Presentació

Perspectiva núm. 22

 

Xavier Navarro

Responsable d’Estudis i Cultura de CCOO

 

 

L’existència d’espais corporatius en el món del treball no és nou, de fet els inicis del sindicalisme tenen molt a veure amb grups professionals concrets, àmbits gremials… L’àmbit confederal es conforma a les primeries de el segle XX, entenent com a àmbit d’intervenció sindical, llavors, el món fabril i agrari… fonamentalment.

En la mesura que avança la societat i es produeix intervenció sindical en altres àmbits, veiem que allà on hi ha grup uniformat, on hi ha una forta identitat de grup, el sindicalisme confederal té enormes dificultats perquè la forta identitat està lligada a l’uniforme i la seva pràctica professional. Aquesta situació es veu reforçada en aquells àmbits on la seva pràctica professional viu en moltes ocasions en contradicció amb drets de ciutadania i drets socials, sent de gran dificultat introduir posicions sindicals de caràcter general i de classe…

En altres àmbits laborals, amb altres característiques però amb sentiment grupal amb forta incidència en la societat (periodisme, ensenyants, sanitaris) també es desenvolupa amb certa força l’acció corporativa enfront del confederal. En algun cas (exemple: els sanitaris) els diferents subgrups poden tenir espais identitaris diferenciats en certa competència entre ells.

És cert que no en tots els llocs de l’Estat es desenvolupa aquesta situació amb la mateixa força, però sí que podem afirmar que és una situació majoritària allà on la intervenció sindical confederal i de classe, o bé no s’ha donat amb veu i criteri propi, o bé ni ha existit i fins i tot exclòs del seu àmbit d’intervenció, o bé s’han copiat malament determinades pràctiques per fer-se espais, la qual cosa té sempre mal pronòstic i sovint té un caràcter perible.

Allà on s’ha actuat amb la veu pròpia sense concessions al sindicalisme corporatiu, amb criteris confederals i de classe, on s’ha sindicalitzat l’àmbit laboral i la negociació, el sindicalisme corporatiu veu reduït el seu espai.

Aquesta situació ja existent amb anterioritat a la situació de crisi que es desenvolupa a partir del 2008. Les situacions de profunda incertesa generen pors i amb ells respostes reduccionistes, simplistes, identitàries, davant d’una globalització que, hegemonitzada cultural i ideològicament pel neoliberalisme, ha colpejat a gran part de la societat. Les pors afavoreixen la recerca de refugis, més emocionals que materials. Aquesta circumstància, que afecta el conjunt de la societat, per descomptat també afecta el món del treball. Des del 2008 estem en aquest marc, que la pandèmia ha reforçat i accentuat.

El món del treball no viu aïllat de la resta de la societat, les tendències identitàries s’accentuen en tots aquells grups que se senten oblidats i exclosos d’una acció sindical global, encara que no sigui cert. La por és una emoció molt intensa.

L’hegemonia ideològica i cultural del neoliberalisme dóna força a la individualització enfront d’allò col·lectiu, afavorint per tant els retraïments dels que s’alimenta el corporativisme; a això li hem de sumar l’aïllament, fruit de l’actual desenvolupament de les forces productives, i que en el món pandèmic han vist incrementar, forçant situacions de treball aïllat a casa.

El sindicalisme de classe també es veu afectat i això ens situa davant la necessitat d’analitzar la realitat i debatre-la, des de diferents posicions, amb l’objectiu d’afavorir el desenvolupament del sindicalisme de classe que representa CCOO. Aquest és l’objectiu d’aquest número de PERSPECTIVA amb diferents aportacions.

Maig de 2021

 

Carlos Gutiérrez Calderón   @AlixDeRojas

Secretari de joventut i noves realitats de la feina de CCOO

 

 

El sindicalisme corporatiu té indiscutibles raons objectives que expliquen la seva existència. Els interessos particulars d’un determinat col·lectiu de treballadors units a factors com l’estatus professional, el poder per negociar les seves pròpies condicions al marge de la resta de treballadors o simplement el narcisisme de la diferència, són la condició de possibilitat per al seu sorgiment. Les pràctiques, experiències organitzatives i discursos associats en aquesta forma d’organització en el món del treball tenen una llarga data. No obstant això, les transformacions en l’escenari social i productiu que s’han desplegat durant les últimes dècades han promogut la seva difusió. En els nostres dies podem rastrejar aquesta corporativització en multitud de sectors i empreses, tant en el sector públic com en el privat.

Per la seva banda, el sindicalisme d’interès general és el model contraposat al corporativisme. Sense abandonar els interessos que són propis dels treballadors en la seva empresa o sector o per la seva professió, aquesta forma organitzativa aspira a afegir, articular i representar-los col·lectivament. Aquest és un procés, cal assenyalar, que no està exempt de contradiccions i tensions. El resultat és la configuració d’un projecte de classe i sociopolític que té com a horitzó la transformació de la societat. És a dir, que no es tanca en l’estret camp de joc de centre de treball i la taula salarial – no cal dir que és indispensable estar aquí -, sinó que aspira a condicionar les polítiques públiques i disputar el disseny de la societat. La consciència de classe i derivat d’aquesta la solidaritat entre aquells que viuen de vendre la seva força de treball, són els materials que permeten transmutar als treballadors, com si d’un fenomen d’alquímia es tractés, des de la seva preocupació al voltant d’uns interessos particulars a la seva mobilització per un interès general de classe.

Actualment, com va assenyalar Bruno Trentin, la solidaritat de classe ja no és un “pressupost d’idees unificadores; ni un valor al qual recórrer a cop de fe”. El sindicat, assenyala qui va ser secretari general de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro entre 1988 i 1994, referint-se per descomptat a sindicat de classe, ha d’afrontar la “crisi històrica del pacte de solidaritat que existia entre treballadors” i reconstruir la solidaritat de classe “literalment des dels seus fonaments”. Per tant, allò que explicava i promovia el trànsit dels interessos particulars a l’interès general de classe va començar a no operar com ho havia estat fent, havia entrat en crisi, tenint com a resultat la desarticulació corporativa del conflicte social inherent a les relacions socials de producció entre capital i treball. Cal preguntar-se el perquè.

Per indagar en les causes que expliquen aquesta situació és inexcusable explorar els canvis productius i socials que s’han succeït en les últimes dècades. I crec que cal abastar el conjunt de causes ja que cadascuna per si mateixa no pot explicar el fenomen. L’evolució cap a una organització de la feina fragmentada, potenciada per una regulació que ha obert la porta a una àmplia diversitat de situacions laborals, ha derivat en un univers de la feina subordinat cada vegada més complex: aturats, persones sense feina, precaris, etc. Amb tot l’encert, i una precisió de cirurgià, s’ha d’assenyalar que la classe obrera no ha estat homogènia, que l’heterogeneïtat és consubstancial en aquesta, com descriu de forma brillant Selina Todd en la seva obra “El Poble. Auge i declivi de la classe obrera”. En efecte, la classe per a si, és a dir, el subjecte social conscient de la desigualtat de poder i riquesa que el manté subordinat i dels seus interessos comuns, no es construeix a partir d’una situació homogènia en la seva vinculació a la feina, que per descomptat ajuda, sinó fonamentalment de la sociabilitat i vincles comunitaris amb els seus iguals, a partir dels quals construeix institucions que la produeix i reprodueix. La classe obrera, i per tant la consciència de si mateixa i la solidaritat, és una construcció relacional, cultural i simbòlica, com bé subratlla l’historiador E.P. Thompson en la seva vasta obra.

