Presentació

Perspectiva Número extraordinari.

 

Xavier Navarro

Responsable d’Estudis i Cultura de l’FSC-CCOO estatal

 

 

Joventut i sindicat, situació dels joves i les joves, precarització que colpeja fonamentalment a la joventut i especialment a les dones joves. Aquests són els debats que volem encetar amb aquest número extraordinari dedicat a joventut, amb quatre interessants articles que han de servir per endegar un debat i amb ell un treball del conjunt de les CCOO per fer del sindicat una organització de joves i per als joves, organitzant-los i potenciant la seva participació en tots els àmbits del sindicat.

Cal que aquests debats  i les actuacions necessàries es duguin a terme pel conjunt dels territoris i els sectors de l’FSC. Hem de ser útils per a l’organització, no ens podem quedar en debats estrictament teòrics.

 

Opinión del director

 

Xavier Navarro

Responsable de Estudios y Cultura FSC-CCOO

 

 

Juventud y sindicato, situación de los jóvenes y las jóvenes, precarización que golpea fundamentalmente a la juventud y especialmente a las mujeres jóvenes. Estos son los debates que queremos empezar con este número extraordinario dedicado a juventud, con cuatro interesantes artículos que deben servir para iniciar un debate y con él un trabajo del conjunto de las CCOO para hacer del sindicato una organización de jóvenes y para los jóvenes, organizándolos y potenciando su participación en todos los ámbitos del sindicato.

Es necesario que estos debates y las actuaciones necesarias se lleven a cabo por el conjunto de los territorios y los sectores de la FSC. Debemos ser útiles para la organización, no nos podemos quedar en debates estrictamente teóricos.

 

Autors

Centre d’Estudis sobre Joventut i Societat (JOVIS): Dr. Carles Feixa (Catedràtic d’Antropologia Social de la UPF); Dra. M. Àngels Cabasés (Professora Titular d’Economia Aplicada a la UdL); Dra. Agnès Pardell (Catedràtica de Dret del Treball i de la Seguretat Social a la UdL); Dra. M. Jesús Gómez (Professora Titular d’Economia Aplicada a la UdL); Francesc Abella (Psicòleg Clínic Servei de Psiquiatria, Salut Mental i Addiccions a l’Hospital Universitari de Santa Maria de Lleida); Miquel Úbeda (Investigador Predoctoral a la UdL); Dr. Jose Sánchez (Professor Associat d’Antropologia Social a la UAB); Tanja Strecker (Investigador Predoctoral a la UdL) i Eduard Ballesté (Investigador Predoctoral a la UdL).

Aquest article és un extracte del Dossier núm. 54 de la Taula del Tercer Sector ‘Ocupació de qualitat: una resposta al fenomen dels treballadors i treballadores pobres’.

1. Introducció

Deu anys després de l’inici de la crisi econòmica i financera de l’any 2008, la suposada recuperació econòmica no es tradueix en creació d’ocupació neta i de qualitat. Les polítiques d’austeritat aplicades en els darrers anys, així com les reformes laborals, han produït un deteriorament de l’estat del benestar i un creixement de la desigualtat, la pobresa i l’exclusió social.

Continua existint una elevada taxa d’atur juvenil, una creixent temporalitat i parcialitat dels contractes laborals, uns baixos salaris, una gran dificultat per accedir a un habitatge i una disminució dels recursos destinats als sistemes de protecció social. Al mateix temps, aquesta situació ha facilitat l’aparició d’una forma d’estrès laboral, tant per la inseguretat davant la possibilitat de perdre la feina com per la por a no trobar-ne una altra, impossibilitant a les persones amb treballs precaris la construcció d’horitzons de futur.

Davant d’aquesta situació és urgent abordar el debat de l’ocupació de qualitat, no només de l’oferta de treball, sinó de les condicions de treball: tipus de contracte, jornada laboral i condicions salarials –en la línia que ho defineix l’Estratègia Europea 2020 (EE 2020)-. I és també urgent situar-ho en el centre de les polítiques públiques, atès que les mesures de foment de l’ocupació realitzades fins ara, han servit només per combatre les taxes d’atur, però no per generar ocupació neta ni per oferir un treball decent –en els termes definits per l’Organització Internacional del Treball (OIT)-, que permeti a les persones viure dignament i fugir del cercle de temporalitat, parcialitat i baixos salaris.

L’objectiu d’aquest article és encetar aquest debat i, per fer-ho, es realitza un repàs de la visió que tenen diferents organismes internacionals del concepte i dels elements que configuren la qualitat en l’ocupació i, al mateix temps, es constata la realitat catalana. Finalment, per aprofundir en el discurs, s’argumenta que la precarietat és un procés i conflicte social, posant èmfasi sobre algunes de les conseqüències més immediates d’aquest fet.

2. L’ocupació de qualitat en l’agenda de la Unió Europea, l’OIT i l’OCDE

En els darrers anys, l’ocupació de qualitat ha estat en l’agenda de diferents organismes internacionals els quals han coincidit en assenyalar el seu caràcter multifacètic. L’Estratègia Europa 2020. Una estratègia per a un creixement intel·ligent, sostenible i integrador  (EE 2020)[1], hereva de l’Estratègia de Lisboa 2000-2010 i aprovada en un context de crisi econòmica i financera, va fixar com l’objectiu principal convertir la Unió Europea en una economia intel·ligent, sostenible i integradora que gaudís d’alts nivells d’ocupació, de productivitat i de cohesió social.

Al seu torn, la EE 2020 va afavorir un consens entre els Estats membres per actuar coordinadament en l’àmbit econòmic i de l’ocupació, desenvolupant els objectius mitjançant 10 Directrius[2] (sis per a les polítiques econòmiques i quatre per a l’ocupació), i per aplicar reformes dirigides a generar creixement econòmic, ocupació de qualitat i cohesió territorial, tot considerant els elements fonamentals per al bon funcionament del mercat laboral, invertint “perquè les transaccions tinguin èxit, desenvolupar capacitacions adequades i millorar la qualitat del treball i la lluita contra la segmentació, la desocupació estructural i la inactivitat”.

Posteriorment, al maig de 2010, el Comitè Econòmic i Social Europeu[3] va titllar l’EE-2020 d’ambigua i generalista i va posar en qüestió la seva efectivitat. Aquest organisme lamentava que l’Estratègia no es centrés en inversions de futur en formació, infraestructures, sanitat i serveis socials i que, per contra, les mesures només es limitessin a l’increment de l’ocupabilitat. També insistia en la necessitat de garantir, a través de les Directrius, la promoció de feines de qualitat. Aquesta última posició també era compartida per la Resolució del Parlament Europeu del juny de 2010[4].

La Comissió Europea, a l’abril de 2012[5], amb l’objectiu de reforçar la dimensió de l’EE-2020, va apel·lar a la mobilització activa dels Estats membres, als interlocutors socials i altres parts interessades per respondre als reptes actuals de la Unió en matèria d’ocupació. Mitjançant un conjunt de plans d’acció, va posar en valor el potencial de la creació d’ocupació de l’economia verda, en l’atenció sanitària i social i en els sectors relacionats amb les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Entre les seves propostes destacaven les reformes legislatives en matèria de protecció de l’ocupació per permetre, a les persones joves, accés a llocs de treball de qualitat. Cal subratllar la seva recomanació explícita en relació a les reformes dels mercats de treball:

La qualitat de les transicions determinarà la qualitat de la carrera professional d’un treballador. La seguretat al llarg d’una carrera és essencial, fins i tot durant les transicions entre les diferents situacions del mercat de treball (per exemple, de la formació a l’ocupació i del permís de maternitat a l’ocupació, les transicions cap al treball per compte propi i el d’emprenedoria, etc.), per donar a les persones els mitjans necessaris per mantenir la seva ocupabilitat i aconseguir que funcionin les transicions.

Passats cinc anys, al juny del 2017, l’avaluació de la Comissió Europea sobre la situació d’Espanya posa de manifest que la taxa d’atur, malgrat la seva reducció en els tres darrers anys, segueix sent una de les més elevades de la Unió Europea, especialment entre les persones joves i els treballadors amb baixes qualificacions. També assenyala les dues principals causes del descens de la taxa de destrucció d’ocupació: l’elevat percentatge d’ocupació temporal juntament amb la moderació salarial.

La resposta de l’Estat Espanyol, el qual està preparant (com relata el mateix informe) una agenda integral sobre la qualitat de l’ocupació, es materialitza a través del Programa Nacional de Reformes d’Espanya 2017[6]. Aquest programa preveu avançar cap a una ocupació més inclusiva i de major qualitat, fent més efectiu el Sistema Nacional d’Ocupació, incrementant l’eficàcia de les mesures de formació i millorant l’eficiència dels plans d’activació i integració en l’ocupació. L’informe també recull les aportacions d’UGT i CCOO[7]: reduir la temporalitat i eliminar el contracte indefinit de suport als emprenedors; revisar el contracte per a la formació i aprenentatge i modificar el règim del contracte a temps parcial; augmentar la inversió en els serveis públics d’ocupació; elaborar un pla de xoc per als aturats de llarga durada; reprendre el diàleg social per construir un nou Pla de Garantia Juvenil operatiu, eficaç i dotat de seguiment i control; reformar el sistema de protecció de la desocupació; realitzar actuacions específiques per a les persones majors de 55 anys; i, finalment, elaborar una política salarial dirigida a promoure un canvi de model productiu i a la reducció de la desigualtat i la pobresa.

