Presentació

Perspectiva Núm. 15

 

Xavier Navarro Barrera

Responsable d’Estudis i Cultura de la FSC-CCOO

 

 

Josep Fontana: “l’únic que no és lícit és resignar-se”

La mort de Josep Fontana és una pèrdua profunda, global; és la pèrdua del professor, de l’intel·lectual compromès i militant, del magnífic historiador, del marxista amb una capacitat immensa d’anàlisi i síntesi de la realitat, del compromès amb la causa del món del treball.

Lector incansable amb un coneixement de la historiografia internacional molt per sobre de qualsevol altre acadèmic del seu context. Fontana ens va introduir el millor de la historiografia marxista britànica, donant-nos a conèixer a Hobsbawn i E.P Thompson, una historiografia que ens ha marcat a molts i moltes en la nostra formació, coneixement i aproximació al marxisme.

Fontana sempre va mantenir, fins al final, el seu compromís militant, encara que ja no formava part d’un partit polític (va militar al PSUC des de 1957 fins als inicis dels 80 i va ser impulsor de la revista Nous Horitzons). Militant amb les posicions d’esquerra, amb la causa de la classe treballadora, amic de CCOO a què ens va dedicar hores, energia i saber.

Fontana va ser un historiador de mirada global i amb profundes conviccions d’esquerres. Fa un any ens va regalar part del seu temps, concedint-nos les seves reflexions i atenent a les nostres preguntes sobre el món del treball i la seva anàlisi de la realitat actual. Reflexions i respostes que hem publicat en els vídeos de PERSPECTIVA.

Amb aquest número extraordinari de PERSPECTIVA volem retre homenatge a l’intel·lectual, el militant, company i amic Josep Fontana.

Febrer de 2019

Josep Fontana denuncia el creixement imparable de la desigualtat des de mitjans dels anys 70, acumulant la riquesa en un petit segment de la societat i empobrint a tots els altres, dins d’una anàlisi dels últims 100 anys de la història mundial. Aquest enregistrament que vam poder realitzar va ser una de les seves últimes aparicions públiques donat el seu estat de salut.

Febrer de 2019

 

Carme Molinero

Catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigadora del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB)

 

Josep Fontana i Làzaro (1931-2018) ha estat l’historiador català més eminent dels darrers cinquanta anys i la traducció d’alguns dels seus llibres a diverses llengües el va afermar també com una figura de projecció internacional. L’ obra de Fontana va recolzar en una sòlida formació, en la qual van pesar historiadors de referència al segle XX: Ferran Soldevila –que Fontana va considerar el seu primer mestre- i Jaume Vicens Vives, de qui es va convertir en ajudant a la Universitat de Barcelona als anys cinquanta, i que va facilitar el seu accés a la plaça d’assistant lecturer en la Universitat de Liverpool; aquella estada li va permetre entrar en contacte amb una bibliografia inaccessible sota la dictadura franquista. Però segurament l’historiador que el va influir més profundament va ser Pierre Vilar, amb qui va establir una intensa relació i amb qui compartia el compromís amb la renovació historiogràfica i la vocació d’implicació intel·lectual socio-política.

L’obra de Fontana ha influït decisivament en la formació de bona part dels historiadors catalans i espanyols des dels anys 70 del segle XX fins a l’actualitat a través de tres dimensions fonamentals: la investigadora, la docent i l’editora. La quiebra de la monarquia absoluta (1971) va esdevenir una obra de referència, que explicava l’esfondrament de l’Antic Règim a Espanya darrera la pèrdua de l’imperi colonial i comparava aquest procés amb els esdevinguts a Anglaterra o França. També els seus treballs Hacienda y Estado en la Crisis Final del Antiguo Régimen Español (1823-1833), o La crisis del Antiguo Régimen (1808-1833), tots dos publicats en la dècada dels setanta, acabaren per convertir-lo en un reconegut especialista en l’estudi de la transició de l’Antic Règim al capitalisme i la formació del mercat peninsular.

