Presentació

Perspectiva núm. 21

 

 

Xavier Navarro Barrera

Responsable d’Estudis i Cultura de CCOO

 

 

L’hegemonia cultural i ideològica condiciona els canvis polítics i socials que es puguin anar desenvolupant en la societat. Les dretes han desenvolupat un marc cultural i ideològic hegemònic important, encara que amb certes fissures. Entenem que els canvis i els avenços socials no poden ser fruit només d’una circumstància política i social ja que poden ser no consolidables. És per aquest motiu, per la necessitat d’avançar socialment i consolidar aquests canvis, que cal acumular forces, sumar i disputar hegemonia. Aquest és el debat que es planteja en aquest nou número (ja al número 21) de PERSPECTIVA, comptant amb aportacions interessants, variades, plantejades des de diversos àmbits i punts de vista, i fins i tot algun qüestionament sobre la viabilitat d’una nova i diferent hegemonia.

Aquest important debat no el podem circumscriure a la publicació, cal que s’abordi en l’organització, a CCOO, ja que les respostes ajudaran, sens dubte, a plantejar accions estratègiques però també a les actuacions concretes que se’n derivin.

Gener de 2021

 

Esteban Hernández

Escriptor, periodista i analista polític. Cap de la secció d’opinió de El Confidencial

 

 

És una obvietat, però s’oblida sovint: els sindicats depenen del poder amb el que compten, que és l’única basa que els permet no només realitzar la seva tasca amb l’eficàcia necessària, sinó el mateix fet de trobar-se en posició de negociar. Els últims anys, o dècades, els sindicats no han anat perdent només afiliats o presència, sinó que han perdut poder, i com a conseqüència d’aquest gir cada vegada actuen més en posició de replegament, de conservar el que puguin com a institució, en lloc de exercir de força que pugui equilibrar les tendències del capitalisme.

El gir fonamental en el paper que juguen els sindicats té a veure amb un capitalisme mòbil a què no han pogut seguir el ritme. En transformar les estructures, l’orientació i la finalitat de sistema econòmic, fonamentalment dirigides cap als interessos dels grans accionistes, la relació entre capital i treball ha perdut pes. Aquesta reconversió és essencial entendre-la per recompondre la relació de poder, de manera que es puguin oposar forces similars.

El canvi en el sistema s’ha produït per dalt, i podem resumir de la manera següent: les empreses s’han convertit en una mercaderia en si mateixes. Així opera el capital risc, els hedge funds, els grans accionistes, els inversors activistes, entre d’altres mecanismes d’aconseguir rendibilitat. Les empreses no són una cosa que desenvolupar, sinó actius de què extreure rendes, i a les quals comprar, vendre, endeutar, fusionar, treure partit del seu deute i diverses maneres més de generació de capital. Aquestes lògiques porten a l’hora que descriu Brett Christopher a ‘Rentier Capitalism’: si la mercaderia era l’essència del capital en les anàlisis marxistes, la seva correspondència actual, la clau per comprendre els efectes de l’auge del capitalisme rendista seria el monopoli, ja que proporciona les condicions en què un actiu pot generar més ingressos.

En convertir el capital rendista en el pol dominant per sobre de tots els altres, pot empènyer en la direcció que li convé, operant així una mena d’independització de les condicions reals de la vida quotidiana i del mateix recorregut de les empreses. Tots els actors involucrats en la vida productiva d’una firma queden supeditats a aquest nucli que irradia les normes i les pràctiques. Des dels mateixos directius fins als proveïdors, passant per treballadors i clients, tots queden subjectes a les seves lògiques (si hi ha una gestió no funcional el capital se’n va de l’empresa, si els costos salarials augmenten es deslocalitza, si s’externalitza i els preus pugen es busca un altre proveïdor; s’ajusten els preus dels mateixos proveïdors, es pugen els preus als clients o es rebaixen les qualitats del producte o servei, en funció del captiu que es trobi al mercat). Cada àmbit pateix unes amenaces específiques que són complicades de frenar.

En aquest context, cada part s’ha preguntat sobre com aturar aquest impuls del capitalisme i com conservar posicions. La veritat és que treballadors, clients i proveïdors han tingut escassa fortuna, amb alguns èxits parcials i moltes derrotes generals, i des del consum fins a la relació salarial, les condicions han empitjorat. Menors ingressos per a la majoria dels treballadors, augment del cost de la vida, preus a l’alça en sectors bàsics com l’energia, l’habitatge o el transport, descens de qualitat en les prestacions, proveïdors amb marges molt més estrets. En l’àmbit sindical, s’ha parlat de diferències iniciatives per compensar el que s’ha perdut, o d’adquirir una dimensió geogràficament més gran ja que davant d’un poder global, cal un contrapès global o, al menys, cohesionat dins de regions mundials amb característiques similars. Però la realitat no ha anat per aquest camí.

Però hi ha opcions de futur que transcendeixen la tasca habitual dels sindicats. Fins ara, l’orientació principal tenia a veure amb la redistribució de rendes; el problema és que ja queden menys rendes de repartir, perquè aquestes han girat cap a la part de dalt de l’empresa, i cada vegada han de dedicar-hi majors quantitats a satisfer als inversors. Per això en la pandèmia s’han continuat repartint dividends i hi haurà recompres d’accions; per això les borses han anat bé mentre que l’economia de la majoria de la gent li està anant malament.

Potser una de les opcions perquè els sindicats tornen a tenir pes real és posar-se a l’altura del capitalisme que deu, al menys, equilibrar. Potser no hagi de plantejar-se només la redistribució sinó que hagi de ampliar els seus horitzons, i pensar en termes d’impedir l’extracció de rendes.

