Presentació

Perspectiva núm. 24

Xavier Navarro Barrera

Responsable d´Estudis i Cultura de FSC-CCOO

Abordem un debat interessant sobre la importància de les polítiques públiques per incidir en el conjunt de l’economia i, per tant, en les nostres condicions de vida.

La pobresa, la precarietat laboral, la sensellarisme, les situacions difícils que es donen per obtenir el dret constitucional d’accés a l’habitatge etc., no són fruit d’un anomenat ordre natural, són fruit de determinades opcions polítiques, de determinades polítiques econòmiques que advoquen per la no intervenció dels poders públics, defensant el dogma de “menys estat”. Davant d’aquestes opcions, hem de plantejar una actuació decidida i directa a l’economia, per avançar en la justícia social, i combatre la pobresa i la precarietat.

Abril de 2022

Beatriz Silva

Periodista i diputada independent al Parlament Cat a les llistes del PSC

Un de cada tres nens i nenes viu a Espanya sota el nivell de la pobresa. És el que constaten les darreres xifres d’Unicef, Save the Children i la Fundació Foessa. No hi ha cap altre col·lectiu que suporti una taxa de pobresa tan elevada. No és un problema nou, però l’arribada de la Covid-19 ha aguditzat encara més la situació d’una part de la nostra infància, aquella que viu en famílies vulnerables que han passat de viure, sense una pausa, sota els efectes de la crisi econòmica del 2008 a enfrontar una pandèmia.

Es faran grans i tota la seva infància i adolescència haurà transcorregut sota una situació de crisi econòmica contínua que hipotecarà el seu futur perquè la pobresa és una cosa que es transmet de pares a fills, que s’hereta. Sense les polítiques adequades, el 80% de nens i nenes que viuen en situació de pobresa ho segueix sent a l’etapa adulta.

Al seu llibre ‘La Tirania de la Meritocràcia’, Michael J. Sandel aprofundeix en un problema important relacionat amb la pobresa infantil i és el fet que no tots els nens i nenes tenen les mateixes oportunitats. Vivim en un sistema que exalça la meritocràcia en comptes de posar el focus a la necessitat d’atacar la desigualtat.

Perquè seria important aclarir de què parlem quan parlem de pobresa infantil. Parlem de nens i nenes que no tenen accés a una alimentació adequada perquè la seva família no es pot permetre comprar carn, peix, fruita o verdura fresca amb regularitat. Però també perquè la precarietat de la llar impedeix en molts casos que hi hagi un adult a casa per encarregar-se de preparar un àpat correcte. Són nens i nenes que no disposen de roba adequada per a l’època de l’any, que a l’estiu pateixen calor però a l’hivern passen fred, perquè escalfar un habitatge és una cosa que les seves famílies no es poden permetre. Són nens i nenes que mai no gaudeixen d’unes vacances en família perquè l’economia de casa està centrada en la subsistència. Són menors que pateixen desnonaments, que viuen reallotjats en una habitació, amuntegats o en habitatges que no reuneixen les condicions mínimes perquè estan deteriorades, són humides, i on normalment no hi ha espai per jugar o fer els deures.

És difícil aconseguir l’èxit educatiu i social necessari per trencar el cercle viciós de reproducció de la pobresa quan es viu en aquestes condicions.

Espanya forma part des de fa dècades del grup de països on la pobresa infantil és molt més alta que la de la resta de la població. Quan la taxa de pobresa infantil se situa en nivells al voltant del 30%, el total de la població és deu punts menys, un 20%. Això és degut a la manca de polítiques públiques dirigides a les famílies però també al fet que les que existeixen no són eficients. Si les transferències de l’Estat aconsegueixen reduir els índexs de pobresa dels més grans de 65 anys des del 84% al 18% gràcies al sistema de pensions, en el cas de la infància aquesta reducció és només des del 38% al 33%. Tenir fills i filles a Espanya és un factor d’empobriment perquè no hi ha un pilar de l’estat del benestar destinat a protegir la infància. El professor de la Universitat de Saragossa, Pau Marí-Klose, recorda sempre que els pocs ajuts que existeixen no permeten treure les famílies de la pobresa però a més deixen fora la major part de les que les necessiten. L’ingrés mínim vital representa, per això, un pas important per començar a construir aquest pilar de l’estat de benestar que segueix pendent.

Al seu llibre ‘La idea de la justícia’, Amartya Sen assumeix que la desigualtat és una forma d’injustícia i apunta fórmules per reparar les injustícies. Una serien les polítiques públiques que permeten facilitar la igualtat d’oportunitats a la infància i evitar que un nen o una nena que neix en un entorn desafavorit es vegi condemnat a reproduir les condicions de vida de la seva família. Invertir en infància és, segons la lògica de Sen, no només una necessitat ètica i econòmica. És també una qüestió de justícia.

Abril de 2022

 

Victor Reloba

Periodista i poeta

 

 

Era habitual en el discurs neoliberal defensar la desigualtat com a motor econòmic, aquesta “economia de degoteig” en què s’esperava que caiguessin engrunes des del plat ple dels més acabalats. En els darrers temps, però, s’ha arribat a negar l’existència mateixa d’aquesta desigualtat. “On són els pobres?” es preguntava Enrique Ossorio, portaveu del Govern de la Comunitat de Madrid, mentre negava validesa al darrer informe de Càritas que alerta que en aquesta regió hi ha 1,5 milions de persones en risc d’exclusió social.

Com és possible, després de dues crisis demolidores per a les famílies treballadores, continuar negant la pobresa i la desigualtat? Segons la doctora en sociologia Leire Salazar, hi ha diversos motius principals pels quals existeix aquest “negacionisme”¹, entre els quals en destaco una: l’homofília.

L’homofília és la tendència a relacionar-nos amb persones d’edat, nivell formatiu, ideologia, renda i origen social semblant al nostre. Hi ha obstacles estructurals que dificulten la “barreja”, com la segregació escolar, la segregació residencial, la fugida de les classes mitjanes cap a les assegurances i serveis privats o les anomenades “càmeres de ressò” a les xarxes socials. Com a resultat, ens costa empatitzar amb allò que no coneixem i la cohesió social se’n ressent.

Aquesta tendència a no “barrejar-se” facilita una estereotipada visió de la persona pobra com aquella que demana diners al carrer o al metro, sovint en situació de sensellarisme. Aquest problema afecta entre 30.000 i 40.000 persones al nostre país, però està lluny d’esgotar el problema de la pobresa i la vulnerabilitat residencial: el nostre país ha rebut ni més ni menys que tres dictàmens condemnatoris sobre el dret a l’habitatge per part de les Nacions Unides².

