Presentació

Perspectiva núm. 6:

Xavier Navarro

Secretari de Comunicació de la FSC de CCOO de Catalunya

Amb aquest nou número de PERPECTIVA volem abordar un tema cabdal, l’economia, les polítiques econòmiques i fiscals, que són les que determinen la nostra realitat quotidiana per la seva afectació a tots els àmbits de la nostra vida: al benestar social, als serveis públics, la industria….

Els diferents articles analitzen la crisi del deute que en realitat és una crisi monetària de la Eurozona; la necessitat d’un nou model productiu i d’una banca pública; les polítiques fiscals o millor dit, la necessitat de polítiques fiscals que permetin tenir serveis públics de qualitat i realitzar polítiques socials; la incidència de la llei d’estabilitat pressupostària a les polítiques públiques i els pressupostos; un anàlisi de la situació industrial al sud d’Europa, i finalment, una novedosa proposta per a nosaltres però ja experimentada a Suècia.

Volem doncs, amb aquests articles, obrir un debat sobre la importància de les polítiques econòmiques i les alternatives que cal plantejar per afrontar la situació actual de crisi de model social i econòmic.

Barcelona, 28 d'abril de 2016

Pepe Gálvez
Portaveu de la FSC de CCOO de Catalunya

II Congrés de Treball, Economia i Societat: Crisi i desigualtat, alternatives sindicals

La realització del primer Congrés sota l’advocació a la triada Treball, Economia i Societat ja va ser una mostra clara de la capacitat de reacció del sindicalisme de classe i autònom, fins i tot en hores en què els enemics i els falsos amics ho intentaven enterrar sota paletades de desprestigi. Debatre i concloure sobre l’economia des del punt de vista de la societat i de la feina era un desafiament necessari al dogmatisme neoliberal que dominava el pensament econòmic i sobretot la seva divulgació. Però també implicava una evolució sindical, un salt endavant en la voluntat de disputar, de democratitzar, el territori de la macroeconomia, un espai cada vegada més internacional, globalitzat, però que condiciona i en gran part determina el marc nacional i la microeconomia empresarial. Es tractava, i es tracta, de debatre, però no només per denunciar sinó sobretot per demostrar que hi ha alternatives econòmiques diferents, i enfrontades, a les què ens van enfonsar a la crisi i han seguit governant els anys següents d’estancament i falsa sortida.

En el segon Congrés, realitzat els passats dies 21, 22, 23 d’octubre de 2015 a Madrid el tema central va ser l’estreta relació que existeix entre Desigualtat i Crisi. Una relació que les xifres documenten contínuament des de l’esclat de la crisi: increment de l’exclusió social, bretxa salarial entre gèneres, bretxa salarial de l’assalariat mitjà amb els executius i directius, bretxa salarial entre els diversos estats d’Europa, increment de riquesa d’elits cada vegada més reduïdes, empobriment de sectors cada vegada més grans de la població, arrelament de la pobresa infantil… Com afirmava Ignacio F. Toxo, a cada país del nord ha sorgit un sud. I caldria afegir que en el conjunt d’Europa cada vegada apareix com més gran la distància social i econòmica entre el seu Nord i el seu Sud.

Una de les conclusions més repetides al llarg del congrés, és el mal que es compadeixen la desigualtat econòmica i social i la democràcia. I no només en el govern de la crisi, el que ha passat en els finals del segle XX i inicis del XXI és un relat de com la mateixa acumulació excessiva de poder econòmic es va plasmar en actituds i mecanismes no només de control opac del poder polític, sinó d’allunyament de la ciutadania d’ell, és a dir, de perversió de la democràcia. En ordre natural dins la seva dinàmica de poder el pas següent va ser la desregulació. Es van eliminar controls tant sobre la creació de diners per la banca i institucions financeres privades, com sobre les operacions financeres, i finalment sobre l’acumulació de diners. De manera que, tal com es va afirmar al Congrés, s’ha anat configurant en l’actualitat una situació similar a la que es donava amb el domini latifundista de la terra: concentració no només dels diners sinó de la potestat de crear-lo en uns pocs. Això ha deteriorat encara més la capacitat d’intervenció, de govern, d’unes institucions polítiques, que ja eren massa vulnerables a la pressió dels lobbies.

La desregularització, ha estat una estratègia aplicada també al conjunt de les relacions socials, i evidentment de les laborals. Una estratègia amb objectius econòmics: obtenir beneficis amb la privatització i mercantilització de serveis arrelats en la societat com a exponents d’un cert grau de benestar. Però també amb objectius socials amb fons polític: debilitar l’entramat de drets de ciutadania que actuaven com un mur contra la desigualtat i asseguraven un alt marge d’autonomia tant individual com col·lectiva. En aquest sentit és paradigmàtica l’ofensiva realitzada contra el poder del sindicalisme, ja que aquest és un vector igualitari, mentre que actua contínuament per reduir a curt termini, i neutralitzar com a objectiu final, la desigualtat natural dins del sistema entre capital i treball. La figura de la negociació col·lectiva és l’expressió d’aquest constant forcejament amb la desigualtat, ja que obliga a l’empresari a reconèixer als treballadors, a través de la seva representació, com a contrapart amb la qual ha d’acordar la disputa del benefici en un procés de pressions i propostes mútues. El diàleg social, era l’expressió de la negociació col·lectiva a nivell d’Estat, ja que reconeixia l’autoritat i capacitat de negociar polítiques i lleis que afectaven la distribució de la riquesa, els drets socials i a garantir una sèrie de drets laborals que equilibressin la desigualtat inicial entre empresariat i treballadors.

En la gestió de la crisi la desregulació s’ha convertit en una arma de destrucció massiva de drets per tal, no només d’eliminar traves a la desigualtat, sinó de reforçar-la i convertir-la en un fet irreversible i determinant. S’ha tractat de reduir al màxim la capacitat d’intervenció del sindicalisme confederal, l’únic que pot fer-los front. S’ha actuat en l’àmbit de la legislació amb contrareformes d’índole regressiu que han destruït defenses i garanties davant l’actuació arbitrària i l’abús de poder empresarial. I en la mateixa línia s’ha potenciat la precarització de les condicions laborals de sectors cada vegada més importants de la força del treball, no per racionalitat econòmica, sinó per opcions ideològiques, per consolidar relacions de domini dins el món laboral i per tant en el conjunt de la societat. I és que aquesta precarietat dilueix l’autoestima de la persona respecte del seu treball, i al mateix temps l’allunya de la perspectiva de canviar tant la seva situació concreta com la general, la fa sentir llunyana del món del treball. A més, quan la desigualtat s’instal·la de forma radical, una de les primeres afectades és la solidaritat, perquè la por que acompanya la precarietat i de la manca de protecció social actua com a dissolvent de la capacitat de resposta obrera.

Per tot això era natural que aquest Congrés fos la plataforma per presentar les alternatives de Comissions Obreres davant el cicle polític que s’obre amb les properes eleccions legislatives estatals: Llei orgànica de drets de les persones que hi treballen. Protecció social. Banca pública, Reforma fiscal… Propostes que tenen com a objectiu millorar les condicions concretes de vida de les persones que treballen, però també iniciar un procés de reversió de la desigualtat i d’enfortiment de la democràcia.

Barcelona, 28 d'abril de 2016

Sergi Cutillas – PACD, ODG i Ekona

Economista, membre de la Plataforma per l’Auditoría Ciutadana del Deute i de la Comisió de la Veritat del Deute de Grècia

L’actual crisi de deute és en realitat una crisi monetària a l’Eurozona i una ‘recessió de balanços’ (Koo, 2008) a nivell global. Aquestes dues crisis han estat provocades per l’enfocament teòric erroni aplicat a la construcció de la Unió Monetària Europea i a l’abordatge de la crisi econòmica global.

Per començar cal parlar dels fonaments teòrics aplicats en la construcció de l’euro. El primer precepte neoliberal en el que es va fonamentar l’Eurozona és en la Teoria Quantitativa del Diner. Això és, que el determinant de la inflació és la base monetària. Aquesta teoria va ser aplicada pel Bundesbank, el banc central alemany, en els anys 90. Segons això si hi hagués un creixement de la base monetària del 2% la inflació generada seria equivalent. Per tant el control de la quantitat del diner seria suficient per a que no hi hagués més inflació de l’esperada, ni diferències en la inflació de les regions sota aquesta política. El BCE, degut a la influència alemanya en la seva construcció, va assumir aquest enfocament teòric durant els primers anys del seu funcionament. Com es va veure aviat, tot i el control de la massa monetària, els estats de la UEM van assolir taxes d’inflació molt diferents entre ells. L’enfocament teòric del BCE va canviar a mitjans de la primera dècada del 2000, quan la Reserva Federal va donar l’esquena al monetarisme. Tot i això el canvi no va fer que la cosa millorés gaire, ja que altres teories neoliberals van substituir aquestes idees. No va ser fins l’inici de la crisi que va el debat intel·lectual sobre les polítiques dels bancs centrals es va revifar, qüestionant la relació de la inflació amb les diferents eines que s’estaven aplicant.

L’altre pilar ideològic que ens ha portat a la crisi ha sigut la teoria de la flexibilitat laboral. Aquesta teoria diu que quan la protecció dels salaris i dels llocs de treball disminueix, l’atur tendeix a reduir-se, fent el mercat de treball fluid i amb tendència a la plena ocupació. La lògica darrera la teoria seria que en una situació de crisi en la que hi hagi un alt índex d’atur i no hi hagi inversió, abaixar els salaris faria que automàticament els empresaris veiessin oportunitats de negoci degut als baixos costos laborals i fessin per tant inversions que crearien nous llocs de treball. L’evidència no dona suport  a aquesta teoria, que no té en compte el factor temporal. En realitat, l’impacte immediat d’una baixada de salaris generalitzada és una caiguda de la demanda agregada, ja que cau el consum dels treballadors. Muntar un negoci i contractar treballadors no es pot fer de forma immediata. Els empresaris que es disposen a fer inversions aprofitant els baixos costos laborals aviat s’adonen de la dificultat de penetrar mercats en els que s’està generant una espiral negativa de la demanda. Per tant, el nivell d’inversions que generarien l’ocupació i el creixement en els ingressos nacionals que predica la teoria no es produeixen.

En realitat la idea fonamental que hauria d’haver guiat la construcció de l’euro, i tots els debats sobre macroeconomia, és la correlació quasi perfecte dels costos laborals unitaris (CLU)[1] i la inflació. Els costos laborals unitaris són l’eina ideal per controlar i decidir la inflació. Per evitar els desequilibris de balances comercials que han generat la crisi a l’Eurozona hagués estat suficient amb aplicar polítiques salarials homogènies que acordessin pujades dels CLU equivalents a l’augment de la productivitat de cada economia nacional més l’objectiu de inflació comú a l’Eurozona, definit en el 1,9%. Aquesta mesura hagués repartit els augments de productivitat a parts iguales entre els treballadors i el capital, permetent l’estabilitat de la demanda interna a nivell d’estats, alhora que controlar la inflació a base d’establir una pujada de salaris nominals igual en tots els països membres més enllà dels augments de productivitat de cada país. Aquesta mesura permetria el manteniment de l’estabilitat dels tipus de canvis reals, evitant els desequilibris comercials entre països.

L’elit alemanya en els anys 90 va centrar el debat de política econòmica en la restricció de la inflació al 1,9%. Això s’havia d’assolir a través de les polítiques monetàries errònies abans esmentades, i també amb la restricció dels dèficits fiscals a no més del 3%. Val a dir que aquesta restricció fiscal no té fonaments teòrics, ja que la relació entre els dèficits i la inflació és dèbil o inexistent. En paral·lel va disposar-se a reduir el seu alt atur aplicant la doctrina dels mercats laborals flexibles. Per aquest raó van aplicar polítiques de repressió salarials a partir de principis del mil·leni. En realitat el resultat va ser que van aconseguir reduir l’atur, però no per les raons esperades. En realitat Alemanya, en comptes de generar llocs de treball propis potenciant la seva demanda interna, va robar els llocs de treball als seus socis de l’eurozona a base de menjar-los quota de mercat com a resultat de l’augment de la seva competitivitat, obtenint grans superàvits amb l’augment extraordinari de les exportacions.

Recomanar aquestes polítiques de competir en preus entre estats membres, com ha fet la Comissió Europea, mostra la incompetència i el dogma cec de la doctrina neoliberal. La raó és ben clara: l’eurozona, vista des de la perspectiva de la CE, és una gran economia tancada, pel que les polítiques de repressió de la demanda interna en una regió, per ser substituïda per la demanda d’altres parts de la mateixa economia no deixa de ser una disminució de la demanda interna total, que per tant porta, tard o d’hora, a la ralentització de l’economia i la deflació.

La política de repressió salarial a Alemanya va suposar que en termes reals aquests van quedar estancats durant més d’una dècada, mentre que la productivitat augmentava ràpidament. Aquesta contenció dels CLU va permetre que la inflació a Alemanya des de l’inici de l’euro a l’esclat de la crisi se situés en el 0,4% anual, molt per sota del 2% marcat pel BCE, mentre que la resta de socis de la UEM mantenien pujades salarials properes a l’objectiu marcat.

Aquest fet va permetre a Alemanya assolir una competitivitat relativa als seus veïns que s’anava acumulant al llarg dels anys. El tipus de canvi real alemany, per tant, es va depreciar respecte als dels seus veïns de l’eurozona. Gràcies a aquesta devaluació, basada en un dumping salarial, va augmentar la quota de mercat de les seves exportacions dins la UEM. La seva economia va passar de tenir unes exportacions del 30% respecte el seu PIB, a arribar al 50% del PIB entre el 1999-2003. Per tant, la introducció de l’euro va servir a Alemanya per establir una posició de domini comercial dins l’eurozona basada en la consecució d’un tipus de canvi real abusivament baix, que violava els acords establerts respecte els objectius d’inflació.

Aquests desequilibris, que generaven superàvits a Alemanya, tenien com a altra cara de la moneda els dèficits comercials a la resta de països de la UEM. A més, les restriccions salarials a Alemanya van inclinar la balança de les rendes nacionals en favor del capital, deprimint la demanda interna. El fet que Alemanya tingués una demanda i inversió dèbils deprimí els tipus d’interès. Aquest tipus d’interès baix, era fins i tot negatiu en termes reals en els països que necessitaven finançar els seus dèficits comercials, on les taxes d’inflació eren més altes que a Alemanya. Això va provocar que la banca del centre europeu financés els dèficits de la perifèria europea, esperant compensar la operació posteriorment amb l’estalvi dels beneficis de les indústries exportadores. Podríem per tant afirmar que la banca centre europea, com a finançadora dels dèficits comercials de la perifèria, és al centre i es va beneficiar enormement de la dinàmica de desequilibris comercials i endeutament que s’ha generat a l’Eurozona en els darrers anys. L’Estat espanyol, va patir especialment les conseqüències d’aquests desequilibris, en la forma d’una bombolla immobiliària gegantina. El gràfic posterior ens mostra clarament com els desequilibris en les balances comercials van traduir-se en un alt nivell d’endeutament privat. En paral·lel els nivells de deute públic s’anaven reduint fins l’esclat de la crisi (marcat amb una línia vertical). És per tant fals, que el deute s’originés per excés de despesa pública. És a partir del 2008, que es van posar en marxa tots els mecanismes d’austeritat i rescats financers, que han suposat un transvasament comptable de gran part del deute privat al sector públic, disparant els nivells de deute públic a l’eurozona.

En el cas espanyol aquest fet això és molt evident, ja que els nivells d’endeutament del sector privat eren significativament superiors a la mitja de la UEM, en especial l’endeutament de les empreses no-financeres, que va arribar al 120% del PIB en el pic de la crisi. En canvi l’endeutament del sector públic era molt inferior a la mitjana de la UEM quan va començar la crisi, situant-se per sota el 40% del PIB, un nivell molt per sota del 60% de la mitja a la UEM.

L’enfocament per solucionar la crisi també ha estat erroni com demostra el fet que ja portem 8 anys endinsats en la Gran Recessió, que sembla que s’agreuja en una espiral de deflació, estancament i riscos financers. El dogma neoliberal ha fet que els encarregats de la política econòmica s’hagin centrat en els fons problemàtics de l’economia, com el deute, o els balanços dels bancs, sense en canvi centrar-se a reestablir els fluxos, o sigui els ingressos (creixement), les inversions i el consum. La falta de comprensió de les dinàmiques entre fluxos i fons ha fet que aplicant mesures d’austeritat per reduir els fons sense tenir en compte els fluxos s’hagin empitjorat tant uns com els altres. La pretesa ‘devaluació laboral’ per reduir els tipus de canvi real de la resta dels països de la UEM respecte Alemanya ha deprimit la demanda en aquests països i generat atur i estancament. Per altra banda el creixement del PIB a través d’obtenir balances comercials positives és gairebé impossible d’assolir quan tots els veïns de la perifèria europea estan seguint la mateixa estratègia de repressió salarial i alhora Alemanya continua sense apujar els salaris que podrien tibar de la demanda de la UEM. A més, com en el cas de Grècia, si hi hagués reestructuracions de deute, i aquestes es fessin a través d’imposar quitances a petits i mitjans estalviadors nacionals (reestructuració del deute públic 2011-12) la inversió i la demanda es reduirien encara més.

Si els esforços haguessin anat destinats a restaurar el creixement, l’impacte negatiu a curt termini sobre els fons hauria estat contrarrestat per l’impacte positiu a mig i llarg termini del retorn al creixement. El problema d’aquesta proposta és que per a que això funcioni s’haurien de permetre dèficits fiscals més amplis en el curt termini per rellançar la inversió i el consum, alhora que Alemanya hauria de seguir una estratègia de reflació de salaris i de preus en la seva economia. Si no se segueix aquesta estratègia serà impossible que l’escletxa en els CLU oberta per Alemanya respecte a la resta de països de la UEM, que ha devaluat el tipus de canvi real alemany, pugui tornar als nivells d’equilibri que hi havia quan va establir-se l’euro. Si Alemanya no seguís aquestes polítiques de reflació interna, el resultat tornaria a ser que cada vegada que hi hagués indicis de recuperació en els països de la perifèria tornaríem a veure dèficits comercials que augmentarien el deute extern d’aquests països, tornant a posar-ne en perill la solvència i l’autonomia. L’única opció que resta als països perifèrics si Alemanya no aprecia el tipus de canvi real, cosa que sembla altament improbable, serà la d’imposar les polítiques d’austeritat durant les properes dècades, fins reequilibrar-se relativament amb Alemanya. La pregunta doncs és quan de temps pot aguantar una democràcia en l’actual dinàmica de deteriorament social provocada per aquest ajustament?

