Presentació

Perspectiva núm. 1:

 

 

Pepe Galvez

Portaveu de la FSC-CCOO de Catalunya

 

 

Alguna cosa es mou a les nostres societats: és la cada vegada més potent reivindicació de la democràcia. Però no pot haver democràcia sense transparència ni control de les activitats dels poders econòmics, no pot haver democràcia quan les institucions construeixen entramats comercials internacionals amb nocturnitat, traïdoria i servilisme cap als interessos de les grans corporacions empresarials. Hem après, a costa del patiment produït per una crisi originada a causa de la manca de control públic sobre les accions del capitalisme financer, que les relacions econòmiques internacionals tenen repercussions decisives en el dia a dia del nostre benestar, en l’exercici dels nostres drets. Alguna cosa es mou a les nostres societats: una consciència democràtica que rebutja les formes i el contingut del TTIP, un tractat negociat d’esquena i contra els interessos de la majoria dels treballadors, de la ciutadania afectada.

Per uns tractats de lliure comerç amb una harmonització al més alt nivell possible de les normes sobre medi ambient, treballadors i consumidors!

 

CGIL Llombardia

CISL Llombardia

DGB Nieder Sachsen

DGB Baden Wurtenber

CGT Rhones Alpes

CCOO Catalunya

SERTUC UK

 

 Actualment, la Unió Europea (UE) i els Estats Units d’Amèrica (EUA) estan negociant un tractat de comerç transatlàntic (Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió, TTIP, segons les sigles en anglès). Des del nostre punt de vista, les converses sobre comerç entre la UE i els EUA serien profitoses si es fessin servir per ajudar a definir una política de comerç que posés les bases d’unes normes per a una globalització més justa. L’objectiu ha de ser aportar una major prosperitat per a un segment més ampli de la població, millorar les normes econòmiques, socials i mediambientals, i crear estructures per una competència justa així com bones condicions laborals.

En aquest sentit, les actuals negociacions del tractat de lliure comerç entre la UE i els EUA s’encaminen en el sentit equivocat. Tant les regles confidencials com la manca de transparència estan evitant l’adequat debat públic. Alguns elements que han sortit a la llum pública causen gran preocupació i crítiques generals. La principal raó per a la preocupació radica en els diferents nivells de protecció per a les persones consumidores, el medi ambient i els treballadors i treballadores. Sota determinades circumstàncies, un tractat de comerç que encara liberalitzés més els mercats, tot incrementant per tant la intensitat de la competència, podria pressionar els reglaments europeus o erosionar la cogestió i els drets sindicals.

• Sis dels vuit drets fonamentals de les normes bàsiques del treball de l’OIT no han estat ratificats pels EUA. Entre ells, hi ha convencions d’importància vital per als sindicats, relatius a la llibertat de reunió i el dret a la negociació col·lectiva. És absolutament necessari que els dos socis contractuals es comprometin a ratificar i implementar els convenis internacionals i les normes sobre la protecció del medi ambient, el treball i el consum, al més aviat possible. Això inclouria, abans de cap signatura, la ratificació de les normes bàsiques del treball de l’OIT, altres normes del treball que l’OIT considera rellevants i les directrius de l’OCDE per a les empreses multinacionals.
• En els camps de la protecció del medi ambient, la protecció del consum, i la regulació de la banca i del mercat financer, el TTIP pretén crear l’harmonització i el reconeixement mutu de procediments de regulació i aprovació que poden ser perillosos, tot permetent que nivells de protecció més baixos (amb corresponents preus i costos baixos) es converteixin en la norma. Això seria el resultat tant d’acordar una norma “més feble” com de mecanismes de mercat que desplacen productes amb uns estàndards “més alts” (i preus i costos més alts) a favor d’altres amb estàndards “més baixos”.
• La liberalització dels serveis desitjada pel TTIP podria posar els serveis públics sota la pressió de la privatització. Les proteccions especials també en altres àrees de serveis que els sindicats consideren necessàries podrien ser eliminades. Cal excloure els serveis públics de les negociacions amb els EUA, com ara l’educació i la sanitat, els relacionats amb el mercat laboral i social, els serveis audiovisuals i culturals, i també el proveïment d’aigua corrent i els serveis postals o de transport públic municipal. Tots ells no haurien de ser temes de negociació, fins i tot si una de les dues o bé les dues parts contractuals els haguessin ja liberalitzat. Les autoritats públiques locals o regionals han de veure garantida una àrea permanent i exhaustiva d’operacions per designar serveis d’interès econòmic general.
• Les negociacions amb els EUA han de servir per reforçar el principi d’adquisició pública responsable ecològicament i socialment. És a dir, lligar la concessió de contractes a l’acompliment dels convenis col·lectius, al pagament de salaris mínims i a condicions similars. Sota cap concepte, els mercats d’adquisició liberalitzats en el context del TTIP poden dur a situacions on es deixin d’aplicar les regles existents en la contractació pública.
• En cas que el TTIP introdueixi regles que permetin una àmplia interpretació de termes com ara “expropiació indirecta” o “tractament just i equitatiu”, els inversos estrangers podrien definir tota nova legislació mediambiental o de drets laborals reforçats com una infracció dels seus drets com a inversors. Tot fent ús de drets especials d’indemnització (Acord sobre la disputa estat-inversor, ISDS, segons les sigles en anglès), els inversors privats podrien atacar aquestes lleis davant de tribunals opacs d’arbitratge. No es pot acceptar que la protecció dels drets dels treballadors i treballadores, dels drets mediambientals i altres mesures governamentals per al bé públic estiguin subordinades als interessos dels inversors estrangers. Les regulacions de protecció de la inversió no són necessàries en un acord entre els EUA i la UE, i no han de ser introduïdes a través d’un TTIP. Cal rebutjar, en qualsevol tipus d’acord, l’arbitratge inversor-estat i les definicions mal fetes sobre termes legals com ara “tractament just i equitable” o “expropiació indirecta”.
• S’ha sabut de plans per utilitzar el TTIP de cara a crear un “consell de cooperació reguladora” transatlàntic que controlaria i avaluaria noves normes i lleis un cop l’acord hagi entrat en vigor. Això podria preparar el terreny per a la influència dels lobbys i restringir les possibilitats que tindrien els governs i els parlaments d’aprovar lleis sensates a favor de l’interès públic. S’hauria d’excloure el fet de posar en perill, afeblir o sortejar el dret democràtic de fer regles pensades per protegir temes de benefici comú. Els parlaments i els governs tenen l’autoritat d’aprovar lleis i regulacions per a benefici dels seus ciutadans i ciutadanes i d’acord amb els seus desitjos. No es pot permetre que tot això sigui més difícil gràcies a la creació d’un “consell de govern” en el context de la cooperació reguladora.

