José Gómez Alén
Historiador, Fundación de Investigaciones Marxistas
Finalitzant el passat mes d’agost, coneixíem la mort de Josep Fontana i una successió de obituaris i notes necrològiques, amb l’espontaneïtat i immediatesa que demandava la notícia, s’aproximaven a l’obra de l’historiador català. Els mitjans de comunicació recollien textos d’historiadors que, des de diverses comunitats autònomes, abordaven les línies de treball transitades pel professor Fontana durant els últims seixanta anys. En uns casos es destacava la seva aportació a la renovació historiogràfica espanyola del segle XIX des de el seu llibre La quiebra de la monarquía absoluta. En altres l’atenció es fixava en l’amplitud temàtica abastada en les seves obres sobre el segle XX i la crisi de la primera dècada del segle XXI o apuntaven trets analítics sobre les seves aportacions a la teoria de la Història i la seva participació en debats historiogràfics diversos. Algú també intervenia en certa polèmica desencadenada per la utilització que el nacionalisme català o espanyol havia realitzat de la posició del professor Fontana que, en el fragor de les confrontacions polítiques del present, s’havia tergiversat.
Altres van destacar el seu paper com a editor al capdavant de les seccions d’història d’Ariel primer o de Crítica després. El seu treball en el camp editorial va contribuir a la renovació del nostre coneixement historiogràfic familiaritzant-nos des dels anys seixanta del segle XX, amb l’obra de Pierre Vilar, A. Soboul, la de britànics com EP Thompson, E. Hobsbawm, R. Hilton o M . Berg i la d’autors tan diversos com Lubrinskaya, M. Kossok o Ranahit Guha. Una tasca, sempre reconeguda que complementaria amb el suport als joves historiadors que iniciaven les seves carreres professionals al començament dels anys setanta. Els més de 150 pròlegs realitzats són una evidència incontestable d’aquest treball editorial. No han estat pocs, també, els que es van referir al seu sentit de l’amistat o l’enorme generositat amb què va atendre a alumnes i professors davant qualsevol demanda d’informació o suggeriments, cosa que personalment puc testimoniar en nombroses ocasions al llarg de més de dues dècades. Tots aquests aspectes van ser igualment recordats al Congrés Pensar con Marx Hoy, (Universidad Complutense de Madrid) en què la secció d’història de la Fundación de Investigaciones Marxistas va dedicar una sessió d’homenatge per rememorar els trets essencials de l’obra de Josep Fontana, cosa que tindrà continuïtat a la revista la nostra Història.
La magnitud de la seva obra segurament mereixerà en algun moment un estudi global, que avui encara està per fer, però mentre arriba podem apuntar algunes notes sobre un aspecte menys conegut i amb prou feines destacat en l’àmbit acadèmic. Reconegut com a mestre d’historiadors, va ser al mateix temps, també per a molts, un mestre de professors. La seva permanent preocupació per la renovació de l’ensenyament de la Història i el seu sentit del compromís amb aquesta tasca tenia a veure amb les primeres idees que van influir en la seva forma d’entendre la història. Pierre Vilar, un dels seus mestres, li va donar, ja el 1957, algunes pautes sobre el valor de la història que ensenya a “pensar històricament“. També a la primerenca lectura de Gramsci va trobar una altra part del fil conductor de la seva concepció de la història “la nostra disciplina es refereix als homes…, a tots els homes del món quant s’uneixen entre si en societat i treballen, lluiten i es milloren a si mateixos”.
