Carmen Martínez Perza
Jutgessa Penal
El corporativisme té les seves arrels en la tradicional agrupació de treballadors per gremis, si bé el seu desenvolupament més modern, a Europa i Espanya, va ser en les primeres dècades del Segle XX com a reacció enfront de l’Estat liberal pur, de tall individualista, en una època sumida en una profunda crisi després de la I Guerra Mundial. Assenyala Eduardo Aunós, jurista que va arribar a ser ministre amb Miguel Primo de Rivera i va presidir a Ginebra la XIII Conferència Internacional de Treball “L’estat corporatiu significa, davant de l’antic Estat individualista, nascut de la revolució francesa, la possibilitat d’un nou tipus de estat, que no vol donar-ho tot a l’individu, ni reconèixer-lo com únic factor capaç de decidir sobre els seus destins, sinó que pretén que l’individu actuï concentrant la seva activitat dins dels cossos especialitzats i representatius de la seva categoria de treball, i que aquests cossos vagin a confluir en l’organització i ordenació de l’Estat. En el joc d’aquests termes: individu, corporació, Estat, rau tota l’arquitectura de l’Estat corporatiu“1
Malgrat tots els embats soferts per part, principalment, del feixisme i del marxisme, aquell Estat liberal tradicional no va desaparèixer completament. Per contra, va saber anar donant els passos necessaris en cada moment mostrant una capacitat d’adaptació inimaginable. Superat el feixisme, amb el moviment obrer i les tesis marxistes i socialistes, l’Estat liberal va anar dotant a les ciutadanes i ciutadans de drets socials (drets sindicals, dret a l’educació, dret a la salut, dret a l’habitatge), més enllà dels drets individuals tradicionals com el dret a la llibertat o a la propietat, arribant al que es va anomenar Estat social o Estat de Benestar, que es va desenvolupar després de la II Guerra Mundial. El moviment obrer, les lluites sindicals, van ser determinants en la construcció d’un model d’Estat que, més enllà de les llibertats i drets tradicionals, conscient de les desigualtats socials generades pel capitalisme, perseguia la igualtat efectiva de totes les persones i atorgava a l’ estat la responsabilitat de propiciar-la a través d’intervencions públiques. Com en altres ocasions, l’Estat espanyol no va seguir exactament el mateix ritme, ja que el fet que la democràcia actual no naixés fins a la Constitució de 1978 va ser per a aquest assumpte de la màxima transcendència.
Però l’Estat de Benestar, a partir de la crisi del petroli, a partir de la dècada dels 80, va entrar en un profund declivi, situació que s’ha anat augmentant amb els greus problemes d’atur de les societats occidentals (especialment greu a Espanya), per tal de l’era del fordisme, amb la crisi econòmica de 2008 i amb la present crisi causada per la pandèmia de l’COVID 19. Fins a tal punt l’Estat de Benestar ha retrocedit, que són nombroses les veus que afirmen que ha desaparegut, cedint per donar pas a l’Estat neoliberal actual sustentat en els corrents més individualistes. No podem negar que aquest procés ha estat dominat en el món occidental per un petit nombre de corporacions internacionals o grans capitalistes, que han vist aclarit el seu camí per la immobilitat de les classes treballadores (en les que s’inclouen les persones en atur).
Construïm un món atomitzat, cada individu es mou dins del seu espai d’interès i s’agrupa amb els seus iguals, perseguint privilegis sobre les altres persones i grups, que es viuen com a competidors. En l’última dècada han augmentat preocupantment les desigualtats a Espanya, amb un gran increment de les persones en situació de pobresa, mentre que els més rics han vist augmentada ostensiblement les seves fortunes. No obstant això, les lluites socials ja no són lluites col·lectives-comunitàries imbuïdes per la consciència de classe i la solidaritat, són lluites col·lectives corporatives empastifades d’individualisme amb un substrat egoista. Una mena de “per sortir a la superfície, no m’importa si la resta s’enfonsa”. Això succeeix en tots els àmbits professionals i laborals, quedant els grups més febles a la intempèrie. És molt significatiu el que passa, per exemple, en l’àmbit del funcionariat: els sectors de l’educació, la sanitat, el sistema penitenciari, l’administració de Justícia… fan lluites sectorials sense mirar, normalment, més enllà de la seva visera.
El corporativisme mai va marxar completament de l’Estat espanyol, aquí hi ha els sindicats sectorials o els col·legis professionals, però en els últims temps està tornant amb força. La soledat amb la qual cadascú està abordant la pandèmia, l’enclaustrament en què ens estem acostumant a viure, la reducció dels espais vitals més enllà de les xarxes socials, són el millor brou de cultiu per a això. En definitiva, les lluites sindicals en majúscules corren el risc d’anar quedant en l’oblit i s’està minvant el poder de negociació de la classe treballadora. Per contra, s’està abonant el terreny perquè continuïn empitjorant les condicions laborals i la desocupació davant d’un poder econòmic en mans de cada vegada menys persones.
El model econòmic i social capitalista neoliberal té tal capacitat d’adaptació que és capaç de convertir les amenaces en fortaleses. Estem construint un model atomitzat, sense pretensions de solidaritat amb l’altre, sense consciència de classe. El corporativisme, un dels corrents que en el seu dia va néixer amb vocació de constituir-se en alternativa al capitalisme liberal individualista i al comunisme, que va ser adoptada pel feixisme, finalment s’ha convertit en sustentació del sistema neoliberal actual.
Es precisen reflexions profundes en el si dels sindicats de classe i una presa de consciència de cap a on condueix el camí emprès i dels horitzons buscats. Posar frens a l’acció corporativa fomentant planejaments més globals és l’únic camí que té el món del treball per marcar la seva pròpia agenda dirigida a la Justícia social.
1 AUNÓS, E., El estado Corporativo. 1928, pág.15
Maig de 2021
Deixa un comentari