalisme i ens proposem que el bé comú sigui l’objectiu. I dient això no estic propugnant tornar al model dels països comunistes, que tampoc no va funcionar. El que vull dir és que òbviament hem de trobar-ne un que es basi en la justícia social. Amb tot, això no serà mai possible si no derroquem també el model patriarcal i aconseguim una societat paritària de debò. Només així ens en sortirem econòmicament i, de passada, recuperarem la democràcia.

El patriarcat, basat en les suposades superioritat masculina i inferioritat femenina, atorga el poder a l’home, mentre que a la dona li adjudica un paper subordinat. Un altre aspecte clau del patriarcat és la diferenciació entre treball productiu –que es desenvolupa a l’esfera pública, té reconeixement social i rep una recompensa econòmica– i el treball reproductiu o temps de la cura –que és privat, no té reconeixement social i tampoc té recompensa econòmica.

Tradicionalment s’ha considerat que, de manera natural, les dones estan preparades per tenir cura dels altres, és a dir, la neteja de la llar, la intendència, la cura de criatures, persones ancianes i persones malaltes. Per això a les dones se’ls reserva el temps reproductiu, ja sigui a casa, sense cobrar, ja sigui a fora de casa (sector públic: hospitals, guarderies, escoles, neteja, llars de gent gran…), amb treballs precaris i molt mal pagats.

La divisió del treball suposa mà d’obra gratuïta per a totes les hores –que en són moltes— dedicades al temps de la cura. Aquest temps de la cura, com ja hem dit, no remunerat ni reconegut socialment, ha resultat sempre invisible; mai no s’ha tingut en compte en els estudis econòmics. És inversemblant que cap economista fins ara no s’hagi adonat que les hores de treball productiu no són possibles sense les de treball reproductiu i que, si es vol saber de debò, doncs,  quin és el PIB (i faig servir aquesta referència perquè és la que s’usa en economia) d’un país, s’han de monetitzar les hores del temps de la cura i afegir-les. Així ara sabem, gràcies a estudioses com la Cristina Carrasco o la María Ángeles Durán que, en termes econòmics, el temps de la cura representa més d’un terç del PIB d’un país.

La Revolució de què parlàvem al començament passa per transformar les mentalitats, cosa que només serà possible amb educació i amb canvis a la legislació. L’educació hauria de ser una coeducació real: amb formació per al professorat, amb modificació dels currículums escolars per tal d’introduir-hi, no només figures femenines sinó també els sabers de les dones, amb educació en la igualtat i en el respecte a l’altre. I els canvis de lleis ajudarien al canvi de mentalitats: permisos de maternitat i paternitat iguals i intransferibles, canvis en els usos del temps, tirar enrere la reforma laboral del PP i introduir millores per als treballadors, especialment en tots aquells terrenys en què es produeixen desigualtats segons siguis home o dona. Algunes d’aquestes desigualtats són: contractes a temps parcial, desigualtat salarial, sostre de vidre per a les dones…

Naturalment que les persones feministes som una pedra a la sabata i qui té el poder es resisteix al canvi, però això ha passat en totes les revolucions. És a les nostres mans lluitar per canviar el món. Prou realitats, volem promeses!

 

 

Montse Delgado

Secretària de Formació i Cultura de CCOO Catalunya

 

 

 

Portem ja més de set anys d’una crisi que no s’està acabant, entre d’altres coses, perquè no és cert que el curs de la crisi que estem vivint sigui “natural”. Molts governs, alguns organismes internacionals i altres membres de l’exclusiu club al qual podem suposar que tots ells pertanyen l’estan alimentant artificialment.

Per posar un exemple proper, recentment podíem sentir un prestigiós ministre d’economia afirmant que segons ell ja no hi ha crisi i estem creixent, i que per això cal mantenir les mateixes polítiques d’austeritat que havien aplicat abans degut a què hi havia crisi i no creixíem. A mesura que acumulem anys acostuma a minvar la capacitat de sorprendre’ns, però la part bona de viure en aquesta època és que alguns dels nostres coetanis continuen aconseguint fer esclatar de sobte la nostra estupefacció, tinguem l’edat que tinguem.

Aquesta crisi impostada està deixant uns enormes saldos, no només econòmics, a favor de les elits econòmiques. Les polítiques i mesures que aconsegueixen imposar gràcies al clima de por i resignació que generen, els estan permetent transitar cap a una nova fase del capitalisme que trenca amb tots els equilibris en què es basava el funcionament del món.