L’altra alternativa a l’abast d’aquests països és la d’amenaçar amb el trencament de la UEM, de forma individual o preferiblement en col·laboració amb altres països que es trobin en situacions similars. França i Itàlia podrien segurament fer canviar el rumb de les polítiques alemanyes readreçant el destí de l’Eurozona. En el curt termini, per la falta de determinació de l’esquerra, només la dreta xenòfoba del Front Popular francès i el populisme sense principis del Moviment Cinc Estrelles italià presenten aquestes amenaces creïbles que podrien posar pressió sobre les polítiques alemanyes.  L’Estat espanyol, en una hipotètica col·laboració amb Grècia i Portugal ho tindria més difícil per fer canviar d’opinió als veïns germànics. Si canviar el sentit de les polítiques alemanyes fos impossible la única opció raonable per garantir la democràcia i prevenir la desintegració social de les economies perifèriques seria la sortida de la UEM, juntament amb la reducció del deute públic i privat i l’aplicació de mesures de desenvolupament i plena ocupació que permetessin que la societat maltractada es refés dels últims anys d’austeritat. Els estats del sud d’Europa haurien de preparar-se per aquesta eventualitat, ja que aquesta pot ser en algun moment la única sortida de la camisa de força que suposa la UEM, o si més no pot arribar a ser un escenari que es produeixi més enllà de la voluntat pròpia, donades les nombroses crisis que continuen candents tant a l’Eurozona com a la UE.

Nota:

Molts dels argument exposats són extrets del llibre “Contra la Troika”, de Lapavitsas i Flassbeck (2015).

Barcelona, 29 d'abril de 2016

[1] Costos Laborals Unitaris definits com a renda salarial bruta per càpita multiplicada pel número de persones empleades dividit pel PIB real. 

Juan Laborda

Economista

1.- Introducció

El pensament econòmic dominant ha fracassat. Els supòsits i hipòtesis que estan darrere de la immensa majoria de les teories que el sustenten no es compleixen. El problema és que la seva aplicació o posada en pràctica han generat uns costos socials (pobresa, desigualtat), econòmics (descens de la productivitat del treball i del capital) i polítics (Totalitarisme Invertit) inadmissibles i inassumibles. La inflació d’actius, la deflació salarial, l’endeutament global, les desigualtats, la delicada situació del sistema bancari i el palanquejament massiu dels bancs sistèmics, són les seves conseqüències, profundament interrelacionades, empaquetades en un mateix paquet. El pensament únic ha entrat en una fase agònica, igual que la parafernàlia acadèmica que l’alimenta -la ortodòxia neoclàssica-. Però tractem d’entendre una mica més per què hem arribat fins aquí, i quines reformes econòmiques són realment necessàries. Això ens permetrà introduir la necessitat de la banca pública com un instrument addicional necessari, encara que no suficient, per al canvi de model productiu.

El full de ruta marcat per l’ortodòxia neoclàssica, englobada sota el pensament únic del Consens de Washington, ha generat com a característica més rellevant la “financiarització” de l’economia en el seu conjunt. Stockhammer¹ defineix la financiarització com “el terme utilitzat per resumir un conjunt de canvis en la relació entre el sector financer i real que dóna un major pes que abans als motius i actors financers. El terme recull alhora fenòmens tan diversos com l’orientació de les empreses cap a la maximització del valor de l’acció, l’increment del deute de les famílies, canvis en les actituds dels individus, increment de les rendes derivades d’activitats financeres, augment de les freqüències de les crisis financeres, i increment en la mobilitat del capital internacional”.

Aquest procés de financiarització s’ha complementat amb una aposta decidida per flexibilitzar els mercats laborals, controlar i reduir salaris. I tot això ha estat amanit amb una utilització errònia i injusta del kit de polítiques econòmiques (monetària i fiscal), en el que podem denominar com el Gran Frau Acadèmic. El còctel elaborat per l’ortodòxia dominant és una barreja en diferents dosis de moderació salarial, financiarització de l’economia, repudi a la política fiscal, i ús i abús de la política monetària. La combinació ha donat lloc a una poció verinosa els efectes del qual els venim arrossegant en les últimes dècades. El verí inoculat ha provocat danys importants, alguns irreparables, altres reversibles. La llista és llarga: increment i persistència de la desocupació, absència d’inversions productives, creixement econòmic mediocre acompanyat d’una major volatilitat -inestabilitat financera-, descens del pes dels salaris en la renda, increment de la pobresa, augment de la desigualtat, major pes dels rendistes i lobbistes. Com a teló de fons, l’assalt a les institucions democràtiques de les elits extractives, que fan i desfan governs al seu gust, la majoria submisos a la seva causa. És el Totalitarisme Invertit de Sheldon Wolin, entès com el moment polític en el qual el poder corporatiu es despulla finalment de la seva identificació com a fenomen purament econòmic i es transforma en una coparticipació globalitzadora amb l’Estat.

En aquest context presentarem una sèrie de reformes necessàries per combatre els efectes indesitjables de la financiarització de l’economia global, i espanyola en particular. L’objectiu últim d’aquestes és millorar l’eficàcia econòmica i la lluita contra la pobresa i les desigualtats, objectius plenament complementaris i no substitutius. En el cas espanyol es traduiran en quatre prioritats bàsiques: la transformació del model productiu; la transformació del mercat laboral; l’atenció als grups més afectats per la crisi econòmica sistèmica; i la disminució del volum del deute actual. Un dels instruments per a això serà la banca pública.

L’article està dividit de la següent manera. A la secció 2 es recull l’actual desacceleració econòmica que ha encès els senyals d’alarma. A la secció 3 analitzem el fenomen més important de la posada en pràctica del pensament únic, la financiarització de l’economia. A la secció 4 es presenten les reformes necessàries per limitar els efectes indesitjables de la financiarització. En el punt 5 s’introdueix la necessitat de la banca pública, com un dels instruments per al canvi de model productiu del nostre país, i una proposta concreta. Finalment, a la secció 6 es presenten les conclusions més importants.

2.- S’activen els Senyals d’Alarma: el final del Súper-Cicle de deute.

Els indicadors avançats de molt curt termini disponibles per a diferents àrees geogràfiques -els Estats Units, Unió Europea, Regne Unit i Espanya- confirmen que l’economia occidental en el seu conjunt està a punt d’entrar en una profunda recessió econòmica. L’inici de l’esclat de l’última bombolla generada per les autoritats monetàries suposa bàsicament liquidar amb una forma de creixement perversa. I aquest procés és inexorable, més encara sota les receptes prescrites per l’ortodòxia acadèmica dominant. Estem en els albors del final del major súper-cicle de deute històric iniciat en els anys 80, i que ha estat assaonat amb polítiques profundament conservadores, enormement injustes, tremendament ineficaces.

Com detallarem en la següent secció, el full de ruta marcat per la superclasse i les elits econòmiques i polítiques ha generat com a característica més rellevant la “financiarització” de l’economia en el seu conjunt. Des d’un punt de vista històric aquest procés es va veure precedit per una profunda infravaloració del factor treball respecte al factor capital. Deixin-me aprofundir una mica més en aquesta idea. Per això em remunto a 1998, quan economistes de la Reserva Federal de Cleveland van publicar un article clarivident, “Beyond Price Stability: A reconsideration of Monetary Policy in a Period of Low Inflation“². Fa gairebé 20 anys van predir de manera impecable tot el desastre actual. Davant les seves recomanacions, els banquers centrals van mirar a una altra banda. Anem al que substancial del mateix.

Segons recull l’esmentat article, la globalització presenta una sèrie de trets bàsics. En primer lloc, es produeix una infravaloració del factor treball respecte al factor capital, en incrementar de manera notòria l’oferta de treball i promoure des d’un punt de vista econòmic uns sindicats dèbils, una major flexibilitat del treball i una reducció de salaris. En segon lloc es produeix un augment del pes dels països emergents, que aporten la producció de matèries primeres i de béns finals, tant de consum com de capital, de manera que l’exportació, i en alguns, com la Xina, la inversió, han estat els motors de la seva expansió econòmica. En tercer lloc, en disminuir els costos unitaris laborals, es produeixen descensos en els preus de vendes de nombrosos béns, i es genera el que s’anomena deflació bona o “a la Keynes”, que consisteix en un augment de la folgança monetària conseqüència de la caiguda de preus: amb una determinada quantitat nominal de diners es poden comprar més béns, per tant, els saldos reals augmenten.

En aquest mateix article es descriu com hauria d’haver estat la política monetària en un entorn de baixa inflació, molt més restrictiva del que realment estava sent en aquell moment. En implementar polítiques monetàries laxes, amb descensos importants en tipus nominals i reals, els efectes dels Bancs Centrals que aquests economistes van preveure van ser els següents.  S’eliminava la deflació “a la Keynes”, el que castiga més les rendes del treball, en disminuir els salaris reals. Es promovia l’endeutament privat. Es facilitava la inflació d’actius, i la presa de riscos excessius, introduint un problema de risc moral. Vegeu gràfic 1 relatiu als Estats Units. Però el més interessant és que al final aquesta dinàmica acabaria provocant un augment de la taxa de creixement dels components “erràtics” de la inflació, aquella part associada a l’evolució de mercats financers, és a dir, energia i aliments no elaborats. Això forçaria a pujades de tipus d’interès que punxaria les bombolles que els mateixos Bancs Centrals havien generat.

Gràfic 1.- Desregulació Financera, Explosió de deute i Bombolles: Evolució del Deute Total dels Estats Units

I com acabaria tot això? En deflació per deute, “a la Mundell”. Es tracta d’un descens en els preus causats per la incapacitat dels deutors per pagar els seus deutes. Si els agents econòmics esperen que la deflació continuï, s’abstenen de fer adquisicions en espera de poder beneficiar-se d’uns preus inferiors; són reticents a demanar préstecs a qualsevol tipus d’interès nominal, perquè hauran de tornar el préstec en uns euros o dòlars… que valdran més quan els preus siguin inferiors als d’ara. En resum, els tipus d’interès reals s’eleven per sobre del tipus nominal. La deflació “causa” depressió.

2.1.- El súper-cicle secular de deute

Les elits econòmiques i polítiques, en definitiva, després d’una llarga seqüència de raquítics creixements econòmics, van dissenyar, a mitjans dels 90, una fugida cap endavant a través d’una política monetària excessivament expansiva que va comportar processos d’endeutament i l’activació de diferents bombolles financeres a qual més gran. Primer la tecnològica, després la immobiliària, i finalment la dels balanços dels bancs centrals. A més de sostenir una expansió artificial de la demanda, que sortejava en realitat la caiguda de la taxa de guany del capital, permetien, sobretot, el finançament d’un gegantí procés d’acumulació i adquisició de riqueses per tot el globus a favor de les grans multinacionals i capitals. No obstant això, la desigual distribució de la renda, al costat dels límits físics i energètics del planeta, van avortar i avortaran qualsevol intent de fugida cap endavant via bombolles, que fins i tot les mateixes elits tecnòcrates financeres valoraven pejorativament: “les bombolles financeres, no són sinó una via per esquivar artificialment els límits de la desequilibrada distribució de la riquesa al món “, deia Strauss-Kahn allà per 2010.

En realitat, la fugida cap endavant empresa per la superclasse presentava dues fases ben diferenciades. En la primera, es va compensar el buidament de l’economia, els baixos salaris i l’augment de la subocupació, a través del crèdit i el deute, que es van convertir en la solució per estimular la demanda i la taxa de retorn del capital. Mentre va durar, els beneficis empresarials es van multiplicar, alhora que es deprimien els salaris. Una vegada que el col·lateral que alimentava aquest deute esclata, entrem en una recessió de balanços privats iniciant-se l’actual crisi sistèmica. En la segona fase o fugida cap endavant, en plena crisi sistèmica, es va subsidiar, finançar i rescatar a tercers -bancs i creditors- mitjançant una expansió del deute sobirà, alhora que es promocionava l’austeritat fiscal i la devaluació salarial en nom de la competitivitat, amanit tot amb una política monetària tremendament injusta. No obstant això, això no s’ha traduït ni es traduirà en nova inversió productiva, inclosa la formació dels treballadors. Com a conseqüència, la productivitat del treball i del capital està caient i per tant el creixement econòmic potencial. I aquest castell de cartes és el que es pot ensorrar durant els següents trimestres.

2.2.- S’encenen els Senyals d’Alarma

L’avaluació en temps real de l’evolució de la situació econòmica en el curt termini és una tasca molt complexa. D’una banda, les variables macroeconòmiques es publiquen amb bastant retard, i, en ocasions, les dades disponibles són incompletes i insuficients. De l’altra, no és immediat com integrar de forma estructurada la informació de vegades contradictòria que subministren diversos indicadors econòmics. Per facilitar aquesta integració s’ha produït en els últims anys avanços significatius en el desenvolupament de models de predicció en temps real que permeten incorporar les diferents peces d’informació rellevants per a la previsió de variables econòmiques, a mesura que aquesta informació està disponible.

Sens dubte els més nous van ser els models per a la predicció en temps real de la taxa de creixement del PIB a la zona euro (EURO-STING), i Espanya (Ñ-STING) de Màxim Camacho i Gabriel Pérez-Quiros. El primer l’utilitza el Consell de Govern del BCE i el segon el Banc d’Espanya, i ara la AIReF. Als Estats Units, la Reserva Federal d’Atlanta ha començat a publicar des de principi de 2015 l’indicador “GDPNow real GDP forecast” còpia del nostre Ñ-Sting i Euro-Sting. Aquest indicador complementa l’índex d’indicadors d’activitat avançat de la FED de Chicago (CFNAI o Chicago Fed National Activity Index).

A l’EURO-STING i l’Ñ-STING l’objecte de predicció és la taxa de creixement intertrimestral del PIB de la zona euro i Espanya, respectivament, durant el trimestre corrent i els dos posteriors. La predicció es basa en indicadors mensuals que es refereixen, bé al sentiment dels agents econòmics, o bé al comportament efectiu de diferents sectors. Utilitzen dades en temps real per a, contínuament, actualitzar mesures i previsions d’una variable de freqüència més baixa, el PIB. Una altra característica bàsica del model és que permet avaluar l’impacte que la informació continguda en els nous anuncis de cada indicador té en les prediccions de les taxes de creixement del PIB. Les previsions dinàmiques completes de cada indicador haurien de ser utilitzades per discriminar entre les parts predictibles i no predictibles de les noves dades anunciats i a partir d’ells canviar les previsions de la taxa de creixement en conseqüència.

En termes no tècnics, la idea del model és que hi ha un component comú dinàmic (el cicle econòmic) que ajuda a explicar simultàniament el comportament del PIB i de tots els indicadors, a més d’un component idiosincràtic que determina els moviments que no responen a la dinàmica d’aquest factor comú. En aquestes condicions, els moviments de cada indicador ajuden a anticipar, en part, la tendència del component comú i, per tant, del PIB. A més, com més indicadors tendeixin a coincidir en anticipar un mateix comportament del factor comú, més gran serà la versemblança que aquest últim s’estigui movent, efectivament, en la direcció anticipada individualment per cada un d’ells.

Si observem les previsions del “GDPNow real GDP forecast”, vegeu gràfic 2, i de l’Ñ-Sting, en tots dos hi ha una important desacceleració en marxa. Mentre que l’indicador avançat del PIB dels Estats Units ens deia fa tot just tres setmanes que la previsió del PIB intertrimestral anualitzat per al primer trimestre de 2016 era del 2,3%, ara ha caigut a només el 0,6% -creixement pràcticament nul -. Per l’Ñ-Sting passa una cosa semblant, ens dóna una previsió per al primer i segon trimestre de 2016 al voltant del 2,4% intertrimestral anualitzat, vegeu gràfic 3, molt allunyat de taxes properes al 4,5% del tercer trimestre de 2015.

Gràfic 2.- L’Economia dels Estats Units en un sol gràfic: GDPNow forecasting.

Gràfic 3.- Prediccions temps real PIB Q1 2016 i Q2 2016 per a Espanya segons Ñ-Sting.

 Fuente: AIrEF

Al nostre país alguns ja s’han prestat a associar aquesta desacceleració amb l’aturada polític. Confonen causa amb efecte. Com ja detallem en el seu moment, el creixement econòmic des de la segona meitat de 2014 era fràgil, auto-programat per les elits. D’una banda, l’austeritat expansiva es va relaxar amb el consentiment de Brussel·les. Però ara s’accelerarà de nou l’austeritat pressupostària, amb la contracció addicional que això implicarà. D’altra banda, la banca va obrir l’aixeta del crèdit, sota certa pressió governamental. No obstant això, el context actual no anticipa grans alegries en el crèdit. Els marges bancaris en mínims històrics; unes corbes de tipus d’interès planes, que anticipen recessió; i unes majors necessitats de capital regulatori, limiten qualsevol procés de continuïtat en la concessió de crèdits. Per tant, l’actual desacceleració no és transitòria i és el començament d’un cicle econòmic a la baixa.

3.- La “financiarització” de l’Economia Global

El full de ruta marcat per l’ortodòxia neoclàssica, englobada sota el pensament únic del Consens de Washington, ha generat com a característica més rellevant la “financiarització” de l’economia en el seu conjunt. El sistema financer ha evolucionat des d’aquell en què els bancs comercials estaven estretament regulats i supervisats, a un altre on els mercats financers dominen el sistema. Va ser la conseqüència lògica dels ingents esforços bipartidistes, en època de Clinton, per i per a anul·lar les proteccions establertes per Frank Delano Roosevelt en els dies més foscos de la Gran Depressió.

Durant aquest període el sistema financer va créixer ràpidament en relació al sector no financer, passant, en el cas dels Estats Units, de representar un 10 per cent del valor afegit i una participació del 10 per cent en els beneficis empresarials, a significar el 20 per cent del valor afegit i el 40 per cent dels guanys de les empreses nord-americanes. En gran mesura, això es va deure a la financiarització de la majoria de les economies occidentals, on el sistema financer en lloc de finançar el capital productiu, es va finançar així mateix per apostar al gran casino (bombolles borsàries, immobiliàries, de deute, en matèries primeres, en bons corporatius…). Alhora, la inversió en capital productiu de l’economia va patir i pateix de manera perceptible. Si apliquem una definició àmplia de capital productiu que inclogui els avenços tecnològics, l’augment de la productivitat del treball, la infraestructura pública i privada, les innovacions i l’avanç del coneixement humà, la taxa d’expansió d’aquest s’ha alentit.

