Presentació

Perspectiva núm. 17

Xavier Navarro

Responsable d’Estudis i Cultura de l’FSC-CCOO

 

 

Davant de les opcions neoliberals, l’objectiu de les quals és laminar, externalitzar allò públic, generant desigualtat per a la majoria i negoci per a pocs, el sindicat defensa amb força la cosa pública, perquè és de tots, perquè és útil, perquè és necessària per a fomentar ocupació i riquesa i perquè és un instrument molt potent contra la desigualtat.

Preservar allò públic, millorar-lo, impulsar-lo i fer que esdevingui un motor econòmic, és una cosa necessària per al conjunt de la societat, per a la majoria de la societat. Toca recuperar, de manera racional, també, molts serveis que al seu dia van ser externalitzats, i sobretot hem de debatre quin model de gestió volem construir en una democràcia avançada.

Amb aquest número de PERSPECTIVA volem iniciar aquest debat, necessari debat, que no pot quedar-se en un mer exercici intel·lectual, de pocs, sinó que ha d’esdevenir una part important del debat del conjunt de l’organització a l’efecte de construir l’alternativa necessària. Passar a l’ofensiva, entre moltes altres coses, comporta construir, elaborar l’alternativa, i aquesta és una aportació, creiem que interessant i útil.

 

 

Mónica Melle Hernández

Professora d’Economia Financera de la Universitat Complutense de Madrid

 

 

Se sol admetre, de manera acrítica, que el paper del sector públic en l’economia és subsidiari del mercat, quan aquest és incapaç o ineficaç per aconseguir la prestació eficient dels béns i serveis que les persones necessiten per satisfer les seves necessitats, contribuir a una distribució equitativa de la renda i de la riquesa, i col·laborar a l’assoliment d’un camí de creixement estable de l’economia.

I aquest paper s’accepta que s’ocupi a través de la regulació o l’establiment d’un marc legal que afecti el comportament dels agents econòmics, mitjançant el sistema tributari, amb subsidis i impostos progressius, emprant els estabilitzadors automàtics i mitjançant actuacions discrecionals d’ingressos i despeses públiques; però es discuteix quan es basi en la provisió directa de serveis públics o en la creació d’empreses públiques.

Però la realitat de la recent crisi econòmica, ens ressalta que a Espanya el sector públic hauria d’haver contribuït al creixement estable d’una economia fortament deprimida (25 per cent de taxa d’atur) i amb un nivell d’endeutament total de l’ordre de tres vegades el valor del PIB, del qual la meitat era endeutament exterior. De fet, la teoria keynesiana ens aconsellaria mantenir una política activa d’inversió pública, una reducció del desestalvi públic (que no és el mateix que el dèficit) i obtenir de la UEM majors terminis per reduir dèficit i deute alhora que més facilitats d’ finançament.

No obstant això, durant la recent crisi econòmica el corrent neoliberal en voga ha mitificat les polítiques d’austeritat, reduint la importància quantitativa de l’economia del sector públic i tallant el nostre Estat del Benestar. La qual cosa no ha estat obstacle perquè ja el 2003 un país com Alemanya es saltés el Pacte d’Estabilitat i Creixement europeu per sortir de la seva recessió econòmica, superant el llindar de dèficit que el propi país havia instal·lat per al conjunt de països europeus.

La dimensió del sector públic representa al voltant del 35-50 per cent del PIB segons els països. És un tema d’elecció social que, en democràcia, depèn de la voluntat dels electors que revaliden amb el seu vot els diferents programes polítics i del límit tolerable dels ingressos públics necessaris per al seu finançament (especialment la pressió fiscal).

Aquest sector públic ha de constituir un element essencial que fomenti la innovació tecnològica i dinamitzi l’economia. Davant iniciatives privades receloses de la inversió en intangibles com la formació i la innovació, el sector públic no només ha de ser subsidiari, sinó que ha d’assumir riscos i dirigir el desenvolupament de les principals tecnologies actuals. Qüestió que, paradoxalment, sempre s’ha entès en els EUA, paladí del liberalisme, amb un sector públic que ha estat el veritable emprenedor, innovador i desenvolupador d’alguna de les principals tecnologies actuals, en concret les de la informació. Així com en la indústria farmacèutica i les energies renovables, fonamentalment a Alemanya i la Xina.

Però el pensament neoliberal insisteix que el sector públic no és bon empresari, i que la gestió privada és més estricta en la vigilància del cost i més eficient en l’exigència de responsabilitats. Si bé ocultant que la subsegüent tendència privatitzadora del que és públic (neteja, transport, sanitat, educació…) té l’elevat cost de la degradació contínua de les condicions de vida dels treballadors, i en la mercantilització del benestar social.

S’oblida, a més, que entre la gestió pública i la privada dels serveis públics hi ha l’alternativa de la gestió cooperativa i autogestionada de la cosa pública per part dels treballadors organitzats o dels ciutadans.

En l’anomenat sector de l’economia social, les cooperatives són una part important de les empreses europees i són presents en gairebé tots els sectors: banca, assegurances, agricultura, artesania, serveis comercials diversos, salut, serveis socials, i tants d’altres. Existeixen al voltant de 250.000 empreses cooperatives a la UE, propietat de 163 milions de ciutadans (un de cada 3 ciutadans de la UE) i donen feina a 5,4 milions de persones.

S’han de donar passos per extrapolar aquest model de gestió empresarial al sector públic, ja que enforteix la solidaritat i la cohesió social, en no tenir com a principal objectiu la rendibilitat econòmica del capital. Es crea per i per a satisfer necessitats col·lectives, comparteix riscos entre els partícips, ret comptes públics als interessats en la gestió, i funciona sota el principi de la solidaritat.

La qüestió és que hi ha iniciatives autogestionades recents en el nostre entorn, com les que va desenvolupar Syriza a Grècia per dissenyar determinats serveis públics, sanitaris i dels mitjans de comunicació que, arran d’aplicar les recomanacions de la troica (FMI, BCE i Comissió Europea ) van quedar sense cobertura. Sanitaris i altres professionals de manera voluntària es van organitzar per oferir a qualsevol persona sense mitjans la cobertura mèdica. I quan el govern va tancar la televisió pública ERT i va acomiadar a tot el seu personal, els periodistes van decidir continuar en forma de Web TV.

Davant els riscos del malbaratament i la presència de comportaments expansius en la realització de les funcions públiques, l’autogestió per part dels treballadors organitzats o pels ciutadans és garantia de bon govern. Són els grups d’interès que millor defensaran els serveis públics, buscant la millor adequació dels mateixos als desitjos dels ciutadans, millorant l’eficiència i el control, i al propi temps les condicions laborals dels propis treballadors mitjançant un repartiment equitatiu de rendes.

Madrid, 1 de juliol de 2019

 

Juan Manuel Tapia

Sindicalista

 

 

Paradoxalment, després de més d’una dècada de crisi econòmica i els consegüents retrocessos en les condicions de vida i treball, en els drets socials, en l’Estat del Benestar, i paper, i pes del sector públic; no acaba de dibuixar-se una alternativa general a la situació, ni tan sols un camí de recuperació de drets i una sortida més justa de la crisi.

Quan sembla socialment compartida la idea que el capital i els poders establerts són la causa i origen de la crisi, no s’ha posat en peu un projecte social i polític il·lusionant, capaç d’aconseguir l’adhesió de les classes populars, en la lluita per una alternativa integral.

Per contra, avancen en una Europa sense projecte social i polític, amb principis significatius de disgregació, i en el conjunt del món, les forces més conservadores i d’ultradreta, amb els seus espantalls ideològics, com fantasmes d’un passat que moltes i molts havíem cregut enterrats per sempre. En el mateix sentit assistim al xoc de trens de nacionalismes adversaris i interdependents, que arraconen el conflicte social, del qual depenen les potencials transformacions necessàries, a un segon terme.

En què consistirien els trets d’aquest projecte il·lusionant capaç de reorientar, en un sentit de progrés social i democràtic, l’actual “marasme” en què ens trobem?

Quin paper hauria de tenir el sector públic, quin els necessaris elements de cogestió i en quin sentit?

La referència a la que convida Perspectiva, el sector públic motor econòmic, la cogestió una alternativa, sota la seva aparent generalitat i desconnexió entre les dues idees, amaga un vincle molt fructífer en aquesta reflexió.

Per davant, tres afirmacions:

Allò que distingeix el context de crisi, ha estat, en el seu origen i desenvolupament, la preponderància dels mercats sobre la democràcia, de l’economia capitalista sobre la política. Aquest desequilibri té com a dinamitzadors la ideologia neoliberal i la globalització sense regles. És lògic que un projecte alternatiu es construeixi sobre la base d’invertir aquest desequilibri, sobre la base del govern democràtic de l’economia. De la crítica d’aquesta economia política, atès que l’economia mai ha estat un factor neutral i desideologitzat, que faci néixer una economia política al servei del conjunt dels éssers humans i les seves societats.

Aquest projecte programàtic de canvi no pot tornar al passat, però no pot desconèixer els problemes, per l’esquerra política i social, d’aquest passat. No es tracta que l’enfortiment del sector públic sigui equiparat a l’estatalització o el col·lectivisme indiscriminat de l’economia. Les lliçons del socialisme real es donen per apreses. Encara queden moltes reflexions interessants que fer respecte de l’altra història del socialisme, de les diversíssimes experiències autogestionàries, i de “socialització en el sentit donat per Karl Korsch. De les experiències “heretges” que diria Bruno Trentin.