Tanmateix, la influència de Josep Fontana es va estendre particularment per l’atenció que sempre va mostrar cap a la història com a branca científica del coneixement social. En aquest àmbit i pel context en què es va publicar, particular ressò va tenir el llibre Historia: análisis del pasado y proyecto social (1982), on és manifesta la inquietud en pro de la història total, una preocupació sempre renovada, com es mostra a La Historia de los Hombres (2001). Als darrers anys, quan es va fer evident que no havia arribat la fi de la història que proclamava el neoliberalisme, va dedicar especial atenció a explicar el complex segle XX, com va fer en Europa ante el espejo (1994), que va ser traduït a 12 idiomes, o El siglo de la Revolución (2017).

Josep Fontana mai va voler un savi allunyat de la societat. Dels seus amplíssims coneixements es van poder beneficiar directament milers d’estudiants i també moltíssims professors de Secundària; per aquests, durant molts anys, va col·laborar en l’organització de cursos de debat historiogràfic. Igualment acceptava les invitacions d’entitats populars per fer conferències perquè com es va publicar en el moment de la seva mort, Josep Fontana declarava que “Pertenezco a aquella especie, todavía no extinguida, de los que pensamos que el futuro será de la razón. Pero, dentro de esta especie, soy de la variante que ha aprendido que eso no se conseguirá sin más sino como resultado del trabajo y de la lucha de todos juntos”.

Josep Fontana va destacar sempre pel seu compromís social, que el va portar a incorporar-se al PSUC, ja al 1956, partit en el què milità fins el 1980. Ell va ser un dels introductors de les formulacions teòrico-polítiques d’Antonio Gramsci en la revista Nous Horitzons i, a partir d’aquí, dins del PSUC i entre els intel·lectuals catalans.

La tercera dimensió de la influència de Fontana està relacionada amb la seva feina editorial des d’inicis dels anys 70, primer a l’editorial Ariel i després a Crítica. Les traduccions que ell va impulsar van permetre accedir en castellà a treballs de referència en la renovació historiogràfica –inspirada en bona mesura pel marxisme- com els del mateix Vilar, Hobsbawm, Thompson, Rudé i tants altres.

Després de la Segona Guerra Mundial i, particularment durant els anys 60 i 70, l’estudi de la història estava encoratjat per la voluntat de comprendre el present i així poder construir un futur millor. Josep Fontana va ser un dels millors representants de la historiografia amb un intens compromís social que, sense ser hegemònica, continua existint en l’actualitat.

Febrer de 2019

Compartim dos extraordinaris articles sobre Fontana publicats a la revista NUESTRA HISTORIA número 6.

 

Gramsci i la ciencia històrica

 

 

 

 

 

L’aportació gramsciana de Fontana a Nous Horitzons

 

Febrer de 2019

 

Andreu Mayayo i Artal

Catedràtic d’Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona i director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals-Pavelló de la República. Director de Segle XX. Viquipèdia

 

Josep Fontana i Lázaro (Barcelona, 1931-2018) va néixer en la llibreria d’una família catalanista i d’esquerres del carrer de la Palla, al melic del barri Gòtic, i ha estat l’historiador català més influent en la historiografia espanyola i de més projecció internacional. Alfabetitzat a través de la lletra impresa, Fontana era una biblioteca ambulant en la triple dimensió de lector, editor i escriptor, i un militant de la Història, a la que es va dedicar en cos i ànima, convençut que era una arma, en mans dels sectors populars, carregada de raons pel futur. La Història alliçona però no té alumnes, sentenciava Antonio Gramsci, Tanmateix, en el cas de Fontana, va deixar una pila de deixebles i de lectors agraïts.

Fontana va vindicar sempre el mestratge de Ferran Soldevila (la catalanitat), de Jaume Vicens i Vives (la renovació historiogràfica dels Annales i el compromís cívic) i de Pierre Vilar (la filosofia de la praxis, el marxisme). L’historiador francès havia deixat enrere l’esquematisme simplista del concepte d’Història de Marx tot recuperant l’esperit dels manuscrits de joventut. Mentre en la filosofia les idees van del cel a la terra en la Història cal començar per la vida real dels homes per a esbrinar els seus pensaments. Tota vida social, deia Marx, és essencialment pràctica. La Història es fonamenta en els fets i no en els relats, malgrat que la interpretació sigui ben lliure. Aquest serà el fil conductor de Fontana en les seves classes magistrals, en les seves conferències de reciclatge dels professors de secundària i en els seus llibres que reflexionava sobre l’ofici de l’historiador com ara Historia: anàlisis del pasado y proyecto social (1982), La història després de la fi de la història (1992) i Història dels homes (2000).