Ateses aquestes preocupacions, caldria suspendre les actuals negociacions del TTIP. Caldria establir nous objectius. Caldria utilitzar aquesta suspensió per redefinir una autoritat negociadora de la UE que sigui transparent, de cara a establir un nou enfocament fonamental en la política global del comerç que se centrés en la creació de relacions comercials justes, és a dir, un marc regulador i polític més equitable per a la globalització en interès de la mà d’obra i els consumidors, en comptes de només incrementar les pressions competitives a través de la desregulació i la liberalització del mercat.

Sota cap concepte poden reduir-se els nivells de protecció per al medi ambient, per als treballadors i treballadores, i per als consumidors i consumidores, ja sigui de forma directa o indirecta. No ha d’haver-hi un reconeixement mutu de normes, que no són equivalents pel que fa a efectes reguladors o de funcions. L’objectiu ha de ser l’harmonització de les normes de medi ambient, treball i consum al nivell més alt possible, la qual cosa exclouria la competència basada en el dúmping. És més, qualsevol acord ha de contenir una clàusula de revisió que faci possible corregir desenvolupaments erronis i indesitjables.

 

 

Joan Coscubiela Conesa

Ex-secretari general de la CONC i diputat per ICV-EUiA

 

 

La crisi econòmica iniciada el 2007, de la qual ens trobem molt lluny de poder sortir, ha esdevingut una crisi social, política i democràtica de primera magnitud. Entre altres coses perquè els seus orígens són polítics i democràtics: la pèrdua de sobirania real de la societat i les institucions democràtiques en benefici d’uns mercats de capital cada vegada més poderosos políticament, que imposen les polítiques als estats.

A Espanya i altres països europeus ho hem patit de manera molt directa durant aquests darrers anys. Els mercats de capital han exigit, per finançar el deute públic provocat per l’endeutament privat –fonamentalment bancari i empresarial–, que l’Estat espanyol posés en marxa polítiques de reducció de la despesa pública i reformes estructurals que inclouen des de la reducció de l’estat social fins a la precarització de les condicions de treball, inclosa una reducció estructural dels salaris.

Aquesta transferència antidemocràtica de sobirania té el seu origen en el gran desequilibri de forces entre uns mercats que actuen en el marc d’una economia globalitzada i unes institucions que actuen en els estrets marges de l’estat nació.

Aquest no és un procés nou. Els primers símptomes d’aquests canvis tan radicals apareixen entre els anys seixanta i vuitanta del segle passat. Amb expressions institucionals, entre les quals destaca la reducció de fronteres comercials, i amb expressions ideològiques com la del capitalisme popular de la Thatcher, que tenia la intenció, i ho aconseguí, que les persones deixessin de considerar-se a si mateixes ciutadanes per convertir-se en consumidores i capitalistes. L’estafa financera de les participacions preferents ha estat possible, entre altres coses, per aquesta colonització ideològica de la ment de les persones.

Cada cop és més evident que la lluita determinant del segle xxi és que els ciutadans i ciutadanes recuperin la sobirania. Una batalla per la sobirania que ja no és, com en els segles xix i xx, entre els estats, sinó que es lliura, i cada vegada més, entre la societat organitzada social i institucional en espais plurinacionals i els mercats de capitals.

En aquesta lluita democràtica per decidir qui té la sobirania, la propera batalla, la que ja s’està lliurant, és la del Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP, segons les sigles en anglès) entre els Estats Units i la Unió Europea. Com sol passar amb aquests tractats, la seva negociació es gairebé clandestina, amb clàusules explícites de confidencialitat que s’imposen als negociadors. L’obscurantisme va acompanyat d’un intent de vendre gat per llebre. Com sempre, els poders econòmics venen les seves estratègies en nom de la llibertat i del progrés econòmic i social.

Així, el TTIP es presenta i es defensa en nom de la llibertat de comerç, de la reducció de fronteres entre les dues parts de l’Atlàntic, i va acompanyat de tot tipus de lloances a la seva capacitat de generar creixement econòmic, ocupació i benestar social. Qui pot estar en contra d’un panorama tan paradisíac?

Però la realitat és molt més fosca i dura. Quan encara estem patint les conseqüències d’una crisi que té els seus orígens en un model de globalització econòmica sense drets i regles; quan assistim al vergonyant espectacle d’uns caps d’estat i de govern europeus que es neguen a cedir sobirania a les institucions europees, però se sotmeten a les decisions d’espais i organismes no democràtics –no elegits per la ciutadania– com la troica, ara ens plantegen un altre pas més en aquesta direcció de globalització econòmica sense regles polítiques ni controls democràtics.

Aquest és, de fet, l’element central, determinant del TTIP. Mentre a la Unió Europea es lliura una batalla per determinar quina serà la seva naturalesa definitiva, si només un espai de llibertat de capitals, mercaderies i serveis, o bé un espai polític amb institucions democràtiques pròpies –no sols intergovernamentals–, els poders econòmics, encapçalats pels mercats de capitals, han llançat un nou projecte que va en la direcció d’una globalització sense drets ni regles democràtiques.

 Sembla evident que si no volem cedir del tot la sobirania democràtica de les institucions, ens hem de negar al fet que es posin en marxa nous espais econòmics que no vagin acompanyats d’un espai democràtic i polític de regulació política i democràtica. I el TTIP, més enllà dels detalls, és, sobretot, un projecte per crear un gran espai comercial sense cap control polític. O el que és pitjor, un projecte en el qual el regulador sigui el mateix mercat, sense seguir regles democràtiques, sinó les regles dels mercats.

En la seva fase actual de negociació, tenim evidències que el projecte de TTIP passa per substituir les institucions democràtiques per processos reguladors que, via harmonització a la baixa, determinaran els mercats, en temes tan importants com la protecció del medi ambient, la seguretat alimentària, la salut pública, els drets dels consumidors i consumidores, i els drets laborals.

Fins i tot es pretén generalitzar la lògica privada a la solució dels conflictes entre empreses i entre empreses i estats, traslladant la solució dels conflictes de l’àmbit dels tribunals a l’àmbit dels mecanismes arbitrals privats. L’arbitratge pot ser un bon mecanisme per resoldre conflictes entre empreses, sempre que no suposi la capacitat dels tribunals arbitrals privats per imposar decisions als estats, com ja ha passat en alguns casos en el marc de l’Organització Mundial del Comerç  (OMC).