Alice Martin i Annie Quick a ‘Unions Renewed’ proposen expandir la unitat de negociació més enllà del lloc de treball, i dirigir-se també a les comunitats i ciutadans que també estan sent explotats per les lògiques rendistes. En aquest sentit, és evident que quan el capitalisme financiaritzat ha ampliat el seu marge d’acció i es posiciona per extreure rendes dels diferents participants en la vida de l’empresa, un moviment intel·ligent seria reunir els diferents interessats a partir d’accions comunes. Per així dir, els aspectes productius haurien de tenir a tots els interessats reunits davant de les exigències financeres, entre altres coses perquè aquest és el front realment operatiu avui. Estem en un moment en què allò financiaritzat s’està menjant a allò productiu, i fragmentar les resistències (i generar tensions entre elles) implica una pèrdua de poder encara més gran.

Aquesta perspectiva admet moltes accions, des de promoure la participació obligatòria dels treballadors en els consells d’administració, generar iniciatives de regulació enfront dels diferents actors rendistes, lluitar contra sectors desregulats més enllà del que és purament laboral, com passa amb les tecnològiques, ampliar els àmbits d’actuació i atraure sectors interessats en la vida de l’empresa més enllà dels treballadors, o pensar en termes estatals per impulsar iniciatives lligades a la industrialització i al capital productiu (més enllà dels cursos de recapacitació o dels ajuts a les empreses per situar-se davant la revolució tecnològica).

Però siguin quines siguin les accions, s’ha d’entendre que l’assumpte de fons és el poder amb que s’explica, i el món de la feina avui ho té escassament. De la mateixa manera que hem cregut en que la democràcia política és el millor règim de govern d’una societat, la democràcia econòmica hauria de ser el millor règim de govern de les empreses, i part d’ella té a veure avui amb la redistribució, però abans de arribar a això, i com a condició de possibilitat, d’eliminar l’extracció de rendes. Altrament, es produirà un doble efecte: hi haurà molt menys de repartir, i el poder dels sindicats seguirà minvant producte d’aquesta nova orientació del capitalisme.

Gener de 2021

 

Santiago Alba Rico

Escriptor, assagista i filòsof

 

 

El màxim triomf de la publicitat és el de forjar un eslògan que la major part dels parlants incorporin, a manera de afegitó o apotegma, a la parla quotidiana comú. Al publicitari, en tot cas, li interessa mantenir sempre viva la connexió entre la frase i el producte que vol promocionar. Si traslladem aquest exemple a la política, podem dir que va ser Antonio Gramsci el que va comprendre millor i va analitzar en profunditat la construcció de comunitats simbòliques com a condició de l’hegemonia política. Gramsci, que no coneixia el filòsof Wittgenstein, va mantenir no obstant això un diàleg amb ell a través del seu amic Piero Srafa, el famós economista establert a Londres. Gramsci i Wittgenstein compartien l’interès pels “usos del llenguatge” i les -diguem-ne- metàstasi de la “parla comuna”. En una carta adreçada des de la presó a la seva cunyada Tania, però el destinatari era Srafa (i indirectament el propi Wittgenstein), Gramsci s’ocupa de el gran èxit “popular” de Benedetto Croce (1866-1952), el gran pensador hegelià que va marcar la vida cultural italiana durant seixanta anys. “La gran qualitat de Croce”, diu Gramsci, “ha estat sempre aquesta de fer circular de manera no pedant la seva concepció del món en tot un seguit d’escrits en els quals la filosofia es presenta immediatament i és absorbida com a bon judici i sentit comú”. D’aquesta manera, afegeix, les respostes de Croce a algunes de les qüestions nuclears de l’opinió pública acaben per difondre, de manera gairebé sanguínia, a través de frases quotidianes i ocurrències de saló, penetren en els diaris i en els bars i fabriquen “una enorme quantitat de croceans que no saben que ho són i que potser ni tan sols saben que Croce existeix”.

En el seu sentit més exacte i banal, això és “l’hegemonia”: la fecundació prolífica en el sentit comú general d’una visió del món la font de la qual -com en el cas de Croce i al contrari que en la publicitat- s’ha perdut. Només quan cada subjecte -i gairebé tots els subjectes- repeteix com a pròpia una opinió manufacturada en una altra banda, es pot dir que aquesta opinió esdevé “hegemònica”. Aquesta epidèmia o episèmia -el contagi de significats compartits- és un fenomen lingüístic banal i universal que hauria d’interessar sobretot als filòlegs. Si preocupa els polítics -els quals fan la política i els quals la pateixen- és perquè a través de la “parla comuna” es construeix “el sentit comú” i, per tant, “el món comú”. La qüestió, en conseqüència, no és la de saber si podem sostreure’ns a l’epidèmia del sentit comú -fins i tot per combatre’l o disputar-lo cal sucumbir a ell- sinó la de qui el construeix en cada època.

L’exemple analitzat per Gramsci en els anys trenta de segle passat ens parla de societats ja desaparegudes en què aquesta hegemonia es construïa des de l’àmbit intel·lectual i mitjançant una esfera pública més o menys homogènia. La construïen filòsofs, intel·lectuals, periodistes, a través de vies comunicatives proveïts d’autoritat i en una sola direcció: certs noms prestigiosos, doncs, i certes capçaleres de diaris. La pressió del mercat, després de la Segona Guerra Mundial, i les successives revolucions tecnològiques en el si del capitalisme han fet esclatar les matrius mateixes de la circulació hegemònica. D’una banda, és evident, ja no són els intel·lectuals els qui construeixen els discursos sinó plançons purs de mercat capitalista: personatges famosos que han construït la seva fama, de manera autoreferencial, a través de la visibilitat mateixa. D’altra banda, aquesta visibilitat es genera gairebé sempre en el bullici fragmentari de les xarxes, en nínxols efervescents separats que cap parentiu discursiu pot connectar. La parla comuna ja no repeteix sense saber frases que Croce va formular en un diari prestigiós; repeteix sabent ocurrències d’un youtuber que té milions de seguidors, però que s’adreça només a ells. En definitiva, la dificultat per fer avui política té a veure amb aquesta doble pressió -el mercat i la tecnologia- que ha banalitzat les matrius discursives i fragmentat la recepció, impedint la disputa del “sentit comú”, reemplaçat ara, de la manera més inquietantment natural, per post-veritats, fets alternatius i negacionismes medievals.