El seu lectorat a Liverpool, en curs 1956-57, li permetrà accedir a una bibliografia inimaginable en l’Espanya franquista i, sobretot, connectar amb el Grup d’Historiadors del Partit Comunista Britànic aplegats en la revista Past and Present, liderats per Eric Hobsbawm. Fontana seria, a través del seu amic i editor Gonzalo Pontón, el principal introductor del marxisme britànic al nostre país. De tornada de Liverpool, va prendre Partit i, amb el nom de militància de Rosell, s’incorporava a la cèl·lula d’intel·lectuals del PSUC. Per Fontana els drets socials i els drets nacionals de Catalunya anàvem de bracet i el PSUC, com més endavant Comissions Obreres, era l’organització, de classe i nacional, que millor ho palesava.

L’any 1980 va deixar enrere 23 anys de militància política tot i que va continuar donant suport públic ( i crític, per descomptat) al PSUC i ICV. L’any 2012 encara encapçalava el manifest de suport electoral a Joan Herrera en les eleccions al Parlament. Així mateix, Fontana va mantenir sempre un estret lligam amb CCOO i mai va tenir un no per a participar en les múltiples activitats de la Fundació Cipriano García. Potser per a deixar ben clar el seu posicionament polític, davant els intents d’apropiació de l’agit-prop independentista, va acceptar, per primer cop, figurar en un candidatura de Barcelona en Comú en les eleccions municipals de 2015.

Fontana no feia fàstics a la independència, sobretot, sense costos socials, però el treia de polleguera el full de ruta del “tot o res” i del “ara o mai”. Fontana no va caure en el parany de les eleccions plebiscitàries i menys de la unilateralitat contra Espanya i sense la complicitat de la Unió Europea. Sabia, millor que ningú, que les secessions sense acord esdevenien un ball de bastons. Per això no va signar el manifest d’ex-militants del PSUC, ICV i PSC, que demanaven el vot per les candidatures independentistes.

Fontana ens va alliçonar a ser crítics amb el poder establert i aprendre de les derrotes per a poder guanyar algun dia. Tal com ens ho recorda Bertold Brecht en els darrers versos del  poema que tenia penjat en el seu despatx: “Dempeus qui estigui abatut!/ Qui se senti perdut, que lluiti!/ Qui podrà aturar a qui conegui la veritat?/ Així que els vençuts d’avui són els vencedors de demà/ i el mai esdevé avui mateix.”. Amb la música de Bob Dylan: els temps estan canviant.

Febrer de 2019

 

Paola Lo Cascio

Historiadora i politòloga italiana. Es va doctorar en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i es va llicenciar en Ciències Polítiques a la Universitat de la Sapienza, passant a ser professora de ERAM i del Departament d’Història Contemporània de la UB

 

La mort de Josep Fontana ha commocionat no només el món acadèmic, sinó que ha estat vívida com una pèrdua pel conjunt de la societat. Això es deu a molts factors, sense anar més lluny, al seu indestructible compromís amb la lluita antifranquista com a militant del PSUC des de 1957 i fins a 1980. Però més enllà d’això, es deu a la manera en què es va plantejar i va practicar l’ofici d’historiador.

Nascut el 1931, en una Barcelona que just acabava de veure la proclamació de la II República del balcó de la Plaça Sant Jaume, els seus primers records estan vinculats a la guerra, i especialment als terribles bombardejos a què va ser sotmesa la capital catalana. Fill d’un llibreter de vell, va travessar el túnel dels anys 40 practicant una de les activitats que més el va caracteritzar al llarg de tota la seva vida: la lectura. Va ser la lectura que el va portar a cursar la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, ​​i, anys més tard a culminar els seus estudis doctorals en 1970.