Aquest projecte programàtic només pot ser concebut des de l’actual realitat de canvi del paradigma econòmic i social, de l’actual desenvolupament de les forces productives, de la nova realitat científico-tècnica de l’organització del treball i la globalització. Dit d’una altra manera, en un projecte programàtic per l’actual fase de desenvolupament del mode de producció capitalista. La qual cosa inclou de forma central la consideració del problema de la sostenibilitat de l’ecosistema, l’economia circular i el canvi climàtic.

Que el sector públic és un motor econòmic essencial, del qual depenen milions de llocs de treball directes i indirectes, amb una enorme capacitat de dinamitzar el conjunt del teixit econòmic, és una evidència. La crisi ha demostrat, aquesta i totes les anteriors, que el debilitament del sector públic només ha aconseguit augmentar els nivells de depressió econòmica, agreujant la situació.

És oportuna, avui també, la confrontació d’idees entre els postulats neoliberals dominants i els postulats, nous o tradicionals del neokeynesianisme i altres corrents del pensament econòmic crític marxià.

A l’absència, no ja de complexos, sinó de moralitat -en un sentit filosòfic, del neoliberalisme, podem respondre sense complexos heretats del nostre propi passat. No està de més una relectura del programa comú de l’esquerra francesa, que la va portar al poder el 1981, programa que va concitar aquesta il·lusió general necessària.

Dos grans models, amb totes les seves diversitats, estan en joc. No es tracta exclusivament de models econòmics de desenvolupament, sinó de models socials i polítics.

Un sector públic fort forma part del cor de la democràcia social, de la defensa de l’interès general de la població, fins i tot en un sistema d’economia social de mercat. Un sector públic lògicament eficient i competitiu. Una anàlisi dels processos de privatització de les últimes dècades ensenya l’enorme cost econòmic i social d’aquestes polítiques econòmiques. A més, el nostre sector públic, i el nostre Estat del Benestar, en relació al desenvolupament mitjà de la Unió Europea, tenen importants marges de creixement.

Necessitem un sector públic fort i complex, plural, de propietat pública i/o mixta, en sectors econòmics estratègics i en els àmbits de l’Estat del Benestar. Els processos de renacionalització, i de reversió no són necessàriament una heretgia.

No tenim un referent públic en el sector financer, no el tenim, ni controlem el sector energètic, que passa amb el sistema de transports, no hi ha pràcticament presència de la cosa pública en altres sectors econòmics. Algú avisat dirà que aquests plantejaments poden xocar amb determinades regulacions europees, però, no estem plantejant un projecte autàrquic per al nostre país, sinó per compartir-lo amb el conjunt de les forces de progrés europees.

Necessitem nous sistemes de control públic del conjunt de l’activitat econòmica, noves regulacions legals al servei de l’interès general.

Necessitem enfortir l’economia social i el cooperativisme, dignificant la seva veritable significació social.

Necessitem garantir al nostre país un espai en condicions, i amb condicions, i amb condicions per a les grans empreses globals i les seves xarxes. No es pot obviar la seva importància.

Necessitem incorporar elements d’autogestió en l’economia pública i privada, d’aquí passem a segona qüestió connexa: la cogestió com a alternativa?

Al meu entendre el model de participació de les persones treballadores a l’empresa ha de respondre a determinats criteris i condicions, que a grans trets han de ser els següents:

El sistema de participació ha de ser sindicalitzat i sobre la base de la democràcia sindical representativa.

En el sistema, el sindicat no pot convertir-se en un subjecte subaltern del projecte i la gestió empresarial. Justament, l’experiència de la cogestió en alguns països ens assenyala aquest risc. El sindicat no pot perdre la condició de subjecte crític en el desenvolupament del projecte empresarial. Fins i tot quan alguns elements d’aquest projecte responguin a processos de concertació sindical, ha d’exercir el seu paper bel·ligerant en el compliment.

El sistema s’ha de centrar en la participació en el control del desenvolupament, amb organismes específics, i els elements de concertació del projecte empresarial. Segurament, ha de tenir concrecions diferencials en les grans i mitjanes empreses, respecte de les petites.

El sistema de diferenciar la participació del sindicat en representació de les persones treballadores de l’empresa. Que pot i ha de tenir moments de codecisió, i de participació anticipada a les decisions empresarials en el projecte -és interessant analitzar el nostre recent Acord Interprofessional de Catalunya i com dibuixa aquests drets de participació proactius, sindicals i personals-. De la participació sindical en representació del conjunt social de la població treballadora.

La qüestió és apassionant, i mereix un important debat que encara no s’ha produït en el moviment sindical. Que ningú pensi que es tracta d’un tema postmodern. El tema va ser un dels elements centrals en els primers passos de la nostra centenària Organització Internacional del Treball.

Algunes conclusions generals de les dues qüestions connexes:

Es tracta en tots dos casos d’una construcció integral d’un projecte de desenvolupament de la nostra democràcia política i social, del nostre Estat Social de Dret. En el conjunt social i en la ciutadania social a l’empresa.

Es tracta de crear un marc que possibiliti un desenvolupament econòmic sostenible i l’economia circular.

Es tracta de dinamitzar nous desenvolupaments, i no només recuperar la posició, del nostre Estat Social del Benestar.

Es tracta de millorar les condicions de treball, la seva qualitat, en una empresa més democràtica i participativa, amb nous desenvolupaments de drets personals i sindicals.

Es tracta de contribuir a la construcció d’un nou model de governament democràtica global de l’economia, de la qual la renovació social de la nostra Unió Europea és un element central. I més enllà el nostre món.

Madrid, 1 de juliol de 2019

 

 

Xabier Arrizabalo, Professor titular de la Universitat Complutense de Madrid i membre de CCOO

Gabriela Roffinelli, Professora de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Buenos Aires

 

Històricament la classe treballadora es va constituir com a moviment obrer, amb els primers partits i sindicats, al voltant dels seus programes que integraven reivindicacions elementals per protegir-se dels embats de la vida (sanitat, educació, jubilació, etc.) i del mercat (atur, negociació col·lectiva, salari mínim…). Sota el capitalisme, l’única forma d’aconseguir aquestes reivindicacions, almenys relativament, passa per treure-les de la lògica del mercat, establint-les com a drets garantits gràcies a la seva cobertura estatal. Són els serveis públics que, per tant, suposen salari indirecte.

Però el desenvolupament històric del capitalisme és el desenvolupament de les seves contradiccions creixents. De manera que s’arriba a un punt en què la tendència de la rendibilitat a caure amb prou feines pot ser contrarestada, aguditzant així l’exigència d’augmentar el grau d’explotació dels treballadors. Per a això s’imposen polítiques d’ajust l’essència de les quals són la desvalorització de la força de treball, tant directament com indirectament (en el cas d’Europa, a través de la UE¹). Indirectament és, en particular, mitjançant el desmantellament dels serveis públics, especialment a través de la seva privatització, que els liquida com a tals.

Davant d’aquesta situació, què han de fer les organitzacions de la classe treballadora? Sens dubte, defensar les seves conquestes de l’única manera possible: incondicionalment. És a dir, sense sotmetre-les a cap condició, ni objectiu de dèficit, ni pagament de deute, ni res, ja que si en un costat de la balança hi posem els drets, res que es posi a l’altra banda pot pesar més. Però, en què es concreta aquesta defensa? Com es poden defensar realment els serveis públics, única forma de protegir, encara que sigui limitadament, als treballadors en una societat capitalista?

L’Estat burgès, com qualsevol altre, no és aliè a la realitat social en la qual existeix. Per tant, no té una capacitat il·limitada d’intervenció, sinó que està limitat per la seva funció constitutiva, que és la d’afavorir l’acumulació del capital. La institucionalització d’una sèrie de conquestes obreres i democràtiques en ell és, per tant, contradictòria, conflictiva. Per als treballadors és positiva perquè aquestes conquestes protegeixen les seves condicions de vida, encara que només limitadament. Però per als capitalistes és negativa, ja que la identifiquen com a cossos estranys incrustats en el seu Estat; que detrauen recursos i, a més, constrenyen o fins i tot impedeixen que aquestes activitats siguin camp de valorització del capital.

En efecte, per definició en una societat capitalista i, per tant, amb un Estat burgès, els treballadors només poden quedar protegits limitadament (en conseqüència, no cal idealitzar aquesta protecció, però tampoc menysprear). Perquè les lleis de l’acumulació capitalista imposen restriccions, fins i tot les pròpies llibertats democràtiques només poden mantenir-se mentre no obstaculitzin la rendibilitat. Això ho tenien claríssim teòrics com Marx o Lenin, per als que l’única solució possible passava per l’organització autònoma dels treballadors, el seu treball lliure i associat, sota la premissa de l’expropiació dels mitjans de producció. Marx ironitza sobre el major defecte que el diari anglès The Spectator va descobrir al Rochdale Cooperative Experiment realitzat per seguidors del socialista utòpic Owen:

van demostrar que les associacions d’obrers podien administrar amb èxit botigues, fàbriques i gairebé totes les formes d’indústria, i van millorar immensament la condició dels operaris, però, ¡però!, no van deixar un lloc lliure per als patrons.²

Ara bé, la defensa d’aquest treball lliure i associat només pot fer-se sota la premissa que ho sigui realment, el que resulta impossible en el capitalisme, però no així en un procés de veritable transició socialista, és a dir, un procés que realment obri d’una perspectiva de sortida a la greu situació actual. Això no suposa menysprear les experiències cooperatives i no només pel que puguin servir per a preservar l’ocupació, sinó també pel caràcter demostratiu d’elles sobre que la societat pot funcionar perfectament sense capitalistes (com les vagues de veritat, el gran valor simbòlic rau en què revelen que nosaltres -els treballadors- podem viure sense ells -els capitalistes-, però ells no poden viure sense nosaltres, sense explotar-nos). Però no poden ser la solució de fons als problemes, llevat que, com dèiem, s’insereixin en un procés socialitzant, un procés de ruptura amb el (des)ordre burgès, que ja només pot oferir destrucció econòmica, regressió social i qüestionament de les conquestes democràtiques.³

Cap qüestió social pot abordar ahistòricament. Per això la defensa de l’organització autogestionada, cooperativa dels serveis públics ha d’enquadrar en el tipus de societat de què es tracti. En el context actual en què l’orientació del capital és el desmantellament dels serveis públics, especialment mitjançant la seva privatització, tota proposta que defensi la substitució de la plena propietat i gestió estatal dels serveis públics col·labora de fet en el seu desmantellament. Per més que ho faci d’una forma o una altra i fins i tot amb la retòrica més suposadament benintencionada que es pugui imaginar. Així, al costat del atac als serveis públics sorgeix aquest tipus de propostes que fomenten l’associacionisme com a pal·liatiu, sovint provinents del propi Estat o el gran capital, la qual cosa revela el seu rerefons regressiu.