I és que, en un moment que els sindicats tornen a recuperar drets laborals i arrenquen pujades de l’SMI i dels salaris en conveni, el dret a l’habitatge és el gran tema pendent. Gairebé una de cada quatre persones, el 23,7% de la població està afectada per algun indicador d’exclusió relacionat amb l’habitatge i probablement la situació s’hagi agreujat pel preu de l’energia.

Aquest mercat d’habitatge tan excloent és particularment hostil amb la joventut. Només 1,5 persones joves de cada 10 estan emancipades a Espanya. Lluny de millorar, es tracta de la xifra més baixa en 20 anys³. Una persona jove que volgués anar-se’n de casa hauria de dedicar, de mitjana, el 82% del sou al lloguer. Resulta gairebé insultant que la principal mesura del Govern davant d’aquesta situació sigui un bo jove del lloguer que no arribaria ni al 2% de les persones joves emancipades⁴. També són especialment vulnerables les famílies monomarentals i la població migrants. Segons un estudi de Provivienda, el 72.5% de les immobiliàries accepten formes explícites de discriminació racial al lloguer⁵.

Durant dècades, els successius governs democràtics van continuar aplicant la famosa frase del primer ministre d’Habitatge, José Luis Arrese, que encara en dictadura va afirmar que “hem de passar d’un país de proletaris a un país de propietaris”. Així va ser com la bombolla immobiliària es va convertir en la nostra particular forma de disciplinament de les capes populars, la nostra particular via d’accés a aquest “capitalisme popular” que –especulació mitjançant– ens convertiria a tots en classe mitjana. Quina va ser la mesura estrella durant dècades? Les desgravacions fiscals a la compra d’habitatge, que van suposar un minvament important de recursos que podien haver estat destinats a polítiques d’habitatge, a més d’un poderós al·licient perquè milers de persones es fiquessin en hipoteques (després, el 2008, van arribar els desnonaments) . Tot i això, es van eliminar fa relativament poc i seguim tenint un raquític pressupost d’habitatge que no arriba a l’1% del PIB.

La nova Llei del Govern (pendent d’aprovació) reconeix el dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat, i defineix correctament tots dos termes segons els estàndards internacionals. Es reconeix també que les polítiques d’habitatge són “un servei d’interès general” i que el Tercer Sector és un altre actor que hi ha de col·laborar, però no hi ha recursos proporcionals a una finalitat tan noble. El sindicalisme de classe ha de continuar apostant per la Llei pel Dret a l’Habitatge (en què va participar CCOO) si volem que es prohibeixin els desnonaments de llars vulnerables sense alternativa habitacional o que la regulació de preus sigui automàtica i no depengui de la discrecionalitat de cada comunitat autònoma⁶. El nostre país ha d’aproximar-se als millors models de provisió d’habitatge europeus, on un terç de l’accés a l’habitatge es fa de lloguer social, un altre terç de lloguer lliure i un últim terç en règim de propietat. Per això cal un immens parc d’habitatge públic, seguint l’estela de la pionera “Viena roja”, o de col·laboració públicprivada amb el Tercer Sector.

En conclusió, veiem que moltes de les conquestes salarials del sindicat són absorbides per les pujades de preu de l’habitatge, per un rendisme parasitari fruit d’un mercat de l’habitatge profundament injust que llastra el nostre model productiu. El sindicalisme de caràcter sociopolític s’ha d’implicar, com ha fet tantes vegades en el passat (escric aquest article des d’una casa construïda per una cooperativa d’habitatge d’inspiració sindical), a la defensa del dret a l’habitatge. En pandèmia, ens vam veure reclosos a casa i vam cobrar consciència de la importància que les famílies treballadores disposem d’una llar digna. No oblidem aquesta lliçó.

¹    https://www.eldiario.es/piedrasdepapel/pobreza-espana-homofilia-negacionismo_132_8856053.html

²    E/C.12/55/D/2/2014 (2015), E/C.12/61/D/5/2015 (2017) y E/C.12/66/D/37/2018 (2019).

³     http://www.cje.org/es/publicaciones/novedades/observatorio-emancipacion-primer-semestre-2021/

⁴     http://www.cje.org/es/sala-de-prensa/notas-de-prensa/bono-alquiler-joven/

⁵     http://www.provivienda.org/informe-se-alquila-racismo-xenofobia-mercado-alquiler/

⁶     https://www.ccoo.es/noticia:605578–Una_ley_insuficiente_para_garantizar_el_derecho_a_una_vivienda_adecuada&opc_id=257c071f422375a8d3387d237009abb2

Abril de 2022

Article publicat a  HesaMag comme la première source de publication

Berta Chulvi

Periodista

La idea que la pandèmia travessa les fronteres i afecta tota la població mundial és només una veritat a mitges: les desigualtats socials són les úniques fronteres que el virus sembla respectar. I no es tracta d´oposar l´hemisferi Nord al Sud. Les fronteres de la classe social actuen a l’àmbit d’una mateixa ciutat. Ho mostren les dades epidemiològiques que l’Agència de Salut Pública de Barcelona ha posat a la disposició de la comunitat científica i la societat civil: el mapa de la ciutat de Barcelona que mostra el nivell de renda dels barris calca el de la incidència acumulada del COVID -19. Viatgem fins allà per mostrar un dels casos on es veu més clarament l’efecte de les desigualtats socials en l’extensió de la pandèmia: el virus que arrasa al barri obrer del Besòs i el Maresme s’atura a l’Avinguda Diagonal, respectant escrupolosament el nivell de rendes del barri contigu, un districte de luxe de recent construcció. barri de luxe de recent construcció. L’Avinguda Diagonal, una avinguda que separa dos mons.

Al Besòs i al Maresme ens acull la Maria Lluïsa, viu en una casa de planta baixa amb un petit pati. Es tracta d’una arquitectura desgavellada que sembla recobrir una construcció provisional. És una dona de 66 anys que està cuidant els seus néts mentre els seus fills treballen. Viu en aquesta casa des que va néixer. Hi van arribar els seus pares des d’Albacete. Ha treballat tota la vida en neteja i cuina fins a la seva jubilació, fa només un any. Dels seus quatre fills, només un, l’home, va parar durant el confinament declarat durant l’Estat d’Alarma. Les tres filles van treballar tot el confinament: dues en sanitat i una d’un supermercat formant part d’aquest exèrcit de treballadores essencials durant la pandèmia. Aquests barris obrers han subministrat mà d’obra als sectors que han estat a primera línia.