El neoliberalisme, que no és simplement una doctrina econòmica, ha suposat la ruptura dels llaços comunitaris i, per tant, de les xarxes de solidaritat. El 1987, Margaret Thatcher va manifestar que “la societat no existeix”. D’aquesta manera, situava en l’horitzó el que anava a ser l’objectiu de les polítiques públiques que s’han anat impulsant en molt diversos plans i que han suposat la descomposició progressiva dels vincles i formes de sociabilitat que animaven el naixement de la solidaritat i que són el suport del sindicalisme de classe.

Aquest projecte d’enginyeria social ha tingut gran èxit. Hem assumit el projecte antropològic neoliberal que és profundament individualista, com posa de manifest Ana Iris Simón en el seu llibre “Fira” en què ens presenta reflexions polítiques de gran calat a partir dels records de la seva infància. Tots vam sortir a “comprar” a un mercat d’identitats diverses, per definició parcials, i fins a cert punt en competència, que no promou els vincles comuns associats a la identitat de classe, com així va raonar Daniel Bernabé a “La trampa de la diversitat”. O com aquell assessor polític a la pel·lícula “NO”, dirigida per Pablo Larraín, sobre la campanya del plebiscit a Xile de 1988, el qual ens recorda que vivim en un sistema aspiracional i en competència en què “qualsevol pot ser ric; ull no tots, qualsevol; no es pot perdre quan tots aspiren a ser AQUEST qualsevol”.

Aquest còctel d’individualisme, identitats, competència i aspiracions, unit a un procés en el qual el treball ha anat perdent centralitat en un context en què els mecanismes d’intermediació social estable es troben en crisi, ha abonat el terreny per a una creixent desarticulació corporativa del conflicte social i la pèrdua de pes del sindicalisme de classe. Des d’aquesta realitat hem d’afrontar els desafiaments del present.

La crisi sanitària i les seves conseqüències socioeconòmiques han obert una etapa de tensions i disputes pel disseny i la construcció de l’Espanya per a les pròximes dècades. Ens trobem davant d’un nou punt d’inflexió en la història del nostre país equiparable al que va suposar en el seu moment el Pla d’Estabilització, els Pactes de la Moncloa o l’entrada a la Unió Europea. En aquest escenari entren en pugna les forces que volen aprofundir en el model neoliberal i, per tant, avançar en la desigualtat social; davant d’altres que aspiren a construir una societat igualitària com a condició de possibilitat perquè tota persona pugui desenvolupar-se en llibertat i exercir els seus drets democràtics.

El món de la feina no pot quedar-se al marge d’aquesta contesa i ha d’assumir el seu paper i concórrer en aquesta pugna que s’està desplegant. En aquest sentit, el sindicalisme corporatiu amb la seva estretor de mires no té res a dir sobre aquest particular. No obstant això, el sindicalisme de classe i de caràcter sociopolític, des de la seva genuïna aspiració de transformació de la realitat ha de jugar un paper proactiu i clau en aquesta cruïlla de camins a què la societat espanyola, però també el conjunt de la Unió Europea, s’enfronta. És el moment de fer un pas al front.

Maig de 2021

 

 

Marc Andreu Acebal

Periodista i historiador. Director de Centre d’Estudis i Recerca Sindicals (CERES) de CCOO de Catalunya

 

 

“Si algú de la meva secció fes vaga, jo el penjava dels ous”. Pronunciat per un cap intermedi amb tics autoritaris i ambicions de créixer professionalment, el comentari podria ser atemporal, fins i tot inventat, i serviria per a molts àmbits. Però la frase és real, textual, pot datar-se fa poc més d’una dècada i ha de situar-se en la redacció d’un important mitjà de comunicació tan sols poques hores abans que expirés el termini de negociació d’un ERO i que s’iniciés, al  tall de la mitjanit, una vaga convocada pel comitè d’empresa amb ampli suport de l’assemblea de treballadors i treballadores.

Finalment ningú va ser penjat perquè no hi va haver vaga, sinó acord in extremis, i es van pactar acomiadaments i indemnitzacions. Encara que això no va impedir que alguns treballadors que es van anar al carrer haguessin de passar per gabinets jurídics i tribunals per aconseguir cobrar el que els corresponia i era just però l’empresa escatimava. L’acord d’aquesta mitjanit tampoc va evitar, poc després i en anys successius, nous ERO’s, més rebaixes salarials i pèrdues de condicions laborals, canvis de propietat i reconversions diverses en aquest mitjà de comunicació. Una entre tantes empreses d’aquest i d’altres sectors- que es van emborratxar en els anys 90. I que, a part de modernitzar-se en el camp tecnològic, no van saber veure que el veritable efecte 2000 vindria amb gairebé una dècada de retard però no en forma de canvi de dígit o de segle, sinó de gran crisi econòmica i de nous paradigmes i relacions en el món del treball.

Aquest mitjà de comunicació i els seus treballadors, com en tantes altres empreses, experimentaven amb la informatització i la digitalització creient-se aliens o immunes als avatars productius i als canvis i inclemències socials de la globalització, primer, i de la crisi econòmica, després. En definitiva, estaven molt distants de la realitat tant del món del treball com de les relacions socials i interessos de propietat intrínseques al sistema capitalista. Dit així sona molt abstracte, teòric o fins i tot ideològic, però això es concretava cada dia a les notícies d’aquest mitjà, de línia editorial teòricament progressista i amb provada capacitat d’incidència política tot i que sense gaire interès, temps ni espai per cobrir informacions sobre conflictes laborals . I no diguem ja per incidir en ells en favor de la classe treballadora.

“Això no va amb nosaltres”, pensaven en general els periodistes, un gremi com tants altres propens al corporativisme. De fet, res ho il·lustra millor que la convocatòria d’una reunió de secció sindical de CCOO en el marc del conflicte laboral esmentat. Malgrat el delicat moment, ja que van ser convocats per correu electrònic tots els afiliats i afiliades d’aquesta empresa del sector de la comunicació, a la cita van acudir sobretot treballadors de tallers i de les àrees d’administració i informàtica, però només un parell de redactors. No és que fossin legió els periodistes amb carnet sindical, però haver-los, els hi havia. Dels solament dos que van respondre, un estava en situació de prejubilació i l’altre era més jove. I també una mica més ingenu: creia que entre els seus companys amb passat combatiu i amb afilat discurs crític, bé fos en elaborar peces informatives o bé en tertúlies (de radiotelevisió o de màquina de cafè, tant munta, munta tant), hi hauria més consciència de classe. Però res d’això.

