La seguretat pública en l’Estat Espanyol. Allò públic com a garant dels drets humans: El servei públic de presons

 

Ángel Moreno

Secretari de Salut Laboral de la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO

 

 

La definició del concepte d’Estat ha estat una constant dins de les ciències socials i requereix una anàlisi més exhaustiva que desborda els objectius d’aquest article, no obstant això, sí que sembla necessari fixar una concepció prèvia que ens serveixi per substanciar el desenvolupament posterior de les reflexions que desenvoluparem durant la nostra exposició. Des d’una tradició política marxista, l’Estat és un sistema de dominació de classe, és una relació social que recull i articula tots els conflictes de classe i que a la vegada està composta per múltiples institucions, com l’aparell de seguretat de l’Estat, el poder judicial, el parlament, el poder econòmic, l’administració, etc.

Dins d’aquesta multiplicitat d’institucions adquireix un valor predominant l’aparell coercitiu de l’Estat o l’aparell de seguretat, que serà l’objecte d’interès en aquest article.

El debat sobre l’aparell coercitiu de l’estat i el propi model de seguretat és un debat inherent a les diferents concepcions polítiques. En les democràcies complexes l’aparell coercitiu i per tant la política de seguretat està sotmesa al Parlament que és qui legisla, i d’acord amb això és un poder col·lectiu delegat pels ciutadans i ciutadanes, amb l’objectiu de garantir la llibertat i la llei. En altres règims polítics no democràtics, l’aparell coercitiu o de seguretat de l’Estat, és un element de control social i per tant la seguretat es converteix en un instrument per sotmetre al conjunt de les institucions de l’Estat a uns interessos de classe determinats.

La qualitat democràtica d’un país ve determinada pel seu model de seguretat pública. El principi d’autoritat i per tant l’execució de la capacitat coercitiva ha de pertànyer exclusivament al conjunt de la ciutadania a través de les seves institucions legítimes de govern, fruit d’una delegació col·lectiva i ha de servir per tant per garantir a aquesta col·lectivitat els drets humans.

Un altre aspecte a ressenyar en aquest debat és la mercantilització de la seguretat pública a través de la privatització de diferents parts de l’aparell coercitiu de l’Estat, parlaríem de la vigilància privada, la privatització de les presons, els exèrcits privats, etc en honor d’una suposada rendibilitat o eficàcia que per descomptat manca de qualsevol anàlisi objectiva que ho corrobori.

Començant per la segona de les idees assenyalades, la mercantilització de la seguretat pública de l’estat. Hem de ressaltar en primer lloc el paper de lobby que exerceix la patronal de la seguretat privada, amb profundes connexions amb el poder econòmic i polític del nostre país.

Els enormes interessos que giren entorn de l’economia de la seguretat tenen una conseqüència d’extrema gravetat quant a la finalitat de la mateixa: si convertim la seguretat pública en un nínxol més de mercat, posem en perill el principi de submissió de la seguretat a la democràcia. Com més entren en joc els criteris de mercat en la seguretat pública del nostre país i més afecta als seus elements coercitius més es trontolla l’Estat social i de dret.

Dos han estat les idees que s’han anat fent servir per part del sector de la seguretat privada per construir un relat favorable als seus interessos. D’una banda, la necessitat de col·laboració públic-privada millora l’eficiència i rebaixa els costos (eufemismes que ve a endolcir el concepte de privatització del que és públic), qüestió que manca de cap anàlisi seriosa que ho sustenti.

La realitat sembla una altra, estudis gens sospitosos d’estar esbiaixats cap a les posicions de defensa dels serveis públics, i que nosaltres sostenim, posen en qüestió l’afirmació economicista de menor cost per als ciutadans d’aquests serveis prestats privadament. Per exemple, The United States Bureau of Justice Statistics afirma que l’estalvi de costos que prometen les presons privades “simplement no s’han materialitzat.”, o un estudi sobre les presons privades en l’Estat d’Arizona l’any 2010 (un dels paradigmes de la privatització) assenyala com són un 15% més cares que les públiques, malgrat que no admeten els presos més costosos (presos més violents, amb patologies severes cròniques, o amb delictes més greus). D’altra banda, la supervivència del sector i de l’ocupació, vinculat a ell, requereix el desenvolupament de noves activitats professionals. Dins d’aquesta segona idea podem incloure l’intent del Ministeri d’Interior de justificar la privatització de la seguretat exterior dels Centres Penitenciaris per recol·locar als escortes d’Euskadi pels serveis prestats. La realitat en aquest cas també es va encarregar d’assenyalar que l’objectiu de privatitzar la seguretat exterior de les presons era un altre, ja que les empreses de seguretat privada amb prou feines van contractar escortes.

