Presentació

Perspectiva núm.19

Xavier Navarro
Responsable d’Estudis i Cultura de la FSC-CCOO

 

 

 

En aquest número de PERSPECTIVA, hem volgut obrir un debat fonamental, atès que afecta de manera transversal al territori, als habitants d’aquest i als drets que poden exercir en ell. Assistim, des de la passivitat a la commoció, al buidament provocat o resultat de la fagotització de teixit productiu (i habitants) per part d’importants focus al centre representat per Madrid i pel llevant, especialment Barcelona. El transvasament descrit empobreix grans zones, buides de població, serveis i drets públics necessàriament essencials i acaba per generar una nova i important desigualtat.

El desequilibri succintament descrit és també conseqüència, i no cap oblidar-lo, de models de creixement i desenvolupament capitalista.

Aquesta realitat bosquejada necessita ser analitzada amb urgència, però sense caure en missatges senzills i simplistes que acabin per desdibuixar una realitat complexa, que interfereix en molts elements socials, econòmics i de la qualitat democràtica.

El debat és urgent, i el sindicalisme que representa CCOO ha d’impulsar-lo i plantejar propostes socials, econòmiques, polítiques, que permetin generar el gir necessari i afavorir el reequilibri territorial.

Març de 2020

Llorenç Planagumà i Guàrdia
Centre per a la Sostenibilitat Territorial
Sant Privat d’en Bas

 

 

 

A l’Espanya rural com en la major part de les regions rurals del món hi ha una dinàmica social d’emigració a ciutats causant un buidatge i envelliment de la població, paral·lelament es donen freqüentment conflictes ecològics per la disputa distributiva respecte dels recursos naturals entre diferents actors que poden anar des de la implantació de grans infraestructures en zones naturals o agrícoles, la captació d’aigua per a les ciutats, recursos miners, etc… Sense població aquests conflictes es dilueixen beneficiant freqüentment a grans empreses i els seus lobbies d’interès. L’absència de conflictes genera una perillosa pèrdua de biodiversitat i de sòls agraris necessaris per a les generacions futures. Les protestes de la població s’han de visualitzar en positiu encara que segueix predominant una visió negativa del conflicte que ofereix certs obstacles a la implementació de processos consensuals, per exemple: la creença de la inherent enemistat entre administracions i plataformes. Però sense conflicte tindríem actualment zones devastades a causa d’un urbanisme sense control, la construcció d’infraestructures sense sentit o l’extracció de minerals o àrids en zones d’elevat interès ecològic i/o paisatgístic. Conservar el territori també és que no tanquin escoles i que es mantingui la població amb els serveis que l’estat de benestar ofereix en altres llocs més poblats. Serveis que als barris obrers no han estat regalats i només cal recordar les lluites pel transport públic, l’aigua, la urbanització dels carrers etc, que es van donar durant els anys 70. Per això la importància de les mobilitzacions socials en aquests territoris, sigui en contra de la construcció d’un pantà o reivindicant la millora d’una línia de ferrocarril. Però també s’ha de pensar a llarg termini i buscar solucions per recuperar població i l’accés a serveis bàsics. El camí a seguir és complex i difícil reconèixer-ho però sí que hi ha una sèrie de principis que indiquen la direcció per mantenir amb vida la ruralitat i avançar-se als conflictes que estan per venir.

Posar en valor els serveis ecosistèmics. Serveis que ofereixen els ecosistemes a la societat i que milloren la salut, l’economia i la qualitat de vida de les persones. Aquests ecosistemes es troben majoritàriament a l’Espanya buidada i en són exemples les capçaleres dels rius, la formació de sòls, la regulació del clima per part dels boscos, la pol·linització, etc. Si no som capaços de conservar-los, la seva degradació condueix a perjudicis significatius en el benestar humà. Aquests serveis s’han de posar al centre de les polítiques i dotar de recursos i eines als territoris per a la seva conservació i millora.

Els contractes agraris en l’agricultura de muntanya. El mosaic agrícola i moltes vegades agroforestal que en moltes zones d’Espanya existia i s’està perdent genera una triple problemàtica, la pèrdua de biodiversitat i cultural i el perill davant de grans incendis cada vegada més freqüents amb el canvi climàtic. La Política Agrària Europea no ha ajudat a mantenir aquest tipus d’agricultura (al contrari) i actualment no poden competir amb preus de mercat respecte zones planes i d’agricultura intensiva. Per això i pel valor que fan a la societat mantenint terres de cultiu que de vegades ni maquinària pot entrar cal establir compensacions per a les explotacions agroramaderes per la seva contribució a la recuperació i a el manteniment del paisatge rural tradicional d’alt valor ambiental i cultural (com els murs i cabanes de paret seca que es troben en molts marges).