Veure un president de comitè d’empresa acabar mandat per convertir-se al poc a subdirector i, més tard, escalar cap avall amb sou minvat per les retallades i les seves circumstàncies no deixa de ser xocant. I veure al cap de tics autoritaris i amb ous per tallar ous de vaguistes ascendir també, en aquest cas cap amunt, en aquest i altres mitjans, gràcies a les seves suposades credencials progressistes, no deixa de sorprendre. De la mateixa manera que haver d’explicar a col·legues de professió per què un afiliat a un sindicat té assessorament legal gratuït de la seva organització mentre que un treballador que no ho està pot ser assessorat amb la mateixa eficàcia però ha de pagar pel servei rebut, com ho faria en qualsevol bufet d’advocats, demostra que queda molta pedagogia per fer. Fins i tot entre els que se suposa que saben una mica de tot i es dediquen a explicar les coses i a informar als altres. En definitiva, tot això fa pensar molt sobre el gremi dels periodistes i sobre el corporativisme gremial en general que massa vegades impera en el món del treball.

Passar del gremi al sindicat és el que històricament va fer forta a la classe treballadora. Ho resumeix múltiples exemples, des de la famosa revolta dels teixidors de Silèsia de 1844 -amb poema dedicat per Heinrich Heine i llibret teatral del premi Nobel, fill i nét d’obrers tèxtils alemanys, Gerhart Hauptmann- a l’efectiva reorganització de la CNT al  Congrés de Sants de 1918, amb la creació del sindicat únic o d’indústria en substitució de les agrupacions de ram o ofici. I malgrat aquesta modernització clau per al sindicalisme, que entre altres beneficis va portar aparellada la possibilitat de sortejar alguns dels vicis del corporativisme, tampoc es pot afirmar que l’organització gremial o corporativa fos intrínsecament dolenta en origen.

De fet, hi ha historiadors -començant per Josep Fontana en el seu molt recomanable llibre pòstum Capitalisme i democràcia (1756-1848). Com va començar aquest engany (Crítica/Edicions 62, 2019) – que defensen que, en les albors de la revolució industrial, va ser precisament la destrucció de l’organització gremial del món del treball heretada de l’Edat Mitjana i del mercantilisme de l’Edat Moderna la que va possibilitar, almenys en part, la desregulació d’unes relacions socials i de producció que és intrínseca, al costat de l’esclavitud i a l’usura o especulació financera, al sistema d’acumulació i explotació capitalista. Traient lliçons de l’experiència anglesa dels segles XVIII i XIX, Fontana explica que l’expropiació capitalista i fabril de les tasques dels treballadors d’ofici que constituïen la part essencial de la força de la feina a l’inici de la Revolució industrial “es va veure facilitada per l’ajuda dels governs que, per afavorir els interessos dels empresaris capitalistes, van dificultar l’expansió de la producció domèstica i de la petita manufactura”.

Un aspecte essencial d’aquell procés, precisa Fontana, “va ser la prohibició de les Trade Unions, les associacions de membres de cada ofici, que fixaven les regles del treball i de l’aprenentatge, alhora que els salaris i els preus justos, d’acord amb les velles tradicions dels oficis”. No és casual que després, i encara avui, en el món anglosaxó els sindicats es designessin amb la denominació (posem que gremial) de Trade Unions. Autors com Charles F. Sabel i Jonathan Zeitlin sostenen que no totes les vies de progrés industrial passaven necessàriament per la fàbrica. Proposen, en conseqüència i en paraules de Fontana, “abandonar el vell relat que contraposava un antic règim de control gremial i producció manual domèstica amb una modernitat marcada per la llibertat de mercat, la mecanització i la fàbrica”.

Sigui com sigui, el paradigma fabril es va imposar al llarg de segle XIX i el fordisme el va perfeccionar al segle XX. Amb el que segurament no comptava inicialment el capitalisme és que, quan el sindicalisme va substituir al gremialisme com agregador i articulador de demandes, reivindicacions, relacions i lluites laborals, el sistema es veiés amenaçat en el seu lliure albir. O, per ser més precisos, amenaçat en el seu compte de beneficis, i sempre a costa de l’explotació de la classe treballadora (i dels recursos naturals de la planeta, encara que la gravetat d’això trigaria més en generar consciència crítica). La resposta del capitalisme va ser, quan així li va convenir, aparcar el liberalisme que li donava cobertura ideològica per donar suport a altres ismes menys compatibles amb la democràcia i que, curiosament, portaven en cartera la imposició d’un corporativisme modern que no era ja gremial, sinó de tall molt més individualista o gregari, accepcions aparentment contraposades però que en segons quins contextos socials es complementen bé.

El feixisme en general, i el franquisme a Espanya, van ser en el seu moment els grans valedors del corporativisme com a articulació del món del treball i, en definitiva, com a antítesi o antídot de el sindicalisme i, en última instància, com a negació del conflicte de classes i de la sempre tensa relació capital-treball. Amb l’excepció de camorristes, d’arribistes sense escrúpols i dels denominats cincopuntistas de la CNT en els anys 60 -que amb prou feines van ser quatre gats-, a ningú van enganyar les operacions de camuflatge semàntic que el feixisme va intentar a Espanya sota l’etiqueta, primer, del nacionalsindicalisme falangista o, després, sota les sigles de la CNS (Confederació Nacional de Sindicats). No eren altra cosa que l’expressió d’un verticalisme tan corporatiu en el món sindical com ho va ser, en el món polític, la democràcia orgànica de “l’Estat autoritari i corporatiu” franquista, que ni tan sols va ser original, sinó una basta còpia del sistema corporatiu del feixisme italià. Les Corts Espanyoles, el pseudoparlament franquista, no votaven: els seus procuradors es triaven a dit d’entre les entitats corporatives per terços, un dels quals portava etiqueta sindical. Sort va haver de que les Comissions Obreres van néixer per carregar-se el verticalisme, des de dins i fora, amb acció sindical veritable i una exemplar lluita sociopolítica per les llibertats i la democràcia.

Avui, en ple segle XXI, el món és un altre. Però així com la ultradreta ha tornat, el corporativisme també; fins i tot li ha precedit com a alternativa d’enquadrament de treballadors que no es reconeixen a si mateixos sota el concepte de classe i, en conseqüència, menyspreen o ni tan sols es plantegen l’opció de sindicar-se. Ja s’encarreguen, des de fa molt de temps, els detentors de l’hegemonia cultural, via mitjans de comunicació i creadors d’opinió, de desprestigiar el sindicalisme per deixar el camí expedit al corporativisme. A vegades fins i tot amb la col·laboració, per acció o omissió, d’algunes pràctiques o organitzacions sindicals. Es dóna de vegades en la funció pública o en grans empreses i sectors estratègics, per exemple, que són o haurien de ser bastió del sindicalisme de classe i confederal però també són terreny abonat al corporativisme. I és també, sense anar més lluny, el cas del periodisme que serveix de penjador inicial en aquesta reflexió.

La paradoxa és que mentre l’individualisme avança en el món laboral i troba en el corporativisme el seu suport o enquadrament col·lectiu quan sorgeixen problemes, aquest fenomen no només afecta als que, per posició en el mercat de treball, tenen poc o molt a perdre, sinó que penetra també entre els que no tenen res a perdre perquè precisament no tenen. Ni tan sols treball, en molts casos. O tot just treball mínimament digne i en condicions de ser qualificat com a tal. És el cas dels riders o treballadors i treballadores de plataforma, per exemple, de què un interessant estudi recent de CCOO de Catalunya fa una bona radiografia qualitativa. Alguns d’aquests riders, com va passar abans o succeeix també ara amb altres col·lectius, insisteixen convençuts a reconèixer-se corporativament com a autònoms -ja ni tan sols emprenedors, la qual cosa prova que el llenguatge, fins i tot l’eufemístic-propagandístic, té també els seus límits- abans que com a treballadors. Quan, en realitat, ells són els nous teixidors de Silèsia i treballen o viuen sotmesos a condicions d’explotació (el que no exclou l’autoexplotació) de les quals només l’autoorganització i l’acció sindical els pot treure.