L’últim quart de segle ha estat testimoni, en definitiva, de la major explosió d’innovació financera que el món mai havia vist abans. La fragilitat financera “al Hyman Minsky” va créixer fins que l’economia finalment va col·lapsar en l’actual crisi sistèmica. Hem vist com gran part de la innovació financera es va dirigir fora de l’esfera de la producció, a instruments financers complexos relacionats amb hipoteques titulitzades, a mercats de futurs i una àmplia gamma d’altres derivats financers. El que l’ortodòxia neoclàssica no va entendre, ni entén a data d’avui, és que els banquers no són mers èfors del capitalisme, sinó que són la seva principal font d’inestabilitat! Vegeu gràfic 4.

Gràfic 4.- financiarització de l’economia global.

    Fuente: Álvarez (2005), con datos del BIS y del FMI

Però la imatge actual no és simplement la d’unes finances fora de control. Sota el paradigma de la maximització del valor de l’acció, s’ha “financiaritzat” l’economia real. Les grans corporacions fa temps que van deixar d’adoptar un enfocament de llarg termini. Tenen una visió a curt termini. No es fomenta la inversió a llarg termini, només l’especulativa. Els líders empresarials han respost amb accions que poden oferir resultats immediats als accionistes, com ara recompres d’accions o augments de dividends, mentre que no han invertit prou en innovació, mà d’obra especialitzada o despeses de capital necessaris per sostenir el creixement a llarg termini.

Com sosté Hyman Minsky, “el capitalisme és inherentment defectuós, sent propens a auges, crisi i depressions”, i aquesta inestabilitat “es deu a les característiques que el sistema financer ha de tenir si es vol ser coherent amb un capitalisme en tota regla”. Per això seran necessàries tot un seguit de reformes financeres, així com un conjunt de polítiques públiques, destinades totes elles a promoure el desenvolupament del capital productiu en l’economia, prestant especial atenció al finançament dels processos d’innovació. Un d’aquests elements necessaris serà la banca pública, el potencial a data d’avui és molt elevat.

Aprofundim una mica més en les seves conseqüències per, a continuació, presentar una sèrie de reformes per combatre els seus efectes indesitjables. Les referències més rellevants que faré servir, i a les quals em remeto, són dos articles bàsics. D’una banda l’article de Mariana Mazzucato i Randal Wray de 2015 “Financing the Capital Development: a Keynes-Schumpeter-Minsky Synthesis³“. D’altra, l’article d’Engelbert Stockhammer de 2010 “Financialization and the Global Economy”

3.1.- Financiarització d’empreses i famílies

Stockhammer defineix la financiarització com “el terme utilitzat per resumir un conjunt de canvis en la relació entre el sector financer i real que dóna un major pes que abans als motius i actors financers. El terme recull alhora fenòmens tan diversos com l’orientació de les empreses cap a la maximització del valor de l’acció, l’increment del deute de les famílies, canvis en les actituds dels individus, increment de les rendes derivades d’activitats financeres, augment de les freqüències de les crisis financeres, i increment en la mobilitat del capital internacional “. Però analitzem específicament els canvis que la financiarització ha produït en les empreses no financeres i en les famílies.

La financiarització de les empreses no financeres s’ha traduït en una reafirmació del paper de l’accionista en la forma d’inversors institucionals que cada dia tenen un major pes, i una onada massiva de fusions i adquisicions, moltes d’elles hostils. Sota l’objectiu últim de maximitzar la taxa de retorn del capital, s’han incrementat els fluxos destinats a dividends i la recompra d’accions, disminuint de manera significativa la taxa d’inversió en capital i desenvolupament empresarial. Els costos socials d’aquestes estratègies han estat un augment de la desocupació i una pressió a la baixa dels salaris. Hi ha una literatura empírica creixent que demostra que l’increment de l’activitat financera de les empreses no financeres ha tingut un impacte negatiu en la inversió real de tals empreses. Vegeu gràfic 5.

Gràfic 5. Pèrdua d’Inversió Després esclat Crisi Sistèmica: 2008-2014

 Fuente: FMI. Private Investment: What is the Holdup? (2015)

No hi ha efecte riquesa, només efecte d’accés al crèdit

La financialització de les famílies ha estat més profunda fins i tot que en el cas de les empreses no financeres. I ha descansat en el fort increment del crèdit des de principis dels 80. El deute de les famílies ha crescut de manera exponencial, especialment les hipotecàries. Es tractaria de veure si l’augment del deute de les famílies és conseqüència d’un procés racional o el resultat de processos culturals i socials més amplis.

Des d’un punt de vista de l’Economia Política l’augment del deute de les famílies és el resultat de l’increment de les pautes de consum en un escenari d’estancament secular dels salaris. Per tant, l’acumulació de deute de les famílies per mantenir els nivells de consum era absolutament insostenible, és a dir, no era un procés racional, sinó més aviat tot el contrari. És un altre exemple més de les expectatives irracionals “al Shiller”. Des d’aquest punt de vista, es pot demostrar que no existeix el tan esbombat efecte riquesa sobre el consum privat. En realitat les dades corroboren l’existència del que Stockhammer ha batejat com l’efecte d’accés al crèdit i el seu impacte en consum.

Per això, alguns informes, com aquell que va publicar el servei d’estudis del BBVA sota el títol ¿Pot la moderació salarial reduir els desequilibris econòmics ?, són paper mullat. A més d’utilitzar funcions de producció irreals (un enginyer es partiria de riure) són meres correlacions espúries que “es van oblidar” del paper del deute i de la financiarització de l’economia. Vegeu gràfics 6-7.

Gràfic 6.- Inicis financiarització Economia Espanyola: Deute / PIB 1996-2001

Fuente: Elaboración Propia a partir de datos Banco de España

Gràfic 7.- Boom financiarització Economia Espanyola: Deute / PIB 2002-2007

Fuente: Elaboración Propia a partir de datos Banco de España

4.- Reformes necessàries per limitar els efectes indesitjables de la financiarització

Amb la crisi sistèmica no es va fer allò que era òptim i eficient, econòmica i socialment. Les raons són òbvies, per ineficiència econòmica de les elits, per ideologia i per defensa dels interessos de classe. Com a condició necessària, encara que no suficient, s’hauria de reduir la mida del sistema bancari occidental d’acord amb l’economia real i tot això a costa de gerència, propietaris i creditors. Alhora s’ha de reestructurar un deute total impagable.

Però, a més, són necessàries altres reformes en el sistema financer. Calia posar sota supervisió pública els principals centres financers internacionals, tal com s’ha fet. No obstant això, no és suficient, s’ha de promoure la separació plena entre la banca comercial i la banca d’inversió, mitjançant el restabliment global de la Llei Glass-Steagall. Cal també un control de l’expansió del crèdit ex ante en lloc de castigar els deutors a posteriori -qualsevol que conegui la naturalesa endògena dels diners ho entén-. Aprofitant-se del risc moral que són “massa grans per fer fallida”, els bancs sistèmics, cada dia majors i més sistèmics, estan sent subsidiats pels contribuents de les diferents nacions. Cal acabar amb això. S’ha d’estudiar la necessitat d’imposar límits a la concentració de dipòsits, préstecs o altres indicadors bancaris, en definitiva, a la grandària dels bancs.

Però la paràlisi actual i l’absència d’inversió productiva privada només es corregiran quan l’Estat iniciï processos d’inversió massius centrats en energia, transport, educació, investigació i desenvolupament en infraestructures de tractament de l’aigua… que serveixin posteriorment d’arrossegament al sector privat. En un entorn de deute desorbitat com l’actual, aquesta expansió l’hauran de finançar els bancs centrals via senyoratge. Tot això s’hauria de completar amb altres reformes addicionals necessàries, com ara la lluita contra els paradisos fiscals, un nou sistema monetari internacional i una reforma radical de les composicions del capital i dels òrgans rectors de les principals organitzacions mundials multilaterals. A més, els governs han de reconèixer que la pobresa i la desigualtat són temes crucials a solucionar, de manera que promoguin polítiques que permetin compartir els beneficis del creixement de manera més àmplia.

4.1.- Els treballs seminals de Hyman Minsky

A finals de la dècada dels 80, i al llarg de la primera meitat dels 90, el principal projecte de recerca de Hyman Minsky⁴ se centrava a reorientar el finançament cap a la inversió en capital productiu. Això engloba tant el capital productiu públic i privat, com el capital humà; en definitiva a tot allò que té a veure amb la capacitat productiva.

Minsky va sostenir que per tal de reformar el sistema, cal entendre-ho. Va començar amb una idea senzilla: el capitalisme és un sistema financer. Es tracta d’una visió diametralment oposada a la teoria neoclàssica que nega en totes les seves formes que el sistema financer jugui un paper rellevant (vegin les controvèrsies entre Paul Krugman i Steve Keen). La teoria neoclàssica és incapaç de col·locar quin és el paper dels diners en el seu model.

No obstant això, l’estructura financera de l’economia importa i molt. Concretament es pot afirmar que l’estructura financera de l’economia global s’ha tornat molt més fràgil durant l’últim mig segle. I aquesta fragilitat acaba sovint en estancament econòmic o fins i tot en una profunda depressió. I òbviament una economia capitalista estancada no promourà el desenvolupament del capital. No obstant això, això es pot corregir i millorar mitjançant una reforma adequada del sistema financer en el seu conjunt.

D’acord amb Minsky, els bancs no són mers intermediaris. Per contra, els bancs “creen diners”. El negoci bancari consisteix a “acceptar” les responsabilitats dels prestataris i fer pagaments en nom d’ells mitjançant l’abonament als comptes dels beneficiaris de la despesa. Es tracta d’un negoci de “creació de liquiditat”, però on el proveïdor final d’aquesta liquiditat és el govern a través del banc central. La resta de la creació de liquiditat és un mer “apalancament” dels diners emès pel banc central.

El problema és que el negoci de la creació de liquiditat és altament procíclic: s’expandeix durant l’auge econòmic i s’evapora al llarg d’una fase de crash. Les crisis financeres comencen amb una carrera a la recerca de la liquiditat, però on el que abans es considerava líquid ja no ho és. Durant aquesta fase es redueix la despesa i la inversió, el que contrau els ingressos i la capacitat de servei del deute. Tot d’una, la crisi de liquiditat es transforma en una crisi d’insolvència, un problema molt més difícil de resoldre. Aquest és el nucli de la hipòtesi de la inestabilitat financera de Minsky.

Minsky va argumentar que la reducció de la concentració bancària -exactament el contrari al que s’està fent-, al costat de la necessitat d’obligar els bancs a retenir el risc, reorientarà al fet que aquests tornin de nou a l’activitat bancària tradicional. El govern ha de jugar un paper fonamental en una nova regulació i supervisió de les institucions financeres. Els bancs han de ser supervisats per professionals capacitats i compromesos de les agències reguladores. Minsky va sostenir a més que el govern ha de jugar un paper vital en la provisió directa de serveis financers: des dels sistemes de pagaments; passant per préstecs directes o garanties en actuacions conjuntes públicoprivades; fins al finançament de l’R+D i altres parts del procés d’innovació.

4.2.- El Paper del Deute Privat a l’Actual Crisi Sistèmica

L’actual crisi econòmica es deu al paper que juga el deute privat en l’economia, molt més important del que estan disposats a concedir-li la majoria dels economistes. És fonamental analitzar el nivell i la taxa de variació del creixement del deute privat i l’efecte desestabilitzador d’aquest. Després d’una fase d’acumulació de deute, sempre retroalimentada per una bombolla financera, en el moment en què aquestes tendències al creixement del deute privat acaben, l’economia es desploma, i els preus dels actius financers i de les cases s’enfonsen , produint-se una recessió de balanços. Els diners fictici generen diners escombraries.

Sota aquesta anàlisi, en comptes de produir-se necessàriament una equivalència entre la demanda i l’oferta agregada, la demanda agregada excedirà a l’oferta agregada si creix el deute, i caurà per sota de l’oferta agregada, si cau el deute. Per tant, el volum nominal dels diners importa, i les dinàmiques bancària i de deute s’han d’incloure en els models macroeconòmics, en comptes d’ignorar com fa la teoria econòmica neoclàssica. I a més s’han de tenir en compte de cara a implementar polítiques fiscals.

L’acceleració del deute en la conducció de bombolles d’actius suggereix una sèrie de conclusions que s’haurien de tenir en compte en la implementació de la política econòmica:

– 1.- La crisi no acabarà fins que el deute privat s’hagi reduït substancialment.

– 2.- Els preus dels actius es reduiran amb la reducció del deute.

– 3.- Els esquemes Ponzi són la causa de les bombolles d’actius.

– 4.- Com el deute no pot créixer permanentment, totes les bombolles d’actius acaben esclatant

En aquest procés d’expansió del deute privat la banca ha jugat un paper rellevant, introduint-se un problema de risc moral, molt típic en economia. Els beneficis bancaris són impulsats pel volum de deute. La banca com més s’apalanca, més guanya; i en el cas que es produeixin bruscos descensos en el preu del col·lateral que alimenta el seu deute, l’Estat acaba rescatant, contaminat i incrementant el deute públic.

No val amb confiar que els bancs aprendran de la crisi i es comportaran de manera més responsable. Tenen un desig innat d’estendre deute i intentaran convèncer sectors no bancaris per assumir-la. I l’acceleració del deute és la font de les bombolles o inflacions d’actius. Per tant, cal trencar el nexe preu d’actius-deute per frenar les bombolles. Per a això cal reduir l’atractiu de l’especulació apalancada en els preus dels actius, però sense ofegar la demanda de deute per a inversió.

Propostes existents a la literatura per trencar el vincle deute-inflació d’actius

Com l’acceleració del deute és la font d’inflacions d’actius, cal trencar el nexe d’unió entre preu d’actius i deute, per tal de frenar les bombolles. Destaquen en aquest sentit les solucions proposades de l’economista postkeynesià Steve Keen, les realitzades pels economistes de l’FMI Jaromir Benes i Michael Kumhof, i les presentades recentment en l’últim informe de la consultora global Mc Kinsey.

Steve Keen⁵ ofereix dues propostes. D’una banda, com evitar els esquemes Ponzi en el mercat borsari a través del que ell anomena “Jubilee Shares”. Les accions tenen durada perpètua quan s’adquireixen directament de l’empresa. Però si s’adquireixen en mercat secundari només es poden vendre set vegades. Després de la setena venda, duren 50 anys i expiren. Quin és el raonament després d’aquesta proposta. Molt senzill, si el valor terminal és zero, cap “boig” tindrà incentius a comprar-les amb deute. D’aquesta manera s’eliminaria una de les dues grans fonts d’augment del deute improductiu fent poc atractiva l’especulació apalancada en les accions existents.

La segona proposta de Steve Keen, “The Pill: Property Income Limited Leverage”, pretén reduir les bombolles immobiliàries. Per a això s’establiria el màxim que es pot prestar per comprar una casa no sobre la base del salari, el que genera bombolles, sinó com un múltiple del potencial de rendes que generi la propietat en si mateixa, el lloguer. L’excés del preu sobre el préstec serien realment els estalvis del comprador, i un augment en el preu d’una casa significaria una caiguda en el palanquejament, en lloc d’un augment en el palanquejament, com ara. No seria un bucle de retroalimentació. L’argument és aclaparador. Si es donen els préstecs en funció del salari, i pugen els preus, la gent tendirà a demanar més deute, a apalancar més, generalment allargant terminis. No obstant això, si hi ha una restricció al volum de deute que et poden donar per comprar un pis, com un percentatge màxim del lloguer, un cop assolit aquest màxim les pujades de preus aniran contra l’estalvi dels compradors i el nivell de palanquejament serà molt menor. Amb això es limitarien les pujades dels preus de les cases.

Els economistes Jaromir Benes i Michael Kumhof, van publicar a finals de 2012 un interessant article sota el títol “The Chicago Pla Revisited”. Segons aquest, un podria alhora reduir el deute privat, impulsar el creixement, estabilitzar els preus, i convertir els banquers en mers comparses de la realitat econòmica. Es podria fer netament, sense dolor, per mandat legislatiu, molt més ràpid del que ningú s’imagina. N’hi hauria prou amb reemplaçar l’actual sistema de diners creat per la banca privada per diners creat per l’Estat.

Per a això caldria acabar amb la banca de reserva fraccional. Si els prestadors es veuen obligats a recolzar amb reserves el 100% dels dipòsits, la banca perd el privilegi exorbitant de crear diners del no-res. El país recuperaria el control sobirà sobre l’oferta monetària. No hi hauria més fallides bancàries, i els cicles d’expansió i contracció del crèdit serien molt més suaus.

L’últim informe de la consultora global McKynsey sobre l’evolució del deute global assumeix que l’elevat deute, ja sigui públic o privat, fa que les economies siguin més vulnerables a les crisis econòmiques, i tendeix a alimentar expansions i contraccions. Els investigadors de McKinsey proposen, com a conseqüència, alguns canvis de política econòmica que podrien, d’una banda, reduir certa tendència inexorable cap a un major deute, és a dir, no incentivar-lo; i, d’altra, reduir el seu potencial efecte nociu quan el col·lateral col·lapsi, el que irremeiablement porta les economies al caos.

Per al primer, desincentivar endeutaments especulatius, reduint o eliminant els incentius fiscals al deute, com la deducció en l’impost sobre la renda dels interessos hipotecaris, i, sobretot, eliminant qualsevol deducció fiscal dels pagaments d’interessos corporatius. Per al segon, crear procediments o maneres que permetin als països reestructurar el seu deute sobirà, com les clàusules de bons de nova emissió que obliguen a les clàusules de bons a acceptar la majoria de vots en les reestructuracions.

4.3.- Propostes Genèriques per Limitar Deute

L’origen de l’actual crisi sistèmica es deu al paper que va jugar el deute privat en l’economia. I en aquest procés d’expansió del deute privat la banca va tenir un paper rellevant, introduint-se un problema de risc moral. Els beneficis bancaris són impulsats pel volum de deute. La banca com més s’apalanca, més guanya; i en el cas que es produeixin bruscos descensos en el preu del col·lateral que alimenta el seu deute l’Estat acaba rescatant, contaminant i incrementant el deute públic.

No val amb confiar que els bancs aprendran de la crisi i es comportaran de manera més responsable. Tenen un desig innat d’estendre deute i intentaran convèncer sectors no bancaris per assumir-la. I l’acceleració del deute és la font de les bombolles o inflacions d’actius. Per tant cal trencar el nexe preu d’actius-deute per frenar les bombolles.