La participació de la població en la presa de decisions en la construcció d’infraestructures. La construcció de vies per a trens d’alta velocitat, línies d’alta tensió, autovies, preses i altres infraestructures ocupen territori i això porta a la pèrdua de terrenys agrícoles, espais naturals i a la seva fragmentació. Aquestes infraestructures s’han de justificar bé la seva necessitat i per això s’ha d’integrar en el seu disseny i planificació a la població del territori afectat, no només s’ha de prendre la decisió des d’un despatx.

Una de les infraestructures que s’ha de posar especial atenció per la seva importància en la lluita contra el canvi climàtic són les referents a l’energia renovable com els horts solars o els parcs eòlics. Per a la transició energètica la seva instal·lació és clau però això no és excusa per no planificar i tenir en compte que s’instal·laran en zones rurals i per tant ocuparan un espai agrícola o natural que també és de gran valor. Només amb la participació dels actors del territori serà possible sinó apareixeran conflictes socials en contra o el que és pitjor abusos de grans empreses energètiques a municipis poc poblats aprofitant la seva debilitat.

Un espai natural protegit o una associació és molt més rendible que ampliar una carretera. Durant gairebé tot el segle XX el progrés s’equiparava amb la construcció d’una carretera. Aquesta premissa ja no és certa si és que mai ho va ser, millorar la infraestructura no vacuna un territori contra la seva despoblació. Progrés i per tant millorar les condicions materials de la gent que viu en un poble és crear un Parc Natural que aporta valor afegit i multiplica per nou cada euro que s’inverteix en el territori, és també donar suport a una associació cultural o ecologista que acabarà dinamitzant el territori. Al segle XXI els recursos públics a invertir han de tenir altres finalitats que el ciment i l’asfalt.

Com a conclusió per revertir les dinàmiques de segle XX que ens han portat a que els treballadors i treballadores es desplacin del camp a la ciutat creient que així millorava les seves condicions de vida no es pot fent el mateix, són necessàries noves polítiques per a aquests reptes. La ciutat ha de reconèixer a les zones rurals com a llocs plens de vida i cultura i el camp reconèixer a les ciutats com a aliades per trencar les dinàmiques neoliberals de la globalització que han portat a treure el valor afegit que té la proximitat. Només d’aquesta manera es podrà encarar una aliança camp-ciutat per tal de mantenir sans els serveis ecosistèmics tan necessaris per al metabolisme d’una ciutat i que alguns dels néts dels i les treballadores que es van anar a la ciutat tornin al camp.

Març de 2020

 

Pepe Gálvez
Sindicalista, crític, guionista

 

 

 

L’Espanya buidada és un poble que ha perdut la majoria dels seus habitants, quan no tots.

És un poble amb carrers en què és més fàcil, i molt més ràpid, comptar les cases ocupades que les buides. Absències que la gran majoria de les quals es relacionen amb noms propis o sobrenoms de persones i/o famílies que, en un moment o un altre, van anar a guanyar-se la vida a les ciutats.

És un poble en el qual abunden molt més els enterraments que els naixements i els funerals són l’acte social més freqüent i freqüentat, encara que de vegades poden passar hores, dies i de vegades fins mesos sense que la mort d’un dels seus habitants sigui conegut per els altres.

És un poble del qual va molta gent jove fora, a estudiar o a treballar; i torna molt poca a viure-hi, i encara menys dones.

És un poble en el qual escassegen les rialles infantils llevat dels estius, quan les cases dels avis es converteixen en petites colònies familiars.

És un poble en el qual a partir de la tardor i fins a l’arribada de la calor pots passejar pels seus carrers acompanyat pel silenci i sense creuar-te amb ningú la majoria de les vegades.
És un poble cada vegada més aïllat en la societat hipercomunicada. Els mitjans de comunicació públics, autobusos i trens, no arriben o ho fan amb velocitats del segle passat, mentre que la cobertura telefònica sol ser precària i insuficient i la connexió digitals tot just treu el cap.

