Presentació

Perspectiva núm. 12:

 

Xavier Navarro

Responsable d’Estudis i Cultura de l’FSC-CCOO estatal

 

 

Un nou número de PERSPECTIVA: Seguretat Ciutadana, el debat pendent de les esquerres. Un nou debat obert, amb diferents anàlisis, visions, propostes, i alternatives. La  Seguretat Ciutadana és un concepte sobre el qual l’esquerra social i política ha reflexionat poc, o almenys no ho ha fet amb la suficient profunditat, romanent per tant en el camp de la falta d’una alternativa a la realitat que vivim.

Les esquerres no han anat molt més enllà de l’elaboració de programes electorals, en el cas de grups polítics, especialment en l’àmbit municipal; i en el cas del sindicalisme de classe, si bé l’esforç és major, especialment en la defensa dels drets laborals i socials dels cossos policials, especialment  CCOO, no hem superat el llistó d’intentar plantejar un model policial que no és poca cosa.

Malgrat aquestes actuacions comentades, conceptualment, l’elaborat -fonamentalment els programes electorals- per les esquerres, se situen en el marc del debat que la classe hegemònica i dominant planteja, assimilant així el concepte de Seguretat Ciutadana al de Garantia de l’Ordre Públic. És a dir, assumint el discurs ideològic neoliberal en el qual es plantegen sempre receptes simplistes a una realitat complexa com és el cas de la Seguretat Ciutadana.

Les esquerres, polítiques, i socials, hem abordat doncs, molt de passada aquest tema, perquè una mena de “pudor” i algunes contradiccions ens han pogut sempre, i quan ho hem fet ha estat de manera poc aprofundida . Iniciar aquest debat és la voluntat de PERSPECTIVA, amb diferents articles, algun més global que emmarca el conjunt del debat, i altres articles que aborden tant propostes sindicals de CCOO, com anàlisis per parcials del concepte de SEGURETAT CIUTADANA, des d’una visió legislativa i jurídica, urbanística, en relació a la violència de gènere, criminològica i penitenciària, i alguna aportació més personal i partidària…

Miércoles, 14 de Febrero de 2018

 

 

Opinión del Director

 

Xavier Navarro

Responsable de Estudios y Cultura de la FSC-CCOO estatal

 

 

Un nuevo número de PERSPECTIVA: Seguridad Ciudadana, el debate pendiente de las izquierdas. Un nuevo debate abierto, con diferentes análisis, visiones, propuestas, y alternativas. La Seguridad Ciudadana es un concepto sobre el cual la izquierda social y política ha reflexionado poco, o al menos no lo ha hecho con la suficiente profundidad, permaneciendo por lo tanto en el campo de la falta de una alternativa a la realidad que vivimos.

Las izquierdas no han ido mucho más allá de la elaboración de programas electorales, en el caso de grupos políticos, especialmente en el ámbito municipal; y en el caso del sindicalismo de clase, si bien el esfuerzo es mayor, especialmente en la defensa de los derechos laborales y sociales de los cuerpos policiales, especialmente CCOO, no hemos superado el listón de intentar plantear un modelo policial que no es poca cosa.

A pesar de estas actuaciones comentadas, conceptualmente, el elaborado – fundamentalmente los programas electorales- por las izquierdas, se sitúan en el marco del debate que la clase hegemónica y dominante plantea, asimilando así el concepto de Seguridad Ciudadana al de Garantía del Orden Público. Es decir, asumiendo el discurso ideológico neoliberal en el cual se plantean siempre recetas simplistas a una realidad compleja como es el caso de la Seguridad Ciudadana.

Las izquierdas, políticas y sociales, hemos abordado por tanto, muy de paso este tema, porque una especie de pudor y algunas contradicciones nos han podido siempre, y cuando lo hemos hecho ha sido de manera poco profunda. Iniciar este debate es la voluntad de PERSPECTIVA, con diferentes artículos, alguno más global que enmarca el conjunto del debate, y otros artículos que abordan tanto propuestas sindicales de CCOO como análisis parciales del concepto de SEGURIDAD CIUDADANA, desde una visión legislativa y jurídica, urbanística, en relación a la violencia de género, una visión criminológica y penitenciaria, y alguna aportación más personal y partidaria…

Miércoles, 14 de Febrero de 2018

 

Gemma Galdon Clavell

Doctora en polítiques de seguretat i tecnologia

 

 

La seguretat (tan ciutadana com a nacional i exterior) s’ha convertit en una preocupació evident de les polítiques públiques i en un element d’importància creixent en l’agenda urbana. Recolzat en la por a una amenaça que és global (ISIS) però que actua localment (Nova York, Madrid, Brussel·les, Barcelona…), el discurs seguritari entronca també amb una progressiva exigència de control i eliminació de la incertesa en la vida a les ciutats. De la reivindicació de l’aventura urbana, el descobriment, la trobada de l’altre, la incertesa i la sorpresa com a valor positiu, la modernitat líquida (Bauman 2000) sembla buscar en les cantonades les certituds perdudes en la vida personal, en el treball, en la política. Mentre molts teoritzaven el potencial del govern de la proximitat en termes de representació, responsabilitat i rendició de comptes, el que realment ha anat emergint a les nostres ciutats ha estat l’erosió de garanties democràtiques i l’eliminació de la tolerància com a ingredient imprescindible de la vida urbana. Davant l’emergència d’una seguretat ontològica, lligada a l’erosió de la cohesió social i del paper redistributiu dels estats del benestar, les societats i ciutats del segle XXI tendeixen a buscar respostes en les estratègies policials.

No obstant això, la seguretat (social, jurídica, vital) va ser també una de les grans conquestes dels moviments emancipadors de la modernitat. Es reconeixia llavors que la falta de seguretat afecta sobretot a aquells que menys tenen, els quals no poden comprar-la al mercat privat. Les pressions actuals per convertir-la en moneda de canvi (seguretat versus llibertat), en un privilegi (per a qui pugui pagar-la) o en patrimoni policial i de l’estat posen en evidència la centralitat del concepte en el combat per la democràcia, i fan encara més incomprensible la inexistència d’alternatives i de discursos que des del compromís amb els drets reivindiquin una seguretat basada en la igualtat i la cohesió social.

Que el vincle entre democràcia, crisi i seguretat no sigui per a molts immediatament evident mostra quant s’ha ignorat en els últims 35 anys la conceptualització i construcció de la seguretat en democràcia. Avui, sumits en la crisi que vol posar fi als avanços socials i polítics de la postguerra mundial, aquest oblit es fa més evident que mai –la repressió no sorprèn perquè no s’imaginen forces de seguretat no repressives; es culpa a la delinqüència de la inseguretat perquè mai s’ha desenvolupat un discurs de la seguretat basat en els drets, la cobertura social i la cohesió; i se segueix pensant que la seguretat és alguna cosa aliena a la sortida de la crisi, com si la seguretat material i simbòlica no fos un dels elements clau del combat per la igualtat de drets.

Sembla que la permanent excepció justificada per l’amenaça terrorista ha acabat d’apuntalar una seguretat conservadora, centrada en la prevenció d’un ‘mal’ que emergeix a la calor d’un xoc de civilitzacions i que es difon a través dels usos impropis de l’espai públic. En aquest context, drets i valors que semblaven irrenunciables, com la privadesa, la llibertat o l’equitat passen avui a segon pla i s’intercanvien per seguretat, amb l’esperança que el sacrifici permeti el blindatge de la vida urbana a les inseguretats de l’era del ‘terror global’. Amb l’esperança de poder tornar a agafar-nos a alguna cosa sòlida. Ens adormim amb  Liberté, Égalité, Fraternité i ens despertem amb Securité, Securité, Sécurité.

El problema és que, lluny d’augmentar els nivells de seguretat, l’obsessió seguritària no sembla fer que la societat se senti més segura. Malgrat la inversió contínua en seguretat i del descens generalitzat de les taxes de delinqüència en la major part del món occidental durant els últims 30 anys, els sentiments d’inseguretat i la demanda de seguretat no deixa d’augmentar. Sacrificar la justícia i la igualtat no sembla haver aportat més seguretat, amb la qual cosa al final ens hem quedat sense justícia, sense igualtat i sense seguretat. Semblaria, doncs, que en la cerca de la seguretat, hem estat sacrificant precisament el que no hauríem de sacrificar. Els valors que apuntalarien una seguretat humana centrada en les persones i els drets.

Però poc sembla quedar ja de les bones intencions de l’ONU, els seus intents d’avançar cap a una ‘seguretat humana’ i de la voluntat d’avançar cap a una comprensió complexa de la inseguretat i el sentiment d’inseguretat, una comprensió que inclogui factors i preocupacions socials i incorpori l’impacte psicològic de les desigualtats i la mancança de xarxes de suport públiques forts. Una seguretat que entengui que la inseguretat afecta sobretot als més vulnerables, i que per tant ha de formar part de tot programa d’emancipació basat en la igualtat i la justícia.

Existeixen alternatives? Només si parteixen d’una redefinició de la seguretat, la inseguretat i el paper de la seguretat pública en la consolidació de les garanties democràtiques i els drets col·lectius. Només si entenem la inseguretat com a molt més que l’absència de delictes –com la bastida social i legal de les societats democràtiques. Només si els que volen ser protagonistes del futur deixen de mirar per a un altre costat cada vegada que algú recorda que la utopia no hauria de ser només igualitària i justa, sinó també segura.

Dimecres, 14 de febrer de 2018

 

Manuela Oliva

Responsable de Seguretat Pública de la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO

 

 

El reconeixement i el treball de les especificitats concretes d’alguns col·lectius no han d’allunyar-nos del marc comú en la defensa dels drets laborals, i no podem deixar que, en interès a normatives concretes i especificitats úniques, no s’incorporin al debat i al treball sindical alguns col·lectius.

La participació de tota l’estructura ha de mantenir-se i afermar-se davant els nous reptes que avui tenim sobre la taula, la resposta sindical ha de ser clara i precisa, ni hem de ni podem deixar que la seguretat pública s’allunyi del marc de la Funció Pública, que és en definitiva l’ancoratge que ha de perdurar en el reconeixement dels seus drets i deures laborals, acceptant una especificitat concreta i precisa que hem de mantenir i gestionar.

En aquest període immediat que iniciem hem d’abordar una aposta de present i futur en relació amb les policies locals que veuran rejovenides les seves plantilles, a curt i mig termini, si finalment es produeix l’avançament de la seva edat de jubilació.