D’aquesta anàlisi sorgeixen diverses recomanacions de política econòmica relacionades amb el sistema financer:

1. Restriccions de Crèdit. Com els cicles de palanquejament existeixen, cal un control de l’expansió del crèdit ex ante en lloc de castigar els deutors a posteriori. Seguint l’exemple d’Irlanda, es proposen dos límits conjunts: limitar el volum de préstecs hipotecaris al 80% del valor de taxació; i a més el volum total de préstec hipotecari ha de ser inferior al salari de 5 anys de la unitat familiar.
2. Reduir l’atractiu de l’especulació apalancada en els preus dels actius, però sense ofegar la demanda de deute per inversió⁶. Per a això es proposa acabar amb els incentius fiscals al deute, reduint o eliminant les deduccions fiscals dels pagaments d’interessos corporatius seguint les legislacions belga o nord-americà, aquesta última especialment per a la banca. Serà necessari un període o règim transitori d’aplicació, ja que el seu impacte en el compte de resultats de certes empreses podria ser molt rellevant, de manera que finalment aquestes acabessin traslladant aquest increment de costos a treballadors -acomiadaments- i clients.

iii. S’ha de promoure la separació plena entre la banca comercial i banca d’inversió, mitjançant el restabliment global de la Llei Glass-Steagall⁷. El nostre país hauria de desenvolupar una regulació similar a La Llei de Serveis Financers del Regne Unit⁸ elaborada a partir de l’Informe Vickers i de les crítiques a aquest. Les entitats han d’establir abans de 2019 un anell de protecció al voltant del seu negoci comercial (comptes corrents i d’estalvi, hipoteques, préstecs a particulars i empreses…), que tindrà estatus legal propi i es gestionarà de forma independent a altres activitats més arriscades del banc, com les inversions. Les autoritats reguladores forçaran la “separació” dels bancs que no aïllin adequadament les activitats de banca d’inversió de les de banca comercial. Altres propostes són la Regla Volker com a part crucial de la Llei de Reforma Financera dels EUA, també coneguda com Dodd-Frank, que en principi tractava de limitar la mida dels bancs i restringir les seves activitats de risc, o l’Informe Liikanen per la Unió Europea ^{9 10}.

1. En el cas del nostre país, igual que ha passat en la majoria de països occidentals, l’actual crisi sistèmica paradoxalment s’ha produït una major concentració del sistema bancari. Certs bancs han assolit una mida excessivament gran i constitueixen un autèntic risc sistèmic per a l’economia global. A més, aprofitant-se del risc moral que són “massa grans per fer fallida”, estan sent subsidiats pels contribuents de les diferents nacions. Cal acabar amb això. S’ha d’estudiar la necessitat d’imposar límits al nostre país a la concentració de dipòsits, préstecs o altres indicadors bancaris, en definitiva, a la grandària dels bancs. La Regla Volcker en principi, a més de restringir les activitats de risc, tractava de limitar la mida dels bancs, igual que en l’Informe Vickers per al cas del Regne Unit.

4.4.- Propostes per Alleujar el Deute de Famílies i Empreses

Tal com sostenen Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff¹¹, economistes profundament ortodoxos, a “Financial and Sovereign Debt Crises: Some Lessons Learned and Those Forgotten”, “…Les causes que han originat l’actual crisi econòmica no només no s’han corregit sinó que han empitjorat . Els nivells extrems de deute impliquen fallides a l’estil dels anys 30. …La càrrega del deute en els països desenvolupats s’ha convertit en un esdeveniment extrem utilitzant qualsevol mesura històrica i requeriran una onada de condonacions de deute, negociades o no “.

Aquesta tesi la subscriuen també, encara que referida al deute privat, l’informe bianual de l’FMI del 10 d’abril de 2012¹² que ja proposava la necessitat de reduir el deute de les famílies mitjançant lleves, estudiant diverses experiències històriques – HOLC de la Gran Depressió o la islandesa-; i més recentment, el Banc d’Anglaterra, a “Household Debt and Spending¹³“, mostrava com el canal del deute de les famílies explica la recessió i la feble recuperació de l’economia britànica. Per tant serà necessari activar, de manera paral·lela, diverses propostes¹⁴, encaminades a alleujar el deute de famílies i empreses. Es tracta de facilitar un procés de reestructuració del deute de les famílies i empreses d’Espanya. Per a això s’activarien de manera paral·lela diverses propostes.⁷

1. Model Bancari Suec. Si bé es tracta de polítiques d’àmbit estatal, s’hauria d’afavorir el model bancari suec per fer front als problemes de solvència bancària com a conseqüència d’una crisi de deute provocada per l’esclat d’una bombolla financera o immobiliària. Les pèrdues es reconeixen avui. La implementació del mateix permetria reduir el deute de cada prestatari a un nivell on aquest pugui permetre el luxe de fer front als pagaments d’aquest, però a la vegada l’import de les pèrdues associades a aquests préstecs es limita de manera que no suposi la creació de capital per al prestatari. Vegeu més experiències històriques diferents de lleves al deute de les famílies reeixides.¹⁵
2. Segona Oportunitat i Dació en Pagament. Cal introduir en la nostra legislació el que en dret anglosaxó es denomina règim de la segona oportunitat per a persones físiques i jurídiques. Òbviament porta associat la Dació en Pagament. Hem d’assumir que la Dació en Pagament reduiria el crèdit bancari i encariria el mateix. No obstant això, això afavoriria, d’una banda, la recerca de recursos financers alternatius per part de les empreses, especialment l’ús de recursos propis, la qual cosa és tremendament positiu -veure experiències d’aquells països que tenen dació en pagament-. D’altra banda, hauria d’afavorir un canvi radical de visió sobre el paper de l’habitatge al nostre país, de manera que passi a ser un bé d’ús i no d’inversió. Haurem de contribuir en aquest procés amb una política activa d’habitatge de lloguer.

5.- Necessitat de Banca Pública: Una Proposta Modesta i Realista

La implementació del conjunt de reformes recollides en la secció anterior permetria establir les condicions necessàries, encara que no suficients, perquè l’economia global, i l’espanyola en particular, poguessin donar un salt endavant. En el cas espanyol permetria posar les bases per a un canvi de model productiu que estengui la puixança del nostre dinàmic sector exterior. En el quadre 1 recollim per a Espanya la prioritat econòmica basada en un canvi de model productiu: quin és l’objectiu final perseguit, què hi ha darrere de la realitat actual, i quins serien els instruments necessaris per a convergir des de la situació present a l’objectiu desitjat. Un d’ells, especialment en el context actual de tremenda debilitat de la banca privada, és la banca pública. Comentem breument la vulnerabilitat de la banca privada per,  a continuació, introduir la necessitat de la banca pública, els diferents exemples existents, i una modesta proposta per a Espanya.

Cuadro1.- Model de Canvi Productiu: Realitat, Objectius i Instruments

5.1.- El paper de la banca privada i les seves limitacions actuals

A principis dels 90 es va començar a desregular i eliminar l’arquitectura financera creada per Frank Delano Roosvelt (FRD) per evitar una nova Gran Depressió. A la derogació de la Llei Glass-Steagall li van seguir normes que van permetre a la banca un major apalancament, o fiar-se de l’autoregulació que feien els propis bancs. En aquest context es va produir el que l’FDR volia evitar: nous processos d’endeutament massiu de l’economia lligats a bombolles financeres i/o immobiliàries incentivats pel sistema bancari. Els beneficis bancaris són impulsats pel volum de deute sempre al voltant d’un col·lateral -bombolla-. Com a resultat es va iniciar el major procés d’apalancament sobreendeutament de la història. Recordem el gràfic 1.

Aplicada la Hipòtesi d’Inestabilitat Financera de Hymasn Minsky, aquestes fases solen acabar en una Gran Depressió o Gran Recessió. Després d’una fase d’acumulació de deute, sempre retroalimentada per una bombolla financera, en el moment en què aquestes tendències al creixement del deute privat acaben, l’economia es desploma, i els preus dels actius financers i de les cases s’enfonsen , produint-se una recessió de balanços. No val amb confiar que els bancs aprendran de la crisi i es comportaran de manera més responsable. Tenen un desig innat d’estendre deute i intentaran convèncer sectors no bancaris per assumir-la (primer sector privat, ara sector públic).

El sistema bancari, actualment, és massa fràgil i ineficient. Això és degut, d’una banda, a la seva opacitat, la seva complexitat i interconnectivitat. D’altra, a la seva excessiva dependència (a curt termini) del deute. A més, hi ha greus problemes de governabilitat i distorsions que no es resolen en els mercats. Si a això unim lleis i reglaments defectuosos, la manca de coratge polític per lligar-los en curt i l’absència de rendició de comptes de les diferents gerències bancàries, ja sabem les conseqüències del col·lapse dels mercats que ve: una banca sistèmica occidental insolvent. Vegeu gràfics 8-9 i quadre 2. L’efecte final serà, si ningú hi posa remei, més deute i més pobresa! Per això, un instrument necessari, en aquest context, serà la promoció d’una potent banca pública.

Gràfic 8.- Els Bancs són més Sistèmics: Mida 28 Bancs Globals.

Fuente: Anat Admati

Gràfic 9.- Els Bancs són més Sistèmics: Derivats 28 Bancs Globals.

Fuente: Anat Admati

 Quadre 2.- Mesures de Risc Sistèmic Bancari a Europa

Fuente: Center for Risk Management at HEC Lausanne

5.2.- Per què la Necessitat d’una Banca Pública?

En la majoria de països, inclòs Espanya, són molt poques les empreses representatives del teixit empresarial que apel·len a modalitats de finançament directe. La amplíssima majoria tracta de satisfer les seves necessitats de finançament aliè a través del crèdit bancari. En realitat, fins a l’emergència de la crisi, aquest elevat grau de bancarització de la major part dels sistemes financers no va ser un obstacle per finançar al sector real de l’economia. Però aquesta disponibilitat es va col·lapsar a l’estiu de 2007. Als problemes de liquiditat van succeir problemes de solvència, derivats en gran mesura de la intensitat inversora en actius immobiliaris. I la funció d’intermediació bancària va deixar de complir-se de forma satisfactòria.

És convenient, des de la banda empresarial, diversificar les possibles fonts de finançament. Una anàlisi detallada de les diferents fonts de finançament alternatiu existents¹⁶, suggereix que l’accés a aquestes és més aviat limitat per a la majoria del teixit productiu del nostre país. Des de l’administració pública els mecanismes existents (ICO, ICEX, ENISA, SGECR, CDTI, AXIS, CESGAR, CERSA…) també presenten problemes de diferent naturalesa. O bé estan intermediats, i/o supeditats per/al sector bancari privat; o bé presenten una sorprenent desconnexió -més d’una finestreta a la qual trucar-, o bé els funcionaris públics al capdavant dels mateixos no tenen l’impuls o formació necessària per a d’una manera proactiva oferir alternatives de finançament i ajudar a finançar projectes d’inversió de les petites i mitjanes empreses.

En aquest context, a més d’explicar i formar les PIMES sobre diferents mecanismes de finançament alternatius al circuit bancari, cal un Banc Públic centrat exclusivament en el finançament del nou model productiu. Existeixen ja diferents experiències reeixides en països desenvolupats -Dakota del Nord en Estats Units, els bancs públics alemanys, el BPI a França, el Banc de l’Aigua holandès … –

L’èxit econòmic de Dakota del Nord, amb una taxa d’atur testimonial, per sota del 3%, es deu al fet que té un Banc Públic on l’Estat diposita tots els ingressos que rep. Aquest banc públic té com a objectiu ajudar a l’economia de Dakota del Nord, i té prohibit invertir fora d’allà i practicar comportaments especulatius.

Europa té una banca pública forta, la del seu líder, Alemanya, que compta amb onze bancs públics regionals i centenars de caixes d’estalvi de propietat municipal. Una de les fortaleses de l’economia alemanya està en el seu Mittelstand, empreses petites i mitjanes a les quals dóna suport un sistema bancari regional fort, disposat a prestar per finançar la investigació i el desenvolupament.

Però potser l’experiència recent més important, per la seva proximitat en el temps, és la creació del Banc d’Inversió Pública a França. El govern d’Hollande va crear el Banc d’Inversió Pública (BPI), una de les seves promeses electorals, amb l’objectiu d’ajudar les petites i mitjanes empreses a desenvolupar innovació i a competir en els mercats mundials d’exportació.

• El BPI és un nou organisme públic que reuneix les participacions estatals en empreses i unifica les funcions de finançament de pimes, en particular en sectors innovadors.
• Va ser creat per racionalitzar els circuits de finançament existent, en favor de les pimes i de les empreses de grandària intermèdia.
• Reforça el teixit industrial francès posant a la seva disposició préstecs per capital de treball i inversió.
• Uneix sota una mateixa entitat a les diferents institucions de préstecs i de participacions en capital públics, la qual cosa permet que les empreses comptin amb una finestreta única de finançament (enfront del caos espanyol).
• A l’BPI se li faculta disposar de la venda de les participacions en grans grups que no necessitin el seu suport per incrementar els seus mitjans d’acció, sobretot si es tracta d’ajudar a empreses a desenvolupar-se a l’estranger, com per exemple aquelles que desenvolupen tecnologies fotovoltaiques. El banc haurà de prestar atenció als sectors de creixement, en particular de creixement sostenible, com la innovació i l’agroalimentari.
• L’BPI va ser una de les promeses del programa econòmic de l’actual administració francesa, per al qual es va estimar que comptaria amb uns 42 mil milions d’euros, dels quals, 20 mil milions es dedicaran a préstecs, 12 mil milions a garanties i 10 mil milions per a inversions en fons propis.
• Un altre dels propòsits de la creació de l’BPI és facilitar l’accés al finançament de l’exportació. Alhora, l’ BPI assumirà un paper d’assessor per a les empreses que vulguin exportar, ja que es considera que la clau de l’èxit de la internacionalització de les empreses radica tant en el finançament com en la definició d’una estratègia d’exportació.

Tenint en compte l’existència al nostre país de diferents organismes públics, empreses estatals i entitats organitzatives que s’encarreguen d’aportar línies de finançament i de disposar diferents tipus d’ajudes als empresaris espanyols, una possible proposta seria crear una banca pública, similar al BPI francès, que permeti realment a les pimes espanyoles tenir accés a una única finestreta de finançament, davant del desgavell i dispersió actual. No obstant això, el caràcter molt més centralitzat de l’Estat francès impedeix una translació automàtica d’aquesta experiència al nostre país.

5.3.- Una Proposta Modesta i Realista de Banca Pública per a Espanya

Els beneficis associats al període de l’expansió econòmica es van privatitzar, anant a parar fonamentalment als accionistes de les entitats financeres o a aquelles oligarquies que van gestionar les Caixes d’Estalvi en benefici propi. No obstant això, els costos associats als processos de rescat de les entitats financeres han estat socialitzats entre el conjunt de la població espanyola sense que això ni tan sols hagi servit per millorar definitivament el finançament creditici. A més, serà necessari revertir la desregulació promoguda per les polítiques neoliberals en les últimes dècades, i abordar la regulació del sistema financer a l’ombra.

En aquest escenari una important xarxa de banca pública resulta determinant per assegurar els dipòsits i canalitzar els recursos privats i públics en benefici de la creació d’ocupació i de l’enfortiment d’activitats productives. La banca pública hauria de jugar un paper determinant en el finançament i l’impuls d’un nou model productiu, en poder contribuir mitjançant criteris i instruments preferencials a la reorientació de les activitats productives i socials que es considerin prioritàries. Aquest tipus de banca hauria de facilitar també un finançament contracíclic en períodes de crisi, sostenible i proper a les PIMES, garantint-los un accés al crèdit similar al que tenen les grans empreses. I pot ser un instrument útil per mantenir un control accionarial nacional d’empreses estratègiques per la seva capacitat tecnològica, o perquè són claus en la cadena de valor de sectors internacionalitzats.

En aquest sentit, les entitats nacionalitzades, Bankia i Banc Mare Nostrum podrien constituir l’embrió d’una potent i eficaç banca pública. Això exigirà renegociar els termes del Memoràndum d’Entesa. No obstant això, aquesta banca ha d’estar més orientada a finançar: 1) infraestructures i equipaments públics, 2) projectes empresarials de llarg termini dins d’una política industrial coherent que aposti per superar les actuals mancances tecnològiques i de capitalització que tenen importants sectors econòmics i  3) col·lectius socials amb problemes d’accés al crèdit, principalment en relació amb l’habitatge, i PIMES.

Per tot això, la banca pública hauria de tenir dos grans eixos d’intervenció, liderats –atès el seu volum de actiu- per Bankia. El primer, basat en la banca d’inversió i desenvolupament i similar al model de l’Kreditanstalt für Wiederaufbau alemany, que mobilitzi els recursos necessaris del canvi econòmic i productiu (l’ICO quedaria integrat en aquesta dimensió). El segon, basat en el desenvolupament d’una banca pública d’estalvi que permeti als dipositants tenir una banca segura i centrada en la protecció dels dipòsits i atenció necessitats de finançament dels minoristes.

Perquè la banca pública pugui realitzar aquestes funcions, i per evitar que puguin sorgir casos de corrupció en relació amb la seva utilització partidista, cal un correcte disseny institucional en què hi hagi prou instruments de control democràtic sobre la seva gestió i en el qual la norma sigui la transparència de les seves activitats davant de la societat i els seus representants.

6.- Conclusions

L’ortodòxia econòmica dominant, englobada sota el pensament únic del Consens de Washington, ha generat com a característica més rellevant la “financiarització” de l’economia en el seu conjunt, procés que es va complementar amb una aposta decidida per flexibilitzar els mercats laborals, controlar i reduir salaris. No obstant això, la seva aplicació o posada en pràctica han generat uns costos socials (pobresa, desigualtat), econòmics (descens de la productivitat del treball i del capital) i polítics (Totalitarisme Invertit) inadmissibles i inassumibles.

Els indicadors avançats de molt curt termini disponibles per a diferents àrees geogràfiques -els Estats Units, Unió Europea, Regne Unit i Espanya- confirmen que l’economia occidental en el seu conjunt està a punt d’entrar en una profunda recessió econòmica. L’inici de l’esclat de l’última bombolla generada per les autoritats monetàries suposa bàsicament liquidar amb una forma de creixement perversa. I aquest procés és inexorable, més encara sota les receptes prescrites per l’ortodòxia acadèmica dominant. Estem en els albors del final del major supercicle de deute històric iniciat en els anys 80, i que ha estat assaonat amb polítiques profundament conservadores, enormement injustes, tremendament ineficaces.

Al llarg de l’article tractem d’entendre una mica més per què hem arribat fins aquí, i quines reformes econòmiques són realment necessàries. En primer lloc, detallem l’evolució històrica i les raons de fons que han originat el major cicle secular d’acumulació de deute de la història, a punt de col·lapsar. A continuació expliquem què és la financiarització de l’economia i què ha suposat en termes del comportament d’empreses i famílies. Posteriorment, analitzem una sèrie de reformes necessàries per evitar i corregir els efectes indesitjables de la financiarització.