L’Espanya buidada és aquest poble i molts altres que formen grans zones rurals despoblades, en què els balanços demogràfics van progressivament empitjorant cap a un matí, cada vegada més proper, de desertització. No és d’estranyar doncs que a l’Espanya buidada s’estengui cada vegada més el sentiment d’absència de futur. Un sentiment que pren camins fatalistes quan el pes aclaparador de la realitat s’impregna del conformisme conservador après del domini caciquil. Encara que front d’aquesta posició derrotista s’han alçat moviments socials com Teruel existe o ¡Soria ya!, que amb les seves mobilitzacions han plantejat al conjunt de les institucions i de la societat espanyola la seva responsabilitat en el problema del despoblament. Perquè no es tracta de problemàtiques localitzades sinó de situacions que afecten a parts importants del nostre territori i per tant a l’equilibri territorial.

Estem parlant d’un estat de decadència d’una part de la nostra societat que ha de ser contemplat i analitzat des de diferents perspectives més de la demogràfica: com la socioeconòmica, la cultural, i la mediambiental. I és que és un tema relacionat amb la funció i pes de l’agricultura i la ramaderia dins de l’economia i de la societat, així com de la visió estratègica del territori: Es tracta dels béns i serveis que aporten els diferents components del territori a l’equilibri del conjunt de la societat i de la consegüent distribució de recursos, inversions.

A més cal tenir en compte dos elements fonamentals en l’actual desenvolupament de les nostres societats: la crisi mediambiental i la revolució digital. La revolució digital està trastocant el concepte de la producció industrial, així com la de la mateixa organització empresarial, de l’activitat productiva presencial a l’empresa. Està canviant la relació de la producció amb l’espai, la possibilitat de descentralitzar gran part dels processos de creació o de producció industrial, obre un espai a un altre tipus de descentralització: la poblacional. Per la seva banda la crisi mediambiental qüestiona les grans aglomeracions urbanes pels seus alts costos contaminants. Així mateix, aquesta crisi planteja l’ús de l’agricultura i ramaderia per a revertir els efectes de l’emergència climàtica.

Finalment, a l’hora de plantejar-se la resposta al despoblament, cal partir que no es tracta tampoc d’un fenomen inevitable conseqüència del desenvolupament natural de l’economia. El concepte natural té molt poc a veure amb l’economia com a gestió dels recursos amb vista a obtenir un objectiu. La definició d’objectius, la priorització de recursos així com de la seva utilització no es realitzen de manera espontània i seguint lleis de la natura, sinó a través de l’entramat institucional en què es construeixen equilibris i desequilibris que reflecteixen, i interactuen, amb equilibris i desequilibris d’interessos. El buidament poblacional d’àmplies zones del nostre territori va ser la conseqüència d’un model de creixement econòmic que no va ser inevitable i indubtablement no va tenir res de democràtic. Es va desenvolupar sota una dictadura que va primar interessos privats, no va tenir en compte possibles alternatives i no va valorar els costos socials i territorials a mitjà i llarg termini. Va ser fruit d’una sèrie de correlacions de forces i interessos que mai han tingut res de naturalitat espontània.

Per contra el combat contra la despoblació en un context democràtic ha de ser fruit de consensos, majoritaris en la societat, que donin respostes conjuntes a la necessitat de reequilibri territorial. Consensos en els quals han de participar els moviments socials esmentats, als quals se’ls ha de reconèixer institucionalment capacitat de proposta i de seguiment de les mesures a adoptar.

Març de 2020

 

Plataforma Soria YA!

 

 

 

Tots i cada un dels sorians ‘practiquem’ l’article 31 de la Constitució i contribuïm al sosteniment de la despesa pública d’acord amb la nostra capacitat econòmica. Tots els anys, unes 400 famílies sorianes envien lluny als seus fills per donar-los una educació superior, sabent que no tindran l’oportunitat d’aplicar professionalment a la seva província natal quan concloguin. Els joves sorians no retornen perquè aquests “poders públics” de l’article 40 de la Constitució no promouen aquí “les condicions favorables per al progrés social i econòmic” ni contribueixen a distribuir “una renda regional i personal més equitativa”.

La província de Sòria és el territori amb menor densitat de població a Espanya i un dels més baixos d’Europa. I malgrat això ‘exporta’ el seu capital humà més qualificat contribuint al creixement d’altres territoris. I no només ara, sinó que aquest èxode porta produint-se des de mitjans de segle XX, moment en el qual la província de Sòria comptava 156.472 habitants. Avui no arribem a 89.000…

Aquest escenari és fruit d’una història de discriminacions que es materialitza en el repartiment de pressupostos que les administracions regional i nacional realitzen en funció del nombre d’habitants (i per tant nombre de votants) i que fa que no arribin les inversions necessàries en matèria de telecomunicacions, infraestructures (energètiques, de transport, etc…) o serveis. I mentrestant, no oblidem que els sorians seguim ‘practicant’ l’article 31 de la Constitució i contribuint al sosteniment de les despeses públiques, alhora que aportant recurs humà a el desenvolupament d’altres territoris.