Gener de 2021

 

Beatriz Silva

Periodista, feminista, activista social, és diputada independent del Grup Socialista al Parlament de Catalunya

 

 

“L’home va seguir a la cuneta fins que va mirar al seu voltant, va veure amb exactitud on havia caigut, es va retorçar, es va arquejar, va fer palanca amb braços i cames, es va posar dret, i va sortir de la cuneta amb l’única ajuda de les seves forces “. Així acaba El hombre en la cuneta, un dels contes que Antonio Gramsci va escriure des de la presó als seus fills Delio i Giuliano. Són relats que parlen d’animals, de mussols, guineus i corbs, però també de persones que cauen i s’aixequen. Sempre amb un fil conductor: la cerca a la solució dels problemes passa necessàriament per escodrinyar en l’arrel dels mateixos.

Ara mateix, ens trobem en una situació semblant a la del conte de Gramsci. Hem caigut en una cuneta i no sabem si serem capaços de sortir, si algú acudirà a la nostra crida d’auxili. L’arribada de la Covid-19 s’ha convertit en urgents decisions que portàvem postergant des de fa una dècada, aquelles que tenen a veure amb les debilitats d’un model econòmic, el del capitalisme de mercat sense regulació, que s’ha fet hegemònic des dels anys 80 tot i que ha demostrat la seva incapacitat per fer front als grans reptes de la humanitat, com són la fam, la desigualtat, el canvi climàtic o les malalties. En oblidar que el nostre horitzó era construir un projecte universal de justícia social per sobre d’altres qüestions, hem permès que les diferències identitàries es tornessin més importants que les de classe i que les desigualtats s’aguditzessin fins a culminar en una pandèmia que les ha deixat a ull nu.

Als Estats Units, a Europa o a Espanya, les persones que més han patit els efectes de la Covid-19 són les que viuen als barris més deprimits. Perquè tenen pitjor salut, habitatges que els impedeixen aïllar-se i treballs precaris que, o bé han desaparegut, o els deixen més exposats al virus. La pandèmia ha revelat com al món de la feina dels llocs de treball essencials per al manteniment de la vida eren justament els més fràgils i pitjor remunerats, aquells que realitzen en major mesura les dones. La Covid-19 ens ha sorprès a més amb un estat de benestar deteriorat per les retallades i la incapacitat de reforçar de manera decidida la protecció de les persones amb el resultat que la precarietat s’ha estès a àmplies capes de la població que ara es mostren més vulnerables al virus i a les seves conseqüències econòmiques.

Com en els contes de Gramsci, estem cridats a escodrinyar en l’arrel dels nostres problemes perquè tenim la força per posar-nos dempeus i sortir de la cuneta. Sabem que el nostre model econòmic i de producció mostra des de fa dècades símptomes d’esgotament. Per la seva dependència del capital especulatiu però també d’una demanda que no pot créixer infinitament. No vam aconseguir proposar alternatives a les noves formes de producció que contemplen menys intensitat laboral i que repercutiran amb força en l’ocupació. Posar-nos de peu passa per construir una contrahegemonia que subverteixi l’ordre establert i encamini la reconstrucció cap a un ordre nou que recuperi el que és essencial, allò que havíem deixat de banda i que s’ha revelat imprescindible en aquests mesos.

En el seu llibre Algo va mal, Tony Judt ens recorda les conseqüències que ha tingut convertir en virtut la recerca del benefici material. Com el que avui forma part de l’hegemonia cultural en realitat va començar en la dècada dels 80: l’obsessió per la creació de riquesa, el culte al sector privat, la creixent diferència entre rics i pobres, l’admiració acrítica pels mercats no regulats. També el fet de tenir una feina no garanteix estar fora dels índexs de pobresa i que es menyspreï tot allò que té a veure amb allò públic, que és justament el que permet lluitar contra la desigualtat i que totes les persones tinguin accés a una vida digna. La sanitat, l’educació, el transport públic, la qual cosa només és possible gràcies a l’esforç col·lectiu.

Gramsci sostenia que l’èxit d’una revolució socialista no es visualitza quan els socialistes prenen el poder sinó quan es transformen les relacions de producció. La clau per sortir d’aquesta crisi ha de començar per allà, per la resignificació de la importància de la feina digne. Hem de preguntar-nos també, tal i com proposa l’economia feminista, quines estructures socioeconòmiques necessitem per articular una resposta en què l’objectiu no sigui només recuperar la “producció”, tal com l’havíem entès fins ara, sinó assumir de forma col·lectiva tot allò que té a veure amb la reproducció i el sosteniment de la vida. L’objectiu no pot ser mai més el creixement pel creixement, hem de prioritzar el benestar de les persones, de totes les persones.

Gener de 2021

 

Carmen Barrios Corredera

Escriptora , fotoperiodista i responsable de feminismes de Podemos Madrid

 

 

El neoliberalisme, la forma del capitalisme salvatge al segle XXI, és un sistema depredador que fa aigües. Des  de 2011 assistim a una esquerda de l’hegemonia cultural del capitalisme neoliberal. El moviment del 15 M a Espanya és un exemple potent de reacció popular davant les destrosses d’un sistema, que empra els números dels assentaments comptables com feristeles que devoren el cos social des del sonor crack del 2008. Els eslògans dels joves que van ocupar la Porta de Sol de Madrid -epicentre del més dramàtic experiment del capitalisme extrem depredador que es pateix a Europa- donen la volta al món durant aquests dos mesos de campament urbà de lluites i debats públics. Si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir, és un avís a navegants que eriça els pèls de l’esquena de l’empresariat patri, perquè ataca la columna vertebral del seu domini i encén alarmes aquí i fora d’aquí. Es palpa la tensió. Aquest sistema és insostenible per a les persones i per a la pròpia vida al planeta. L’hegemonia cultural neoliberal que havia aconseguit instal·lar-se en tots els àmbits de la vida està en crisi. En el món de la feina, també.