Això ens permet, finalment, introduir la necessitat de la banca pública com un instrument addicional necessari, encara que no suficient, per al canvi de model productiu, especialment en un context on la banca tradicional no està exercint la seva tasca. A més, una anàlisi detallada de les diferents fonts de finançament alternatiu existents, suggereix que l’accés en aquestes és més aviat limitat per a la majoria del teixit productiu del nostre país. En aquest context, a més d’explicar i formar les PIMES sobre diferents mecanismes de finançament alternatius al circuit bancari, cal un Banc Públic centrat exclusivament en el finançament del nou model productiu.

Finalment hem presentat una proposta de banca pública, centrada en dos grans eixos d’intervenció, liderats -atès el seu volum de actiu- per Bankia-. El primer, basat en la banca d’inversió i desenvolupament i similar al model de l’Kreditanstalt für Wiederaufbau alemany, que mobilitzi els recursos necessaris del canvi econòmic i productiu (l’ICO quedaria integrat en aquesta dimensió). El segon, basat en el desenvolupament d’una banca pública d’estalvi que permeti als dipositants tenir una banca segura i centrada en la protecció dels dipòsits i atenció necessitats de finançament dels minoristes.

Barcelona, 28 d'abril de 2016

1 Véase Stockhammer, E. (2010): “Financialization and The Global Economy” WorkingPaper Series wp240, Political Economy Research Institute, University of Massachusetts Amherst http://www.peri.umass.edu/fileadmin/pdf/working_papers/working_papers_201-250/WP240.pdf

² Véase Federal Reserve of Cleveland Annual Report (1998): “Beyond Price Stability: A Reconsideration of Monetary Policy in a Period of Low Inflation” https://www.clevelandfed.org/newsroom%20and%20events/publications/annual%20reports/ar%201998%20beyond%20price%20stability.aspx

3 Véase Wray, R. and Mazzacuto, M. (2015): “Financing the Capital Development: a Keynes-Schumpeter-Minsky Synthesis “Workin Ppaer Levy Economics Institute, wp 837. http://www.levyinstitute.org/pubs/wp_837.pdf

4 Véase Minsky, H.P. (1986). Stabilizing an Unstable Economy. New Haven: Yale University Press.

5 Véase Minsky, H.P. (1992). The Financial Instability Hypothesis. The Jerome Levy Economics Institute of Bard College, Working Paper 74.

6 Véase distintas propuestas y referencias de distintos autores en Laborda, J. (2015): “España: ¡fue la deuda privada, estúpidos!” Revista Fundación y Cultura Fundación 1º Mayo, 68, pp 11-19 http://www.1mayo.ccoo.es/nova/files/1018/Revista68.pdf.

7 Véase http://vozpopuli.com/blogs/2611-juan-laborda-a-vueltas-con-la-restitucion-de-la-ley-glass-steagall.

8 Véase https://www.gov.uk/government/policies/creating-stronger-and-safer-banks

9 Véase http://www.bis.org/publ/arpdf/ar2013_5_es.pdf

10Véase Diez, J.L. (2013): “Reformas Financieras Estructurales (Volcker, Liikanen y Vickers): separación versus prohibición”, Boletín Económico del ICE, nº3037 http://www.revistasice.com/CachePDF/BICE_3037_41-54__37457F8DECE1A45A6987B78F19D960C4.pdf

11 Véase Reinhart, C.M y Rogoff, K.S.(2013): “Financial and Sovereign Debt Crises: Some Lessons Learned and Those Forgotten”, IMF Working Paper, WP/13/266.
http://www.parisschoolofeconomics.eu/IMG/pdf/2014_05_28_rogoff-2-imf.pdf.

12 Véase Leigh D. et al. (2012): “Dealing with Household Debt” edited in World Economic Outlook Series, April 2012, pp 89-124. http://www.imf.org/external/pubs/ft/weo/2012/01/pdf/text.pdf

13 Véase Bunn, P. and Rostom M. (2014): “Household Debt and Spending”, Quarterly Bulleting 2014 Q3. http://www.bankofengland.co.uk/publications/Documents/quarterlybulletin/2014/qb14q304.pdf

14 Véase Medialdea, B., Álvarez, I., Fresnillo, I., Laborda, J., y Ugarteche, O. (2013): “Qué hacemos con la deuda”, Editorial Akal.

15 Véase Leigh D. et al. (2012): “Dealing with Household Debt” edited in World Economic Outlook Series, April 2012, pp 89-124. http://www.imf.org/external/pubs/ft/weo/2012/01/pdf/text.pdf

16 López, C., et al. (2010): Alternativas de Financiación Frente a la Crisis. Wolters Kluwer.

Bibliografia

Benes, J. and Kumhof, M (2012): “The Chicago Plan Revisited”. IMF Working Paper, 202. http://www.imf.org/external/pubs/ft/wp/2012/wp12202.pdf
Braña, F.J., Estrada, B., Inurrieta, A., y Laborda J. (2013): Qué hacemos con el poder de crear dinero, Editorial Akal
Bunn, P. and Rostom M. (2014): “Household Debt and Spending”, Quarterly Bulleting 2014Q3. http://www.bankofengland.co.uk/publications/Documents/quarterlybulletin/2014/qb14q304.pdf
Dobbs, R. et al. (2015): “Debt and (not much) deleveraging”, McKinsey Global Institute. http://www.mckinsey.com/insights/economic_studies/debt_and_not_much_deleveraging
Estrada, B. y Laborda, J. (2011): “Un Análisis Crítico del Orden Económico Actual. Hacia dónde vamos y Propuestas de Futuro”. Estudios de la Fundación 1º de mayo, 48. http://www.1mayo.ccoo.es/nova/files/1018/Estudio48.pdf.
Estrada, B. y otros (2013): “Qué hacemos con el Poder que Tienen los Bancos y Gobiernos de crear Dinero sin ningún control democrático”, Ediciones Akal
Keen, S. (2012): “Instability in Financial Markets: Sources and Remedies” Prepared for INET Conference, Berlin. http://www.debtdeflation.com/blogs/wp-content/uploads/2012/04/KeenINET2012InstabilityFinancialMarkets02.pdf
Laborda, J. (2015): “España: ¡Fue la Deuda Privada, Estúpidos!”. Revista Estudios y Cultura Fundación 1º de Mayo, 68, 11-19.
Laborda, J., Laborda, R, y Olmo, J. (2014): “Optimal Currency Carry Trade Strategies”. International Review of Economics and Finance, 33, 52-66.
Laborda, J. y Laborda, R. (2014): “Predicting the Bear Market Carry Trade: Does it Add Economic Value?” Aestimatio The IEB International Journal of Finance, 9, 16-41.
Laborda, J., y Laborda, R. (2011): “Desendeudamiento y Reestructuración Bancaria: los casos de Islandia e Irlanda”, en Claves de la Economía Mundial, ICEI-ICEX.
Laborda, J. (2011): “Los Orígenes de la Crisis Financiera. Propuestas para Salir de la Crisis”, en Frente al Capital Impaciente, Fundación 1º de mayo.
Leigh D. et al. (2012): “Dealing with Household Debt” edited in World Economic Outlook Series, April 2012, pp 89-124. http://www.imf.org/external/pubs/ft/weo/2012/01/pdf/text.pdf
López, C., et al. (2010): Alternativas de Financiación Frente a la Crisis. Wolters Kluwer.
Medialdea, B., Álvarez, I., Fresnillo, I., Laborda, J., y Ugarteche, O. (2013): “Qué hacemos con la deuda”, Editorial Akal
Minsky, H.P. (1986). Stabilizing an Unstable Economy. New Haven: Yale University Press.
Minsky, H.P. (1992). The Financial Instability Hypothesis. The Jerome Levy Economics Institute of Bard College, Working Paper 74.
Reinhart, C.M y Rogoff, K.S.(2009): “This Time is Different. Eight Centuries of Financial Folly”, Princeton University Press.
Stockhammer, E. (2010): “Financialization and The Global Economy” WorkingPaper Series wp240, Political Economy Research Institute, University of Massachusetts Amherst http://www.peri.umass.edu/fileadmin/pdf/working_papers/working_papers_201-250/WP240.pdf
Wray, R. and Mazzacuto, M. (2015): “Financing the Capital Development: a Keynes-Schumpeter-Minsky Synthesis “Workin Ppaer Levy Economics Institute, wp 837. http://www.levyinstitute.org/pubs/wp_837.pdf

Jesús Hernández Nicolau

Assessor de l’eurodiputat Ernest Urtasun

Si volem parlar de l’estat de la qüestió de la fiscalitat a nivell europeu, cal en primer lloc ser conscients que és una matèria bàsicament estatal. Existeixen, en efecte, el que coneixem com a normes fiscals, dissenyades per l’UE i que els Estats han de respectar. Però aquestes normes fiscals fonamentalment consisteixen en les mesures de control dels desequilibris pressupostaris i macroeconòmics. En profà, són les normes que han servit per a instaurar a arreu de la UE, de forma més o menys coercitiva, el dogma neoliberal segons el qual la recuperació econòmica només arribarà mitjançant l’austeritat i les reformes estructurals centrades en desmantellar drets socials i laborals, debilitar l’acció sindical i privatitzar serveis públics.

Però aquest article vol centrar-se en els aspectes relacionats amb el rol de la UE en la gestió tributària, què fa la UE sobre la gestió dels impostos. Perquè de moment és la única eina que els Estats disposen per promoure la justícia vertical. Com dèiem els impostos fonamentalment els regulen i recapten els Estats Membres en una Unió sense capacitat ni voluntat per intervenir en les hisendes públiques dels Estats, excepte d’aquells que estiguin sota un memoràndum, és a dir, les que estiguin directa o indirectament intervinguts. I sempre amb procediments ad hoc sobre les pròpies legislacions estatals, cas per cas, sense que existeixi cap marc tributari europeu compartit.

Tenim algunes excepcions molt rellevants com el marc regulador de l’IVA, on les competències a nivell UE són notòries, ja que els tipus mínims i els productes i serveis que poden ser considerats tipus reduïts queden establerts per la Directiva europea de l’IVA. És a dir que és per aquesta directiva, entre altres coses, que cap estat té un tipus inferior al 15%, els llibres electrònics no poden aplicar un tipus superreduït i que les compreses tenen el mateix d’IVA que un cotxe esportiu.

També tenim competències comunitàries a nivell de comptabilitat empresarial. A primera vista pot semblar que això té poc a veure amb els impostos. Però si avui en dia hi ha una cosa que pot garantir que les empreses paguin els impostos que toquen allà on han fet la seva activitat econòmica, només s’aconseguirà amb unes normes comptables, ja que aquestes estableixen criteris de com amortitzar inversions, com deduir préstecs a companyies del mateix grup empresarial, com transferir fons a empreses instrumentals o fer pagaments per drets per ús de royalties i patents a l’empresa matriu, per citar algunes de les pràctiques tristament més habituals. És a dir, tot allò de com les empreses fan el “joc del trilero” amb els seus beneficis, i de com desdibuixen els comptes de la seva activitat econòmica fins a allunyar-la de la realitat, té una dimensió regulatòria Europea.

Si a la victòria final s’arriba de victòria en victòria, aquí tenim la primera gran batalla en que els europeistes crítics d’esquerres hem de lluitar. Ara mateix aquest és l’únic debat seriós sobre la taula a nivell de la UE en matèria tributària. I, en certa manera, hi ha una lògica en que sigui així. La majoria de polítiques no s’han construït, per desgràcia, sobre les bases d’un profund sentiment d’internacionalisme solidari sinó sobre la incapacitat dels estats de fer-hi front de forma individual a determinats problemes de naturalesa transnacional. Amb la globalització, l’activitat econòmica s’ha internacionalitzat de forma extremadament complexa.  La forma clàssica on l’empresa al país A produeix per vendre al país B ja no funciona. Ara l’empresa A crea l’empresa subsidiària al país B que gestiona l’activitat d’una regió compresa pels països B, C i D, rep un crèdit intragrup de l’empresa radicada al país E, transfereix productes i serveis a l’empresa del seu propi grup domiciliada al país F i paga impostos… On li dona gana. Que sempre serà on sigui més barat i li demanin menys explicacions de les voltes que han fet els seus diners. Cap hisenda estatal pot crear en solitari una fórmula d’èxit per combatre el modus operandi de les companyies transnacionals.

La pregunta que cal fer és, per tant, consideren els estats membre un problema que cal combatre aquest espoli massiu que les grans empreses estan perpetrant contra els interessos de les classes populars? La resposta és, desgraciadament, no. Països fundadors de la UE com Luxemburg o Holanda tenen economies basades en la indústria extractiva dels ingressos fiscals dels països veïns. Regne Unit té la City, el nucli financer on les operacions és dissenyen i es negocien i té una constel·lació d’illes amb jurisdiccions fiscals pròpies que la Corona conserva. I en general, tots els països han comprat el discurs de que la competència fiscal és bona i qui més qui menys té alguna fórmula per intentar atraure el domicili fiscal d’empreses que no tenen activitat econòmica rellevant al propi estat, també Espanya amb les DTA a la banca i les patent box.

Però després dels escàndols de Luxleaks i els Papers de Panamà, les coses s’estan movent. Històricament les entitats i els grups polítics més compromesos amb la justícia fiscal a nivell Europeu han exigit un principi molt bàsic: totes les empreses han de tributar allà on han fet l’activitat que ha generat els seus beneficis. La Comissió ha fet un moviment insuficient però rellevant: obligar a les grans multinacionals a que publiquin la seva activitat econòmica desglossada a cada país de la UE i també els impostos que paguen. I es segueix avançant amb la proposta d’un càlcul comú a la UE de la base imposable de l’impost de societats. Això reduiria increïblement el marge per a les comptabilitats creatives de les grans empreses i seria el pas previ per abordar un Impost de Societats Comú Europeu, com el que proposa l’economista francès Thomas Piketty.

Aquest puzzle d’una proto-fiscalitat comuna es completa amb altres peces com l’Impost sobre les Transaccions Financeres. Està sobre la taula a punt de ser aprovat des de 2013. Però els Estats Membre l’estan retallant fins a deixar una proposta que a la pràctica no tindrà impacte ni recaptatori ni dissuasiu. Però s’ha fet un camí fins aquí i l’experiència suma, ara sabem que un impost contra l’especulació dels mercats, com la Tasa Tobin, és possible i fàcil de fer si hi ha voluntat política.

Evidentment, queda molt a fer per poder tenir una fiscalitat comuna europea. Pot semblar una discussió molt allunyada, complexa i tècnica. Però està al cor mateix de la lluita per la justícia social a Europa. Sense hisenda comuna, no pot haver una veritable unió fiscal europea de model federal, on les empreses i individus més rics paguin més i els més pobres, rebin més. Amb independència del lloc on hagin nascut. Com sempre és una batalla desigual, lliurada en condicions desiguals en un marc institucional profundament neoliberal i poc democràtic. Però hi ha partida i les classes populars tenim massa en joc com per renunciar a jugar-la.

Barcelona, 28 d'abril de 2016

Patrick Orr i  Nadja Salson

European Public Service Union (EPSU)

Després dels Panama Papers, l’evasió fiscal de nou surt a primera pàgina. El més inquietant és que ja no sorprenguin a ningú aquestes revelacions. Aquests escàndols s’han tornat esdeveniments anuals. Fa un any els acords secrets entre multinacionals i l’administració tributària de Luxemburg, els anomenats LuxLeaks, es van donar a conèixer.

Ara els Panama Papers confirmen el mateix de sempre: els rics i les multinacionals aprofiten tota mena de tecnicisme per evadir milers de milions d’euros d’impostos, moltes vegades amb la complicitat dels dirigents polítics.

A mesura que els fons públics perden sumes exorbitants a l’evasió fiscal, hi ha una política de fortes retallades als serveis públics. Els ‘estalvis’ en el curt termini es converteixen ràpidament en la justificació per retallar encara més.

En cap lloc està això més clar que en les administracions tributàries. Des del començament de la crisi, aquestes entitats han patit una retallada mitjà del 10% de personal a Europa. A Espanya, sabem que les i els agents tributaris no tenen ni els recursos suficients ni el suport polític per perseguir els casos més complexos de l’evasió fiscal. No obstant això, són aquests els casos que rendirien molt més recursos recuperats per als fons públics. En el regne del revés de l’austeritat aquesta lògica té la seva finalitat de retallar per justificar més retallades en el futur.

EPSU és la federació sindical europea que representa no només als i les agents tributàries sinó també a les i els treballadors dels serveis públics els salaris dels quals depenen dels impostos. Tots els i totes les treballadores en els serveis públics tenen interès en una fiscalitat justa. A més, la justícia fiscal és clau per a la justícia social i la redistribució de la riquesa i els ingressos. És per aquestes raons que EPSU ha estat capdavantera d’aquesta lluita a nivell europeu.

Dins el marc d’un projecte de formació per als i les sindicalistes sobre la justícia fiscal, vam organitzar, juntament amb els sindicats espanyols, un taller a Madrid on els efectes de l’austeritat en les administracions tributàries es van mostrar clarament a través dels testimonis de les i els agents d’impostos. Les retallades han tingut un impacte molt negatiu sobre la moral de les i els treballadors en la Hisenda espanyola: menys recursos, molta pressió psicològica a causa del salari d’acord al rendiment i, com a conseqüència, menys recaptació. Una delegació de Comissions Obreres també va visitar Brussel·les a principis d’aquest any per discutir més aquest tema.

EPSU s’ha sumat a la campanya per desvetllar les pràctiques d’una de les transnacionals més conegudes del planeta. Al costat dels nostre/es companys/es nord-americà/es del SEIU, el sindicat impulsor de la ‘Fight for 15’, i a la federació europea dels treballadors alimentaris (EFFAT), vam publicar una exposició de l’evasió fiscal de McDonald ‘s en un informe anomenat ‘Unhappy Meal’. Es va trobar que la cadena de menjar ràpid més gran del món havia evitat més de mil milions d’euros d’impostos a Europa entre el 2009 i el 2013. Mostra clarament que moltes vegades els pitjors ocupadors són també els que més impostos evadeixen.

Una gran victòria per a aquesta campanya internacional va arribar al novembre, quan la Comissió Europea va anunciar que investigaria les nostres troballes. Si la Comissió decideix que l’estructura evasora de McDonald ‘s ha trencat les regles sobre les ajudes estatals, la multinacional es veuria obligada a retornar tots els diners que hauria d’haver pagat. La premsa francesa ara comunica que la Hisenda d’aquest país hauria enviat una demanda a McDonald ‘s de 300 milions d’euros en impostos evadits per haver utilitzat precisament l’estructura identificada en el nostre informe.

Tenim entès que la Hisenda espanyola també ha llançat una investigació del cas de McDonald ‘s, gràcies a la promoció de l’informe’ Unhappy Meal ‘pels sindicats a Espanya.