Els objectius del TTIP han quedat molt clars en les declaracions del portaveu del lobby de la indústria alimentària dels EUA, quan ha declarat que el TTIP hauria de suposar la reducció d’exigències de seguretat alimentària que estan establertes a la Unió Europea que, segons ell, no aporten més seguretat que la dels EUA i, en canvi, dificulten la creació d’un mercat alimentari transatlàntic. Més clar, l’aigua.

Entre els objectius clau del TTIP hi ha la reconversió ideològica del paper i la naturalesa dels serveis públics. Mentre a la UE els serveis públics constitueixen un dels pilars de l’estat social i els serveis que es garanteixen tenen la consideració de drets socials, un dels objectius del TTIP és convertir, com ja passa en altres països, especialment als EUA, els drets socials en mercaderies, regulades no per la lògica de la ciutadania, sinó per la lògica dels mercats.

Però l’objectiu últim és generar un nou mercat de serveis per a les multinacionals, a partir de l’obertura de l’important sector econòmic dels serveis públics als països de la Unió Europea a la possibilitat de ser gestionats i governats per empreses privades. Res que a Catalunya ens vingui de nou, perquè els processos de privatització de la gestió d’importants institucions sanitàries va en la mateixa lògica.

Hauríem de tenir clar que els drets socials de la ciutadania i les condicions de treball dels empleats públics del segle xxi ens les juguem en la batalla davant del TTIP. Si no l’aturem, les llàgrimes poden pujar més el nivell del mar que l’escalfament global.

 

 

Lesbia Mesquita

Moviment Sindical, Indígena i Camperol Guatemalenc (MSICG)

 

El DR-CAFTA¹ és un pas més en la consolidació dels interessos dels EUA per estendre el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA, segons les sigles en anglès) a l’hemisferi americà i per crear una Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques que permeti imposar de manera unilateral els interessos econòmics i geopolítics dels Estats Units.

El TLC, a part de no tenir en compte les asimetries existents entre les diferents economies, de no incloure un tracte especial i diferenciat (com el que es planteja de manera discursiva a la Ronda Doha de l’Organització Mundial del Comerç) ni uns mecanismes que puguin ajudar a anivellar les condicions per garantir un comerç amb mínims de justícia i equilibri, impulsa un model d’obertura comercial, de desregulació de serveis, inversions, privatització dels béns públics i recursos naturals, i de precarització de les condicions de treball, entre altres aspectes, que porten a una desregulació que altres països en desenvolupament s’han negat a acceptar, fins i tot, en l’Organització Mundial del Comerç, especialment pel que fa a temes com l’agricultura, la propietat intel·lectual i les inversions.

Després de gairebé una dècada de subscripció del TLC, es pot afirmar que les promeses respecte de fomentar l’atracció d’inversions productives permanents, d’impulsar la generació d’ocupació i fonts de treball decent, de protegir els drets dels nacionals i de promoure els sectors de petits i mitjans productors, han quedat desvirtuades a tota la regió.

En el cas específic de Guatemala, el nombre de treballadors i treballadores sense contracte de treball o que treballen amb contractes de naturalesa no laboral que simulen la relació de treball existent, sense accés a la Seguretat Social, a la sindicació, al pagament del salari mínim fixat legalment, és a dir, sense el gaudi dels seus drets laborals més bàsics, va passar de representar el 68% l’any 2003, al 74% l’any 2012 i el 70,4% l’any 2013.²

Les taxes d’atur van passar de representar el 2,8% l’any 2004 al 3,5% l’any 2010 i el 2,9% l’any 2013.³ Aquesta dada ha de ser avaluada tenint en compte que en països com Guatemala l’assegurança social només cobreix precàriament els riscos de malaltia comuna, supervivència, accidents, invalidesa, vellesa i maternitat, és a dir que cap persona treballadora gaudeix d’assegurances d’atur. En conseqüència, la pèrdua de l’ocupació obliga a la incorporació immediata del treballador o treballadora a alguna activitat per compte propi.

També, després de l’entrada en vigència del TLC, el nombre de persones pobres a Guatemala s’ha incrementat, segons dades proporcionades per l’Institut Nacional d’Estadística  (INE) respecte a l’Enquesta nacional de condicions de vida (ENCOVI). Així, l’any 2006 el nombre de persones pobres al país ascendia a 6.625.891 (51% de la població), i l’any 2011 el nombre de pobres era de 7.861.257,17 (53,7% de la població), sent els més pobres les dones i les persones que viuen a l’àrea rural.⁴

Un altre impacte important ha estat l’alarmant deteriorament de la capacitat adquisitiva dels treballadors i treballadores per accedir als béns de consum que componen la cistella bàsica vital amb el salari meritat mensualment. Les dades oficials posen en evidència que els treballadors i treballadores van passar de guanyar de mitjana mensualment el 64,85% del cost de la cistella bàsica vital a meritar l’equivalent al 37,14% l’any 2013.⁵

 

 

 

 

Elaboració pròpia amb dades de l’INE

Aquesta realitat està íntimament relacionada amb una sèrie de subsidis salarials facilitats i establerts pel mateix TLC. Després de l’entrada en vigència del Tractat, per ampliar les subvencions a l’activitat d’exportació, el Govern de Guatemala –encara que el salari mínim al país no arriba per cobrir tan sols el 50% del cost de la cistella bàsica vital (CBV)– va implementar un salari mínim diferenciat i inferior al salari mínim establert, per a les activitats agrícoles i no agrícoles aplicable a les denominades activitats de maquila i exportació, a les quals fins a aquest moment es reconeixia com a salari mínim el que es fixava per a activitats no agrícoles.

Aquest subsidi en costos laborals, implementat des del 2008, s’ha mantingut de manera progressiva a través de la diferenciació del salari mínim usant com a criteri no el tipus, la naturalesa, la intensitat o el risc del treball, sinó la destinació dels productes, l’activitat exportadora del patró i els subsidis fiscals de què ell mateix gaudeix.

La mesura ha incrementat de manera permanent un subsidi a través de la reducció dels costos laborals per a aquells que realitzen activitats d’exportació i de maquila. La regulació no es limita a la maquila tèxtil i de confecció, sinó que abasta una gamma gairebé il·limitada d’activitats, la qual cosa ha permès que els subsidis, tant el fiscal com el laboral, s’hagin posat a l’abast de moltes empreses sòlides i tradicionals.