Quan va començar a investigar a escriure -després d’haver pogut formar-se, en part clandestinament, amb figures com Ferran Soldevila, Pierre Vilar i Jaume Vicens Vives-, ho va fer sobre el segle XIX espanyol i des de la perspectiva de la història econòmica. Els llibres La quiebra de la monarquía absoluta (Crítica, 1971) i Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX (Ariel, 1983), encara avui representen una de les més sofisticades i completes anàlisi al voltant dels canvis estructurals a partir dels quals es va forjar la que coneixem com Espanya contemporània. Només més tard -pràcticament al final de la seva carrera acadèmica, ja a la Universitat Pompeu Fabra, després d’haver passat per les universitats de Barcelona, ​​de València i de la UAB-, es va aventurar a analitzar el segle XX. Ho va fer acceptant un repte que només poden acceptar els grans historiadors: confrontant-se amb la història global, llançant-se a anàlisi de processos geogràficament, cronològicament i temàticament amplis. D’aquesta tan escassa (almenys en la historiografia espanyola), arriscada i, alhora necessària aposta, neixen volums importants com Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945 (passat i present, 2011) o el seu últim assaig El siglo de la revolución: una historia del mundo de 1914 a 2017 (Crítica, 2017).

No obstant això, Josep Fontana no va poder, i sobretot no va voler -afortunadament-, plantejar-se l’ofici d’historiador com una tasca individual, asèptica i, sobretot, limitada a les parets dels edificis universitaris. Potser pel seu origen de fill de llibreter, potser per la seva curiositat innata, segurament pel seu compromís cultural i polític, va entendre aviat que llegir i, sobretot facilitar que poguessin llegir altres als grans llibres de la historiografia internacional era, alhora, una tasca imprescindible de la seva professió i una forma de contribuir de manera efectiva a la lluita per la democràcia (i, dit sigui de passada, per la intel·ligència). Tenia un coneixement de la historiografia internacional que excedia i de molt, el de qualsevol altre acadèmic del seu context i de la mà de l’amic inseparable Gonzalo Pontón, va introduir a través de l’editorial Crítica el gruix de la historiografia marxista britànica a finals dels anys 70. Hobsbawm i, sobretot EP Thompson -els dos gegants de la historiografia britànica (i mundial) de la contemporaneitat- van arribar aquí gràcies a un Fontana convençut que l’acadèmia i el conjunt de la societat en què vivia tenien tot el dret d’estar assabentats dels grans debats historiogràfics que s’estaven donant a la resta del món, com una forma en definitiva de satisfer l’endarreriment i l’aïllament en què el règim havia condemnat generacions d’espanyols. Fontana va ser el gran facilitador de l’arribada d’una historiografia (els citats, però també Mary Beard, David S. Landes o el seu mestre Pierre Vilar) que marcaria de manera clara la formació de generacions d’acadèmics, i que obriria la porta a la introducció de temes, enfocaments, debats i paradigmes d’interpretacions inèdites en el panorama d’aquella Espanya que sortia del franquisme. En aquest sentit, pràcticament ningú dels historiadors que han protagonitzat la recuperació de la universitat espanyola després del franquisme es pot definir aliè a la influència de Josep Fontana, encara que sigui des de posicions interpretatives i ideològiques llunyanes de les seves.

Febrer de 2019

 

José Gómez Alén

Historiador, Fundación de Investigaciones Marxistas

 

 

Finalitzant el passat mes d’agost, coneixíem la mort de Josep Fontana i una successió de obituaris i notes necrològiques, amb l’espontaneïtat i immediatesa que demandava la notícia, s’aproximaven a l’obra de l’historiador català. Els mitjans de comunicació recollien textos d’historiadors que, des de diverses comunitats autònomes, abordaven les línies de treball transitades pel professor Fontana durant els últims seixanta anys. En uns casos es destacava la seva aportació a la renovació historiogràfica espanyola del segle XIX des de el seu llibre La quiebra de la monarquía absoluta. En altres l’atenció es fixava en l’amplitud temàtica abastada en les seves obres sobre el segle XX i la crisi de la primera dècada del segle XXI o apuntaven trets analítics sobre les seves aportacions a la teoria de la Història i la seva participació en debats historiogràfics diversos. Algú també intervenia en certa polèmica desencadenada per la utilització que el nacionalisme català o espanyol havia realitzat de la posició del professor Fontana que, en el fragor de les confrontacions polítiques del present, s’havia tergiversat.