La Confederació de Consumidors i Usuaris va realitzar fa uns anys un estudi per comunitats autònomes de quant costa criar un fill fins als 18 anys. D’este informe es va derivar una dada que evidenciava l’incompliment de l’article 14 de la Carta Magna, sobre la igualtat de tots els espanyols. Va resultar que criar un nadó a Castella i Lleó pot arribar a ser un 4% més car que a Madrid. La diferència creix fins a un 27% si es tracta d’un adolescent. No hi ha referència de les diferències dins d’una comunitat autònoma, però haver-n’hi, n’hi ha. D’això els sorians, sabem molt.
Tantes com desigualtats existeixen a l’hora de repartir els fons públics, entre d’altres el de Compensació Interterritorial. En l’última anualitat fiscalitzada, dels diners que l’Estat va destinar a Castella i Lleó només va arribar a Sòria un 0,79%. Uns minsos 152.000 euros per a la província més despoblada d’Espanya i la menys cohesionada de Castella i Lleó.

Així que el sorià, per raó de naixement o residència (dret aquest recollit també en l’article 19 de la Constitució), no pot gaudir de les infraestructures que han contribuït al desenvolupament d’altres províncies, alhora que veu com la seva vida s’encareix per la manca de serveis que ha de buscar en altres territoris amb un alt esforç personal i familiar a què no estan obligats altres compatriotes.
Emmalaltir a la província de Sòria resulta més car que en altres províncies: el limitat catàleg de serveis de l’hospital sorià obliga a derivar pacients a altres hospitals, de vegades tan allunyats de Sòria com el de Salamanca, deslocalitzant al pacient i obligant al familiar acompanyant a costejar unes despeses que es disparen en funció del temps d’hospitalització. En aquest punt, sapiguem que “l’ajuda” per allotjament que ofereix l’administració sanitària, és de 18 euros per dia i de 5 euros per a manutenció diària… Al 2018, 3.872 sorians van ser derivats a hospitals d’altres províncies. Sobren les paraules i és evident que aquesta no és la igualtat de l’article 1 de la nostra Constitució. Sembla que els poders públics no estan vinculats amb els drets constitucionals dels sorians, l’esforç per créixer i assegurar el futur d’aquesta terra no troba correspondència en l’obligació legal que tenen de promoure les condicions perquè “la igualtat de l’individu i dels grups en què s’integra siguin reals i efectives” (article 9.2 de la Constitució).

Els principis constitucionals del nostre ordre polític deixen clares les regles de joc que haurien de servir per construir Espanya. Fins i tot pel que fa a la despesa. En aquest sentit, l’article 31 marca la necessitat “d’una assignació equitativa dels recursos públics” sota els criteris “d’eficiència i economia”. També la Unió Europea estableix la necessitat de promoure accions encaminades a reforçar la cohesió econòmica, social i territorial al mateix temps que predica “especial atenció” a les zones rurals i a les regions que pateixen desavantatges demogràfiques “greus i permanents”. Malauradament aquests mecanismes no han arribat mai a el territori sorià.

Ara sembla que tots els governs diuen tenir una sensibilitat amb el repte demogràfic, tot i que cap ha anat més enllà de l’anàlisi de la situació i la inacció política continua sent la tònica dominant.
Per part de la Plataforma Soria YA! portem 20 anys denunciant aquest abandó institucional, aquesta desigualtat de drets a què ens veiem abocats els sorians. I no només denunciant, sinó també proposant solucions a aquest gravíssim problema. Només falta que els polítics escoltin, que vulguin corregir el problema, afrontar-lo de manera integral més enllà del que dura una legislatura i que tractin de forma desigual als desiguals… Com en la música, l’harmonia territorial s’ha de construir amb accions simultànies i diferents, però acords sempre amb la realitat d’un problema, el demogràfic, que exigeix ​​passar ja a l’acció. I això és el que demanem des de Soria YA! Ja n’hi ha prou de plans, de paraules, de promeses… Necessitem fets: polítiques ambicioses per problemes complicats com és el de la despoblació que ajudin d’una vegada per totes al fet que tots els ciutadans, amb independència d’on visquem, gaudim dels mateixos drets.