Malgrat aquestes recomanacions cal lamentar el tebi avanç en l’increment del Salari Mínim Interprofessional segons l’acord entre els interlocutors socials i el Govern de l’Estat del mes de desembre de 2017 per al període 2018-2020. Aquest acord preveu  un augment del 5% del SMI per l’any 2019 i del 10% per 2020, si l’economia enregistra un del PIB del 2,5% i un increment de l’afiliació mitjana a la Seguridad Social superior a 450.000 persones.

Al llarg dels darrers anys hem pogut observar com la creació de llocs de treball de qualitat és una preocupació en l’agenda de la Unió Europea reconeixent la complexitat i la multidimensionalitat del concepte. L’any 2007, sota l’impuls de la presidència alemanya, es van identificar els “bons llocs de treball” com un element clau d’un model social europeu renovat capaç de resistir els desafiaments de la globalització i, com a novetat, es va referir als principis que permeten qualificar un “bon treball”, concretament: salaris justos, protecció contra els riscos per a la salut en el treball, el dret dels treballadors a fer valer els seus interessos i a participar, drets laborals favorables a la família i suficients treballs. Amb el pas del temps, en les orientacions integrades de l’EE 2020 es reemplaça el terme “bon treball” per “ocupació de qualitat”, encara que no desenvolupa ni normativitza els elements que el configuren.

En aquesta cerca per omplir de contingut el concepte podem observar com ja l’any 1999, l’OIT desenvolupava el concepte de “treball decent”, centrant la definició d’aquest en quatre àrees: ocupació, seguretat social, drets dels treballadors i diàleg social. Al mateix temps, l’any 2012 es publicava un manual sobre conceptes i definicions relatius a un conjunt d’indicadors de treball decent (OIT, 2012). Per la seva part, la Comissió Econòmica de les Nacions Unides per a Europa (UNECE), en col·laboració amb Eurostat i l’OIT, detallava l’any 2010 set dimensions que havien de permetre mesurar la qualitat de l’ocupació, relacionant-la a les condicions i a l’ètica de l’ocupació, a les prestacions monetàries i no pecuniàries, a les condicions del temps de treball i a l’equilibri entre el treball i la vida, a la seguretat en l’ocupació i a la protecció social, al desenvolupament de competències i a la formació, així com, a la motivació laboral i a les relacions laborals d’un individu (UNECE, 2010).

Finalment, l’any 2013, l’OCDE proposava un marc conceptual per avaluar la qualitat de l’ocupació[8] com a element clau del benestar individual i com a indicatiu del compromís i la productivitat dels treballadors, a partir de tres dimensions o premisses:

1. la qualitat dels ingressos reflecteix si els ingressos contribueixen al benestar dels treballadors en termes d’ingressos mitjans i a la seva distribució en la força de treball;
2. la seguretat del mercat de treball reflecteix aquells aspectes de la seguretat econòmica relacionats amb els riscos de pèrdua d’ocupació i el cost econòmic per als treballadors; es defineix pels riscos d’atur i beneficis rebuts en cas d’atur i
3. la qualitat de l’ambient de treball es mesura per la incidència d’esforç laboral, que és una combinació d’altes demandes de treball i limitats recursos de treball.

En aquest sentit, l’informe dels Estudis Econòmics de l’OCDE sobre Espanya, corresponent a l’any 2017, relaciona l’elevada taxa d’atur juvenil i l’augment de la pobresa amb la falta d’ocupació de qualitat que proporcioni prou hores de treball remunerat al mateix temps que uns ingressos adequats. Destaca doncs l’elevat percentatge de treballadors temporals (principalment persones joves) i els baixos salaris existents, fet que provoca que els col·lectius de joves i de persones amb baixa formació siguin les més afectades per l’elevat atur i la precarietat. Finalment, també alerta del perill que aquests factors tenen en un possible creixement futur i en la pèrdua de cohesió social.

Així mateix, l’informe assenyala que Espanya, en relació a altres països de la Unió Europea, presenta la taxa més baixa en la transició de treballadors d’ocupacions temporals a llocs de treball indefinits i la mitjana dels ingressos més baixos, reflectint la baixa formació mitjana dels treballadors i l’escassa productivitat mitjana de les empreses. També afirma que les exigències laborals sobre els treballadors, com el temps per dur a terme una tasca o els riscos per a la salut física, són excessius en comparació amb els recursos de que disposen. I finalment, adverteix que els treballadors temporals són els que pateixen més inseguretat en el mercat de treball, ja que es redueix en els seus ingressos, les seves possibilitats de formació i les seves perspectives futures d’ocupació.

En definitiva, l’OCDE situa Espanya entre els 10 països amb els pitjors indicadors de qualitat de l’ocupació, principalment pel deteriorament dels components d’estabilitat laboral i ambient de treball. En la mateixa línia, l’informe elaborat per UGT Catalunya l’any 2017 (UGT, 2017), apunta que en el període 2006-2016 “la situació de les persones treballadores havia empitjorat”.

3. L’ocupació de qualitat en la realitat catalana

Des de l’any 2008 s’ha consolidat un model d’ocupació precària a Catalunya que afecta especialment a les persones joves (Cabasés et al., 2016) i, com mostren les dades, es caracteritza per: dificultat d’accés al mercat de treball, temporalitat dels contractes de treball, involuntarietat en la jornada laboral a temps parcial, sobrequalificació, baixos salaris i baixa protecció social. És a dir, tots aquells elements que serien constitutius d’una ocupació de qualitat presenten uns valors preocupants a Catalunya i, en conseqüència, s’observa un augment de la pobresa, com mostren els càlculs que es presenten a continuació.

Les dades de les Taules 1a i 1b, mostren la situació de les persones treballadores a Catalunya. Així doncs, podem veure com són les persones joves menors de 30 anys i majors de 55 anys, així com, les dones en general, les que presenten una pitjor conjuntura.

Taula 1a. Població masculina de més de 16 anys en relació amb l’activitat econòmica, grup d’edat (%), Catalunya 2016

Taula 1b. Població femenina de més de 16 anys en relació amb l’activitat econòmica, grup d’edat (%), Catalunya 2016Font: microdades de l’EPA corresponents al IV trimestre de l’any 2016 i de la MCVL 2016.

De la mateixa taula també cal destacar que:Font: microdades de l’EPA corresponents al IV trimestre de l’any 2016 i de la MCVL 2016.

• Existeixen diferències per gènere, especialment major parcialitat en el col·lectiu femení.
• El salari mig mensual de les dones és inferior al dels homes, especialment per a les majors de 45 anys –un 21%-.
• S’observa clarament el sostre de vidre de les dones, doncs no hi ha diferències salarials a partir dels 35 anys, a diferència del que succeeix en el col·lectiu masculí.
• El percentatge d’inactives majors de 55 anys és significatiu, doblant el percentatge dels homes.

En vista d’aquestes dades s’ha d’assenyalar cap a la reforma laboral de 2012 (RD-L 3/2012 i Llei 3/2012) que és tributària de les exigències econòmiques de la Unió Europea[10]. És clarament una reforma ideològica i política, a través de la qual es produeix un canvi del model de relacions laborals construït al llarg de 30 anys de diàleg i concertació social (Baylos, 2013). L’Estat Espanyol amb aquesta reforma laboral posa punt i final a les èpoques de legislació negociada (Pardell, 2003) i genera una tipologia dual de treballadors, ex-ante i ex-post reforma, que agreuja la segmentació ja existent en el mercat de treball entre treballadors amb contracte indefinit i treballadors amb contracte temporal i/o amb jornades de treball a temps parcial o amb jornades elàstiques, és a dir, treballadors a temps parcial a disposició de l’empresa (Pardell i Cabasés, 2015)[11].

En el seu blog[12] el Dr. Eduardo Rojo posa de relleu que la reforma “ha generat un augment de la desigualtat social en línies generals en acumular el repartiment de la riquesa en els grans grups econòmics i en els dirigents d’empresa, i al seu torn ha augmentat la desigualtat en el si dels treballadors entre aquells protegits per la negociació col·lectiva –malgrat que la taxa de cobertura ha baixat entre cinc i deu punts – i entre els que es troben fora, a l’espai de la precarietat i el treball informal o irregular”[13]. També destaca que tant CCOO com UGT han alertat de les debilitats reals de la reforma en el marc de la taula d’ocupació i qualitat d’ocupació[14], afirmant que “s’aprecia l’auge d’una precarietat generalitzada, que afecta tot tipus d’ocupació i que està devaluant el propi concepte de treball”, criticant, i posant-lo en relació amb la debilitat del nostre model productiu, “l’extrema facilitat de contractació i acomiadament que existeix (…), amb contractes temporals o a temps parcial (o ambdues coses alhora) de baixos salaris i amb un cost de manteniment i d’extinció molt baix”.