Luisa, netejadora en un hospital, viu amb la seva mare al Besòs i el Maresme i ens explica que durant el confinament ella va anar acudint al seu lloc de treball cada dia: “em feia més por anar sola al metro que encomanar-me de COVID -19. La ciutat a les sis del matí estava deserta”.

I és que les persones amb salaris més baixos han estat les més exposades a la pandèmia i les que han continuat acudint a la feina encara amb símptomes. Així ho va posar de manifest l’Enquesta COTS sobre “Condicions de Treball i Salut durant la pandèmia” realitzada per ISTAS-CCOO i el grup POWAH de la Universitat Autònoma de Barcelona entre el 29 d’abril i el 28 de maig de 2020. Hi van participar 20.328 persones que tenien un contracte de treball en aquell moment i els resultats mostren, entre altres coses, que el percentatge dels que van anar a treballar amb símptomes de COVID-19 durant la pandèmia és gairebé el doble entre els que afirmen que el seu salari no els permet cobrir les necessitats de casa seva (18,2%) que entre els que sí poden cobrir les necessitats bàsiques (10,5%). Entre el 26 d’abril i el 24 de maig del 2021, aquests dos grups de recerca van realitzar una segona edició de l’enquesta COTS, amb una participació de 25.100 treballadors i van trobar que l’efecte dels salaris baixos es manté com a l’esclat de la pandèmia: “En el conjunt de la població, un 7,2% afirma haver anat a treballar amb símptomes, però aquest percentatge puja al 10,6% entre els que afirmen que el seu salari no els dóna per cobrir les necessitats bàsiques i baixa al 5% entre els qui tenen salaris que sí que cobreixen les seves necessitats bàsiques”.

Potser, el cas que millor il·lustra com el nivell de renda fa de frontera per al COVID-19 el trobem al litoral nord de Barcelona. Un barri obrer, El Besòs i el Maresme, al nord-est de la ciutat, amb un nivell mitjà de renda per persona de 10.289 euros anuals limita amb un barri de luxe, Diagonal del Mar, on el nivell mitjà de renda se situa en 20.913 euros anuals. Al Besòs i al Maresme, un pis de 50 metres quadrats pot valer 60.000 euros. A Diagonal del Mar, un apartament dels mateixos metres quadrats no baixa dels 200.000 euros. Des de les terrasses amb piscina de Diagonal del Mar s’observen les finques obreres de maó caravista construïdes a finals dels anys 60 sobre els camps i masies properes al riu Besòs. Des del barri obrer, es veuen, al fons, les siluetes de les noves edificacions de fins a 14 plantes que semblen gratacels sense ser-ho: el contrast és una metàfora perfecta de la distància entre classes socials. A la frontera entre el veïnat ric i el pobre, els pisos més humils es revaloritzen, i com ja sabem que la “posició de classe” no coincideix amb la “consciència de classe”, algunes de les persones ja no se senten part de la comunitat més humil: “això no és el Besòs, és el Fòrum” explica una veïna que tendeix la roba a la finestra als peus d’una de les torres de luxe. Són dos mons oposats, un marcat per la precarietat i l’altre pel luxe.

La pobresa quasi multiplica per deu la incidència acumulada del COVID-19 en dues seccions censals  colindants de la ciutat de Barcelona.

També la realitat davant del COVID-19, és diametralment oposada tot i que només els separa un carrer. Durant la segona onada, la incidència del COVID-19 al Besòs i al Maresme va ser de 3.634 casos per cada 100.000 habitants en els quatre mesos i mig que abraça la segona onada. A l’altra vorera, al barri Diagonal del Mar, la incidència acumulada va ser de 1870 casos per cada 100.000 persones. Si apropem la lupa encara més i revisem les dades per seccions censals, l’asimetria encara és més gran. Dues seccions censals enganxades, però a dos barris diferents són dos planetes diferents en termes del COVID-19: la secció pobra, amb un padró de 2059 habitants, registra una incidència acumulada de 8029 casos per cada 100.000 habitants en quatre mesos i mig, mentre que el veïnat ric, amb un padró de 2349 habitants, registra al mateix període, una incidència de 888 casos per cada 100.000 habitants. La conclusió és senzilla: la pobresa gairebé multiplica per deu la incidència acumulada del COVID-19.

El mapa de la pobresa i la incidència del COVID-19 a Barcelona

Totes aquestes dades provenen de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). L’ASPB fa dècades que investiga les desigualtats socials i els seus efectes sobre la salut. El 2005, l’ASPB va posar en marxa el projecte MEDEA I que analitzava els patrons de la distribució de la mortalitat per causes diverses en àrees petites de ciutats d’Espanya. Van utilitzar com a unitat d’anàlisi, el seccionat censal, una unitat geogràfica més petita que els barris que permet relacionar variables socioeconòmiques amb indicadors de salut. Tota aquesta experiència acumulada en el tractament de les dades ha estat clau en el moment en què va esclatar la pandèmia del COVID-19. El 8 d’abril, menys d’un mes després de la declaració del confinament a Espanya, l’Agència de Salut Pública de Barcelona posa en marxa un web interactiu, amb el títol “#COVID19aldiaBCN” on diàriament s’actualitzen els casos de COVID a la ciutat. Els contagis es geolocalitzen a partir de l’adreça dels afectats i ofereixen una valuosa informació sobre el comportament de la pandèmia a la segona ciutat més gran d’Espanya, amb 1.604.555 a l’últim cens de població.

                                                                       Photo: © Tania Castro

Els treballs de l’Agència de Salut Pública de Barcelona formen part d’una potent línia de recerca el referent internacional més conegut de la qual és Michael Marmot, professor d’Epidemiologia i Salut Pública a la University College de Londres. Build Back Fairer: the COVID-19 Marmot Review – publicat el desembre de 2020 – sota la seva direcció mostra com la pandèmia ha afectat més els grups amb menors rendes i planteja com les desigualtats socioeconòmiques i ètniques anteriors a la pandèmia s’han aguditzat com a resultat de les mesures de contenció en l’educació i l’ocupació. L’originalitat del treball realitzat a Barcelona rau que aquestes desigualtats socials es mostren no només atenent els indicadors socioeconòmics de grups de població sinó sobre el mateix territori de la ciutat. Aquest enfocament permet intervencions específiques als barris més desafavorits en temps real. Treballs similars com aquest realitzat amb el COVID-19 a la ciutat de Barcelona, ​​han estat desenvolupats també en altres ciutats europees atenent a la mortalitat per causes, de fet, entre setembre del 2009 i agost del 2012, l’Agència de Salut Pública de Barcelona va coordinar el projecte INEQ-CITIES, un estudi sobre les desigualtats socioeconòmiques en matèria de salut i mortalitat a 16 ciutats europees.