La capacitat d’influir del lobby de la seguretat privada va tenir un de les seves fites en l’actual llei de vigilància privada. La Llei de Vigilància Privada de l’any 2014 obre enormes espais de la seguretat pública a la privatització i ve a ampliar desaforadament l’espectre de competències de l’antiga Llei de Seguretat Privada de 1992. En aquest sentit fem esment a l’art. 41, que ve a desenvolupar aquells serveis de vigilància i protecció que poden ser exercits per vigilants privats. Aquest article conté una àmplia gamma de competències que permeten privatitzar enormes espais de la seguretat pública. Així, al seu apartat 3.d), estableix La participació de la vigilància privada en la prestació de serveis encomanats a la seguretat pública, complementant l’acció policial. Aquestes funcions, com refereix l’enunciat de l’articulat, es faran sota les ordres i instruccions de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat. Amb la redacció d’aquest paràgraf s’estableix una clàusula oberta que ens porta a afirmar, sense ambages, que tota la seguretat pública és susceptible de privatitzar. En aquest mateix article es recull la possibilitat que la seguretat perimetral dels centres penitenciaris sigui desenvolupada per la seguretat privada, la qual cosa suposa l’inici de la privatització d’Institucions Penitenciàries.

Després d’aquesta política de privatització de la seguretat ens trobem amb els grans emporis econòmics de seguretat que han impregnat la nostra realitat capitalista, on els interessos de seguretat acaben de configurar escenaris de conflictes que desemboca en la construcció d’un imperi del patiment amb múltiples tentacles. Serveixi’ns d’exemple més paradigmàtic l’enorme influència de la seguretat als EUA i les seves implicacions sobre la geopolítica mundial.

Una vegada fet un primer esbós sobre els interessos per a mercantilitzar la seguretat com a nínxol de negoci, reprenem el nostre primer plantejament de la seguretat pública com a instrument per al control social. Al nostre país, l’actual Govern ha dissenyat una arquitectura normativa de la por, on a través de dues normes d’especial rellevància introdueix un biaix de classe i de control social.

La Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana i Llei Orgànica 1/2015, que modifica el Codi Penal, fiten els espais de protesta per emmordassar el desacord entre les polítiques de desmantellament de l’Estat del benestar i el conflicte social. És, en aquest espai, on es troben més coartades les activitats pròpies del sindicalisme de classe i confederal de CCOO. El Govern per tant introdueix elements normatius per detenir la lluita de classes.

Llei Orgànica 1/2015, que modifica el Codi Penal, no ha derogat l’art. 315.3 que regula el delicte de coacció a la vaga, delicte que s’està consolidant en el si de la nostra justícia penal amb l’inestimable auxili d’una actitud bel·ligerant per part del Ministeri Fiscal, i que constitueix un exemple més de criminalitzar la protesta, que de no atallar-se podria acabar amb bona part de la virtualitat del dret de vaga. L’actual Codi Penal segueix mantenint penes de fins a tres anys per la coacció a la vaga. Hem d’assenyalar que el Comitè de Llibertat Sindical de la OIT ha declarat que “qualsevol sanció imposada per activitats il·legítimes relacionades amb vagues hauria de ser proporcional al delicte o falta comesa, i les autoritats haurien d’excloure el recurs a mesures d’empresonament contra els qui organitzen o participen en una vaga pacífica”. En conseqüència, obliga als tribunals penals, quan enjudiciïn casos en virtut de la presumpta comissió del delicte de coacció a la vaga, a fer una interpretació d’aquest delicte compatible amb aquesta doctrina del Dret internacional dels drets humans.

L’actual Codi Penal també ve a augmentar el retret penal sobre delictes relacionats amb l’ordre socioeconòmic, castigant amb majors penes el furt, fins i tot possibilitant que es puguin reprimir amb penes privatives de llibertat el que anteriorment eren faltes. Estem, sens dubte, davant el que podem considerar una criminalització de la pobresa. Igualment de preocupant és la nova redacció donada als delictes contra l’ordre públic, on també s’augmenta el retret penal i s’estableixen circumstàncies agreujants directament dirigides a criminalitzar la protesta, com és incloure com a agreujant en els delictes d’alteració de la pau pública el que els fets causants es produeixin en manifestacions.