A l’espai del laboro la baralla cultural pel relat és atroç, brutal, descarnada. Tant en crisi precedents, com en l’actual, perquè és central. És veritat, que en tant en quant els senyors de diners siguin capaços d’evitar que s’ensorri el sistema de cop, pot semblar que van guanyant. Però l’agressivitat que mostren les dretes, per exemple a Espanya, volent aferrar-se a un entramat econòmic predemocràtic i basat en el capitalisme rendista de l’antic règim, mostra la debilitat d’aquest model econòmic i el caduc que és. A cada crisi s’explicita amb ferocitat la lluita de classes, encara que aquesta terminologia vulgui ser desplaçada del llenguatge d’ús, perquè el llenguatge i el seu domini és una eina fonamental per a la construcció d’hegemonia cultural. Cal recordar que un dels èxits històrics de Karl Marx va ser crear llenguatge, terminologia pròpia per anomenar les malalties que minaven el cos laboral, a més d’aconseguir descriure el capitalisme d’una manera descarnada. El llenguatge crea consciència i quan les esquerres dormisquegen, competeixen entre elles i renuncien a crear, el món de els diners es menja l’espai. Estem en posició d’evitar-ho.

Les forces del mal (aquestes que la Bruixa Avaria elogiava a La bola de vidre amb el seu crit de guerra preferit, VISCA EL MAL VISCA EL CAPITAL) van aprendre de les lliçons de Marx. I el poder hegemònic, en aquest cas el poder de diners, s’afanya a nomenar i canviar el nom per posar paraules que camuflin la realitat i compleixin la funció de distreure convenientment les essències dels debats i la pròpia condició que ocupa cadascuna de nosaltres al espai que habitem.

Contínuament perverteixen el sentit de les paraules. El poder dels diners ha aconseguit instal·lar la idea que l’individu està per sobre del col·lectiu i que cada treballador o treballadora és “lliure” d’actuar com vulgui dins de l’empresa i que “els seus èxits”, depenen només d’ell o ella. És més dur si cap. Han aconseguit situar la idea de l’individu “lliure” contra el col·lectiu. Perquè assimilen la idea de “llibertat”, a la llibertat de què pot, de què té privilegis per exercir-la al seu antull. En aquest cas privilegis de classe, que el patriarcat capitalista cultural en què ens desenvolupem es converteixen, a més, en privilegis dels homes sobre les dones. Del conjunt, neix que és més important “tenir” que “ser”. És més, només  “s’és”, quan “es té”.

Gairebé es podria dir que la societat de consum ha popularitzat una mena de “tinc, per tant existeixo”, que afortunadament el discurs conservacionista de la natura, ha vingut també a posar en qüestió. I des de fa anys, en aquest camp també hi ha una tensió dialèctica gens menyspreable.

La filosofia neoliberal que encoratja la idea que com més tinguem millors som, està present avui mateix, en aquests dies de pandèmia. Hi ha fotos fixes que fan mal al centre de la retina. Masses de persones es llancen als carrers a “consumir”, omplint els espais públics per aconseguir una samarreta per cinc euros menys, es llancen a gastar diners sense importar contagis, sense importar posar-se en risc, o posar en risc a altres persones, a treballadores dels serveis saturats de salut, tan minvats per l’avarícia privatitzadora del capitalisme, que exhaureix la cosa pública per engrossir la mida de la seva bossa, perquè les televisions, que dominen i difonen el llenguatge i el discurs de la classe poderosa, diuen que la salut de l’economia està per sobre de la salut pública, de la salut de les persones. Una part de la població sent que no consumir és sinònim de no existir. Tenir, acumular capital, està per sobre de la pròpia possibilitat de continuar sent.

La baralla pel discurs hegemònic, per fer hegemonia cultural està servida.

Abans de la pandèmia, l’únic moviment polític sòlid, que havia aconseguit fer una bretxa en el mur del discurs hegemònic, és el Moviment Feminista amb consciència de classe. Les dones del planeta van aconseguir llançar dos missatges nítids que van calar en més de la meitat de la població mundial: la desigualtat econòmica, educativa, laboral, social -la desigualtat en tots els ordres de la vida-s’acarnissa amb les dones, i aquesta desigualtat que instal·la el patriarcat capitalista esdevé múltiples formes de violència sobre les dones, arribant a causar de manera extrema multitud d’assassinats masclistes, que es produeixen sobre els seus cossos, pel mer fet de ser dones.

Cal reconèixer al moviment feminista que està aconseguint ser l’únic subjecte polític que avança amb creativitat, tenacitat i unitat construint, a poc a poc, i amb molt d’esforç, una nova proposta de model social i productiu i d’hegemonia cultural de naturalesa inclusiva. És tan evident, que el feminisme de classe fa pupa al sistema, amb les seves reivindicacions contra les violències i les desigualtats, exigint una societat de les cures i altres formes d’entendre el món laboral, el social, l’educatiu, l’econòmic i les relacions de poder, que el capitalisme ha reaccionat de múltiples formes. L’encert de les dones en assenyalar la doble explotació que pateixen cada dia, i l’escandalosa quantitat de diners que li estalvien al sistema amb aquesta doble explotació, en la qual elles perceben menys salari en els seus llocs de treball i cap salari per la feina de les cures, ha estat tan palmària, que la maquinària de combatre el relat feminista amb un relat capitalista patriarcal, passat pels filtres de la modernitat, està en marxa.

L’ariet ideològic que s’està usant per intentar tornar al mateix lloc del consens neoliberal en el qual l’economia i l’ordre patriarcal no es toquen i està per sobre de totes les coses, és l’ús de la ultradreta. El capitalisme està usant a la ultradreta i a les esglésies (en països de tradició catòlica com Espanya és palmari) per a centrar el debat i recuperar espai perdut. Ja ho va fer en els anys trenta i a Espanya va funcionar.