Al mateix temps l’anàlisi de la Mostra Continua de Vides Laborals de l’any 2016, posa de relleu la temporalitat que afecta, molt especialment, les persones joves menors de 34 anys, com s’observa en la Taula 2. Les dades, a més, mostren diferències per gènere a Catalunya i a Espanya, i que l’ingrés mig anual i la mitjana de mesos treballats és major a Catalunya.

Taula 2. Ingrés mig anual i mitjana de mesos treballats, Catalunya  i Espanya 2016[15]

Al mateix temps s’observa un creixement de la població ocupada en risc de pobresa, com es mostra en la Taula 4. Entre 2013 i 2016, tot i que es redueix el percentatge d’ocupats en risc de pobresa, el valor absolut augmenta, concretament l’any 2016 hi ha 29.100 més ocupats en aquesta situació que l’any 2013.Font: MCVL 2016.

La mateixa tendència s’observa en l’evolució de la taxa de risc de pobresa o d’exclusió social o taxa AROPE (At risk of poverty and exclusion[16]) dels ocupats en el mateix període: manteniment de la taxa i augment dels ocupats en risc de pobresa o exclusió social en valors absoluts (46.300 més). En el col·lectiu dels aturats succeeix tot el contrari, creixement de la taxa de risc de pobresa i reducció en el nombre d’aturats en aquesta situació.

Taula 4. Risc de pobresa o exclusió social (Estratègia Europa 2020), Catalunya 2013 i 2016

Un altra estadística a considerar és la corresponent al decil de salaris calculats a partir de l’Enquesta de Població Activa. Cal indicar que aquesta estadística obté el salari mig mensual en termes bruts, però no del total d’ingressos anuals dels assalariats. Com mostra la Taula 5, a Catalunya 234.600 assalariats van guanyar un salari mig mensual inferior a 710,1 euros, dels quals el 90% tenia una jornada a temps parcial, i 240.700 assalariats un salari mig mensual situat entre 710,1 euros i 1.002,8 euros, dels quals un 51,1% a temps complert.Font: Idescat a partir de l’Enquesta de condicions de vida de l’INE.

Segons la mateixa estadística, el salari mig mensual brut català és de 1.952,0 euros[17]. Per tant, es podria afirmar que al 60% (1.171 euros), considerat el llindar per poder desenvolupat una vida decent com fixa la Carta Social Europea[18], no hi arriben entre  475.300 i 692.000 assalariats.

Taula 5. Assalariats per tipus de jornada i decil de salari mensual brut, Catalunya 2016

Font: Enquesta de Població activa.

Un aspecte interessant a considerar és la caracterització dels treballadors pobres. En aquest sentit, resulten interessants els estudis realitzats per la Fundación 1º de Mayo i per CCOO (CCOO, 2013; 2014), en els quals s’analitzen els factors que influeixen en la pobresa de les persones ocupades:

• relacionats amb l’àmbit laboral: tipus de relació amb l’activitat (per compte propi o aliè), tipus de contracte, la durada del contracte i la jornada laboral.
• socials: edat, sexe i nivell formatiu.
• relacionals amb les circumstàncies de les llars: nombre de menors a càrrec i intensitat laboral.

En concret, l’informe de l’any 2014 afirma que la prestació per desocupació, les pensions, l’habitatge, l’educació, la sanitat i els serveis socials són “barreres”, interconnectades, que protegeixen de la situació de pobresa. Al mateix temps, alguns dels resultats més rellevants i referents a l’any 2013 al conjunt d’Espanya posen de relleu que la pobresa: és major entre les persones ocupades per compte propi i entre les que estan ocupades per compte aliè, les que tenen contractes temporals, de durada inferior a un any i amb jornades a temps parcial. Entre els factors socials, assenyala el mateix informe que les llars amb dones que treballen són menys pobres i que les persones joves i les persones amb nivells educatius baixos tenen major risc de pobresa. Per últim, entre els factors relacionats amb les llars afirma que la baixa intensitat laboral en la llar duplica la taxa de risc de pobresa i el risc de pobresa de la població ocupada està condicionada per l’existència de menors en la llar.

4. La precarietat com a procés i conflicte social

Davant d’aquesta situació, en aquest article es vol posar de manifest que el procés de precarització al que s’enfronten les societats actuals és un conflicte polític, i no únicament de marcs reguladors del mercat laboral. La idea recurrent de que són les empreses les que creen ocupació, fa que les polítiques sociolaborals es sotmetin a les seves decisions estratègiques per no obstaculitzar el funcionament del mercat, oblidant les conseqüències socials d’aquesta orientació política. Així, les polítiques socials queden al marge de les polítiques públiques passant a ser quelcom residual. Més enllà de les formes que adopten aquestes polítiques, s’està davant de la confrontació de dos models productius socioeconòmics: el workfarista o activador (associat a valors com competència, responsabilitat individual, exigències) i el welfarista o protector (associat a valors com solidaritat, responsabilitat col·lectiva, drets). En definitiva, dos models d’ordre social que porten a orientacions polítiques de mercat de treball oposades.

Els processos de precarització, impliquen una redefinició d’allò social, la qual cosa suposa una fallida del relat construït sobre els projectes de vida, no solament en contextos més visiblement precaritzats o expulsats del sistema –en les existències marginalitzades, que veuran com la situació empitjora- sinó també en unes àmplies capes de les “classes mitjanes” i treballadores, que es veuen sotmeses a una inseguretat existencial (Bourdieu, 1998), i a l’amenaça de l’empobriment i la marginalitat.

Segons l’OIT el treball precari es “un mitjà utilitzat pels ocupadors per tal de traslladar tant riscos com responsabilitats als treballadors”. Per tant, estem davant d’un conjunt de mesures de governabilitat, és a dir, davant de formes de control de la vida individual de les persones per transformar-les, mitjançant tècniques adreçades a satisfer les demandes d’un determinat model de mercat laboral, en individus “ocupables”. I, per tant,  amb unes característiques psicosocials individuals que són valorades pel mercat laboral, construint, d’aquesta manera, ontològicament a les persones. Marx afirmava que una conseqüència del capitalisme és l’alienació del treballador provocada per la pèrdua de control del que produeix i per l’acumulació de beneficis dels capitalistes mitjançant les plusvàlues. En aquest sentit, la precarització del mercat de treball suposa una nova manera d’alienació del treballador, seguint la lògica imposada de situar el benefici empresarial per sobre de les persones, al transformar les seves característiques personals. Seguint a Foucault (1979), la imposició de l’adquisició de determinades habilitats demandades pel mercat i el capitalisme flexible és, a més d’una nova manera d’alienació, una manera de bio-política que afecta als individus en totes les seves maneres de relacionar-se. L’empresari trasllada d’aquesta manera les seves responsabilitats cap a l’individu, cap al treballador, segons definia la precarietat la pròpia OIT.

Quin ha estat el procés pel qual s’ha arribat a aquest punt? El canvi produït en el si del mercat laboral al llarg de les últimes dècades és un procés que té la seva causa en la voluntat política de determinats agents socials –amb interessos empresarials i econòmics ben definits- per girar l’orientació estable del mercat laboral dels anys setanta cap a la seva flexibilització i precarització. Les normatives europees i la influència en les polítiques locals analitzades anteriorment obliden que el mercat laboral és una institució social cabdal pel manteniment de l’equitat social. Són aquestes polítiques les que obren camí, a partir de l’estructuració de la precarietat com a forma hegemònica de controlar les relacions de producció, i constitueixen el primer pas per desencadenar altres conseqüències que precaritzen la vida de les persones, apareixent altres tipus d’exclusions socials (sanitària, educativa, política, cultural, identitària, etc.).

Des de finals dels anys vuitanta, mitjançant diverses reformes laborals que més enllà d’una necessitat quasi natural derivada de la situació del mercat laboral, són una orientació cap el workfare, s’inicia el procés d’ “especialització-flexible” fins que paulatinament s’arriba a l’actual flexibilització forçosa del treballador, causa directa de l’aparició del treball precari i de l’anomenat per Standing (2013) “precariat”. Estem davant d’un altre cas d’influència política en l’aparent auto-regulació del mercat laboral, que segueix els models liberals tal i com mostra la proposta de la CEOE (CEOE, 2013) de “potenciar abiertamente el contrato a tiempo parcial… reduciendo la complejidad y rígidez de la actual regulación”.

El document aposta de manera diàfana per la consolidació de les modificacions que va implementar la reforma laboral de l’any 2012. Mitjançant propostes al voltant de la jornada laboral, la mobilitat funcional o els salaris variables, els empresaris continuarien consolidant l’anomenat model flexible i la devaluació dels salaris, beneficiant així els interessos dels agents econòmics que posseeixen els mitjans de producció sota el paraigua de la necessària competitivitat en un món global. A més a més, cert empresariat aprofita el contracte de formació, pensat inicialment per adquirir experiència dins l’àmbit de la formació del treballador, com de reinserció, fins i tot per a col·lectius com els que anomena de “readaptació professional”, bon exemple del trasllat de les responsabilitats de l’empresari al treballador, característica del procés de precarització segons l’OIT[19]. Quant al contracte temporal, pretenen no eliminar l’encadenament de múltiples contractes d’aquest tipus per tal d’evitar els contractes indefinits, sent molt fàcil l’acomiadament.