Altres van destacar el seu paper com a editor al capdavant de les seccions d’història d’Ariel primer o de Crítica després. El seu treball en el camp editorial va contribuir a la renovació del nostre coneixement historiogràfic familiaritzant-nos des dels anys seixanta del segle XX, amb l’obra de Pierre Vilar, A. Soboul, la de britànics com EP Thompson, E. Hobsbawm, R. Hilton o M . Berg i la d’autors tan diversos com Lubrinskaya, M. Kossok o Ranahit Guha. Una tasca, sempre reconeguda que complementaria amb el suport als joves historiadors que iniciaven les seves carreres professionals al començament dels anys setanta. Els més de 150 pròlegs realitzats són una evidència incontestable d’aquest treball editorial. No han estat pocs, també, els que es van referir al seu sentit de l’amistat o l’enorme generositat amb què va atendre a alumnes i professors davant qualsevol demanda d’informació o suggeriments, cosa que personalment puc testimoniar en nombroses ocasions al llarg de més de dues dècades. Tots aquests aspectes van ser igualment recordats al Congrés Pensar con Marx Hoy, (Universidad Complutense de Madrid) en què la secció d’història de la Fundación de Investigaciones Marxistas va dedicar una sessió d’homenatge per rememorar els trets essencials de l’obra de Josep Fontana, cosa que tindrà continuïtat a la revista la nostra Història.

La magnitud de la seva obra segurament mereixerà en algun moment un estudi global, que avui encara està per fer, però mentre arriba podem apuntar algunes notes sobre un aspecte menys conegut i amb prou feines destacat en l’àmbit acadèmic. Reconegut com a mestre d’historiadors, va ser al mateix temps, també per a molts, un mestre de professors. La seva permanent preocupació per la renovació de l’ensenyament de la Història i el seu sentit del compromís amb aquesta tasca tenia a veure amb les primeres idees que van influir en la seva forma d’entendre la història. Pierre Vilar, un dels seus mestres, li va donar, ja el 1957, algunes pautes sobre el valor de la història que ensenya a “pensar històricament“. També a la primerenca lectura de Gramsci va trobar una altra part del fil conductor de la seva concepció de la història “la nostra disciplina es refereix als homes…, a tots els homes del món quant s’uneixen entre si en societat i treballen, lluiten i es milloren a si mateixos”.

El contingut profund d’aquestes idees explica l’interès de Fontana per la renovació de l’ensenyament de la història i pel tipus d’història que podíem ensenyar. La responsabilitat de l’historiador i del professor d’història porta al seu compromís amb la seva funció social i com ell assenyalava “hem de tractar d’estimular a pensar històricament per entendre millor els problemes del seu temps i el seu entorn… investigar és important però comunicar-ho és igual o més important”. Aquest és un compromís que per al professor Fontana era “una forma d’estar al món i lluitar amb les armes del meu ofici contra totes aquelles coses que impedeixen que es realitzi una societat on hi hagi la major igualtat possible dins de la major llibertat possible”. Aquestes idees van formar un corpus de pensament que Fontana no només va aplicar a la seva pròpia pràctica docent sinó que va tractar sempre de difondre-les a l’àmbit on s’iniciava la formació de la consciència ciutadana, en l’ensenyament mitjà.

I aviat, al començament dels anys setanta, va proporcionar als joves professors un llibre que va servir de guia programàtica per al futur d’algunes generacions de professors. La Història, avui amb prou feines compta entre la bibliografia de l’historiador català, encara que la seva importància ha estat ressaltada per historiadors com José Luis Martín, Carlos Martínez Shaw o qui escriu aquestes paraules. Aquell volum ens oferia una sistematització del desenvolupament històric molt allunyada dels camins tradicionals que llavors predominaven a Espanya i que assumir-les era també assumir unes propostes historiogràfiques subversives com alguns vam comprovar en diferents moments. Fontana introduïa conceptes com divisió social del treball, estratificació i consciència social, geopolítica, maneres de producció i altres que coherentment transitaven per les 143 pàgines del llibre emparats en oportunes referències a Marx i Engels; Gramsci; E.P. Thompson, Pierre Vilar; W. Kula, I. Labrousse, L. Febvre, M. Bloch, J. Bernal o Gordon Childe. El llibre s’iniciava amb una entrevista a I. H. Carr, en què posava en boca de l’historiador britànic respostes sobre el materialisme històric i altres temes i posava punt final al volum amb un vocabulari i una selecció de lectures recomanades.