Des de la dreta ultra, líders que moren sortits de la factoria de Joseph Goebbels, s’afanyen per encunyar un nítid discurs antifeminista. A més, no podien faltar exemples globals de productes culturals de la indústria editorial i la indústria cinematogràfica americanes (el món del capitalisme del poder de l’home blanc inverteix en cultura que ajudi a mantenir el seu estatus inamovible) que s’assenten vells estereotips de dominació i que van enfocats a les joves i als joves, però sobretot a elles. Recordo només dos fenòmens globals, els llibres de vampirs de Stephany Meyer, la saga Crepuscle, amb les seves corresponents pel·lícules, i la saga de Les Ombres de Grey, també amb els seus corresponents films. Brutal, la de pasta que s’ha invertit en popularitzar 2 “merdes” literàries, elevades després a reeixits productes cinematogràfics. I aquí ha estat el poder hegemònic del capitalista blanc home ianqui posant diners.

La pandèmia entra en el debat

Aquesta pandèmia ha vingut a posar novament les coses cap per avall. El mantra de “com menys Estat millor” ha patit un cop al fetge de què s’ha dolgut en públic, mostrant les costures a punt d’esclatar del discurs hegemònic de la “llibertat” de l’individu home blanc contra el bé comú, i per sobre del bé comú. Però els ressorts de poder hegemònic capitalista es mouen ràpid i, sobretot, tenen a favor els mitjans de difusió dels seus missatges. És interessant veure que ara la tensió públic/privada, llibertat individual/repartiment col·lectiu, que s’han atipat d’assenyalar les dones -perquè en el seu cos pateixen amb escreix aquesta tensió de manera diferenciada- creant discurs, es manifesta tan fortament com després de la segona Guerra Mundial. Serem capaços, les forces de l’esquerra, de convertir de nou el relat de el bé comú i del repartiment, els serveis públics i el treball digne, en el relat que ens situï en el món? Aconseguirem posar-lo a la posició hegemònica necessària per possibilitar el desenvolupament social?

El món de la feina està sent durament apallissat en aquesta pandèmia. Desenvolupament tecnològic i pandèmia estan anant de la mà per destruir llocs de treball. S’estan perdent milions de llocs de treball a tot el món. Guy Ryder, director general de l’OIT, afirmava en un recent article publicat al número 312 de la revista Temes, que s’ha perdut l’equivalent a uns 495 milions de llocs de treball a temps complet, per a una setmana laboral de 48 hores. Una barbaritat.

De moment, l’hemorràgia de pèrdues d’ocupació a Espanya -i altres països europeus- s’està contenint amb inversió pública i ERTES planificats i avalats per acords del Ministeri de Treball amb els agents socials.

Em pregunto si tindrem els recursos suficients per passar el tràngol i poder donar l’impuls transformador necessari, i fins on serem capaços d’arribar. Em pregunto si els treballadors i les treballadores tenim les forces i el múscul sindical prou entrenat i nodrit per donar amb èxit la batalla cultural pel discurs hegemònic i fer valer la defensa del comú.

Tenim un punt en contra. Hi ha baixa afiliació a Espanya, i també a Europa. Molts treballadors tenen una idea negativa dels sindicats. La dreta mediàtica i econòmica, que van de la mà, els titlla de lladres. Des de fa anys -Thatcher va instal·lar el discurs- pugnen per assentar la idea que són perjudicials per als i les treballadores, que estan plens de ganduls que només volen xuclar del pot. Tenen mitjans al seu abast i un exèrcit de portaveus per difondre aquest missatge. A més, disposen de think tanks de pensament ultraliberal, com FAES a Espanya, amb l’escarsella ben plena, per coordinar i difondre els seus missatges de classe. Compten fins i tot amb exdirigents sindicals “penedits”, que difonen que els sindicats no valen per a res i que són “cars”.

Les forces del mal, el neoliberalisme capitalista, han treballat molt per a això. Situar la “llibertat” de l’individu per sobre, i contra, el fet social i el benefici col·lectiu és un dels més grans èxits a llarg termini del neoliberalisme, que té la seva essència en les teories sobre la Llibertat de Hayek, pensador austríac dels anys trenta -assentat a Anglaterra-, que va perdre al seu dia el debat essencial amb Keynes en aquesta època, però que va ser recuperat i s’ha anat imposant.

Els pensadors neoliberals van entendre millor que ningú el missatge d’Antonio Gramsci sobre la necessitat de construir hegemonia cultural per instal·lar “el seu” sistema ideològic a llarg termini. I es van posar mans a l’obra molt d’hora, després de perdre el debat en els Acords de Bretton Wood, on es fixen els beneficis de l’expansió de la inversió pública a través de la creació de forts Estats del Benestar a l’Europa que va vèncer el feixisme. Cal no oblidar, que tal com recorda Enric Juliana en un dels passatges del seu llibre Aquí no hemos venido a estudiar, “L’empenta antifeixista era colossal en aquells moments a tot Europa. El prestigi de la Unió Soviètica era enorme entre la majoria dels treballadors europeus. L’Exèrcit Roig era vist com el guanyador després de plantar la bandera Roja a Berlín. (…) El 1945 el 57% dels francesos creien que la Unió Soviètica era qui més havia contribuït a la derrota de Hitler”. O com mostra Ken Loach al documental El espíritu del 45, les forces antifeixistes de tradició ideològica marxista, molt arrelades en el moviment obrer, surten amb molta força de la guerra i a la Gran Bretanya propicien un Govern Laborista que construeix a pic i pala 1 sòlid Estat de Benestar amb valors ancorats en la solidaritat, el pacte entre el món del treball i l’empresarial per redistribuir la riquesa i el bé comú per sobre de “l’ideal” liberal d’imposar la “llibertat” de qui pot. L’era de la recaptació fiscal (aportant més, els que més tenen) i de la redistribució de la riquesa a través del salari social d’Estats proveïdors del bé comú estava en marxa i havia triomfat. Les terribles ferides de la guerra empresa pel més fosc del capitalisme feixista només podien saldar a Europa oferint vides dignes, amb llocs de treball, salut, escola i serveis socials que tinguessin cura en comú. Estat Units caminava amb el seu propi equilibri de forces.