Març 2020

Miguel Jurado
Sindicalista FSC-CCOO

 

 

 

A Espanya, per desgràcia, s’està produint la despoblació dels pobles, el que s’anomena “l’Espanya buidada”, provocant que grans zones del nostre territori es quedin buides i només petits grups de persones les habitin, donant-se la circumstància que aquests mínims col·lectius són d’una edat avançada i molt allunyats de les noves tecnologies.

Sembla evident que aquesta despoblació és un problema que demana una solució amb caràcter immediat, però no creguem que aquesta tasca es podrà realitzar en un curt període de temps, hem de mostrar-la amb una perspectiva a llarg termini i que afectarà diverses legislatures. Això farà necessari que es plantegi una estratègia integral que afecti des de la productivitat i l’ocupació d’aquestes zones fins al seu atractiu social i la recepció dels serveis públics.

Basant-se el padró municipal a 01.01.2019 realitzat per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) el 51,52% dels municipis espanyols comptaven amb menys de 1.000 habitants, és a dir 5.002 amb una població total de 1.459.845 habitants, un 3,12% de la població total d’Espanya. Si ens fixem en aquells municipis de menys de 50.000 habitants estaríem parlant de 7.983 municipis amb una població total de 22.150.046 habitants, gairebé la meitat de la població espanyola.

Per això, és imprescindible començar a definir estratègies d’actuació i començar a posar-les en marxa, prioritàriament avançar en les millores de les infraestructures (carretera, ferroviàries i de telecomunicacions), així com garantir la cobertura dels serveis públics i també de serveis bàsics.

Si important és avui dia poder desplaçar-se amb unes mínimes garanties de seguretat, més important pot arribar a ser la connexió d’Internet o la trucada telefònica. Una carretera uneix pobles, però la fibra òptica et connecta amb el món, per això -sense obviar la imprescindible necessitat de millorar les infraestructures de carretera i de ferrocarril- les infraestructures de telecomunicacions en el món de la digitalització es fa encara més necessàries, sense que l’objectiu de la rendibilitat econòmica sigui l’única font de decisió.

L’aposta de la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO (FSC CCOO) és la de la digitalització de la societat adequadament regulada, acordada i en un escenari en què els beneficis siguin compartits, de manera que disminueixi la desigualtat social i s’incrementi la cohesió social per a tots i totes les ciutadanes espanyoles.

L’ús encertat de la digitalització ha de contribuir a reduir les desigualtats econòmiques i socials, de manera que també hem denunciat aquelles actuacions que poguessin posar en perill el repartiment equitatiu dels beneficis de la digitalització de l’economia.

Ningú dubta que la digitalització és imparable. Això ens situa en l’avantsala d’una nova era a nivell global, ja que ens trobem en una nova fase en l’extensió de les TIC a la qual s’uneixen l’augment de la capacitat de computació i de la connectivitat. Les dues formen part d’unes transformacions econòmiques basades en guanys de productivitat, competitivitat i l’enfortiment de l’adequació a la demanda i a les necessitats de la ciutadania.

El desenvolupament de les infraestructures de telecomunicacions juntament amb l’impuls de la R+D+I són les peces bàsiques i imprescindibles per garantir l’avanç en la digitalització de l’economia. Per això, s’ha d’obrir un marc negociador que fixi les estratègies del desenvolupament d’aquestes infraestructures, buscant disminuir i eliminar la important bretxa digital entre territoris que existeix a Espanya.

Des de l’FSC de CCOO entenem que no es pot vincular l’impuls d’aquestes infraestructures només a la rendibilitat econòmica de les operadores de telecomunicacions, sinó que les administracions han d’habilitar mecanismes que garanteixin que la cobertura universal de les xarxes d’alta velocitat sigui real.

Les noves tecnologies podrien tenir el potencial de promoure una major participació de la ciutadania, treballadors i treballadores en el disseny i la prestació dels serveis, però només si s’apliquen de manera que enforteixin la prestació de serveis públics orientada al bé comú i no a la rendibilitat. D’aquesta manera, la digitalització podrà millorar la responsabilitat democràtica i enfortir uns serveis públics de qualitat.