El llibre i els articles que li van seguir o el posterior Historia. Análisis del pasado y proyecto social, van ser fars que van il·luminar la renovació de l’ensenyament de la història, que es plasmaria en els col·lectius que entorn a idees com les desgranades per Fontana van seguir emergint a tota Espanya durant les dècades dels setanta i vuitanta. No podem esmentar-los tots però grups com Germanías; 13-16 o Cronos entre d’altres que incorporem aquelles propostes historiogràfiques en el nostre treball didàctic, tenien part del seu origen en aquell primer llibre sobre la història.

Durant els últims cinquanta anys, la preocupació de Fontana per l’ensenyament de la història va ser constant i sempre en contacte amb els professors. Igual participava en jornades de renovació pedagògica a Catalunya, el País Valencià, Extremadura o Galícia, que contribuïa amb articles a la premsa diària, en revistes com Cuadernos de Pedagogia o allà on es requeria la seva presència i les seves reflexions. S’havia convertit, gairebé sense saber-ho, en una referència per a diverses generacions de professors i mai va deixar d’atendre una trucada d’aquest sector. Ell mateix, com a director de l’Institut Jaume Vicens Vives, va promoure un seminari d’història per a professors d’ensenyament secundari on s’impartiria conferències i xerrades mentre la salut li ho va permetre.

Josep Fontana sempre va defensar la importància de la nostra disciplina dins el sistema educatiu per “la seva capacitat per formar una consciència crítica i per aportar eines per construir el futur”. Al final de la seva vida, després de seixanta anys dedicats a la història, la feina com a professor i les activitats orientades al professorat d’ensenyament mitjà, eren una de les tasques que més satisfaccions li havien proporcionat, i així ho reconeixia en una última entrevista “em sento orgullós d’haver sembrat una idea, d’haver estimulat a algú a pensar pel seu compte, que és el que explica que aquesta idea segueixi viva en l’actualitat. Això deu ser el millor que m’ha passat en aquest terreny… “¹.

[1] Josep Fontana i Lázaro, Entrevista, introducción y notas, José Gómez Alén en Nuestra Historia, nº 3, 2017, Fundación de Investigaciones Marxistas.

Febrer de 2019

 

Angelina Puig i Valls

Doctora en Història, alumna de Josep Fontana. El febrer de 1991 va llegir la tesi doctoral, De Pedro Martínez a Sabadell: la immigració una realitat no exclusivament econòmica (1920-1975)

 

Em demanen que escrigui un article sobre en Josep Fontana senzillament perquè vaig tenir la sort de tenir-lo com a director de tesi (De Pedro Martínez a Sabadell: la immigració una realitat no exclusivament econòmica. 1920-1976).

Malgrat que  en el moment del seu decés s’evidencien  intents de menystenir o millor d’ignorar en Fontana, és evident que el seu prestigi és fora de cap dubte, fora i dins de casa nostra; de manera que em pregunto,  què puc aportar que no hagi ja estat dit o escrit.

Sobre la seva immensa obra altres persones han tingut i tenen la possibilitat de parlar-ne, d’analitzar-la, de valorar-la, d’impulsar el seu coneixement. Per tant, és cert,  el que jo puc dir, ho és en funció d’haver estat el meu director  d’una tesi d’elaboració prolongada,  i professor en diverses assignatures al llarg de la carrera.

La faceta que m’és m’ha influenciat i impressionat, que em va sorprendre en un primer moment, va ser la manera exhaustiva i rigorosa com es preparava totes les classes. L’exigència de qualitat per a cada lliçó. Era igual que fos una assignatura que  impartís de feia anys. On altres  es presentarien sense aportar res de nou, fent una pura repetició, ell, per dignitat professional i per respecte a l’alumnat, portava les lliçons preparades com per fer la conferència més important davant del més selecte públic. Ho he recordat i, modestament, ho he tingut sempre en compte al preparar qualsevol intervenció que hagi hagut de fer en la meva vida professional i/o com historiadora.

D’en Fontana es ressalta sempre la capacitat immensa de lectura, com n’era de coneixedor de totes les novetats, estudis i línies de recerques d’arreu, tant bon punt eren publicades.  El seu alumnat teníem la immensa sort de ser partícips  d’aquests coneixements,  car eren la base de moltes de les seves classes. Sempre podíem saber, gracies als seus afanys, l’ultima línia de recerca, les darreres interpretacions històriques dels diferents esdeveniments. Aquella sensació, quasi aclaparadora, que ho havia llegit tot.

