Marc Andreu Acebal
Periodista i historiador. Director de Centre d’Estudis i Recerca Sindicals (CERES) de CCOO de Catalunya
“Si algú de la meva secció fes vaga, jo el penjava dels ous”. Pronunciat per un cap intermedi amb tics autoritaris i ambicions de créixer professionalment, el comentari podria ser atemporal, fins i tot inventat, i serviria per a molts àmbits. Però la frase és real, textual, pot datar-se fa poc més d’una dècada i ha de situar-se en la redacció d’un important mitjà de comunicació tan sols poques hores abans que expirés el termini de negociació d’un ERO i que s’iniciés, al tall de la mitjanit, una vaga convocada pel comitè d’empresa amb ampli suport de l’assemblea de treballadors i treballadores.
Finalment ningú va ser penjat perquè no hi va haver vaga, sinó acord in extremis, i es van pactar acomiadaments i indemnitzacions. Encara que això no va impedir que alguns treballadors que es van anar al carrer haguessin de passar per gabinets jurídics i tribunals per aconseguir cobrar el que els corresponia i era just però l’empresa escatimava. L’acord d’aquesta mitjanit tampoc va evitar, poc després i en anys successius, nous ERO’s, més rebaixes salarials i pèrdues de condicions laborals, canvis de propietat i reconversions diverses en aquest mitjà de comunicació. Una entre tantes empreses d’aquest i d’altres sectors- que es van emborratxar en els anys 90. I que, a part de modernitzar-se en el camp tecnològic, no van saber veure que el veritable efecte 2000 vindria amb gairebé una dècada de retard però no en forma de canvi de dígit o de segle, sinó de gran crisi econòmica i de nous paradigmes i relacions en el món del treball.
Aquest mitjà de comunicació i els seus treballadors, com en tantes altres empreses, experimentaven amb la informatització i la digitalització creient-se aliens o immunes als avatars productius i als canvis i inclemències socials de la globalització, primer, i de la crisi econòmica, després. En definitiva, estaven molt distants de la realitat tant del món del treball com de les relacions socials i interessos de propietat intrínseques al sistema capitalista. Dit així sona molt abstracte, teòric o fins i tot ideològic, però això es concretava cada dia a les notícies d’aquest mitjà, de línia editorial teòricament progressista i amb provada capacitat d’incidència política tot i que sense gaire interès, temps ni espai per cobrir informacions sobre conflictes laborals . I no diguem ja per incidir en ells en favor de la classe treballadora.
“Això no va amb nosaltres”, pensaven en general els periodistes, un gremi com tants altres propens al corporativisme. De fet, res ho il·lustra millor que la convocatòria d’una reunió de secció sindical de CCOO en el marc del conflicte laboral esmentat. Malgrat el delicat moment, ja que van ser convocats per correu electrònic tots els afiliats i afiliades d’aquesta empresa del sector de la comunicació, a la cita van acudir sobretot treballadors de tallers i de les àrees d’administració i informàtica, però només un parell de redactors. No és que fossin legió els periodistes amb carnet sindical, però haver-los, els hi havia. Dels solament dos que van respondre, un estava en situació de prejubilació i l’altre era més jove. I també una mica més ingenu: creia que entre els seus companys amb passat combatiu i amb afilat discurs crític, bé fos en elaborar peces informatives o bé en tertúlies (de radiotelevisió o de màquina de cafè, tant munta, munta tant), hi hauria més consciència de classe. Però res d’això.
Veure un president de comitè d’empresa acabar mandat per convertir-se al poc a subdirector i, més tard, escalar cap avall amb sou minvat per les retallades i les seves circumstàncies no deixa de ser xocant. I veure al cap de tics autoritaris i amb ous per tallar ous de vaguistes ascendir també, en aquest cas cap amunt, en aquest i altres mitjans, gràcies a les seves suposades credencials progressistes, no deixa de sorprendre. De la mateixa manera que haver d’explicar a col·legues de professió per què un afiliat a un sindicat té assessorament legal gratuït de la seva organització mentre que un treballador que no ho està pot ser assessorat amb la mateixa eficàcia però ha de pagar pel servei rebut, com ho faria en qualsevol bufet d’advocats, demostra que queda molta pedagogia per fer. Fins i tot entre els que se suposa que saben una mica de tot i es dediquen a explicar les coses i a informar als altres. En definitiva, tot això fa pensar molt sobre el gremi dels periodistes i sobre el corporativisme gremial en general que massa vegades impera en el món del treball.