En definitiva, en l’actual context d’atacs frontals al salari i, per tant, al component indirecte d’ell que són els serveis públics, és imprescindible defensar-los de forma inequívoca, sense cap ambigüitat. Això passa en primer lloc per rebutjar tot cant de sirena sobre altres formes de gestió, vinguin d’on vinguin, que de facto servirien per acabar dinamitant la seva condició de drets. Però no només un rebuig en el terreny argumentatiu, sinó plasmat en la més àmplia lluita unitària dels treballadors i les seves organitzacions per la propietat i gestió plenament públiques d’aquests serveis, el que inclou, per descomptat, la renacionalització dels ja privatitzats. És l’única manera d’avançar en la preservació dels drets conquerits mitjançant l’acció independent de la classe durant decennis.

¹ Per això és absurd pretendre un “nou model productiu” en el marc de la UE, quan des de Maastricht, el Tractat de Funcionament de la Unió Europea, en el seu article 107, prohibeix l’ajuda pública a la producció.

2 Marx (1867); El capital, Siglo XXI, México DF, pàg. 403.

³ Pere Scaron, traductor d’El capital, recull en les seves notes com ho plantejava la I Internacional: “al congrés de 1866 de la Internacional es va reconèixer al ‘moviment cooperatiu com una de les forces transformadores de la societat present’, però es va assenyalar, a més, que ‘és impotent per si mateix per transformar la societat capitalista’, tasca que requereix l’ús de ‘les forces organitzades de la societat’ “(ibidem: 1065).

Madrid, 1 de juliol de 2019

 

Carlos Tuya, periodista

José Candela, periodista

 

 

Des que Reagan sentenciés que el govern era el problema i no la solució, i s’aixequés la veda contra les conquestes del Pacte Social de la postguerra, les consignes de guerra del neoliberalisme han estat: reducció d’impostos, particularment als més rics, tan discriminats els pobres; desregulació dels mercats, captius de la burocràcia estatal; ofensiva contra les organitzacions sindicals i el seu fort poder, una rèmora per al progrés; i disminució de la mida i paper de l’Estat, insaciable Leviatan devorador de recursos econòmics que haurien d’estar en mans de la societat civil. Impostos, regulació, sindicats i Estat, les bèsties negres del neoliberalisme. La puixança de l’ofensiva va fer que fins i tot partits socialdemòcrates acceptessin, no sempre a contracor, algunes de les seves premisses (Blair, Schroeder). Després d’una lleu recuperació inicial del creixement econòmic, més especulatiu que real, els resultats no van acompanyar a les expectatives. L’efecte desmoralitzador i desmobilitzador que van generar les privatitzacions i retallades no va trigar a manifestar-se. Finalment, la gran crisi sistèmica de 2008 ha suposat la prova empírica de la insuficiència i ineficàcia de les receptes ideològiques dels desconcertats defensors del capitalisme global i financer. Perduda la confiança política en neoliberals i socialdemòcrates, una majoria de ciutadans va expressar la seva indignació i cansament en mobilitzacions sectorials i globals, encara que sense direcció política, impulsant l’aparició de partits populistes a dreta i esquerra. De tot això ja s’ha escrit prou, de manera que no cal insistir.[i]. El que interessa ara és ressaltar que tot això passa mentre es desenvolupa davant els nostres ulls el fenomen més impactant de la història de la humanitat des del neolític: la Revolució Digital, una reconfiguració sense precedents del medi natural, econòmic, polític i cultural, que invalida les velles receptes liberals i socialdemòcrates. La suma de crisi sistèmica del capitalisme i revolució cientificotècnica digital és la que emmarca i condiciona els conflictes actuals sociolaborals i les seves respostes, tant reivindicatives com polítiques. Per això, tota proposta que no tingui en compte la pressió evolutiva de la Revolució Digital està abocada a la inoperància, la ineficiència i, finalment, el fracàs.

La pressió evolutiva de la digitalització

La Revolució Digital estimula i potencia els processos d’heterocronia; és a dir, les alteracions en el desenvolupament i funcionament del sistema socioeconòmic capitalista. La seva pressió evolutiva afecta, entre altres coses, a la manera de crear, accedir, processar i executar la informació del sistema i, per tant, el seu creixement. Per exemple, ha impulsat el desenvolupament de la Intel·ligència Artificial fins convertir-la en omnipresent, la qual cosa unida a l’increment de la potència de computació i la formació del Big Data, permeten externalitzar el cervell humà en les màquines intel.ligents[ii]. El nou sintagma passa de fer-ho per tu, a pensar per tu, possibilitant la colonització gradual de pràcticament totes les àrees de l’activitat per la robotització i automatització intel.ligents. Els efectes en l’activitat laboral resulten demolidors, principalment per la falta d’educació teòrica i pràctica dels treballadors, afegint així la nova bretxa digital a la bretxa social [iii]. D’altra banda, la Revolució Digital està trastocant els mitjans i formes de produir i distribuir la riquesa, incrementant la desigualtat congènita del sistema capitalista (l’1% més ric de la població mundial posseeix més riquesa que la resta, segons dades del Fòrum Econòmic Mundial 2015), el que incideix negativament en el consum intern, i posa en perill la cohesió social. Al seu torn, el desenvolupament exponencial de la societat digital està diluint les fronteres espaciotemporals en els sistemes de producció, reduint els mecanismes tradicionals de socialització en les grans fàbriques, alhora que s’amplien els espais virtuals de relació, cooperació i treball, i propicien l’aparició de noves categories de treballadors amb perfils digitals més o menys especialitzats, vinculats a l’GigEconomy (economia a demanda). Aquestes modalitats d’activitat laboral estan originant una forta tensió dialèctica entre treball i capital, en crear un grup cada vegada més gran de treballadors desprotegits[iv]. Tot això evidencia la ineficàcia de l’entramat de les actuals relacions de producció (Rp), forjades al llarg de les successives fases de la Revolució Industrial, i constretes per les limitacions de la propietat empresarial. El resultat és una nova fase de col·lisió amb les forces productives (Fp), desenvolupades per la Revolució Digital, que posa en qüestió la necessitat històrica de la propietat privada dels mitjans de producció com a factor de desenvolupament econòmic, i exigeix ​​la reformulació de l’Estat com l’espai global de socialització, sota el principi d’autogestió. [v]

Estem, per tant, en un període de transició, caracteritzat per la necessitat de readaptació a les potencialitats i exigències de la Revolució Digital, amb les seves turbulències, fluctuacions, crisis, i incerteses. Període que manifesta clarament la naturalesa del capitalisme com un sistema productiu de racionalitat limitada, que privatitza la informació per desenvolupar els seus mecanismes de supervivència: apropiació, acumulació, expansió. Són regles ubiqües d’una concurrència competitiva darwinista que col·lapsaria el sistema sense l’oportuna intervenció homeostàsica de l’Estat. No obstant això, la memòria immunològica del sistema capitalista no funciona adequadament en el nou ecosistema de l’Era Digital. Tenia raó Sarkozy en assenyalar la necessitat de refundar el capitalisme per salvar-lo de si mateix, la qual cosa immediatament va ser neutralitzat per l’establishment, ja que tota reformulació eficaç i eficient suposa necessàriament avançar en la seva transformació. Les regulacions salvadores, més o menys benintencionades, que havien d’afrontar les successives reunions multilaterals del G20 i G8, no han aconseguit revertir un procés que en la digitalització del sistema socioeconòmic tendeix a incrementar-se[vi]. El capitalisme és, malgrat les seves grans realitzacions, un sistema socioeconòmic de baixa qualitat i escassa racionalitat, en el qual es desaprofita part de la riquesa en un món amb gairebé 800 milions de persones vivint en la pobresa extrema. Des del punt de vista de l’entropia, l’empresa és una estructura dissipativa (ordre) en un sistema desordenat (competència), la qual cosa crea tendències monopolistes (+ ordre); aquestes, al seu torn, impedeixen el funcionament òptim del sistema (- competència). Per això, el capitalisme és un sistema productiu desequilibrat que necessita l’Estat (regulació) per mantenir-se[vii]. Però la revolució cientificotècnica de l’Era Digital crea les condicions per a la seva gradual transformació en un sistema d’alta qualitat. I en aquest procés l’Estat juga un paper determinant.