I no solament ens descobria tota la bibliografia (sovint traduïda de l’original gracies a la seva participació en l’edició) sinó que més d’un cop vàrem poder conèixer els mateixos historiadors que convidats per ell, visitaren Barcelona i la facultat. I així, nosaltres,  aprenents d’historiadors i historiadores, sentirem i veiérem  altres grans mestres,  com en Pierre Vilar, en Ronald Freser, en Manuel Moreno Fraginals i n’Edward Thompson.

Ras i curt: Un professor excel·lent.  El bon mestre, malgrat la seva defensa del “treball en un ofici en el qual sempre som aprenents i mai no arribem a mestres (p. 16. L’ofici d’historiador)”. Així, m’havia dit, que la meva tesi l’havia ajudat a comprendre millor el temps de la República i desprendre’s de tòpics sobre la reforma agrària.

D’ell voldria haver arreplegat, ni que sigui una engruna,  d’aquest ofici d’historiador. A l’escriure,  per saber transmetre bé i amb concisió el resultat de les pròpies recerques.  Compte amb els adjectius!, m’advertia. Però, sobretot,   per seguir-lo en el camí de desemmascarar els que ostenten el poder en contra dels més dèbils. En qualsevol moment de la història. I tenir consciencia que la història no esta predeterminada. Que tot podria haver estat diferent. Identificant els moments en que s’ha escollit una drecera sabent que hi havia d’altres alternatives possibles. I, per què no es va seguir “el que hauria estat millor, en termes del benefici col·lectiu, sinó el que semblava convenir, a curt termini, als que tenien la capacitat de persuasió o la força repressiva necessàries per decidir” (P.39-40 L’ofici d’historiador).

En aquest curt text he citat dues vegades L’ofici d’historiador, on es recullen les lliçons d’un curs que va impartir el 2009 a la Universitat de Girona. Lliçons excepcionals per a qualsevol persona amant de la història,  on sobresurt per la seva excel·lència l’última d’elles: Per a què serveix un historiador? M’embarga una forta emoció i gratitud poder disposar d’aquest llegat.

Per acabar,  també veig en ell la persona honesta que des de la immensa alçada professional,  amb humilitat,  s’adapta al seu temps per entendre’l millor.  Ara fa ja molts anys,  jo era una investigadora primerenca i a la vegada una jove feminista que, com tantes en aquella època, assajàvem, sense models a seguir, la manera de trencar amb el llenguatge patriarcal que té l’home com a única mesura i model universal. Una tasca difícil per intentar no tornar la lectura d’un treball científic en massa feixuc. Ell,  mestre,  però home del seu temps a la fi, batejava els meus esforços amb un: collonades!.  Tanmateix, és ben cert que la seva escriptura incorpora, una forma d’expressió que no deixa cap dubte i que fa evident el paper de les dones i dels homes del període estudiat, perquè són elles i ells qui conformen  la vida i, en conseqüència, la història.

Barcelona,  febrer 2019

 

 

José Babiano

Doctor en Història Contemporània i especialista en història del treball i de l’emigració, dirigeix ​​a la Fundació 1º de Mayo l’Arxiu d’Història del Treball i és coordinador tècnic del Centre de Documentació de l’Emigració Espanyola (CDEE)

 

Josep Fontana mai va escriure les seves memòries o una autobiografia. No obstant això, en els anys finals de la seva vida sovint va ser interpel·lat -bé mitjançant entrevistes o a través d’articles que li van ser requerits¹– sobre la seva trajectòria com a historiador i el seu compromís social. Tots dos aspectes de la seva vida van estar molt entrellaçats entre si, en la mesura que es va considerar un historiador marxista, un militant sense partit que pensava que el seu treball professional constituïa la millor manera d’influir en la societat, encara que fos modestament.

Anem per parts. Quan Fontana es referia a la història marxista ho feia d’una manera molt àmplia i oberta. Per exemple:

Ser «un historiador marxista» consisteix, al meu entendre, a participar en un ampli camp intel·lectual que va més enllà de les codificacions més o menys dogmàtiques que formen el que alguns entenen per «marxisme», per seguir el mètode que Marx proposava el 1879 , quatre anys abans de la seva mort, d’ «observar el curs actual dels esdeveniments fins que arribin a la seva maduració abans de poder ‘consumir productivament’»².