Aquest subsidi laboral ha significat que els ocupadors que ja es beneficien fiscalment de no pagar impostos en virtut del Decret 29-89 del Congrés de la República, Llei de foment i desenvolupament de l’activitat exportadora i de maquila; del Decret 65-89 del Congrés de la República, Llei de zones franques i de tots els que es dediquen a l’exportació, hagin obtingut un avantatge basat en una competència deslleial sobre la base de l’estalvi en costos laborals traduït en una càrrega al salari de les treballadores i treballadors d’aquests patrons.

Si bé és cert que a Guatemala no hi ha, actualment, estadístiques oficials respecte de la quantitat de treballadors i treballadores que treballen en les anomenades activitats d’exportació i de maquila, cal il·lustrar allò que aquest subsidi ha implicat, en concepte d’estalvi en costos laborals, als patrons d’aquestes activitats exportadores. Tenint en compte que, com ja s’ha indicat, aquest salari no només abasta la maquila tèxtil, sinó les empreses subjectes als subsidis fiscals previstos en el Decret 29-89 i en el Decret 65-89 del Congrés de la República, i totes les activitats que es dediquin a l’exportació, els càlculs es faran sobre una base ínfima de 100.000 treballadores i treballadors, fent l’aclariment que aquest nombre inclou únicament, segons dades publicades pel sector empresarial, els que treballen en la maquila tèxtil i de confecció i no en la totalitat d’activitats d’exportació i maquila a qui se’ls apliquen aquests subsidis.

Sobre aquesta base, es pot estimar que els subsidis atorgats amb motiu de la ratificació i entrada en vigència del DR-CAFTA han representat un subsidi salarial als empresaris dedicats a l’exportació i maquila que, sent conservadors, l’any 2008 van ascendir, almenys, a Q. 34.126.000,00 (USD $ 4.375.128,21); el 2009, Q. 193.379.000,00 (USD $ 24.792.179,49); el 2010, Q. 193.379.000,00 (USD $ 24.792.179,49); el 2011, Q. 193.379.000,00 (USD $ 24.792.179,49); el 2012, Q. 250.255.000,00 (USD $ 32.083.974,36); el 2013, Q. 262.641.000,00 (USD $ 33.671.923,08), i el 2014, Q. 274.674.000,00 (USD $ 35.214.615,38).

En altres paraules, des de l’any 2008 fins a l’any 2014, els empresaris de les activitats d’exportació i de maquila s’han beneficiat d’un subsidi que ascendeix almenys a Q. 1.401.833.000,00 (USD $ 179.722.179,49), que ha estat directament carregat a les remuneracions que perceben les treballadors i treballadores.

A això, s’hi suma un nou mecanisme d’increment de la precarització del salari, després de l’aprovació, amb la participació de les organitzacions sindicals designades pel Govern com a part de les comissions paritàries i la Comissió Nacional del Salari, la fixació per a l’any 2015 de salaris mínims per circumscripció municipal, els quals, segons les propostes que s’han fet públiques fins ara, pretenen reduir de mitjana un 50% els salaris mínims actuals.

D’altra banda, s’han generalitzat subsidis fiscals a favor dels capitals exportadors en detriment de la capacitat de recaptació de l’Estat. Segons les estimacions de la Superintendència d’Administració Tributària (SAT), els subsidis fiscals atorgats a les empreses que es dediquen a l’exportació van implicar una despesa tributària per a l’Estat de Guatemala, durant els anys 2005, 2006, 2007, 2008 i 2009, en concepte dels principals impostos que els van ser exonerats (entre ells els impostos sobre la renda), de Q. 104.068,4 milions de quetzals, que representen una mitjana per a cada any de al voltant del 7% del PIB. La gràfica que es presenta a continuació il·lustra millor l’impacte que aquests subsidis tenen per a l’Estat i el desenvolupament de les polítiques públiques.

 

 

 

 

 

 

 

Elaboració pròpia amb dades de la SAT

 

D’altra banda, hi ha i hi continua havent fortes pressions per part del Govern dels Estats Units per desregular les proteccions que l’Estat pugui proporcionar als seus ciutadans ciutadanes i per desregular la legislació nacional en diversos àmbits.

En els anys 2005 i 2006, el Govern dels Estats Units va pressionar els parlaments dels estats part del TLC perquè aprovessin una sèrie de modificacions a les legislacions nacionals que asseguressin que aquestes no prevaldrien sobre les disposicions del primer i que la intervenció de l’Estat seria nul·la en tots els assumptes que s’hi referien.

Exemples d’això, en el cas específic de Guatemala, el constitueixen les reformes aprovades en el Decret 94-96 del Congrés de la República, Llei general de telecomunicacions, mitjançant la qual es prohibeixen la regulació i l’aprovació estatal de tots els aspectes relacionats amb les telecomunicacions; les reformes a la Llei de propietat industrial, Decret 57-2000 del Congrés de la República, mitjançant les quals es van modificar les regulacions respecte de la denominació d’origen, marca i indicació geogràfica i que, a la pràctica, obliguen l’Estat a atorgar les patents sol·licitades; reformes del Decret 33-98, Llei de drets d’autor i drets connexos, en el mateix sentit que l’anterior; s’introdueixen, a més, una sèrie de tipus penals per assegurar l’aplicació de les disposicions del TLC i se sotmeten els conflictes derivats de la seva aplicació en un fur internacional. Això ha afectat, particularment, l’accés de la població als medicaments genèrics, perquè aquests han passat a ser propietat d’un grup reduït de farmacèutiques.

El 26 de juny del 2014 va ser publicat en el Diari de Centroamèrica el Decret, 19-2014 del Congrés de la República, Llei per a la protecció d’obtencions vegetals, mitjançant el qual es regulava la privatització de totes les espècies vegetals existents al país. Contra aquesta llei, el Moviment Sindical Indígena i Camperol Guatemalenc (MSICG) va lliurar una dura batalla en tots els nivells. En primera instància, va acudir davant la Cort de Constitucionalitat a plantejar la inconstitucionalitat general total de la llei; s’aconseguí que el màxim tribunal del país suspengués la seva entrada en vigència de manera provisional, el que va obrir les portes perquè, a través de diverses mobilitzacions massives, el Parlament l’acabés derogant. No obstant això, el MSICG encara manté accions legals i de mobilització perquè es deroguin disposicions introduïdes per pressions derivades del Tractat en la Llei de propietat industrial que conté regulacions similars.

De la mateixa manera, es va exigir a l’Estat que ratifiqués diversos instruments internacionals, i les pressions legislatives es mantenen constantment no només en aquests àmbits, sinó també per l’exoneració generalitzada d’impostos, la desregulació de les relacions laborals, la baixada de salaris i la desregulació de les lleis ambientals.