Potser és la possessió d’una potent eina tecnològica com el telèfon mòbil i les seves aplicacions -com per a altres ho va ser potser abans un cotxe amb llicència de taxi o un camió o furgoneta de transport, però mai una màquina de cosir a casa (i aquí el gènere potser explica alguna cosa) – el que, a manera d’èmul de l’habitatge propi que era al seu torn el taller de producció en les albors del capitalisme, determini per a algunes persones certa mentalitat gremial o corporativa. Això és així en absència no ja de fàbrica on socialitzar-se col·lectivament com a treballadors i adquirir consciència de classe, sinó per efecte d’un individualisme que fa temps que ha calat en molts àmbits de la societat. I que, entre les seves moltes expressions, ja que el llenguatge marca empremta i rares vegades és innocent, es declina en aquest concepte tan gastat d’emprenedoria (o d’start up, en clau més moderna) que tanta fortuna ha fet però que ni tan sols arriba a la franja d’empresari; no diguem ja de capitalista. Això sí, els emprenedors, encara que treballin molt, tampoc són treballadors a l’ús, perquè casen millor amb la categoria de autònoms a seques, potser amb l’esperança d’arribar ni que sigui a PIME.

En qualsevol cas, que el centre de treball tendeixi en molts casos a desaparèixer -o a deslocalitzar-se per geolocalitzar-se en la mateixa persona que treballa sota la forma d’ordinador portàtil, de telèfon mòbil o fins i tot de teletreball contribueix, sens dubte, a l’individualisme. I, de postres, afavoreix l’aparició de corporativismes nous o diferents no ja als de matriu feixista, sinó als que històricament s’han associat també amb certes professions liberals o determinades categories laborals, fins i tot de la funció pública. En aquestes últimes modalitats, el corporativisme laboral ve en gran part definit, marcat o facilitat bé per l’estatus de prestigi professional (metges, advocats, catedràtics, periodistes, treballadors de banca…) o bé pel grau d’estabilitat i blindatge en el lloc de treball que funcionaris de tota mena i condició tenen i que, erròniament, els pot induir a pensar que estan per sobre de la resta de treballadors i treballadores. Fins arribar a una espècie de categoria corporativa que, a hores d’ara, poc té a veure fins i tot amb la vella noció d’aristocràcia obrera o aristocràcia del treball.

Hi ha qui comença a parlar fins i tot del risc d’uberització de llocs de treball qualificats, cosa que fins ara era impensable però que potser sigui una de les conseqüències de la implantació del teletreball forçada per la pandèmia i de les dificultats de prendre el pols comunitari i desenvolupar l’acció col·lectiva, no exclusivament sindical, derivades de la desaparició de centre de treball físic. Està per analitzar que pas més enllà a aquests processos pot suposar la robotització integral del treball, més enllà de la que ja està implantada en moltes cadenes de producció. En canvi, es parla poc del risc de corporativisme que comporta el fet que el teletreball sol deixi espai a les relacions sociolaborals o de companyonia per vies virtuals, siguin a través dels grups de whatspp o del que sigui.

Amb tot de bo que tenen les xarxes socials virtuals, si alguna cosa difícilment podran suplir és el factor humà de les relacions personals de carn i ossos. Aquestes tenen enorme importància com anticossos enfront del corporativisme i el seu estadi inferior que, encara que pugui semblar increïble o contradictori, és directament el de l’exclusió, per l’efecte d’aïllament laboral i fins i tot psicològic que suposa deixar de pertànyer, pel motiu o circumstància que sigui, al gremi o corporació. El sindicalisme té el repte de pensar i implementar estratègies que permetin articular els treballadors en tant el que són, és a dir, classe social, i no com a òrgans cada vegada més solts o inconnexos d’un cos indefinit o amorf que produeix no ja béns, productes, serveis o coneixements sinó, simplement, beneficis per a algun ens o corporació al seu torn també molt difícil de definir sota el concepte clàssic d’empresa. I això val tant per a una gran multinacional com per a una plataforma digital.

Com explicava recentment en una entrevista al digital Crític la professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i especialitzada en sociologia de la feina i del gènere Sara Moreno, “l’àmbit laboral és un dels espais de socialització més importants i, inevitablement, el teletreball comporta el risc d’atomització i individualització de les relacions laborals, una tendència de fons molt forta que només es pot contrarestar a partir de la capacitat de ressituar-se que tinguin els agents socials”. La plataformització del treball, qualificat o no, que passa per l’interès de l’empresa o del capital -que ja fa temps que pot no tenir rostre i ara es manifesta, per exemple, sota la forma de fons d’inversió- que el seu treballador es quedi a casa o es converteixi en un fals autònom, porta a la individualització més absoluta de les relacions sociolaborals. I desdibuixa qualsevol capacitat o estratègia d’organització i resposta col·lectiva que no sigui la d’un corporativisme de nou encuny en el món del treball i per a res desitjable des d’una perspectiva no ja sindical o d’esquerres, sinó simplement humanista i solidària.

No serveix, doncs, aquesta actitud del “això no va amb nosaltres” que els periodistes d’abans (o altres treballadors d’altres sectors) podien adoptar davant d’un conflicte laboral perquè es creien blindats dins d’un gremi amb privilegis corporatius. Les solucions individuals davant de problemes socials simplement no existeixen. I si la solució col·lectiva passa pel corporativisme tampoc és solució veritable, perquè pot satisfer a uns pocs durant un temps però no a la majoria i amb perspectiva de futur. I més quan avui, a l’igual que en altres èpoques, el corporativisme no és per a res solidari i està més al servei del capital i de l’explotació laboral que de la regulació social i l’autodefensa dels treballadors que els gremis d’artesans i oficis van poder exercir en les albors del capitalisme, quan encara no existia el sindicalisme. Reforçar i reinventar aquest és el que toca ara. Això sí va amb nosaltres.

Maig de 2021

 

Carmen Juares

Responsable de Noves Realitats del Treball i Precarietat. CCOO Catalunya

 

 

Com sabem, vivim un moment en què estan apareixent noves formes de treball en el marc d’un mercat laboral fragmentat. Fruit d’aquest context estan apareixent en bastants sectors situacions de neocorporativisme. L’altre dia una periodista em preguntava si existia encara un model de sindicat capaç d’agregar els interessos diversos des de la realitat múltiple de centre de treball, fins a convertir-lo en una proposta d’acció confederal i solidària de classe. Em va semblar que era una pregunta vàlida i d’actualitat, i intentaré llançar algunes breus idees com a resposta.

Un exemple del context a què em referia anteriorment ho estem trobant durant les nostres actuacions en el sector del repartiment de plataformes digitals. Es caracteritza per unes dures situacions de precarietat laboral, en el qual els treballadors no tenen un centre de treball, la majoria no es coneixen entre ells i en el que ni tan sols existeix el reconeixement de la relació laboral per part de l’empresa.