A més de l’efecte de la classe social, els estudis realitzats per equips com els que lidera el professor Michael Marmot han mostrat que les minories ètniques també han estat més exposades al COVID-19. Al Besòs i al Maresme, hi ha també força població immigrant que ha vist com els seus ingressos desapareixien amb la pandèmia. És el cas de Namarata originària del Nepal que té dues filles, una de quatre anys i una altra de 4 mesos. El seu marit, l’únic que treballa a casa seva, és en un ERTE des que va començar la pandèmia i encara no s’ha incorporat a treballar. “Sense l’ERTE – mesures adoptades pel govern d’Espanya per mitigar els efectes de la desocupació- no hauríem pogut menjar” explica Namarata.

Amb les dades que arriben del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, l’ASPB ha pogut conèixer cada dia com evolucionen els contagis a la ciutat, situant cada persona contagiada a la seva secció censal. La secció censal és una unitat geogràfica amb una població mitjana d’unes 1500 persones. Per a cada unitat censal es coneix el nivell de renda gràcies a la informació aportada per l’Institut Nacional d’Estadística que prové directament de la declaració de la renda de la població espanyola destinada al pagament d’impostos. Per fer aquesta investigació, els ingressos personals dels habitants de les 1068 seccions censals de la ciutat de Barcelona han estat agrupats en cinc nivells de renda. Es disposa d’una renda mitjana per a cada secció censal i es contrasta aquesta dada amb el nivell d’incidència acumulada del COVID-19 (contagis per cada 100.000 habitants al llarg del període estudiat) a cadascuna de les seccions censals. La figura 1 mostra els resultats obtinguts al llarg del període qualificat com a “segona onada del COVID-19” que abasta des del 16 de juliol al 30 de novembre de 2020¹.

Els barris del nord i del sud de la ciutat de Barcelona són els que presenten una incidència acumulada més elevada i també són els que disposen de rendes personals més baixes. Per exemple, durant els quatre mesos i mig que va durar la segona onada de la COVID-19, la incidència acumulada a la ciutat de Barcelona era de 2.909 casos per cada 100.000 habitants, però, una xifra sensiblement superior es registra als barris amb menor nivell de rendes com Torre Baró (4.456 casos per cada 100.000 habitants), La Trinitat Nova (3.805 casos) o Les Roquetes (3.997 casos) al nord de la ciutat.

Com explica, Marc Marí Dell’Olmo, Dr. en biomedicina, expert en estadística i salut pública i tècnic de l’Agència de Salut Pública de Barcelona: quan s’observen els contagis per nivells de renda, s’aprecia una relació estadísticament significativa entre nivell de rendes d’una àrea geogràfica i la incidència del COVID-19 a aquesta àrea. El risc de contraure COVID-19 a les àrees amb menors ingressos gairebé duplica al risc que corren les persones que viuen en àrees amb més ingressos. Com es pot apreciar a la figura 1, per als dos sexes, el mapa de contagis de COVID-19 a la segona onada reprodueix amb molta exactitud el mapa del nivell de rendes a la ciutat de Barcelona: Si el nivell de rendes en una secció censal puja, la incidència acumulada de la COVID-19 baixa”.

La intervenció municipal a peu de barri

Conscients que el codi postal és un determinant de la salut més potent que el codi genètic, l’Agència de Salut Pública de Barcelona elabora informes de salut per barris i des de la seva creació va apostar per desplegar a tota la ciutat, especialment als barris amb més problemàtica social, una xarxa d’agents de salut comunitària. Amb l’arribada de la pandèmia, la informació facilitada per l’ASPB ha estat molt útil per al desenvolupament de les polítiques de salut a la ciutat de Barcelona.

Ho explica Carme Borrell i Thió, gerenta de l’ASPB. “Sempre hem treballat molt a prop dels responsables de la gestió de la ciutat, però mai no havíem tingut una experiència com aquesta. La pandèmia ha provocat que un instrument d’informació engegat per l’ASPB s’hagi convertit en una eina de treball quotidiana a moltes àrees de gestió de l’Ajuntament de Barcelona” explica Carme Borrell.

El codi postal és un determinant de la  salut més potent que el codi genètic

L’equip de l’alcaldessa de Barcelona, ​​Ada Colau, ha prestat una atenció especial a tots els temes que tenen a veure amb la salut i les cures i l’actual regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, ​​Gemma Tarafa, és, precisament una Dra. en Biologia Molecular, els treballs de recerca de la qual s’han centrat en la relació entre salut i desigualtat. Tarafa denunciava recentment en un mitjà especialitzat del sector sanitari -El diari de la Sanitat- la necessitat d’actuar a les desigualtats en salut: “la crisi sanitària ha accentuat les desigualtats que ja existien. Durant la pandèmia hem pogut observar que hi ha més contagis en aquelles zones amb pitjors indicadors socioeconòmics, i això s’explica bàsicament per tres causes. En primer lloc, no és el mateix confinar-se a un pis de 150 metres quadrats amb terrassa que a un pis de 30 o de 50 metres quadrats. Un segon element és que, a zones amb pitjors indicadors socioeconòmics, moltes de les persones tenen llocs de treball que no permeten fer teletreball i, per tant, estan més exposats al virus. La tercera causa és que sabem que les persones amb pitjors indicadors socioeconòmics també tenen més patologies cròniques a causa de la mateixa situació vital i, per tant, tenen més risc de patir afectacions més greus amb relació al COVID-19.

Davide Malmusi, director dels Serveis de Salut de l’Ajuntament de Barcelona, ​​explica la col·laboració entre l’Ajuntament i l’Agència de Salut Pública de Barcelona tractant de mitigar aquestes desigualtats: “la disponibilitat de dades sobre les desigualtats en la incidència del COVID-19 va generar un impuls polític a l’Ajuntament de Barcelona que va portar a maximitzar els esforços per desenvolupar polítiques que abordessin aquestes desigualtats. Entre un amplíssim ventall de respostes locals per fer front a la pandèmia i a les seves conseqüències socials i econòmiques, els serveis municipals van actuar als barris d’alta incidència i amb els residents més vulnerables per reforçar els missatges i les mesures preventives, donar suports pràctics al domicili als subjectes amb COVID-19 i sense condicions adequades d’aïllament, desenvolupar campanyes de cribratge massiu o establir punts de suport per a la programació de la vacunació”.