Actualment, a l’Estat de Guatemala, s’ha obligat a imposar reformes al Codi de treball per inutilitzar la Inspecció General de Treball, exigint als inspectors i inspectores funcions conciliatòries davant de violacions de les lleis de treball i un procediment lent i ineficaç de sancions per violacions de les lleis laborals. Aquestes reformes es recullen dins de la Iniciativa de llei 4.703. S’imposa també l’aprovació de la Iniciativa de llei que disposa aprovar el treball per hora sense cap tipus de protecció social i laboral, i una nova Llei d’inversió i ocupació per generalitzar que els empresaris i els transnacionals que operin a Guatemala no paguin impostos.

De moment, tant la iniciativa de Llei d’inversió i ocupació com les altres iniciatives han aconseguit ser frenades pel MSICG, després de múltiples diàlegs establerts amb els diferents blocs legislatius, però, al final, són imposicions que, segons addueix el Govern, emanen del TLC i per les quals hi ha moltes pressions sobre els estats.

Cal ressaltar que, encara que els TLC amb Estats Units incorporen clàusules laborals, aquestes se circumscriuen a la declaració de bones intencions dels estats part de complir i fer complir els convenis fonamentals de l’Organització Internacional del Treball i la legislació laboral nacional, i addueixen que el seu incompliment provocarà la instal·lació d’un panell arbitral per evitar el dúmping social.

Tanmateix, això és part també del doble discurs dels Estats Units, com ho ha provat el MSICG després de documentar, durant diversos anys, davant d’aquest Govern, les greus i les sistemàtiques violacions als convenis de l’OIT i el curs d’acció i inacció sostingut pel Govern de Guatemala per deixar d’aplicar la seva legislació laboral en detriment del comerç entre les parts, obtenint, fins ara, després d’enfrontar una exclusió arbitrària de casos i situacions, en restringir l’aplicació del mecanisme a empreses que comercien directament amb els EUA, obviant les violacions incorregudes pel mateix Estat de Guatemala, una negativa absoluta del Govern dels Estats Units per instal·lar el panell arbitral corresponent, perquè, al cap i a la fi, el TLC està dissenyat, com ha quedat il·lustrat, per abaratir les mercaderies a través de la sobreexplotació dels treballadors i treballadores, del sacrifici fiscal de l’Estat i de la transferència dels recursos naturals al país hegemònic.

Aquesta situació s’ha agreujat amb l’aprovació i amb la posada en vigència de l’Acord d’associació amb la Unió Europea, que no conté ni tan sols la minsa clàusula social que preveu el DR-CAFTA, encara que s’observa una composició molt similar a aquest en termes d’exigències “facilitadores” del comerç.

L’experiència de Guatemala, pel que fa a l’aprovació de tractats bilaterals o multilaterals de lliure comerç, permet concloure que aquests produeixen una recrudescència de les asimetries entre economies amb diferent grau de desenvolupament en privilegiar l’aspecte comercial sobre les decisions sobiranes dels estats que puguin propiciar el benestar dels seus habitants.

En termes de desenvolupament industrial, aquest tipus d’instruments aprofundeixen la desigual redistribució del treball a escala regional i global, limitant les expectatives dels països menys desenvolupats a la producció de matèria primera, de productes sense major valor afegit o d’explotació de recursos naturals no renovables; empenyent a esdevenir reservoris de mà d’obra barata, i forçant la fugida de recursos humans més qualificats a països més desenvolupat a la cerca d’oportunitats que no troben al seu país.

No hi ha dubte que els grans perdedors dels TLC som els treballadors i les treballadores, i que un cop aquests s’aproven, l’esperança de construir un millor futur per a totes i tots s’allunya més. I cada dia és una batalla legal i política decidida prèviament per les transnacionals i per estats que no són els nostres sobre quin és el nostre destí i el nostre paper en la cadena d’eixamplament de la riquesa d’uns quants.

 

1 D’aquí en endavant esmentat com a TLC o Tractat indistintament.

2 Enquestes nacionals de feina i ingrés (ENEI) 2002, 2003, 2004, 2010, 2011, 2012, 2013.

3 Ibíd.

4 Enquestes nacionals de condicions de vida, 2000, 2006 i 2011.

5 Dirección de Índices y Estadísticas Continuas, Instituto Nacional de Estadística.

 

 

Ricard Bellera

Responsable d’Internacional de CCOO de Catalunya

 

 

1.076 paraules. Aquest és l’esforç de transparència que ha fet la Comissió Europea per explicar els avenços assolits abans de començar, el passat 13 de juliol a Brussel·les, la sisena ronda de negociacions de l’Acord transatlàntic de comerç i inversions UE-EUA (TTIP, segons les sigles en anglès). El document publicat per la Comissió (State of Play), el passat 11 de juliol, pretenia fer front a les crítiques que s’han fet per l’opacitat i el secretisme amb els quals s’ha conduït la negociació des del seu inici, el març del 2013. No se n’han sortit, i sembla evident que quan en democràcia hi ha alguna cosa per ocultar, la majoria tenim alguna cosa a perdre. En el cas del TTIP, lamentablement, és molt i molt important el que ens pot acabar costant. La pèrdua de cohesió i la precarietat social i laboral que ha arrossegat la implantació de tractats de lliure comerç a altres indrets de la geografia global comporta, com ho mostra el magnífic article de Lesbia Mezquita en el cas de Guatemala, una amenaça greu contra el nostre model social, però també contra la nostra identitat cultural i la nostra sobirania política en el marc d’una democràcia que ens va costar molt de guanyar.

L’exclusió del debat públic del TTIP, fins i tot en el context de les recents eleccions a l’actual Parlament Europeu que haurà d’aprovar el tractat, suposa un dèficit democràtic important i demostra un menyspreu clar per part de la Comissió Europea a la ciutadania europea. Està en sintonia amb la subordinació als mercats dels interessos públics i dels drets socials, laborals i polítics que s’ha fet palesa en el marc de la governança econòmica europea, i suposa un pas més enllà en l’estratègia dels grans actors financers i econòmics, per aprofitar les contradiccions i febleses de la Unió Europea actual per conquerir espais de sobirania i de control social i econòmic. El TTIP pretén obrir així, mitjançant un canvi estructural en la nostra arquitectura de garanties i drets polítics i socials, una escletxa que pugui forçar una nova competència a la baixa. Si té èxit, aquesta se sumarà a la que ja ens ha sobrevingut amb l’ofensiva de l’austeritat i que ha encès l’actual deflació competitiva europea tant pel que fa a la pèrdua de qualitat i abast de les prestacions i serveis públics, com pel que suposa en pèrdua de drets i condicions socials i laborals.