Passar del gremi al sindicat és el que històricament va fer forta a la classe treballadora. Ho resumeix múltiples exemples, des de la famosa revolta dels teixidors de Silèsia de 1844 -amb poema dedicat per Heinrich Heine i llibret teatral del premi Nobel, fill i nét d’obrers tèxtils alemanys, Gerhart Hauptmann- a l’efectiva reorganització de la CNT al Congrés de Sants de 1918, amb la creació del sindicat únic o d’indústria en substitució de les agrupacions de ram o ofici. I malgrat aquesta modernització clau per al sindicalisme, que entre altres beneficis va portar aparellada la possibilitat de sortejar alguns dels vicis del corporativisme, tampoc es pot afirmar que l’organització gremial o corporativa fos intrínsecament dolenta en origen.
De fet, hi ha historiadors -començant per Josep Fontana en el seu molt recomanable llibre pòstum Capitalisme i democràcia (1756-1848). Com va començar aquest engany (Crítica/Edicions 62, 2019) – que defensen que, en les albors de la revolució industrial, va ser precisament la destrucció de l’organització gremial del món del treball heretada de l’Edat Mitjana i del mercantilisme de l’Edat Moderna la que va possibilitar, almenys en part, la desregulació d’unes relacions socials i de producció que és intrínseca, al costat de l’esclavitud i a l’usura o especulació financera, al sistema d’acumulació i explotació capitalista. Traient lliçons de l’experiència anglesa dels segles XVIII i XIX, Fontana explica que l’expropiació capitalista i fabril de les tasques dels treballadors d’ofici que constituïen la part essencial de la força de la feina a l’inici de la Revolució industrial “es va veure facilitada per l’ajuda dels governs que, per afavorir els interessos dels empresaris capitalistes, van dificultar l’expansió de la producció domèstica i de la petita manufactura”.
Un aspecte essencial d’aquell procés, precisa Fontana, “va ser la prohibició de les Trade Unions, les associacions de membres de cada ofici, que fixaven les regles del treball i de l’aprenentatge, alhora que els salaris i els preus justos, d’acord amb les velles tradicions dels oficis”. No és casual que després, i encara avui, en el món anglosaxó els sindicats es designessin amb la denominació (posem que gremial) de Trade Unions. Autors com Charles F. Sabel i Jonathan Zeitlin sostenen que no totes les vies de progrés industrial passaven necessàriament per la fàbrica. Proposen, en conseqüència i en paraules de Fontana, “abandonar el vell relat que contraposava un antic règim de control gremial i producció manual domèstica amb una modernitat marcada per la llibertat de mercat, la mecanització i la fàbrica”.
Sigui com sigui, el paradigma fabril es va imposar al llarg de segle XIX i el fordisme el va perfeccionar al segle XX. Amb el que segurament no comptava inicialment el capitalisme és que, quan el sindicalisme va substituir al gremialisme com agregador i articulador de demandes, reivindicacions, relacions i lluites laborals, el sistema es veiés amenaçat en el seu lliure albir. O, per ser més precisos, amenaçat en el seu compte de beneficis, i sempre a costa de l’explotació de la classe treballadora (i dels recursos naturals de la planeta, encara que la gravetat d’això trigaria més en generar consciència crítica). La resposta del capitalisme va ser, quan així li va convenir, aparcar el liberalisme que li donava cobertura ideològica per donar suport a altres ismes menys compatibles amb la democràcia i que, curiosament, portaven en cartera la imposició d’un corporativisme modern que no era ja gremial, sinó de tall molt més individualista o gregari, accepcions aparentment contraposades però que en segons quins contextos socials es complementen bé.