                                                                       Photo: © Tania Castro

                                                                       Photo: © Tania Castro

Lliçons de salut laboral

Les dades que mostren els efectes diferencials de la pandèmia atenent el nivell d’ingressos han suposat un recolzament per a una de les reivindicacions clàssiques dels sindicats en matèria de salut laboral: els salaris baixos i la precarietat laboral són en si mateixos un factor de risc no només per a les malalties cardiovasculars o els trastorns musculoesquelètics sinó per a tots els problemes relacionats amb la salut, també davant d’una patologies infecciosa en un pandèmia tan global com la COVID-19. Unai Sordo, secretari general de CCOO, ho expressava amb claredat en presentar els resultats de l’enquesta COTS el mes de juliol passat: “Quan estem negociant un increment salarial o mesures per acabar amb la temporalitat dels contractes sembla que ens estiguem ocupant de qüestions merament econòmiques i no és així, estem defensant la salut i la vida de la classe treballadora. La correlació entre baixos ingressos i el contagi més gran per la COVID-19 és irrefutable”. Davant d’una situació com aquesta no n’hi havia prou amb exigir equipaments de protecció individual als llocs de treball i molts experts assenyalen la importància que han tingut els Expedients Temporals de Regulació d’Ocupació (ERTEs) com a mesura de salut laboral en reduir la inseguretat com a factor de risc: El govern va apostar per facilitar que les empreses enviessin temporalment a la desocupació als seus treballadors, fent-se càrrec d’aquest increment pressupostari, per evitar acomiadaments massius. Perquè s’entengui l’impacte que han tingut els ERTEs, cal tenir en compte que segons xifres oficials a l’abril del 2020 el nombre de beneficiaris de prestacions contributives va pujar a 3,4 milions de persones, un augment del 274% respecte al mes anterior. D’altra banda, les mesures flexibilitzadores dels ERTEs es van acompanyar de mesures en matèria de bonificacions de Seguretat Social per a les empreses i de la limitació temporal per acomiadar les empreses que es beneficiessin d’aquestes bonificacions.

1 Aquest reportatge ens hem centrat en la segona onada perquè a la primera onada, l’escassetat de proves de diagnòstic, va provocar que es realitzessin les PCR només als casos més greus i això introdueix un biaix important a les zones amb població més jove el contagi va donar lloc a casos més lleus i per tant a un nombre menor de PCR. L’ASPB disposa de la informació on line des de la primera onada de la pandèmia (de l’1 de març al 15 de juliol del 2020) i fins a l’actualitat.

Abril de 2022

 

Mònica Melle Hernández

Professora Titular d’Economia Financera de la Universitat Complutense i membre d’Economistes Front a la Crisi

 

 

La guerra de Putin està afeblint la recuperació econòmica. Les persones més vulnerables en patiran més les conseqüències. Amb les recessions econòmiques augmenten les desigualtats, empitjora la distribució de la renda entre els ciutadans i la cohesió social es debilita. Les receptes que s’apliquin seran determinants.

L’espiral d’inflació derivada de l’augment dels preus del gas, el petroli i altres primeres matèries pel conflicte bèl·lic portarà a una dràstica reducció de la demanda per la caiguda del consum davant la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies. Alhora, aquesta elevació dels preus, unida a l’escassetat de matèries primeres i components, frenarà la cadena de subministraments i provocarà un xoc també a l’oferta, amb possibles tancaments d’empreses i reduccions de plantilles.

El nostre país necessitarà desenvolupar polítiques fiscals que estimulin la demanda, i ajudin les persones més vulnerables i les empreses més afectades pel dràstic augment dels preus de l’energia. Més que mai cal emprendre polítiques públiques expansives per afrontar la crisi que es vaticina. Igual que en la crisi del 2020 per la pandèmia, cal una resposta immediata que implica reactivar els ERTE i posar en marxa mesures urgents de suport als sectors i col·lectius més afectats per la pujada de preus.

La pèrdua de renda de les llars no es produeix igual en totes elles. La caiguda de la renda disponible és més accentuada a les capes socials amb rendes més baixes, i es produeix un transvasament molt important entre les pròpies llars des de l’estrat de rendes mitjanes al de rendes baixes. Perquè no augmentin encara més les desigualtats, cal un pacte de rendes, però també un pacte energètic i un pacte fiscal, que reparteixi de manera equilibrada els costos del cop econòmic global d’aquesta contesa.

Les crisis no poden derivar en devaluació salarial per als treballadors alhora que augmenten les rendes empresarials (que a més no es reinverteixen a les mateixes empreses). Això a més d’injust socialment, és ineficient econòmicament perquè minva el consum i el creixement econòmic. Urgeix una política pública que estableixi un pacte de rendes i eviti aquests desequilibris. Aconseguir un pacte de rendes per equilibrar salaris dels treballadors, beneficis empresarials i remuneracions d’alts directius permet un repartiment real i just dels excedents a les empreses en funció del valor que s’hi aporta i del risc que s’assumeix.

En segon lloc, i més encara després de la recent autorització de la Comissió Europea, cal una intervenció pública més gran en el mercat elèctric, introduint criteris d’interès públic en un bé essencial privatitzat. El cost energètic és sens dubte un element clau per a les empreses i les famílies. Per intentar evitar pobresa energètica i tancaments empresarials i acomiadaments, cal una regulació del mercat energètic que redueixi el preu de l’energia. S’ha de desacoblar el preu de l’electricitat del gas, ja que amb la regulació actual el preu de l’electricitat es fixa pel component més car, que és el del gas. Tot i que a Espanya l’electricitat gairebé no depèn del gas, i que són altres fonts d’energia, molt més barates, les més importants en el mix energètic.

En tercer lloc, necessitem un pacte fiscal que ens aproximi a un sistema tributari més just i progressiu, i alhora aconsegueixi augmentar la recaptació. Que compleixi tant l’equitat horitzontal (que rendes iguals paguin el mateix), com la vertical (que es pagui proporcionalment més quan la renda creix, possibilitant-ne la redistribució). No és just ni equitatiu que la major part de la càrrega fiscal recaigui sobre les rendes del treball, i que les rendes del capital amb prou feines tributin. Tampoc no ho és que la tributació de les grans empreses no sigui conforme als seus ingressos i beneficis reals.