El paper transformador de l’Estat

Malgrat les resistències del neoliberalisme i les seves receptes austericides, l’Estat necessita desenvolupar una activitat reguladora creixent que permeti el reajustament del sistema productiu, i pal·liar-ne els danys col·laterals (Estat de benestar). Activitat que entra en conflicte amb els pressupostos del neoliberalisme i el seu crit de guerra: menys impostos! Menys Estat!… això sí, un cop passada les fases agudes de les crisis. L’increment dels efectes socioeconòmics de les crisis econòmiques, i la capacitat ciutadana de resposta als reajustaments neoliberals, suposa una forta pressió política a favor del paper econòmic de l’Estat, i la seva capacitat per reduir dràsticament el factor d’incertesa (desordre) del capitalisme. Fins i tot els que demonitzen l’intervencionisme estatal, els nous anarcocapitalistes, no dubten a valer-se dels seus aparells per a la defensa del sistema injuriat. Causa rubor escoltar líders com Trump, Salvini, Orban, Kaczyński, Erdogan, Bolsonaro, bramant contra els polítics globalistes i liberals, mentre es valen dels poders executius per blindar el seu poder, anul·lar la contestació social, protegir el gran capital nacional, i afavorir una quimèrica recuperació capitalista tradicional. Malauradament, l’esquerra cosmopolita no té l’estratègia adequada per respondre als desafiaments globals de la Revolució Digital. Començant perquè no arriba a comprendre en tota la seva dimensió el paper de l’Estat, més enllà de la seva necessària defensa com benefactor (welfare capitalism), feliç combinació de capitalisme i democràcia amb serveis socials, però la supervivència posa en perill la mateixa crisi els efectes de la qual tracta de pal·liar.

Per analitzar el paper de l’Estat en l’Era Digital, i de quina manera pot impulsar la reestructuració de la relacions de producció (Rp), i implementar solucions transformadores a la crisi sistèmica del capitalisme que possibilitin el desplegament de les forces productives (Fp), ens cal conèixer com la Revolució Digital està reconfigurant la realitat socioeconòmica. Una de les seves expressions més significativa, pel seu abast global, són les xarxes socials i plataformes basades en Internet, un nou àmbit de socialització, tant interpersonal com de mobilització i participació ciutadana, incloent la propaganda política, en què participen més de 5.000 milions d’usuaris a tot el món[viii]. Multituds que treballen gratuïtament les xarxes socials a canvi de fer-les servir també gratuïtament. Aquests mitjans s’integraran en l’anomenat internet de les coses (Internet of Things), potenciant l’intercanvi d’informació sobre els nostres hàbits, i propiciant el pas d’una societat de consum basada exclusivament en posseir a una altra basada principalment en utilitzar i compartir. Un altre poderós efecte de les xarxes socials és l’efecte Facebook, un contagi emocional la capacitat de la qual per dirigir la presa de decisions en els camps polític, econòmic, social i cultural està sobradament comprovada. En estar les xarxes socials dominades pels GAFA (Google, Apple, Facebook i Amazon), corporacions tecnològiques cada vegada més poderoses i sofisticades, converteixen el nou apoderament dels ciutadans en la forma assumida de dominació tecnològic-digital, en lloc de significar una redistribució del poder social. En ser necessàries com a porta d’accés a la biblioteca de coneixements, imposen la seva quid pro quo: gratuïtat a canvi de informació. L’objectiu és l’individualisme connectat consumista que faciliti l’autoexplotació. Es tracta d’una espècie de ciberfeudalisme on les prestacions gratuïtes de les xarxes socials s’ofereixen a canvi de dades, el nou petroli de l’economia digital.

Dit això, no convé perdre de vista que xarxes socials valen tant perquè ONGs salvin vides com per treure-les (fanàtics religiosos, bandes criminals). La seva poderosa capacitat d’autoorganització ha permès grans mobilitzacions globals com les primaveres àrabs (2010), Occupy Wall Street (2011), o el moviment feminista MeToo (2017). Però també han incidit negativament en processos electorals (EUA, França), referèndums com el Brexit, o la difusió de notícies falses (fake news)[ix]. Per tot això, i a causa de la facilitat per ser controlats i manipulats a la nostra activitat virtual, és urgent legislar sobre els algoritmes que prenen decisions que afecten la vida personal i incideixen en la realitat política. Aquí el paper de l’Estat i les organitzacions supranacionals, com l’ONU i la UE, és fonamental. Però la regulació en el món ubic d’Internet és problemàtica, i sens dubte insuficient. La veritable garantia que es respecti la intimitat dels usuaris, i no puguin ser manipulats, és que les xarxes socials siguin un servei públic i no propietat de grans corporacions. L’Estat ha d’actuar com a agent econòmic dinamitzador i escometre les tasques vinculades als serveis públics que exigeix ​​el desenvolupament de la societat de la informació. Un dels camps estratègics és el dels serveis digitals a la ciutadania, que garanteixin l’accés universal, lliure i gratuït a Internet mitjançant la creació d’un núvol públic; que permetin a les administracions publiques controlar la gestió del Big Data; que promocionin el coneixement informàtic des de l’escola; que protegeixin la seguretat i neutralitat en les xarxes socials; que ofereixin serveis i aplicacions gratuïtes en el núvol, etc. Suposaria l’ampliació del concepte de servei públic en l’Era Digital, i contribuiria a revertir la bretxa digital, un dèficit afegit a la creixent desigualtat. Des d’un punt de vista estratègic, la creació d’una mena de Centre Nacional Digital, basat en la supercomputació, la Intel·ligència Artificial, i el processament del Big Data relacionat amb l’activitat econòmica, que permeti, en base als patrons de consum i les previsions de comportament macroeconòmic extrets de la informació global del sistema, l’elaboració d’un programa-marc que racionalitzi i optimitzi l’activitat econòmica, en la perspectiva d’una futura planificació científica.

La societat digital i l’ocupació

Sens dubte, l’efecte més disruptiu i immediat de la Revolució Digital és el seu impacte sobre l’ocupació. Davant l’aplicació cada vegada més estesa de l’automatització i robotització intel·ligents s’està configurant un escenari desconegut, que transcendeix l’anterior ús de màquines autònomes, i posa en qüestió la reposició clàssica d’ocupació mitjançant la creació de noves empreses, tal com va teoritzar Schumpeter (destrucció creativa) [x]. Hi ha estimacions molt diferents, des de la pèrdua de 800 milions el 2030, segons l’Informe MacKinsey Global Institute, de 2017 fins a un superàvit de 1,2 milions d’ocupacions que Randstad Research vaticina es crearan a Espanya[xi]. Sigui quin sigui finalment el ritme i nivell de substitució, no oblidem que en l’Era Digital el desenvolupament passa de ser lineal (agricultura) i progressiu (indústria) a exponencial, el que invalida els paradigmes de canvi socioeconòmic anteriors. En qualsevol cas, ja ningú dubta que els treballs nous seran molt diferents als que es destruiran, la qual cosa genera no només un problema de desocupació sinó d’inempleabilitat. Si ens fixem en els sectors productius on la incidència de la digitalització està més avançada, com són les telecomunicacions i indústries de comunicació i oci, comprovem que l’economia digital genera flexibilitat de producció, potencia els treballs en xarxa, redueix els costos, i generalitza l’ús de la informació. Això explica, en gran mesura, la colonització per les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) de cada vegada més grans sectors econòmics (comerç minorista, manufactura, edició, publicitat, vídeo, cinema, investigació salut, educació, oci). L’informe Future of Jobs 2018 mostra el nivell d’adopció de tecnologia digital en la indústria:

Aprenentatge automàtic, el 87%.

Anàlisi de grans dades d’usuaris i entitats, 84%.

Internet de les coses (IOT), el 82%.

Computació en el núvol, el 76%

Mercats habilitats per a aplicacions i web, 76%.

Transport autònom, 74%.

Nous materials, el 71%.

Realitat augmentada i virtual, el 71%.

Comerç digital, 68%.

Electrònica ble (Wearables), 61%.

Impressió 3D 61,%.

Encriptació, 58%.

Robots estacionaris, 53%.

Robots terrestres no humanoides, 42%.

Blockchain, 32%.

Computació quàntica, 29%.

Robots humanoides, 29%.

Biotecnologia, 18%.

Robots aeris i submarins, 18%.

A tot això, hem d’afegir un fenomen incipient d’enorme potencial: les impressores 3D i 4D (permet crear materials biològics programables capaços de canviar de forma i propietats), l’activitat ja està present en àrees com alimentació, joieria, calçat, disseny, arquitectura, enginyeria, construcció, automoció, sector aeroespacial, indústries mèdiques i farmacèutiques, educació, enginyeria civil, etc. El seu impacte, tot i que encara incipient, pot arribar a convertir la impressió 3D i 4D en el meteorit que canviï radicalment l’ecosistema productiu capitalista, transformant gradualment els processos productius i les relacions de producció en nombrosos sectors, amb les implicacions sociopolítiques que pot arribar a tenir. En tot cas, estem davant d’un fenomen imparable que ja està suposant una transformació profunda en les relacions de producció capitalistes, i que pot suposar un canvi de fase en el sistema socioeconòmic de conseqüències incalculables.