Així, des de la perspectiva dels empresaris, aquestes mesures serien les necessàries per tal de consolidar un nou model de relacions laborals orientades cap a la competitivitat global sense tenir en compte les repercussions en els treballadors, al no considerar el mercat laboral com institució social.

Però si s’adopta una perspectiva que entengui el mercat de treball com una institució social, les mesures laborals analitzades que consoliden un model de treball precari i l’empobriment dels treballadors, -imprescindibles per mantenir el mercat, ja què també són consumidors- generen, com a conseqüència social i cultural, la incapacitat per consumir, tant per raons econòmiques com temporals, doncs obliguen a la persona a un estat de “disponibilitat permanent”. Per tant, si s’entén la precarització com un procés, aquesta seria una de les formes de marginació social, una exclusió de les persones que no posseeixen aquesta capacitat, ja que la gran majoria d’activitats culturals impliquen un dispendi econòmic i de temps, estenent la precarietat del treballador a la seva família.

Malgrat això, no només es tracta d’un empobriment amb conseqüències socials i culturals pròpies del consumisme, sinó que, en alguns casos, aquesta precarització, a causa de la “bondat” de la flexibilitat laboral, provoca situacions com l’abandonament de les relacions familiars o la falta de confiança en el futur del treballador que la pateix. Per tant, des del punt de vista del mercat de treball com institució social, la precarització del mercat de treball és el punt de partida per altres exclusions socials i l’aparició del “precariat”. En aquest sentit, el “precariat” és un conjunt heterogeni de grups socials com un conglomerat, sense cap tipus de certesa sobre la seva situació laboral i que es troba entre l’exclusió, la marginalitat, i la integració social (Standing, 2013). En efecte, no pertanyen ni a la classe treballadora, ni a la classe mitjana, ni a l’economia submergida.

En conclusió, és necessari pensar el mercat de treball com una institució social, necessàriament normativitzat des d’un Estat que sigui mediador entre les orientacions empresarials i els treballadors. Són molts els autors que denuncien la lectura liberal economicista del mercat de treball i els perills que anuncien pel futur: exclusió social de gran nombre de ciutadans, individualisme, descontentament amb la política, conflictivitat social… Però, el gir fonamental es produiria si l’empresa es tornés a concebre com una institució social i no merament com una institució econòmica. L’empresa, institució central del mercat de treball, no pot continuar actuant com una “máquina de vulnerabilitzar” (Castel, 1997: 408). El procés de precarització suposa un canvi en el model de contracte social d’equilibri entre drets i obligacions dels ciutadans. Un model que s’està desplaçant cap a un contracte moral de l’individu amb la seva societat. Obligacions determinades per un lògica competitiva que els sotmet a un continu “procés competitiu d’autosuperació” (Walters i Haar, 2005) i estableixen un mètode de continua avaluació de les persones i les societats per veure si són mereixedores dels beneficis socials.

Aquests canvis han produït tot un seguit de conseqüències sobre el teixit social. L’envelliment de la població, és un dels factors que cal considerar. El canvi de l’estructura poblacional que s’observa a Catalunya, és un repte que cal abordar. És necessari situar-lo al centre del debat, doncs es preveu una reducció de la població en edat laboral i un augment dels pensionistes i de demandes sanitàries i de cura de llarga durada. Les projeccions de població preveuen una reducció de la població menor de 15 anys i d’entre 30 i 44 anys, i un important augment de població major de 65 anys.

A més a més s’han de tenir en compte tot un seguit de greus conseqüències per a la salut i la integritat de les persones, que els estaments responsables tindrien el deure de protegir. Segons Artazcoz et al. (2004) i Levy i Sidel (2009), caldria afrontar de manera especial els següents reptes pel seu important impacte sobre la salut: l’atur i el treball precari; la desnutrició en nens, gent gran, dones embarassades i malalts crònics; les persones sense llar o en infrahabitatges; les persones amb trastorn mental; la mortalitat general de la població, la protecció del medi ambient, l’accessibilitat als serveis públics de salut i la protecció i cohesió social i els drets de les persones treballadores.

Un entorn laboral negatiu pot agreujar problemes físics i psicològics. Per aquest motiu, és important que les empreses tinguin, entre els seus objectius, l’aplicació de mesures eficaces per promoure una bona salut mental en els seus empleats (OMS, 2017). Tant la depressió com l’ansietat tenen unes repercussions econòmiques molt importants. S’ha estimat que costen anualment a l’economia mundial 1.000 milions d’euros en pèrdues de productivitat. A més, un estudi recent dirigit per la mateixa OMS ha estimat que, per cada dòlar que es va invertir en ampliar el tractament dels trastorns mentals més habituals, es van obtenir 4 dòlars en millores de la salut i la productivitat (OMS 2017). A Catalunya, només el cost de la depressió ja suposa 736.003.083 euros per any, combinant els costos sanitaris, pèrdues de treball o disminució de la qualitat de vida, segons el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya en el seu informe de l’any 2017.

Les darreres dades facilitades per l’OCDE, situen Catalunya entre els països europeus amb un major consum de fàrmacs antidepressius i d’ansiolítics, com s’observa en la Taula 6.

Taula 6. Consum de fàrmacs antidepressius i ansiolítics (en dosis diàries definides [DDD] per 1.000 habitants), 2014

Per últim, segons dades facilitades per l’Observatori de Salut de Catalunya l’any 2017, el consum de fàrmacs (el percentatge de persones que prenen fàrmacs, la mitjana de receptes, el percentatge de persones que prenen psicofàrmacs, ansiolítics, antidepressius o antipsicòtics) en les persones amb menor nivell socioeconòmic multiplica per 2, per 3 i per 4 el de les persones amb major nivell socioeconòmic, en tots dos sexes i en tots els grups d’edat.Font: OCDE, 2014.

5. Conclusions

La crisi econòmica iniciada el 2008 ha consolidat el canvi de paradigma en l’ocupació que ja s’estava implementat des de feia més de tres dècades, observant-se un creixement de l’ocupació atípica i, a diferència de les generacions passades, ha suscitat que l’obtenció d’ocupació estable, especialment per a la joventut, esdevingui un repte inabastable. Aquest col·lectiu presenta la major taxa d’atur, la major taxa de temporalitat i també el major percentatge d’ocupats subocupats per insuficiència d’hores, la qual cosa es tradueix en baixos salaris i escassa protecció social.

El procés de precarització en el qual la ciutadania es veu immersa, ha produït, entre altres efectes, un augment del nombre de persones treballadores en situació de pobresa o exclusió social, els anomenats “treballadors pobres”. Aquesta situació comporta enormes costos socials –desconnexió de la societat, desconfiança cap al sistema polític, dificultat o fins i tot impossibilitat de proveir-se d’un habitatge digne, desnutrició, fugida de cervells, entre altres- i econòmics. Resulta alarmant que l’OCDE, en el seu informe de l’any 2017, situï a Espanya entre els deu països amb els pitjors indicadors de qualitat de l’ocupació, fent referència explícita al deteriorament dels components d’estabilitat laboral i de l’ambient de treball. Amb dades facilitades per l’EPA, entre 475.300 i 692.000 assalariats tindrien un salari mig mensual que no els permetria desenvolupar una vida decent, com fixa la Carta Social Europea.

En aquest context, la fita de l’ocupació de qualitat ha de prevaler enfront del model de precarietat laboral imposat a les persones joves i, per extensió, a tota la població activa. Com hem vist, no hi ha una única definició d’ocupació de qualitat, però diversos organismes internacionals han aportat al debat científic els elements que el configuren al mateix temps que assenyalen el seu caràcter multifacètic.

Si la qualitat es mesura a partir de l’oferta d’ocupació -accés a un ocupació-, aquesta ha de proporcionar una vinculació sostenible amb el mercat de treball, és a dir, evitar la temporalitat contractual i/o el retorn a la situació d’atur o inactivitat. Pel que fa a les condicions de treball, una ocupació de qualitat no es pot sustentar en contractes amb jornada a temps parcial involuntària i baixos salaris, com succeeix en l’actualitat. Aquesta situació afecta principalment a les persones joves menors de 30 anys, com demostren les dades, fet que les fa molt vulnerables ja que són les primeres en sortir del mercat de treball i les últimes en incorporar-se. Per gènere, el col·lectiu de les dones també presenta indicadors preocupants. A més a més, la taxa de cobertura de les prestacions d’atur s’ha reduït considerablement, així com, la seva qualitat.

A Catalunya, la consecució d’una “bona oferta” d’ocupació continua sent un repte i és urgent l’establiment de criteris mínims de qualitat, a partir d’una definició legal d’ocupació de qualitat, que abordi la sostenibilitat en el mercat de treball –durada del contracte de treball, durada de la jornada de treball, adequació de les qualificacions i competències professionals, increment dels salaris-, en la línia de les aportacions dels sindicats més representatius, que permeti a les persones treballadores tenir un projecte de vida digne amb una trajectòria laboral sostenible, trencant així amb el bucle de temporalitat, parcialitat i baixos salaris en el qual estan instal·lats.

