La qüestió juvenil: Del treball precari a la impossibilitat d’emancipació

 

Carlos Gutiérrez Calderón

Secretari de Joventut i Noves Realitats del Treball

 

 

En el llibre La cuestión juvenil ¿Una generación sin futuro?, José Félix Tezanos i Verónica Díaz fan una radiografia detallada de la situació de la joventut a Espanya. Com a resultat d’aquest estudi, assenyalen, amb tots els matisos possibles, que “no és inadequat parlar d’una qüestió juvenil d’una manera similar a com, en el seu moment, es parlava d’una qüestió social o d’una qüestió obrera, amb totes les excepcions i diferències que fan al cas”. L’exclusió laboral o el subposicionament econòmic que patim els joves, subratllen els autors, suposen un “error sistèmic en la dinàmica d’inserció societària”, i provoquen frustracions i alteracions en els “models de pertinença social que han funcionat en les societats industrials”. És a dir, aquesta situació de manca de treball o de precarietat laboral estructural suposa que aquest sector social, relativament homogeni, quedi fora de les “relacions socials, possibilitats d’identitat i sentiments de pertinença que van associats a l’acompliment d’una feina o una professió”.[1]

Hi ha esperances que aquesta situació feble que patim els joves en el pla laboral s’estigui modificant amb la recuperació econòmica? La recuperació econòmica ha arribat. Aquesta és la idea que per terra, mar i aire els responsables polítics del Govern, els ínclits totòlegs de tertúlia i d’importants mitjans de comunicació intenten instal·lar en una societat desmoralitzada i colonitzada per la por del futur, després dels duríssims anys d’una crisi econòmica que no té comparació en la història recent d’Espanya. Segons això quedarien enrere els temps d’increment de la desocupació i de les dures retallades al nostre estat del benestar. S’obre, per tant, un escenari prometedor. Com un tren —Espanya— que travessa un túnel —crisi econòmica—, ara toca tornar a la “normalitat”.

Però quina és aquesta “normalitat” per al jovent? Al nostre parer, la precarietat laboral que patim els joves no és nova, sinó que, de manera gradual, però constant, s’ha anat instal·lant des de fa molt de temps. Aquest fenomen no és casual. És conseqüència del moviment que vivim d’una societat industrial a una societat postindustrial, a les transformacions de l’empresa i de la gestió empresarial —de l’empresa integrada a l’empresa xarxa—, en definitiva, de la societat de l’ocupació a la implantació de la precarietat com a model social. La precarietat laboral no és una factura que cal “pagar” per ser jove, ja no respon a una etapa —si és que alguna vegada ho va ser—, sinó que, com una taca d’oli, s’estén entre tots els sectors socials i de manera més dramàtica afecta la joventut que se socialitza en aquesta negada o feble inserció laboral. La nostra hipòtesi és que la crisi econòmica, les reformes laborals implantades, al costat d’un escenari de profundes transformacions tecnològiques, aprofundeixen el desplegament d’un model social caracteritzat per la precarietat laboral i la desigualtat social. En aquesta dinàmica, la joventut continua sent el sector social més afectat.

La joventut és un sector social que, de manera constant, ha perdut pes en la població espanyola. En efecte, en el primer trimestre del 2005, segons dades de l’EPA, la població de 16 a 34 anys se situava al voltant dels 12,4 milions de persones i representava el 28,67% del total de la població. Mentrestant, en el quart trimestre del 2017, aquesta mateixa franja d’edat descendia fins als 9,4 milions, aproximadament, xifra que suposa el 20,3% del total de la població. Una caiguda de 3.000.000 de persones i 8 punts percentuals. Aquest fet no és intranscendent. Contribuir menys al total de la població és, dit de manera crua, que les nostres prioritats, els nostres problemes, els nostres anhels importen relativament menys. Importants transformacions històriques, tant en sentit progressista com reaccionari, s’han explicat per l’empenta d’una joventut que conformava un ampli i majoritari sector social. L’envelliment de la població és un canvi de profundes conseqüències en tots els àmbits a curt, a mitjà i a llarg termini.