D’altra banda, podem destacar que es regula com a subjecte passiu del delicte d’atemptats i desobediència passiva a la vigilància privada, la qual cosa ens porta a induir la intenció d’utilitzar a les treballadores i els treballadors privats per a funcions de seguretat pública en aquells aspectes essencials en un Estat de dret com la llibertat d’expressió i manifestació. Per tot això, el Codi Penal ha vingut a convertir-se en un instrument de classe amb uns objectius clars de criminalització de la protesta i la pobresa, intervenint com una eina més de les classes dominants en el conflicte de classe en el qual estem immersos.

El segon paràmetre d’aquesta equació, la que hem volgut definir com l’arquitectura de la por, és la Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana. Aquesta llei, coneguda com la llei mordassa, es manifesta com a tal en l’exhaustiva regulació de les infraccions. Ens trobem amb apartats dedicats exclusivament a la protesta, recollint aspectes com la negativa a identificar-se, les protestes antidesnonaments, les protestes de “iaioflautes” en bancs, qüestions que s’aborden des de la subjectivitat i la indefensió per als ciutadans i ciutadanes que exerceixin el seu dret legítim a la defensa. Totes aquestes conductes, que estan qualificades de faltes greus, poden anar sancionades econòmicament des dels 601 euros als 30.000.

La qüestió sembla clara, a la protesta o se la calla mitjançant presó o mitjançant multes. Si els treballadors i treballadores i els ciutadans en general volen exercir el seu dret legítim a la protesta poden enfrontar-se a la presó o a l’espoli econòmic.

Una vegada analitzada com s’està configurant la seguretat pública al nostre país i com la normativa va construint un escenari reaccionari amb una alta implicació en el procés de lluita de classes, ens podem trobar amb un futur on la protesta i la pobresa no només sigui reprimida amb els instruments penals creats a aquest efecte, sinó que també sigui combatuda amb exèrcits de vigilància privada sotmesos a la precarietat i sota els interessos concrets del poder econòmic d’aquest país.

No es tracta d’un relat distòpic sinó de la realitat que s’està construint al nostre país, immers en un procés de desmantellament democràtic que avança a passos engegantits i que té tota l’aparença de consolidar-se.

I és aquest context soci polític i en aquesta realitat de deterioració democràtica on hem de situar l’actual servei públic de presons. Si hi ha algun espai coercitiu que requereix una especial sensibilitat són les presons d’un país, si hi ha alguna part de l’estat on les tendències economicistes haurien d’estar menys presents és als centres penitenciaris.

La qualitat de la democràcia d’un país es mesura per les característiques del seu sistema penitenciari, per les condicions objectives de les persones privades de llibertat.

Al nostre país el marc constitucional i normatiu és clar, la pena privativa de llibertat està orientada a la reinserció de les penes privades de llibertat. Fruit d’aquest mandat legal i constitucional haurien d’articular-se tots els mitjans necessaris en un Estat per a la consecució d’aquests objectius.

Sobra dir el cost econòmic que té el delicte sobre el conjunt d’un estat, amb tot un aparell coercitiu configurat entorn d’ell, però tampoc hem d’oblidar-nos del pes social que comporta el delicte, el delicte té una enorme rellevància en la construcció d’un teixit social i no repercuteix només sobre la víctima sinó sobre la configuració sociopolític on es desenvolupa.

Tampoc volem fugir de debats criminològics com el del sentit de la pena i del mateix sistema penitenciari, que ens portarien a reflexions sobre l’existència o no de centres penitenciaris, el de les presons com a reflex dels fracassos com a societat i la necessitat d’impulsar les mesures alternatives a la presó, debats sempre presents quan s’aborda la concepció penitenciària, però que no són objecte d’aquesta anàlisi on volem desgranar el model penitenciari com a part de la seguretat de l’estat.

Partim de la premissa que l’única garantia perquè el sistema penitenciari compleixi els mandats legals és que les presons siguin un servei públic més. I no només està en joc el caràcter reinseridor del sistema penitenciari sinó les mateixes condicions objectives de les persones privades de llibertat, és a dir, els mateixos drets humans que no es perden amb la imposició d’una pena privativa de llibertat. Aquesta conclusió no només és una posició ideològica sinó que parteix de l’anàlisi d’altres realitats penitenciàries amb un caràcter privat.