Cal advertir que les polítiques d’ocupació s’han d’adequar a les necessitats dels diferents col·lectius, especialment, aquells més vulnerables pel que fa al seu accés a l’ocupació de qualitat  (persones joves, majors de 55 anys, treballadors pobres, dones, persones amb diversitat funcional…) i han de situar-se en un lloc central de totes les polítiques públiques per reduir les desigualtats i fer front als reptes de futur. Al mateix que, com alerta l’OIT, per garantir també futures “societats inclusives i sostenibles”.

En definitiva, cal formular un projecte creïble, la prioritat del qual sigui la creació d’ocupació de qualitat amb més recursos públics i, especialment, una major coordinació entre administracions i entre el sector públic i privat. Al mateix temps, és del tot imprescindible i urgent la creació d’un nou marc de relacions laborals a Catalunya, tenint present que el mercat laboral és una institució social i la seva desregulació és un conflicte polític amb conseqüències socials.

6. Bibliografia

• Artazcoz, L., Benach, J., Borrell, C. i Cortés, I. (2004). Unemployement and mental health: understanding the interaction between gender, family roles, and social class. American Journal of Public Health, 94: 82-8.
• Banco de España (2017). Boletín Económico 2/2017. Informe trimestral de la Economía Española. Recuperat en: https://www.bde.es/bde/es/secciones/informes/boletines/Boletin_economic/
• Baylos, A. (2013). La desconstitucionalización del trabajo en la reforma laboral del 2012. Revista de Derecho Social, 61, 19–
• Benach J., Julià, M., Tarafa, G., Mir, J., Molinero, E. i Vives, A. (2015). La precariedad laboral medida de forma multidimensional: distribución social y associación con la salud en Cataluña. Gaceta Sanitaria, 29(5): 375-378.
• Bourdieu, P. (1998) [2006]. Contrafuegos: reflexiones para servir a la resistencia contra la invasión neoliberal. Barcelona: Anagrama.
• Cabasés, M.A. i Pardell, A. (2014). Una visión crítica del Plan de Implantación de la Garantia Juvenil en España. ¡Otro futuro es posible para las personas jóvenes! Albacete: Bomarzo.
• Castel, R. (1997). Las metamorfosis de la cuestión social: una crónica del salariado. Buenos Aires: Paidos.
• CEOE (2013): Las reformas necesarias para salir de la crisis. Recuperat en: https://ep00.epimg.net/descargables/2013/08/08/ea351a703425141a122d39e3aea3f180.pdf
• Foucault, M. (1979) [2008]. Nacimiento de la biopolítica: curso en el Collège de France (1978- 1979). México: Fondo de Cultura Económica.
• Fundación 1º de Mayo (2012). Trabajadores pobres y empobrecimiento en España. [arxiu PDF]. Recuperat en: http://www.1mayo.ccoo.es/nova/files/1018/Estudio56.pdf
• Fundación 1º de Mayo (2014). Pobreza y Trabajadores pobres en España. [arxiu PDF]. Recuperat en:  http://www.fsc.ccoo.es/19706da04a0f885689aeb78454aa158f000050.pdf
• Levy, BS. y Sidel, VW. (2009). Social Injustice and Public Health. Oxford : Oxford University Press
• Observatori del Sistema de Salud de Catalunya (2017). Desigualtats socioeconòmiques en la salut i la utilització de serveis sanitaris públics en la población de Catalunya. [arxiu PDF]. Recuperat en: http://observatorisalut.gencat.cat/ca/observatori-sobre-els-efectes-de-crisi-en-salut/detall/informe/inici/
• OCDE (2017). Estudios Económicos de la OCDE: España. [arxiu PDF]. Recuperat en: https://www.oecd.org/eco/surveys/Spain-2017-OECD-economic-survey-overview-spanish.pdf
• OIT (2012). Decent work indicators: concepts and definitions. Geneva: International Labour Organization. Recuperat en: http://www.ilo.org/integration/resources/pubs/WCMS_229374/lang–en/index.htm
• Pardell, A. (2003). El Derecho del Trabajo y la Seguridad Social a partir de la Constitución de 1978. En La Constitución Española en su XXV Aniversario (1239–1246). Barcelona: Bosch.
• Pardell, A. i Cabasés, M.A. (2015). L’aplicació de la Garantia Juvenil a Catalunya. Revista d’Estudis Autonòmics i Federals, 22, 264–
• Standing, G. (2013) El precarido. Una nueva clase social. Barcelona: Pasado y Presente.
• UGT (2017). L’Índex de Qualitat del Treball de Catalunya. Evolució 2006-2016. [arxiu PDF]. Recuperat en: http://www.ugt.cat/download/mon_del_treball/ocupaci%C3%B3_i_contractaci%C3%B3/IQTC2016.pdf
• UNECE (2010). Measuring quality of employment – Country pilot reports. [arxiu PDF]. Recuperat en: https://www.unece.org/fileadmin/DAM/stats/publications/Measuring_quality_of_emploment.pdf

 

[1] COM (2010) 2020 final de 3.3.2010.

[2] SEC (2010) 488 final y COM (2010) 193 final de 27.4.2010.

[3] SOC/380 de 27 de mayo de 2010.

[4] Resolució del Parlament Europeu de 16 de Juny de 2010 sobre l’Estratègia UE 2020 (PE 441.929).

[5] COM(2012) 173 final

[6] Aprovat pel Govern el 28 d’abril de 2017.

[7] Veure: http://www.upit.es/wp-content/uploads/Lineas-de-actuacion-UPIT.pdf.

[8] “Well-being in the workplace: Measuring job quality”; Chapter 5, How’s Life? 2013: Measuring Well-being; “How good is your job? Measuring and assessing job quality”; Chapter 3, OECD Employment Outlook 2014 “Enhancing job quality in emerging economies”, Chapter 5, OECD Employment Outlook 2015 “The quality of working lives: Earnings mobility, labour market risk and long-term inequality” Chapter 4, OECD Employment Outlook 2015.

[9] Dades obtingudes de la Mostra Continua de Vides Laborals (MCVL) 2016. S’han analitzat les bases de cotització per compte aliè, les quals es corresponen amb la remuneració real mensual mitjana, sense hores extra (que cotitzen a part), dins d’uns límits mínims i màxims.

[10] Recomendación del Consejo relativa al Programa Nacional de Reforma de 2012 de España y por la que se emite un dictamen del Consejo sobre el Programa de Estabilidad actualizado de España para 2012-2015. COM (2012) 310 final de 30 de mayo de 2012.

[11] La Generalitat té la competència executiva en matèria de treball i relaci­ons laborals (article 170.1 EAC), amb l’abast que a aquesta competèn­cia li atribueix la STC 31/2010 (FJ 61 i 106), i el Tribunal Constitucional assenyala que Catalunya, a més, és titular de la competència per a la promoció de l’activitat econòmica, la competència compartida sobre l’ordenació de l’activitat econòmica i la competència de desenvolu­pament i gestió de la planificació general de l’activitat econòmica (article 152.1 i 2 i 4 EAC). En definitiva, aquests títols competencials habiliten Catalunya per establir i desenvolupar la seva pròpia política d’ocupació, en la mesura que aquesta no contradigui les polítiques estatals i no incideixi en la legislació laboral competència exclusiva de l’Estat (article 149.1.7 CE).51 STC 22/2014, de 13 de febrer de 2014 (FJ 4). BOE d’11 de març de 2014.

[12] http://www.eduardorojotorrecilla.es/

[13] Eduardo Rojo en el seu blog posa de manifest l’editorial del monogràfic de la Revista de Dret Social  núm. 75 de 2016.

[14]  http://www.upit.es/wp-content/uploads/Lineas-de-actuacion-UPIT.pdf

[15]  Informació obtinguda de les bases de cotització per compte aliè i dels mesos cotitzats.

[16] L’Estratègia EU2020 va posar en marxa un indicador específic, anomenat AROPE, segons uns criteris establerts per Eurostat, i és la població que està almenys en alguna d’aquestes situacions: en risc de pobresa (per sota del 60% de la mediana dels ingressos per unitat de consum); o té privació material severa (amb carència d’almenys  4 conceptes d’una llista de 9);  o té una intensitat de treball baixa (llars on els seus membres en edat de treballar ho han fet menys del 20% del total del seu potencial de treball durant l’any de referència).

[17] Cal tenir present que el concepte salari, segons INE, és el “salari mensual associat a l’ocupació principal”.

