Xavier Navarro
Responsable de Estudios y Cultura FSC-CCOO
Els joves, els més castigats. La generació més formada de la història i la que menys opcions i oportunitats té. Jove és sinònim de precarietat. Totes aquestes afirmacions són reiterades en diversos àmbits, i són les més recurrents, fins i tot, per fer oposició a les polítiques neoliberals desenvolupades per les opcions polítiques que apliquen l’ideari hegemònic, classista i desregulador.
Les elevades taxes d’atur i la precarietat laboral que genera l’aplicació de l’ideari neoliberal, concretat en la “contrareforma laboral” i altres agressions legislatives que la complementen; han generat tota una quantitat de debats, estudis, informes, massa tertúlies amb molt biaix ideològic i una preocupació intensa per la quantificació estadística del nombre de desocupats, però sempre parlant dels joves com si fossin una realitat única.
Parlar de joventut com si fos un univers únic falseja la realitat social. Parlar de joventut, aproximar-nos a aquest món, entendre’l, conèixer-lo i fer-hi propostes, en el nostre cas, és una obligació, ja que ens adrecem a una realitat de possibilitats i problemes que estan relacionats amb la manca d’ocupació, la precarietat laboral, la manca d’oportunitats de desenvolupament professional, en molts casos, malgrat haver tingut una bona formació —encara tenien oportunitat de ser universitaris ben formats—, falta d’oportunitats educatives i formatives en l’escenari social i econòmic actual, i en molts casos l’experiència de la pobresa. És cert que molts d’aquests problemes són generalitzables, però en la joventut dels sectors socials colpejats i castigats per les polítiques de contrareforma social i econòmica es genera una major vulnerabilitat.
Però com anunciem, la joventut no és un univers únic, s’és jove de diferents maneres, en funció de la diferenciació social. La condició de joventut no la viuen de la mateixa manera tots els integrants de la categoria estadística de jove. La joventut pertanyent als sectors de la classe dominant i hegemònica viu aquesta etapa de manera ben diferent i s’enfronta a la realitat social i econòmica des d’una altra posició.
Parlar, per tant, de joventut en singular és un error. Ens hauríem d’acostumar a parlar de joventuts per poder adreçar-nos a aquest entramat social complex, on no només conviuen diferents realitats socials, sinó també de desigualtat de gènere. No és el mateix ser jove ric que no ser-ho; no és el mateix formar part del conglomerat complex que conforma la classe treballadora que per contra formar part de la classe dominant, i tampoc és el mateix ser dona jove que home jove. Les afectacions són diferents i també són diferents les oportunitats, i les possibilitats d’inserció laboral i d’aconseguir espais de reconeixement professional no són ni de lluny iguals. Si això és així, el nostre discurs i les nostres propostes han d’estar carregades d’un gran contingut social.
L’ofensiva neoliberal ha relegat a la perifèria del món del treball un món del treball que està en enorme transformació. Es desenvolupen nous sistemes de creences i valors en aquest món i en la vida en general que porten a qüestionar si el treball significa el mateix que significava abans. Però, malgrat tot això, el treball com a relació social continua sent central en les vides quotidianes de les persones, ja que és al voltant del treball que s’articula una part substancial de les relacions que donen sentit a les vivències en societat. El treball, a més de proporcionar una font d’ingressos o mitjans per a la supervivència, possibilita la interacció social i ens proporciona estatus i identitat personal i social, i també la seva posició —que ve determinada en gran mesura per la situació econòmica i sociolaboral de la persona— en el món del treball és el que els identifica com a part integrant d’una posició social o una altra. Com ens adrecem a aquests joves, quin llenguatge utilitzem i quines fórmules plantegem són qüestions fonamentals en la conformació de la identitat social i la seva organització.
Barcelona, 30 de maig de 2018