Cecilio Aperte
Secretari General FSC Navarra
Des del meu punt de vista hi ha, al menys, tres formes d’exercir el corporativisme en l’actuació sindical: La dels sindicats professionals d’aquells àmbits en què tenen ampli poder de pressió; la dels sindicats professionals que no tenen la capacitat d’incidir de manera significativa en el procés productiu i la dels sindicats nacionalistes.
De tant en tant solem escoltar a persones treballadores que afirmen estar afiliades a un sindicat corporatiu perquè és qui millor pot defensar els seus drets en conèixer profundament quines són les seves necessitats en el lloc de treball. Això, a més d’un plantejament erroni, denota una profunda insolidaritat i sol plantejar-se per treballadors de col·lectius que, en funció de la seva posició en la cadena de producció, tenen una capacitat de pressió especial.
De la mateixa manera, hi ha qui s’organitza en sindicats nacionalistes “perquè són d’aquí”, sense tenir en compte que les contraparts també ho són i per allò que, amb la independència s’acabaran els problemes de les persones treballadores; en aquesta part, alguns sindicats nacionalistes, fins i tot en les reivindicacions que comparteixen amb els sindicats de classe, pretenen diferenciar-se d’aquests incorporant reivindicacions que facin impossible la unitat d’acció amb aquells (ruptura de la caixa única de la seguretat social, Estatut dels Treballadors autonòmic, etc).
A cap persona se li acudiria dir que lluita per un marc riojà de relacions laborals però sembla comprensible que ho faci pel marc basc de relacions laborals; com si les persones que treballen a Àlaba haguessin de tenir obligatòriament millors drets que aquelles que ho fan a la veïna Rioja i com si negociar a Euskadi suposés obligatòriament la garantia d’arribar a alguna cosa millor.
El mateix passa amb els treballadors d’un taller de RENFE o les persones que condueixen trens a la mateixa empresa. Els primers, mai tindrien un sindicat corporatiu i s’organitzen en sindicats de classe ja que la seva força està en la defensa col·lectiva i general dels seus drets i els de la resta de persones que treballen en la mateixa empresa i en altres; els segons, s’organitzen majoritàriament en un sindicat corporatiu i utilitzen l’argument de l’especificitat per reivindicar millores exclusives per al col·lectiu representat en el sindicat corporatiu, sense tenir en compte, o potser per això, que els seus drets de caràcter general, els de les seves parelles, filles i fills són defensats de manera col·lectiva i general per les persones treballadores organitzades en els sindicats de classe. El meu, meu, i el teu, dels dos.
Reclamar per a si la professionalitat per part dels sindicats corporatius, com si els treballadors d’aquests col·lectius que decideixen organitzar-se en un sindicat de classe fossin menys “professionals” que els que s’organitzen en el sindicat corporatiu, torna a ser una forma d’amagar la profunda insolidaritat i el nul interès de millorar les condicions de vida i treball de la resta de les persones treballadores perquè certament, utilitzant la seva força en defensa exclusivament dels seus drets pot veure’ls augmentats de manera notable i si s’hagués utilitzat aquesta capacitat de pressió en la defensa dels els drets del conjunt de l’empresa, la seva pròpia millora s’hagués vist limitada; si en una gran empresa, un col·lectiu petit té capacitat de paralitzar la producció, aquesta estarà temptada, per poc que el collin, a millorar les condicions d’aquest petit col·lectiu per desactivar la mobilització, tota vegada que això tindrà un cost molt inferior a millorar les condicions del conjunt de l’empresa.
Per això, aquest tipus de sindicats corporatius s’implanten i tenen èxit entre les persones treballadores de col·lectius molt concrets i que tenen una gran capacitat de pressió: pilots d’avió, maquinistes de tren i policies s’organitzen majoritàriament en sindicats corporatius mentre el personal de terra, qui repara les locomotores i qui recull les escombraries a la mateixa localitat que el policia municipal s’organitzen en sindicats de classe.
Sense perjudici de les renúncies a les quals en moltes ocasions es veu sotmès, el sindicat corporatiu funciona entre aquests col·lectius de persones treballadores i aconsegueix millorar els seus drets perquè només s’ocupa de les millores que de manera exclusiva afectaran als seus representats, perquè de la resta de drets, d’aquells drets que afecten per igual al conjunt de les persones treballadores, també a les que s’organitzen en els sindicats corporatius, vacances pagades, prestació d’atur, jubilació, assistència sanitària, etcètera, ja s’han ocupat i se seguiran ocupant els sindicats de classe i aquelles persones que s’organitzen en ells.
Què passaria si totes les persones ens organitzéssim en sindicats corporatius i desapareguessin els sindicats de classe i quin sentit té organitzar-se en els sindicats professionals que no tenen la capacitat de paralitzar el procés productiu ho deixarem per a una altra reflexió.
Maig de 2021
Deixa un comentari