Actualment, ho indica la pròpia Comissió Europea, la fibra òptica és el mitjà recomanat per connectar la xarxa bàsica amb les xarxes secundàries finals per l’accés sense fil 5G i que necessiten xarxes de molt alta capacitat, és a dir velocitats almenys d’1Gbps, per garantir la cohesió territorial, perquè tots els ciutadans en totes les comunitats de tota Europa puguin participar i beneficiar-se del mercat únic digital.

Així mateix, la CE indica que en la majoria de les àrees rurals i remotes, la connectivitat a Internet pot tenir un paper fonamental en la prevenció de la bretxa digital, l’aïllament i la despoblació, en reduir el cost del lliurament dels béns i serveis i compensar parcialment l’allunyament.

Les empreses poden reduir costos mitjançant les videoconferències, l’accés en línia als serveis de l’administració, el comerç electrònic o l’emmagatzematge de dades en el núvol. El desenvolupament rural i l’agricultura moderna es recolzen cada vegada més en aplicacions en línia que serveixen per al seguiment de cultius mitjançant sensors o de suport per al sector turístic i l’ús de drons en el comerç i l’agricultura.

Segons dades de l’anàlisi geogràfica dels serveis de banda ampla i desplegament NGA a Espanya de la CNMC de l’any 2018, a Espanya -encara que som un dels estats amb major extensió de fibra òptica d’Europa- també hi ha aquesta grandíssima diferència entre nuclis de població, l’anomenada bretxa digital de les infraestructures. A títol d’exemple la penetració dels accessos de fibra òptica (HFC DOCSIS 3.0) a Madrid o Barcelona estan sobre els 30 accessos per cada 100 habitants, mentre que en els nuclis urbans de 10.000 a 50.000 habitants està escassament al 10,61% i en els municipis amb menys de 1.000 habitants és del 0,6%.

Com podem comprovar amb aquestes dades, les diferències són abismals i el pitjor és que segueixen augmentant. Per això, des de l’FSC de CCOO, hem proposat en diferents àmbits polítics i socials la necessitat d’implementar mesures per pal·liar aquesta situació. Les administracions públiques, que són les garants d’universalitzar les infraestructures TIC que permeten l’accés als serveis de la digitalització a Espanya (el 5G), han d’apostar per assegurar la xarxa capil·lar bàsica d’aquestes infraestructures.

Però no pot ser només base de subvencions com el Pla PEBA, amb una dotació en l’any 2019 de 150 milions d’€, que només garanteix que s’assoleixin els 30 megues en el 90% dels municipis de menys de 5.000 habitants, ja que aquesta estratègia deixa fora de molts aspectes de la digitalització a aquests municipis.

És necessària la implementació de la fibra òptica (FTTH) en la totalitat dels municipis espanyols, apostar pel futur directament sense passos intermedis que suposin una inversió en infraestructures automàticament obsoletes i que no garanteixen l’accés a les condicions òptimes.

Per a la qual cosa, l’Administració General de l’Estat ha de garantir aquesta cobertura apostant per la qual, des del nostre punt de vista, és l’opció menys costosa i més rendible: dissenyar i realitzar -mitjançant la col·laboració públic-privada (Estat-operadors de telecomunicacions), tota la xarxa de fibra òptica, que garanteixi que aquesta arriba a tots i cada un dels 8.116 municipis que conformen l’Estat Espanyol.

Març de 2020

 

Natalia Castro
Gestora de la Reserva de la Biosfera d’Omaña-Luna

 

 

 

La Serralada Cantàbrica a la seva cara sud, espai poblat durant mil·lennis per la raça humana, dibuixa un paisatge modelat per una economia de subsistència, d’aprofitament de tots els recursos que oferia el territori. Aquest territori, avui dia, ofereix una gran riquesa natural i cultural reconeguda per la UNESCO mitjançant la declaració de set Reserves de la Biosfera.

A les Reserves de la Biosfera es valora l’equilibri aconseguit entre les poblacions humanes i el territori que han habitat durant generacions i es reconeix la seva capacitat d’actuar com a laboratoris de sostenibilitat on assajar bones pràctiques que puguin ser extrapolables a altres llocs de similars característiques.

En els anys 60 es va iniciar en aquesta zona el primer èxode de pobladors rurals cap a les ciutats i amb ell va arribar l’abandonament dels usos agraris i la despoblació; el canvi dels usos de terra i la funció de les muntanyes en la societat tradicional fan que aquests espais siguin avui illes de biodiversitat en precari equilibri ja que una de les seves espècies clau, l’ésser humà, és a punt de desaparèixer de l’ecosistema.