Hegemonia cultural gramsciana robada per les forces del mal

“Una de les característiques més importants de qualsevol grup que s’estigui desenvolupant cap a la dominació és la seva lluita per assimilar i conquerir ‘ideològicament’ als intel·lectuals tradicionals. Però aquesta assimilació i conquesta és més ràpida i eficaç com més èxit tingui el grup en qüestió en fabricar els seus propis intel·lectuals orgànics “. Aquesta frase de Cuadernos de la prisión, d’Antonio Gramsci li dóna peu a Susan George per desenvolupar un impressionant anàlisi en el seu llibre de 2007 El pensamiento secuestrado, sobre “l’ocupació cultural” de tots els espais i de tots els ordres de la vida construït als Estats Units per la dreta laica i la religiosa que s’exporta a tot el món, partint d’un sistema propi de valors assentat en la idea de la “llibertat” individual de Hayek, com la millor mesura de totes les coses. Segons la pensadora, la dreta neoliberal és la que millor ha entès al teòric italià de l’esquerra, i s’ha afanyat, des dels anys 50 de segle passat, començant a l’Escola de Chicago, per elaborar doctrina i difondre missatge per totes la vies al seu abast.

Com molts autors han analitzat i referit, Xile és la casella de sortida, un assaig sagnant, en el qual es va servir el cap del penúltim president romàntic de les esquerres unides, Salvador Allende -consagrat a la consecució del bé comú i del repartiment de les riqueses entre la gent de la seva terra- oferta en safata de plata als altars del totpoderós déu de diners. 1973 va ser l’any de l’inici d’una perillosa escalada, que Reagan i Thatcher s’assentarien pocs anys després, en els vuitanta, -després de la gran crisi econòmica de mitjans dels setanta-, amb una involució neoliberal que va aconseguir donar la volta definitiva a l’escala de valors col·lectius i del bé comú pactats després de la Segona Guerra Mundial. Cal recordar, a més, que per a molts analistes de l’esquerra mundial el tret al cap que li van donar a Olof Palme a Estocolm el 1986 -aquest sí, l’últim mite romàntic- va suposar obrir una bretxa d’infiltració neoliberal a Suècia des de mitjans dels vuitanta que va completar i va aplanar el camí per torçar el braç de la socialdemocràcia europea. Posaven una pica al país del món en el qual més i millor s’havia desenvolupat l’Estat de el Benestar.

I encara segueixen.

Però anem a la qüestió que ens ocupa. Com s’aconsegueix instal·lar un sistema de valors, que pretén arrasar el col·lectiu i el cooperatiu, que és l’essència de la pròpia cultura humana que prospera millor en comunitat, per imposar un sistema individualista i privatiu pur i dur, en el qual es valora i guanya la “llibertat” del qui pot, perquè pot?

Amb un exèrcit d’intel·lectuals orgànics dedicats a difondre un únic missatge de mil maneres diferents. A través de productes culturals, educatius, literatura, pel·lícules, continguts de TV, anuncis i publicitat, imatges per tot arreu i ingents quantitats d’”informació” deformada al servei d’interessos favorables a la imposició d’una determinada hegemonia cultural. Amb quantitats obscenes i ingents de diners invertits en aquests recursos culturals i educatius, l’educació juga un paper fonamental, tal com es veu per exemple a Espanya cada vegada que es vol ficar mà als privilegis de l’escola privada i concertada. Dominant els centres emissors, culturals, educatius i mediàtics, es dominen els missatges i s’imposen “veritats” revelades.

Mai abans en la història de la humanitat hi ha hagut tants mitjans de comunicació diferents i variats, emetent un missatge fonamental de fons que articula en realitat els altres missatges, produint discurs: la llibertat inqüestionable de l’individu fins i tot contra i en detriment del bé comú.

Margaret Thatcher va rendir als forts sindicats anglesos a la batalla de desgast d’un any de vaga en el sector de la mineria, on es van emprar totes les eines mediàtiques, polítiques i econòmiques (fins i tot els serveis secrets de l’Estat van treballar contra els sindicats) a l’abast per desprestigiar els treballadors vaguistes i les seves famílies i trencar les cadenes de solidaritat que subjectaven les lluites. Aquest “aprenentatge” que va suposar la derrota sindical de 1984 a Gran Bretanya va aconseguir trencar l’espina dorsal de sistema social, polític i econòmic de repartiment assentat després de la Segona Guerra Mundial. Com explicita David Peace en la seva novel·la GB84 la derrota de la força sindical va suposar la derrota de tot un sistema de valors culturals positius basats en el col·lectiu. Es va imposar un nou paradigma que es va anar contagiant a tota Europa amb el concurs i la claudicació de el sistema de valors de les forces socialdemòcrates.

El neoliberalisme ha aconseguit trencar l’orgull i la identitat de classe. Des que els i les treballadores van ascendir en la nomenclatura a l’esglaó de creure que pertanyen a una classe superior “la classe mitjana”, i van pensar que competint entre ells podien fins i tot arribar a assolir els cims dels adinerats, el capitalisme neoliberal va guanyar de facto la batalla cultural. A més, des que el 1989-1991 el supòsit model civilitzatori marcat pel “govern dels treballadors” es va enfonsar en un fangar de podridura de què emanava un sistema en fallida econòmica i podrit moralment, amb uns serveis secrets obsessionats per espiar i controlar seva pròpia població. L’ensorrament de el bloc de l’Est va suposar convertir en mantra “els pencaires no sabeu governar, no esteu fets per a això”. Va ser una crida a deposar eines de lluita i d’acció i una comminació a abraçar les mels d’una societat de consum que proporcionava l’ascens a “la classe mitjana” a través bons de poder de compra a terminis mensuals. El parany estava servit.