A més d’aquests tres pactes o repartiments equitatius, de les rendes, sobre la transició energètica i fiscal, per corregir les desigualtats calen polítiques públiques que apostin per l’educació i les polítiques actives d’ocupació; la investigació i innovació per a la transformació del model productiu i la millora de la qualitat dels llocs de treball; i les polítiques de cohesió social que garanteixin uns ingressos mínims a totes les llars. Els fons Next Generation UE ofereixen una gran oportunitat per poder abordar aquestes polítiques.

A més nivell educatiu menors taxes d’atur, i menors índexs de pobresa i desigualtat. Cal posar un èmfasi més gran en polítiques de formació i reciclatge per als aturats que millorin la seva ocupabilitat, especialment per a aturats de llarga durada, i polítiques familiars, d’ajuda a la dependència i d’igualtat que facilitin i incentivin la plena i igual integració de les dones en el mercat laboral.

Per combatre la pobresa creixent i corregir la desigualtat estructural és vital assegurar igualtat d’oportunitats real des de la infància, reforçant les polítiques familiars, educatives i sanitàries. La pobresa infantil és al germen d’una societat més pobre i desigual. No podem estar aliens que, després de la crisi financera del 2008, la pandèmia de la Covid-19 i ara la invasió de Putin a Ucraïna, els joves i els nens s’enfronten a un món amb menors oportunitats d’ocupació i més desigualtats, què només a través de polítiques públiques podrem combatre.

Abril de 2022

Ariadna Trillas

Redactora i sòcia treballadora de la revista “Alternativas Económicas”

El problema persisteix més enllà de la recuperació, la reducció de l’atur i la pujada del salari mínim

Calen polítiques públiques sincronitzades, inclosa la d’habitatge, per garantir una vida digna, i encara més en el context d’escalada brutal de preus

 

Els dilemes impossibles són perillosos. Durant molt de temps, dècades, se’ns ha inculcat com a pluja fina que, entre una ocupació precària i cap, és millor, per descomptat, una ocupació precària. La suposada lògica de tal dilema posa la defensa de vides dignes darrere de les condicions de competència que lliuren les empreses en el model econòmic actual, exacerbat per la globalització. I presenta situacions intolerables: en societats com la nostra, organitzades sobre la premissa que l’ocupació és clau de drets, ciutadania, relacions, estatus, habitatge i fins i tot identitat, resulta molt greu que un 15% de la gent que treballa de manera remunerada voregi situacions de pobresa o d’exclusió. Parlem de 2,9 milions de persones.

Aquesta dada ho aporta la darrera Enquesta de Condicions de Vida de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), publicada el juliol de 2021. Encara no recull tot l’impacte de la pandèmia. Ni la gran escalada de la inflació de què tiren els preus del gas, l’electricitat, els aliments i la majoria de matèries primeres. Ni els nous i incerts escenaris que dibuixa la guerra a Ucraïna.

Però tot i així, ens parla d’una proporció de persones ocupades en problemes tres punts percentuals per sobre de la que hi havia fa una dècada, el 2011, en plena crisi immobiliària i financera.

És cert que cal anar amb compte quan se subratllen dècimes amunt i avall en qüestions difícils de mesurar. Si acudim a una altra font, la de les dades sobre l’anomenada pobresa laboral que compara Eurostat, el 2020 la taxa de treballadors pobres era inferior (11,8%) el 2020. I l’estadística explica que, en termes relatius, vam estar pitjor a 2016 i 2017. Tot i això, encara que ens acollim a aquestes dades, segons l’oficina estadística de la UE entre el 2010 i el 2019 el fenomen dels treballadors pobres es va incrementar més a Espanya que a la resta de veïns europeus: la pujada mitjana a la UE va ser del 12% aquests nou anys, però a Espanya va ser del 16%. Només Romania ens va superar. I això malgrat la recuperació econòmica que es va produir entre el 2014 i l’esclat de la pandèmia, el març del 2020.

A Catalunya, el pes del treball en pobresa ha estat tradicionalment més baix que la mitjana espanyola, llevat del 2012 i, en una proporció sorprenent, i passatgera, el 2018.

En qualsevol cas, les dades apunten a una consolidació del fenomen. La pobresa laboral no sembla un problema passatger. En la passada dècada, el problema va anar a més a 16 països dels països de la UE.

L’empitjorament es produeix malgrat l’increment del salari mínim a Espanya –que malgrat haver millorat un 30% els últims anys encara és insuficient per assolir el llindar tolerable que evita la pobresa–, i malgrat la reducció de l’atur durant la recuperació econòmica produïda entre el 2014 i l’esclat de la pandèmia, el març del 2020.

Per això les alegries pel retrocés de l’atur, ara en el 13,3% de la població activa i un 10,2% a Catalunya, s’han de prendre amb un alleujament relatiu, en un context en què avança allò que la Comissió Europea anomena ocupació “no estàndard” o “atípic”. Veurem quins efectes tindrà el nou marc laboral espanyol, que cerca combatre els abusos de la temporalitat. En els dos primers mesos de la seva aplicació, la proporció de contractes indefinits va millorar fins al 22%, una taxa no vista a la sèrie històrica, sense que se’n ressentís la contractació. Però l’alentiment de l’economia que suposa la guerra i el marasme de protestes pels preus desorbitats de l’energia amenacen milers de petites empreses sobrepassades pels costos, a més de grans indústries energívores. L’efecte sobre la feina encara és una incògnita.

Segons com s’apliqui la reforma, hi ha el risc de consolidar una estabilitat precària. Un escenari plausible, encara més en un canvi d’escenari on la capacitat adquisitiva es veu amenaçada per l’encoratjada inflació i el context de preus energètics disparats. La inflació s’acarnissa amb els més pobres. Només cal fer una ullada als preus dels lloguers a les grans ciutats on, ens agradi o no, es concentren les majors oportunitats laborals (amb un sòl de mitjana al voltant dels mil euros). La incapacitat per pagar lloguers a les grans ciutats –que equivalen al 100% dels salaris– i afrontar la compra d’un habitatge demostra la importància que les polítiques públiques estiguin sincronitzades en la mateixa direcció: garantir una vida amb les necessitats bàsiques cobertes.