El contingut profund d’aquestes idees explica l’interès de Fontana per la renovació de l’ensenyament de la història i pel tipus d’història que podíem ensenyar. La responsabilitat de l’historiador i del professor d’història porta al seu compromís amb la seva funció social i com ell assenyalava “hem de tractar d’estimular a pensar històricament per entendre millor els problemes del seu temps i el seu entorn… investigar és important però comunicar-ho és igual o més important”. Aquest és un compromís que per al professor Fontana era “una forma d’estar al món i lluitar amb les armes del meu ofici contra totes aquelles coses que impedeixen que es realitzi una societat on hi hagi la major igualtat possible dins de la major llibertat possible”. Aquestes idees van formar un corpus de pensament que Fontana no només va aplicar a la seva pròpia pràctica docent sinó que va tractar sempre de difondre-les a l’àmbit on s’iniciava la formació de la consciència ciutadana, en l’ensenyament mitjà.
I aviat, al començament dels anys setanta, va proporcionar als joves professors un llibre que va servir de guia programàtica per al futur d’algunes generacions de professors. La Història, avui amb prou feines compta entre la bibliografia de l’historiador català, encara que la seva importància ha estat ressaltada per historiadors com José Luis Martín, Carlos Martínez Shaw o qui escriu aquestes paraules. Aquell volum ens oferia una sistematització del desenvolupament històric molt allunyada dels camins tradicionals que llavors predominaven a Espanya i que assumir-les era també assumir unes propostes historiogràfiques subversives com alguns vam comprovar en diferents moments. Fontana introduïa conceptes com divisió social del treball, estratificació i consciència social, geopolítica, maneres de producció i altres que coherentment transitaven per les 143 pàgines del llibre emparats en oportunes referències a Marx i Engels; Gramsci; E.P. Thompson, Pierre Vilar; W. Kula, I. Labrousse, L. Febvre, M. Bloch, J. Bernal o Gordon Childe. El llibre s’iniciava amb una entrevista a I. H. Carr, en què posava en boca de l’historiador britànic respostes sobre el materialisme històric i altres temes i posava punt final al volum amb un vocabulari i una selecció de lectures recomanades.
El llibre i els articles que li van seguir o el posterior Historia. Análisis del pasado y proyecto social, van ser fars que van il·luminar la renovació de l’ensenyament de la història, que es plasmaria en els col·lectius que entorn a idees com les desgranades per Fontana van seguir emergint a tota Espanya durant les dècades dels setanta i vuitanta. No podem esmentar-los tots però grups com Germanías; 13-16 o Cronos entre d’altres que incorporem aquelles propostes historiogràfiques en el nostre treball didàctic, tenien part del seu origen en aquell primer llibre sobre la història.
Durant els últims cinquanta anys, la preocupació de Fontana per l’ensenyament de la història va ser constant i sempre en contacte amb els professors. Igual participava en jornades de renovació pedagògica a Catalunya, el País Valencià, Extremadura o Galícia, que contribuïa amb articles a la premsa diària, en revistes com Cuadernos de Pedagogia o allà on es requeria la seva presència i les seves reflexions. S’havia convertit, gairebé sense saber-ho, en una referència per a diverses generacions de professors i mai va deixar d’atendre una trucada d’aquest sector. Ell mateix, com a director de l’Institut Jaume Vicens Vives, va promoure un seminari d’història per a professors d’ensenyament secundari on s’impartiria conferències i xerrades mentre la salut li ho va permetre.
Josep Fontana sempre va defensar la importància de la nostra disciplina dins el sistema educatiu per “la seva capacitat per formar una consciència crítica i per aportar eines per construir el futur”. Al final de la seva vida, després de seixanta anys dedicats a la història, la feina com a professor i les activitats orientades al professorat d’ensenyament mitjà, eren una de les tasques que més satisfaccions li havien proporcionat, i així ho reconeixia en una última entrevista “em sento orgullós d’haver sembrat una idea, d’haver estimulat a algú a pensar pel seu compte, que és el que explica que aquesta idea segueixi viva en l’actualitat. Això deu ser el millor que m’ha passat en aquest terreny… “1.
[1] Josep Fontana i Lázaro, Entrevista, introducción y notas, José Gómez Alén en Nuestra Historia, nº 3, 2017, Fundación de Investigaciones Marxistas.
Febrer de 2019