Lligats a la Terra

 

Zaida Llamas Álvarez
Fundació Cerezales Antonino y Cinia

 

 

 

Conec moltes persones que treballen en el medi rural espanyol i en altres contextos geogràfics, però sens dubte conec encara a més que desitjarien poder fer-ho i a les que no els resulta possible, actualment, trobar espais laborals en aquest marc on poder aplicar tots els seus coneixements, responsabilitat i habilitats.

Fa 10 anys que vaig començar a exercir la meva tasca dins d’una institució cultural a la muntanya de Lleó i el meu camp de coneixement està lligat a la història de l’art i la gestió cultural. Per ser treballadora d’una institució cultural situada en una regió amb una densitat de població de 9,2hab/km2, com és la que em acull, cal aprendre a desmuntar nombrosos tòpics impostos i cristal·litzats amb el pas el temps per fer espai real a propòsit com els que la Unió Europea recollia fa no massa en la seva Declaració de Cork 2.0 (2016), entre els quals es proclamava la necessitat “d’una vida millor en el medi rural”.

Cada dia, entre els veïnats d’aquest territori, percebem l’energia que bolquen totes les persones que el poblen en fer realitat aquesta asserció que s’esforça a repetir la UE, en construir espais de vida col·lectives que respectin la diversitat dels qui els habiten, en canvi això encara està lluny i les diferències entre el que això implica en uns o altres llocs són radicals. El nostre dia a dia en la tasca educativa i cultural, des de l’equip de què formo part, tracta de detectar nivells de relació entre tot el que ens envolta que ajudin a consolidar aquests espais de vida dels que som hostes abans que amfitrions, on caben ciències i sabers, humans i no humans, costums i formes de poblar inèdites que comencen a formar part d’aquest teixit.

Per tot això ens agradaria que l’atenció posada sobre els que estem lligats a aquests mitjans rurals, i en tota la diversitat que els enriqueixen, no sigui un eslògan passatger més, una manera de renovar i blanquejar aquest vell ghetto que tots vam conèixer, si segueix marcant distàncies amb allò que per a moltes persones i institucions continua sent allò inhòspit, perifèric o, directament, “insostenible”. És imprescindible aconseguir un reconeixement conscient, col·lectiu i a llarg termini de la interdependència vital, ecològica i, per descomptat, laboral, que ens uneix als qui estem units de totes les maneres possibles no a una terra sinó a la Terra -vides EarthBound, com sostenen pensadors de la talla de Bruno Latour o Donna Haraway-, confinats a un mateix planeta.

En aquest context no és possible deixar de banda el paper que exerceixen cada dia els grups històricament més fràgils i invisibles: dones, infància, minories de diferent signe o col·lectius informals i formals com pols que aglutinen i fan evolucionar gran part de la vida a la que ens referim. Grups humans que contribueixen de manera decisiva a l’articulació del territori i que som dependents de serveis i infraestructures en desaparició o objecte d’especulació sota criteris de rendibilitat: transports, escoles, consultoris mèdics, vies, xarxes de telecomunicacions, proveïments elèctrics…
Directament i indirectament, tots aquests serveis suposen saba nova i empelts, també des del pla laboral, cridats a equilibrar els fluxos de treballadors, residents i població flotant que decreixen o desapareixen en altres angles.

Els programes culturals que aborden possibilitats de transformació a llarg termini, així com els seus diferents tipus d’agències i agents són un sector mal identificat quan no caricaturitzat i infravalorat en les seves capacitats per aportar perspectiva i energies per millorar la compressió del que suposen els mitjans rurals. Aquests programes solen quedar amalgamats i soterrats en el fons de discursos i estratègies que prevalen la immediatesa i quantitatiu per sobre d’allò qualitatiu. El meu treball es desenvolupa a través d’una rara avis en aquest lloc: una institució d’arrel privada, vinculada a pràctiques culturals contemporànies, creada per persones que van haver d’emigrar a la recerca de futur. Col · laborar amb artistes plàstics o de qualsevol tipus de llenguatges, músics, cineastes, investigadors i altres agents que són portadors de sabers indispensables per poder considerar escenaris de futur, em situa davant de tot tipus de casuística, contingències laborals en risc de precaritzar-se i escenaris que urgeix corregir. En això bolquem bona part de la nostra activitat, construint espais de relació laboral dignes i articulats contractualment. Un lloc així em permet comprovar que resta molt per fer, que la demanda de més presència tant privada com pública en aquests llocs és una reivindicació constant i justa, i que aquesta només serà possible si fem que la frase que uneix millors espais de col·laboració amb legislacions sensibles i actualitzades per als que habiten en els mitjans rurals deixi de ser un altre tòpic, ja gairebé inaudible, per desmuntar.

Març de 2020