En l’Era Digital l’activitat productiva girarà entorn l’eix treballador especialitzat-màquina intel·ligent, un binomi dinàmic on la Intel·ligència Artificial forçarà la contínua actualització del treballador, restringit cada vegada més a les àrees on preval la creativitat i les relacions socials. Un treball, per tant, radicalment diferent al fordista de la Revolució Industrial: fix, localitzat, més o menys estable, jerarquitzat, reglamentat, especialitzat, monòton i repetitiu. Per contra, en l’Era Digital serà flexible, de cicle curt, connectat, qualificat, amb formació contínua, creatiu i empàtic. Aquesta transformació gradual de la feina, unit a la ràpida destrucció d’ocupació i lenta reposició de nous, al costat de la pressió de l’obsolescència cognitiva professional a què es veuen sotmesos els treballadors, està aguditzant els efectes perversos del capitalisme: augment de la desigualtat, precarietat i temporalitat laboral, atur de llarga duració, exclusió social, inseguretat, i cronificació de la pobresa, la qual cosa fa social i laboralment insuportable les enormes bretxes econòmiques, i inadmissible el domini de les grans corporacions tecnològiques. Per tot això, l’Estat haurà de jugar un paper cada vegada més gran en el camp de l’educació i les prestacions socials, garantint, entre altres coses la formació continuada, i una renda mínima assegurada (RMA) o renda garantida de ciutadania (RGC) [xii].

Transformacions estatals, solucions globals

La Revolució Digital ha propiciat no només la formació de grans corporacions tecnològiques que monopolitzen la informació i l’accés a les xarxes, la qual cosa els atorga un poder de control i manipulació inacceptable, sinó que aquest poder resulta incompatible amb la llibertat d’elecció, de precisió i realització personal. El seu domini interfereix en la legitimitat democràtica, com un Gran Germà l’ull del qual habita en el núvol. Per enfrontar aquestes noves formes de dominació és necessari que l’Estat actuï com a agent econòmic. Un Estat impulsor, regulador, coordinador i socialitzador de l’activitat productiva, en l’horitzó d’un nou sistema socioeconòmic basat en la concurrència cooperativa, la solidaritat, i la lliure realització personal. No es tracta d’impedir o frenar el desenvolupament de la Revolució Digital, alguna cosa d’altra banda impossible, sinó de canalitzar-la en profit de la majoria. Per a això comptem amb les poderoses eines del vot i l’algoritme. Vot per enfortir i desenvolupar l’Estat Social i democràtic de Dret, ampliant el control democràtic de la ciutadania amb la institucionalitat de formes de democràcia participativa, deliberativa i directa; algoritme per posar al servei de l’interès comú la potència productiva de la Revolució Digital.

Es tracta d’un projecte de futur que es construeix en el present, des del coneixement de les dinàmiques evolutives de l’Era Digital, i basat en les condicions concretes de cada país. Sense caure en vel·leïtats fantasioses i voluntaristes que solen acabar en fracàs. Començant per valorar les possibilitats reals d’actuació de l’Estat nacional en un món globalitzat, on les petites nacions només poden defensar els seus interessos integrades en estructures supranacionals com la Unió Europea, ara per ara una institució de caire liberal, a mig camí entre Unió política i Àrea de lliure comerç, el que condiciona fortament les seves facultats. En aquest sentit, cal comptar amb les limitacions que l’Estat té per traçar polítiques socials, tant per l’extensió i intensitat aconseguida per la globalització, com per la seva pertinença a la Unió Europea. Limitacions que no se superen abandonant la UE, que suposaria el suïcidi com nació, exposada al poder dels mercats financers sense més recursos de defensa que els propis. De fet, cap dels governs euroescèptics es planteja ja, com abans, la sortida de la UE. Per aquest motiu les forces transformadores necessiten consensuar les polítiques de defensar al Parlament europeu, la Comissió i el Consell, per tal d’ampliar la capacitat d’actuació fiscal, eliminant els refugis paralegals que permeten l’evasió i el blanqueig de capitals, imprescindibles per afrontar les polítiques socials de l’Estat, així com traçar sengles per satisfer les necessitats energètiques i de subministraments comuns, basades en la primacia del que és públic. Des del punt de vista polític, els problemes socials, culturals i polítics, comuns a la Unió Europea, aconsellen crear una àmplia coalició parlamentària entre l’espectre socialista, el bloc transformador d’esquerres al sud, i els verds del nord i el centre.

Per complir el seu paper en l’Era Digital l’Estat necessita ampliar la seva folgança financera, constrenyit pels límits que imposa la lliure circulació de capitals, les necessitats del comerç i la inversió global. Tant la globalització com la pertinença a la Unió Europea fan molt perillós el dèficit pressupostari, ja que l’endeutament pot acabar, com en l’època del PP d’Aznar, amb la venda de patrimoni públic, bancs, telecomunicacions, energètiques, fins i tot sòl[xiii]. D’altra banda, la industrialització a través d’inversions públiques està totalment vetada per la doctrina neoliberal dominant a la Unió Europea, no així les ajudes per a iniciatives en cooperatives i empreses. És un camp a explorar, sempre que es solucionin els problemes de finançament i organització corporativa, i es dissenyin mecanismes de garantia per blindar la finalitat social dels fons i ajudes que s’atorguin. Bé gestionada, l’activitat estatal pot servir a manera de projecte pilot per a una de les innovacions més revolucionàries en l’Estat del Benestar, introduint, entre altres coses, sistemes d’organització participativa, en l’horitzó de la autogestió, que garanteixin la qualitat dels serveis així com la necessària innovació[xiv].

Un terreny inexplorat, però amb gran potencial per a l’acció pública de l’Estat, és l’evolució cap a una economia verda, el que es coneix en els països anglosaxons com New Green Deal, recollit en el programa dels Verds Europeus. La conversió verda d’amplis sectors econòmics és un instrument magnífic per desenvolupar noves activitats econòmiques mitjançant finançament públic, amb base cooperativa, o incorporant pimes a conglomerats on els sindicats tinguin veu i els treballadors vot. Un altre camp és el desenvolupament de l’Economia Social, un sector orientat al bé comú que va tenir una important implantació, especialment a Euskadi i el País Valencià, fins l’aturada provocat per la gestió del segon mandat d’Aznar, la complaença de Rodríguez Zapatero amb la bombolla, i la gestió de la crisi per Rajoy[xv]. Cal tornar a recuperar les experiències dels anys noranta, netejar-les de les fantasies que van costar molts diners als cooperativistes sense capital propi, i posar l’èmfasi en què la qualitat total del servei sigui mantinguda, d’aquí a unes limitacions econòmiques raonables. Qualsevol d’aquestes polítiques necessita una transformació radical del sistema educatiu que el faci més igualitari i eficaç socialment: injectant diners en la investigació universitària, aprofitant les sinergies amb els sistemes públics del benestar, i una reforma radical de l’FP per adaptar-la a les noves tecnologies de tota mena, i atendre les necessitats pràctiques de la societat. Tot la qual cosa suposa apropar els estàndards del sector públic a la mitjana europea, augmentant el pressupost nacional a 6 punts del PIB (passar del 34% al 40%), que permetin ampliar les àrees de socialització de l’Estat de Benestar, que a Espanya suposa només el 20,2% del PIB, molt per sota del 27% promig de la UE[xvi]. Amb el correlat necessari d’una reforma fiscal que recuperi l’esperit de la qual es va dur a terme després de la Transició Democràtica, malauradament descafeïnada posteriorment[xvii]. Reforma fiscal adaptada a les noves realitats empresarials, socials i tecnològiques, que contempli, entre altres mesures, l’impost sobre les fortunes i successions; un gravamen específic a les grans rendes, particulars i corporatives, sense superar els estàndards europeus per evitar l’evasió; impostos verds i tecnològics; i el famós Impost sobre Transaccions Financeres (ITF), en línia amb la Directiva de la Comissió Europea (febrer de 2013), únic mitjà de controlar els moviments de capitals, i reduir la velocitat de les mateixes, fent més viable la seva inspecció.

Democràcia econòmica i socialisme

Per acabar, cal fer èmfasi en un fet fonamental: la reorganització del sistema productiu sota la pressió evolutiva de la Revolució Digital afecta el nucli de la propietat empresarial, de manera que només es pot resoldre alterant les relacions de poder en l’empresa mitjançant l’autoorganització dels treballadors. Una forma és implementant la democràcia econòmica mitjançant l’autogestió de la cosa pública i la cogestió ¡vinculant! en el privat. Es trencaria així tant el domini absolut empresarial com el control burocràtic estatal. Però aquest és un tema que, per la seva força, mereix un estudi més detallat. El que interessa ressaltar ara és que la Revolució Digital, la racionalitat de la qual es basa en el processament del Big Data per mitjà de la Intel·ligència Artificial, elimina la necessitat del capitalisme i possibilita el seu desbordament mitjançant la planificació científica de l’economia i la regulació democràtica del mercat en l’espai global de la Unió Europea[xviii]. La implementació i desenvolupament de la Revolució Digital no pot quedar exclusivament en mans empresarials, ja que pressuposa un canvi radical en les relacions de producció (Rp) que afecta l’ideologema burgès de propietat. Tant més com que la Revolució Digital suposa una forta asimetria en la detenció del poder de negociació. Aquest és un dels grans reptes que el sindicalisme ha d’afrontar per seguir sent la gran força organitzada dels treballadors que els permeti intervenir i condicionar el desenvolupament de la Revolució Digital. Perquè, no ens enganyem: o el treballadors controlen el desenvolupament i implementació de la Revolució Digital, o aquesta acabarà devorant.

