El sindicalisme corporatiu: causes per al seu sorgiment i les seves limitacions en el context actual

 

Carlos Gutiérrez Calderón   @AlixDeRojas

Secretari de joventut i noves realitats de la feina de CCOO

 

 

El sindicalisme corporatiu té indiscutibles raons objectives que expliquen la seva existència. Els interessos particulars d’un determinat col·lectiu de treballadors units a factors com l’estatus professional, el poder per negociar les seves pròpies condicions al marge de la resta de treballadors o simplement el narcisisme de la diferència, són la condició de possibilitat per al seu sorgiment. Les pràctiques, experiències organitzatives i discursos associats en aquesta forma d’organització en el món del treball tenen una llarga data. No obstant això, les transformacions en l’escenari social i productiu que s’han desplegat durant les últimes dècades han promogut la seva difusió. En els nostres dies podem rastrejar aquesta corporativització en multitud de sectors i empreses, tant en el sector públic com en el privat.

Per la seva banda, el sindicalisme d’interès general és el model contraposat al corporativisme. Sense abandonar els interessos que són propis dels treballadors en la seva empresa o sector o per la seva professió, aquesta forma organitzativa aspira a afegir, articular i representar-los col·lectivament. Aquest és un procés, cal assenyalar, que no està exempt de contradiccions i tensions. El resultat és la configuració d’un projecte de classe i sociopolític que té com a horitzó la transformació de la societat. És a dir, que no es tanca en l’estret camp de joc de centre de treball i la taula salarial – no cal dir que és indispensable estar aquí -, sinó que aspira a condicionar les polítiques públiques i disputar el disseny de la societat. La consciència de classe i derivat d’aquesta la solidaritat entre aquells que viuen de vendre la seva força de treball, són els materials que permeten transmutar als treballadors, com si d’un fenomen d’alquímia es tractés, des de la seva preocupació al voltant d’uns interessos particulars a la seva mobilització per un interès general de classe.

Actualment, com va assenyalar Bruno Trentin, la solidaritat de classe ja no és un “pressupost d’idees unificadores; ni un valor al qual recórrer a cop de fe”. El sindicat, assenyala qui va ser secretari general de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro entre 1988 i 1994, referint-se per descomptat a sindicat de classe, ha d’afrontar la “crisi històrica del pacte de solidaritat que existia entre treballadors” i reconstruir la solidaritat de classe “literalment des dels seus fonaments”. Per tant, allò que explicava i promovia el trànsit dels interessos particulars a l’interès general de classe va començar a no operar com ho havia estat fent, havia entrat en crisi, tenint com a resultat la desarticulació corporativa del conflicte social inherent a les relacions socials de producció entre capital i treball. Cal preguntar-se el perquè.

Per indagar en les causes que expliquen aquesta situació és inexcusable explorar els canvis productius i socials que s’han succeït en les últimes dècades. I crec que cal abastar el conjunt de causes ja que cadascuna per si mateixa no pot explicar el fenomen. L’evolució cap a una organització de la feina fragmentada, potenciada per una regulació que ha obert la porta a una àmplia diversitat de situacions laborals, ha derivat en un univers de la feina subordinat cada vegada més complex: aturats, persones sense feina, precaris, etc. Amb tot l’encert, i una precisió de cirurgià, s’ha d’assenyalar que la classe obrera no ha estat homogènia, que l’heterogeneïtat és consubstancial en aquesta, com descriu de forma brillant Selina Todd en la seva obra “El Poble. Auge i declivi de la classe obrera”. En efecte, la classe per a si, és a dir, el subjecte social conscient de la desigualtat de poder i riquesa que el manté subordinat i dels seus interessos comuns, no es construeix a partir d’una situació homogènia en la seva vinculació a la feina, que per descomptat ajuda, sinó fonamentalment de la sociabilitat i vincles comunitaris amb els seus iguals, a partir dels quals construeix institucions que la produeix i reprodueix. La classe obrera, i per tant la consciència de si mateixa i la solidaritat, és una construcció relacional, cultural i simbòlica, com bé subratlla l’historiador E.P. Thompson en la seva vasta obra.

El neoliberalisme, que no és simplement una doctrina econòmica, ha suposat la ruptura dels llaços comunitaris i, per tant, de les xarxes de solidaritat. El 1987, Margaret Thatcher va manifestar que “la societat no existeix”. D’aquesta manera, situava en l’horitzó el que anava a ser l’objectiu de les polítiques públiques que s’han anat impulsant en molt diversos plans i que han suposat la descomposició progressiva dels vincles i formes de sociabilitat que animaven el naixement de la solidaritat i que són el suport del sindicalisme de classe.

Aquest projecte d’enginyeria social ha tingut gran èxit. Hem assumit el projecte antropològic neoliberal que és profundament individualista, com posa de manifest Ana Iris Simón en el seu llibre “Fira” en què ens presenta reflexions polítiques de gran calat a partir dels records de la seva infància. Tots vam sortir a “comprar” a un mercat d’identitats diverses, per definició parcials, i fins a cert punt en competència, que no promou els vincles comuns associats a la identitat de classe, com així va raonar Daniel Bernabé a “La trampa de la diversitat”. O com aquell assessor polític a la pel·lícula “NO”, dirigida per Pablo Larraín, sobre la campanya del plebiscit a Xile de 1988, el qual ens recorda que vivim en un sistema aspiracional i en competència en què “qualsevol pot ser ric; ull no tots, qualsevol; no es pot perdre quan tots aspiren a ser AQUEST qualsevol”.

Aquest còctel d’individualisme, identitats, competència i aspiracions, unit a un procés en el qual el treball ha anat perdent centralitat en un context en què els mecanismes d’intermediació social estable es troben en crisi, ha abonat el terreny per a una creixent desarticulació corporativa del conflicte social i la pèrdua de pes del sindicalisme de classe. Des d’aquesta realitat hem d’afrontar els desafiaments del present.

La crisi sanitària i les seves conseqüències socioeconòmiques han obert una etapa de tensions i disputes pel disseny i la construcció de l’Espanya per a les pròximes dècades. Ens trobem davant d’un nou punt d’inflexió en la història del nostre país equiparable al que va suposar en el seu moment el Pla d’Estabilització, els Pactes de la Moncloa o l’entrada a la Unió Europea. En aquest escenari entren en pugna les forces que volen aprofundir en el model neoliberal i, per tant, avançar en la desigualtat social; davant d’altres que aspiren a construir una societat igualitària com a condició de possibilitat perquè tota persona pugui desenvolupar-se en llibertat i exercir els seus drets democràtics.

El món de la feina no pot quedar-se al marge d’aquesta contesa i ha d’assumir el seu paper i concórrer en aquesta pugna que s’està desplegant. En aquest sentit, el sindicalisme corporatiu amb la seva estretor de mires no té res a dir sobre aquest particular. No obstant això, el sindicalisme de classe i de caràcter sociopolític, des de la seva genuïna aspiració de transformació de la realitat ha de jugar un paper proactiu i clau en aquesta cruïlla de camins a què la societat espanyola, però també el conjunt de la Unió Europea, s’enfronta. És el moment de fer un pas al front.

Maig de 2021