Els darrers temps s’han publicat diversos estudis i articles al voltant dels múltiples efectes que la crisi està tenint. Un de molt recomanable es titula “Democracia y crisis econòmica en un mundo global”, d’Antoni Jesús Aguiló Bonet, i analitza amb detall i lucidesa com ha funcionat i per a què els serveix la seva crisi.

Es constata com les elits econòmiques han segrestat la sobirania i ho han fet usant els mecanismes de la pròpia democràcia, utilitzant-la contra si mateixa. Aconsegueixen així instaurar democràcies de molt baix nivell, on la participació es redueix pràcticament a votar un cop cada quatre anys i es converteix en un simple procediment per a l’alternança de les elits organitzades en partits, que utilitzen el poder polític per defensar els seus interessos i no els interessos col·lectius de la ciutadania que ha votat (però a qui després no representen).

Simultàniament, es transfereix sobirania a actors polítics i econòmics no electes, darrere dels quals hi ha els propis mercats financers.

S’instaura així una enorme distància entre governants i ciutadania, generant desinterès per la participació en les qüestions polítiques, i que provoca la desvinculació dels ciutadans d’allò públic i col·lectiu. L’apatia i el conformisme social es valoren positivament, l’interès s’orienta cap a allò privat i particular i el projecte ideològic i polític que s’implanta consisteix en la manca d’ideologia i la despolitització.

En definitiva, el neoliberalisme aconsegueix anar imposant de manera generalitzada el seu marc conceptual, la seva anàlisi de causes i efectes i les seves solucions no només a nivell econòmic, sinó també pel que fa a la participació en la cosa pública i el marc de drets i llibertats en què aquesta participació s’ha de produir.

Aquest enorme saldo de guanys té com a contrapartida uns costos dels que sospitosament les elits i els seus governs no ens en volen parlar, uns costos inassumibles que precisament per ser-ho estan generant el substrat necessari per propiciar un canvi.

El marc social i polític neoliberal sustenta una economia que ha esdevingut voraçment extractiva, passant per sobre de qualsevol cosa, inclús dels drets humans i la sostenibilitat de la pròpia vida.  El cost ecològic que requereix el funcionament d’aquest sistema no és assumible, el seu cost en patiment humà és insuportable.

Les contrapartides del benefici de l’elit extractiva ens deshumanitzen, ens situen en l’animalitat més brutal i són incompatibles amb la vida.

En aquestes circumstàncies, els que vivim en aquesta riba del món estem començant a entendre que el major risc que correm és no fer-hi res. La incapacitat de la democràcia liberal per eliminar les desigualtats i opressions que genera ens ha portat a una situació d’inestabilitat crítica, i són precisament les enormes desigualtats i injustícies que el sistema necessita mantenir per poder funcionar les que estan propiciant la reacció ciutadana.

Els moviments ciutadans ens donen algunes pistes sobre els elements que ens han de servir per aconseguir un canvi polític i social imprescindible, per redreçar el rumb cap a una democràcia real, que resulti útil per al bé comú. Els eixos fonamentals passen per la participació, la transparència i els valors.

D’una banda, és necessari disposar d’un discurs ideològic ben articulat per disputar la primacia del paradigma conceptual al neoliberalisme i apoderar (“empoderar”) la gent, ser conscients que és a les nostres mans fer que les coses passin, passar de l’actitud d’esperar que les coses succeeixin a fer quelcom per tal que succeeixin.

Cal retornar la sobirania a les ciutadanes i ciutadans. Per aprofundir la qualitat de la democràcia, s’han d’apropar els representats i els representants. Això vol dir fer possible formes de participació més directa, més freqüent, en diferents àmbits i nivells, per diverses vies. D’altra banda, sobirania implica també tenir capacitat de controlar i demanar comptes de la gestió de qui exerceix funcions de representació. S’ha de reforçar la transparència i els mecanismes de responsabilitat i rendició de comptes davant la ciutadania (incompatibilitats, revocacions…).

Per últim i més important, hem de substituir els valors de mercat per valors ètics i humans. La Dolors Comas ens regalava recentment una frase profundament lluminosa: “hi ha un conflicte entre capital i democràcia, entre capital i treball, entre capital i vida. Cal, doncs, començar per posar les persones i la vida al centre de totes les actuacions, al capdavant dels principis que orienten les nostres decisions individuals i col·lectives”.