Si som capaços de transformar el sistema socioeconòmic perquè les forces productives es desenvolupin plena i racionalment en l’Era Digital, s’inaugurarà un nou període històric on la cohabitació home-màquina permetrà realitzar, finalment, el vell somni socialista: de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats. No va ser possible al segle XX de la Revolució Industrial, potser ho sigui en el Segle XXI de la Revolució Digital. Es tracta d’una tasca difícil per inèdita, plena d’incògnites, necessàriament gradual, encara que amb un desenvolupament exponencial, que només es pot abordar amb el suport àmpliament majoritari i participatiu dels treballadors, propietaris, finalment, de la seva destinació.

NOTES

[i] Veure: Fernando Vallespín y Máriam Martínez-Bascuñán. Populismos. Alianza, 2017; Carlos Tuya. La sinrazón populista. Amazon, 2016.

[ii] Els data generats en el sistema socioeconòmic creixen contínuament, i ja formen part cada vegada més important de tota l’activitat productiva. Per exemple, l’empresa Dell calcula que el 2020 s’emmagatzemaran en el núvol uns 44 zettabytes (44 trilions de gigues).

[iii] A causa d’això no només és d’esperar el sorgiment de formes de neoludisme, sinó que la nova configuració de la relació entre les habilitats mentals i el treball tradicional frenarà els processos d’inversió, que són els que generen el benefici (Kandiski, 1967), a abaratir els processos industrials fordistes. El resultat podria ser un semi-estat estacionari, amb taxes de guanys properes a zero, i exasperació del capitalisme especulatiu, tal com assenyala Piketty i en economistes crítics amb la gestió de 2008, alguns d’ells antics tècnics de l’FMI.

[iv] Una manifestació d’aquesta dialèctica és el cas dels falsos autònoms, que amaguen una relació purament laboral, subjectes a un horari i al compliment d’unes normes similars a les que regeixen per als treballadors per compte d’altri, però si la seva protecció; o els treballadors autònoms econòmicament dependent (TRADE), figura creada per protegir a aquells autònoms que treballen pràcticament en exclusiva per a un sol client.

[v] L’Estat que es correspon a la globalització està en procés de configuració, i les instàncies supranacionals com G7, G20, etc. no són precisament democràtiques. Les corporacions són els comtats d’un neofeudalismo, i els tecnòlegs seva cavalleria. D’altra banda, com assenyala l’economista i historiador francès, Charles Bettelheim (1913-2006), l’abast real de la propietat estatal depèn de les relacions reals existents entre la massa dels treballadors i l’aparell estatal. Si aquest aparell està veritable i concretament dominat pels treballadors (en lloc de trobar-se sobre aquests i d’dominar), la propietat estatal és la forma jurídica de la propietat social dels treballadors. (Bettelheim, 1979).

[vi] Les grans empreses tecnològiques tenen pocs contrapesos, i el principal d’ells, l’Estat, s’està debilitant a causa de desregulació liberal promoguda per la globalització econòmica. El següent quadre, elaborat per statista, el portal d’estadístiques, mostra la despesa en lobbies de les grans corporacions a Brussel·les, el que no ha evitat fortes multes en el cas de Google, encara que clarament insuficients.

[vii] Les estructures dissipatives són illes d’ordre en un oceà de desordre. (I. Prigogine)as tienen pocos contrapesos, y el principal de ellos, el Estado, se está debilitando debido a desregulación liberal promovida por la globalización económica. El siguiente cuadro, elaborado por statista, el portal de estadísticas, muestra el gasto en lobbies de las grandes corporaciones en Bruselas, lo que no ha evitado fuertes multas en el caso de Google, aunque claramente insuficientes.

(xviii) Només Facebook, engloba més de 2.000 milions de persones, a les quals cal afegir WhatsApp, Signal, Messenger, Telegram, snapchat, Skype, Wire, Tumblr, Twitter, YouTube, Instagram, Linkedin, i Pinterest.

[ix] Un estudi de l’ONU va alertar del reclutament de 35.000 terroristes a 100 països, el ISIS va activar 3.000 compte el 2016 pota difondre a les xarxes l’atemptat de Niça, i Twitter va suprimir 300.000 comptes de publicacions extremistes en 2017.

[x] Joseph Schumpeter (1883-1950) va ser un destacat economista austro-americana, a qui es deu el concepte de destrucció creativa. En la seva obra Capitalisme, socialisme i democràcia (1942) ho formula de la següent manera: El procés de mutació industrial … revoluciona incessantment l’estructura econòmica des de dins, destruint constantment les estructures antigues, creant constantment noves … Aquest procés de destrucció creativa és l’essència del capitalisme.

[xi] Per la seva banda, el Fòrum Econòmic Mundial calcula que l’automatització i la Intel·ligència Artificial suposaran en cinc anys la pèrdua de 7,1 milions de llocs de treball a les 15 economies més desenvolupades, mentre que només es crearan 2 milions. Per la seva banda, un estudi sobre la informatització de les ocupacions europeus de Jeremy Bowles (Think Tank Bruegel), arriba a la conclusió que en una o dues dècades es podria veure afectat entre un 40 i un 60% de la força laboral europea; Espanya podria arribar a perdre el 55,3% de la seva ocupació. Hi ha més estudis, com el realitzat el 2013 per Carl Benedickt Frey i Michael A. Osborne, de la Universitat d’Oxford, on es suggereix que el 47% dels llocs de totals del mercat laboral nord-americà (uns 64 milions) podrien automatitzar-se en una o dues dècades.

[xii] Hi ha diferents propostes, la viabilitat dependrà dels recursos de l’Estat i de la voluntat política. Per a un estudi sobre el tema veure: Juan Torres López. Renda bàsica. Què és, quants tipus hi ha, com es finança i quins efectes té? Deusto, 2019.

[xiii] El sòl urbà i la seva delimitació és una eina que l’actual correlació a la UE permet utilitzar per a polítiques socials; però per això es necessita definir millor l’extensió de la Constitució que cobreixi el bé comú: en aquesta línia s’hauria de desenvolupar una línia d’inversions municipals en habitatge social de lloguer per a cobrir el dèficit actual, calculat en dos milions d’habitatges, per a això es necessitaria un finançament del 2% del pressupost nacional durant prop de 20 anys; encara que aquest finançament es cobriria amb els lloguers i, qualsevol govern amb voluntat de fer-ho, podria fàcilment presentar un pla a Brussel·les, que seria aprovat.

[xiv] L’autogestió és un mecanisme de gestió de l’empresa i la producció, que té a veure amb l’organització social de la divisió del treball i amb les opcions de comprensió del procés productiu que la tecnologia permet a les persones, condicionat a les habilitats i coneixements de les pròpies persones involucrades. Està directament correlacionada amb conceptes com ara el grup, el lideratge i la confiança mútues.

[xv] L’Economia Social és una forma de produir que integra els següents valors: primacia de les persones i de l’objecte social sobre el capital; organització i cultura empresarial amb vocació de gestió participativa i democràtica; conjunció dels interessos dels membres usuaris i de l’interès general; defensa i aplicació dels principis de solidaritat i responsabilitat; autonomia de gestió i independència respecte als poders públics; aplicació de la major part dels excedents a la consecució d’objectius a favor de l’interès general, l’interès dels membres i el desenvolupament sostenible. (Veure: www.cepes.es).

[xvi] Veure: Vicenç Navarro. El Estado de Bienestar en España. Tecnos, 2004.

[xvii] Totes les modificacions al disseny inicial de Fernández Ordoñez van restar eficàcia recaptadora i inspectora al sistema fiscal de la democràcia.

[xviii] El mercat és un assoliment de la civilització, que culmina amb el capitalisme. Aquest s’apropia dels seus mecanismes intentant posar tota la vida social sota la seva tutela (Polanyi), evitant que cap activitat pugui escapar als requeriments de l’acumulació de capital. El mite dels mercats autoregulats sorgeix al segle XIX, i es deriva d’una extensió abusiva del liberalisme smithià, sota la tutela de les fal·làcies matemàtiques de Pareto i Wallras. En l’últim terç del segle XX, el capitalisme desenvolupat el ressuscita per expandir-se, i amagar sota aquest vel ideològic la realitat de les grans corporacions, les quals competeixen buscant avantatges monopolistes (competitius).

Madrid, 1 de juliol de 2019

 

Paloma López

Ex-eurodiputada per IU

 

 

“El sector públic és la principal “indústria”de la UE. Dóna treball aproximadament a 75 milions de persones, és a dir al voltant del 25% de la població activa. La despesa pública és de gairebé el 50% del PIB”¹

Aquestes dades per si sols determinen la importància de “la cosa pública” com a motor de l’economia i també com l’element central de la cohesió social.

Aquesta afirmació, que sembla difícil de rebatre, travessa moments de qüestionament sobre el que entenem genèricament com el valor social de “la cosa pública”. Això obeeix a diversos elements com són, entre d’altres: la primacia creixent de l’interès individual sobre el col·lectiu; la percepció sobre que l’Estat s’ha convertit en una sorra propícia per a la gestió de negocis i repartiment de prebendes, això implica sobre costos, ineficiències de gestió i corrupció; un desplaçament de la capacitat regulatòria per anteposar els interessos de mercat als principis d’igualtat i l’universalisme; les dificultats per a (re)establir polítiques de redistribució de la riquesa, etc.

Però tot això obeeix a un nou assalt de capitalisme a la democràcia, el neoliberalisme ha suposat una deconstrucció sistemàtica de l’Estat. Això no implica que no cregui en l’Estat, sinó que creu en un Estat fort en defensa dels drets de propietat privada i de mercat, fins i tot en detriment de les llibertats democràtiques, de l’eficiència econòmica i de la igualtat i benestar de la ciutadania.