Aquesta dinàmica poblacional sembla que és un fenomen natural sobre el qual no es pot fer res. Sí que es pot, però, actuar sobre alguns dels factors explicatius. És veritat que aquesta és una evolució compartida amb altres països de l’Europa occidental i, per tant, respon a canvis en els patrons de comportament de les nostres societats. No obstant això, les dificultats per a una inserció laboral sòlida que permeti la planificació i la construcció de projectes de vida a mitjà i a llarg termini, la manca de mesures per a la conciliació de la nostra vida professional amb la nostra vida personal i familiar, juntament amb l’infradesenvolupament del nostre estat del benestar en allò que té a veure amb els serveis públics que donin cobertura a les famílies amb fills de 0 a 3 anys, així com un mercat de l’habitatge residencial que obstaculitza l’emancipació del jovent, són dimensions sobre les quals els poders públics poden i han d’actuar.

Aquest pes menor de la joventut en la població total té el seu reflex en la població activa. Si en el primer trimestre del 2005 els actius de 16 a 34 anys arribaven al 42,56%, en el quart trimestre del 2017 descendien fins al 26,92%. De gairebé 8,9 milions a aproximadament 6,1 milions. Aquest fet és resultat de la mateixa evolució d’aquesta franja d’edat de la població, com hem vist, però també de l’impacte de la crisi econòmica. Molts joves treballadors i treballadores van perdre les seves feines per l’impacte de la crisi econòmica. Amb el temps i l’acció del desànim i la frustració van deixar de buscar feina i van passar a formar part del col·lectiu d’inactius i d’aquells que van haver de sortir d’Espanya per poder trobar una oportunitat laboral. Aquest fet té una clar impacte en les franges d’edat de 16 a 19 anys i de 20 a 24 anys. La taxa d’activitat entre els 16 i els 19 anys, que, abans de la crisi, el 2007, va arribar a situar-se al voltant del 30%, avui se situa en el 14%. Igualment ocorre entre la joventut que es troba entre els 20 i els 24 anys. Abans de la crisi, la taxa d’activitat va arribar a assolir el 70%, mentre que en l’actualitat no arriba al 55%. Fins als 34 anys les taxes d’activitat són molt superiors (excedeixen el 80%), però encara són inferiors a les taxes assolides abans de la crisi.

Quant a la desocupació que pateix el jovent, observem de nou la diferència entre les diverses cohorts d’edat en aquest sector social. La franja d’edat entre els 16 i els 24 anys mostra una taxa d’atur significativament superior a la que presenta el total, però, quantitativament, molt menor, ja que hi ha menys població en aquesta franja i presenten taxes d’activitat reduïdes. Abans de la crisi econòmica la taxa va baixar del 20% de la taxa d’atur, mentre que en el quart trimestre del 2017 aquesta taxa es va situar en el 37,5%, després d’haver arribat a assolir al voltant del 50% en els pitjors anys de la recessió econòmica. Entre els 25 i els 29 anys les taxes que s’observen són notablement inferiors. Si abans de la crisi es van situar per sota del 10%, en l’última enquesta de l’EPA arriben al 21,7%, després d’haver arribat al 35%. Finalment, en aquelles persones que tenen entre 30 i 34 anys l’evolució és molt similar a la dinàmica total. Si bé abans de la recessió la taxa d’atur d’aquest col·lectiu se situava una mica per sota de la taxa d’atur total, inferior al 7%, amb l’impacte del xoc econòmic es va situar una mica per sobre i en l’enquesta del quart trimestre del 2017 arriba al 16,7%.

Una primera conclusió del que s’ha exposat, que respon a cert patró de normalitat, és que aquells joves que es troben entre els 16 i els 24 anys mostren una inserció laboral menor que la resta. Això té a veure amb el fet que gran part d’aquest col·lectiu es troba realitzant algun programa d’estudis amb l’expectativa de tenir una inserció laboral sòlida en el futur. En efecte, segons les dades que ofereix l’EPA del quart trimestre del 2017, el 95% dels inactius de 16 a 19 anys es troba cursant algun tipus d’estudi, reglat o no. Entre els 20 i els 24 anys aquest percentatge baixa lleugerament fins al 88%. Finalment, entre els 25 i els 29 anys i entre els 30 i els 34 anys el percentatge se situa en el 54% i el 20% respectivament. Aquest fenomen ha d’induir-nos a reflexionar sobre el desplegament d’una acció sindical diferenciada per a aquestes diverses franges d’edat. Una que centri la seva acció des del territori, amb especial presència als centres d’estudi, i una altra impulsada des dels centres de treball. Les dues han d’estar interrelacionades, mancomunant esforços i voluntats de les nostres estructures i espais de joventut.