Seguidament parlarem del sistema penitenciari d’EUA, el paradigma més gran de privatització.

Estats Units té la taxa més gran d’empresonament al món. Aquesta taxa gairebé s’ha quadruplicat des de 1980 malgrat la disminució de l’índex de delinqüència. En 1980 la taxa va ser de 221 per cada 100.000 residents. Avui la taxa és 716 presos per cada 100.000. El nombre de presos federals dels EUA ha augmentat en un 790% des de 1980. Per posar la qüestió en perspectiva, EUA té 700.000 més presos que la Xina, encara que la Xina té quatre vegades més població.

L’inici de la privatització es va iniciar amb el mandat de Reagan, va experimentar un creixement tímid però real en els vuit anys que van seguir, va anar augmentant una mica més decididament en el mandat de Bush i va experimentar un impuls decisiu en entrar a cotitzar-se en Wall Street, durant el període de Clinton. Al 2003 eren ja 100 amb 62.000 places, al 2005 s’acostaven a les 500.000 places i actualment superen el milió de places.

La indústria dels presidis és, sens dubte, un dels sectors econòmics amb major expansió i millors perspectives per a la inversió privada. Entorn d’aquest negoci ha aparegut una puixant indústria perifèrica: les empreses especialitzades en la construcció de presons, les empreses que comercialitzen els béns consumits a les presons, les empreses de manteniment de presons, les empreses de vigilància privada, les empreses que utilitzen el treball de les persones internes, etc.

Alguns sectors aposten clarament per la introducció dels seus negocis a les presons. Així, per exemple, la totalitat de tots els cascos militars, corretges, armilles blindades, targetes d’identificació camises, pantalons, i altre material per a la intendència militar, es fabriquen a les presons privades, evidenciant una aliança entre el complex militar-industrial i el penitenciari. Altres xifres són, així mateix, espectaculars: a l’interior de les presons privades es fabrica ja avui el 93% de les pintures i pinzells dels pintors, el 92% de tots els elements de mobiliari de cuina, el 36% de tots els utensilis casolans, 30% dels audiòfons i altaveus, el 21% de tots els mobles per a oficina.

Vàries són les conseqüències del sistema penitenciari d’EUA, un sistema deshumanitzat on preval el benefici de les empreses que inverteixen en el sistema enfront de la reinserció, un desmesurat número de conflictes a les presons, la taxa més gran d’empresonament del món, amb un sistema que requereix normes penals molt dures per afavorir l’engranatge del model i les plusvàlues que genera. En definitiva, el model semiprivatizat d’EUA no garanteix els drets humans de les persones privades de llibertat i és un negoci sotmès a les pressions dels diferents lobbys que sobre ell actuen.

Des de la nostra perspectiva polític sindical l’aposta ha de ser exclusivament per una gestió pública del sistema penitenciari en tots els seus aspectes de la seguretat, com a única garantia dels drets humans i del nostre marc normatiu penitenciari.

En aquesta direcció hem d’assenyalar que la màxima salvaguarda perquè els serveis públics lligats a la seguretat siguin públics, és que estiguin exercits per empleades i empleats públics.

Resulta difícil d’articular que aspectes bàsics de la seguretat de l’Estat puguin estar exercits per treballadores i treballadors privats, sotmesos a les tensions del mercat de treball, al xantatge de la precarietat i dins de grans hòldings empresarials, veritables ostentadores del poder real de l’Estat.

Les treballadores i els treballadors públics penitenciaris obtenen el seu treball a través de processos selectius públics que garanteixen el mèrit, la capacitat i l’estabilitat del lloc de treball. I aquesta estabilitat i independència suposa el millor aval per a l’acompliment de les seves funcions d’acord amb la llei, sense estar sotmesos a criteris economicistes

Molts dels perills de la privatització estan començant a conformar el nostre servei públic de presons, el treball i explotació de les persones privades de llibertat, l’inici dels processos de privatització de la seguretat exterior, la consolidació dels processos de l’externalització de serveis com el manteniment o la neteja, la deterioració de l’ocupació pública i de les condicions de treball en presons.

Per això, com a sindicat de classe la nostra posició ha de ser la defensa d’un model públic de presons amb empleades i empleats públics, com a aposta estratègica dins d’una concepció pública de la seguretat.

Dimecres, 14 de febrer de 2018