En el moment que les decisions polítiques dilueixen el paper de la cosa pública com a mecanisme per a la igualtat creixen les desigualtats socials però també polítiques, com destaca Stiglitz, J. “La major desigualtat econòmica produeix més desigualtat política; en vista que s’han debilitat les normes i hi ha una major desregulació, es genera encara més desigualtat econòmica” per tant, caldria afegir, que l’increment de la desigualtat és l’expressió d’una relació de poder, la desigualtat fa més poderosos políticament a els que més tenen.

Acabar amb aquest sistema depredador -el capitalisme- comença a ser una qüestió de supervivència per a la humanitat, però mentre assolim l’objectiu -la utopia ens fa avançar- es poden adoptar mesures com ara una aposta decidida per les polítiques públiques que juguen un paper central a l’hora de (re)equilibrar el sistema. Això no és una qüestió d’economia, és una qüestió ideològica. Establir mesures per a aconseguir la igualtat és una exigència ètica i política.

La dimensió del sector públic és un tema de decisió política i d’elecció social

Atenent només a l’evolució de la despesa pública social, des dels anys 80 fins 2005 es produeix un creixement constant la tendència de la qual es va invertint amb descensos en la majoria dels països.

La despesa pública social s’ha vist afectat, entre d’altres, per les polítiques mal anomenades d’austeritat, que sota la idea de viure en una situació excepcional -una profunda crisi econòmica- ha significat l’aprovació de legislacions d’urgència i que algunes d’elles hagin acabat convertint-se en normes constitucionals, com és la modificació de l’article 135 de la Constitució Espanyola per prioritzar el pagament del deute en detriment dels serveis públics.

Un altre element a tenir en compte és l’ús de la política fiscal com un instrument de competència entre països -a través de l’elusió fiscal- desplaçant els ingressos de l’Estat a enormes beneficis per a les multinacionals.

I encara que podria seguir afegint més elements a aquesta llista, finalment, vull destacar l’interès que tenen les empreses privades per actuar com a prestadores de serveis essencials. Els criteris del mercat únic a través de la política de competència han facilitat la intervenció d’aquestes empreses en el sector públic.

Les conseqüències de la reducció de la despesa pública es veuen reflectides també en l’ocupació que, encara que sembla que va recuperant els nivells previs a la crisi, ha empitjorat la seva qualitat pel que fa a drets, disminuït les retribucions i la inversió en formació i salut laboral . Cal destacar que aquesta reducció de la despesa pública té un fort component de gènere. Amb caràcter general una bona part dels serveis públics essencials estan feminitzats (ensenyament, salut, serveis socials, administració) això ha significat una doble penalització per a les dones, tant pels efectes de la destrucció d’ocupació pública com per la reducció dels serveis públics i l’accés en aquests, el que ha forçat a la majoria de les dones a fer-se càrrec de les cures i de l’increment de les tasques reproductives. A més, una gran part de les inversions públiques han anat dirigides a sectors masculinitzats, amb la qual cosa la desigualtat entre dones i homes s’ha vist incrementada.

A la següent taula² observem que països com Espanya tenen marge per incrementar el seu percentatge d’ocupació pública -de qualitat- el que revertiria, així mateix, en una millora dels serveis prestats i una certa correcció de la desigualtat.

Ens enfrontem a grans reptes i canvis socials i de com s’aborden dependrà que “la cosa pública” segueixi sent l’element central econòmic i de lluita contra la desigualtat. En aquest sentit és fonamental anticipar els canvis i abordar-los perquè l’impacte sobre la ciutadania tingui un saldo positiu.

Alguns d’aquests canvis es produiran en paral·lel a l’envelliment dels treballadors i treballadores. A Espanya en els pròxims 15 anys es jubilarà el 45% dels empleats públics³, és un bon moment per a una planificació estratègica dels canvis, tecnològics, formatius, etc que donin resposta, entre d’altres, a les necessitats de serveis en zones amb baixa població, que aposti per la innovació i el desenvolupament, la cultura, etc. Sobre això hi ha molta literatura i no em detindré més, però hi ha dos elements que em semblen bàsics als quals cal donar respostes immediates, un és l’eliminació de la percepció social sobre del mal ús dels recursos i la corrupció i el segon abordar la democratització en la presa de decisions.

Sobre l’ús dels recursos n’hi ha prou amb remetre al recent informe realitzat per un grup d’experts de diverses universitats espanyoles: “Aproximació a la Geografia del malbaratament a Espanya: balanç de les dues últimes dècades” on s’aporten solucions com “eradicar tota mena de pràctiques clientelars i tracte de favor a determinats grups de pressió (…) que privilegien determinats sectors econòmics, erosionen el sistema democràtic, deterioren el bon funcionament de les institucions i comprometen de forma indeguda gran quantitat de recursos públics “.

Poc més cal afegir, excepte l’exigència social que s’ha d’exercir perquè es produeixi una rendició de comptes clara i transparent, amb avaluacions d’impacte sobre les decisions i inversions adoptades.

Pel que fa a la democratització en la presa de decisions resulta una mica més complex i que part de fer la necessària pedagogia per entendre la despesa pública com a inversió i element de cohesió social i territorial sobre el qual han d’actuar diferents espais i actors de legitimació.

Existeixen múltiples factors sobre els quals cal actuar, més enllà de l’elecció social que fa la ciutadania, a través de les urnes, sobre com s’han de conformar les decisions polítiques en les institucions. Cal posar en valor i en coordinació diferents espais d’intervenció i canvi, obrint canals democràtics de participació social que contraposi els interessos de la majoria al domini del mercat.

En aquest context complex, de fragmentació del que és públic i deteriorament de la política i d’allò polític, cal actuar, també, sobre la percepció que es té de les institucions i el paper que exerceixen, és posar les institucions al servei del desenvolupament d’allò comunitari. Requereix un treball normatiu, però, sobretot que les institucions facilitin i promoguin dinàmiques de cooperació i col·laboració econòmica; de pràctiques col·laboratives reals -no desregulatòries-; d’estratègies de responsabilitat social -també corporativa-; de promoció d’economia social i solucions al marge del mercat. La transformació social requereix d’innovació en tots els aspectes de la vida, també i sobretot en els democràtics.

¹ Fitxes temàtiques del semestre europeu sobre qualitat de l’administració pública (novembre 2017):

²   L’estatus de l’empleat públic i els serveis que formen part de “la cosa pública” varien de país a país. Una aproximació es pot fer a partir de les dades d’activitats econòmiques d’Educació, Salut (incl. Serveis Socials) i activitats “pures” d’Administració Pública. Aquest és el percentatge de l’ocupació total per països (EUROSTAT)

 ³  Fitxes temàtiques del semestre europeu sobre qualitat de l’administració publica (novembre 2017)

Madrid, 1 de juliol de 2019

Iván Candé

[email protected]

Secrétaire général SNPTAS CGT – Ministère de l’Ecologie

Membre de la direction de l’Union Fédérale des Syndicats de l’Etat – CGT

Membre de la direction de la Fédération de l’Equipement et de

                                                 l’Environnement – CGT

 

Els serveis públics en un sistema econòmic capitalista representen un cost insuportable, com afirmen els defensors del liberalisme, o són un actiu? Hi participen, d’una o altra manera, en la creació de riquesa? No serien la base d’una societat justa i el ciment del vincle social essencial per a la convivència?

Com gestionar aquest servei públic i l’administració pública, que és essencial per al funcionament de les nostres societats? Fins a quin punt poden els ciutadans i els treballadors participar en el seu govern? Hem de considerar la cogestió com una alternativa creïble o hem de reclamar l’autogestió i la propietat pública per part dels ciutadans?

El Servei Públic és l’aplicació d’un concepte més ampli, el de l’organització col·lectiva de la satisfacció de les necessitats. Per a una opinió pública avui condicionada pel discurs econòmic dominant, el Servei Públic és una excepció en el patró de pensament que el liberalisme tracta d’imposar en la ment de les persones. En la teoria neoliberal, el Servei Públic i la seva administració representen un cost que s’ha de reduir costi el que costi. No obstant això, si ens fixem en això, la producció de béns públics no comercials (educació, salut, investigació, infraestructura de transport, etc.) és de fet un element de la riquesa nacional i es té en compte en el PIB de la mateixa manera que la producció mercantil. Com no té preu en el mercat, només pot mesurar-se per la quantitat de diners que es gasta en ell. Això és el que els comptables nacionals diuen “cost de factor”, mentre que per al producte de mercat es fa servir el terme “valor afegit”.

Segons una avaluació d’INSEE en el 2009, el valor afegit de l’administració a França ascendeix a 139,9 mil milions d’euros, és a dir, el 8,1% del PIB, el de l’educació 93,8 milers de milions d’euros i 5,4% del PIB, serveis de salut a 101,3 milions d’euros i 5,9% del PIB, serveis socials a 56,7 milions d’euros i 3,3%. PIB, que puja a 391.300.000 d’euros i el 22,7% del PIB.

En igualtat de condicions, l’administració representa el 20,1% de l’ocupació a França i el 22,7% en valor afegit del PIB. Estem lluny de la concepció d’una administració vista només com una despesa que s’hauria de reduir: per contra, representa una contribució essencial per a una economia moderna. L’administració no només és essencial per a la correcta aplicació de les lleis i regulacions en tot el territori. El seu defecte és molt costós per a les nostres societats des del punt de vista de la cohesió social i territorial, de la vida econòmica i de la capacitat per conviure, com ho prova la manca de servei públic en algunes àrees suburbanes i rurals. La qual cosa no li costa a l’economia sinó que fins i tot porta un petit superàvit en termes del PIB general.