A CCOO hem d’engegar-nos i ser capaços d’assumir nous reptes i dissenyar estratègies que aculli a aquests col·lectius, concrets i identificats.

Els objectius generals fonamentalment són:

• Continuar amb els treballs iniciats en períodes anteriors i que hem de concloure.
• Abordar la lluita contra el corporativisme feroç que té sumit als cossos policials en la defensa dels seus interessos i drets, exclusivament, sense tenir en compte les peticions, implicacions o drets de la resta del personal de les Administracions Públiques a les quals pertanyen, produint-se així un perjudici al mateix col·lectiu i a tercers.

Aquests objectius generals es concreten en els següents objectius específics:

• Aconseguir de la bestreta de l’edat de jubilació del personal integrant de les policies locals.
• Elaborar una guia sobre Prevenció de Riscos per a les policies locals.
• Establir criteris sindicals en les normes marco de seguretat local.

Per dur a terme els objectius i tasques plantejades, hem de comptar amb l’equip de responsables en l’àmbit de la seguretat local, ja designats per les coordinadores o els responsables dels sectors locals territorials, així com amb el conjunt d’integrants de la Comissió Executiva del Sector Estatal de l’Administració Local, i atesa la transversalitat que pretenem dur a terme, treballarem de forma coordinada i conjunta amb algunes de les secretaries de la Comissió Executiva Federal, col·laborant activament amb les federacions territorials, allà on la demanda en aquest col·lectiu s’identifiqui i ho sol·liciti.

Sobre les perspectives de futur com una part important de la seguretat ciutadana

• Establir criteris sindicals en les normes marco de seguretat local

La Constitució espanyola dedica diversos dels seus preceptes a les Forces i Cossos de Seguretat, circumstància excepcional en la nostra tradició constitucional, i en el context de les Constitucions dels Estats membres de la Unió Europea que contenen regulacions de menys entitat que el nostre text constitucional.

En primer lloc, hem de destacar l’article 104 apartat 1, que estableix “les Forces i Cossos de Seguretat sota la dependència del Govern tindran com a missió protegir el lliure exercici dels drets i llibertats i garantir la seguretat ciutadana”. En aquest precepte es contenen dos mandats, d’una part, la dependència de les Forces i Cossos de Seguretat del Govern, a les quals també es refereix l’article 97, i d’altra banda la missió de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, de protegir el lliure exercici dels drets i llibertats i garantir la seguretat ciutadana.

A l’apartat 2 de l’article 104, de la CE a la vegada estableix que: “Una Llei Orgànica determinarà les funcions, principis bàsics d’actuació i estatuts de les Forces i Cossos de Seguretat” el que estableix la regulació mitjançant llei orgànica del desenvolupament del seu treball.

L’apartat 1 punt 29º de l’article 149.1 de la Constitució, a més d’atribuir a l’Estat la competència exclusiva en matèria de seguretat pública, preveu la possibilitat de la creació de les policies autonòmiques en el marc d’una llei orgànica. I l’apartat 1 punt 22º de l’article 148.1 fa també referència expressa a la coordinació de les policies locals, que s’encomanen a les Comunitats Autonòmiques.

Marc normatiu de les Policies Locals

De l’exposat en aquesta introducció es dedueix clarament que les policies locals s’emmarquen en un complex i difús marc normatiu, que a continuació desglossarem.

La Llei Orgànica 2/1986, de 13 març, de Forces i Cossos de Seguretat defineix més específicament el marc jurídic i estatutari de les diferents policies espanyoles, i en el seu article 2 defineix en primer lloc els qui componen aquestes forces “Són Forces i Cossos de Seguretat”:

a) Les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat que depenen del Govern de la Nació.

b) Els Cossos de Policia que depenen de les Comunitats Autònomes.

c) Els Cossos de Policia que depenen de les Corporacions Locals.

En el Títol V de la citada Llei Orgànica es regulen les Policies Locals. Per a això es fixen en els articles 51 al 53 la creació del cos de policia local, el seu àmbit territorial, deixant patenti la seva naturalesa i la seva estructura i organització jerarquitzada, i quant al seu règim estatutari s’emmarquen en l’establert en la normativa marc, dictades per les corresponents Comunitats Autonòmiques i els reglaments específics als seus Ajuntaments.

El mapa actual es compon d’un total de 2034 Ajuntaments en tot l’estat amb cossos de policia local, i el nombre total de policies locals ascendeix a 72.650 aproximadament, que es regulen mitjançant 17 Lleis de Coordinació dictades per les seves respectives Comunitats Autonòmiques, que a la vegada es desglossen en altres 17 reglaments marc que les desenvolupen i diversos reglaments i ordres específiques de matèries concretes, mandatats pel mateix reglament marc, sent desglossat aquest reglament en el seu conjunt en adaptacions reglamentàries en els 2.034 cossos de policies locals. En el cas de Ceuta i Melilla, per la seva consideració de ciutats autònomes, es regulen mitjançant reglament marc exclusivament.

Amb aquesta àmplia i canviant normativa, que coordina i regula tots els cossos de policies locals en l’estat, és absolutament necessària la coordinació i que des de CCOO es fixin criteris de referència en la posició que aquest sindicat ha de mantenir en termes globals. La nostra participació en totes les lleis de coordinació és un fet provat amb la nostra presència en les comissions de coordinació, a l’empara de la representació que tenim en tots els territoris, i això fa que les consultes i la petició de dades i informes sigui constant, a la qual cosa hem d’afegir la complexitat de les sentències que es dicten, tant en l’àmbit laboral com a professional que tenen una repercussió molt important en el col·lectiu.

Aquest és en el sentit  que treballarem, potenciant la coordinació de totes les persones responsables territorials, incrementant l’eficiència amb la incorporació de noves tecnologies que facin més accessible la informació i les consultes, la incorporació d’informes de juristes i altres experts en matèries professionals que facin més eficaç i eficient el nostre treball.

• Avançament de l’edat de jubilació del personal integrant de les Policies Locals

Actualment, ens trobem a l’espera de l’informe de la Secretaria General Tècnica del Ministeri, que es troba pendent d’informe del Ministeri de la Presidència per a les Administracions Territorials i del Ministeri d’Hisenda i Funció Pública, per a la seva posterior remissió al Consell d’Estat i d’aquí al Consell de Ministres per a la seva aprovació, segons la informació emesa pel Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social el 10 de novembre de 2017, i una vegada finalitzat aquest procés, i que tot apunta que poguéssim estar parlant del primer trimestre de 2018.

Una altra qüestió serà la seva aplicació, ja que requereix l’aprovació d’una norma amb rang de llei per a l’establiment dels coeficients que hauran de ser aplicats, i aquesta ben podria ser la mateixa Llei de Pressupostos 2018. Respecte a aquest nou escenari, el nostre treball consistirà a arribar al màxim de policies, sent necessari per a això planificar assemblees als territoris per a l’explicació del Reial decret, l’elaboració de díptics informatius, la difusió i explicació de l’engegada del nou procés, així com la preparació de guions i presentacions d’assemblees, per facilitar el treball dels companys i companyes ajudant-nos, com a element clau, del gabinet especialitzat en seguretat social d’aquest sindicat, per als dubtes i les qüestions controvertides derivades de l’aplicació del Reial decret.

Per desenvolupar aquest treball, comptarem amb un equip preparat i format de responsables de seguretat a cada territori des d’on explicar el nostre treball com a plataforma i com a sindicat present en tot el procés, diferenciant clarament tots dos papers.

• Elaborar una guia sobre Prevenció de Riscos per a les policies locals

La prevenció cal dur-la a terme amb la participació plena i real dels treballadors i treballadores, tots ells tenen dret a la informació i a la formació pràctica i teòrica en matèria preventiva. El dret a la participació no és només individual, si no sobretot és un dret col·lectiu que s’exerceix a través de la representació legal dels treballadors i les treballadores, els delegats i delegades de prevenció.

Ja en la nostra legislació s’estableix amb total claredat que qualsevol dany a la salut en relació amb el treball ha de ser contemplat, el paper fonamental de la prevenció és eliminar els riscos, si el mateix pot ser evitat, és deure l’empresa fer-ho i si això no és possible, haurà d’avaluar-ho, elaborar un pla per controlar-ho a l’origen, amb les mesures necessàries.

Això suposa un dels elements més importants i valuosos per a les treballadores i els treballadors, la prevenció dels riscos laborals, peça clau i fonamental com a eina de l’acció sindical i base de les reivindicacions que des de tots els àmbits del treball s’han de portar endavant, en el cas de la seguretat, amb certa controvèrsia atesa l’aplicació de la Llei 31/1995, de 8 de novembre, de prevenció de riscos laborals.

L’elaboració d’una guia completa sobre l’aplicació de la normativa bàsica i especifica en l’àmbit de les policies locals, que ajudi tant als delegats de prevenció de les policies com als responsables territorials per ajudar i incorporar en les diferents normatives bàsiques de coordinació o reglamentàries i als mateixos agents en el seu treball diari, serà tot un repte que durem a terme de forma immediata, atesa la manca que sobre aquesta matèria tenim en l’àmbit de la seguretat pública local.

Dimecres, 14 de febrer de 2018

 

Jaume Bosch

Llicenciat en Dret. Coordinador de projectes transversals. Institut de Seguretat Pública de Catalunya

 

 

Vivim una època convulsa. L’increment del perill terrorista vinculat, cal no oblidar-ho, a una situació internacional injusta, la globalització de la delinqüència o les noves formes de criminalitat han propiciat l’ambient adequat per a que determinades ideologies ens proposin la necessitat de sacrificar les llibertats per tal que l’Estat pugui mantenir la seguretat.

Davant aquestes ideologies reaccionàries, ben presents als Estats Units, a la Unió Europea i a l’Estat espanyol, l’esquerra es mou des de fa temps entre dos extrems: el de considerar que el dret a la seguretat és cosa de la dreta i que l’esquerra no s’ha de preocupar d’un tema que no li és propi, i el de fer seguidisme acrític de les opcions conservadores per por a perdre vots. Es imprescindible que l’esquerra entri en el debat de la seguretat des d’una perspectiva progressista, que no menystingui la lògica preocupació  de bona part de la ciutadania per aquesta qüestió, que es mostri bel·ligerant amb  els discursos demagògics ,xenòfobs i masclistes, i que aporti un projecte  propi sobre el paper que vol que jugui la policia.