Darrere d’aquestes dades sobre la inserció laboral del jovent, però, hem de detectar quina qualitat té i centrar-nos-hi. Com a resultat d’aquesta qualitat de la inserció, la situació laboral del jovent estarà caracteritzada per la seguretat i la suficiència econòmica i promourà una base sòlida perquè els joves puguem emancipar-nos i formar una família, o, per contra, la nostra situació es caracteritzarà per la inseguretat i la insuficiència econòmica, que impedirà o obstaculitzarà l’emancipació de la llar familiar.

L’alta taxa de temporalitat ha estat el tret característic del nostre mercat laboral. Des que el 1984 es promogués la contractació temporal com a manera de combatre la desocupació, la taxa de temporalitat es va incrementar notablement. Des del 1990 i fins abans de la recessió iniciada el 2008 es va situar entre el 30-35%. S’ha conformat una cultura empresarial al voltant de la temporalitat que té la funció de ser el mecanisme d’ajustament davant la variabilitat del mercat. Amb l’inici de la crisi econòmica les empreses s’hi van ajustar no renovant aquests contractes temporals. D’aquesta manera, la taxa de temporalitat ha baixat aquests últims anys. No obstant això, amb l’inici de la recuperació, de nou, aquesta temporalitat torna a disparar-se i, a més, presenta una major rotació.

El jovent no és un sector social al marge d’aquesta dinàmica. Tot al contrari. És el col·lectiu més afectat per la temporalitat i, per tant, per la inseguretat i la incertesa davant del futur laboral. A la franja dels 16 als 19 anys la temporalitat es troba en el 86%, entre els 20 i els 24 anys, en el 70%. Entre els 25 i els 29 anys descendeix al 48%. L’efecte més perjudicial de la temporalitat és la rotació laboral. És aquí on observem el canvi fonamental d’abans de la crisi a la fase de la recuperació. Si abans de la crisi el nombre de contractes per ocupació temporal se situava al 3,4 actualment arriba al 5,2 per als treballadors i treballadores de 16 a 29 anys. Aquest augment de la rotació s’observa per a totes les franges d’edat, però principalment per als treballadors i treballadores de 16 a 19 anys, que s’incrementa del 4,3 al 7,8. Una part de l’explicació deriva de l’increment notable dels contractes temporals de molt curta durada i l’alta rotació que presenten.

Així mateix, a aquesta taxa de temporalitat en expansió, que és actualment la segona més alta d’Europa, per darrere de Polònia, s’hi uneix l’increment d’aquells treballadors i treballadores que tenen un contracte a temps parcial. En efecte, del total de persones ocupades, gairebé el 15% té contracte parcial. Aquest fenomen s’incrementa entre els més joves. Entre els 16 i els 19 anys se situa en el 49%; entre els 20 i els 24 anys, en el 37%; entre els 25 i els 29 anys, en el 21%, i, finalment, entre els 30 i els 34 anys, en el 15%. A més, juntament amb l’increment d’aquests contractes a jornada parcial ha augmentat el col·lectiu de treballadors i treballadores que accedeixen a aquest tipus de contractes per no haver pogut trobar una feina a jornada completa, és a dir, treballadors i treballadores a temps parcial involuntaris. A escala global, aquesta involuntarietat se situa en el 57% del total de treballadors i treballadores amb contracte a jornada parcial. Al mateix temps, entre els col·lectius més joves aquesta involuntarietat descendeix i se situa en el 30%, entre la franja dels 16 als 19 anys, per ascendir, de manera sostinguda, entre els següents intervals d’edat. Entre els 20 i els 24 anys arriba al 53%, entre els 25 i els 29 anys se situa en el 68% i, finalment, entre els 30 i els 34 anys, en el 64%. Aquest fet té sentit perquè els més joves compatibilitzen un programa d’estudis amb una feina que els doti de certa autonomia econòmica. Així, el 56% dels ocupats de 16 a 19 anys indiquen que el motiu de la jornada parcial és perquè es troben fent estudis d’ensenyament o formació.