Malgrat que s’intenta presentar com un gran avenç en la dinamització dels fluxos mercantils i, per tant, en la producció industrial, amb efectes molt positius en la creació d’ocupació, el TTIP va molt més enllà de la rebaixa d’aranzels, que ja són prou baixos entre la UE i els EUA. Del que es tracta és d’eliminar allò conegut com a obstacles burocràtics, això és, els reglaments i les normes que posen traves als drets corporatius i a les garanties d’inversió que el capital reclama en la seva expansió. Si considerem que els EUA i la UE sumen prop del 50% del PIB mundial, podrem entendre ben ràpid què és el que està en joc. Més encara quan l’economia dels dos grans actors atlàntics pretén crear i preservar el seu mercat natural per reforçar la seva posició dominant en un món on han començat a prendre consciència geopolítica les economies que ja fa prou temps que van emergir. Davant els riscos que comporta aquesta dinàmica pels interessos de les grans multinacionals americanes i europees, ara toca reforçar la seva vocació hegemònica, millorant la posició de domini estratègic i les condicions d’allò que alguns, malauradament, entenen per competitivitat.

En el cas del TTIP es tracta, per començar, d’afeblir els drets laborals. Els EUA no han signat sis de les vuit normes bàsiques de l’Organització Internacional del Treball, entre elles les que regulen la llibertat de reunió, la negociació col·lectiva, la igualtat en la remuneració, l’abolició de la discriminació o l’edat mínima per començar a treballar. Sense la ratificació d’aquestes normes bàsiques per part dels EUA, la conseqüència lògica és que, a la llarga, la pressió dels lobbys acabi afeblint els drets laborals a la UE i sacrificant el seu caràcter de drets i llibertats fonamentals a les llibertats i cobdícies del capital. Així, l’acord transatlàntic preveu un mecanisme de solució de diferències estat-inversor (ISDS, segons les sigles en anglès) que ja en el seu propi nom demostra que, en aquest debat, la posició entre estat i empresa es considera que és d’igual a igual. També el previst Consell de Regulació de la Cooperació (Regulatory Cooperation Council), que vol “harmonitzar les regulacions” en cas de conflicte, reforça la idea d’un acord al dictat dels grans interessos empresarials, que crearà els instruments per anar rebaixant les regles i normes que protegeixen els interessos dels europeus i europees com a  treballadors i treballadores, consumidors i consumidores, i ciutadans i ciutadanes.

Perquè el TTIP va més enllà. La negativa dels EUA a l’hora de signar el protocol de Kyoto, de posar límit als transgènics o d’assegurar la qualitat de la cadena alimentària en qüestions tan espúries com els tractaments hormonals suposa que, en cas d’una harmonització a la baixa gràcies a procediments i instàncies de reconeixement mutu, Europa hagi de patir també un retrocés en els seus avenços en el marc de la lluita contra el canvi climàtic o a l’hora de gaudir dels beneficis d’una ramaderia i una agricultura més sostenible i ecològica. El mateix passa amb els drets i les polítiques culturals, prou afectats ja pel GATT (General Agreement on Tariffs and Trade), o amb les patents, que poden comportar canvis substancials a l’hora d’accedir a medicaments o a altres productes de primera necessitat. Finalment, el TTIP suposa també una amenaça molt evident per als nostres serveis públics i per la gestió de recursos comuns com l’aigua. Un acord amb projecció política que consideri com a obstacles els criteris de qualitat en la provisió dels serveis que necessitem en qüestions com l’educació o la sanitat suposarà una forta pressió afegida en un àmbit on les retallades i l’externalització forçada ja han provocat prou mals.

L’Acord transatlàntic per al comerç i la inversió torna a reblar el clau en l’estratègia de privatització, desregulació i precarització de les condicions i dels drets de les treballadores i treballadors en el marc de la globalització econòmica. Com estableix CCOO en la seva resolució de juliol passat, pot “contribuir a una degradació de la legislació laboral, social i mediambiental de la UE i dels seus estats, així com afavorir la privatització dels serveis públics”. Per això cal demanar que s’aturin immediatament les negociacions. Com dèiem des de CCOO de Catalunya, el mes de maig, en la nostra resolució, “la Unió Europea té prou problemes per fer front a les conseqüències de la crisi i de la resposta equivocada que se li ha donat en el marc de les polítiques d’austeritat i de la governança europea, com per obrir un nou front de liberalització en el marc de les relacions atlàntiques”. Per això hem participat activament en la campanya del “No al TTIP” i en les jornades internacionals “Sobirania segrestada, drets en joc”, del 10 i 11 d’octubre. La plataforma que s’ha creat continuarà treballant els propers mesos per intentar aturar el procés. Per aconseguir-ho és imprescindible comptar amb el suport de les afiliades i afiliats, i de les delegades i delegats de CCOO de Catalunya. Són totes aquestes persones les que han de traslladar les raons d’aquesta lluita al conjunt dels treballadors i treballadores, i les que poden sensibilitzar la ciutadania davant la greu amenaça que suposa el TTIP per a la pau, la justícia i el progrés social.

 

 

Gina Argemir

Economista del Gabinet Tècnic Jurídic de CCOO de Catalunya

 

Publicar un comentari polític a Twitter, fer una donació bancària a una associació, reenviar un correu electrònic confidencial d’empresa, fer la reserva d’un vol: les nostres activitats privades, diàriament, generen dades d’un valor del qual encara no som conscients. A l’era de la datificació del món, a cada minut estem informant sobre qui som, on som, què pensem i què sentim, tant a empreses com a ens governamentals i data broker que, massivament, comercien, analitzen i emmagatzemen dades per a un possible ús en el futur.

Som a l’inici de l’expansió de l’economia digital i Europa destaca com a nucli mundial de trànsit electrònic, concentra el 94% de la connexió amb el Nord d’Àfrica, el 72% amb l’Àfrica Sub-Sahariana, el 85% amb l’Orient Mitjà i prop del 46% amb el Sud d’Àsia. L’oferta de baixos preus d’IP, les oportunitats de peering entre proveïdors i l’àmplia infraestructura terrestre i submarina de cablejat, estan afavorint el creixement de la seva capacitat. A més a més, la seva localització geogràfica resulta especialment atractiva perquè dóna accés a centres de dades situats en ciutats europees, que són preferibles a destinacions més llunyanes. Europa també és, junt amb els EUA, la major economia exportadora i importadora de serveis digitals.