Jaume Curbet, el teòric, català i d’esquerres, que va inspirar el nostre actual model de policia va escriure sobre l’obsessió per la seguretat en una societat del risc: “No sembla tenir gaire sentit la reiterada i conflictiva contraposició política entre seguretat (estabilitat) i llibertat (innovació); perquè totes dues, en la seva justa mesura, constitueixen ingredients essencials per a qualsevol fórmula de govern que pretengui garantir la convivència i el desenvolupament humans” ^(1). Interessant reflexió, que es confronta als atacs constants a la llibertat perpetrats en nom de la seguretat impulsats per uns Estats que ens volen fer creure que la solució als problemes que pateix la societat és un progressiu i constant enduriment de la legislació, l’obsessió punitiva i la limitació dels drets de la ciutadania.

Afirma Michel Benichou, president del Consell de l’Advocacia Europea: “ Si es sacrifica la llibertat per la seguretat, no es tindrà ni llibertat ni seguretat” ^(2).  Les polítiques reaccionàries amaguen uns  interessos molt determinats.  Escriu Loïc Wacquant , professor de la Universitat de Califòrnia- Berkeley:  “Si els mateixos que exigeixen un Estat mínim per tal d’alliberar les forces creatives del mercat i sotmetre als més desafavorits a la picadura de la competència no dubten a erigir un Estat màxim per tal de garantir la seguretat quotidiana, és perquè la pobresa de l’Estat social amb el teló de fons de la desregulació suscita i exigeix la grandiositat de l’Estat penal” ^(3). És a dir, els poders econòmics necessiten un Estat feble en relació al mercat i un Estat fort en relació al manteniment de l’ordre i la seguretat.

Sebastian Roché , director de Recerca del Centre de Ciencies Politiques de la Universitat de Grenoble , professor de l’Escola Nacional Superior de Policia de França, i autor de l’obra  “La policia en democràcia” ⁽⁴⁾ afirma: “ Davant l’amenaça terrorista, els governs se senten obligats a augmentar els poders de la policia. La raó és principalment política: es tracta d’una estratègia per evitar rebre crítiques per part de l’oposició. No tenim proves de l’eficàcia d’una legislació  més severa pel que fa a la criminalitat petita i mitjana, tot i que les policies siguin molt sovint favorables a aquest tipus d’apropament. Pel que fa als joves, sabem que la severitat penal fins i tot augmenta la reincidència. Eficàcia pràctica i eficàcia política són dues coses ben diferents” ^(5).

L’abans citat Wacquant ⁽⁶⁾ explica com les dades i les investigacions serioses han tirat per terra la teoria denominada del “vidre trencat” que afirmava que la repressió immediata i severa de les infraccions menors a la via publica frena l’aparició de grans criminals; és a dir, que arrestar als lladres d’ous permetria aturar assassins potencials. Aquesta teoria va ser invocada per la policia de Nova York, en l’època de l’alcalde Giuliani (1994-2001): la idea de la impunitat zero o tolerància zero.

A casa nostra també hem rebut aquestes influències ideològiques: L’Ordenança de Convivència de l’Ajuntament  de Barcelona de  l’època de l’alcalde Clos, aprovada l’any 2005 amb els vots de PSC, ERC i CIU, l’abstenció del PP i el vot en contra d’Iniciativa, s’inspirava en aquella tendència. Igual que les polítiques de seguretat impulsades pel conseller Felip Puig des del Departament d’Interior de la Generalitat (2010-2012) amb aquella frase que ho explicava tot: “Hem d’anar fins el límit de la llei  i una mica més enllà”.  O, no cal dir-ho, la Llei Orgànica 4/2015, del 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana, anomenada “Llei mordassa”, aprovada pel PP i considerada inconstitucional pel Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya.

Tampoc s’escapa d’aquest debat l’anàlisi de l’actuació policial del dia u d’octubre de l’any passat , en motiu de l’intent de celebració d’un referèndum  a Catalunya. Vàrem poder observar l’aplicació de dues concepcions contraposades  de la seguretat: la del Cos de Mossos d’Esquadra que , superada l’època Puig, va considerar que calia respectar les instruccions de la magistrada que reclamava impedir  el referèndum “sense afectar la normal convivència ciutadana” i la del Ministre Zoido que, ferit pel ridícul de no haver trobat les urnes,  considerava prioritari  restablir l’ordre a través de l’actuació de la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia per damunt dels drets de la ciutadania.  Totes dues actuacions es troben sota la fiscalització del poder judicial.  Davant un xoc entre bens a protegir, quin era superior? . Com es va aplicar el principi de proporcionalitat? . De com es resolgui la qüestió se’n deduirà l’aposta per una determinada  manera d’entendre la seguretat i d’interpretar el paper dels cossos policials quan actuen com a policia judicial i el seu comportament en relació al mandat de l’article 104 de la Constitució que els hi fixa com a missió “protegir el lliure exercici dels drets i de les llibertats i garantir la seguretat ciutadana”. Sense oblidar, com a element desencadenant de la polèmica,  la centralista gelosia  provinent  dels dies posteriors als atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils, quan es va evidenciar davant el món sencer, que la policia bàsica a Catalunya era el Cos de  Mossos d’Esquadra, fet que va provocar la indignació “patriòtica”  de determinats poders de l’Estat.

Per acabar de recollir algun altre apunt sobre el tema que ens ocupa és necessari no oblidar mai que Europa viu la manipulació que forces xenòfobes i d’extrema dreta fan del dolorós fenomen dels refugiats, presentats com a perill per a la seguretat i la convivència.

Hi ha motius per a la preocupació i per a l’esperança. Al Nova York  de Giuliani,  setze anys després, Bill de Blasio ha guanyat les eleccions municipals amb trenta punts d’avantatge sobre el candidat del president Trump. I a Virginia, ha estat reelegit governador Ralph Northman, acusat per Trump de “connivència amb els criminals del M-13, els Mara Salvatrucha”, de potenciar “la delinqüència rampant” i d’enemic de la Segona Esmena per voler legislar en la direcció d’un major control de les armes: la seguretat i la inseguretat ben presents a les campanyes electorals dels Estats Units.

Fins aquí el diagnòstic. Detectar els problemes és relativament fàcil si els prejudicis ideològics no ens enterboleixen la visió. El difícil és construir  l’alternativa. Però és condició imprescindible que les esquerres polítiques i socials siguin conscients que cal fer-ho, també en el camp de la seguretat. Per avançar en aquesta línia és necessari combatre la idea que l’esquerra és incapaç d’administrar la seguretat amb eficàcia sense abandonar les seves conviccions.  Durant el període 2006-2010 ,en el que Joan Saura, d’ICV, va dirigir el Departament d’Interior de la Generalitat, mentre aquí una part de l’esquerra s’entretenia criticant la decisió d’haver assumit aquesta  difícil responsabilitat, representants del Govern del Frente  Amplio d’Uruguai o dels Verds alemanys venien a Catalunya per analitzar les novetats que s’estaven impulsant: resta pendent un balanç asserenat dels clars i obscurs d’aquella experiència.  Uns quants anys després, l’any 2015, a l’inici del mandat d’Ada Colau com alcaldessa de Barcelona, alguns mitjans de comunicació i alguns sectors socials pressuposaven que la inseguretat  s’incrementaria a la ciutat. L’Enquesta de Serveis Municipals de Barcelona de l’any 2016 demostra que la ciutadania considera que la seguretat va millorar en relació a l’any anterior per primera vegada des de 1999. La Guàrdia Urbana assoleix la seva millor nota històrica , un 6’2 de valoració. I en relació a quin és el principal problema de la ciutat, la inseguretat baixa del 7’6  al 6 per cent.  Res és definitiu, i quan s’analitzi l’any 2017 caldrà veure quin ha estat l’impacte de l’atemptat de l’agost. Però aquestes dades positives ens permeten constatar que l’esquerra en matèria de seguretat no ha d’actuar acomplexada. Ha d’aparcar apriorismes, com segurament ha fet la mateixa alcaldessa de Barcelona, i ha d’aplicar les seves polítiques amb rigor i sense pors.

Notes:

1. Jaume Curbet. Un món insegur. La seguretat en la societat del risc. CCG edicions. Girona, 2011.
2. Michel Benichou. Entrevista a Món Jurídic. ICAB, 2017.
3. Loïc Wacquant. Posar ordre a la inseguretat. Polarització social i recrudescència punitiva. Revista Catalana de Seguretat Pública., número 24. Generalitat de Catalunya. 2011.
4. Sebastian Roche. De la Police en democratie. Grasset, 2016.
5. Sebastian Roche. Entrevista a Notes de Seguretat. Departament d’Interior. Generalitat de Catalunya, 2017.
6. Loïc Wacquant. Sobre alguns contes de seguretat pública vinguts d’Amèrica. A Seguretat: aportacions des de l’esquerra verda. Revista Nous Horitzons, número 194. 2009.

Dimecres, 14 de febrer de 2018

 

Dolors Clavell

Advocada especialista en dret administratiu

 

 

L’entorn físic afecta les relacions entre persones i genera sentiments de pertinença i de no pertinença, fins i tot de por. Per això s’estudia si és possible prevenir problemes de delinqüència -o de percepció de la mateixa- a partir del disseny de l’espai de les nostres ciutats.

Fixem-nos que les ciutats s’han dotat sempre de mecanismes defensius, des de les muralles que es construïren fins al segle XIX a les reixes que envolten molts barris actuals.  Quan la ciutat burgesa destruí la ciutat medieval eliminant les muralles que l’havien protegit, ho va fer entre altres causes per enfrontar els problemes d’higiene i malalties, facilitar la mobilitat i permetre major densitat de població. Però aquesta actuació va fer més poroses les fronteres entre espai públic i privat i, per tant, provocà noves inseguretats vinculades als espais públics com a llocs de major diversitat, tolerància i reconeixement de l’altre.

Més endavant la ciutat contemporània (idees Le Corbusier) va construir-se a partir de la planificació i l’estandarització, de l’ordre i l’aïllament en front a tot allò inesperat, no planificat, casual, que generava ansietat i pèrdua d’estatus.

Les idees planificadores van ser fortament qüestionades pels defensors de la vida comunitària, i el principal exponent d’aquest plantejament fou Jane Jacobs, una dona que teoritzà l’urbanisme a mitjans del S.XX des d’una perspectiva feminista i progressista.   Ella va plantejar que la racionalitat excessiva en el disseny urbà era contrària a la mateixa idea de ciutat, doncs suposava un rebuig a les persones, les seves relacions i la seva complexitat.   Des de la perspectiva securitària, segurament Jacobs va ser la primera en articular una proposta que encara avui té vigència i evoluciona: L’espai públic és segur si hi ha gent, i més si hi ha altra gent que des de les finestres i aparadors veu l’espai públic.   Es pot prevenir el delicte a partir de la intervenció comunitària i la construcció de barris habitables, sense tanques, amb baixos permeables, comerços oberts i un control informal entre el dins i fora (els ulls en el carrer).  També es defensa una bona il·luminació, que proporciona una sensació de control i seguretat a les persones que transiten a la nit.

