“Sindicalisme en la postdemocràcia”
Ricard Bellera
Secretari d’ Internacional, Migracions i Cooperació de CCOO Catalunya
“La ciència política professionalitzada tendeix a subestimar la força productiva que desenvolupa a nivell polític la indignació moral1 ” (Wolfgang Streeck)
Les polítiques d’austeritat i el triomf del programa econòmic neoliberal deslegitimen a l’estat com a subjecte sobirà i el transfereixen a l’òrbita dels mercats. Aquest gir copernicà en la relació entre democràcia i capitalisme destrueix definitivament la il·lusió sobre la latència d’un contracte social que garanteixi la distribució justa de creixement i riquesa i ens situa, com a treballadors i ciutadans, davant la disjuntiva de ‘democràcia o capitalisme’ . El capitalisme sense democràcia comporta una economia de mercat blindada contra qualsevol correcció democràtica i per tant un domini hegemònic que instrumentalitza el debat públic i margina, controla i desorganitza tota oposició o alternativa ideològica o política. La democràcia sense capitalisme segueix sent, ara per ara, una entelèquia atractiva però poc sòlida, a la qual falten referents i models. El nou paradigma postdemocràtic que emergeix de la crisi necessita així, per oportunitat i per responsabilitat històrica, d’una reflexió en profunditat per part del sindicalisme de classe. Aquesta ha de permetre establir fins a quin punt és possible corregir les actuals desviacions, o és possible i necessari articular una transformació social i econòmica que recuperi centralitat política per a la democràcia i el treball.
El model de ‘democràcia social’ que comportava una asimetria entre democràcia i capital, i permetia que la política intervingués en l’economia mitjançant la redistribució de la riquesa i el poder generats per aquesta, es va extingir fa una mica més de trenta anys. L’alternativa, la democràcia liberal, que pretenia evitar la interacció mútua entre capital i democràcia, presentant a l’estat com a garant de l’estabilitat, i al mercat com a garant de la generació de riquesa, s’ha descompost a cop de successives crisis que ens han portat al llindar d’un tercer escenari. En aquest, batejat per alguns autors com ‘postdemocràcia’ (Crouch …) o democràcia capitalista, la asimetria és inversa a aquella que va emergir del contracte social de la postguerra i va posar els fonaments del nostre estat del benestar. Ara, els mercats determinen l’agenda política i posen límits evidents a la intervenció democràtica per part de la ciutadania. L’acumulació, el dret al benefici, la competitivitat, l’eficiència o l’austeritat s’imposen sobre els drets socials, la capacitat redistributiva del sistema i el govern democràtic dels recursos. La postdemocràcia comporta, així, un escenari que altera en les seves arrels els nostres principals fonaments i valors:
1.- L’estat deixa de ser estat sobirà, amb capacitat de regulació fiscal i iniciativa política, per convertir-se en un estat ‘deutor i deficitari’. Per una transformació tan improductiva com opaca, els diners que abans ingressava en forma d’impostos, ara entra en les arques públiques mitjançant crèdits que lliuren la iniciativa política a les mans dels creditors. Això s’acompanya d’un fort descrèdit d’allò públic, que intenta emular la gestió privada en tot, menys en l’eficiència que se li exigiria a qualsevol actor privat. El govern es converteix en una espècie d’idiota institucional² que assumeix que la seva gestió és menys eficient que la privada, i reprodueix en la seva acció de govern els valors, interessos i estratègies del gran capital industrial i financer.
2.- El primat de l’economia financera sobre la real es tradueix en un auge de la cultura del risc i del curt termini econòmic. El risc ofereix rendiments insospitats als inversors i gràcies a principis com el del ‘risc sistèmic’ que fa que hi hagi actors intocables per ser ‘massa grans per caure’, poques vegades passa factura als que l’han generat. El risc és, a la vegada, un element de control social en promoure un condicionament constant de la classe treballadora mitjançant la precarització de les seves condicions de vida i de treball que comporta dependència i incertesa. La pobresa és un risc que s’estén i que compromet a l’individu en la seva mateixa essència, això és, en la seva dignitat i autonomia.
3.- L’ascensor social s’ha aturat o tan sols funciona en una direcció. El model burgès en el qual mèrit i capacitat tenien una funció de legitimació democràtica, ha donat pas a una refeudalització de l’economia³ i dels valors. ‘El codi moral de la fi del mil·lenni no condemna la injustícia, sinó el fracàs4‘ i l’èxit es converteix en l’eix central del reconeixement social. L’ètica del treball torna a ser subvertida per la cultura del malbaratament i de l’ostentació, característics de la cultura aristocràtica. La creixent acumulació de la riquesa i la transferència, circumscrita preferentment al cercle familiar, al clan o a un entorn social reduït, reedita la dicotomia d’una societat en la qual no tan sols s’hereten els privilegis, sinó també la pobresa.