O també:

Que jo sàpiga no hi ha cap cànon historiogràfic establert per Marx, sinó una varietat de tendències i corrents (…). Si parlem de Hobsbawm, de Thompson, de Renahit Guha, de Chris Wickham o de McCormick, parlem de mètodes i visions diferents, però que tenen en comú la voluntat d’aportar una mirada crítica al saber acadèmic construït per legitimar l’ordre establert i la consciència del significat de les contradiccions de classe en la història.³

Com es pot veure, es tracta d’indicacions molt sumàries, que giren al voltant de les classes i de la idea de l’antagonisme entre elles. Indicacions, al cap i a la fi, molt distants del que pugui constituir una ortodòxia.

Com a historiador, Fontana va abordar tres grans temes de recerca a través d’innombrables llibres i articles acadèmics. D’una banda va estudiar la crisi de l’Antic Règim i l’aparició del Liberalisme a Espanya, amb títols com La quiebra de la monarquia absoluta (1814-1820) o La crisis del Antiguo Régimen. La transició del feudalisme al capitalisme va ser, d’aquesta manera, una esfera d’interès compartida amb els historiadors marxistes britànics -vegeu els casos de Rodney Hilton o Christopher Hill-, amb qui va tenir una estreta connexió a partir d’una estada com a professor visitant a Liverpool en la segona meitat dels anys cinquanta.

El seu segon àmbit de recerca no va ser altre que el segle XX, amb llibres com Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 o El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914. Probablement sigui la temàtica més coneguda pel públic en el segle XXI, si ens atenim al nombre d’edicions d’ambdós títols. Finalment, Fontana es va interessar per la reflexió metodològica i teòrica. En aquest àmbit va escriure Historia. Análisis del passado y proyecto social, així com la seva Introducción al estudio de la historia y La Historia de los hombres.

Però més enllà dels seus estudis, Fontana va estar professionalment preocupat per dues qüestions. En primer lloc, per fer que el coneixement històric depassés els límits dels cercles acadèmics, arribant així a sectors amplis de la ciutadania. Es tractava que aquesta aconseguís “pensar històricament”. Pensar històricament ens permet afrontar el present col·lectiu inspirant-nos en dilemes del passat que plantejaven qüestions anàlogues a les que avui es susciten. Amb això Fontana anava un pas més enllà de la mera pedagogia o de la didàctica de la història; és a dir, mostrava la seva faceta com a historiador crític i militant.

Finalment a Fontana li devem una gran tasca de difusió en castellà de la historiografia marxista britànica, principalment a través de l’editorial Crítica. En efecte, allà on van aparèixer les grans obres d’historiadors tan influents en la segona meitat del segle XX com E.P. Thompson i la seva La formación de la clase obrera en Inglaterra, o Eric Hobsbawm, autor de dos volums d’assajos sobre els treballadors i el món del treball, a més d’una excepcional trilogia sobre la història de la societat -europea, s’ha d’aclarir- del segle XIX .

Quant a la seva condició militant, cal recordar que va ingressar al PSUC el 1957, participant activament en el seu comitè d’intel·lectuals, la qual cosa el va portar a ser expulsat de la universitat franquista. Ja abans, Vicens Vives, un dels seus mestres, sabia d’ell que era un “rojo” incorregible, amb una tendència habitual a la impertinència⁴. Vint anys després, just en el moment de més efervescència política i social va abandonar el partit, pensant que aquest abandonava a la vegada la lluita pels objectius que li havien atret al comunisme català. Independentment d’aquella adscripció orgànica i precisament per ser “rojo” i impertinent el vam tenir sempre com a aliat de la causa dels treballadors i les treballadores ‘Brindem per això!

^[1] Vegi’s l’extensa entrevista realitzada per José GÓMEZ ALÉN a Nuestra Bandera, nº 237, setembre 2017, pp 128-161, així com el seu propi article, Josep FONTANA: «La formación de un historiador marxista», Nuestra Historia, nº 5, 2018, pp. 11-13. Remetem a ambdós textos per allò dit en esta nota.

² Josep FONTANA: «La formación de un historiador…, p. 11.

³ Entrevista…, p. 153

⁴ Ibídem, p. 135

Febrer de 2019