Més endavant aparegué la “teoria de les finestres trencades” segons la qual les conductes incíviques són contagioses i alhora provoquen l’expulsió de les persones cíviques de l’espai.  Es defensa que el desordre en l’espai provoca delicte, i per tant cal cercar l’ordre per evitar-lo. A partir d’aquí s’impulsen accions de “tolerància zero” i control ferri de l’espai públic, també d’esforç per la corresponsabilització de les persones residents, que han de ser agents d’aquest control.  La deriva d’aquestes teories ha suposat la justificació de la sanció a petites infraccions i actes incívics però no delictius.

En aquest context va emergir la metodologia anomenada en anglès CPTED (Crime Prevention Through Enrironmental Design), que es basa fonamentalment en la teoria que el delinqüent escull racionalment la seva acció i, per tant, l’urbanisme preventiu ha de ser una eina d’intervenció per evitar la presència del potencial perpetrador del delicte, o bé eliminar la presència de l’objectiu desitjat, o bé vigilar formalment o informalment que no es cometi el delicte, o bé entorpir aquesta acció posant obstacles en l’espai on es pot cometre el delicte.  Amb aquest enfocament es sistematitza un complex conjunt de propostes i categories d’actuació, com la introducció de la idea de propietat de l’espai, l’eliminació de llocs que no són de ningú, o la vigilància per part dels residents o de forma mecànica (càmeres).    Però avui ja es parla del CPTED de segona generació, dirigit a complementar la perspectiva de l’urbanisme preventiu amb aspectes més socials i l’estudi de contextos sociològics.

Els diversos enfocaments que hem resumit breument compten amb experiències interessants i altres no tant, i no existeixen dades concloents del seu èxit.  S’ha demostrat que només amb més llum a l’espai públic sovint no es resolen els problemes d’inseguretat (si hi ha llum però no hi ha gent, també tenim por); o que una excessiva afluència de persones pot arribar a ser un espai per al delicte, com seria el cas de les aglomeracions al metro o en determinats carrers; o que la repressió policial genera nous conflictes.  Per tant, la realitat no facilita plantejaments rígids en aquest tema.

Podríem concloure doncs que pensar en el disseny urbà com a mecanisme per potenciar la seguretat d’un entorn és adequat, que el treball conjunt entre especialistes en disseny i planificació i els experts en delinqüència pot donar els seus fruïts.  Però alhora cal veure que resulta molt difícil estendre unes pautes d’actuació exitoses i útils a tot arreu i en tota circumstància.   Som complexos i no hi ha receptes objectivament eficients.

Això significa que la ciutat d’avui està condemnada a no trobar sortides?  Malgrat alguns observadors així ho raonen, altres plantegen vies de superació.  Richard Sennet, per exemple, recuperant a Jane Jacobs, defensa que l’espai públic ha d’incentivar l’encontre, el descobriment, la innovació, i aixeca la bandera de la complexitat, la diversitat i la dissonància.  La ciutat oberta seria la ciutat democràtica en un sentit físic, on es pugui practicar la ciutadania i la participació, construir passadissos entre el “dins i fora”, entre el “ells i nosaltres”, i reclamar l’espai públic com a espai polític.

La nostra conclusió és que el debat sobre el rol de l’espai com a conformador de seguretat continua essent molt obert i d’alguna forma poc explorat des del punt de vista pràctic. Apostem per una incentivació de les polítiques urbanes basades en la cohesió social, la barreja i la generositat pel que fa als usos de l’espai.  No podem oblidar que l’urbanisme va lligat a l’espai i al seu aspecte, a la realitat física i a la forma urbana, però que també regula els usos del sòl i, per tant, incideix en formes d’utilització d’aquest espai.  La seguretat hauria de ser una conseqüència de l’aplicació d’aquests principis, però no el paràmetre central a partir del qual crear les nostres experiències urbanes.

Podeu trobar coneixement sobre la matèria llegint, entre altres, a:  Zimbardo, Saskia Sassen, Richard Sennet o David Harvey.

Dimecres, 14 de febrer de 2018

 

Luis Antonio Salvadores Roure

Advocat del Gabinet Jurídic CONC

 

 

Amb l’aprovació l’any 2015 de la nova llei de seguretat ciutadana denominada llei orgànica 4/2015, i per a la ciutadania “llei mordassa” es va tornar a replantejar el vell debat entre seguretat i drets fonamentals.

En el projecte presentat pel PP la seguretat era definida com un dret equiparable a un dret fonamental establint que la seguretat i la “tranquil·litat ciutadana” eren un requisit indispensable per a l’exercici dels drets fonamentals, equiparant tots dos i anteposant la seguretat en fixar-ho com a requisit previ.

Posteriorment al debat parlamentari per esmena del grup basc aquesta equiparació va ser suavitzada i es va establir que la seguretat és “garantia” de l’exercici dels esmentats drets. La diferència no és solament semàntica sinó de calat ja que el concepte sempre difús de seguretat no és un dret per si mateix equiparable als drets de vaga, manifestació o reunió o el de llibertat d’expressió.

Indicar que aquesta segona llei de seguretat ciutadana, igual que la primera, anomenada “de la puntada a la porta”, es van promulgar amb l’única finalitat no de garantir els drets fonamentals sinó precisament de limitar el seu exercici i que els límits del seu exercici estiguessin sota el control de l’Administració i no del “poder judicial”. I és així perquè les noves formes d’exercir els drets de reunió i manifestació, així com les convocatòries de les vagues generals consecutives entre el 2009 i el 2012, evidencia que la vella llei del 92 havia quedat obsoleta per reprimir-les: 15 M, concentracions davant el Congrés dels diputats, acampada a la plaça del Sol; plaça Catalunya; escarnis, concentracions per evitar desnonaments i un llarg etc. La nova Llei serveix per enfortir el poder coercitiu de l’Estat ampliant el seu poder discrecional i sancionador donant prevalença a les manifestacions dels agents que formen part dels cossos de seguretat al mateix temps que limita el control judicial sobre l’actuació sancionadora administrativa mitjançant les costes en el procés contenciós administratiu.

Com sempre prèviament s’orquestra o s’inventa una escusa, en aquest cas la despenalització de les faltes penals per ampliar les faltes administratives sancionables (passen de 26 a 44) i evitar simultàniament, amb una altra escusa, la saturació dels tribunals, que la judicatura no hagués de jutjar aquestes nous tipus d’expressions de la protesta, ja que van començar a dictar-se sentències on s’absolia als suposats infractors del Codi Penal raonant que aquests ciutadans que feien “escarni” o es concentraven per evitar desnonaments exercien drets fonamentals i no podien ser sancionats per això.

D’aquesta forma el que es pretén amb la nova Llei és limitar l’exercici dels drets fonamentals sota la coacció de sancions administratives que poden arribar a 600.000 euros les molt greus (4 supòsits) i les greus fins a 30,000 euros (23 supòsits). A això cal unir la creació d’un Registre d’Infractors per tenir identificats i controlats als ciutadans que protesten i poder-los aplicar major sanció en cas de reincidència.

També en aquest marc es procedeix a aplicar l’article315.3 del Codi penal per intentar impedir les actuacions dels piquets informatius de vaga sol·licitant penes de presó per als seus integrants si exercien “coacció” terme també difús que es pot aplicar a una multitud de supòsits. Un article del Codi penal heretat del codi penal del tardofranquisme que es va mantenir en el nou codi penal de la democràcia aprovat l’any 1995 com a resposta a la vaga general de 1994 però s’havia utilitzat poques vegades en la pràctica. Simplement estava en el calaix però llest per ser aplicat quan fos necessari. Aquesta necessitat es dóna davant les noves mobilitzacions socials que es produeixen en el marc de la crisi del 2008, i el Govern del PP dóna instruccions a la Fiscalia perquè acusi per aquest article als components dels piquets en les vagues generals del 2010 i del 2012.

Aquest petit repàs històric, és suficient per evidenciar que les Lleis de Seguretat neixen en períodes de crisis i contestació social simplement per ampliar el poder sancionador de l’Estat i intimidar als ciutadans i no com una necessitat d’aquests. Les mateixes enquestes del CIS durant el període d’aprovació de l’última llei de seguretat acredita que els ciutadans que consideraven la inseguretat com el principal problema no arribaven a l’1% de la població. No hi havia demanda social per enfortir la seguretat i tranquil·litat dels ciutadans. El que hi havia era contestació social contra la política de retallades i el desmantellament de l’anomenat Estat del Benestar.

El canvi en l’exposició de motius introduint el terme que la seguretat és “garantia” dels drets fonamentals difícilment canvia la naturalesa de la Llei i no impedirà que mitjançant la mateixa s’intenti sancionar als ciutadans que exercitin els seus drets fonamentals establerts en la Constitució del 88 davant noves situacions de crisis econòmiques en el futur pròxim que seran molt més profundes i reiterades que les passades en agreujar-se les causes econòmiques pel canvi climàtic i els moviments migratoris.

Al meu entendre l’única “garantia” de l’exercici dels drets fonamentals és precisament la derogació del 315.3 del Codi penal així com la derogació parcial de la Llei de Seguretat, en concret de les faltes previstes en la llei de seguretat ciutadana que limiten els drets fonamentals dels ciutadans (llibertat d’expressió, reunió, manifestació i vaga essencialment). És precisament l’exercici d’aquests drets en una societat moderna els que garanteixen la tranquil·litat dels habitants del nostre país i no a l’inrevés.

Dimecres, 14 de febrer de 2018

 

Ana Méndez Gorbea

Advocada

Membre de l’Associació Lliure d’Advocades i Advocats (ALA) i de Legal Sol

 

Dos anys i mig des de l’entrada en vigor de la Llei Mordassa. Dos anys i mig de retallades de drets i de repressió silenciosa als ciutadans i ciutadanes del carrer que hem de caminar mastegant el fètid olor a corrupció del partit que la va aprovar.

La Llei Mordassa va entrar l’1 de juliol de 2015 disposada a silenciar totes les veus d’aquelles que lluitem per una societat molt més justa i equilibrada i que vam veure en un moment donat amb il·lusió aquesta acampada de Sol.