Quines perspectives i esperances pot acollir una persona que no aconsegueix dur una vida digna malgrat que accedeixi a un lloc de treball? No es poden deslligar el desànim i el malestar social, ni l’escepticisme respecte de les institucions, ni l’apogeu d’opcions que venen solucions simplistes a problemes complexos, quan treballar vol dir malviure. I factors com la robotització i les polítiques urgents que es despleguen per combatre l’emergència climàtica corren el risc, segons s’apliquin, d’agreujar les desigualtats.

És positiu, en aquest context, que els Vint-i-set hagin acordat una posició comuna consistent a millorar els salaris mínims dignes de la UE per millorar la cohesió social. No es tracta que a la UE es fixi un salari mínim comú europeu, idea que inicialment va estar al cap de Brussel·les però que topa amb els recels i les tradicions nacionals, sinó de consensuar criteris “estables i clars” perquè cada país actualitzi el seu. Però cal pressionar perquè el llistó sigui ambiciós: almenys, el salari mínim ha de situar-se per sobre del 60% de la mitjana salarial i al 50% del salari mitjà de cada país membre de la UE, com demana la Confederació Europea de Sindicats (CES). No hi som encara. Ni ho està una vintena de països europeus.

Actuar sobre el salari mínim no és l’única mesura, òbviament. Abans em referia a la política de vivenda. N’hi ha d’altres de relacionades amb l’accés a l’educació i la formació o amb sistemes fiscals progressius. I a la garantia urgent d’un consum mínim energètic en el moment greu que vivim. Però sens dubte, un llistó de dignitat és essencial.

Les capes de la població més humils, a la cistella de la compra de les quals pesen més els productes de primera necessitat, requeriran de la màxima protecció. El que és públic, una vegada més, cobra protagonisme, com ja es va veure a la pandèmia.

Ni al mateix sistema capitalista li interessa que cada cop hi hagi més gent sense res a perdre.

Abril de 2022

************************************************** ********************

 

Henar Álvarez Cuesta

Professora Titular de Dret del Treball i de la Seguretat Social. Universidad de León

 

 

Si bé no existeix una definició comuna “d’ocupació precària”, “mala ocupació” o “treball indecent”, sí que podem acordar una sèrie de factors o característiques que hi concorren, esbossades a manera de meres pinzellades pel mateix Parlament Europeu (Resolució del Parlament Europeu, de 4 de juliol de 2017, sobre les condicions laborals i l’ocupació precària (2016/2221(INI)): escassa o nul·la seguretat laboral degut al caràcter temporal del treball o a la concisa dedicació, com és el cas de contractes de treball a temps parcial no voluntaris i sovint marginals i, en alguns estats membres, horaris imprecisos i funcions que varien a causa del treball “a la carta”, protecció rudimentària davant de l’acomiadament i tutela social insuficient inherent, remuneració inadequada per portar una vida digna, drets i prestacions de protecció social nuls o limitats, protecció feble contra qualsevol forma de discriminació, perspectives reduïdes de progrés al mercat laboral o en matèria de desenvolupament i formació; baix nivell de drets col·lectius; o entorn laboral que no respecta les normes mínimes de salut i seguretat.

Davant d’aquestes característiques, no hi ha dubte que aquest terme fa referència a persones treballadores marginades del benestar institucionalment garantit pel sistema legal i de negociació col·lectiva i que l’exèrcit de precaris està integrat per treballadors temporals, aturats, a temps parcial, joves, dones, treball submergit, immigrants, i un etcètera que és fàcil continuar.

En el fons, unes pèssimes condicions de treball reforcen les desigualtats de gènere, classe i ètnia i col·loquen aquestes persones treballadores als límits de la pobresa. I pobres, precàries i invisibles han estat les treballadores dedicades al sector de les cures: cuidadores no professionals amb dedicació permanent; cuidadores en residències d’atenció a la tercera edat i ajuda a domicili, netejadores i kellys situades entre la subcontractació i les empreses multiserveis o les sempre invisibles empleades de la llar. Aquest cercle viciós acaba per generar llocs de treball de mala qualitat per a les treballadores de la cura que condueixen al treball de cures de mala qualitat.

La desprotecció que pateixen sorgeix perquè la mateixa normativa laboral presenta punts foscos, bé sigui per la seva utilització adulterada, bé per deixar forats en la seva regulació capaços de desvirtuar la finalitat protectora de l’ordenament.

La precarietat patida des de fa tant de temps i en múltiples aspectes fa imprescindible proposar autèntiques transformacions legals, no sent suficients en aquest cas (encara que sí que continuen sent indubtablement necessaris), els canvis en els convenis col·lectius.

Cal integrar, com des de fa temps es demana, les cuidadores no professionals en l’àmbit productiu amb un estatut propi, bé a través de la seva consideració com una modalitat dels treballadors autònoms econòmicament dependents (a causa de la seva possible vinculació familiar amb la persona dependent) o bé, si no hi ha aquest impediment, dins d’una relació laboral especial. En ambdós casos, han de ser regulats el dret al descans oportú, a la retribució i a la resta de condicions associades a un treball digne per tal d’anar avançant cap a la professionalització dels serveis esmentats.

En segon lloc, cal continuar aprofundint, en la línia de l’última reforma laboral, en la regulació de les empreses multiserveis i del marc que fixa l’àmbit d’actuació de la subcontractació, per tal d’evitar les línies de fugida que aquest tipus d’unitats de producció utilitzen per rebaixar les condicions laborals de les treballadores de neteja i cambreres d’hotels.

Les empleades de la llar tenen dret (i necessiten) una protecció social completa (inclosa la prestació per desocupació), sense oblidar repensar les condicions laborals regulades al reglament específic i la seva exclusió de l’àmbit d’aplicació de la normativa en prevenció de riscos laborals.

Com a darrera conclusió, i per a la superació de la precarietat i la invisibilització posada de manifest en el treball de cures remunerada, resulta imprescindible una transformació en la valoració social d’aquest tipus d’activitats. Avançar en la igualtat suposa posar al centre les persones, tant els qui presten serveis com aquells éssers humans que reben aquesta prestació en les seves múltiples manifestacions. Si en tantes ocasions es demana un canvi de model, en aquest cas amb un major motiu s’ha de posar el focus i valorar els que cuiden i protegeixen de forma àmplia les persones dependents, de més edat i transversalment tota la societat i, en conseqüència, dignificar laboralment aquestes prestacions de serveis, en tantes ocasions infravalorat i invisible.