4.- En l’estat postdemocràtic les decisions es traslladen a àmbits que estan més enllà de la incidència de votants, partits i parlaments. ‘L’extraterritorialitat‘ d’organismes o institucions que escapen al control democràtic com el Banc Central Europeu, la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional o els consells de negociació o cooperació de tractats internacionals, consoliden una cultura de la força major de naturalesa clarament antidemocràtica. Els òrgans representatius perden la seva sobirania sobre elements centrals de la política fiscal i pressupostària que passen a regir-se pel criteri d’entitats suposadament ‘independents’ com les agències de ràting o altres actors que persegueixen no més que els seus propis interessos.
5.- La gradual deslegitimació de l’estat democràtic funciona per dues vies. En primer lloc, mitjançant la corrupció que emana de la freqüent proximitat de càrrecs públics a interessos financers i empresarials (portes giratòries, contractació pública, privatització de recursos, precarització de drets, redistribució inversa de la riquesa …). En segon lloc, mitjançant la naturalesa ‘invariable’ del sistema que no és capaç d’autocorregir i que mitjançant la ‘alternança bipartidista’ o la ‘aritmètica parlamentària’ acaba alimentant la idea que la democràcia representativa és un segrest de la sobirania per part d’una elit que es reprodueix invariablement i que genera una profunda desconfiança, distanciament i apatia política.
6.- La democràcia perd la seva narrativa i es converteix en ‘espectacle polític’ que és un foc d’artifici creat per distreure de la política real. Aquesta ficció, com a relat d’una lluita insaciable pel poder, organitza i concentra la vivència democràtica entorn al circ o epos democràtic per excel·lència: el procés electoral. En aquest prevalen els debats vacus, el màrqueting polític i per sobre de tot el personalisme, en una cruenta competició per investir el candidat/a mateix amb una imatge d’integritat i de fermesa, mentre que al contrari se li intenta enfonsar en el descrèdit. El sentit final d’aquesta posada en escena és aconseguir confondre aquest espectacle de naturalesa frívola amb el valor i la rellevància social de la democràcia que tan malament ‘representa’.
7.- El ‘reduccionisme‘ polític característic de la postdemocràcia margina, qüestiona o omet així elements tan centrals com la participació, el pluralisme, el valor del consens, el respecte a la minoria, la divisió de poders o la legitimitat de l’opinió pública a l’hora de fixar els termes del debat polític. La retòrica del poder com a actor preferent en la comunicació que escenifica el ‘joc’ democràtic, impossibilita i evita un debat articulat al voltant de qüestions de fons amb projecció sobre la ‘realitat’ social. Reprodueix així el caràcter de curt termini d’una actualitat que no apel·la al judici o a la consciència crítica de la ciutadania, sinó a l’aprovació moral dels que queden relegats no més que al paper d’espectadors/es i/o votants.
Aquest nou panorama ‘postdemocràtic’ comporta canvis estructurals que defineixen un nou paradigma social i polític. La seva irrupció s’ha vist acompanyada d’un creixent autoritarisme en les formes (llei mordassa, nou codi penal …) i d’un esforç redoblat per estendre i reforçar l’hegemonia ideològica i així prevenir, evitar i canalitzar la reproducció social de mobilitzacions i protestes. D’altra banda, a nivell europeu la impotència i la indignació s’instrumentalitzen de manera creixent mitjançant consignes populistes de fortes connotacions xenòfobes i amb un discurs de caire marcadament antieuropeu. D’una manera ben diferent, la indignació també es vehicula i organitza amb força en el marc d’un compromís ciutadà que s’articula en moviments i iniciatives que tenen la vocació d’intervenir directament en els problemes, i la voluntat de discutir i elaborar propostes alternatives per frenar i superar la injustícia que inspira el model postdemocràtic. L’aspiració de consensuar propostes integrals, de dignificar la política obrint nous espais a la participació democràtica comporta, com en el cas del 15M, un fort potencial que no es resol en la institucionalització política d’una part de les seves propostes.
També en el pla sindical es plantegen una sèrie de reptes en bona part heretats, però la vigència s’ha tornat més acusada en el marc de la crisi i del progressiu canvi de paradigma. En primer lloc, hi ha la transformació del teixit econòmic, empresarial i professional que confronta al sindicalisme amb un important repte organitzatiu. La precarització i parcialització de la feina, la creixent mobilitat laboral i menor permanència en un mateix centre de treball, la descentralització de la presa de decisions, l’externalització de parts senceres de la cadena de valor o la competència entre centres de producció, precisen d’una estratègia sindical diversificada, internacionalitzada i cada vegada més complexa. Tant pel que fa a la interlocució i negociació amb una empresa que es presenta disseminada i intangible, com pel que fa a la necessitat d’aglutinar una força de treball que experimenta una creixent fractura en les seves condicions i drets laborals, el treball organitzat ha d’actualitzar i adaptar les seves propostes a una realitat laboral en permanent canvi. Aquesta necessitat és comuna a tots els sectors ja siguin industrials, de serveis, o també en el marc de la funció pública.