La pressió que imprimeixen les catastròfiques xifres de pèrdues de vides humanes durant aquesta pandèmia, aguditzada pel deteriorament dels serveis públics de salut, i la destrucció massiva de llocs de treball, que han despullat els lletgíssims defectes i els costos brutals que té per a les gents aquest sistema socioeconòmic, polític i cultural neoliberal deslligat, ¿pot ajudar a que les forces progressistes siguin capaços de reconduir la situació, i comencin a instal·lar de nou un sistema de valors basat en el mim als beneficis de cuidar el col·lectiu, les polítiques públiques de les cures que reclamen les feministes, la cooperació, la preservació de l’entorn, la dignitat humana? Estem en disposició des de les esquerres i des dels moviments sindicals de guanyar de nou la batalla cultural del que és col·lectiu per sobre de la llibertat/privilegis de l’individu que pot? Hem tramat els espais mediàtics, educatius i culturals necessaris per a aconseguir-ho? Però sobretot, hem teixit les xarxes de solidaritat, d’unitat i diàleg necessàries per imposar un canvi de paradigma? Tenim aquest exèrcit d’intel·lectuals orgànics propis, capaços de difondre el nostre missatge?

Mai hem de desistir en l’afany d’aconseguir respondre afirmativament a aquestes qüestions. La tensió entre dues cultures i dues formes antagòniques de veure, concebre i construir el món continua i és permanent.

De l’atzucac humà en què ens trobem, que és potent perquè ens va fins a la vida del Planeta en això, se surt creant política i dialogant.

El moviment feminista ha aconseguit imposar alguns consensos que construeixen hegemonia cultural.

Des de linjuriat, però tan necessari, moviment sindical, s’ha aconseguit alguna fita de justícia social digne d’utilitzar com a bandera de victòria? Sí. S’ha produït a Espanya i s’ha d’exportar com a exemple.

Recordem que les Comissions Obreres van guanyar la batalla tant judicial com negociada al gegant mediàtic per excel·lència, a Coca Cola, l’empresa global. I ho van aconseguir instal·lant un relat cultural a cop de tuit de desprestigi de la marca, a través del moviment de les espartanes i Espartans de Coca Cola En Lluita. El mite de David contra Goliat estava servit, i va funcionar. La demostració jurídica que hi va haver esquirolatge de producte va servir per aconseguir que l’ERO fos declarat nul pel Tribunal Suprem, creant jurisprudència. La negociació després de cinc anys de lluita contra l’empresa s’ha saldat amb una victòria que reafirma i es recorda. Una victòria que diu que quan una empresa tanca una fàbrica -que dóna beneficis i és viable- només per obtenir més lucre, s’ha de fer càrrec dels salaris de per vida dels treballadors d’aquesta fàbrica, als quals els ha robat prèviament el seu lloc de treball. El que trenca, paga. Hauríem d’estar fent pel·lícules sobre aquesta lluita heroica guanyada a una empresa global -el pressupost és més gran que el de molts països- per tres-centes famílies d’una fàbrica d’un poble del picat cinturó industrial de Madrid. I s’ha guanyat creant possibilitat a través del discurs cultural i d’una batalla mediàtica en xarxes molt ben organitzada per les dones espartanes, que van minar la imatge cultural assentada de producte amable i quotidià de l’espurna de la vida. Això va permetre que en la negociació s’ampliessin els marges de possibilitat. L’empresa havia perdut la batalla cultural. Va pagar per això. El sindicat ha d’usar aquest aprenentatge i aquesta gran victòria per ensenyar, per educar, per colpejar a la idea que el poder de la unió, del col·lectiu, la força organitzada sindical canvia les coses, és subjecte d’avenços socials. Ofereix noves possibilitats de relacions laborals.

Estem en disposició de continuar creant nous escenaris de possibilitat? Sí. Fins i tot de vegades el tenim escrit en els llibres. Ja Paul Lafargue va posar negre sobre blanc a El dret a la mandra que els i les treballadores tenien dret a un salari social derivat de la tecnificació, si les màquines treballen i es necessiten menys persones a les fàbriques, ¿és lícit que les persones morin de gana, quan sobren perquè el seu treball el realitza una màquina, quan han estat les persones les que han contribuït amb el seu esforç a la grandesa de les fàbriques? No ho és. Una part substancial dels excedents de capital, que ofereixen les màquines, han d’anar a les famílies com a salari social.

Avui la tecnologia alhora que ofereix i crea nous llocs de treball, destrueix per tot arreu, col·locant milers de mans treballadores fora de mercat. A més, la tecnologia i el treball en xarxa està provocant més desregulació i ocupacions escombraries. No hem de permetre-ho. Em pregunto, aquests avenços de la tecnologia no s’han produït gràcies al coneixement en xarxa desenvolupat moltes vegades en les universitats públiques? És lícit que els beneficis d’aquest coneixement humà acumulat que creï tecnologia, que al seu torn crea riquesa, es privatitzi i vagi a engrossir només les butxaques d’uns pocs? Quan estarem en disposició d’exigir aquest salari social, que ha estat produït amb escreix amb la plusvàlua que deixa la tecnologia, per als treballadors i treballadores sobrants? Hi ha plusvàlues excedents per a això. Quan exigirem amb força arrasadora que es reparteixi l’ocupació, que es treballin menys hores amb salaris dignes i drets assegurats? Els beneficis empresarials hi són, s’han de repartir. On està escrit que no tinguem dret, avui més que mai, al pa i a les roses?

Estem en disposició de donar la batalla cultural pel repartiment de la riquesa de veritat? Perquè d’això es tracta. Se segueix intentant el mateix. Els de baix, les de baix, continuem perseguint La Égalité.

 

* Agraeixo el debat i les lúcides aportacions de l’historiador Enrique Corredera Nilsson, que m’han ajudat a enriquir aquest article.

Gener de 2021

 

Ramón Górriz

President de la Fundació 1 de Maig

 

 

Sovint associem encertadament el terme hegemonia a A. Gramsci. Però aquest va escriure els seus Quaderns de Presó en el període d’entreguerres; és a dir, una època en què la revolució marcava l’agenda de el moviment obrer. De manera que Gramsci pensa i escriu sobre estratègia revolucionària; és a dir sobre la manera en què la classe obrera pot arribar a el poder. No obstant això, la recepció de la seva obra té lloc en una època molt diferent. Una època marcada pel pacte social de postguerra.