[18] Tractat internacional ratificat per Espanya (1961), que garanteix els drets socials, laborals i econòmics

[19] En aquest sentit el Parlament Europeu va aprovar el 14 de setembre del 2017 la Resolució sobre la Comunicació presentada per la Comissió Europea sobre “Una nueva agenda de capacidades para Europa”. En aquesta Resolució va demanar los Estados miembros “que garanticen un marco de calidad que no permita que los períodos de prácticas y aprendizaje se utilicen como mano de obra barata o gratuita; señala que el conocimiento de las normas básicas de salud y seguridad y de los derechos en el puesto de trabajo reviste asimismo importancia a la hora de generar empleo de calidad e impedir la explotación; pide a tal fin a los Estados miembros que establezcan marcos jurídicos nacionales de calidad para los períodos de prácticas y aprendizaje que garanticen, en particular, la protección del empleo y una adecuada cobertura de la seguridad social” Veure: http://www.europarl.europa.eu/sides/getDoc.do?pubRef=-//EP//NONSGML+TA+P8-TA-2017-0360+0+DOC+PDF+V0//ES

Barcelona, 30 de maig de 2018

 

Ramon Boixadera Bosch

Economista Gabinet Tècnic FSC-CCOO

 

 

La Garantia Juvenil neix a Europa com a recomanació del Consell Europeu, el 22 d’abril del 2013. En aquell moment, un 12,9% de la població menor de 25 anys no té feina o no té accés a formació, motiu pel qual la Unió Europea (UE) es compromet a assegurar que, en un període de 4 mesos, tots els joves puguin accedir a una oferta de formació o d’ocupació de “bona qualitat”. Aquest objectiu pren com a referència els plans vigents als països nòrdics i a Àustria, que es van començar a desenvolupar als anys vuitanta a fi de fomentar la integració del jovent en el mercat laboral.

A fi de donar suport a aquesta iniciativa, la UE va aportar 6.400 milions del pressupost europeu (la meitat a través d’una partida específica i l’altra, a través del cofinançament del Fons Social Europeu), als quals es van sumar 2.400 milions més el juny del 2017 per al període 2014-2020. Aquests fons es destinen a les regions amb un atur juvenil superior al 25% o superior al 20% als estats membres més afectats per la crisi, que engloben completament Xipre, Croàcia, Espanya, Grècia, Irlanda, Letònia, Lituània i Portugal, i la major part de Bulgària, Eslovènia, Eslovàquia, Hongria, Itàlia, Polònia i Romania, així com algunes regions de Bèlgica, França, la República Txeca, el Regne Unit i Suècia.

Gairebé 5 anys després, la situació dista molt d’una recuperació sòlida de l’ocupació juvenil a la UE-28. El 2016, un 11,6% de la població menor de 25 anys i el 12,3% de la població menor de 30 anys continua sense treballar o sense formar-se, davant el deteriorament estructural de les seves condicions d’accés al mercat de treball. En el tercer trimestre del 2017, la taxa d’ocupació de la joventut menor de 25 anys (35,8%) es trobava encara per sota del màxim anterior a la crisi (38,5%), mentre que en la població de 25 a 65 anys, aquesta passava del 72,3% al 74,6% el mateix període. L’ocupació jove, a més, es continuava caracteritzant per més precarietat laboral i més atipicitat contractual respecte de la mitjana del mercat de treball.

Una de les raons de l’efectivitat limitada de la Garantia Juvenil es deriva directament de la seva escassa quantia. Un estudi d’Eurofound (2015), Social inclusion of young people, situava en 50.417.000 anuals la dotació necessària perquè la Garantia Juvenil cobrís tota la població menor de 25 anys sense feina o sense formació a la UE-28. Aquesta quantitat, que equival al 0,39% del PIB, representa una inversió molt inferior al cost estimat de la inacció en aquest àmbit (1,21% del PIB), però hauria exigit un important increment de la despesa pública en polítiques actives d’ocupació respecte dels seus nivells actuals (0,53% del PIB de mitjana a l’OCDE, 2015), en contradicció amb l’orientació general de les polítiques fiscals europees.

Amb recursos tan limitats, la focalització de les accions de la Garantia Juvenil hauria d’haver adquirit una importància crucial. La proposta de la UE, però, va dotar d’una gran discrecionalitat l’actuació de les autoritats nacionals, tant en la definició i el registre de la població-objectiu (que hauria d’haver prioritzat els col·lectius vulnerables, els aturats de llarga durada, els joves inactius…) com en les mesures que calia desenvolupar, que tot i incloure objectius d’efectivitat provada (com la millora dels serveis d’ocupació o dels sistemes de formació i aprenentatge), permetia igualment que els programes es focalitzessin en instruments menys efectius a llarg termini, com l’extensió dels subsidis a la contractació i l’autoocupació.

Malgrat que la implicació dels agents socials, prevista en la mateixa recomanació, hauria pogut actuar de guia en el desenvolupament de les polítiques de la Garantia Juvenil, la participació dels sindicats va ser, en paraules de la Confederació Europea de Sindicats, “parcial i esporàdica” a la majoria de països.

No sorprèn, per tant, l’execució desigual dels estats membres a l’hora d’estendre la cobertura de la Garantia Juvenil i d’assegurar-ne l’efectivitat. A alguns països, com Espanya i Itàlia, s’exigia als joves que es registressin específicament en aquest programa, mentre que en d’altres, com el Regne Unit i Irlanda, el registre automàtic amb les dades dels serveis d’ocupació estava condicionat a ser beneficiari d’una prestació d’atur. En conseqüència, el 2014 i el 2015, la mitjana de joves registrats no va superar els 2,5 milions, cosa que suposava poc més d’un terç dels joves potencials, un percentatge molt inferior al que esperava la Comissió Europea. A més, el 57% dels menors de 25 anys (i el 57,4% dels compresos en la franja de 25-29 anys) romania inscrit més de 4 mesos sense rebre cap oferta (EMCO 2015), mentre que tan sols el 35,5% dels que sí que accedien a una feina o a una formació comunicaven a les autoritats nacionals que continuaven treballant o estudiant al cap de 6 mesos (EMCO 2015).

D’altra banda, les mesures desenvolupades van tendir a estendre programes preexistents, en lloc de dirigir-se de manera prioritària als nous reptes de la població jove. La mateixa Comissió Europea assenyala la República Txeca, Xipre, Eslovàquia, Espanya, Grècia i Romania com els estats membres on aquesta inèrcia va resultar en una capacitat menor d’activació de les treballadores i treballadors joves.

Finalment, cal assenyalar que una de les novetats principals de la Garantia Juvenil tampoc no ha estat desenvolupada de manera homogènia, concretament la introducció d’un requisit de “bona qualitat” per a les ofertes d’aprenentatge o de treball. En efecte, mentre que alguns països van introduir requisits mínims en termes de durada de la formació o condicions d’ocupació en les ofertes seleccionades, d’altres es van limitar a valorar l’adequació de l’oferta amb el perfil del candidat o les “demandes del mercat de treball”, mentre que un tercer grup va ometre totalment la qüestió. No obstant això, com ha ressaltat el Tribunal de Comptes, aquest és sens dubte un atribut important de la Garantia Juvenil si volem assegurar la sostenibilitat de les seves intervencions en el mercat laboral. En aquest context, esdevé novament necessari reforçar el diàleg social, però també establir un marc de drets socials en què inscriure les accions derivades de les polítiques europees d’ocupació i formació, a partir dels principis reconeguts en el pilar social i la Carta social europea, per tal de lluitar contra la precarització del treball.

Madrid, 30 de maig de 2018

 

Carlos Gutiérrez Calderón

Secretari de Joventut i Noves Realitats del Treball

 

 

En el llibre La cuestión juvenil ¿Una generación sin futuro?, José Félix Tezanos i Verónica Díaz fan una radiografia detallada de la situació de la joventut a Espanya. Com a resultat d’aquest estudi, assenyalen, amb tots els matisos possibles, que “no és inadequat parlar d’una qüestió juvenil d’una manera similar a com, en el seu moment, es parlava d’una qüestió social o d’una qüestió obrera, amb totes les excepcions i diferències que fan al cas”. L’exclusió laboral o el subposicionament econòmic que patim els joves, subratllen els autors, suposen un “error sistèmic en la dinàmica d’inserció societària”, i provoquen frustracions i alteracions en els “models de pertinença social que han funcionat en les societats industrials”. És a dir, aquesta situació de manca de treball o de precarietat laboral estructural suposa que aquest sector social, relativament homogeni, quedi fora de les “relacions socials, possibilitats d’identitat i sentiments de pertinença que van associats a l’acompliment d’una feina o una professió”.[1]

Hi ha esperances que aquesta situació feble que patim els joves en el pla laboral s’estigui modificant amb la recuperació econòmica? La recuperació econòmica ha arribat. Aquesta és la idea que per terra, mar i aire els responsables polítics del Govern, els ínclits totòlegs de tertúlia i d’importants mitjans de comunicació intenten instal·lar en una societat desmoralitzada i colonitzada per la por del futur, després dels duríssims anys d’una crisi econòmica que no té comparació en la història recent d’Espanya. Segons això quedarien enrere els temps d’increment de la desocupació i de les dures retallades al nostre estat del benestar. S’obre, per tant, un escenari prometedor. Com un tren —Espanya— que travessa un túnel —crisi econòmica—, ara toca tornar a la “normalitat”.

Però quina és aquesta “normalitat” per al jovent? Al nostre parer, la precarietat laboral que patim els joves no és nova, sinó que, de manera gradual, però constant, s’ha anat instal·lant des de fa molt de temps. Aquest fenomen no és casual. És conseqüència del moviment que vivim d’una societat industrial a una societat postindustrial, a les transformacions de l’empresa i de la gestió empresarial —de l’empresa integrada a l’empresa xarxa—, en definitiva, de la societat de l’ocupació a la implantació de la precarietat com a model social. La precarietat laboral no és una factura que cal “pagar” per ser jove, ja no respon a una etapa —si és que alguna vegada ho va ser—, sinó que, com una taca d’oli, s’estén entre tots els sectors socials i de manera més dramàtica afecta la joventut que se socialitza en aquesta negada o feble inserció laboral. La nostra hipòtesi és que la crisi econòmica, les reformes laborals implantades, al costat d’un escenari de profundes transformacions tecnològiques, aprofundeixen el desplegament d’un model social caracteritzat per la precarietat laboral i la desigualtat social. En aquesta dinàmica, la joventut continua sent el sector social més afectat.