El feixisme en general, i el franquisme a Espanya, van ser en el seu moment els grans valedors del corporativisme com a articulació del món del treball i, en definitiva, com a antítesi o antídot de el sindicalisme i, en última instància, com a negació del conflicte de classes i de la sempre tensa relació capital-treball. Amb l’excepció de camorristes, d’arribistes sense escrúpols i dels denominats cincopuntistas de la CNT en els anys 60 -que amb prou feines van ser quatre gats-, a ningú van enganyar les operacions de camuflatge semàntic que el feixisme va intentar a Espanya sota l’etiqueta, primer, del nacionalsindicalisme falangista o, després, sota les sigles de la CNS (Confederació Nacional de Sindicats). No eren altra cosa que l’expressió d’un verticalisme tan corporatiu en el món sindical com ho va ser, en el món polític, la democràcia orgànica de “l’Estat autoritari i corporatiu” franquista, que ni tan sols va ser original, sinó una basta còpia del sistema corporatiu del feixisme italià. Les Corts Espanyoles, el pseudoparlament franquista, no votaven: els seus procuradors es triaven a dit d’entre les entitats corporatives per terços, un dels quals portava etiqueta sindical. Sort va haver de que les Comissions Obreres van néixer per carregar-se el verticalisme, des de dins i fora, amb acció sindical veritable i una exemplar lluita sociopolítica per les llibertats i la democràcia.
Avui, en ple segle XXI, el món és un altre. Però així com la ultradreta ha tornat, el corporativisme també; fins i tot li ha precedit com a alternativa d’enquadrament de treballadors que no es reconeixen a si mateixos sota el concepte de classe i, en conseqüència, menyspreen o ni tan sols es plantegen l’opció de sindicar-se. Ja s’encarreguen, des de fa molt de temps, els detentors de l’hegemonia cultural, via mitjans de comunicació i creadors d’opinió, de desprestigiar el sindicalisme per deixar el camí expedit al corporativisme. A vegades fins i tot amb la col·laboració, per acció o omissió, d’algunes pràctiques o organitzacions sindicals. Es dóna de vegades en la funció pública o en grans empreses i sectors estratègics, per exemple, que són o haurien de ser bastió del sindicalisme de classe i confederal però també són terreny abonat al corporativisme. I és també, sense anar més lluny, el cas del periodisme que serveix de penjador inicial en aquesta reflexió.
La paradoxa és que mentre l’individualisme avança en el món laboral i troba en el corporativisme el seu suport o enquadrament col·lectiu quan sorgeixen problemes, aquest fenomen no només afecta als que, per posició en el mercat de treball, tenen poc o molt a perdre, sinó que penetra també entre els que no tenen res a perdre perquè precisament no tenen. Ni tan sols treball, en molts casos. O tot just treball mínimament digne i en condicions de ser qualificat com a tal. És el cas dels riders o treballadors i treballadores de plataforma, per exemple, de què un interessant estudi recent de CCOO de Catalunya fa una bona radiografia qualitativa. Alguns d’aquests riders, com va passar abans o succeeix també ara amb altres col·lectius, insisteixen convençuts a reconèixer-se corporativament com a autònoms -ja ni tan sols emprenedors, la qual cosa prova que el llenguatge, fins i tot l’eufemístic-propagandístic, té també els seus límits- abans que com a treballadors. Quan, en realitat, ells són els nous teixidors de Silèsia i treballen o viuen sotmesos a condicions d’explotació (el que no exclou l’autoexplotació) de les quals només l’autoorganització i l’acció sindical els pot treure.
Potser és la possessió d’una potent eina tecnològica com el telèfon mòbil i les seves aplicacions -com per a altres ho va ser potser abans un cotxe amb llicència de taxi o un camió o furgoneta de transport, però mai una màquina de cosir a casa (i aquí el gènere potser explica alguna cosa) – el que, a manera d’èmul de l’habitatge propi que era al seu torn el taller de producció en les albors del capitalisme, determini per a algunes persones certa mentalitat gremial o corporativa. Això és així en absència no ja de fàbrica on socialitzar-se col·lectivament com a treballadors i adquirir consciència de classe, sinó per efecte d’un individualisme que fa temps que ha calat en molts àmbits de la societat. I que, entre les seves moltes expressions, ja que el llenguatge marca empremta i rares vegades és innocent, es declina en aquest concepte tan gastat d’emprenedoria (o d’start up, en clau més moderna) que tanta fortuna ha fet però que ni tan sols arriba a la franja d’empresari; no diguem ja de capitalista. Això sí, els emprenedors, encara que treballin molt, tampoc són treballadors a l’ús, perquè casen millor amb la categoria de autònoms a seques, potser amb l’esperança d’arribar ni que sigui a PIME.