En aquest sector hi ha diverses associacions de treballadors de repartiment que diuen defensar els drets de les i els treballadors de el sector. Aquestes associacions defensen un model neocorporativista, i estan a favor d’aquesta nova modalitat d’externalització dels costos i els riscos laborals a les persones treballadores. Amb la seva visió túnel només centrada en el treball de repartiment en plataformes digitals, no són capaços de veure com aquest model depredador de model de negoci de plataformes de repartiment avança ràpidament cap a altres sectors, precaritzant les condicions laborals i fent competència deslleial a empreses del mateix sector, i amenaçant el nostre sistema de seguretat social i de benestar.

És freqüent observar en aquestes associacions corporativistes una manca de visió global sobre els diferents aspectes que afecten la vida de les persones treballadores, a més de personalismes i relacions de dependència i subordinació cap a l’empresa. Part de la seva activitat se centra en contribuir a generar una imatge distorsionada i errònia dels sindicats de classe entre les persones treballadores, per generar desconfiança i recel per part de les persones treballadores.

El model que defensem des de CCOO es basa en un sindicalisme de classe, general i no corporativista, ens permet tenir una visió global sobre què inclouen les problemàtiques laborals de centre de treball, però també aquelles qüestions que tenen incidència en la qualitat de vida de la persona treballadora. Ser un sindicat de classe que prenem tots els sectors laborals ens permet tenir presència sindical en nombrosos centres de treball, podent utilitzar tot aquest coneixement i força sindical per convertir-nos en generadors de drets d’aquells sectors laborals que pateixen condicions laborals dures i de manca de drets.

Un exemple d’aquesta solidaritat i de la defensa dels interessos generals de les i els treballadors van ser les diferents accions que la nostra representació legal en empreses de restauració van dur a terme durant la pandèmia. L’objectiu era ajudar a reduir des dels seus centres de treball el risc de contagi per COVID-19 en treballadors i treballadores de repartiment de plataformes digitals.

Aquestes iniciatives van incloure la sol·licitud des de la nostra secció sindical a les direccions de les empreses per sol·licitar que en cas que un treballador de repartiment ho necessités, se li poguessin proporcionar guants, gel desinfectant i màscares, així com que se’ls permetés accedir al local perquè poguessin rentar-se les mans. Algunes empreses van respondre a la sol·licitud, van proporcionar EPIs a les persones treballadores i van permetre l’accés al local per rentar-se les mans.

La precarització del món del treball i la fragmentació de classe, de què el cas dels riders és un exemple contundent, conforma el context en què ens movem actualment, i que té molt a veure amb els intents per part del neoliberalisme per reduir el paper del sindicalisme com a agent sociopolític. Considero que integrar la diversitat del món del treball davant el nou corporativisme i les tendències individualistes és un dels nostres majors reptes que afrontem. Hem de ser capaços, des de l’acció confederal i solidària de classe que representa CCOO, de generar propostes que serveixin per encarar les dificultats que suposen les noves formes de treball i un mercat laboral fragmentat i en permanent canvi, donant-los forma d’acció sindical col·lectiva.

Maig de 2021

 

Esther Avila

Secretària General FSC Extremadura

 

 

Per a una societat que se sustenta cada vegada més sobre la contínua competitivitat en qualsevol àmbit de la vida, seria una quimera pretendre que aquesta madurés obviant el corporativisme. La nostra cultura del reconeixement, de necessitats imposades no essencials i d’allò irracional més i més sense saber molt bé per què, ens aboca a la recerca de suports que ens facilitin la consecució dels nostres èxits.

En qualsevol nivell al llarg de la nostra vida tenim la possibilitat de veure’ns reflectits en aquests exemples, encara que no necessàriament per imposició social, normalitzant de manera superlativa allò del “primus inter pares” fins al punt d’incentivar a l’individu des de la més tendra infància pel simple fet d’aconseguir-ho, en lloc de el sa foment de la participació i del gaudi del seu desenvolupament i la indicació de la resta de possibilitats que aporta la vivència del procés.

Una vegada que aquesta necessitat de reconeixement, valoració pública, necessitats materials o immaterials es troba tan interioritzada com per convertir-se en part indissoluble de la persona, és evident que influirà decisivament en les decisions necessàries que portin a aquest fi i les accions que desenvolupi al llarg de la seva vida en aquest sentit. Així les coses, és inqüestionable que qualsevol persona que tingui definit aquest objectiu buscarà l’obtenció d’aquesta recolzant-se en altres actors sempre que això garanteixi o faciliti la seva consecució.

D’altra banda, cada dia comprovem que un grup de persones organitzades i ben orientades pot aconseguir un gran nombre d’encerts en benefici propi o de tercers. No obstant això, reconeixent en això el corporativisme, el biaix de la defensa d’interessos (del grup o sector professional) que li són propis i que a priori no hauria de tenir una altra connotació més enllà de la de ser una altra reivindicació, s’allunya, per pròpia definició, d’una causa favorable a tercers en no considerar les implicacions o perjudicis que poguessin causar-los.

I en aquest punt comença a assenyalar-se la prosperitat de la confrontació que deriva de l’auge d’aquests corporativismes, que portats a l’àmbit sindical augmenten exponencialment a l’atzar no només de les condicions laborals que es reivindiquen, sinó també d’altres interessos quan es tracta de sindicats corporatius.

Aquest corporativisme, fins i tot en l’àmbit intern d’un sindicat de classe, encara pot contribuir a la consecució dels principis bàsics del moviment sindical, sempre que no s’abandoni la lluita pels interessos de la classe obrera (tota), la unitat sindical, i a més mantingui la seva independència política i la indispensable democràcia interna en la seva estructura i funcionament. El parany de l’individualisme i la competència han debilitat en excés aquests principis bàsics del moviment sindical, que han de continuar sent la rosa dels vents a la nostra carta de navegació, permetent-nos mantenir la identitat de classe de què ens nodrim.

No obstant això, no és tasca senzilla unir l’interès conjunt de molts col·lectius immersos en la rutina de primer allò meu, coneixedors de la seva capacitat com a lobby de pressió en àmbits determinats i immiscuïts per la inèrcia social al món més individualista que fins avui s’ha conegut. Convindria per tant buscar la manera de tancar l’aixeta que s’obre amb aquesta actitud de defensa a ultrança de la solidaritat interna dels interessos dels membres d’alguns col·lectius, que podria retallar les possibilitats respecte d’altres amb els quals es compartís àmbit o context reivindicatiu. Avui se segueixen assenyalant determinades diferències entre persones treballadores on no hauria d’haver i hem d’evitar en tot el possible, traslladar a l’intern del món sindical la confrontació, la crispació i els extrems que s’han instal·lat a la societat, que més enllà d’intercedir per un bé comú de i per a la ciutadania, ho fan just pel contrari.

Som fidel reflex de la societat en què vivim i ens queda per realitzar un intens treball pedagògic, dins i fora de l’organització, que ens reverteixi a la importància del significat de la solidaritat dins la nostra pluralitat (intrínseques ambdues al sindicalisme de classe que a estones hem perdut de vista entabanats pel sistema) i dels principis sobre els quals se sostenen les CCOO.