La joventut és un sector social que, de manera constant, ha perdut pes en la població espanyola. En efecte, en el primer trimestre del 2005, segons dades de l’EPA, la població de 16 a 34 anys se situava al voltant dels 12,4 milions de persones i representava el 28,67% del total de la població. Mentrestant, en el quart trimestre del 2017, aquesta mateixa franja d’edat descendia fins als 9,4 milions, aproximadament, xifra que suposa el 20,3% del total de la població. Una caiguda de 3.000.000 de persones i 8 punts percentuals. Aquest fet no és intranscendent. Contribuir menys al total de la població és, dit de manera crua, que les nostres prioritats, els nostres problemes, els nostres anhels importen relativament menys. Importants transformacions històriques, tant en sentit progressista com reaccionari, s’han explicat per l’empenta d’una joventut que conformava un ampli i majoritari sector social. L’envelliment de la població és un canvi de profundes conseqüències en tots els àmbits a curt, a mitjà i a llarg termini.

Aquesta dinàmica poblacional sembla que és un fenomen natural sobre el qual no es pot fer res. Sí que es pot, però, actuar sobre alguns dels factors explicatius. És veritat que aquesta és una evolució compartida amb altres països de l’Europa occidental i, per tant, respon a canvis en els patrons de comportament de les nostres societats. No obstant això, les dificultats per a una inserció laboral sòlida que permeti la planificació i la construcció de projectes de vida a mitjà i a llarg termini, la manca de mesures per a la conciliació de la nostra vida professional amb la nostra vida personal i familiar, juntament amb l’infradesenvolupament del nostre estat del benestar en allò que té a veure amb els serveis públics que donin cobertura a les famílies amb fills de 0 a 3 anys, així com un mercat de l’habitatge residencial que obstaculitza l’emancipació del jovent, són dimensions sobre les quals els poders públics poden i han d’actuar.

Aquest pes menor de la joventut en la població total té el seu reflex en la població activa. Si en el primer trimestre del 2005 els actius de 16 a 34 anys arribaven al 42,56%, en el quart trimestre del 2017 descendien fins al 26,92%. De gairebé 8,9 milions a aproximadament 6,1 milions. Aquest fet és resultat de la mateixa evolució d’aquesta franja d’edat de la població, com hem vist, però també de l’impacte de la crisi econòmica. Molts joves treballadors i treballadores van perdre les seves feines per l’impacte de la crisi econòmica. Amb el temps i l’acció del desànim i la frustració van deixar de buscar feina i van passar a formar part del col·lectiu d’inactius i d’aquells que van haver de sortir d’Espanya per poder trobar una oportunitat laboral. Aquest fet té una clar impacte en les franges d’edat de 16 a 19 anys i de 20 a 24 anys. La taxa d’activitat entre els 16 i els 19 anys, que, abans de la crisi, el 2007, va arribar a situar-se al voltant del 30%, avui se situa en el 14%. Igualment ocorre entre la joventut que es troba entre els 20 i els 24 anys. Abans de la crisi, la taxa d’activitat va arribar a assolir el 70%, mentre que en l’actualitat no arriba al 55%. Fins als 34 anys les taxes d’activitat són molt superiors (excedeixen el 80%), però encara són inferiors a les taxes assolides abans de la crisi.

Quant a la desocupació que pateix el jovent, observem de nou la diferència entre les diverses cohorts d’edat en aquest sector social. La franja d’edat entre els 16 i els 24 anys mostra una taxa d’atur significativament superior a la que presenta el total, però, quantitativament, molt menor, ja que hi ha menys població en aquesta franja i presenten taxes d’activitat reduïdes. Abans de la crisi econòmica la taxa va baixar del 20% de la taxa d’atur, mentre que en el quart trimestre del 2017 aquesta taxa es va situar en el 37,5%, després d’haver arribat a assolir al voltant del 50% en els pitjors anys de la recessió econòmica. Entre els 25 i els 29 anys les taxes que s’observen són notablement inferiors. Si abans de la crisi es van situar per sota del 10%, en l’última enquesta de l’EPA arriben al 21,7%, després d’haver arribat al 35%. Finalment, en aquelles persones que tenen entre 30 i 34 anys l’evolució és molt similar a la dinàmica total. Si bé abans de la recessió la taxa d’atur d’aquest col·lectiu se situava una mica per sota de la taxa d’atur total, inferior al 7%, amb l’impacte del xoc econòmic es va situar una mica per sobre i en l’enquesta del quart trimestre del 2017 arriba al 16,7%.

Una primera conclusió del que s’ha exposat, que respon a cert patró de normalitat, és que aquells joves que es troben entre els 16 i els 24 anys mostren una inserció laboral menor que la resta. Això té a veure amb el fet que gran part d’aquest col·lectiu es troba realitzant algun programa d’estudis amb l’expectativa de tenir una inserció laboral sòlida en el futur. En efecte, segons les dades que ofereix l’EPA del quart trimestre del 2017, el 95% dels inactius de 16 a 19 anys es troba cursant algun tipus d’estudi, reglat o no. Entre els 20 i els 24 anys aquest percentatge baixa lleugerament fins al 88%. Finalment, entre els 25 i els 29 anys i entre els 30 i els 34 anys el percentatge se situa en el 54% i el 20% respectivament. Aquest fenomen ha d’induir-nos a reflexionar sobre el desplegament d’una acció sindical diferenciada per a aquestes diverses franges d’edat. Una que centri la seva acció des del territori, amb especial presència als centres d’estudi, i una altra impulsada des dels centres de treball. Les dues han d’estar interrelacionades, mancomunant esforços i voluntats de les nostres estructures i espais de joventut.

Darrere d’aquestes dades sobre la inserció laboral del jovent, però, hem de detectar quina qualitat té i centrar-nos-hi. Com a resultat d’aquesta qualitat de la inserció, la situació laboral del jovent estarà caracteritzada per la seguretat i la suficiència econòmica i promourà una base sòlida perquè els joves puguem emancipar-nos i formar una família, o, per contra, la nostra situació es caracteritzarà per la inseguretat i la insuficiència econòmica, que impedirà o obstaculitzarà l’emancipació de la llar familiar.

L’alta taxa de temporalitat ha estat el tret característic del nostre mercat laboral. Des que el 1984 es promogués la contractació temporal com a manera de combatre la desocupació, la taxa de temporalitat es va incrementar notablement. Des del 1990 i fins abans de la recessió iniciada el 2008 es va situar entre el 30-35%. S’ha conformat una cultura empresarial al voltant de la temporalitat que té la funció de ser el mecanisme d’ajustament davant la variabilitat del mercat. Amb l’inici de la crisi econòmica les empreses s’hi van ajustar no renovant aquests contractes temporals. D’aquesta manera, la taxa de temporalitat ha baixat aquests últims anys. No obstant això, amb l’inici de la recuperació, de nou, aquesta temporalitat torna a disparar-se i, a més, presenta una major rotació.

El jovent no és un sector social al marge d’aquesta dinàmica. Tot al contrari. És el col·lectiu més afectat per la temporalitat i, per tant, per la inseguretat i la incertesa davant del futur laboral. A la franja dels 16 als 19 anys la temporalitat es troba en el 86%, entre els 20 i els 24 anys, en el 70%. Entre els 25 i els 29 anys descendeix al 48%. L’efecte més perjudicial de la temporalitat és la rotació laboral. És aquí on observem el canvi fonamental d’abans de la crisi a la fase de la recuperació. Si abans de la crisi el nombre de contractes per ocupació temporal se situava al 3,4 actualment arriba al 5,2 per als treballadors i treballadores de 16 a 29 anys. Aquest augment de la rotació s’observa per a totes les franges d’edat, però principalment per als treballadors i treballadores de 16 a 19 anys, que s’incrementa del 4,3 al 7,8. Una part de l’explicació deriva de l’increment notable dels contractes temporals de molt curta durada i l’alta rotació que presenten.

Així mateix, a aquesta taxa de temporalitat en expansió, que és actualment la segona més alta d’Europa, per darrere de Polònia, s’hi uneix l’increment d’aquells treballadors i treballadores que tenen un contracte a temps parcial. En efecte, del total de persones ocupades, gairebé el 15% té contracte parcial. Aquest fenomen s’incrementa entre els més joves. Entre els 16 i els 19 anys se situa en el 49%; entre els 20 i els 24 anys, en el 37%; entre els 25 i els 29 anys, en el 21%, i, finalment, entre els 30 i els 34 anys, en el 15%. A més, juntament amb l’increment d’aquests contractes a jornada parcial ha augmentat el col·lectiu de treballadors i treballadores que accedeixen a aquest tipus de contractes per no haver pogut trobar una feina a jornada completa, és a dir, treballadors i treballadores a temps parcial involuntaris. A escala global, aquesta involuntarietat se situa en el 57% del total de treballadors i treballadores amb contracte a jornada parcial. Al mateix temps, entre els col·lectius més joves aquesta involuntarietat descendeix i se situa en el 30%, entre la franja dels 16 als 19 anys, per ascendir, de manera sostinguda, entre els següents intervals d’edat. Entre els 20 i els 24 anys arriba al 53%, entre els 25 i els 29 anys se situa en el 68% i, finalment, entre els 30 i els 34 anys, en el 64%. Aquest fet té sentit perquè els més joves compatibilitzen un programa d’estudis amb una feina que els doti de certa autonomia econòmica. Així, el 56% dels ocupats de 16 a 19 anys indiquen que el motiu de la jornada parcial és perquè es troben fent estudis d’ensenyament o formació.