Sota tanta pressió generada per la indignació ciutadana a tot arreu d’Europa, les institucions de la Unió han començat a actuar. Però fins ara les propostes no han assolit el que és necessari per acabar amb l’evasió empresarial d’una vegada.

Hi ha hagut alguns petits avenços contra uns dels abusos més flagrants: una directiva que força els governs a intercanviar els tax rulings que concedeixen condicions fiscals més favorables a les corporacions, un comitè especial al Parlament europeu per investigar l’evasió fiscal i una sèrie de propostes per impedir algunes de les pràctiques d’evasió més utilitzades.

No obstant això, els sectors opositors són poderosos i hi ha sempre molta resistència de la part de diversos governs nacionals i el lobby patronal. Les mesures proposades per la Comissió són tan tímides que no evitaran la majoria dels abusos. A manera d’il·lustració, no es proposa cap restricció sobre els patent boxes i altres tipus de règims especials que atorguen grans reduccions a les multinacionals. Són exactament aquestes concessions que McDonald ‘s aprofita per evitar contribuir el que hauria als fons públics.

Cada estat membre de la Unió Europea té les seves pròpies escapatòries fiscals i és aquesta discordança entre els diferents sistemes impositius, dins d’un mercat únic, que aprofiten les grans empreses. EPSU fa campanya a favor d’una solució molt simple a aquest problema: obligar les multinacionals a publicar informació clau sobre les seves operacions. Es diu informació pública desglossada per països -public country-by-country reporting, o CBCR, en anglès- i resulta l’única manera de destapar aquesta xarxa fosca de escapatòries nacionals. Així, tothom podria identificar si una companyia paga una quantitat d’impostos que correspon amb la seva activitat econòmica a cada país.

Una altra lluita que ara es sorgeix al nivell europeu és per una taxa tributària mínima per a les societats. És una mesura imprescindible per aturar la tendència de llarg termini de reduir les taxes tributàries sobre el capital. Al costat de la Confederació europea sindical, cridem a una taxa mínima de 25% a Europa per combatre l’evasió fiscal i la pressió empresarial d’abolir aquest impost progressiu. Farem aquesta crida dins de la discussió que seguirà el rellançament, per la Comissió a l’octubre, de la base impositiva comú de l’impost de societats. Donem suport aquesta iniciativa de coordinació europea, però ha de recuperar els recursos que s’estan perdent amb l’evasió fiscal. Una mesura que només unifiqui regles comptables per a les empreses no n’hi haurà prou.

S’ha demostrat en el cas de McDonald ‘s que la lluita dóna resultats. Mantinguem la pressió i seguim lluitant per una fiscalitat justa per finançar serveis públics de qualitat. Hem mostrat que, units, podem aconseguir el canvi.

Pots sumar-te a la companya per la transparència fiscal en signar la petició aquí:

http://www.epsu.org/a/11918.

L’informe ‘Unhappy Meal’ està disponible en castellà aquí: http://www.notaxfraud.eu/sites/default/files/reports/esUNHAPPYMEAL_final.pdf

Barcelona, 28 d'abril de 2016

Ramon Auset

Economista i membre de la Secció sindical de CCOO del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya

1. La llei de 2001

La primera llei d’estabilitat pressupostària espanyola va ser la Llei 18/2001, de 12 de desembre, general d’estabilitat pressupostària. En la seva exposició de motius es deia que el procés de consolidació fiscal havia estat una de les claus de la política econòmica que havia fet possible l’accés d’Espanya a la Unió Econòmica i Monetària el 1999 i que havia donat lloc a un important canvi estructural en el comportament de l’economia espanyola, on s’estava combinant un ritme elevat de producció i la creació d’ocupació amb estabilitat econòmica. També es deia que l’experiència observada als anys vuitanta en alguns països de l’OCDE, on l’aplicació de programes estrictes de consolidació fiscal havia tingut efectes expansius sobre el creixement econòmic, posava de manifest que era possible la coexistència d’un creixement econòmic robust durant períodes de consolidació fiscal. Els mecanismes que permetien explicar aquest fet eren els costos més petits del crèdit, els efectes riquesa favorables al consum i la generació d’expectatives de reducció d’impostos futurs i d’una estabilitat més gran. Es deia també que l’article 4.3 del Tractat de la Comunitat Europea contenia expressament una referència als principis de «preus estables, finances públiques i condicions monetàries sòlides» com a principis rectors de les accions dels estats membres per assolir les finalitats enunciades en el mateix Tractat i, en particular, la d’aconseguir un creixement sostenible i no inflacionista i un alt nivell d’ocupació. En aquesta línia, el Pacte d’estabilitat i creixement acordat en el Consell d’Amsterdam el juny de 1997 limitava la utilització del dèficit públic com a instrument de política econòmica de la Unió Econòmica i Monetària. En virtut del Pacte esmentat, els estats membres de la Unió es comprometien a perseguir l’objectiu a mitjà termini de situacions pressupostàries pròximes a l’equilibri o en superàvit, de manera que, quan els estabilitzadors automàtics actuessin, el dèficit es mantingués sempre per sota del 3 per 100. Els estats també es comprometien a presentar anualment programes d’estabilitat o convergència que havien de recollir les mesures necessàries per assolir aquest objectiu. L’incompliment d’aquest objectiu produiria efectes negatius sobre els tipus d’interès, la inflació i, en darrera instància, l’ocupació.

El model macroeconòmic que hi havia darrera d’aquestes normes i acords era clar. Es limitava la utilització del dèficit públic com a instrument de política econòmica pels suposats efectes negatius sobre els tipus d’interès i la inflació i no es tenia en compte que aquests efectes es produïen quan s’abusava de la generació de dèficit però que aquesta política podria ser necessària, amb limitacions, en situacions de recessió. Quan es van aprovar aquestes normes ens trobaven en una situació de creixement econòmic. Es renunciava a la utilització de la política pressupostària amb un caràcter anticíclic. El marge que es deixava del 3% per l’efecte dels estabilitzadors automàtics (la reducció dels impostos sobre la renda i l’augment del subsidi d’atur i d’altres prestacions socials) era clarament insuficient en èpoques de profunda recessió, com es va posar de manifest uns anys més tard.

D’altra banda, la necessitat de la coordinació entre la hisenda pública de l’Estat i la de les administracions autonòmiques i locals per complir amb aquests objectius permet a l’administració central limitar l’autonomia d’aquestes administracions si els instruments de coordinació no s’han definit de forma correcta.

2. La llei de 2006 i el text refós de 2007

El canvi de signe polític al govern espanyol, el govern del PSOE després de dues legislatures amb un govern del PP, va possibilitar l’aprovació de la Llei 15/2006, de 26 de maig, de reforma de la Llei 18/2001, de 12 de desembre, general d’estabilitat pressupostària. La llei de 2006 modificava parcialment la llei de 2001. Posteriorment es va aprovar un text refós de les dues normes mitjançant el Reial Decret Legislatiu 2/2007, de 28 de desembre.

La voluntat de recuperar el caràcter anticíclic de la política pressupostària es posava de manifest a l’exposició de motius de la llei de 2006. Es deia que la normativa vigent fins aleshores havia aplicat el principi d’estabilitat amb rigidesa, independentment de la situació econòmica, de manera que no només es perdia capacitat per combatre el cicle, sinó que fins i tot es podien portar a terme polítiques de caràcter procíclic. També es deia que, si bé l’equilibri en els comptes públics és un element essencial d’una política econòmica sostenible en el temps, s’havia d’instrumentar adaptant-lo a la situació cíclica de l’economia per suavitzar les seves oscil·lacions. Per això s’exigia un superàvit en les situacions en què l’economia creixia per damunt del seu potencial, que s’havia d’utilitzar per compensar els dèficits quan l’economia estava en la situació contrària. En definitiva, es tractava d’adaptar la política pressupostària al cicle econòmic amb la finalitat de suavitzar-lo.

No obstant això, tot i els canvis que es van introduir, no es qüestionaven els elements bàsics del model macroeconòmic abans comentat. En un context econòmic que començava a ser diferent, es qüestionava el caràcter procíclic de la llei de 2001 i, en teoria, es volia recuperar el caràcter anticíclic de la política pressupostària i exigir l’equilibri al llarg del cicle i no any a any. Però es mantenien algunes rigideses dels mecanismes de la llei anterior en relació amb les regles fiscals, especialment pel que fa al control de les polítiques pressupostàries de les comunitats autònomes i de les corporacions locals, malgrat que en teoria es volia millorar el respecte per l’autonomia financera d’aquestes administracions, introduint nous mecanismes de coordinació.

3. La reforma de l’article 135 de la Constitució, de 27 de setembre de 2011

La reforma de l’article 135 de la Constitució Espanyola, de 27 de setembre de 2011, va suposar un reforçament significatiu de les polítiques d’estabilitat. En l’exposició de motius de la reforma es diu que l’estabilitat pressupostària ha estat un instrument imprescindible per assolir la consolidació fiscal que va permetre accedir a la Unió Econòmica i Monetària. Es diu igualment que el Pacte d’Estabilitat i Creixement europeu ha tingut com a finalitat prevenir l’aparició d’un dèficit pressupostari excessiu a la zona euro, ha donat confiança sobre l’estabilitat econòmica d’aquesta zona i ha garantit una convergència sostinguda i duradora de les economies dels Estats membres. Per últim, també es diu que la situació econòmica i financera del moment, marcada per una profunda i perllongada crisi, reforçava la conveniència de portar el principi d’estabilitat pressupostària a la Constitució, amb l’objecte d’enfortir la confiança en l’estabilitat de l’economia a mitjà i llarg termini.

La nova redacció de l’article 135 de la Constitució introdueix en aquesta norma el principi d’estabilitat pressupostària i limita, d’aquesta manera, les possibilitats de realitzar una política pressupostària de caràcter anticíclic. S’estableixen limitacions tant pel que fa al dèficit com al deute.

En relació amb el dèficit, s’estableix que l’Estat i les comunitats autònomes no podran incórrer en un dèficit estructural que superi els marges establerts per la Unió Europea. Una llei orgànica ha de fixar el dèficit màxim permès a l’Estat i a les comunitats autònomes, en relació amb el seu producte interior brut. Les entitats locals han de presentar equilibri pressupostari.

En relació amb el deute, s’estableix que el volum de deute públic del conjunt de les administracions públiques en relació amb el producte interior brut no podrà superar el valor de referència establert en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea. Els crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic de les administracions públiques s’han d’entendre sempre inclosos en l’estat de despeses dels seus pressupostos i el seu pagament tindrà prioritat absoluta. Aquests crèdits no podran ser objecte d’esmena o modificació mentre s’ajustin a les condicions de la llei d’emissió.

La llei orgànica prevista per desplegar els principis que s’introdueixen en aquest article que, d‘acord amb la disposició addicional d’aquesta norma, s’havia d’aprovar abans del 30 de juny de 2012, es va acabar aprovant el 27 d’abril de 2012.

4. La Llei orgànica 2/2012, de 27 d’abril, d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera [1] [2]

• Principals novetats

La Llei regula de nou el principi d’estabilitat pressupostària, previst a la normativa anterior, i introdueix les noves previsions de la regla de la despesa, el límit del deute i el límit de la despesa no financera, que requereixen desplegament reglamentari per a la seva implantació efectiva.

Es preveu també que els plans econòmics i financers que hagin d’aprovar les administracions públiques per haver incomplert aquestes regles fiscals han de preveure el compliment d’aquests objectius en el termini d’un any, en comptes dels tres anys que preveia la regulació anterior. Per tant, el compliment s’ha de produir en l’exercici següent a aquell en què es posi de manifest l’incompliment. La Llei preveu en general un reforçament de les mesures de control del compliment dels objectius d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera.

• L’objectiu d’estabilitat pressupostària

A l’article 11 de la Llei orgànica 2/2012, de 27 d’abril, s’estableix que l’elaboració, aprovació i execució dels pressupostos i altres actuacions que afectin les despeses o ingressos de les administracions públiques i altres entitats que formen part del sector públic s’ha de sotmetre al principi d’estabilitat pressupostària.

Les corporacions locals han de mantenir una posició d’equilibri o superàvit pressupostari.

Excepcionalment, l’Estat i les comunitats autònomes poden incórrer en dèficit estructural definit com a dèficit ajustat del cicle, net de mesures excepcionals i temporals, en les situacions de recessió econòmica greu i altres circumstàncies excepcionals previstes a la Llei. Les situacions excepcionals de dèficit estructural ni els plans de reequilibri per corregir-les no són aplicables, per tant, a les corporacions locals, que han de mantenir en qualsevol situació, com hem dit abans, una posició d’equilibri o superàvit pressupostari.

La Llei, per tant, estableix una regulació especial per al sector públic local atès que els ens locals no tenen funcions d’estabilització anticíclica però, en canvi, els exigeix el compliment d’objectius macroeconòmics que es traslladen de forma lineal a les administracions locals sense tenir en compte les especificitats del sector.

Aquest fet és especialment evident en la definició de l’objectiu d’estabilitat pressupostària a partir del concepte de capacitat o necessitat de finançament del sistema europeu de comptes nacionals i regionals (SEC 2010) i l’exigència del compliment d’aquest objectiu a cada ens local considerat de forma individual. El principi d’estabilitat pressupostària a què fa referència el pacte d’estabilitat i creixement europeu requereix l’equilibri entre ingressos i despeses de les administracions públiques al llarg del cicle però és evident que està concebut per al conjunt del sector públic i no té sentit aplicar-lo de forma individual a cadascun dels nombrosos agents que integren el sector públic local i exigir el seu compliment en el cicle anual del pressupost. A una escala reduïda la discontinuïtat dels processos inversors al llarg del temps fa impossible que es pugui reproduir el model macro de forma simètrica sense més especificacions. En certa mesura, aquesta problemàtica, motivada per la menor dimensió, també pot ser aplicada a les comunitats autònomes.

D’acord amb l’article 15 de la Llei orgànica 2/2012, de 27 d’abril, el consell de ministres de 10 de juliol de 2015 va fixar els objectius d’estabilitat pressupostària i de deute públic per al conjunt de les administracions públiques i de cadascun dels subsectors per al període 2016-2018 i el límit de despesa no financera del pressupost de l’Estat per a 2016. Posteriorment, el Congrés dels Diputats i el Senat van aprovar els objectius proposats pel Govern. Els objectius fixats són els següents:

• L’objectiu de deute públic

A l’article 13 de la Llei orgànica 2/2012, de 27 d’abril, relatiu a la instrumentació del principi de sostenibilitat financera, s’estableix que el volum de deute públic, definit d’acord amb el Protocol sobre procediment de dèficit excessiu, del conjunt d’administracions públiques no pot superar el 60% del producte interior brut espanyol expressat en termes nominals, o el que estableixi la normativa europea.

Aquest límit s’ha de distribuir d’acord amb els percentatges següents, expressats en termes nominals del producte interior brut espanyol: 44% per a l’administració central, 13% per al conjunt de les comunitats autònomes i 3% per al conjunt de les corporacions locals. D’acord amb la disposició transitòria primera de la Llei, aquests límits s’han de complir l’exercici de 2020.

Aquesta distribució, que la Llei no justifica, no respon al pes relatiu de cada subsector del sector de les administracions públiques en el conjunt de la despesa pública global sinó que sembla obeir als nivells de deute històrics. Aquest criteri beneficia a l’administració central ja que, en el cas de l’administració local, que ha mantingut en els darrers anys aproximadament una participació d’un 12% en el conjunt de la despesa pública global, li correspondria un 7% si repartissin el 60% en funció del pes relatiu de la despesa de cada subsector. Per a les comunitats autònomes, en comptes d’un 13%, es podrien situar aproximadament sobre un 20%, si apliquéssim els mateixos criteris.

La Llei no preveu un criteri d’aplicació a l’ens local individual de l’objectiu sectorial. Per a l’ens local individual, mentre no hi hagi cap canvi normatiu, és aplicable únicament la restricció de deute del 110% sobre ingressos corrents liquidats prevista a la Llei d’hisendes locals i a les disposicions de les lleis de pressupostos generals de l’Estat. Per als ens locals té més sentit l’aplicació de l’objectiu de deute que no pas l’objectiu d’estabilitat pressupostària. No obstant això, seria convenient mantenir la situació que preveu la normativa actual, amb un objectiu sectorial en percentatge sobre el producte interior brut i un objectiu individual en percentatge sobre ingressos corrents liquidats. En funció de l’evolució del deute del conjunt del sector públic local es podrien efectuar ajustos en el nivell de deute sobre ingressos corrents establert en les lleis de pressupostos generals de l’Estat.

• La regla de la despesa

A l’article 12 de la Llei orgànica 2/2012, de 27 d’abril, s’estableix que la variació de la despesa computable de l’administració central, de les comunitats autònomes i de les corporacions locals no pot superar la taxa de referència de creixement del producte interior brut de mitjà termini de l’economia espanyola. En l’acord del consell de ministres de 10 de juliol de 2015 s’estableix que aquesta taxa és d’un 1,8% el 2016, d’un 2,2% el 2017 i d’un 2,6% el 2018.

S’entén per despesa computable els usos no financers definits en termes del sistema europeu de comptes nacionals i regionals, exclosos els interessos del deute, la despesa no discrecional en prestacions per desocupació, la part de la despesa finançada amb fons finalistes procedents de la Unió Europea o d’altres administracions públiques i les transferències a les comunitats autònomes i a les corporacions locals vinculades als sistemes de finançament.

Un cop més no es té en compte l’especificitat del sector públic local, especialment en allò que fa referència a la discontinuïtat dels processos inversors al llarg del temps, atès que no s’exclou de la despesa computable la despesa d’inversió. Únicament s’exclou la despesa d’inversió finançada amb fons finalistes procedents de les administracions públiques. No es té en compte que els ens locals que es poden endeutar de forma puntual en un exercici, perquè el seu deute és inferior al 110% dels ingressos corrents, han de destinar aquest endeutament al finançament d’una despesa d’inversió que probablement superarà aquesta taxa de variació. Per tot l’exposat, entenem que per als ens locals té més sentit aplicar aquesta regla a la despesa corrent.

La hipòtesi implícita a la regla de la despesa és que els ingressos de l’administració corresponent augmenten a una taxa similar a la taxa de creixement del producte interior brut de mitjà termini. Aquest hipòtesi és molt discutible per a l’administració local i també en part per a l’autonòmica. La regla de la despesa té un caràcter marcadament macroeconòmic i produeix distorsions si s’aplica a nivell microeconòmic.