Han estat moltes les persones que han sentit directament com se’ls intentava aplacar la veu a força de sanció: homes i dones que han vist com la seva economia es veia infringida per sortir al carrer, o per posar un tuit o per acudir a parar un desnonament; en definitiva per lluitar als carrers fent de totes i PER A TOTES aquesta lluita.

Aquesta María que posant-se en la porta de Pepe i Juan mirava a les seves petites amb tristesa en els ulls quan la Delegació de Govern li notificava que per acudir aquest dia a ajudar als qui són els seus veïns, havia de pagar per no obeir el que ell considerava una ordre d’un policia absolutament injusta com era el que abandonés als seus. Multa de 601 euros.

O aquesta Ana, que al costat d’altres 20 companyes va decidir proclamar als quatre vents que la lluita feminista segueix i que està als carrers, a les places i que no estem soles. Aquesta Ana que juntament amb altres 20 més va ser sancionada per aquest Govern amb altres 400 euros cadascuna.

I així, moltes Marías, Anas, Pepes, Juanes, fins a milers i milers.

Per al Govern, robar no només és suposadament qüestió de “sobres”.

I jo penso en aquesta cínica definició que es fa del concepte de seguretat ciutadana com “la garantia que els drets i llibertats reconeguts i emparats per les constitucions democràtiques puguin ser exercits lliurement per la ciutadania”: definició que s’ha traduït en una reforma del Codi Penal i en una Llei Mordassa que legislen retrocedint en moltes de les nostres victòries de drets i llibertats aconseguides, restringint-los d’una manera absoluta a través d’un sistema punitiu on a més qui sanciona és part. Autèntica bogeria jurídica.

I jo em pregunto, on som després de dos anys i mig? Doncs estem amb més de 34.000 sancions que obeeixen a conductes emparades pel dret de reunió, expressió i informació i on el concepte de resistència i desobediència és utilitzat en manifestacions on no ha existit cap besllum de violència.

On les més de 19.500 sancions per les faltes de respecte als membres de les forces i cossos de seguretat estan emparades per la capacitat de discrecionalitat de l’agent ja que és aquest qui decideix si el nostre comportament pot considerar-se sota tal consideració. Retorçat sistema on el jutge i una de les parts és la mateixa: el Govern. Escandalós que portin recaptats només per aquesta sanció més de Tres Milions d’Euros.

Alarmant perquè seguim sense casa, sense sanitat, sense educació, sense poder expressar-nos lliurement en un context de desesperança social on a més la corrupció s’ha instaurat i campa a pler; conscients que les mobilitzacions haurien de ser la força iniciadora d’un canvi col·lectiu i cohesionat.

I esperant aquest canvi, les mobilitzacions han disminuït, aconseguint l’Estat “emmordassar” a molta més gent de la qual s’ha multat ja que enfront de les 37.861 de 2014 , es va passar a 28.890 al 2.016 i molt em temo que aquest any, mancant dades, no hagi millorat la xifra o de fer-ho, mínimament.

Però jo segueixo pensant en els canvis i a treballar per això i en què resultarà dur… ja ho era abans, però somriem en la Porta del Sol.

Eduardo Galeano deia que “La justícia és com les serps, que solament mossega a qui va descalç”

Jo somio amb un món on realment els descalços siguin els corruptes, els que ens han portat a aquesta situació i segueixen somrient amb tota la descaradura i la supèrbia del poder. I segueixo somiant i creient en un món on seguretat ciutadana sigui un terme amable i no alguna cosa que quan es pronuncia genera una mirada de desconfiança i dolor.

On seguretat ciutadana sigui el dret al fet que tots tinguem un habitatge; al fet que puguem debatre lliurement i expressar la nostra opinió sense que ningú calli les nostres veus.

On el terme seguretat ciutadana permeti construir una sanitat pública d’accés lliure i universal per a tots i totes i una educació pública i de qualitat.

Una seguretat ciutadana que col·labori perquè l’accés a la justícia es faci en condicions dignes i solvents

Com a dona, com a mare, com a advocada i com a activista, aquesta és la meva seguretat ciutadana.

Solament des de la lluita es fa justícia.

És qüestió de temps.

Seguim!

Dimecres, 14 de febrer de 2018

 

Begoña Marugán Pintos

Professora de Sociologia de la Universitat Carlos III de Madrid i Adjunta a la Secretaria de les Dones de la FSC CCOO

 

 

La situació de les dones més que de seguretat es caracteritza per la manca d’aquesta. Les dades sobre la violència de gènere són implacables referent a això. El nombre de víctimes mortals entre els anys 2003 i 2017 ha estat de 923. Només l’últim any 49 dones i 9 menors van ser assassinades per les seves parelles/ex-parelles i pares. L’assassinat és l’expressió més brutal i visible de la violència de gènere, però a més d’aquesta hi ha altres expressions de la mateixa que romanen ocultes. Segons l’última macroenquesta sobre violència de gènere (2015), el 12,5% de les dones de 16 o més anys residents a Espanya han sofert violència física i/o violència sexual de les seves parelles o ex-parelles en algun moment de la relació. Xifra que òbviament disminueix (al 2,9%) quan es tracta de dimensionar el nombre de dones que han sofert violència física i/o violència sexual de la seva parella actual. Per tant, les 140.000 denúncies anuals estan lluny de perseguir tota la violència física i sexual que pateixen les dones.

D’altra banda, i malgrat que les denúncies es presenten com a solució, un 36,4% de les dones assassinades al 2016 havien denunciat al seu agressor i fins i tot 6 de les 44 víctimes mortals comptaven amb mesures de protecció en vigor (Butlletí Estadístic Anual, 2016). Unes mesures que, malgrat no ser infal·libles, protegeixen a les dones i que cada vegada es donen en menor proporció. Al 2016 un 40% de les sol·licituds d’ordres de protecció van ser denegades (Consell General del Poder Judicial, 2017).

Aquesta perspectiva augmenta la situació de vulnerabilitat de les dones quan la Unitat Família Dona (UFAM) de la policia nacional en l’àmbit perifèric no ofereix assistència les 24 hores. En horari nocturn i festiu les víctimes són derivades a Oficines d’Atenció al Ciutadà, ateses per personal no especialitzat. D’altra banda, les i els policies encarregats del seguiment i protecció de les víctimes tenen un excessiu nombre de casos assignats, arribant a quintuplicar els aconsellats. L’escassetat de personal en la Policia Nacional encara és més gran en la Guàrdia Civil.

A aquesta mancança de mitjans personals cal afegir l’escassetat de mitjans materials, que impedeixen, tal com demanden els diferents protocols pel seu valor en seu judicial, efectuar reportatges fotogràfics i inspeccions tècniques policials, tant a les víctimes com al lloc dels fets.

D’altra banda, tal com s’esmenta en l’Informe sobre la Violència de Gènere de l’FSC CCOO (2015:6), malgrat que el Protocol d’Actuació de les Forces i Cossos de Seguretat i de Coordinació amb els òrgans judicials per a la protecció de les víctimes de violència domèstica i de gènere, i el Protocol d’actuació i coordinació de Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat i advocats i advocades davant la violència de gènere, estableixen que “l’advocat o advocada de guàrdia haurà d’estar localitzable en tot moment, en la forma i condicions establertes per cada col·legi, garantint l’assistència lletrada immediata a la víctima”, s’obvia en molts casos tal immediatesa, arribant a adduir qüestions econòmiques, posposant l’entrevista amb la víctima minuts abans de la seva declaració en seu judicial.

I tot això sense esmentar que el sistema de protecció policial s’estableix a través del conegut popularment com VioGen, un sistema informàtic per a la Valoració de Risc Policial (VPR) i les posteriors avaluacions de seguiment (VPER). El que no deixa de ser una freda eina informàtica que determina el nivell de protecció de les víctimes i en el qual només 714 de les persones que han denunciat estan en risc alt i 53 en risc extrem. Això, al marge de la idoneïtat o manca de la mateixa del sistema, té una estreta relació amb el nombre de policies existents. Existeix un problema de falta de recursos perquè cada dona qualificada en situació de risc extrem precisa 6 persones per a la seva vigilància i en aquest moment –a causa de les retallades en les Administracions públiques- no es disposa del nombre de policies suficients per realitzar aquesta labor.

Les dones no se senten segures i tenen por en moltes ocasions encara que no necessiten per a això haver sofert una agressió. Se les educa en la prevenció de.., en el temor a…, en la sanció i la culpabilitat si els passa alguna cosa, a agitar la provocació. Per contra, molt poques vegades es maneguen i difonen missatges cap als qui han d’evitar fer mal, causar por, agredir, violar, insultar, menysprear i no respectar a les dones. Hi ha masses homes que no estimen les dones i uns poders públics que sembla que tampoc.

Les dones no poden estar segures quan observen com una Llei aprovada per tota la Cambra baixa no acaba d’implantar-se i no es posen mitjans estatals per erradicar aquest delicte. No només s’han retallat les partides pressupostàries i en l’actualitat són menors que al 2008, sinó que han desaparegut serveis essencials com determinats punts de trobada familiar i s’han limitat els serveis d’informació i atenció dels ajuntaments amb la de reforma de l’Administració local.

Davant aquesta violència inadmissible i continuada en el temps les feministes es van unir per reclamar la implicació estatal per evitar els assassinats de les dones i els/less menors en mans de les seves parelles i pares. La pressió popular va aconseguir que s’elaborés i s’aprovés –no per tots els partits- al Congrés un Pacte d’Estat el 28 de setembre de 2017. No obstant això, el febrer de 2018, en un estat d’emergència social enfront de la violència contra les dones, encara no s’ha posat cap de les mesures en marxa.

Dimecres, 14 de febrer de 2018

 

Ángel Moreno

Secretari de Salut Laboral de la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO

 

 

La definició del concepte d’Estat ha estat una constant dins de les ciències socials i requereix una anàlisi més exhaustiva que desborda els objectius d’aquest article, no obstant això, sí que sembla necessari fixar una concepció prèvia que ens serveixi per substanciar el desenvolupament posterior de les reflexions que desenvoluparem durant la nostra exposició. Des d’una tradició política marxista, l’Estat és un sistema de dominació de classe, és una relació social que recull i articula tots els conflictes de classe i que a la vegada està composta per múltiples institucions, com l’aparell de seguretat de l’Estat, el poder judicial, el parlament, el poder econòmic, l’administració, etc.