Tanmateix, la temporalitat i l’alta rotació, així com les jornades parcials involuntàries, no són els únics flagells de la joventut. Fets no mesurables per a les estadístiques oficials també situen el jovent en una situació de debilitat laboral. En primer lloc, el frau en les pràctiques no laborals. Un col·lectiu molt important de joves es veu obligat a realitzar pràctiques no laborals per finalitzar el seu programa d’estudis —curriculars— i un altre col·lectiu es veu obligat a realitzar pràctiques no laborals que no formen part del programa d’estudis —extracurriculars— com a manera d’adquirir experiència. Un nombre indeterminat, però abundant, d’aquest model de pràctiques es troben en situació de frau perquè no garanteixen el fet formatiu que comporten, sinó que encobreixen relacions laborals. D’altra banda, ens trobem amb els anomenats falsos autònoms: n’hi ha una quantitat indeterminada, però creixent, amb la irrupció de les anomenades plataformes digitals i la promoció d’aquest tipus de sortides individuals a través d’iniciatives com la tarifa plana d’autònoms.

Si la qualitat de l’ocupació situa la joventut treballadora en la inseguretat i la incertesa com a forma de vida, l’evolució salarial derivada de la profunda devaluació que s’ha produït durant l’última dècada situa el jovent en un context d’insuficiència econòmica. En efecte, si el 2006 el 37,6% dels treballadors i treballadores entre els 16 i els 24 anys se situaven en els decils 1 i 2, amb salaris mitjans de 471,22 € i 795,65 €, respectivament, el 2016 el percentatge ascendia al 54,3%, amb salaris mitjans de 461,59 € i 840,20 € per als decils 1 i 2, respectivament. El jovent entre 25 i 34 anys mostra també un increment d’aquells que se situen en els dos primers decils, amb l’evolució del 19,4% el 2006 al 24,7%, amb salaris mitjans el 2006 de 487,61 € per al decil 1 i de 803,76 € per al decil 2, i, el 2016, de 488,42 € per al decil 1 i de 860,14 € per al decil 2.

Unit al context laboral del jovent, caracteritzat per la inseguretat i la insuficiència econòmica, hi apareix el ja clàssic obstacle a l’emancipació juvenil: l’accés a l’habitatge residencial. Després d’uns anys de caiguda del preu de l’habitatge, tant el de propietat com el de lloguer, s’observa un increment sostingut, des de fa alguns anys, principalment, a les grans metròpolis. Cal subratllar l’increment dels preus del lloguer de l’habitatge residencial. L’accés a l’habitatge podrà ser de nou un ressort de mobilització de la joventut i, de fet, ja hi ha moviments que s’estan organitzant (sindicats d’inquilins) a les grans ciutats. El sindicat no pot evitar el debat i ha d’aspirar a fer una proposta per regular el dret efectiu a l’habitatge, una proposta sobre emancipació juvenil que ens permeti projectar-nos entre aquest sector social com una organització que es preocupa pels seus problemes, que van més enllà de la situació laboral, i se n’ocupa. Cal enfortir el nostre caràcter sociopolític amb una clara voluntat de connectar amb les generacions més joves.

Les conseqüències de la situació laboral del jovent i del mercat de l’habitatge residencial són preocupants. Segons l’Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya, únicament el 19,4% de les persones entre 16 i 29 anys havia aconseguit emancipar-se de la llar familiar en el tercer trimestre del 2017. Aquesta és el pitjor dada des del 2002. L’edat mitjana de sortida de la llar familiar se situa en els 29 anys, mentre que la mitjana europea es troba en els 26,1 anys o a països com Suècia descendeix fins als 19,7 anys. Així mateix, segons aquesta mateixa entitat, el 38,2% de les persones de 16 a 29 anys es troben en risc de pobresa.

Ara que ens trobem dins de la recuperació econòmica, tan anunciada com poc sentida pels treballadors i treballadores, hem d’exigir no tornar a la normalitat de la precarietat laboral que fa molt de temps que patim els joves. Des de CCOO hem de canalitzar les preocupacions i les demandes al voltant de l’ocupació i l’emancipació que sorgeixen entre les joves generacions. Per això, és central exigir millores en la qualitat de l’ocupació i increments salarials que posin fi a la devaluació salarial. Cal, però, també, enfortir el nostre caràcter sociopolític construint una proposta sobre l’accés a l’habitatge i l’emancipació juvenil. És temps de reivindicar que la millora econòmica ens arribi als de sota. És temps d’exigir una distribució justa.

[1] Tezanos, J. F.; Díaz, V. La cuestión juvenil ¿Una generación sin futuro? Madrid: Editorial Biblioteca Nueva, 2017.

Madrid, 30 de maig de 2018

 

Xavier Navarro

Responsable de Estudios y Cultura FSC-CCOO

 

 

Els joves, els més castigats. La generació més formada de la història i la que menys opcions i oportunitats té. Jove és sinònim de precarietat. Totes aquestes afirmacions són reiterades en diversos àmbits, i són les més recurrents, fins i tot, per fer oposició a les polítiques neoliberals desenvolupades per les opcions polítiques que apliquen l’ideari hegemònic, classista i desregulador.

Les elevades taxes d’atur i la precarietat laboral que genera l’aplicació de l’ideari neoliberal, concretat en la “contrareforma laboral” i altres agressions legislatives que la complementen; han generat tota una quantitat de debats, estudis, informes, massa tertúlies amb molt biaix ideològic i una preocupació intensa per la quantificació estadística del nombre de desocupats, però sempre parlant dels joves com si fossin una realitat única.

Parlar de joventut com si fos un univers únic falseja la realitat social. Parlar de joventut, aproximar-nos a aquest món, entendre’l, conèixer-lo i fer-hi propostes, en el nostre cas, és una obligació, ja que ens adrecem a una realitat de possibilitats i problemes que estan relacionats amb la manca d’ocupació, la precarietat laboral, la manca d’oportunitats de desenvolupament professional, en molts casos, malgrat haver tingut una bona formació —encara tenien oportunitat de ser universitaris ben formats—, falta d’oportunitats educatives i formatives en l’escenari social i econòmic actual, i en molts casos l’experiència de la pobresa. És cert que molts d’aquests problemes són generalitzables, però en la joventut dels sectors socials colpejats i castigats per les polítiques de contrareforma social i econòmica es genera una major vulnerabilitat.

Però com anunciem, la joventut no és un univers únic, s’és jove de diferents maneres, en funció de la diferenciació social. La condició de joventut no la viuen de la mateixa manera tots els integrants de la categoria estadística de jove. La joventut pertanyent als sectors de la classe dominant i hegemònica viu aquesta etapa de manera ben diferent i s’enfronta a la realitat social i econòmica des d’una altra posició.

Parlar, per tant, de joventut en singular és un error. Ens hauríem d’acostumar a parlar de joventuts per poder adreçar-nos a aquest entramat social complex, on no només conviuen diferents realitats socials, sinó també de desigualtat de gènere. No és el mateix ser jove ric que no ser-ho; no és el mateix formar part del conglomerat complex que conforma la classe treballadora que per contra formar part de la classe dominant, i tampoc és el mateix ser dona jove que home jove. Les afectacions són diferents i també són diferents les oportunitats, i les possibilitats d’inserció laboral i d’aconseguir espais de reconeixement professional no són ni de lluny iguals. Si això és així, el nostre discurs i les nostres propostes han d’estar carregades d’un gran contingut social.

L’ofensiva neoliberal ha relegat a la perifèria del món del treball un món del treball que està en enorme transformació. Es desenvolupen nous sistemes de creences i valors en aquest món i en la vida en general que porten a qüestionar si el treball significa el mateix que significava abans. Però, malgrat tot això, el treball com a relació social continua sent central en les vides quotidianes de les persones, ja que és al voltant del treball que s’articula una part substancial de les relacions que donen sentit a les vivències en societat. El treball, a més de proporcionar una font d’ingressos o mitjans per a la supervivència, possibilita la interacció social i ens proporciona estatus i identitat personal i social, i també la seva posició —que ve determinada en gran mesura per la situació econòmica i sociolaboral de la persona— en el món del treball és el que els identifica com a part integrant d’una posició social o una altra. Com ens adrecem a aquests joves, quin llenguatge utilitzem i quines fórmules plantegem són qüestions fonamentals en la conformació de la identitat social i la seva organització.

Barcelona, 30 de maig de 2018