5. La llei catalana de 2012

La Llei 6/2012, del 17 de maig, d’estabilitat pressupostària, en línia amb la llei estatal, tenia per objecte l’assoliment per la Generalitat de Catalunya dels objectius d’estabilitat pressupostària, en compliment de l’article 214 de l’Estatut, atenent el Tractat de funcionament de la Unió Europea, el protocol sobre el procediment aplicable en cas de dèficit excessiu i els altres acords i normes de la Unió Europea sobre aquest objecte. En teoria, la finalitat de la norma era preservar l’autonomia financera de la Generalitat de Catalunya però també es deia que es volia garantir, per mitjà de l’assoliment dels objectius de consolidació fiscal, la sostenibilitat econòmica. Per tant, es condicionava aquesta suposada autonomia financera al compliment de la normativa estatal i europea d’estabilitat pressupostària.

6. Conclusions

Com s’ha dit abans, el model macroeconòmic que hi ha darrera la normativa d’estabilitat pressupostària és clar. Es limita la utilització del dèficit públic com a instrument de política econòmica pels suposats efectes negatius sobre els tipus d’interès i la inflació i no es té en compte que aquests efectes es produeixen quan s’abusa de la generació de dèficit però que aquesta política pot ser necessària, amb limitacions, en situacions de recessió. Es renuncia a la utilització de la política pressupostària amb un caràcter anticíclic. El marge que es deixa per l’efecte dels estabilitzadors automàtics (la reducció dels impostos sobre la renda i l’augment del subsidi d’atur i d’altres prestacions socials) és clarament insuficient en èpoques de profunda recessió, com hem viscut aquests darrers anys. És cert que els països més endeutats tenen poc marge per realitzar una política fiscal més expansiva, que hauria de centrar-se en la despesa d’inversió, però hi ha països menys endeutats a la Unió Europea que podrien realitzar aquesta política pressupostària, si s’abandonés aquest model macroeconòmic.

D’altra banda, la normativa estatal sobre estabilitat pressupostària, que preveu l’establiment d’objectius en termes macroeconòmics, no té en compte les especificitats del sector públic local integrat per un elevat nombre d’unitats institucionals. Especialment, cal tenir en compte els aspectes següents:

• La discontinuïtat del procés inversor de l’administració local

A escala macroeconòmica i per a les grans administracions les previsions de la Llei d’estabilitat són plenament coherents amb els fonaments econòmics. A una escala reduïda la discontinuïtat dels processos inversors al llarg del temps fa impossible que es pugui reproduir el model macroeconòmic de forma simètrica sense més especificacions.

• El fet que els ens locals no tenen funcions d’estabilització anticíclica

Les decisions de despesa corrent i d’inversió dels ens locals es prenen en el marc de la gestió dels serveis públics locals. Les decisions d’inversió no s’adopten per raons conjunturals.

• La necessitat de diferenciar entre indicadors sectorials i individuals

Els problemes d’escala, les dificultats per traslladar els conceptes estadístics del SEC 2010 a la comptabilitat dels ens locals i les compensacions que es produeixen entre agents en alguns dels indicadors, com la capacitat o necessitat de finançament, fan necessari utilitzar indicadors diferents per al sector i per a l’ens individual. Això no és obstacle, com ja s’ha dit, per ajustar el nivell exigit de l’indicador individual en funció de l’evolució de l’indicador sectorial.

Per tot l’exposat, cal qüestionar aquest model tant pel que fa a la seva definició macroeconòmica com a l’aplicació a les administracions públiques territorials, de menor dimensió, i amb menor pes en les funcions d’estabilització anticíclica.

Barcelona, 18 d’abril de 2016

[1] A la disposició final primera de la Llei, relativa al títol competencial, es diu que aquesta Llei orgànica s’aprova en desplegament de l’article 135 de la Constitució.

[2] Aquesta Llei ha estat modificada parcialment per normes posteriors.

Josetxo G.

Funcionari de l’Administració General de l’Estat

És llarga la trajectòria que arrosseguen les diferents administracions, i específicament l’Administració General de l’Estat, en el seu camí d’adaptació al canal electrònic. Són gairebé vint anys des de les primeres referències legals que podem trobar a la Llei 30/1992 de règim jurídic de les administracions públiques, on ja es recollia, en el seu article 45, l’impuls i utilització de tècniques i mitjans electrònics, informàtics i telemàtics .

La utilització de mitjans informàtics en l’Administració és anterior, prova d’això és que els cossos de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (TIC) es creen l’any 1990, però l’enfocament fins a aquest moment només contemplava aquest tipus d’eines en tasques internes.

Va ser necessari esperar a l’any 2001 perquè a través de la Llei d’acompanyament als pressupostos de l’any 2002 s’avancés en la informatització de registres, arxius i es permetés establir registres telemàtics que obrien el pas per a la utilització d’aquests mitjans a l’hora de relacionar-se amb l’Administració.

Amb la Llei 11/2007 d’accés electrònic dels ciutadans als Serveis Públics es fa un pas d’importància en ser la primera norma que pretén acabar amb les decisions facultatives i obligar l’Administració a configurar definitivament l’accés a través de mitjans telemàtics, transformant-lo en un dret de la ciutadania.

Des del 2007 fins ara han estat nombroses les disposicions legals que han anat incorporant matisos en la construcció d’una Administració digital i en la relació telemàtica amb la ciutadania, la Llei 17/2009 sobre lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici; la Llei 2/2011, de 4 de març, d’Economia Sostenible; la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, o la Llei 20/1013, de 9 de desembre, de garantia de la unitat de mercat, fins arribar a la Llei 39/2015 del procediment administratiu comú en la Administracions Públiques, llei que entrarà en vigor el proper 2 d’octubre de 2016 i on es dóna un nou salt qualitatiu que comentarem posteriorment.

Molt probablement l’avanç tecnològic obligui a seguir incorporant canvis i a realitzar múltiples adaptacions. El dinamisme en aquesta parcel·la és colossal, l’obligació de respondre en aquest és ineludible i ja tenim en aquest moment vigent un Pla de transformació de l’Administració General de l’Estat i els seus organismes públics 2015-2020 que busca aprofundir i accelerar el canvi cap a una Administració digital.

És indubtable que l’Administració electrònica té avantatges per al ciutadà o ciutadana quan aquesta està al seu abast.

• Disponibilitat: Una Administració oberta les 24 hores del dia, els set dies de la setmana.
• Estalvi de temps: No cal desplaçar-se ni suportar cues o esperes.

Avantatges que també són òbvies per a la mateixa Administració que guanya en eficàcia i eficiència.

Però no hem de quedar-nos en una anàlisi tan superficial, si ens acostem i tractem la qüestió amb un cert detall es posen de manifest problemes evidents en la forma, en els temps i en les maneres en què s’està abordant aquesta modernització. Una modernització completament necessària però que està sense les garanties oportunes que evitin situacions indesitjables i injustes, de les quals ja podem trobar exemples.

Pel que fa a la ciutadania

S’aposta per un enfocament en el qual,  amb l’excusa que el canal digital ha de ser el preferit per la població, el que es fa realment en alguns casos és eliminar qualsevol altra alternativa de comunicació amb l’Administració, forçant amb això l’ús del canal telemàtic i obviant les conseqüències de semblant drecera. Aquest tipus de decisions són absolutament discriminatòries per als què no disposen dels mitjans econòmics o dels coneixements necessaris per poder accedir a l’Administració a través d’aquest mitjà.

Avui, sense haver-se desplegat tot el potencial de l’estratègia empresa, ens trobem amb situacions que ens anuncien el perill: al Servei Públic d’Ocupació Estatal només és possible concretar una cita presencial si utilitzes la via telemàtica, si no tens mitjans per accedir a la mateixa, entres en una situació paradoxal on mai podries comunicar amb aquest organisme. Cap de les seves oficines faciliten la cita, els hi manca l’eina per a això.

El perill a una descapitalització intensa de tots els serveis d’atenció directa i presencial a la ciutadania no és una conjectura, està present i els seus efectes seran palpables després de l’entrada en vigor de la nova Llei de procediment administratiu comú en les Administracions Públiques en on, intencionadament, ha obviat qualsevol tipus de compromís en el manteniment de les oficines de proximitat que actualment posseeix l’Administració.

La combinació d’ambdues qüestions pot configurar un escenari complicat per a un segment significatiu de la població i és una de les orientacions que s’han de corregir. L’Administració electrònica és un dret per a la població però no hauria de ser una obligació.

Hi ha un altre aspecte que no s’ha d’oblidar com és la falsa proximitat d’aquest canal. Si bé és cert que sempre està disponible i des de qualsevol lloc, també ho són, per molt elaborada que estigui la plataforma que s’utilitzi, les deficiències que incorpora a l’hora de donar assessorament individualitzat en relació als drets i obligacions de cada persona.

D’altra banda, seguim davant un esquema gairebé unidireccional, la informació que lliurem i que permetem gestionar l’Administració a través de procediments informàtics és descomunal, la potència de les eines avui disponibles per al tractament d’aquesta informació té una entitat gens menyspreable fins al punt que podem afirmar que cada ciutadà o ciutadana és avui transparent davant de l’Administració. Desgraciadament, aquest aspecte no té la seva adequada contraprestació, l’activitat de l’Administració no s’ha transparentat en la mateixa mesura, per no dir que en cap. Es juga políticament amb aquest concepte però finalment no hi ha voluntat que es pugui conèixer l’activitat de l’Administració tot i que es compta amb els mitjans tècnics i el canal per fer-ho.

En matèria d’ocupació

Des de la perspectiva de l’ocupació en les administracions públiques, és neutra la configuració d’una administració electrònica? És indubtable que no. No s’oculta, hi ha una estratègia d’incorporar un major valor afegit per cada un dels membres de la plantilla, una estratègia que pretén l’automatització de tot el que sigui susceptible de automatitzar i això té una transcendència ineludible en matèria d’ocupació amb una clara reducció de les plantilles. Una reducció que tindrà, ja ho té, un major impacte en aquells grups de menor qualificació i en aquells centres més propers a la ciutadania.

La filosofia del “faci-ho vostè mateix” que sempre està present en la implantació digital de qualsevol servei, té conseqüències per a l’ocupació. Conseqüències que ja han estat contemplades per qui ha dissenyat les ofertes d’ocupació en aquest demencial període d’austeritat però que seguiran estant presents en el futur.

S’aprofita la situació per corregir els dèficits de plantilla estructurals que es vénen patint des de fa decennis en nombrosos àmbits de l’Administració o per establir mesures assenyades de millora de la qualificació del personal de l’Administració que permetin un millor aprofitament de les virtuts de l’Administració digital? Fins ara no.

El plantejament és essencialment economicista. La implantació de serveis en el canal electrònic només es contempla per part dels responsables de l’Administració com un factor capaç d’esmenar el dèficit de plantilla o d’alleugerir-la.

L’externalització o privatització de certs nínxols d’activitat de l’Administració es potencia a mesura que s’aprofundeix en la implantació d’aquest canal. No ens ha de sorprendre tenint en compte l’enfocament que comentàvem en paràgrafs anteriors.

Ara bé, el model de privatització no és un de sol. Tenim aquells nínxols per als quals es requereix escassa qualificació, que no poden ser absorbits per la plantilla pròpia, bé per l’escassetat de la mateixa o bé pel propi disseny dels procediments que neixen amb motiu de la generalització de l’Administració electrònica. Escanejat de documentació o arxius, tasques de gestió del correu tradicional, centres de trucades o atenció telefònica i parcel·les similars han passat a l’esfera del negoci privat a l’Administració. Ressentint la qualitat del servei que rep la ciutadania, la seva seguretat des del moment en què la garantia en el maneig de la informació que se li aporta a l’empresa privada és merament formal i propiciant unes condicions de treball per als que els assumeixen que estan molt lluny de poder ser considerades mínimament dignes ja que el nivell de competència porta a propostes temeràries en les adjudicacions de concursos que no estan sent corregides per l’Administració, amb les incidències que això genera posteriorment. Tenim empreses que es constitueixen per accedir a un concurs, realitzen una oferta excepcionalment baixa, cobren i desapareixen al poc temps deixant empantanegada la gestió del servei i la plantilla que s’encarregava del mateix.

D’altra banda tenim un altre model de privatització de serveis dins de l’estratègia de l’Administració electrònica. Una privatització sorprenent que ha suposat, des de l’inici, deixar en mans d’un tercer un element estratègic d’envergadura. Tot el desenvolupament i manteniment del suport informàtic necessari per donar cos a l’Administració digital ha passat a l’esfera de negoci d’uns pocs, transformant-se en una hipoteca de futur innegable, amb una factura elevada i que demostra un desinterès absolut de prendre el control d’aquesta activitat per part de l’Administració tot i que això suposi posar en clau de complet fracàs dels intents d’assumir amb personal propi aquesta parcel·la amb la creació dels Cossos de les Tecnologies d’Informació i les Comunicacions l’any 1990.

Altres qüestions a tenir en compte

Hi ha moltes altres qüestions vinculades a l’Administració digital que requereixen la nostra atenció, però estan fora, per dimensió, d’aquest breu comentari. Hi ha mancances en les decisions de l’Administració al voltant de la Administració digital que preocupen. La planificació del que es fa és escassa i genera, una cosa que s’intensificarà en un futur proper, més d’un disbarat així com situacions que fins al moment no han estat analitzades i que requereixen ser calibrades adequadament: no hi ha definició del lloc de treball digital, cal valorar amb especial cura el treball a distància en l’administració pública que sorgeix com una conseqüència inevitable, no hi ha una correspondència lògica entre el creixement de l’Administració electrònica i el coneixement d’aquesta per part de les empleades i empleats públics, els procediments en molts casos no estan adaptats a la via electrònica encara que siguin de recent elaboració, no hi ha elements d’avaluació del servei a través del canal electrònic, la qualitat de les solucions tècniques deixa molt a desitjar en un bon nombre dels casos.

Per tant, i malgrat els elogis que la mateixa Administració es dedica a si mateixa cada vegada que implanta un nou servei a Internet o que fa un pas en l’automatització de qualsevol tasca, no són pocs els perills que planen sobre la mateixa i que fan necessari el replantejament d’alguna de les decisions adoptades i la garantia d’aspectes essencials que en cap moment pot deixar oblidats una Administració.

Barcelona, 28 d'abril de 2016

Javier Pacheco Serradilla

Secretari general d’Indústria de CCOO Catalunya

Quin tipus d’indústria poden desenvolupar els països de la perifèria europea?

Una economia cada vegada més financiaritzada, una Europa castigada per les polítiques econòmiques austericides i fracturada en la societat dels dos terços, i una Unió Europea a tres velocitats, són el marc econòmic, social i polític en el nostre entorn, resultat de la gestió i conseqüència de l’última crisi econòmica global.

Els treballadors i treballadores, desclassats pels avenços en la individualització de les relacions de treball i afectats per índexs d’atur insostenibles, “la suposadament urgent classe mitjana” despullada de l’Europa del benestar, i els recursos públics vulnerables a les escomeses dels mercats financers, que han pres presos els pressupostos dels països, ofegant la seva capacitat d’endeutament, transferint el seu propi deute, la privada, amb l’aplicació de tipus d’interès prohibitius en el finançament dels deutes públics. El resultat de tot això és:

• La transferència de les rendes del treball a les rendes del capital.
• La transferència del deute privat al deute públic.
• El desmantellament de l’estat de benestar (senyal d’identitat europea) a través de les polítiques de retallades.
• La ruptura de la cohesió europea, amb l’aprofundiment de la crisi als països de la perifèria en major grau que els del centre i nord d’Europa.
• L’empobriment majoritari de la societat.
• L’acumulació de capital en l’1% de la població.
• El debilitament de l’economia productiva.
• La desindustrialització generalitzada a la UE i especialment en els països del sud.

Aquestes són les bases econòmiques i socials que la crisi ha forjat de la mà de les polítiques ultraliberals aplicades pels països membres de la UE, imposades per les fortunes que governen els mercats financers, potenciant l’especulació econòmica com a model a seguir, en detriment de l’economia productiva, real, que té menors índexs d’acumulació de riquesa que l’economia financera.

Afegit a aquest gris panorama per a la indústria a Europa, hem de tenir en compte les migracions geoeconòmiques que modifiquen de manera important les orientacions dels mercats a nivell global:

• Amb la irrupció de països emergents amb un alt potencial de desenvolupament i consum, a l’Àsia i Llatinoamèrica.
• L’explotació de fonts d’energia fòssils que han canviat el centre de poder de les àrees explotadores de petroli, sense obviar la influència dels conflictes bèl·lics en els països productors.
• L’aparició de tractats internacionals comercials i d’inversió, tenint com a protagonista a Estats Units (Tractat del Pacífic, Canadà, Mèxic, TTIP amb la UE …).
• Els compromisos en matèria mediambiental adoptats per l’última Cimera de París, que modificaran algunes pautes de desenvolupament, producció i consum.

D’altra banda, els avenços tecnològics i la irrupció de la indústria 4.0 permeten un desenvolupament de la comunicació entre mercats globals amb caràcter immediat, una política de distribució logística amb un nivell d’eficiència en temps de lliurament i menor cost molt competitiva, i una forta automatització i robotització dels processos productius, que augmenten la capacitat operativa de les empreses manufactureres. Aquesta nova realitat permet la proliferació d’hàbits de consum més intensius, a causa de la reducció de costos dels productes; una major versatilitat en la demanda, a causa del caràcter global de l’oferta logística, i l’establiment de serveis lligats als béns de consum facilitades per la tecnologia en xarxa. Europa i els països del sud, en concret, han de realitzar una aposta ferma per un canvi de model productiu que permeti l’adaptació a la transformació de la indústria 4.0 amb:

• Incentius a la inversió tecnològica.
• Incentius a l’aproximació dels centres de producció als mercats locals.
• Incentius a l’adaptació a una indústria més sostenible mediambientalment.
• Incentius a la capacitació i formació en la indústria 4.0 dels treballadors i treballadores.
• Reforç dels canals logístics, portuaris, aeris, viaris i ferroviaris.
• Desenvolupament de l’estratègia energètica que garanteixi l’autosuficiència energètica, el desenvolupament d’un major pes de les energies renovables, la reducció dels costos energètics i la garantia d’abastament a tota la ciutadania.
• Inversió en xarxes de comunicació a tots els nivells.

Aquesta estratègia queda lluny dels compromisos que el Pla Junker ha establert en matèria d’inversions per a complir l’estratègia europea 20-20, inversions que ni de lluny arriben als objectius d’estímul a l’economia productiva i al canvi de model productiu.

En l’exigència de la CES d’invertir un 2% del PIB durant 10 anys en polítiques d’inversió industrial que acompanyin un canvi de model i al desenvolupament de la indústria 4.0, hem d’incorporar la necessitat de garantir un trànsit just amb l’ocupació i les condicions de vida dels treballadors i treballadores.