Maig de 2021

 

Cecilio Aperte

Secretari General FSC Navarra

 

 

Des del meu punt de vista hi ha, al menys, tres formes d’exercir el corporativisme en l’actuació sindical: La dels sindicats professionals d’aquells àmbits en què tenen ampli poder de pressió; la dels sindicats professionals que no tenen la capacitat d’incidir de manera significativa en el procés productiu i la dels sindicats nacionalistes.

De tant en tant solem escoltar a persones treballadores que afirmen estar afiliades a un sindicat corporatiu perquè és qui millor pot defensar els seus drets en conèixer profundament quines són les seves necessitats en el lloc de treball. Això, a més d’un plantejament erroni, denota una profunda insolidaritat i sol plantejar-se per treballadors de col·lectius que, en funció de la seva posició en la cadena de producció, tenen una capacitat de pressió especial.

De la mateixa manera, hi ha qui s’organitza en sindicats nacionalistes “perquè són d’aquí”, sense tenir en compte que les contraparts també ho són i per allò que, amb la independència s’acabaran els problemes de les persones treballadores; en aquesta part, alguns sindicats nacionalistes, fins i tot en les reivindicacions que comparteixen amb els sindicats de classe, pretenen diferenciar-se d’aquests incorporant reivindicacions que facin impossible la unitat d’acció amb aquells (ruptura de la caixa única de la seguretat social, Estatut dels Treballadors autonòmic, etc).

A cap persona se li acudiria dir que lluita per un marc riojà de relacions laborals però sembla comprensible que ho faci pel marc basc de relacions laborals; com si les persones que treballen a Àlaba haguessin de tenir obligatòriament millors drets que aquelles que ho fan a la veïna Rioja i com si negociar a Euskadi suposés obligatòriament la garantia d’arribar a alguna cosa millor.

El mateix passa amb els treballadors d’un taller de RENFE o les persones que condueixen trens a la mateixa empresa. Els primers, mai tindrien un sindicat corporatiu i s’organitzen en sindicats de classe ja que la seva força està en la defensa col·lectiva i general dels seus drets i els de la resta de persones que treballen en la mateixa empresa i en altres; els segons, s’organitzen majoritàriament en un sindicat corporatiu i utilitzen l’argument de l’especificitat per reivindicar millores exclusives per al col·lectiu representat en el sindicat corporatiu, sense tenir en compte, o potser per això, que els seus drets de caràcter general, els de les seves parelles, filles i fills són defensats de manera col·lectiva i general per les persones treballadores organitzades en els sindicats de classe. El meu, meu, i el teu, dels dos.

Reclamar per a si la professionalitat per part dels sindicats corporatius, com si els treballadors d’aquests col·lectius que decideixen organitzar-se en un sindicat de classe fossin menys “professionals” que els que s’organitzen en el sindicat corporatiu, torna a ser una forma d’amagar la profunda insolidaritat i el nul interès de millorar les condicions de vida i treball de la resta de les persones treballadores perquè certament, utilitzant la seva força en defensa exclusivament dels seus drets pot veure’ls augmentats de manera notable i si s’hagués utilitzat aquesta capacitat de pressió en la defensa dels els drets del conjunt de l’empresa, la seva pròpia millora s’hagués vist limitada; si en una gran empresa, un col·lectiu petit té capacitat de paralitzar la producció, aquesta estarà temptada, per poc que el collin, a millorar les condicions d’aquest petit col·lectiu per desactivar la mobilització, tota vegada que això tindrà un cost molt inferior a millorar les condicions del conjunt de l’empresa.

Per això, aquest tipus de sindicats corporatius s’implanten i tenen èxit entre les persones treballadores de col·lectius molt concrets i que tenen una gran capacitat de pressió: pilots d’avió, maquinistes de tren i policies s’organitzen majoritàriament en sindicats corporatius mentre el personal de terra, qui repara les locomotores i qui recull les escombraries a la mateixa localitat que el policia municipal s’organitzen en sindicats de classe.

Sense perjudici de les renúncies a les quals en moltes ocasions es veu sotmès, el sindicat corporatiu funciona entre aquests col·lectius de persones treballadores i aconsegueix millorar els seus drets perquè només s’ocupa de les millores que de manera exclusiva afectaran als seus representats, perquè de la resta de drets, d’aquells drets que afecten per igual al conjunt de les persones treballadores, també a les que s’organitzen en els sindicats corporatius, vacances pagades, prestació d’atur, jubilació, assistència sanitària, etcètera, ja s’han ocupat i se seguiran ocupant els sindicats de classe i aquelles persones que s’organitzen en ells.

Què passaria si totes les persones ens organitzéssim en sindicats corporatius i desapareguessin els sindicats de classe i quin sentit té organitzar-se en els sindicats professionals que no tenen la capacitat de paralitzar el procés productiu ho deixarem per a una altra reflexió.

Maig de 2021

Carmen Martínez Perza

Jutgessa Penal

El corporativisme té les seves arrels en la tradicional agrupació de treballadors per gremis, si bé el seu desenvolupament més modern, a Europa i Espanya, va ser en les primeres dècades del Segle XX com a reacció enfront de l’Estat liberal pur, de tall individualista, en una època sumida en una profunda crisi després de la I Guerra Mundial. Assenyala Eduardo Aunós, jurista que va arribar a ser ministre amb Miguel Primo de Rivera i va presidir a Ginebra la XIII Conferència Internacional de Treball “L’estat corporatiu significa, davant de l’antic Estat individualista, nascut de la revolució francesa, la possibilitat d’un nou tipus de estat, que no vol donar-ho tot a l’individu, ni reconèixer-lo com únic factor capaç de decidir sobre els seus destins, sinó que pretén que l’individu actuï concentrant la seva activitat dins dels cossos especialitzats i representatius de la seva categoria de treball, i que aquests cossos vagin a confluir en l’organització i ordenació de l’Estat. En el joc d’aquests termes: individu, corporació, Estat, rau tota l’arquitectura de l’Estat corporatiu“¹

Malgrat tots els embats soferts per part, principalment, del feixisme i del marxisme, aquell Estat liberal tradicional no va desaparèixer completament. Per contra, va saber anar donant els passos necessaris en cada moment mostrant una capacitat d’adaptació inimaginable. Superat el feixisme, amb el moviment obrer i les tesis marxistes i socialistes, l’Estat liberal va anar dotant a les ciutadanes i ciutadans de drets socials (drets sindicals, dret a l’educació, dret a la salut, dret a l’habitatge), més enllà dels drets individuals tradicionals com el dret a la llibertat o a la propietat, arribant al que es va anomenar Estat social o Estat de Benestar, que es va desenvolupar després de la II Guerra Mundial. El moviment obrer, les lluites sindicals, van ser determinants en la construcció d’un model d’Estat que, més enllà de les llibertats i drets tradicionals, conscient de les desigualtats socials generades pel capitalisme, perseguia la igualtat efectiva de totes les persones i atorgava a l’ estat la responsabilitat de propiciar-la a través d’intervencions públiques. Com en altres ocasions, l’Estat espanyol no va seguir exactament el mateix ritme, ja que el fet que la democràcia actual no naixés fins a la Constitució de 1978 va ser per a aquest assumpte de la màxima transcendència.

