Absència de seguretat per a les dones

 

Begoña Marugán Pintos

Professora de Sociologia de la Universitat Carlos III de Madrid i Adjunta a la Secretaria de les Dones de la FSC CCOO

 

 

La situació de les dones més que de seguretat es caracteritza per la manca d’aquesta. Les dades sobre la violència de gènere són implacables referent a això. El nombre de víctimes mortals entre els anys 2003 i 2017 ha estat de 923. Només l’últim any 49 dones i 9 menors van ser assassinades per les seves parelles/ex-parelles i pares. L’assassinat és l’expressió més brutal i visible de la violència de gènere, però a més d’aquesta hi ha altres expressions de la mateixa que romanen ocultes. Segons l’última macroenquesta sobre violència de gènere (2015), el 12,5% de les dones de 16 o més anys residents a Espanya han sofert violència física i/o violència sexual de les seves parelles o ex-parelles en algun moment de la relació. Xifra que òbviament disminueix (al 2,9%) quan es tracta de dimensionar el nombre de dones que han sofert violència física i/o violència sexual de la seva parella actual. Per tant, les 140.000 denúncies anuals estan lluny de perseguir tota la violència física i sexual que pateixen les dones.

D’altra banda, i malgrat que les denúncies es presenten com a solució, un 36,4% de les dones assassinades al 2016 havien denunciat al seu agressor i fins i tot 6 de les 44 víctimes mortals comptaven amb mesures de protecció en vigor (Butlletí Estadístic Anual, 2016). Unes mesures que, malgrat no ser infal·libles, protegeixen a les dones i que cada vegada es donen en menor proporció. Al 2016 un 40% de les sol·licituds d’ordres de protecció van ser denegades (Consell General del Poder Judicial, 2017).

Aquesta perspectiva augmenta la situació de vulnerabilitat de les dones quan la Unitat Família Dona (UFAM) de la policia nacional en l’àmbit perifèric no ofereix assistència les 24 hores. En horari nocturn i festiu les víctimes són derivades a Oficines d’Atenció al Ciutadà, ateses per personal no especialitzat. D’altra banda, les i els policies encarregats del seguiment i protecció de les víctimes tenen un excessiu nombre de casos assignats, arribant a quintuplicar els aconsellats. L’escassetat de personal en la Policia Nacional encara és més gran en la Guàrdia Civil.

A aquesta mancança de mitjans personals cal afegir l’escassetat de mitjans materials, que impedeixen, tal com demanden els diferents protocols pel seu valor en seu judicial, efectuar reportatges fotogràfics i inspeccions tècniques policials, tant a les víctimes com al lloc dels fets.

D’altra banda, tal com s’esmenta en l’Informe sobre la Violència de Gènere de l’FSC CCOO (2015:6), malgrat que el Protocol d’Actuació de les Forces i Cossos de Seguretat i de Coordinació amb els òrgans judicials per a la protecció de les víctimes de violència domèstica i de gènere, i el Protocol d’actuació i coordinació de Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat i advocats i advocades davant la violència de gènere, estableixen que “l’advocat o advocada de guàrdia haurà d’estar localitzable en tot moment, en la forma i condicions establertes per cada col·legi, garantint l’assistència lletrada immediata a la víctima”, s’obvia en molts casos tal immediatesa, arribant a adduir qüestions econòmiques, posposant l’entrevista amb la víctima minuts abans de la seva declaració en seu judicial.

I tot això sense esmentar que el sistema de protecció policial s’estableix a través del conegut popularment com VioGen, un sistema informàtic per a la Valoració de Risc Policial (VPR) i les posteriors avaluacions de seguiment (VPER). El que no deixa de ser una freda eina informàtica que determina el nivell de protecció de les víctimes i en el qual només 714 de les persones que han denunciat estan en risc alt i 53 en risc extrem. Això, al marge de la idoneïtat o manca de la mateixa del sistema, té una estreta relació amb el nombre de policies existents. Existeix un problema de falta de recursos perquè cada dona qualificada en situació de risc extrem precisa 6 persones per a la seva vigilància i en aquest moment –a causa de les retallades en les Administracions públiques- no es disposa del nombre de policies suficients per realitzar aquesta labor.

Les dones no se senten segures i tenen por en moltes ocasions encara que no necessiten per a això haver sofert una agressió. Se les educa en la prevenció de.., en el temor a…, en la sanció i la culpabilitat si els passa alguna cosa, a agitar la provocació. Per contra, molt poques vegades es maneguen i difonen missatges cap als qui han d’evitar fer mal, causar por, agredir, violar, insultar, menysprear i no respectar a les dones. Hi ha masses homes que no estimen les dones i uns poders públics que sembla que tampoc.

Les dones no poden estar segures quan observen com una Llei aprovada per tota la Cambra baixa no acaba d’implantar-se i no es posen mitjans estatals per erradicar aquest delicte. No només s’han retallat les partides pressupostàries i en l’actualitat són menors que al 2008, sinó que han desaparegut serveis essencials com determinats punts de trobada familiar i s’han limitat els serveis d’informació i atenció dels ajuntaments amb la de reforma de l’Administració local.

Davant aquesta violència inadmissible i continuada en el temps les feministes es van unir per reclamar la implicació estatal per evitar els assassinats de les dones i els/less menors en mans de les seves parelles i pares. La pressió popular va aconseguir que s’elaborés i s’aprovés –no per tots els partits- al Congrés un Pacte d’Estat el 28 de setembre de 2017. No obstant això, el febrer de 2018, en un estat d’emergència social enfront de la violència contra les dones, encara no s’ha posat cap de les mesures en marxa.

Dimecres, 14 de febrer de 2018