Les polítiques mediambientals i el desenvolupament d’una nova indústria molt més robotitzada no han de deixar-se pel camí milers de llocs de treball. Per a això és necessari un procés intens de concertació, a nivell europeu i a nivells nacionals i locals, amb la participació dels agents socials i les diferents administracions públiques. El paper del sindicalisme confederal i internacional en aquest sentit és fonamental, com brida de seguretat a la definició i posada en marxa d’una estratègia industrial que avanci cap a una indústria sostenible social, laboral, econòmica i ambientalment, i a les garanties de progrés en l’ocupació i les seves condicions laborals.

És fonamental que les polítiques industrials deixin de ser un exercici complementari dels diferents governs europeus i nacionals i passi a ser una prioritat, una política d’Estat. És per això que a Catalunya el sindicalisme confederal liderat per la Comissió Obrera Nacional de Catalunya ha emplaçat les administracions, institucions, partits polítics, patronals, universitats i col·legis tècnics i professionals a impulsar un Pacte Nacional per la Indústria a Catalunya. Cal avançar en tots els escenaris cap a un canvi de model productiu que permeti una política industrial sostenible i generadora d’ocupació i condicions dignes de vida, a la feina i fora d’ella.

Barcelona, 28 d'abril de 2016

Ramón Górriz Vitalla

Secretari Confederal d’Acció Sindical de la CSCCOO

Promoure un canvi de patró de creixement que combini la política industrial, la política energètica, la R+D+I, la política educativa perquè el creixement econòmic sigui sa i no vulnerable davant dels canvis de cicle; sostenible en termes econòmics, socials i ambientals, és una necessitat per a la societat.

Aquest canvi exigeix una reforma fiscal que garanteixi el caràcter progressiu de la recaptació i que aquesta sigui suficient per disposar dels recursos necessaris per tal d’impulsar un pla d’inversió per generar activitat productiva, establir un model social i recuperar l’ocupació i els serveis públics.

El greu impacte de la crisi econòmica a Espanya  és efecte del model productiu sobre el qual s’assenta el model econòmic i social, un model en què els governs, seguint les orientacions del capital, han apostat per situar l’economia espanyola entre les que competeixen, via preus i salaris, en productes de baix valor afegit.

Per això el canvi de model productiu és una prioritat de país, si volem que el creixement econòmic i el de l’ocupació es construeixi sobre bases sòlides i sigui menys vulnerable al canvi de cicle.

S’ha d’exigir als Governs la posada en marxa de polítiques, globals i estructurals, orientades al canvi de model productiu, perquè la reactivació econòmica, la creació d’ocupació estable i de qualitat, la protecció social i cohesió social i el canvi de patró de creixement van units i estan interrelacionats.

Per tant parlem d’una estratègia de conjunt. Un canvi real en el model productiu suposa també una reforma del teixit empresarial dirigida a aconseguir una major dimensió i internacionalització de les empreses.

La crisi ha posat de manifest, un cop més, les debilitats del teixit industrial, així com la renúncia dels diferents governs a establir un horitzó a llarg termini per a les seves actuacions, en la idea de deixar que sigui el mercat qui defineixi el model productiu.

Això ha portat a la renúncia del protagonisme del sector públic empresarial en la construcció de sectors innovadors necessaris per a un nou model productiu i també a l’absència de polítiques industrials.

Així no hi ha canvi de model productiu, no hi ha política industrial ni energètica que garanteixi la suficiència de subministrament, la sostenibilitat mediambiental i un cost competitiu de l’energia; es redueix la inversió en R+D+I, i en les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) en els processos productius; no hi ha planificació en la posada en marxa de les infraestructures necessàries, ni impuls del ferrocarril i les intercomunicacions, ni promoció de l’agrupació i col·laboració d’empreses per afavorir l’activitat exportadora. S’empitjora la qualitat del sistema educatiu (Lomce), especialment la formació professional, sense vincular-la a la realitat productiva, sense apostar per la formació al llarg de la vida, ni com un factor d’estímul per a la productivitat i competitivitat de les empreses .

La crisi actual ha tornat a posar en evidència l’escàs pes del teixit productiu espanyol, nou punts per sota d’Alemanya. A això cal afegir la pèrdua brutal d’ocupació. La indústria ha patit en major grau els efectes de la crisi en l’ocupació, només superada pel sector de la construcció.

La indústria espanyola ha passat del 18,7% del PIB l’any 2000, al 16,1% el 2013, allunyant-se de l’objectiu del 20% el 2020, el que ha suposat que l’ocupació industrial passés del 18,4% al 12,5% en aquest període.

El sistema energètic espanyol es caracteritza pel predomini del petroli i del gas, el que determina un alt grau de dependència de l’exterior, amb un greu impacte negatiu en la balança de pagaments i un nivell d’emissions que cal retallar substancialment per complir els compromisos contra el canvi climàtic. Pel que fa al mercat elèctric, els problemes estructurals que arrossega no s’han afrontat en la reforma elèctrica d’aquesta legislatura, en haver-se orientat aquesta gairebé en exclusiva a la reducció del dèficit de tarifa.

La despesa en R+D+I baixa, el que ens separa més de la mitjana de la UE, i pel que fa a la inversió en infraestructures i equips de transport, s’ha avançat en disposar d’unes xarxes més àmplies i modernes , però amb clars excessos i projectes faraònics i infraestructures redundants i, a més, amb alguns dèficits i endarreriments clamorosos com succeeix amb el transport de mercaderies per ferrocarril. A tot això cal afegir una inversió insuficient en manteniment d’infraestructures existents.

Les exportacions espanyoles es caracteritzen per concentrar-se en pocs sectors i tenir una baixa diversificació geogràfica a l’estar concentrades a la UE i a l’Amèrica Llatina, i per l’escàs pes de les activitats de valor afegit. Ara bé, aquestes empreses  es caracteritzen, enfront de les no exportadores, per una ocupació qualificada i de major productivitat així com de major intensitat de capital i innovació.

S’ha de considerar que la política industrial és un element estratègic per aconseguir el canvi de model. La indústria és clau per explotar la nova economia del coneixement i com a motor de creixement i cohesió social.

La indústria genera ocupació estable, impulsa la inversió privada en R+D, demanda serveis empresarials i subministra recursos a aquests serveis. La interacció entre indústria i serveis incrementa la competitivitat d’una economia i la seva balança comercial. Per tot això la política industrial no pot ser un mer instrument d’acompanyament de les polítiques d’ajust dels mercats, paper que li assignen el conjunt dels governs i administracions.

La inhibició dels governs, supeditats a la màxima liberal que només han de corregir els errors del mercat, deixa en mans de les empreses multinacionals les decisions estratègiques i contribueix a augmentar les dificultats de promoció dels sectors i empreses més determinants per al desenvolupament econòmic i social.

Espanya necessita un altre model productiu que posi en marxa una política industrial acordada i impulsada pel Govern central i els governs autonòmics, així com per les organitzacions empresarials i pels sindicats, a partir d’un marc institucional adequat. El desenvolupament econòmic i industrial exigeix aprofitar els avantatges actuals, incorporar els canvis necessaris i realitzar importants apostes.

Cal passar d’un model que competeix en salaris baixos, escassa formació, baixa productivitat, organització de la producció jerarquitzada, mercats rígids… a un altre orientat a salaris dignes, ocupació estable i de qualitat, qualificació permanent, elevada productivitat, organització de la producció flexible i amb participació dels treballadors, així com mercats més diversificats.

Des de la política industrial s’ha d’evitar que la política de rendibilitat de les empreses es basi en l’externalització d’activitats i riscos, en l’adquisició de productes semiacabats, en la reducció i precarització de l’ocupació a través de polítiques de subcontractació, és a dir, es fonamenti en la reducció de costos. Cal promoure la generació de xarxes d’empreses que estiguin qualificades per la qualitat global de productes innovadors.

La indústria al nostre país ha de transitar a un model que utilitza menys mà d’obra intensiva, que generi productes de més valor afegit, que serveixin per incrementar l’ocupació i la productivitat.

Només aquesta estratègia industrial pot reduir l’atur i la precarietat laboral que desanima la inversió en qualificacions estratègiques i que repercuteix greument en els costos econòmics, socials i incrementa els accidents. Amb això es pot evitar el deteriorament del medi ambient, la formació de bombolles especulatives al voltant de nous sectors. I d’aquesta manera es pot avançar en la investigació, el desenvolupament i la innovació. Al costat de tot això s’ha de corregir una política fiscal equivocada i apostar per una altra alternativa que alineï l’interès individual amb el col·lectiu, el curt termini amb el mitjà i sigui compatible amb la suficiència fiscal i el desenvolupament estructural del teixit productiu.

Sortir de la crisi és impulsar un nou model industrial que, garantint la sostenibilitat dinàmica de l’ocupació i el teixit productiu actual, contribueixi a un nou model productiu (nous sectors d’alta i mitjana tecnologia) que millori la productivitat, incrementin l’I+D+i, que impulsi una organització del treball flexible al costat d’una distribució i creació d’ocupació de major qualitat i estable, el que potenciaria una major cohesió social i territorial.

Cal una política industrial oposada a la globalització sense restriccions, sense regulacions polítiques, socials i econòmiques, oposada als determinismes ideològics implícits en moltes de les “exigències de la mundialització”, davant dels quals hem de remarcar que la globalització no constitueix un sistema mundial autònom on l’economia escapa, i ha d’escapar, a la política. Al contrari, la transnacionalització de l’economia obre nous desafiaments per a l’actuació política. La prova és evident: intentar sostenir el teixit productiu per mitjà de la competència en salaris, de la reducció de les cotitzacions socials i de la desregulació dels drets sociolaborals, a més de precaritzar i empobrir la vida de la societat, no evita l’existència de països que continuaran subordinant les seves polítiques socials i els drets a les exigències dels mercats internacionals.

Per tant, l’objectiu és donar un impuls al creixement econòmic sostenible, a partir de polítiques industrials concretes en les empreses i els sectors, una via incompatible amb la degradació de les condicions de vida i treball.

Vuit anys després de l’inici d’aquesta gran recessió, els treballadors segueixen patint a causa de les incerteses econòmiques i socials. El greu atur, la precarietat, la desigualtat i la pobresa estan arruïnat la vida de moltes persones. Superar la recessió i el feble creixement de l’economia, tornar l’esperança i la confiança a la gent és la tasca més urgent a la que s’han d’enfrontar els governs. És urgent un gir social i una nova política econòmica.

És indispensable un pla d’inversió massiva perquè l’economia iniciï un creixement sostenible i generi ocupació de qualitat, per aconseguir a una sòlida base industrial, desenvolupar bons serveis públics i un model social inclusiu amb sistemes de protecció suficients i eficaços, així com a institucions de investigació i d’educació innovadores.

Les aspiracions i reivindicacions dels treballadors i les treballadores de la societat espanyola poden i han de fer-se realitat.

Barcelona, 28 d'abril de 2016

Bruno Estrada López

Adjunt al secretari general de CCOO
Membre de la C. Executiva d’Economistes Enfront de la Crisi

Una cosa va succeir a Suècia a mitjans dels anys vuitanta que podia haver canviat el món i que ha estat conscientment ocultat. La confederació de sindicats suecs, Landsorganisationen (LO), i el Partit Socialdemòcrata Suec (SAP) durant un segle van formar part del mateix projecte social i polític, aconseguir una democràcia política, social i econòmica plena.

La primera fase, la democràcia política, va donar un gran pas l’any 1911 amb la conquesta del sufragi universal masculí i va ser plenament consolidada amb l’extensió del mateix dret a les dones el 1921. Suècia va ser un dels països pioners en el reconeixement del vot universal.

La segona, la democràcia social, estava fonamentada en la igualació de les rendes de la majoria de la població a través d’un robust Estat del Benestar i un sistema de negociació col·lectiva centralitzat i solidari en què els sindicats jugaven un paper crucial. Aquesta part del programa es va desenvolupar fonamentalment des dels anys 30 fins a finals dels 60. I en aquesta fase va tenir un paper central Ernst Wigfors que en els anys trenta va exercir de ministre de finances durant gairebé dues dècades. Encara que no és molt conegut fora de Suècia els seus textos de crítica al capitalisme i al marxisme són fonamentals per als suecs.

La base de l’actuació política, econòmica i social de la socialdemocràcia sueca des dels anys trenta va ser la consideració que la via per transformar la societat capitalista no era la nacionalització de l’economia, sinó una planificació econòmica en què al costat de les polítiques de l’Estat del Benestar també han d’intervenir els agents privats. En aquesta planificació de l’economia té un paper molt important la democratització de la inversió. No han de ser els càlculs privats sobre beneficis i pèrdues els que determinin el nivell de producció i ocupació d’un país, això ens porta a una economia amb crisis cícliques que fonamentalment paguen els treballadors que queden aturats. Wigfors va desenvolupar polítiques anticícliques quatre anys abans de la publicació de la Teoria General de Keynes que van fer que Suècia fos el primer país del món en adoptar les modernes polítiques d’estabilitat macroeconòmica.

És important tenir en compte que les reeixides mesures econòmiques i socials de Wigforss van permetre que la socialdemocràcia sueca romangués ininterrompudament en el poder durant més de quatre dècades, fins als anys setanta.

La tercera i última fase, iniciada en la dècada de 1970 va abordar la democratització de l’economia. Si partim de la consideració que a la feina és on les persones que formem part de la població activa passem la major part del temps de la nostra jornada, no podem considerar-lo un àmbit aliè a la democràcia. La socialdemocràcia sueca no s’ha caracteritzat per un pragmatisme poc ideologitzat, imatge que s’ha pogut transmetre d’un país allunyat geogràfica i lingüísticament del centre de les corrents de pensament. Res més lluny. Suècia, a mitjans dels anys vuitanta, va estar a punt de ser el primer país del món en transitar democràticament del capitalisme al socialisme, en dur a terme una Revolució Tranquil·la.

Els Fons d’Inversió Col·lectius dels Treballadors van ser el pilar de la tercera fase del projecte ideològic socialdemòcrata de transformació social que hauria de permetre abandonar gradualment les relacions productives capitalistes i substituir-les per unes relacions productives democràtiques, és a dir, socialistes.

La central sindical LO va obrir el debat sobre la cogestió de les empreses entre els directius i els treballadors exposant obertament la proposta dels Fons de Treballadors. A finals dels anys setanta amb els partits burgesos en el govern, un congrés de la LO decideix, per sorpresa del partit, desenvolupar el projecte dels Fons Col·lectius de Treballadors elaborat pels economistes Rudolf Meidner i Gosta Rehn, molt influenciats per les idees de Marx, Keynes, James Meade i del propi Ernst Wigforss. Meidner i Rehn van arribar a la conclusió que els tres principals problemes de l’economia sueca en aquell moment eren: 1) que es consumia més que es produïa; 2) que les inversions productives eren molt baixes; i 3) que hi havia un excés de capacitat productiva en alguns sectors. Per mantenir un creixement econòmic amb alts nivells d’ocupació i baixa inflació s’havia de tenir molt en compte la interrelació entre el benestar social i el finançament empresarial.

Per a ells la primera causa d’aquests problemes era l’excessiva acumulació del capital de Suècia en molt poques famílies, el latifundisme de capital, que frenava la circulació del mateix i impedia finançar noves activitats productives. En lloc de plantejar una profunda nacionalització de la propietat de gran part dels mitjans de producció, que centralitzava en l’Estat la gestió de gran part de l’activitat econòmica, com van fer els laboristes britànics després de la 2a Guerra Mundial, van plantejar que la necessària democratització de la inversió s’havia de dur a terme mitjançant instruments col·lectius i descentralitzats, els Fons d’inversió Col·lectius dels Treballadors.

En les empreses de més de 100 treballadors, aquests accedirien a part del capital de les seves pròpies empreses de manera col·lectiva a canvi d’una moderació salarial que tenia com a objectiu no llastrar competitivament aquestes empreses. Les decisions sobre reinversió de beneficis, creació d’ocupació, esforç en recerca i desenvolupament, etc, haurien de compartir-se de forma creixent entre els treballadors, els directius i els accionistes capitalistes. Això indubtablement faria que l’únic factor a tenir en compte a l’hora de prendre les decisions que defineixen l’escenari estratègic d’una empresa a mig termini no fos la simple rendibilitat a curt termini del capital invertit.

Alhora, es mantenia un marc descentralitzat de presa de decisions sobre què produir, en quina quantitat i per a qui, és a dir, mentre el mercat seguia funcionant com a assignador de quantitats i preus, la propietat dels mitjans de producció s’aniria col·lectivitzant progressivament, no nacionalitzant, de forma descentralitzada. El que es va anomenar “socialisme de mercat”.

El SAP va incorporar al seu programa polític el projecte sortit dels sindicats i va concórrer a les eleccions amb ell. En les eleccions de 1982 Olof Pame els va defensar públicament amb tant d’èxit, va ser un dels temes més debatuts en la campanya, que va guanyar les eleccions i els va posar en marxa.

El govern suec va aprovar el 1984 una llei, que va estar vigent durant set anys, que repartia entre els treballadors de les empreses sueques part del capital de nova creació. A canvi d’una certa moderació salarial amb l’objectiu que no afectés la competitivitat-preu de les exportacions sueques i evitar que aquests diners signifiqués uns superbeneficis dels accionistes, l’empresa estava obligada a emetre noves accions que assignaven individualment als treballadors, encara que eren gestionades col·lectivament en el que es van denominar Fons d’Inversió Col·lectius dels Treballadors. Quan el treballador es jubilava rebia les accions com a part de la seva pensió.

El 1991 el volum total que havien aconseguit els Fons en tan sols set anys era de 2.000 milions d’euros, un 7% del total de les accions cotitzades a la Borsa sueca. No era gens desgavellat imaginar que a uns cinquanta anys els treballadors suecs arribarien a la majoria del capital a la gran part de les empreses sueques.

L’interessant de l’original experiència sueca, a més de la seva tranquil·la gradualitat, és que va ser capaç de vincular al socialisme amb l’increment de la riquesa individual, no només col·lectiva, la qual cosa va tenir positius efectes en el conjunt de la societat. En el període en el qual els Fons de Assalariats van estar vigents el PIB per càpita de Suècia, segons dades del Banc Mundial, es va multiplicar dues vegades i mitja, passant de 12.914 $ any 1984 a 31.374 $ el 1991. Si el PIB per càpita suec el 1984 representava el 76% del PIB per càpita nord-americà, el 1991 era del 128%. La desocupació a Suècia el 1990 va aconseguir la ridícula xifra de l’1,7%.

Barcelona, 28 d'abril de 2016