El flux de dades electròniques és un dels punts més controvertits de la negociació del TTIP (Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió, segons les sigles en anglès) alhora que evidencia una gran diferència cultural, perquè, quina consideració legal cal donar als usuaris digitals? Som ciutadans o consumidors?

A la UE, la protecció de dades privades és un dret de ciutadania, reconegut en l’apartat de Llibertats de la Carta dels Drets Fonamentals, i desplegat per la Directiva 95/43/CE, que prohibeix les transferències de dades a països que no garanteixin una protecció homòloga. Contràriament, als EUA no hi ha una llei específica de protecció a la privacitat, i només la pressió d’agents privats —companyies, advocats i associacions de comerç— ha fet possible un cos de lleis per a sectors específics com el financer o el sanitari. Ara bé, aquesta professionalització de la privacitat s’ha desenvolupat dins del marc exclusiu de drets dels consumidors i mai dels drets ciutadans.

Si bé les diferències legals s’han salvaguardat fins ara amb acords safe harbor d’adhesió voluntària als principis de la Directiva, empreses nord-americanes com Google, Microsoft, Facebook o LinkedIn han estat reiteradament acusades d’incompliment per no encriptar les dades transferides i permetre’n la intercepció. Davant d’aquestes acusacions i per assegurar els interessos econòmics, l’administració Obama ha anunciat avantprojectes per protegir legalment la privacitat, una declaració d’intencions que, de seguida, es revela de curt recorregut. Primer, perquè als EUA, amb l’aprovació de la llei patriòtica després dels atemptats de l’11-S, la balança entre seguretat i privacitat va desequilibrar-se obertament a favor de la primera. L’ampliació del poder de vigilància donava carta blanca a l’espionatge ciutadà sense necessitat d’ordre judicial o aprovació del congrés, fins al punt que diverses sentències judicials nord-americanes han declarat la inconstitucionalitat de la llei, alhora que han denunciat la violació dels drets humans i les llibertats civils. Però cal tenir en compte que les agències d’espionatge no treballen soles, la Llei de protecció i ús compartit de la ciberintel·ligència nord-americana va aprovar-se amb el copatrocini de 111 grups econòmics,  entre els quals destaquen Oracle Corporation, Google, Microsoft, IBM, Intel i Symantec.

Gràcies a Edward Snowden, avui sabem que la complicitat entre aquestes empreses i la NSA s’estén més enllà de les fronteres nord-americanes i que, mitjançant el programa de vigilància massiva PRISM, juntes han participat en l’espionatge de més de 35 líders europeus. Google, Microsoft, Facebook i Apple, entre d’altres, havien facilitat a la NSA l’accés a servidors i l’enregistrament de correus electrònics de ciutadans i ciutadanes europeus, de les seves fotografies, adreces IP, transferències d’arxius i perfils de xarxes socials.

No hi ha dubte que les revelacions de Snowden han dinamitat la confiança dels líders europeus en el Govern nord-americà i la possibilitat de tancar un acord comercial, el TTIP, que engloba el 50% del PIB mundial. És cert que la UE i els EUA intercanvien dades per raons de seguretat. I també és cert que la diplomàcia admet un cert llindar d’espionatge. Però la facultat jurídica d’aquests usos, lluny d’utilitzar-se per perseguir amenaces cibernètiques o terroristes, s’ha fet servir per vigilar de forma massiva, indiscriminada, i a una escala sense precedents, la ciutadania europea.

El Comitè de Llibertats Civils, Justícia i Afers Interns del Parlament Europeu, poc després de les revelacions, va emetre un informe en què denunciava la violació dels estàndards legals i, en especial, de la Carta dels Drets Fonamentals. S’havia vulnerat el dret a la llibertat d’expressió, a la llibertat de premsa i confidencialitat, el dret a la privacitat, a la protecció de dades, etc. I més important encara, el Comitè va expressar el seu temor que la vigilància massiva tingués un objectiu diferent del de la seguretat nacional. Va alertar del perill que, en un futur hipotètic, un canvi de règim polític conduís a un mal ús de la informació. No sabem quan ni per què, sota quina democràcia o dictadura es recuperaran les nostres dades però, avui dia, pel Comitè, la vigilància massiva és incompatible amb els pilars de la democràcia.

Ara les negociacions del TTIP es troben en un punt de gran incertesa. Fins i tot l’oferta nord-americana més laxa no convenç el Parlament Europeu. Però els grups tecnològics i de serveis digitals continuaran pressionant la Comissió Europea perquè el flux de dades s’incorpori sense restriccions al TTIP. La protecció de dades és, per a ells, una “barrera no comercial” que cal desmantellar en nom del lliure comerç. Allò que la UE anomena drets fonamentals, ells ho anomenen proteccionisme, un obstacle que fa minvar els seus beneficis i els fa incórrer en riscos de ser denunciats legalment. Queda clar que la protecció legal ciutadana els suposa un destorb.

Podem imaginar les repercussions de la vigilància massiva en un escenari en què el TTIP s’ha imposat a la Carta dels Drets Fonamentals, en el qual els ciutadans hem passat a ser simples consumidors? Quina protecció legal ens quedaria? Mentre el flux de dades no es doni sota garanties de seguretat, incorporar-lo al TTIP suposa l’oficialització de pràctiques abusives que recorden l’ACTA. Avui Internet està proporcionant, a governs i grups tecnològics, la major informació que mai han tingut sobre els ciutadans, però Internet ha de ser un espai de poder equilibrat on regeixin els principis democràtics. La UE té l’obligació de respectar i fer respectar aquests principis i, en aquest sentit, cap acord comercial ha d’acabar sotmetent els nostres drets i llibertats.

 

 

Pau Llorens

Secció Sindical Alliance Healthcare (Polinyà)

 

 

El Tractat de comerç transatlàntic i d’inversions (TTIP, segons les sigles en anglès) és una proposta de crear l’àrea comercial i econòmica més gran del món. Ho estan negociant el comissari europeu de Comerç, el Sr. Karel de Gutch, i el secretari de Comerç dels EUA, el Sr. Michael Froman. Actualment, ja s’han celebrat sis rondes negociadores, els continguts de les quals han estat confidencials fins fa molt poc. Tanmateix, ja s’han produït mobilitzacions ciutadanes en contra de la seva aprovació, així com una opinió a favor del Partit Demòcrata als EUA i dels grups popular, socialista i liberal al Parlament Europeu.