L’administració participa en la vida econòmica dels territoris, de vegades de manera decisiva, les estructura des del punt de vista econòmic, social i cultural. Representa una inversió a llarg termini, tant en els aspectes purament administratius com en els camps de l’educació o la salut.

La despesa pública no és necessàriament un factor de dèficit perquè genera valor afegit, per la qual cosa és possible gastar molt en les necessitats socials sense comprometre els equilibris pressupostaris. Per a aquest propòsit, cal considerar expressament l’impost de distribució equitativa com un mitjà per a construir una societat civilitzada, educada i justa.

Els serveis públics a França es gestionen de forma centralitzada o desconcentrada. Les autoritats estatals o locals decideixen les polítiques públiques i els recursos financers i humans que se’ls assignen. Aquesta centralització de decisions finalment ofereix molt poques oportunitats per a la intervenció de ciutadans o sindicats.

Després es planteja la qüestió de la cogestió de l’administració pública, com la de les empreses del sector privat. Aquesta cogestió, estimada pels socis demòcrates i presentada sovint com una alternativa a les velles maneres de govern dels ocupadors, és una veritable oportunitat per als treballadors o un parany en contra?

La cogestió, que sovint sorgeix d’iniciatives individuals, és totalment compatible amb les estructures d’una economia capitalista en la qual es pot implantar. Advocar per la cogestió seria acordar participar en un sistema que rebutgem. En qualsevol cas, seria prestar-se a la col·laboració amb ocupadors que només podria perjudicar l’acció reivindicativa.

A aquesta cogestió, nosaltres reivindiquem l’autogestió, que és fonamentalment diferent i que implica una transformació més radical de l’empresa o aparell estatal i de les estructures econòmiques en el seu conjunt. L’objectiu, doncs, de confiar tota l’administració d’empreses als treballadors, resulta ser incompatible amb l’apropiació privada dels mitjans de producció i pressuposa, en conseqüència, la desaparició del capitalisme.

Hi ha molts exemples d’empreses autogestionades i en funcionament. El millor exemple d’autogestió podria ser el del sistema de seguretat social establert a França després de la Segona Guerra Mundial, que va confiar la gestió completa dels seus fons (contribucions i reemborsaments) a les organitzacions sindicals de treballadors. Aquest sistema encara funciona avui malgrat els molts atacs del camp liberal. El seu pressupost va ser de 484 mil milions d’euros en 2017. En comparació, el pressupost de l’Estat francès era de 381 mil milions d’euros per a aquest mateix any. Això és una prova que els treballadors són capaços de prendre el seu destí en les seves pròpies mans quan se’ls dóna l’oportunitat.

Madrid, 1 de Julio de 2019

 

Rosa Rodríguez

Secretaria d’Organització de CCOO Málaga

 

 

Europa va adoptar el model del benestar enfront dels sistemes més liberals en els quals les necessitats socials s’afronten amb beneficència pública o privada sense reconeixement de drets subjectius i jugant amb les regles del mercat. Són dos models econòmics i polítics enfrontats que ofereixen organitzacions socials diferents. Europa, a la dècada dels 40 del segle XX, va buscar en aquest model una resposta a la qüestió de com aconseguir i mantenir un ordre econòmic, social, polític i cultural cohesionat. Sense ell, una economia puixant, una societat habitable, estable i confiada i un estat amb capacitat sembla inconcebible.

La idea bàsica de l’Estat del Benestar se situa en la correcció de les deficiències de l’economia de mercat a través de la redistribució de la riquesa que es porta a terme a través de dos instruments, la despesa social i el sistema fiscal. Una càrrega fiscal progressiva i justa i una distribució de la despesa eficaç, aquests principis tenen la seva referència constitucional en l’article 31.

Així, el paper que els serveis públics han d’exercir és redistribuïdor i de progrés, orientats a promoure una igualtat d’oportunitats efectiva i la satisfacció de necessitats, assegurant els drets socials i les seves prestacions. En aquest afany hi ha la ferma convicció que els Serveis Públics que constitueixen l’Estat del Benestar contribueixen al desenvolupament econòmic a través de la seguretat que aporten a la ciutadania i a les persones individualment considerades, també com a dinamitzadors de l’economia en augmentar la mida del mercat que propicien.

La societat va experimentant canvis, avança i això suposa un repte continu per incorporar noves prestacions a noves demandes, millorar la qualitat i sobretot garantir el seu futur i això exigeix ​​el compromís de totes les parts implicades en consensuar el marc d’un model de planificació i gestió de les diferents polítiques de cohesió i benestar social que responguin de manera eficaç a totes aquestes qüestions. És necessària una modernització i adaptació contínua dels serveis públics, agilitzar la seva gestió, però la solució no és necessàriament l’externalització dels serveis, ja que al marge de no demostrar més eficàcia, no és el camí per garantir la igualtat ni la cohesió en la nostra societat.

En l’última dècada ens vam veure immersos en una crisi que ens va portar el canvi de model i on qualsevol retallada era justificat amb l’empitjorament de l’economia. En aquest cop brutal dels serveis públics, i per descomptat la seva gestió no van quedar aliens. Una nova fase del capitalisme s’estava forjant i els canvis que va introduir van generar una reestructuració interna del propi sistema capitalista.

Amb aquesta onada de capitalisme financer, especulatiu i no productiu va arribar la desregulació i la subordinació dels poders públics davant dels poders financers i els mercats, així com a la mercantilització dels serveis públics, amb la col·laboració necessària dels agents polítics. El ‘mercat’ va reforçar el seu paper com a element vertebrador de tota la societat i així, els drets socials bàsics es transformen en simples béns de consum. Drets de les persones, sanitat, educació, aigua…. que passen a ser tractats com a béns econòmics amb els paràmetres del mercat i no com a elements de creixement, cohesió i democràcia.

En nom de l’eficiència i l’economia, la necessitat que es traslladava era d’alliberar de càrregues de gestió a l’Estat endeutat. A la nostra Espanya de la crisi, devastada per la falta d’inversió pública i per l’austeritat econòmica imposada pels deures de compliment d’objectius d’estabilitat pressupostària, les privatitzacions i les fórmules jurídiques sota el sistema de contractes col·laboració públicoprivada es van veure com fórmules d’escapament necessària, aquesta última a més oferia una opció a la Llei de Contractes. Amb un estat aprimat, endeutat i amb escassa credibilitat, l’opció de la col·laboració tracta de resituar el paper del sector públic de (co)prestador de serveis a consumidor o usuari dels mateixos, un nou concepte d’Administració moderna i eficient que venia per salvar les deficiències econòmiques i tècniques. Una trampa mortal.

El lliurament al capital dels béns públics se’ns presenta com la salvació del sistema, i el que realment comporta és adjudicar al mercat el negoci de satisfer i comerciar amb necessitats bàsiques de la ciutadania. Així, el benefici social es trasllada, revestit de taula de salvació social, a les xifres de rendibilitat empresarial. Atès que la intervenció pública ha de regular i posar remei a les deficiències del mercat i no ho va aconseguir, llavors serà el mercat el que hagi d’actuar.

Augmenta la tensió com a conseqüència dels elevats dèficits pressupostaris i de les fortes pressions dels mercats financers i Europa es mobilitza per eliminar obstacles a la inversió privada. S’eliminen “barreres” reglamentàries, també de normativa laboral, es facilita l’assistència tècnica i es posen mans a l’obra les institucions nacionals i les de la Unió oferint polítiques que garanteixin el nou model.

I anem veient com les privatitzacions porten les seves conseqüències: multiplica les despeses finals del servei, mentre per augmentar el seu propi benefici retallen en despeses d’activitat, principalment laborals, rebaixant en conseqüència la qualitat de l’ocupació i obrint la desigualtat social, afectant a l’exercici individual dels drets i necessitats bàsiques i minvant la qualitat de la seva prestació. Només la concessionària gana.

D’altra banda, la col·laboració públicoprivada consisteix en què un particular assumeix el cost, per exemple, de construir la infraestructura i també el risc de la seva explotació econòmica, es paga en funció de l’ús i tornarà a mans públiques al final del termini estipulat en el contracte. Què pot sortir malament? La resposta la podem tenir en les radials de la comunitat de Madrid, i en l’anul·lació per part d’Adif dels contractes que incloïen el manteniment durant 25 anys de les vies, les telecomunicacions, les instal·lacions de seguretat i les d’electrificació. És el mercat. “Deficiències generalitzades, beneficis limitats” segons el TCE.

Noves xifres apareixen llavors en l’escenari nacional obrint la bretxa social i els seus efectes en els nivells salarials, de protecció social, la qualitat de l’ocupació, les pensions, les prestacions sanitàries, l’educació i l’habitatge. El resultat és realment descoratjador. Els factors determinats d’aquesta nova realitat cal buscar-los en la reducció constant de la despesa social, les rebaixes fiscals sobre la renda i la riquesa, el retrocés de salaris (com a base principal per al creixement empresarial) i la precarització del mercat de treball . Tot afecta les rendes més baixes, però no als generadors de la crisi. El repartiment, com es preveia, no ha estat equitatiu. El creixement econòmic només ha tocat a uns quants, tots del costat del capital.

La despesa pública és un agent multiplicador i unit als serveis públics promouen la productivitat laboral, són un factor d’igualtat i afavoreix l’estabilitat. La resta, és el mercat.

Madrid, 1 de juliol de 2019