Dins d’aquesta multiplicitat d’institucions adquireix un valor predominant l’aparell coercitiu de l’Estat o l’aparell de seguretat, que serà l’objecte d’interès en aquest article.

El debat sobre l’aparell coercitiu de l’estat i el propi model de seguretat és un debat inherent a les diferents concepcions polítiques. En les democràcies complexes l’aparell coercitiu i per tant la política de seguretat està sotmesa al Parlament que és qui legisla, i d’acord amb això és un poder col·lectiu delegat pels ciutadans i ciutadanes, amb l’objectiu de garantir la llibertat i la llei. En altres règims polítics no democràtics, l’aparell coercitiu o de seguretat de l’Estat, és un element de control social i per tant la seguretat es converteix en un instrument per sotmetre al conjunt de les institucions de l’Estat a uns interessos de classe determinats.

La qualitat democràtica d’un país ve determinada pel seu model de seguretat pública. El principi d’autoritat i per tant l’execució de la capacitat coercitiva ha de pertànyer exclusivament al conjunt de la ciutadania a través de les seves institucions legítimes de govern, fruit d’una delegació col·lectiva i ha de servir per tant per garantir a aquesta col·lectivitat els drets humans.

Un altre aspecte a ressenyar en aquest debat és la mercantilització de la seguretat pública a través de la privatització de diferents parts de l’aparell coercitiu de l’Estat, parlaríem de la vigilància privada, la privatització de les presons, els exèrcits privats, etc en honor d’una suposada rendibilitat o eficàcia que per descomptat manca de qualsevol anàlisi objectiva que ho corrobori.

Començant per la segona de les idees assenyalades, la mercantilització de la seguretat pública de l’estat. Hem de ressaltar en primer lloc el paper de lobby que exerceix la patronal de la seguretat privada, amb profundes connexions amb el poder econòmic i polític del nostre país.

Els enormes interessos que giren entorn de l’economia de la seguretat tenen una conseqüència d’extrema gravetat quant a la finalitat de la mateixa: si convertim la seguretat pública en un nínxol més de mercat, posem en perill el principi de submissió de la seguretat a la democràcia. Com més entren en joc els criteris de mercat en la seguretat pública del nostre país i més afecta als seus elements coercitius més es trontolla l’Estat social i de dret.

Dos han estat les idees que s’han anat fent servir per part del sector de la seguretat privada per construir un relat favorable als seus interessos. D’una banda, la necessitat de col·laboració públic-privada millora l’eficiència i rebaixa els costos (eufemismes que ve a endolcir el concepte de privatització del que és públic), qüestió que manca de cap anàlisi seriosa que ho sustenti.

La realitat sembla una altra, estudis gens sospitosos d’estar esbiaixats cap a les posicions de defensa dels serveis públics, i que nosaltres sostenim, posen en qüestió l’afirmació economicista de menor cost per als ciutadans d’aquests serveis prestats privadament. Per exemple, The United States Bureau of Justice Statistics afirma que l’estalvi de costos que prometen les presons privades “simplement no s’han materialitzat.”, o un estudi sobre les presons privades en l’Estat d’Arizona l’any 2010 (un dels paradigmes de la privatització) assenyala com són un 15% més cares que les públiques, malgrat que no admeten els presos més costosos (presos més violents, amb patologies severes cròniques, o amb delictes més greus). D’altra banda, la supervivència del sector i de l’ocupació, vinculat a ell, requereix el desenvolupament de noves activitats professionals. Dins d’aquesta segona idea podem incloure l’intent del Ministeri d’Interior de justificar la privatització de la seguretat exterior dels Centres Penitenciaris per recol·locar als escortes d’Euskadi pels serveis prestats. La realitat en aquest cas també es va encarregar d’assenyalar que l’objectiu de privatitzar la seguretat exterior de les presons era un altre, ja que les empreses de seguretat privada amb prou feines van contractar escortes.

La capacitat d’influir del lobby de la seguretat privada va tenir un de les seves fites en l’actual llei de vigilància privada. La Llei de Vigilància Privada de l’any 2014 obre enormes espais de la seguretat pública a la privatització i ve a ampliar desaforadament l’espectre de competències de l’antiga Llei de Seguretat Privada de 1992. En aquest sentit fem esment a l’art. 41, que ve a desenvolupar aquells serveis de vigilància i protecció que poden ser exercits per vigilants privats. Aquest article conté una àmplia gamma de competències que permeten privatitzar enormes espais de la seguretat pública. Així, al seu apartat 3.d), estableix La participació de la vigilància privada en la prestació de serveis encomanats a la seguretat pública, complementant l’acció policial. Aquestes funcions, com refereix l’enunciat de l’articulat, es faran sota les ordres i instruccions de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat. Amb la redacció d’aquest paràgraf s’estableix una clàusula oberta que ens porta a afirmar, sense ambages, que tota la seguretat pública és susceptible de privatitzar. En aquest mateix article es recull la possibilitat que la seguretat perimetral dels centres penitenciaris sigui desenvolupada per la seguretat privada, la qual cosa suposa l’inici de la privatització d’Institucions Penitenciàries.

Rera d’aquesta política de privatització de la seguretat ens trobem amb els grans emporis econòmics de seguretat que han impregnat la nostra realitat capitalista, on els interessos de seguretat acaben de configurar escenaris de conflictes que desemboca en la construcció d’un imperi del patiment amb múltiples tentacles. Serveixi’ns d’exemple més paradigmàtic l’enorme influència de la seguretat als EUA i les seves implicacions sobre la geopolítica mundial.

Una vegada fet un primer esbós sobre els interessos per a mercantilitzar la seguretat com a nínxol de negoci, reprenem el nostre primer plantejament de la seguretat pública com a instrument per al control social. Al nostre país, l’actual Govern ha dissenyat una arquitectura normativa de la por, on a través de dues normes d’especial rellevància introdueix un biaix de classe i de control social.

La Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana i Llei Orgànica 1/2015, que modifica el Codi Penal, fiten els espais de protesta per emmordassar el desacord entre les polítiques de desmantellament de l’Estat del benestar i el conflicte social. És, en aquest espai, on es troben més coartades les activitats pròpies del sindicalisme de classe i confederal de CCOO. El Govern per tant introdueix elements normatius per detenir la lluita de classes.

Llei Orgànica 1/2015, que modifica el Codi Penal, no ha derogat l’art. 315.3 que regula el delicte de coacció a la vaga, delicte que s’està consolidant en el si de la nostra justícia penal amb l’inestimable auxili d’una actitud bel·ligerant per part del Ministeri Fiscal, i que constitueix un exemple més de criminalitzar la protesta, que de no atallar-se podria acabar amb bona part de la virtualitat del dret de vaga. L’actual Codi Penal segueix mantenint penes de fins a tres anys per la coacció a la vaga. Hem d’assenyalar que el Comitè de Llibertat Sindical de la OIT ha declarat que “qualsevol sanció imposada per activitats il·legítimes relacionades amb vagues hauria de ser proporcional al delicte o falta comesa, i les autoritats haurien d’excloure el recurs a mesures d’empresonament contra els qui organitzen o participen en una vaga pacífica”. En conseqüència, obliga als tribunals penals, quan enjudiciïn casos en virtut de la presumpta comissió del delicte de coacció a la vaga, a fer una interpretació d’aquest delicte compatible amb aquesta doctrina del Dret internacional dels drets humans.

L’actual Codi Penal també ve a augmentar el retret penal sobre delictes relacionats amb l’ordre socioeconòmic, castigant amb majors penes el furt, fins i tot possibilitant que es puguin reprimir amb penes privatives de llibertat el que anteriorment eren faltes. Estem, sens dubte, davant el que podem considerar una criminalització de la pobresa. Igualment de preocupant és la nova redacció donada als delictes contra l’ordre públic, on també s’augmenta el retret penal i s’estableixen circumstàncies agreujants directament dirigides a criminalitzar la protesta, com és incloure com a agreujant en els delictes d’alteració de la pau pública el que els fets causants es produeixin en manifestacions.

D’altra banda, podem destacar que es regula com a subjecte passiu del delicte d’atemptats i desobediència passiva a la vigilància privada, la qual cosa ens porta a induir la intenció d’utilitzar a les treballadores i els treballadors privats per a funcions de seguretat pública en aquells aspectes essencials en un Estat de dret com la llibertat d’expressió i manifestació. Per tot això, el Codi Penal ha vingut a convertir-se en un instrument de classe amb uns objectius clars de criminalització de la protesta i la pobresa, intervenint com una eina més de les classes dominants en el conflicte de classe en el qual estem immersos.

El segon paràmetre d’aquesta equació, la que hem volgut definir com l’arquitectura de la por, és la Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana. Aquesta llei, coneguda com la llei mordassa, es manifesta com a tal en l’exhaustiva regulació de les infraccions. Ens trobem amb apartats dedicats exclusivament a la protesta, recollint aspectes com la negativa a identificar-se, les protestes antidesnonaments, les protestes de “iaioflautes” en bancs, qüestions que s’aborden des de la subjectivitat i la indefensió per als ciutadans i ciutadanes que exerceixin el seu dret legítim a la defensa. Totes aquestes conductes, que estan qualificades de faltes greus, poden anar sancionades econòmicament des dels 601 euros als 30.000.

La qüestió sembla clara, a la protesta o se la calla mitjançant presó o mitjançant multes. Si els treballadors i treballadores i els ciutadans en general volen exercir el seu dret legítim a la protesta poden enfrontar-se a la presó o a l’espoli econòmic.

Una vegada analitzada com s’està configurant la seguretat pública al nostre país i com la normativa va construint un escenari reaccionari amb una alta implicació en el procés de lluita de classes, ens podem trobar amb un futur on la protesta i la pobresa no només sigui reprimida amb els instruments penals creats a aquest efecte, sinó que també sigui combatuda amb exèrcits de vigilància privada sotmesos a la precarietat i sota els interessos concrets del poder econòmic d’aquest país.

No es tracta d’un relat distòpic sinó de la realitat que s’està construint al nostre país, immers en un procés de desmantellament democràtic que avança a passos engegantits i que té tota l’aparença de consolidar-se.

I és aquest context soci polític i en aquesta realitat de deterioració democràtica on hem de situar l’actual servei públic de presons. Si hi ha algun espai coercitiu que requereix una especial sensibilitat són les presons d’un país, si hi ha alguna part de l’estat on les tendències economicistes haurien d’estar menys presents és als centres penitenciaris.

La qualitat de la democràcia d’un país es mesura per les característiques del seu sistema penitenciari, per les condicions objectives de les persones privades de llibertat.