Actualment les exportacions europees als EUA són de 356.800 milions d’euros, i les dels EUA a la UE, de 457.100 milions d’euros. El think tank ECIPE diu que les exportacions europees creixerien entre un 7 i un 18%, i les nord-americanes, entre un 8 i un 17%. El 2012, a Espanya, van exportar als EUA 23.400 empreses, de les quals 18.015 van vendre menys de 50.000 euros.

L’augment de les exportacions mútues no suprimiria els aranzels duaners, que ja són molt baixos. Els EUA deixarien d’ingressar 67.100 milions d’euros, i els estats de la UE, 68.600 milions d’euros, amb la consegüent pressió sobre el pressupost d’Hisenda. El major augment de les exportacions vindria per l’harmonització regulatòria i de certificacions a partir del principi de “reconeixement mutu” pel qual cada part dóna per bones les garanties de l’altra.

La Fundació Bertelsman diu que la renda dels europeus creixeria un 6,6% i que a Espanya es crearien uns 150.000 llocs de treball i a la UE, 2.000.000.

La indústria farmacèutica espanyola va vendre als EUA, l’any 2012, un valor de 595.567.000 euros.

El principi de “reconeixement mutu” faria un gran favor als costos d’investigació i producció americans, ja que aquests són més baixos que els mateixos requisits a la Unió Europea.

Els nord-americans volen tenir patents per més de vint anys, retardar l’entrada de genèrics, limitar la informació dels assaigs només a la seva eficàcia, reduir requisits per a noves patents, introduir-se en els organismes de l’Estat que fixen preus de medicaments i, fins i tot, establir normes pròpies per al registre, la qualitat i la seguretat al marge de l’OMS i, per fi, crear un comitè entre la indústria i els governs per fer un seguiment del tractat.

Tot això talla la política actual del Govern de control, limitació i eficàcia del servei públic de medicaments, ja que deixaria en mans privades els preus i l’abastament d’aquests, i  suprimiria, per tant, un dret universal al nostre país.

No només hi ha desigualtat de costos per investigació, també en costos salarials. Si bé els costos espanyols són una mica més baixos que els americans, és cert que els EUA no han signat sis dels vuit acords fonamentals de l’OIT i, a més, si la seva producció estigués deslocalitzada a Mèxic (amb qui tenen signat un altre tractat de lliure comerç) no hi hauria comparació possible. És a dir, la desregulació i els salaris poden ser un element de desigualtat en contra de la UE, és a dir de dúmping.

Si els laboratoris productors poden augmentar lliurement el preu dels medicaments i servir-los a qui vulguin, el paper del magatzem majorista de farmàcia quedarà afectat pel que fa al finançament dels estocs i a possibles desproveïments, a la vegada que hi haurà una disminució en la seva xifra de vendes. També haurà de fer front a una caiguda de la demanda de la Seguretat Social pública i a un menor poder negociador davant de les grans multinacionals.

La liberalització dels mercats també pot portar-nos les cadenes de farmàcies de propietat d’asseguradores o inversors, amb el consegüent enfonsament del model actual de farmàcia a Espanya. Els grans fons d’inversió, de pensions i altres inversors poden voler l’apetitós pastís del medicament espanyol.

Les farmàcies espanyoles gaudeixen d’una protecció legislativa coherent amb un sistema públic i universal de sanitat. Si el tractat s’aprovés, cal esperar la seva conversió en empreses que competiran entre elles i també amb els grans inversors i les asseguradores, és a dir, s’enfronten a la desaparició del model actual.

El TTIP farà irreversibles les privatitzacions parcials fetes fins ara i s’obrirà a la competència un sector públic que està sent molt mal tractat pel Govern del PP i CiU, cosa que comporta unes perspectives molt negres si no ho impedim.

El TTIP imposarà la llei del més fort, el de les multinacionals, majoritàriament nord-americanes.

El TTIP farà més gran el negoci d’alguns grans inversors i PERJUDICARÀ LA SALUT PÚBLICA UNIVERSAL I DE QUALITAT.

 

DIGUEM NO AL TTIP!

VOLEM UN REFERÈNDUM EUROPEU!

SÍ A LA SANITAT PÚBLICA UNIVERSAL I DE QUALITAT!

NO A LES PRIVATITZACIONS!

Xavier Navarro Barrera

Secretari de Comunicació de la FSC-CCOO de Catalunya

 

Teniu en les vostres pantalles el primer número de la nova publicació de la FSC-CCOO, una publicació que tindrà una temporalitat trimestral i que té un caràcter monogràfic, amb temes importants per al debat, l’anàlisi i la proposta, i que ha de ser útil per enriquir en coneixements als i a les sindicalistes tot donant eines per a l’acció sindical i la negociació col.lectiva.

Aquest primer número el dediquem al Tractat de Lliure Comerç i Inversions, que de manera NO pública estan negociant la UE i els USA. No és un tema baladí, i la seva afectació té un abast enorme; és un acord comercial econòmic que negocien la Unió Europea i els EUA des del febrer de 2013, conegut com TTIP per les seves sigles en anglès, amb la intenció de crear la major zona de lliure comerç del món; negociació que pretén concloure al desembre d’enguany.

Els objectius publicats del possible acord són: eliminar o reduir al màxim els aranzels comercials i les barreres no aranzelàries (requisits tècnics o legals que dificulten el comerç); facilitar la lliure inversió; donar a les parts signants i a les empreses la capacitat de litigar davant d’un “mecanisme específic de resolució de conflictes” contra les lleis i regulacions dels Estats contràries als preceptes del TTIP; i preservar la propietat intel·lectual.

Atesa la importància d’aquestes negociacions per a les persones, l’economia, l’ocupació i el benestar social, CCOO reclama que es paralitzin i s’obri un debat i un procés de participació, tant dels Parlaments com dels interlocutors socials i de la societat civil, en l’àmbit europeu i nacional, per tal de reorientar els objectius i prioritzar la protecció de les persones treballadores i consumidores i el medi ambient.

Pel mateix motiu, hem considerat important que el primer número de la nova publicació de la FSC estigui dedicat a reflexionar sobre aquest tema, amb un article introductori de Pepe Galvez i articles de Gina Argemir (economista dela Gabinet Tècnic Jurídic de CCOO de Catalunya), Joan Coscubiela (ex–secretari general de CCOO de Catalunya i actualment diputat al congrés per ICV-EUiA), Ricard Bellera (responsable d’internacional de CCOO de Catalunya) i  Lesbia Mezquita (Movimiento Sindical Indígena y Campesino Guatemalteco, MSIGC), així com el manifest internacional que signa també CCOO contra el TTIP i una important reflexió sobre el TTIP i el món farmacèutic.