Però l’Estat de Benestar, a partir de la crisi del petroli, a partir de la dècada dels 80, va entrar en un profund declivi, situació que s’ha anat augmentant amb els greus problemes d’atur de les societats occidentals (especialment greu a Espanya), per tal de l’era del fordisme, amb la crisi econòmica de 2008 i amb la present crisi causada per la pandèmia de l’COVID 19. Fins a tal punt l’Estat de Benestar ha retrocedit, que són nombroses les veus que afirmen que ha desaparegut, cedint per donar pas a l’Estat neoliberal actual sustentat en els corrents més individualistes. No podem negar que aquest procés ha estat dominat en el món occidental per un petit nombre de corporacions internacionals o grans capitalistes, que han vist aclarit el seu camí per la immobilitat de les classes treballadores (en les que s’inclouen les persones en atur).

Construïm un món atomitzat, cada individu es mou dins del seu espai d’interès i s’agrupa amb els seus iguals, perseguint privilegis sobre les altres persones i grups, que es viuen com a competidors. En l’última dècada han augmentat preocupantment les desigualtats a Espanya, amb un gran increment de les persones en situació de pobresa, mentre que els més rics han vist augmentada ostensiblement les seves fortunes. No obstant això, les lluites socials ja no són lluites col·lectives-comunitàries imbuïdes per la consciència de classe i la solidaritat, són lluites col·lectives corporatives empastifades d’individualisme amb un substrat egoista. Una mena de “per sortir a la superfície, no m’importa si la resta s’enfonsa”. Això succeeix en tots els àmbits professionals i laborals, quedant els grups més febles a la intempèrie. És molt significatiu el que passa, per exemple, en l’àmbit del funcionariat: els sectors de l’educació, la sanitat, el sistema penitenciari, l’administració de Justícia… fan lluites sectorials sense mirar, normalment, més enllà de la seva visera.

El corporativisme mai va marxar completament de l’Estat espanyol, aquí hi ha els sindicats sectorials o els col·legis professionals, però en els últims temps està tornant amb força. La soledat amb la qual cadascú està abordant la pandèmia, l’enclaustrament en què ens estem acostumant a viure, la reducció dels espais vitals més enllà de les xarxes socials, són el millor brou de cultiu per a això. En definitiva, les lluites sindicals en majúscules corren el risc d’anar quedant en l’oblit i s’està minvant el poder de negociació de la classe treballadora. Per contra, s’està abonant el terreny perquè continuïn empitjorant les condicions laborals i la desocupació davant d’un poder econòmic en mans de cada vegada menys persones.

El model econòmic i social capitalista neoliberal té tal capacitat d’adaptació que és capaç de convertir les amenaces en fortaleses. Estem construint un model atomitzat, sense pretensions de solidaritat amb l’altre, sense consciència de classe. El corporativisme, un dels corrents que en el seu dia va néixer amb vocació de constituir-se en alternativa al capitalisme liberal individualista i al comunisme, que va ser adoptada pel feixisme, finalment s’ha convertit en sustentació del sistema neoliberal actual.

Es precisen reflexions profundes en el si dels sindicats de classe i una presa de consciència de cap a on condueix el camí emprès i dels horitzons buscats. Posar frens a l’acció corporativa fomentant planejaments més globals és l’únic camí que té el món del treball per marcar la seva pròpia agenda dirigida a la Justícia social.

¹ AUNÓS, E., El estado Corporativo. 1928, pág.15

Maig de 2021

Aquell arbre que no ens deixa veure el bosc…

 

José Antonio Pérez

Coordinador Sector Mossos Esquadra FSC-CCOO Catalunya

 

 

Des de molt abans del que coneixem com el que alguns van anomenar “democràcia orgànica”, són moltes les definicions que descriuen el concepte de corporativisme en els nostres dies, moltes les maneres d’interpretar el seu significat, però sobretot, moltes són també les maneres de aplicar-lo en les empreses.

Però, de quina manera influeix el corporativisme a la nostra vida laboral? Potser la manca de cultura sindical entre les persones treballadores dins dels diferents sectors, fa que la pedagogia que tot treballador necessita per poder entendre els seus drets, sigui gairebé nul·la, per no dir inexistent.

Aquesta manca de formació i coneixement en matèria laboral converteix la nostra funció en avantatges il·limitades per a aquells pagadors que fan de l’explotació la seva manera de vida.

Potser algú hauria d’explicar-nos de quina forma funcionen les organitzacions sindicals que algun dia defensaran els nostres drets, algú hauria de explicar-nos les diferències establertes entre els sindicats de classe o els corporatius, d’on sorgeixen, perquè serveixen, quina relació tenen amb la patronal.

Com a persones treballadores, quan ocupem un lloc de treball, ningú, ni tan sols els mateixos sindicats, emprenen accions bàsiques de sensibilització per ensenyar-nos quins són els nostres drets i llibertats enfront de les obligacions pròpies del nostre lloc o aquelles que són imposades per la direcció de les empreses. Per tant, alimentem el corporativisme de forma inconscient, estem passant a formar part d’un sistema implantat per les mateixes empreses o sistemes, en el qual al llarg de la història s’ha demostrat que neix amb l’objecte d’exercir un control ferri sobre els seus empleats.

Vivim en una societat manipulada històricament, ens han convertit en una societat erma pel que fa a coneixement laboral. Garantir un correcte sistema de reivindicació davant dels drets que ens assisteixen i utilitzar el canal adequat és imprescindible en la societat del nostre segle. Al cap i a la fi, som nosaltres els que ens hem d’interessar a defensar els nostres drets, a defensar aquells llocs de treball que algun dia alimentaran a d’altres famílies, que garantitzaran la dignitat de les persones i que aportaran benestar social.

Al llarg de la nostra vida laboral, tendim a deixar-nos portar pels cants de sirena o les idees il·lusionants de què corporatiu, per algun motiu, creiem que és la solució a tots els nostres problemes. De forma errònia podem arribar a pensar que el moviment sindical corporatiu és la solució que necessitem, però més enllà del que ens pugui semblar, en realitat, estem alimentant la proximitat entre l’empresari usurer i un sindicalisme de curt abast en què les fàcils solucions es converteixen en pa per avui i fam per demà.

Desconeixem la força que ens aporta l’altra cara de la moneda, aquella en què, de manera unificada, organitzada i metòdica, es defensen els drets reals a curt, mitjà i llarg termini de la classe treballadora, aquella altra forma de defensa laboral, mitjançant la qual es perpetuen els drets adquirits en defensar tota la nostra classe.

Maig de 2021

 

Ángel Moreno

Secretari Salut Laboral i Coordinació Sectorial FSC

 

 

El capitalisme com a model socioeconòmic imperant en les nostres societats actuals ha anat articulant estratègies per a la consolidació del seu projecte polític, que ha adquirit diferents formes i matisos en cada un dels camps de disputa on es dirimeixen els conflictes de classe. En l’àmbit de la feina, ha anat afavorint models com el del corporativisme o el del sindicat groc d’empresa. No es tracta de fenòmens nous però amb el temps van adquirint prevalença en el món de la feina i en un context post pandèmia on les sortides per la dreta a la crisi sumessin més adhesions, el corporativisme té un brou de cultiu propici. Cada vegada que els projectes corporatius o grocs creixen en l’àmbit laboral, el sindicat de classe es debilita i amb això les possibilitats de transformació de les societats a través de la disputa de les plusvàlues.