Al nostre país el marc constitucional i normatiu és clar, la pena privativa de llibertat està orientada a la reinserció de les penes privades de llibertat. Fruit d’aquest mandat legal i constitucional haurien d’articular-se tots els mitjans necessaris en un Estat per a la consecució d’aquests objectius.

Sobra dir el cost econòmic que té el delicte sobre el conjunt d’un estat, amb tot un aparell coercitiu configurat entorn d’ell, però tampoc hem d’oblidar-nos del pes social que comporta el delicte, el delicte té una enorme rellevància en la construcció d’un teixit social i no repercuteix només sobre la víctima sinó sobre la configuració sociopolític on es desenvolupa.

Tampoc volem fugir de debats criminològics com el del sentit de la pena i del mateix sistema penitenciari, que ens portarien a reflexions sobre l’existència o no de centres penitenciaris, el de les presons com a reflex dels fracassos com a societat i la necessitat d’impulsar les mesures alternatives a la presó, debats sempre presents quan s’aborda la concepció penitenciària, però que no són objecte d’aquesta anàlisi on volem desgranar el model penitenciari com a part de la seguretat de l’estat.

Partim de la premissa que l’única garantia perquè el sistema penitenciari compleixi els mandats legals és que les presons siguin un servei públic més. I no només està en joc el caràcter reinseridor del sistema penitenciari sinó les mateixes condicions objectives de les persones privades de llibertat, és a dir, els mateixos drets humans que no es perden amb la imposició d’una pena privativa de llibertat. Aquesta conclusió no només és una posició ideològica sinó que parteix de l’anàlisi d’altres realitats penitenciàries amb un caràcter privat.

Seguidament parlarem del sistema penitenciari d’EUA, el paradigma més gran de privatització.

Estats Units té la taxa més gran d’empresonament al món. Aquesta taxa gairebé s’ha quadruplicat des de 1980 malgrat la disminució de l’índex de delinqüència. En 1980 la taxa va ser de 221 per cada 100.000 residents. Avui la taxa és 716 presos per cada 100.000. El nombre de presos federals dels EUA ha augmentat en un 790% des de 1980. Per posar la qüestió en perspectiva, EUA té 700.000 més presos que la Xina, encara que la Xina té quatre vegades més població.

L’inici de la privatització es va iniciar amb el mandat de Reagan, va experimentar un creixement tímid però real en els vuit anys que van seguir, va anar augmentant una mica més decididament en el mandat de Bush i va experimentar un impuls decisiu en entrar a cotitzar-se en Wall Street, durant el període de Clinton. Al 2003 eren ja 100 amb 62.000 places, al 2005 s’acostaven a les 500.000 places i actualment superen el milió de places.

La indústria dels presidis és, sens dubte, un dels sectors econòmics amb major expansió i millors perspectives per a la inversió privada. Entorn d’aquest negoci ha aparegut una puixant indústria perifèrica: les empreses especialitzades en la construcció de presons, les empreses que comercialitzen els béns consumits a les presons, les empreses de manteniment de presons, les empreses de vigilància privada, les empreses que utilitzen el treball de les persones internes, etc.

Alguns sectors aposten clarament per la introducció dels seus negocis a les presons. Així, per exemple, la totalitat de tots els cascos militars, corretges, armilles blindades, targetes d’identificació camises, pantalons, i altre material per a la intendència militar, es fabriquen a les presons privades, evidenciant una aliança entre el complex militar-industrial i el penitenciari. Altres xifres són, així mateix, espectaculars: a l’interior de les presons privades es fabrica ja avui el 93% de les pintures i pinzells dels pintors, el 92% de tots els elements de mobiliari de cuina, el 36% de tots els utensilis casolans, 30% dels audiòfons i altaveus, el 21% de tots els mobles per a oficina.

Vàries són les conseqüències del sistema penitenciari d’EUA, un sistema deshumanitzat on preval el benefici de les empreses que inverteixen en el sistema enfront de la reinserció, un desmesurat número de conflictes a les presons, la taxa més gran d’empresonament del món, amb un sistema que requereix normes penals molt dures per afavorir l’engranatge del model i les plusvàlues que genera. En definitiva, el model semiprivatizat d’EUA no garanteix els drets humans de les persones privades de llibertat i és un negoci sotmès a les pressions dels diferents lobbys que sobre ell actuen.

Des de la nostra perspectiva polític sindical l’aposta ha de ser exclusivament per una gestió pública del sistema penitenciari en tots els seus aspectes de la seguretat, com a única garantia dels drets humans i del nostre marc normatiu penitenciari.

En aquesta direcció hem d’assenyalar que la màxima salvaguarda perquè els serveis públics lligats a la seguretat siguin públics, és que estiguin exercits per empleades i empleats públics.

Resulta difícil d’articular que aspectes bàsics de la seguretat de l’Estat puguin estar exercits per treballadores i treballadors privats, sotmesos a les tensions del mercat de treball, al xantatge de la precarietat i dins de grans hòldings empresarials, veritables ostentadores del poder real de l’Estat.

Les treballadores i els treballadors públics penitenciaris obtenen el seu treball a través de processos selectius públics que garanteixen el mèrit, la capacitat i l’estabilitat del lloc de treball. I aquesta estabilitat i independència suposa el millor aval per a l’acompliment de les seves funcions d’acord amb la llei, sense estar sotmesos a criteris economicistes

Molts dels perills de la privatització estan començant a conformar el nostre servei públic de presons, el treball i explotació de les persones privades de llibertat, l’inici dels processos de privatització de la seguretat exterior, la consolidació dels processos de l’externalització de serveis com el manteniment o la neteja, la deterioració de l’ocupació pública i de les condicions de treball en presons.

Per això, com a sindicat de classe la nostra posició ha de ser la defensa d’un model públic de presons amb empleades i empleats públics, com a aposta estratègica dins d’una concepció pública de la seguretat.

Dimecres, 14 de febrer de 2018

 

Pau González

Educador i criminòleg

 

 

 

Qui hagi llegit amb una mirada crítica la interessant novel·la de Joël Dicker, El llibre dels Baltimore, hi haurà observat una constant en la branca benestant de la família. Viuen envoltats de seguretat privada. Les visites són custodiades fins a l’entrada de la seva mansió, incloses les familiars, i al xaval protagonista li agradaria que l’identifiquessin com a membre d’aquesta elit pròspera i protegida. Els vigilants mai entren en aquest joc. Si ens preguntéssim per què no se li reconeix aquest parentiu al jove Goldman, la resposta seria tan senzilla com evident: ell no els paga.

En les últimes dècades s’ha viscut una transformació silenciosa però imparable de la mà de l’onada liberalitzadora: la privatització de l’espai públic. I aquesta realitat ha al nostre país. Zones residencials a les quals no es pot accedir si no ets resident o convidat; zones comercials urbanes amb vigilància privada als seus carrers, seguretat privada en els transports públics, empreses de seguretat que instal·len càmeres en recintes que protegeixen i així un incessant degoteig de mesures que tenen en comú el binomi riquesa i seguretat. Fins al punt que al ciutadà comú li sembla normal aquesta associació.

Però, on queda la seguretat d’aquest ciutadà? On trobem la seguretat ciutadana? Què han fet els poders públics per afavorir aquesta seguretat? Les respostes poden ser controvertides. La seguretat és un valor i com a ciutadans tenim dret a ella, de fet la paguem amb els nostres impostos, uns 240.000 sous públics a tot l’Estat.

El concepte i la funció policial han evolucionat d’una faceta repressora a la dictadura i la Transició, garants de l’ordre públic, a un paper protector dels drets i llibertats de la ciutadania. Però la percepció pels contribuents ha variat segons el moment i molt associada a la gestió política i l’evolució de la crisi sistèmica de l’última dècada. La instrumentalització política ha perjudicat la funció policial, mentre es reforçava el negoci de la seguretat privada de baix cost. Només la més innocent de les criatures no veuria una relació entre ambdues realitats.

Si la seguretat és un problema de percepció política, quin model ha presentat l’esquerra? La resposta és cap, perquè ha de reformular el seu discurs de manera fàctica, des de la realitat. Som un país amb molta policia, molt per sobre de la mitjana europea, amb una xifra similar a Alemanya per a una població que gairebé ens duplica. Però el nostre model és absolutament descentralitzat i descoordinat, tampoc ajuda la dispersió territorial. En les últimes dècades del segle XX un govern municipal que pretengués guanyar les eleccions, impulsava la seva policia municipal, encara que no la necessités. Avui dia diverses comunitats autònomes estudien crear les seves policies autonòmiques, encara que no la necessiten. El qüestió està en quin model policial necessita aquest país, i que podem aportar des d’una visió progressista i experta. Resulta curiosa l’associació de tots dos qualificatius perquè la dreta associa una visió romàntica i il·lusa de la realitat al concepte de seguretat que esgrimeix l’esquerra, i en gran mesura li ha anat molt bé. I l’esquerra li retreu l’associació repressió i control amb la dreta i encerta.

CCOO va liderar a inicis de la dècada passada les propostes de coordinació policial a nivell estatal, i es van publicar interessants conclusions. Malauradament poques s’han portat a la pràctica. El gestor polític té altres prioritats. Però el debat és inajornable. Milers de policies estan a les portes de la jubilació i no hi ha relleu previst. Serà l’avantsala a la major privatització de seguretat ciutadana del nostre país? Esperem que no.

Trobarem dos nivells d’intervenció molt diferenciats, un associat a la proximitat, la prevenció, el lideratge social i la mediació comunitària, on les policies locals han d’exercir un paper capdavanter pel coneixement que tenen del terreny i la seva realitat social.

A un nivell estatal, federal si es prefereix, hi ha dues línies de treball inajornables. La primera la creació d’una veritable policia judicial. Són dos els articles que parlen de policia a la Constitució, sigui fins i tot amb el llarg eufemisme de forces i cossos de seguretat. L’art. 104, dins de l’Administració i sota la dependència del Govern i en l’art. 126 dins el títol del Poder judicial, únic Poder anomenat com a tal. Dos grans pols sempre en competició, prevenció i repressió del delicte. Els jutges i tribunals han de comptar entre els seus òrgans auxiliars, com ha passat amb els forenses, amb policies experts en investigacions. Només així parlarem d’un poder judicial independent i farem possible una efectiva i ràpida lluita contra la corrupció.