El model econòmic que va crear els paisatges que avui defineixen aquests territoris de muntanya pràcticament ha desaparegut a mans d’una economia d’escala que marca noves regles de relació entre els éssers humans, noves maneres d’habitar els territoris i nous fluxos de recursos i serveis des dels espais rurals cap a les grans urbes.

El gran problema que està asfixiant els territoris despoblats en l’actualitat es presenta quan criteris econòmics de rendibilitat i eficiència s’apliquen també als serveis bàsics que mantenen el contracte social, privant als escassos pobladors de sanitat, educació, proveïment d’aigua i aliments , infraestructures, comunicació….

En un rural disseminat i escassament poblat el cost d’oferir els mateixos serveis als pobladors, habitants d’aquests mons rurals, que als ciutadans, els que habiten les ciutats, suposa un cost per individu molt més elevat sota criteris d’economia clàssica. La rendibilitat política (escàs nombre de vots) i l’econòmica, estan empenyent a empreses i administracions a retirar els seus esforços d’aquests espais.

Però, què passa si deixem de parlar d’economia clàssica i passem a parlar d’economia ambiental? Què passa si introduïm el concepte de serveis ecosistèmics?

La comunitat científica és unànime pel que fa a la pèrdua de biodiversitat al planeta i el deteriorament dels ecosistemes. La bona salut dels ecosistemes és imprescindible per garantir el benestar de pobladors i ciutadans i per mantenir el sistema econòmic ja que l’ésser humà sempre ha depès i dependrà dels béns i serveis dels ecosistemes en forma de menjar, aigua, fertilitat de terra o qualitat de l’aire, entre molts altres.

Zones com la Reserva de la Biosfera d’Omaña i Luna, amb menys de 4 habitants per km2, aporta aquests serveis sense rebre compensació per això, donant-se el cas, per exemple, que en el seu territori s’ubiqui l’embassament de Luna, sota les aigües descansen la meitat dels pobles de la Vall de Luna i les seves millors terres de conreu, que permet donar de beure a tota la ciutat de Lleó i hectàrees i hectàrees de regadiu al sud de la província, mentre que els pobladors del territori tenen problemes de proveïment d’aigua ja actualment, dificultats que es preveu s’agreugin en un futur proper.

Des de l’econòmica ambiental, es veu necessari valorar quantitativament aquests serveis, incloent-los en els comptes que parlen de l’eficiència d’invertir en aquests territoris. Cada euro d’inversió en mantenir un món rural viu, amb una dinàmica demogràfica sanejada, millora la provisió de serveis ecosistèmics i per tant el benestar de la població, urbana i rural, i el manteniment de la pròpia economia.

I fent un pas més, parlaríem d’economia basada en els ecosistemes que porta a canviar d’estratègia en la planificació territorial passant dels tradicionals models de “gestió de recursos” a nous enfocaments de “gestió ecosistèmica”, assumint principis ètics de sostenibilitat i equitat . Dit en altres paraules, incloure intangibles i decidir i establir prèviament les línies vermelles que no es poden traspassar, assumint la prioritat de respectar els drets de tots els habitants de l’estat i de les generacions futures.

Com a societat no ens podem permetre aquesta confrontació CIUTADANS VERSUS POBLADORS: que els uns generin creixement econòmic a costa i inserits en uns serveis ecosistèmics que mantenen els altres, que van perdent cada dia més drets que sustenten el contracte social per no complir els criteris d’eficiència de la lògica econòmica.

Es perfila com a solució la integració d’aquest concepte de serveis ecosistèmics no només en el pagament directe per aquests, sinó amb criteris d’economia basada en els ecosistemes, incloent la valoració d’intangibles i assumint la prioritat de respectar els drets de tots els habitants de l’ estat i de les generacions futures.

Març de 2020

 

Zaida Llamas Álvarez
Fundació Cerezales Antonino y Cinia

 

 

 

Conec moltes persones que treballen en el medi rural espanyol i en altres contextos geogràfics, però sens dubte conec encara a més que desitjarien poder fer-ho i a les que no els resulta possible, actualment, trobar espais laborals en aquest marc on poder aplicar tots els seus coneixements, responsabilitat i habilitats.