Abril de 2022

 

Marga Ferré

Co-presidenta de transform Europe!

https://www.transform-network.net

 

La fi de la història tenia un revers tenebrós: la prohibició tàcita d’imaginar mons millors. Per al realisme capitalista el futur és resignació perpètua perquè, segons la narrativa de la classe dominant, tot es redueix que el món no es pot organitzar altrament, és a dir, que la desigualtat, la precarietat, la pobresa (i l’explotació que les genera), no tenen alternatives.

No és veritat i ho saben: Fukuyama es va equivocar. Serveixin aquestes línies per defensar el caràcter performatiu de la política i per sumar-nos a aquesta tendència acadèmica i política que des de diferents camps està desafiant aquest ordre, aquest mandat de no imaginar formes diferents d’organització humanes al capitalisme, revivint i reverdint la rebel·lia.

A crits llancen el seu SOS els desafiaments ineludibles del nostre temps: la pandèmia i el que ha significat, el canvi climàtic implacable, el feminisme i les seves milions de veus, un canvi tecnològic que ha de ser embridat i una pau que ha de ser construïda. Un món que se sap malalt i que té la capacitat i la voluntat de ser diferent i que cada vegada és més conscient que la precarietat, la desigualtat, la pobresa i l’explotació són evitables si la premissa de la qual partim no és el conformisme, ni la resignació i molt menys la famosa resiliència (resistir la pressió per recobrar la forma original).

Més enllà de l’Estat de Benestar

Els plantejaments d’un nou keynesianisme que els governs han implementat per la pandèmia van donar per semi mortes les polítiques d’austeritat fent passos amb polítiques de despesa, és a dir, de redistribució de riquesa. Però el neokeynesianisme té enormes límits (les condicions en què es va donar l’original no tenen res a veure amb les actuals) i potser és el temps de la innovació en les polítiques públiques, de trencar els motlles i acceptar la idea, inacceptable per a les elits, que toca disputar les formes de propietat privada i apropiació del públic que el neoliberalisme va imposar en les dècades anteriors.

Anar més enllà de l’Estat de benestar, de l’estat protector i avançar a un estat social que promogui no sols redistribució de la riquesa produïda, sinó produir-la a través d’altres formes de propietat: és la idea que reprenem des de l’ecologia política, de la teoria de els Béns Comuns, és a dir, que la salut, l’educació, però també l’aigua, l’energia, l’habitatge o la tecnologia i el coneixement… es conceben com a béns comuns que ens desafien a gestionar-los de manera democràtica i participativa.

Una democràcia política i social sense una democràcia econòmica és una contradicció que només va prosperar en les condicions específiques del mode de producció fordista, un règim d’acumulació, una forma de regulació i un compromís de classes. A mitjà termini, la democràcia social no és possible sense democràcia econòmica i, a més, és inevitable: la catàstrofe climàtica porta, irremeiablement, a un canvi de rumb en la manera de produir i de consumir al món i és evident que aquesta transformació socioecològica no la farà el lliure mercat, ans al contrari, només es pot fer des de la intervenció pública o democràtica en la presa de decisions econòmiques i des de l’impuls innovador de les polítiques públiques.

Necessitem repassar propostes com aquesta perquè fins i tot des de l’OCDE s’alerta d’un canvi profund en l’economia i en el treball, parlant d’una doble transformació: la tendència cap al capitalisme verd i el capitalisme digital que ens obliguen a repensar el món en una perspectiva de transformació que, des del nostre punt de vista, ha de ser tan interseccional com la classe treballadora del segle XXI, és a dir, feminista, ecologista i de classe.

No són temps per ser conservadors (en el sentit literari, no polític) per la velocitat amb què els canvis s’imposen. La concentració de capital s’accelera, reforçant el poder oligopòlic de grans corporacions especialment a l’economia de plataformes, que ens repten a actuar en favor d’una democratització dels processos de presa de decisions econòmics. En aquesta tasca, les petites i mitjanes empreses, que són un dels grans perdedors d’aquesta crisi i es veuen afectades seriosament per la concentració de capital, són aliades necessàries.

Entenc que és temps de sortir a l’ofensiva qüestionant la propietat privada des de les polítiques públiques, recuperar almenys cinc conceptes i eines amb què els diners públics, els de tots, siguin utilitzats per garantir un Estat Social Avançat que no només ens protegeixi mitjançant serveis públics, sinó que intervingui en l’economia per assegurar una producció industrial sostenible i un sistema integral de cures:

• Recuperació i creació d’empreses públiques
• Reforç del Sector Públic, especialment sanitat, educació i cures, revertint totes les privatitzacions a cada sector .
• Participació pública en empreses estratègiques. Si la crisi amenaça l’existència d’empreses poden nacionalitzar-se o considerar-se la compra de part d’aquestes empreses de manera que allò públic pugui influir en les preses de decisió.
• Socialitzar i impulsar l’economia social des de les polítiques públiques
• Avançar en la democratització de la gestió dels béns comuns.

La perspectiva diferent que aquest segle XXI davant de com l’esquerra plantejava la qüestió de la funció pública a l’economia va més enllà de la inclusió del canvi climàtic i les poblacions més vulnerables que afecta, sinó que ha d’incloure el feminisme, que ha vingut per quedar-se i perquè les polítiques públiques incorporin la seva mirada, que és la mirada de qui no vol ser més oprimit, ni exclòs, ni invisibilitzat del que és econòmic. Polítiques públiques que ampliïn i desbordin aquesta concepció profundament reduccionista i jerarquitzada del que s’entén per economia: és a dir, el mercat, els processos de valorització i acumulació de capital i l’homo economicus.

La regulació, la norma justa, és l’eina perfecta, especialment contra el capitalisme digital i les noves formes d’explotació i per això necessitem estats forts com els que defensem. El revers positiu d’aquesta és que, malgrat tot, obre camins explorables, obre bretxes en el sistema que permeten fer-nos preguntes sobre el futur que desmunten els mites neoliberals del segle XX: podem treballar menys hores i menys anys, avançar en una democràcia econòmica , en la planificació estratègica i, per què no, en una democràcia real amb noves formes de participació. Que l’accés a la tecnologia sigui un dret i que es basi en coneixement compartit serà una de les lluites centrals juntament amb el qüestionament de les formes de propietat.

La injecció de quantitats còsmiques de diners als mercats demostra quins diners hi ha, i fins i tot eines monetàries per distribuir-los millor. Amb prou recursos i amb capacitat per intervenir en el model de desenvolupament econòmic d’un país, d’una regió o d’una ciutat, les possibilitats són infinites per fer servir l’enorme energia creadora que la classe treballadora, protagonista de la lluita contra la pandèmia, és capaç de generar.

Abril de 2022