I d’altra banda, desenvolupar una política de seguretat efectiva en la lluita contra el crim organitzat. On van a ser les unitats especialitzades dels cossos estatals els qui van a exercir aquesta funció, i on s’incloguin accions contra el frau, la corrupció, els paradisos fiscals, el blanqueig de capitals o l’adulteració de la lliure competència. En aquesta línia, el BOE del 21 de desembre de 2017 publica l’Estratègia de Seguretat Nacional 2017 i identifica com a principals amenaces els conflictes armats, el terrorisme, el crim organitzat. La incidència de la gran criminalitat afecta el ciutadà del carrer més del que s’imagina, perquè arriba als poders públics i destrueix la governança econòmica, a més de dinamitar la convivència social. I qui tingui dubtes que li pregunti als veïns de les ciutats on han de lluitar contra els narcopisos, o el tràfic de dones per a la seva explotació sexual davant de casa seva.

I per concloure, l’esquerra pot aportar un valor singular, la cultura de la legalitat i la cooperació. Pilars de la seguretat i patrimoni de les forces progressistes, que inclouen una perspectiva del desenvolupament socioeconòmic inclusiu, col·laborant amb el teixit social en la lluita contra la criminalitat, i la implantació d’auditories socials de seguretat i rendició de comptes de servei públic. Tenint sempre present la sensibilització i diferenciació en l’atenció a dones, menors i minories com col·lectius potencialment vulnerables.

Dimecres, 14 de febrer de 2018

  

Marta Reina

Coordinadora del cercle de Polítiques de Seguretat

Podemos Catalunya

 

Quan la política es converteix en part de la teva vida, i és un assumpte no solament laboral, sinó també personal, entens que són nombrosos els factors que dia a dia es van potenciant, i més quan la teva perspectiva política és comunista.

Des de l’any 2011 en què, sense poder ser-hi a la famosa plaça de Catalunya amb el 15M, però si recolzant i seguint-la, i des del 16 de gener de 2014 que es funda PODEMOS fins avui, puc dir que cada dia que passa creo més en la gestió política de PODEMOS per fer un gir a les polítiques d’aquest país. La corrupció, la mala gestió política en totes les seves facetes i una casta política que creu que el congrés dels diputats és la casa seva i “l’aquí mano jo”, fa que vegis que aquest país necessita un canvi polític per donar la volta a tot un sistema podrit

Però ser Policia i contribuir amb una política de seguretat com dic comunista, no és gens fàcil, i et sorprens en veure i observar que la Policia està oblidada dels programes electorals i més encara dels seus càrrecs polítics. És per això que decideixo entrar a PODEMOS i ajudar a donar una embranzida a aquestes polítiques, ja que tan important són les altres secretàries com la d’interior o la de seguretat.

Al capdavant del Cercle de polítiques de Seguretat a Catalunya, estic molt orgullosa d’estar en PODEMOS i poder contribuir en aquest tipus de polítiques, necessàries i útils per a la nostra societat.

Quan parlem de la policia, a la majoria de la població li ve al cap ordre públic, aquells policies de dos metres que van amb roba militar i disparen pilotes de goma que, en general són els pitjors mirats, ja que estem acostumats a veure’ls en manifestacions on habitualment la societat es manifesta per reclamar els seus drets. És per això que és complicat tenir una visió positiva de la policia en les polítiques d’esquerra. De fet, ja hem vist en alguna ocasió que el més habitual quan s’arriba a un càrrec polític, és reduir o eliminar a les unitats d’intervenció, ho vam veure a Barcelona amb Ada Colau, retirar la UNOC era un dels seus objectius.

Sens dubte la policia és molt necessària en la nostra societat i més en un món globalitzat on són nombrosos els delictes que traspassen les nostres fronteres, per citar alguns: tràfic d’éssers humans, terrorisme. Aquests serien els dos més actuals, però ni molt menys els més importants. Realment ens acordem de la policia quan la necessitem i no reconeixem el treball que dia a dia realitza per mitjà de les tantes unitats que disposa una institució com la policia.

Però molt diferent és, quan parlem de la policia en l’àmbit polític, la majoria bufem i pensem que el millor que ens pot passar, és que sempre hàgim d’elogiar les actuacions de la policia, més que haver de sortir en mitjans de comunicació a donar explicacions per alguna mala praxi. Però això ha de canviar les males praxis o els policies corruptes o simplement aquells que no compleixin amb el seu deur han de ser sancionats com qualsevol ciutadà, i no pel fet de ser funcionaris de policia han de tenir cap privilegi.

Les polítiques de seguretat estan oblidades en la gran majoria dels partits polítics, que als seus programes tan municipals com a autonòmics i estatals són deficitaris, pobres i d’escàs contingut sobretot en formacions d’esquerra on realment la policia mai ha estat ben vista.

Cal destacar que els partits polítics de dretes, la policia és per a ells una estructura beneficiosa més que un mal de cap. En un país on la separació de poders existeix a mitges, la policia es converteix en una eina fàcil de manipular mitjançant la cadena de comandament que està més en contacte amb el govern. Justament aquí és on la gran majoria de casos de corrupció s’han donat. Les clavegueres de l’estat és un vídeo on es pot observar el grau d’implicació de caps de policia i el ministre de l’interior Jorge Fernández Díaz.

La llei orgànica 2/1986 de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat la que encara mantenint que la seguretat pública és competència exclusiva de l’estat, afegeix que les comunitats autònomes i les corporacions locals a través dels seus propis cossos de seguretat, participaran en el manteniment de la seguretat pública.

Per tant, serà la resta d’ordenament jurídic, bé estatuts d’autonomia o reformes en la llei la que anirà millorant el model.

Un tercer bloc que crec és molt important citar en aquest sistema tridimensional és la coordinació del CNI i servei de vigilància Duanera.

No obstant això, tres comunitats autònomes Catalunya (Mossos d’Esquadra) País Basc (Ertzaintza) i Navarra (Policia Foral) han aconseguit aquesta competència implantant cossos policials propis i integrals. Canàries i Galícia han creat el seu propi cos, però sense totes les competències transferides una i encara sense plantilla l’altra.

A més a més, destacar que en la LOFCS existeixen els mecanismes de cooperació política mitjançant el Consell de política de seguretat i la junta local de seguretat respectivament, en els tres àmbits (Estatal, autonòmic local) però tots ells han i continuen fracassant en les seves competències, per la inexistència de canals operatius permanents, no hi ha mecanismes de coordinació operativa.

Per tant, un dels grans problemes del model policial espanyol és l’absència d’estructures interpolacions de coordinació operativa.

D’altra banda, cal destacar que el model policial espanyol és un model que està comptant amb nombrosos problemes de cooperació internacional en l’àmbit autonòmic, això repercuteix en les recerques sobre delictes transnacionals que requereixen una ràpida i efectiva resposta policial. En nombrosos casos aquests canals tenen uns filtres molt lents i dificultosos per a les policies autonòmiques i evidentment per a les policies locals.

El sistema actual espanyol és el més car de la unió europea, però paradoxalment els seus membres perceben els salaris baixos. A més, podem afegir que està ple d’ineficiències i desequilibris estructurals, d’aquesta manera el que és important és tenir el control i la seguretat que la policia està controlada per protegir als governs en totes les seves facetes.

La majoria d’analistes coincideixen que el nostre model policial no reuneix els mínims exigibles en un sistema on actuen diversos cossos policials. En relació a aquest punt no existeix una lògica ni en l’estructura ni en les competències dels diferents cossos policials que conformen el model espanyol.

A més, Espanya manté la xifra més alta de funcionaris policials de tota Europa sent la ràtio el desembre del 2012 del 5,3; en el cas dels països de l’eurozona la ràtio europea seria 3,62. Seria inviable haver de reduir plantilles, però no seria descabellat obrir canals d’inspecció per controlar de manera exhaustiva la plantilla que presta els seus serveis en oficines o en seguretat d’edificis.

La policia ha d’encarregar-se de la seguretat ciutadana i de la recerca de delictes, en nombroses ocasions aquestes unitats que requereixen una especialització es veuen disminuïdes sobretot en policies autonòmiques, i en moltes ocasions es solapen les recerques amb altres cossos policials. La cooperació entre cossos policials és el gran problema en la majoria dels casos.

La coordinació entre ells té tot tipus de mancances, la més notòria seria la unificació de les bases de dades sent alguna cosa fonamental per combatre la criminalitat.

Les millores han de ser per ambdues parts, sistema policial i sistema judicial, ja que la col·laboració és important en l’àmbit de la recerca policial i judicial.

Quan parlem del sistema judicial, cal posar l’accent en la necessitat de reduir despeses amb la presència de policies en la vista judicial com a testimonis i utilitzar les vies telemàtiques per a la gran majoria d’actes judicials, la presència física de policies és una despesa econòmica que en molts casos es pot reduir.

Sens dubte hem de plantejar-nos molt seriosament realitzar un estudi en l’àmbit estatal on es millorin aquestes estructures policials i s’unifiquin les FFCCSS de tal manera que prioritzi la seguretat en tots els seus conceptes abans que benefici polític.

Al nostre país la configuració ha de ser i és a mitges un model de servei públic integral que inclou la realització de funcions preventives com de recerca i restabliment de la seguretat, així com protegir el lliure exercici dels drets fonamentals per part dels ciutadans, i que a més involucra a la institució policial en el desenvolupament d’activitats d’ajuda i satisfacció de les necessitats de la comunitat que, sense tenir un contingut estrictament policial, no obstant això forma part de la seguretat pública amb la qual els membres dels cossos policials estan compromesos.

Les relacions amb la comunitat són bones i es realitzen campanyes de difusió i divulgació de l’actuació de la policia amb la finalitat d’augmentar la valoració dels ciutadans i la seva confiança en la institució, difonent una imatge de proximitat i disposició de servir a la societat, és a dir, es tracta de maximitzar la percepció de la policia com un servei públic més de la comunitat.

És el model típic de les democràcies més avançades, i forma part de l’anomenat estat del benestar, aquest és el model espanyol actual.

Sens dubte i per acabar, com bé dic, el model a dalt citat seria el model a seguir pel nostre país, però s’allunya molt de l’actual, i retrocedeix a causa d’unes polítiques de dretes fent que sigui més un model autoritari que un model de servei públic, ja que confon i altera les que haurien de ser les seves relacions ordinàries amb les institucions al servei dels ciutadans.

Hem de treballar per un futur millor i unes polítiques de seguretat serioses i ben gestionades, on la base sigui l’aplicació dels drets humans i el codi ètic policial, una policia model, on la diversitat i la paritat sigui el reflex de la societat actual.

Dimecres, 14 de febrer de 2018