Tanmateix, la temporalitat i l’alta rotació, així com les jornades parcials involuntàries, no són els únics flagells de la joventut. Fets no mesurables per a les estadístiques oficials també situen el jovent en una situació de debilitat laboral. En primer lloc, el frau en les pràctiques no laborals. Un col·lectiu molt important de joves es veu obligat a realitzar pràctiques no laborals per finalitzar el seu programa d’estudis —curriculars— i un altre col·lectiu es veu obligat a realitzar pràctiques no laborals que no formen part del programa d’estudis —extracurriculars— com a manera d’adquirir experiència. Un nombre indeterminat, però abundant, d’aquest model de pràctiques es troben en situació de frau perquè no garanteixen el fet formatiu que comporten, sinó que encobreixen relacions laborals. D’altra banda, ens trobem amb els anomenats falsos autònoms: n’hi ha una quantitat indeterminada, però creixent, amb la irrupció de les anomenades plataformes digitals i la promoció d’aquest tipus de sortides individuals a través d’iniciatives com la tarifa plana d’autònoms.

Si la qualitat de l’ocupació situa la joventut treballadora en la inseguretat i la incertesa com a forma de vida, l’evolució salarial derivada de la profunda devaluació que s’ha produït durant l’última dècada situa el jovent en un context d’insuficiència econòmica. En efecte, si el 2006 el 37,6% dels treballadors i treballadores entre els 16 i els 24 anys se situaven en els decils 1 i 2, amb salaris mitjans de 471,22 € i 795,65 €, respectivament, el 2016 el percentatge ascendia al 54,3%, amb salaris mitjans de 461,59 € i 840,20 € per als decils 1 i 2, respectivament. El jovent entre 25 i 34 anys mostra també un increment d’aquells que se situen en els dos primers decils, amb l’evolució del 19,4% el 2006 al 24,7%, amb salaris mitjans el 2006 de 487,61 € per al decil 1 i de 803,76 € per al decil 2, i, el 2016, de 488,42 € per al decil 1 i de 860,14 € per al decil 2.

Unit al context laboral del jovent, caracteritzat per la inseguretat i la insuficiència econòmica, hi apareix el ja clàssic obstacle a l’emancipació juvenil: l’accés a l’habitatge residencial. Després d’uns anys de caiguda del preu de l’habitatge, tant el de propietat com el de lloguer, s’observa un increment sostingut, des de fa alguns anys, principalment, a les grans metròpolis. Cal subratllar l’increment dels preus del lloguer de l’habitatge residencial. L’accés a l’habitatge podrà ser de nou un ressort de mobilització de la joventut i, de fet, ja hi ha moviments que s’estan organitzant (sindicats d’inquilins) a les grans ciutats. El sindicat no pot evitar el debat i ha d’aspirar a fer una proposta per regular el dret efectiu a l’habitatge, una proposta sobre emancipació juvenil que ens permeti projectar-nos entre aquest sector social com una organització que es preocupa pels seus problemes, que van més enllà de la situació laboral, i se n’ocupa. Cal enfortir el nostre caràcter sociopolític amb una clara voluntat de connectar amb les generacions més joves.

Les conseqüències de la situació laboral del jovent i del mercat de l’habitatge residencial són preocupants. Segons l’Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya, únicament el 19,4% de les persones entre 16 i 29 anys havia aconseguit emancipar-se de la llar familiar en el tercer trimestre del 2017. Aquesta és el pitjor dada des del 2002. L’edat mitjana de sortida de la llar familiar se situa en els 29 anys, mentre que la mitjana europea es troba en els 26,1 anys o a països com Suècia descendeix fins als 19,7 anys. Així mateix, segons aquesta mateixa entitat, el 38,2% de les persones de 16 a 29 anys es troben en risc de pobresa.

Ara que ens trobem dins de la recuperació econòmica, tan anunciada com poc sentida pels treballadors i treballadores, hem d’exigir no tornar a la normalitat de la precarietat laboral que fa molt de temps que patim els joves. Des de CCOO hem de canalitzar les preocupacions i les demandes al voltant de l’ocupació i l’emancipació que sorgeixen entre les joves generacions. Per això, és central exigir millores en la qualitat de l’ocupació i increments salarials que posin fi a la devaluació salarial. Cal, però, també, enfortir el nostre caràcter sociopolític construint una proposta sobre l’accés a l’habitatge i l’emancipació juvenil. És temps de reivindicar que la millora econòmica ens arribi als de sota. És temps d’exigir una distribució justa.

[1] Tezanos, J. F.; Díaz, V. La cuestión juvenil ¿Una generación sin futuro? Madrid: Editorial Biblioteca Nueva, 2017.

Madrid, 30 de maig de 2018