Fa 10 anys que vaig començar a exercir la meva tasca dins d’una institució cultural a la muntanya de Lleó i el meu camp de coneixement està lligat a la història de l’art i la gestió cultural. Per ser treballadora d’una institució cultural situada en una regió amb una densitat de població de 9,2hab/km2, com és la que em acull, cal aprendre a desmuntar nombrosos tòpics impostos i cristal·litzats amb el pas el temps per fer espai real a propòsit com els que la Unió Europea recollia fa no massa en la seva Declaració de Cork 2.0 (2016), entre els quals es proclamava la necessitat “d’una vida millor en el medi rural”.

Cada dia, entre els veïnats d’aquest territori, percebem l’energia que bolquen totes les persones que el poblen en fer realitat aquesta asserció que s’esforça a repetir la UE, en construir espais de vida col·lectives que respectin la diversitat dels qui els habiten, en canvi això encara està lluny i les diferències entre el que això implica en uns o altres llocs són radicals. El nostre dia a dia en la tasca educativa i cultural, des de l’equip de què formo part, tracta de detectar nivells de relació entre tot el que ens envolta que ajudin a consolidar aquests espais de vida dels que som hostes abans que amfitrions, on caben ciències i sabers, humans i no humans, costums i formes de poblar inèdites que comencen a formar part d’aquest teixit.

Per tot això ens agradaria que l’atenció posada sobre els que estem lligats a aquests mitjans rurals, i en tota la diversitat que els enriqueixen, no sigui un eslògan passatger més, una manera de renovar i blanquejar aquest vell ghetto que tots vam conèixer, si segueix marcant distàncies amb allò que per a moltes persones i institucions continua sent allò inhòspit, perifèric o, directament, “insostenible”. És imprescindible aconseguir un reconeixement conscient, col·lectiu i a llarg termini de la interdependència vital, ecològica i, per descomptat, laboral, que ens uneix als qui estem units de totes les maneres possibles no a una terra sinó a la Terra -vides EarthBound, com sostenen pensadors de la talla de Bruno Latour o Donna Haraway-, confinats a un mateix planeta.

En aquest context no és possible deixar de banda el paper que exerceixen cada dia els grups històricament més fràgils i invisibles: dones, infància, minories de diferent signe o col·lectius informals i formals com pols que aglutinen i fan evolucionar gran part de la vida a la que ens referim. Grups humans que contribueixen de manera decisiva a l’articulació del territori i que som dependents de serveis i infraestructures en desaparició o objecte d’especulació sota criteris de rendibilitat: transports, escoles, consultoris mèdics, vies, xarxes de telecomunicacions, proveïments elèctrics…
Directament i indirectament, tots aquests serveis suposen saba nova i empelts, també des del pla laboral, cridats a equilibrar els fluxos de treballadors, residents i població flotant que decreixen o desapareixen en altres angles.

Els programes culturals que aborden possibilitats de transformació a llarg termini, així com els seus diferents tipus d’agències i agents són un sector mal identificat quan no caricaturitzat i infravalorat en les seves capacitats per aportar perspectiva i energies per millorar la compressió del que suposen els mitjans rurals. Aquests programes solen quedar amalgamats i soterrats en el fons de discursos i estratègies que prevalen la immediatesa i quantitatiu per sobre d’allò qualitatiu. El meu treball es desenvolupa a través d’una rara avis en aquest lloc: una institució d’arrel privada, vinculada a pràctiques culturals contemporànies, creada per persones que van haver d’emigrar a la recerca de futur. Col · laborar amb artistes plàstics o de qualsevol tipus de llenguatges, músics, cineastes, investigadors i altres agents que són portadors de sabers indispensables per poder considerar escenaris de futur, em situa davant de tot tipus de casuística, contingències laborals en risc de precaritzar-se i escenaris que urgeix corregir. En això bolquem bona part de la nostra activitat, construint espais de relació laboral dignes i articulats contractualment. Un lloc així em permet comprovar que resta molt per fer, que la demanda de més presència tant privada com pública en aquests llocs és una reivindicació constant i justa, i que aquesta només serà possible si fem que la frase que uneix millors espais de col·laboració amb legislacions sensibles i actualitzades per als que habiten en els mitjans rurals deixi de ser un altre tòpic, ja gairebé inaudible, per desmuntar.

Març de 2020

 

Us convidem a consultar EL DOBLADILLO 27 de CTXT NÚMERO 258 • MARÇ 2020, dedicat a l’Espanya Buida, on trobareu interessants aportacions en aquest importantíssim debat sobre una realitat del conjunt de les Espanyes, on es produeixen pèrdues importants de serveis, de població, de drets de ciutadania http://www.ctxt.es/es/?tpl=77&tpid=512