Davant d’aquesta nova realitat el sindicalisme s’ha de posicionar amb uns instruments minvats a nivell legal i en el marc d’una forta ofensiva que pretén deslegitimar el seu paper com a interlocutor social. L’atac a la negociació col·lectiva, amb una creixent descentralització i pèrdua de garanties i de cobertura, el debilitament del diàleg social, o la pressió creixent sobre els recursos existents per a la multiplicació i conscienciació de la força de treball, com la formació sindical o la tutela jurídica, comporten un desafiament en tota regla. Aquesta ofensiva institucional es complementa amb una estratègia de persecució sindical i de criminalització del conflicte que cerca coartar la llibertat sindical i desarticular la seva capacitat de resposta. Finalment en un tercer pla, es persegueix el descrèdit del sindicalisme sociopolític mitjançant una campanya de baixa intensitat però que es perpetua des de fa anys. Les acusacions de burocratització i de cost per a les arques públiques, de corporativisme i defensa de privilegis, o de manca de capacitat d’adaptació als temps ‘moderns’, són alguns dels elements que persegueixen un desprestigi que també es promou fent invisible o silenciant la ingent tasca d’anàlisi i proposta que desenvolupa el sindicalisme de classe.
La forta determinació amb què es pretén eradicar la capacitat de resposta del sindicalisme sociopolític mostra fins a quin punt aquest és considerat avui com una amenaça pel sistema, i defineix també el seu potencial transformador. D’una banda, hi ha el grau d’organització que en el cas sindical és molt més estable, divers i complet que el de qualsevol altre moviment social o entitat de la societat civil i per tant té més rellevància estratègica. Per l’altra, està el subjecte polític del sindicalisme, la feina, que segueix sent l’únic eix legítim al voltant del qual es pot redistribuir la riquesa i organitzar la societat. Els problemes del món del treball segueixen sent de manera objectiva els més urgents de l’actualitat, i són la clau per generar confiança allà on hi ha incertesa, i sostenibilitat allà on tan sols preval el risc ja sigui social, productiu o financer. Finalment el sindicalisme és, mal que els pesi a aquells que orquestren el seu descrèdit, una organització de caràcter democràtic i que, per tant, posa en evidència de manera flagrant el caràcter antidemocràtic del règim neoliberal. El treball organitzat és, així, un dels principals baluards per poder fer front al paradigma postdemocràtic i ostenta per tant una especial responsabilitat.
Aquesta responsabilitat no pot definir-se com una responsabilitat ‘política’, però sí com una responsabilitat ‘democràtica’, tal com es va exercir en altres moments històrics com el postfranquisme o de manera més recent, en conflictes com el de Tunísia. El desastre de la democràcia representativa en el marc de la postdemocràcia reclama un paper específic per als sindicats. Aquests s’han de reivindicar davant de la lògica de subjugació als interessos del capital com a eines democràtiques amb legitimitat, capacitat i voluntat de transformació social. Per fer possible aquesta vocació cal que el sindicalisme es cohesioni com a força i sigui capaç d’articular una estratègia des de tres vèrtexs diferents, tres eixos que delimiten l’espai en el qual desenvolupar un sindicalisme que, per la seva vocació i pel seu propòsit, pugui ser considerat un sindicalisme integrador dirigit al conjunt de la societat i per tant un sindicalisme ‘ampli’. Aquests tres àmbits són els del món del treball, al qual ha de representar en el seu conjunt, el de la confluència social i política que permeti teixir les necessàries aliances per recuperar ‘l’empoderament’ democràtic, i l’extensió i organització territorial, a l’altura del grau d’extensió i organització del capital.
Quan el camí enrere, això és, la represa o pròrroga del contracte social de la postguerra sembla ja inviable, la necessitat de construir una alternativa que renovi i desenvolupi la democràcia esdevé tremendament actual. La crisi de sobirania en el marc de la democràcia representativa, i el seu segrest per part d’una elit que reverteix de manera imparable el progrés social, demana una estratègia ‘àmplia’ en què el sindicalisme ha de jugar un paper central. La iniciativa no pot ser dipositada tan sols en els partits sinó que ha de desenvolupar en un context dinàmic i generós de partits, sindicats, iniciatives i moviments, que desbordi l’estret cabal de la democràcia representativa per donar fonament a una democràcia ‘ampliada’ en la qual es conjugui la representativitat parlamentària amb la democràcia directa o participativa i es faci possible un nou projecte en el qual l’impuls i abast siguin fruit de la voluntat d’una ciutadania i d’una força de treball ben informada i molt compromesa. El paper del sindicalisme aquí és el d’aportar la perspectiva del treball, i amb ella la coherència, experiència i capacitat per desenvolupar de manera legítima i consensuada la democràcia al teixit econòmic i empresarial.
[1] Wofgang Streeck. Tiempo comprado. Berlin 2013. Pág. 222
[2] Colin Crouch. Postdemokratie. Suhrkamp. Frankurt am Main 2008. Página 58
[3] Sighard Neckel. ‘Refeudalisierung der Ökonomie. Colonia 2010.
[4] Eduardo Galeano. ‘Patas arriba’. Montevideo 1998. Página 22
Deixa un comentari