En la ponència que des de l’FSC de CCOO hem elaborat per al debat col·lectiu durant la fase congressual en què estem immersos ja situem la disputa de l’espai sindical com a eix de la nostra política sindical per als propers anys. Assenyalàvem algunes consideracions que el situen clarament:

El corporativisme l’hem vingut percebent com un fenomen d’articulació d’egoismes particulars o de grups al voltant de diferents sigles sindicals, representa l’expressió dels petits interessos individuals enfront dels interessos col·lectius. És l’expressió sindical d’un model polític i econòmic, el neoliberalisme, que està lluitant per imposar-se en totes les esferes de la vida des de la seva hegemonia actual política i econòmica.

El corporativisme fractura a la classe en tant que situa el conflicte individual enfront del col·lectiu i per tant ens debilita com a projecte sindical. Té arrelament en el conjunt de les activitats productives, però és l’àmbit de sector públic i de les administracions públiques on s’ha anat assentant fins a adquirir importants nivells de representativitat.

De manera encertada al meu entendre, situem en els nostres textos de debat, com el corporativisme és l’expressió del neoliberalisme en el món de la feina i com s’ha convertit en un instrument estratègic per a debilitar la classe. En la construcció cultural hegemònica del context actual la classe com a concepte que articula interessos s’ha anat debilitant i el centre de treball que era l’eix central per al seu disseny ha estat un camp de batalla continu. El debilitament de la classe comporta irremeiablement un deteriorament de les condicions de treball perquè suposa una pèrdua de posició en els processos de correlació de forces i per tant en la disputa de la plusvàlua.

Assistim a una nova concepció de centre de treball més atomitzada, major nombre de petites empreses amb poca vida sindical, constatem com expressions dins el món laboral com el teletreball s’han anat consolidant durant la pandèmia i adquiriran un potencial molt rellevant, es tracta de modalitats laborals que exacerben la individualització de les relacions laborals. Assistim a un auge insistent de propostes corporatives en l’àmbit de les administracions, fenòmens que abasten totes les àrees des del personal interí fins al sindicalisme de l’aparell coercitiu de l’estat i finalment la consolidació del sindicat groc a les grans empreses, algunes com l’ONCE on es revesteixen d’un marcat caràcter social.

No podem deixar d’assenyalar com algunes de les actuacions de l’esquerra més transformadora que configura el nostre panorama polític, han comportat processos d’afebliment del sindicat de classe. Hem pogut observar com una part de l’esquerra ha donat interlocució a opcions corporatives, fins i tot en algun cas amb trets reaccionaris molt marcats, amb la tàctica de curt recorregut de donar aixopluc a qualsevol que es mogui sense potser tenir un coneixement concret dels seus interessos. Hem pogut constatar l’impuls que s’ha donat a moviments no orgànics, amb el risc que pot suposar l’impuls de processos movimentistes que poden acabar reforçant les posicions més de dretes encara que en una primera fase d’impuls que pot fins i tot suscitar certes simpaties. Només hi haurà capacitat de transformar la societat si el sindicalisme de classe té arrelament en el món laboral. Per això qualsevol configuració teòrica des de l’esquerra que el concebi com el passat es debilitarà a si mateixa.

Al costat del corporativisme clàssic s’han anat incorporant corporativismes d’ultradreta o clarament filofeixistes, que tenen el seu nínxol fonamental en l’aparell coercitiu de l’estat, amb una estratègia clara de control de l’aparell de l’estat per part de les elits en un context molt evident de lluita de classes. El creixement d’aquestes opcions no només està present en els àmbits estatals, sinó que va creixent en espais de poder local i autonòmic.

El debat sobre l’aparell coercitiu de l’estat i el propi model de seguretat és un debat inherent a les diferents concepcions polítiques. En les democràcies complexes l’aparell coercitiu i per tant la política de seguretat està sotmesa al Parlament que és qui legisla i d’acord amb això, és un poder col·lectiu delegat per les ciutadans i ciutadanes, amb l’objectiu de garantir la llibertat i la llei. En altres règims polítics no democràtics, l’aparell coercitiu o de seguretat de l’Estat, és un element de control social i per tant la seguretat esdevé un instrument per sotmetre al conjunt de les institucions de l’Estat a uns interessos de classe determinats. Aquesta pulsió pel control de l’aparell de l’estat té un aliat fonamental en el corporativisme, per això el seu auge es converteix en un tema essencial que requereix d’anàlisis complexes per poder abordar-lo.

I en aquest context de crisi estructural on els consensos i les identitats comunes estan en joc, les classes dominants utilitzen tots els instruments per afavorir els seus interessos i és aquí on el corporativisme té aquest paper predominant que hem vingut assenyalant. Com diria el pensador italià Gramsci “Si la classe dominant ha perdut el consens, llavors no és més “dirigent”, sinó únicament dominant, detentora de la pura força coercitiva, el que significa que les classes dominants s’han separat de les ideologies tradicionals, no creuen més en el que creien abans. La crisi consisteix justament en què allò vell mor i allò nou no pot néixer, i en aquest terreny es verifiquen els fenòmens morbosos més diversos”.

Un cop situat l’anàlisi amb les seves complexitats inherents ens trobem amb la pregunta ¿Què fem com a sindicat de classe?

El primer que hem de fer és analitzar de manera complexa i dimensionar la magnitud del problema en cada àmbit de treball. No val amb ignorar-lo, cal diagnosticar-ho per elaborar estratègies per a la seva confrontació.

Integrar l’específic i particular en el col·lectiu i general, sembla l’única estratègia possible, però no podem enganyar-nos, la gestió de les contradiccions requereix d’eines que de vegades no posseïm.

Algunes qüestions, m’agradaria assenyalar, en un debat que entenc que ha de tenir un caràcter confederal i que requereix de diagnòstics precisos i de polítiques concretes que vagin molt més enllà de les meres formulacions teòriques.

Es requereix d’una formació política sindical dels nostres quadres que ens permeti la gestió de les contradiccions quotidianes i ens prepari per a construir discursos del concret, que tinguin el seu arrelament en el col·lectiu, necessitem propostes de classe que puguin abordar les situacions específiques de cada centre de treball.

Hem de situar al sindicat en la centralitat del conflicte sociopolític, apostant per reforçar la nostra identitat de classe, el nostre caràcter sociopolític en el centre de treball, mitjançant una acció sindical de classe amb vocació transformadora i que no només aspiri a la disputa de la plusvàlua sinó a convertir el centre de treball en espais de canvi i de politització.

Cal donar respostes als conflictes, el sindicat ha de ser vist com un instrument útil, les posicions tàctiques han d’estar subordinades a l’estratègia. Hem de fugir del sindicalisme de tuitter i de propaganda. Si ens allunyem de la realitat que representem deixarem de ser útils.

Cal dotar-se de fórmules orgàniques que ens permetin encaixar els àmbits més corporatius en el nostre sindicat, espais on aquests espais tinguin un major recorregut polític que els permeti reflectir les seves diferents personalitats.

És per tant, el moment de debatre, diagnosticar i establir estratègies davant el corporativisme que ens debilita com a classe i que intenta que el sindicalisme confederal i de classe tingui menor capacitat d’intervenció en el món de la feina.

5 de maig de 2021