En qualsevol cas, que el centre de treball tendeixi en molts casos a desaparèixer -o a deslocalitzar-se per geolocalitzar-se en la mateixa persona que treballa sota la forma d’ordinador portàtil, de telèfon mòbil o fins i tot de teletreball contribueix, sens dubte, a l’individualisme. I, de postres, afavoreix l’aparició de corporativismes nous o diferents no ja als de matriu feixista, sinó als que històricament s’han associat també amb certes professions liberals o determinades categories laborals, fins i tot de la funció pública. En aquestes últimes modalitats, el corporativisme laboral ve en gran part definit, marcat o facilitat bé per l’estatus de prestigi professional (metges, advocats, catedràtics, periodistes, treballadors de banca…) o bé pel grau d’estabilitat i blindatge en el lloc de treball que funcionaris de tota mena i condició tenen i que, erròniament, els pot induir a pensar que estan per sobre de la resta de treballadors i treballadores. Fins arribar a una espècie de categoria corporativa que, a hores d’ara, poc té a veure fins i tot amb la vella noció d’aristocràcia obrera o aristocràcia del treball.
Hi ha qui comença a parlar fins i tot del risc d’uberització de llocs de treball qualificats, cosa que fins ara era impensable però que potser sigui una de les conseqüències de la implantació del teletreball forçada per la pandèmia i de les dificultats de prendre el pols comunitari i desenvolupar l’acció col·lectiva, no exclusivament sindical, derivades de la desaparició de centre de treball físic. Està per analitzar que pas més enllà a aquests processos pot suposar la robotització integral del treball, més enllà de la que ja està implantada en moltes cadenes de producció. En canvi, es parla poc del risc de corporativisme que comporta el fet que el teletreball sol deixi espai a les relacions sociolaborals o de companyonia per vies virtuals, siguin a través dels grups de whatspp o del que sigui.
Amb tot de bo que tenen les xarxes socials virtuals, si alguna cosa difícilment podran suplir és el factor humà de les relacions personals de carn i ossos. Aquestes tenen enorme importància com anticossos enfront del corporativisme i el seu estadi inferior que, encara que pugui semblar increïble o contradictori, és directament el de l’exclusió, per l’efecte d’aïllament laboral i fins i tot psicològic que suposa deixar de pertànyer, pel motiu o circumstància que sigui, al gremi o corporació. El sindicalisme té el repte de pensar i implementar estratègies que permetin articular els treballadors en tant el que són, és a dir, classe social, i no com a òrgans cada vegada més solts o inconnexos d’un cos indefinit o amorf que produeix no ja béns, productes, serveis o coneixements sinó, simplement, beneficis per a algun ens o corporació al seu torn també molt difícil de definir sota el concepte clàssic d’empresa. I això val tant per a una gran multinacional com per a una plataforma digital.
Com explicava recentment en una entrevista al digital Crític la professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i especialitzada en sociologia de la feina i del gènere Sara Moreno, “l’àmbit laboral és un dels espais de socialització més importants i, inevitablement, el teletreball comporta el risc d’atomització i individualització de les relacions laborals, una tendència de fons molt forta que només es pot contrarestar a partir de la capacitat de ressituar-se que tinguin els agents socials”. La plataformització del treball, qualificat o no, que passa per l’interès de l’empresa o del capital -que ja fa temps que pot no tenir rostre i ara es manifesta, per exemple, sota la forma de fons d’inversió- que el seu treballador es quedi a casa o es converteixi en un fals autònom, porta a la individualització més absoluta de les relacions sociolaborals. I desdibuixa qualsevol capacitat o estratègia d’organització i resposta col·lectiva que no sigui la d’un corporativisme de nou encuny en el món del treball i per a res desitjable des d’una perspectiva no ja sindical o d’esquerres, sinó simplement humanista i solidària.
No serveix, doncs, aquesta actitud del “això no va amb nosaltres” que els periodistes d’abans (o altres treballadors d’altres sectors) podien adoptar davant d’un conflicte laboral perquè es creien blindats dins d’un gremi amb privilegis corporatius. Les solucions individuals davant de problemes socials simplement no existeixen. I si la solució col·lectiva passa pel corporativisme tampoc és solució veritable, perquè pot satisfer a uns pocs durant un temps però no a la majoria i amb perspectiva de futur. I més quan avui, a l’igual que en altres èpoques, el corporativisme no és per a res solidari i està més al servei del capital i de l’explotació laboral que de la regulació social i l’autodefensa dels treballadors que els gremis d’artesans i oficis van poder exercir en les albors del capitalisme, quan encara no existia el sindicalisme. Reforçar i reinventar aquest és el que toca ara. Això sí va amb nosaltres.
Maig de 2021