Implementant la Garantia Juvenil a Europa

 

Ramon Boixadera Bosch

Economista Gabinet Tècnic FSC-CCOO

 

 

La Garantia Juvenil neix a Europa com a recomanació del Consell Europeu, el 22 d’abril del 2013. En aquell moment, un 12,9% de la població menor de 25 anys no té feina o no té accés a formació, motiu pel qual la Unió Europea (UE) es compromet a assegurar que, en un període de 4 mesos, tots els joves puguin accedir a una oferta de formació o d’ocupació de “bona qualitat”. Aquest objectiu pren com a referència els plans vigents als països nòrdics i a Àustria, que es van començar a desenvolupar als anys vuitanta a fi de fomentar la integració del jovent en el mercat laboral.

A fi de donar suport a aquesta iniciativa, la UE va aportar 6.400 milions del pressupost europeu (la meitat a través d’una partida específica i l’altra, a través del cofinançament del Fons Social Europeu), als quals es van sumar 2.400 milions més el juny del 2017 per al període 2014-2020. Aquests fons es destinen a les regions amb un atur juvenil superior al 25% o superior al 20% als estats membres més afectats per la crisi, que engloben completament Xipre, Croàcia, Espanya, Grècia, Irlanda, Letònia, Lituània i Portugal, i la major part de Bulgària, Eslovènia, Eslovàquia, Hongria, Itàlia, Polònia i Romania, així com algunes regions de Bèlgica, França, la República Txeca, el Regne Unit i Suècia.

Gairebé 5 anys després, la situació dista molt d’una recuperació sòlida de l’ocupació juvenil a la UE-28. El 2016, un 11,6% de la població menor de 25 anys i el 12,3% de la població menor de 30 anys continua sense treballar o sense formar-se, davant el deteriorament estructural de les seves condicions d’accés al mercat de treball. En el tercer trimestre del 2017, la taxa d’ocupació de la joventut menor de 25 anys (35,8%) es trobava encara per sota del màxim anterior a la crisi (38,5%), mentre que en la població de 25 a 65 anys, aquesta passava del 72,3% al 74,6% el mateix període. L’ocupació jove, a més, es continuava caracteritzant per més precarietat laboral i més atipicitat contractual respecte de la mitjana del mercat de treball.

Una de les raons de l’efectivitat limitada de la Garantia Juvenil es deriva directament de la seva escassa quantia. Un estudi d’Eurofound (2015), Social inclusion of young people, situava en 50.417.000 anuals la dotació necessària perquè la Garantia Juvenil cobrís tota la població menor de 25 anys sense feina o sense formació a la UE-28. Aquesta quantitat, que equival al 0,39% del PIB, representa una inversió molt inferior al cost estimat de la inacció en aquest àmbit (1,21% del PIB), però hauria exigit un important increment de la despesa pública en polítiques actives d’ocupació respecte dels seus nivells actuals (0,53% del PIB de mitjana a l’OCDE, 2015), en contradicció amb l’orientació general de les polítiques fiscals europees.

Amb recursos tan limitats, la focalització de les accions de la Garantia Juvenil hauria d’haver adquirit una importància crucial. La proposta de la UE, però, va dotar d’una gran discrecionalitat l’actuació de les autoritats nacionals, tant en la definició i el registre de la població-objectiu (que hauria d’haver prioritzat els col·lectius vulnerables, els aturats de llarga durada, els joves inactius…) com en les mesures que calia desenvolupar, que tot i incloure objectius d’efectivitat provada (com la millora dels serveis d’ocupació o dels sistemes de formació i aprenentatge), permetia igualment que els programes es focalitzessin en instruments menys efectius a llarg termini, com l’extensió dels subsidis a la contractació i l’autoocupació.

Malgrat que la implicació dels agents socials, prevista en la mateixa recomanació, hauria pogut actuar de guia en el desenvolupament de les polítiques de la Garantia Juvenil, la participació dels sindicats va ser, en paraules de la Confederació Europea de Sindicats, “parcial i esporàdica” a la majoria de països.

No sorprèn, per tant, l’execució desigual dels estats membres a l’hora d’estendre la cobertura de la Garantia Juvenil i d’assegurar-ne l’efectivitat. A alguns països, com Espanya i Itàlia, s’exigia als joves que es registressin específicament en aquest programa, mentre que en d’altres, com el Regne Unit i Irlanda, el registre automàtic amb les dades dels serveis d’ocupació estava condicionat a ser beneficiari d’una prestació d’atur. En conseqüència, el 2014 i el 2015, la mitjana de joves registrats no va superar els 2,5 milions, cosa que suposava poc més d’un terç dels joves potencials, un percentatge molt inferior al que esperava la Comissió Europea. A més, el 57% dels menors de 25 anys (i el 57,4% dels compresos en la franja de 25-29 anys) romania inscrit més de 4 mesos sense rebre cap oferta (EMCO 2015), mentre que tan sols el 35,5% dels que sí que accedien a una feina o a una formació comunicaven a les autoritats nacionals que continuaven treballant o estudiant al cap de 6 mesos (EMCO 2015).

D’altra banda, les mesures desenvolupades van tendir a estendre programes preexistents, en lloc de dirigir-se de manera prioritària als nous reptes de la població jove. La mateixa Comissió Europea assenyala la República Txeca, Xipre, Eslovàquia, Espanya, Grècia i Romania com els estats membres on aquesta inèrcia va resultar en una capacitat menor d’activació de les treballadores i treballadors joves.

Finalment, cal assenyalar que una de les novetats principals de la Garantia Juvenil tampoc no ha estat desenvolupada de manera homogènia, concretament la introducció d’un requisit de “bona qualitat” per a les ofertes d’aprenentatge o de treball. En efecte, mentre que alguns països van introduir requisits mínims en termes de durada de la formació o condicions d’ocupació en les ofertes seleccionades, d’altres es van limitar a valorar l’adequació de l’oferta amb el perfil del candidat o les “demandes del mercat de treball”, mentre que un tercer grup va ometre totalment la qüestió. No obstant això, com ha ressaltat el Tribunal de Comptes, aquest és sens dubte un atribut important de la Garantia Juvenil si volem assegurar la sostenibilitat de les seves intervencions en el mercat laboral. En aquest context, esdevé novament necessari reforçar el diàleg social, però també establir un marc de drets socials en què inscriure les accions derivades de les polítiques europees d’ocupació i formació, a partir dels principis reconeguts en el pilar social i la Carta social europea, per tal de lluitar contra la precarització del treball.

Madrid, 30 de maig de 2018