Presentació
Perspectiva núm. 22
Xavier Navarro
Responsable d’Estudis i Cultura de CCOO
L’existència d’espais corporatius en el món del treball no és nou, de fet els inicis del sindicalisme tenen molt a veure amb grups professionals concrets, àmbits gremials… L’àmbit confederal es conforma a les primeries de el segle XX, entenent com a àmbit d’intervenció sindical, llavors, el món fabril i agrari… fonamentalment.
En la mesura que avança la societat i es produeix intervenció sindical en altres àmbits, veiem que allà on hi ha grup uniformat, on hi ha una forta identitat de grup, el sindicalisme confederal té enormes dificultats perquè la forta identitat està lligada a l’uniforme i la seva pràctica professional. Aquesta situació es veu reforçada en aquells àmbits on la seva pràctica professional viu en moltes ocasions en contradicció amb drets de ciutadania i drets socials, sent de gran dificultat introduir posicions sindicals de caràcter general i de classe…
En altres àmbits laborals, amb altres característiques però amb sentiment grupal amb forta incidència en la societat (periodisme, ensenyants, sanitaris) també es desenvolupa amb certa força l’acció corporativa enfront del confederal. En algun cas (exemple: els sanitaris) els diferents subgrups poden tenir espais identitaris diferenciats en certa competència entre ells.
És cert que no en tots els llocs de l’Estat es desenvolupa aquesta situació amb la mateixa força, però sí que podem afirmar que és una situació majoritària allà on la intervenció sindical confederal i de classe, o bé no s’ha donat amb veu i criteri propi, o bé ni ha existit i fins i tot exclòs del seu àmbit d’intervenció, o bé s’han copiat malament determinades pràctiques per fer-se espais, la qual cosa té sempre mal pronòstic i sovint té un caràcter perible.
Allà on s’ha actuat amb la veu pròpia sense concessions al sindicalisme corporatiu, amb criteris confederals i de classe, on s’ha sindicalitzat l’àmbit laboral i la negociació, el sindicalisme corporatiu veu reduït el seu espai.
Aquesta situació ja existent amb anterioritat a la situació de crisi que es desenvolupa a partir del 2008. Les situacions de profunda incertesa generen pors i amb ells respostes reduccionistes, simplistes, identitàries, davant d’una globalització que, hegemonitzada cultural i ideològicament pel neoliberalisme, ha colpejat a gran part de la societat. Les pors afavoreixen la recerca de refugis, més emocionals que materials. Aquesta circumstància, que afecta el conjunt de la societat, per descomptat també afecta el món del treball. Des del 2008 estem en aquest marc, que la pandèmia ha reforçat i accentuat.
El món del treball no viu aïllat de la resta de la societat, les tendències identitàries s’accentuen en tots aquells grups que se senten oblidats i exclosos d’una acció sindical global, encara que no sigui cert. La por és una emoció molt intensa.
L’hegemonia ideològica i cultural del neoliberalisme dóna força a la individualització enfront d’allò col·lectiu, afavorint per tant els retraïments dels que s’alimenta el corporativisme; a això li hem de sumar l’aïllament, fruit de l’actual desenvolupament de les forces productives, i que en el món pandèmic han vist incrementar, forçant situacions de treball aïllat a casa.
El sindicalisme de classe també es veu afectat i això ens situa davant la necessitat d’analitzar la realitat i debatre-la, des de diferents posicions, amb l’objectiu d’afavorir el desenvolupament del sindicalisme de classe que representa CCOO. Aquest és l’objectiu d’aquest número de PERSPECTIVA amb diferents aportacions.
Maig de 2021