Polítiques públiques, més que mai per combatre la contesa

 

Mònica Melle Hernández

Professora Titular d’Economia Financera de la Universitat Complutense i membre d’Economistes Front a la Crisi

 

 

La guerra de Putin està afeblint la recuperació econòmica. Les persones més vulnerables en patiran més les conseqüències. Amb les recessions econòmiques augmenten les desigualtats, empitjora la distribució de la renda entre els ciutadans i la cohesió social es debilita. Les receptes que s’apliquin seran determinants.

L’espiral d’inflació derivada de l’augment dels preus del gas, el petroli i altres primeres matèries pel conflicte bèl·lic portarà a una dràstica reducció de la demanda per la caiguda del consum davant la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies. Alhora, aquesta elevació dels preus, unida a l’escassetat de matèries primeres i components, frenarà la cadena de subministraments i provocarà un xoc també a l’oferta, amb possibles tancaments d’empreses i reduccions de plantilles.

El nostre país necessitarà desenvolupar polítiques fiscals que estimulin la demanda, i ajudin les persones més vulnerables i les empreses més afectades pel dràstic augment dels preus de l’energia. Més que mai cal emprendre polítiques públiques expansives per afrontar la crisi que es vaticina. Igual que en la crisi del 2020 per la pandèmia, cal una resposta immediata que implica reactivar els ERTE i posar en marxa mesures urgents de suport als sectors i col·lectius més afectats per la pujada de preus.

La pèrdua de renda de les llars no es produeix igual en totes elles. La caiguda de la renda disponible és més accentuada a les capes socials amb rendes més baixes, i es produeix un transvasament molt important entre les pròpies llars des de l’estrat de rendes mitjanes al de rendes baixes. Perquè no augmentin encara més les desigualtats, cal un pacte de rendes, però també un pacte energètic i un pacte fiscal, que reparteixi de manera equilibrada els costos del cop econòmic global d’aquesta contesa.

Les crisis no poden derivar en devaluació salarial per als treballadors alhora que augmenten les rendes empresarials (que a més no es reinverteixen a les mateixes empreses). Això a més d’injust socialment, és ineficient econòmicament perquè minva el consum i el creixement econòmic. Urgeix una política pública que estableixi un pacte de rendes i eviti aquests desequilibris. Aconseguir un pacte de rendes per equilibrar salaris dels treballadors, beneficis empresarials i remuneracions d’alts directius permet un repartiment real i just dels excedents a les empreses en funció del valor que s’hi aporta i del risc que s’assumeix.

En segon lloc, i més encara després de la recent autorització de la Comissió Europea, cal una intervenció pública més gran en el mercat elèctric, introduint criteris d’interès públic en un bé essencial privatitzat. El cost energètic és sens dubte un element clau per a les empreses i les famílies. Per intentar evitar pobresa energètica i tancaments empresarials i acomiadaments, cal una regulació del mercat energètic que redueixi el preu de l’energia. S’ha de desacoblar el preu de l’electricitat del gas, ja que amb la regulació actual el preu de l’electricitat es fixa pel component més car, que és el del gas. Tot i que a Espanya l’electricitat gairebé no depèn del gas, i que són altres fonts d’energia, molt més barates, les més importants en el mix energètic.

En tercer lloc, necessitem un pacte fiscal que ens aproximi a un sistema tributari més just i progressiu, i alhora aconsegueixi augmentar la recaptació. Que compleixi tant l’equitat horitzontal (que rendes iguals paguin el mateix), com la vertical (que es pagui proporcionalment més quan la renda creix, possibilitant-ne la redistribució). No és just ni equitatiu que la major part de la càrrega fiscal recaigui sobre les rendes del treball, i que les rendes del capital amb prou feines tributin. Tampoc no ho és que la tributació de les grans empreses no sigui conforme als seus ingressos i beneficis reals.

A més d’aquests tres pactes o repartiments equitatius, de les rendes, sobre la transició energètica i fiscal, per corregir les desigualtats calen polítiques públiques que apostin per l’educació i les polítiques actives d’ocupació; la investigació i innovació per a la transformació del model productiu i la millora de la qualitat dels llocs de treball; i les polítiques de cohesió social que garanteixin uns ingressos mínims a totes les llars. Els fons Next Generation UE ofereixen una gran oportunitat per poder abordar aquestes polítiques.

A més nivell educatiu menors taxes d’atur, i menors índexs de pobresa i desigualtat. Cal posar un èmfasi més gran en polítiques de formació i reciclatge per als aturats que millorin la seva ocupabilitat, especialment per a aturats de llarga durada, i polítiques familiars, d’ajuda a la dependència i d’igualtat que facilitin i incentivin la plena i igual integració de les dones en el mercat laboral.

Per combatre la pobresa creixent i corregir la desigualtat estructural és vital assegurar igualtat d’oportunitats real des de la infància, reforçant les polítiques familiars, educatives i sanitàries. La pobresa infantil és al germen d’una societat més pobre i desigual. No podem estar aliens que, després de la crisi financera del 2008, la pandèmia de la Covid-19 i ara la invasió de Putin a Ucraïna, els joves i els nens s’enfronten a un món amb menors oportunitats d’ocupació i més desigualtats, què només a través de polítiques públiques podrem combatre.

Abril de 2022