POLÍTICA INDUSTRIAL I POLÍTICA ECONÒMICA A EUROPA

202258_jpg_1

 

Javier Pacheco Serradilla

Secretari general d’Indústria de CCOO Catalunya

 

 

 

Quin tipus d’indústria poden desenvolupar els països de la perifèria europea?

Una economia cada vegada més financiaritzada, una Europa castigada per les polítiques econòmiques austericides i fracturada en la societat dels dos terços, i una Unió Europea a tres velocitats, són el marc econòmic, social i polític en el nostre entorn, resultat de la gestió i conseqüència de l’última crisi econòmica global.

Els treballadors i treballadores, desclassats pels avenços en la individualització de les relacions de treball i afectats per índexs d’atur insostenibles, “la suposadament urgent classe mitjana” despullada de l’Europa del benestar, i els recursos públics vulnerables a les escomeses dels mercats financers, que han pres presos els pressupostos dels països, ofegant la seva capacitat d’endeutament, transferint el seu propi deute, la privada, amb l’aplicació de tipus d’interès prohibitius en el finançament dels deutes públics. El resultat de tot això és:

  • La transferència de les rendes del treball a les rendes del capital.
  • La transferència del deute privat al deute públic.
  • El desmantellament de l’estat de benestar (senyal d’identitat europea) a través de les polítiques de retallades.
  • La ruptura de la cohesió europea, amb l’aprofundiment de la crisi als països de la perifèria en major grau que els del centre i nord d’Europa.
  • L’empobriment majoritari de la societat.
  • L’acumulació de capital en l’1% de la població.
  • El debilitament de l’economia productiva.
  • La desindustrialització generalitzada a la UE i especialment en els països del sud.

Aquestes són les bases econòmiques i socials que la crisi ha forjat de la mà de les polítiques ultraliberals aplicades pels països membres de la UE, imposades per les fortunes que governen els mercats financers, potenciant l’especulació econòmica com a model a seguir, en detriment de l’economia productiva, real, que té menors índexs d’acumulació de riquesa que l’economia financera.

Afegit a aquest gris panorama per a la indústria a Europa, hem de tenir en compte les migracions geoeconòmiques que modifiquen de manera important les orientacions dels mercats a nivell global:

  • Amb la irrupció de països emergents amb un alt potencial de desenvolupament i consum, a l’Àsia i Llatinoamèrica.
  • L’explotació de fonts d’energia fòssils que han canviat el centre de poder de les àrees explotadores de petroli, sense obviar la influència dels conflictes bèl·lics en els països productors.
  • L’aparició de tractats internacionals comercials i d’inversió, tenint com a protagonista a Estats Units (Tractat del Pacífic, Canadà, Mèxic, TTIP amb la UE …).
  • Els compromisos en matèria mediambiental adoptats per l’última Cimera de París, que modificaran algunes pautes de desenvolupament, producció i consum.

D’altra banda, els avenços tecnològics i la irrupció de la indústria 4.0 permeten un desenvolupament de la comunicació entre mercats globals amb caràcter immediat, una política de distribució logística amb un nivell d’eficiència en temps de lliurament i menor cost molt competitiva, i una forta automatització i robotització dels processos productius, que augmenten la capacitat operativa de les empreses manufactureres. Aquesta nova realitat permet la proliferació d’hàbits de consum més intensius, a causa de la reducció de costos dels productes; una major versatilitat en la demanda, a causa del caràcter global de l’oferta logística, i l’establiment de serveis lligats als béns de consum facilitades per la tecnologia en xarxa. Europa i els països del sud, en concret, han de realitzar una aposta ferma per un canvi de model productiu que permeti l’adaptació a la transformació de la indústria 4.0 amb:

  • Incentius a la inversió tecnològica.
  • Incentius a l’aproximació dels centres de producció als mercats locals.
  • Incentius a l’adaptació a una indústria més sostenible mediambientalment.
  • Incentius a la capacitació i formació en la indústria 4.0 dels treballadors i treballadores.
  • Reforç dels canals logístics, portuaris, aeris, viaris i ferroviaris.
  • Desenvolupament de l’estratègia energètica que garanteixi l’autosuficiència energètica, el desenvolupament d’un major pes de les energies renovables, la reducció dels costos energètics i la garantia d’abastament a tota la ciutadania.
  • Inversió en xarxes de comunicació a tots els nivells.

Aquesta estratègia queda lluny dels compromisos que el Pla Junker ha establert en matèria d’inversions per a complir l’estratègia europea 20-20, inversions que ni de lluny arriben als objectius d’estímul a l’economia productiva i al canvi de model productiu.

En l’exigència de la CES d’invertir un 2% del PIB durant 10 anys en polítiques d’inversió industrial que acompanyin un canvi de model i al desenvolupament de la indústria 4.0, hem d’incorporar la necessitat de garantir un trànsit just amb l’ocupació i les condicions de vida dels treballadors i treballadores.

Les polítiques mediambientals i el desenvolupament d’una nova indústria molt més robotitzada no han de deixar-se pel camí milers de llocs de treball. Per a això és necessari un procés intens de concertació, a nivell europeu i a nivells nacionals i locals, amb la participació dels agents socials i les diferents administracions públiques. El paper del sindicalisme confederal i internacional en aquest sentit és fonamental, com brida de seguretat a la definició i posada en marxa d’una estratègia industrial que avanci cap a una indústria sostenible social, laboral, econòmica i ambientalment, i a les garanties de progrés en l’ocupació i les seves condicions laborals.

És fonamental que les polítiques industrials deixin de ser un exercici complementari dels diferents governs europeus i nacionals i passi a ser una prioritat, una política d’Estat. És per això que a Catalunya el sindicalisme confederal liderat per la Comissió Obrera Nacional de Catalunya ha emplaçat les administracions, institucions, partits polítics, patronals, universitats i col·legis tècnics i professionals a impulsar un Pacte Nacional per la Indústria a Catalunya. Cal avançar en tots els escenaris cap a un canvi de model productiu que permeti una política industrial sostenible i generadora d’ocupació i condicions dignes de vida, a la feina i fora d’ella.

Barcelona, 28 d'abril de 2016