La idea d’hegemonia, al contrari del que molts pensen, ve de molt lluny, des de fa segles, però cobra interès i anima el debat, en el moviment obrer, a partir de mitjans i finals de segle XIX, en les organitzacions russes. Abans, la revolució de 1848, la Comuna de París, donaran lloc i enriquiran els debats sobre les estratègies per arribar al poder, la classe obrera. Després vindria la revolució del 17, la revolució alemanya, i totes les revolucions que hi ha hagut durant el segle XX, les victòries i les derrotes d’aquests processos revolucionaris.

Per tant, en aquests debats, la noció d’hegemonia ha estat un element clau, ja que fa referència a l’estratègia que ha de seguir el proletariat per canviar el sistema. El concepte d’hegemonia, no té res a veure amb una simple expansió de la democràcia parlamentària o a una llarga marxa per les institucions.

Abans i ara es defineix el concepte d’hegemonia del capital com el consens mitjançant el qual les elits econòmiques i polítiques exerceixen el poder en la direcció de la societat. Aquest consens fa viable la dominació de classe sense la violència com a únic dispositiu.

Si fem una ullada als diferents països, podem constatar que hi ha idees dominants en les actuals societats, sobre la política econòmica, el sector públic, la democràcia i les seves institucions, la sanitat, l’educació, la lluita contra la pobresa i la desigualtat, el paper de la cosa pública, la col·laboració públic-privada, etcètera. Aquestes idees d’alguna manera compten amb l’assentiment de gairebé totes les persones, (intel·lectuals, escriptors, diferents organitzacions socials i polítiques, mitjans de comunicació, …) i tenen el seu espai i el seu lloc.

A canvi, gaudeixen d’escàs espai en tots els aspectes, els que defensen una posició crítica enfront de la societat capitalista i enarboren la necessitat del canvi profund de sistema. Aquest és el cas dels grups dominats o subalterns quan es constitueixen políticament.

L’hegemonia constitueix una mena de norma no escrita, que defineix els límits del que és possible perquè les accions que els diferents col·lectius i organitzacions desenvolupen, siguin per a ser considerats sensats i confiats, encara que aquest reconeixement vingui dels adversaris. Aquesta norma no escrita s’ha vingut a anomenar així mateix sentit comú d’època. Amb això no es diu res de nou, perquè ja Marx va assenyalar que la idees dominants en una societat no són altres que la de les classes dominants.

Parlar avui de la idea d’hegemonia és important, després d’anys de polítiques austeritàries, privatitzacions, retallades, i creixement brutal de les desigualtats. La pandèmia ha deixat al descobert el fracàs de la globalització capitalista neoliberal i el model econòmic productiu, mediambiental que ha generat.

Les polítiques neoliberals segueixen existint, encara que s’hagin suspès temporalment, i les elits no han renunciat a elles. Per a ells la nova normalitat és la política anterior a la crisi, no volen acceptar que estem davant d’un canvi profund d’abast mundial, com no s’ha conegut anteriorment. Moltes coses canviaran, per bé o per malament. Que el canvi sigui favorable a la majoria social, dependrà de molts factors, però sobretot de la correlació de forces que el món de la feina sàpiga construir, proposant alternatives i resituant prioritats que beneficiïn la majoria de la societat.

Avui resulta una il·lusió canviar el poder, sense una conquesta prèvia de l’hegemonia, és a dir sense l’afirmació el paper dels treballadores i treballadors conscients, capaç no només de defensar els interessos corporatius d’un sector en particular, sinó d’aportar una proposta de conjunt a una crisi global, que serveixi per canviar, de veritat, l’actual sistema social.

Construir l’hegemonia exigeix ​​una política d’aliances socials, accentuar el perfil sociopolític i generar consciència que el conflicte entre capital i treball va més enllà de centre de treball i del sector. Això exigeix articular relacions amb una plèiade de moviments socials i organitzacions molt diverses per introduir la perspectiva d’un canvi social emancipador.

Com escrivia Gramsci, el concepte d’hegemonia és un principi de reunió de forces en la lluita de classes, que no implica la jerarquització ni tampoc la subordinació dels moviments socials a la centralitat proletària. Es tracta de concebre la unitat dins de la pluralitat.

Estem davant d’una oportunitat històrica per construir un altre model econòmic, productiu, inclusivament, sostenible, cooperatiu. Un model diferent al rentat de cara verd i digital, que expressa la nova normalitat i encarnen les elits econòmiques i polítiques.

Construir un nou país, en una nova Europa, dependrà de generar una hegemonia favorable a les forces del treball amb la nostra acció sindical global.

Gener de 2021

 

Javier Aristu

Ha estat professor de Literatura. Autor del llibre El oficio de resistir. Miradas de la izquierda andaluza durante los años sesenta (Comares). Actualment coordina el blog d’opinió En Campo Abierto i la revista digital de pensament Pasos a la Izquierda

 

El 1966 Juan Goytisolo escrivia en el seu pròleg al llibre El furgó de cua: «mentre en els últims anys l’estructura econòmica de la nostra societat es transforma ràpidament i la consciència individual i social reflecteix les conseqüències del canvi, el terme” Espanya “manté entre els intel·lectuals el seu inalterable clarobscur ». El narrador debatia contra una visió desenfocada, despuntada, de país que, en certa manera venia reproduint des de finals de segle XIX i que girava al voltant d’una visió més idealista o metafísica d’Espanya que a una perspectiva justa i encertada dels seus nusos socials. Goytisolo apostava clarament en aquell text per reconèixer i certificar els canvis estructurals en una economia i una societat com l’espanyola que caminava resoludament cap a un model industrial i neocapitalista. Davant d’aquesta realitat, una bona part de la «intel·lectualitat» seguia pensant en una Espanya inexistent o emmagatzemada en algun lloc del propi jo de l’intel·lectual. Com sabem, bona part de la trajectòria de l’oposició democràtica espanyola d’aquella dècada, dels seus errors, fracassos i deficiències, està precisament aquí, en el desajust entre la realitat i la consciència de la mateixa.

En el fons, tal debat no expressava sinó l’estat de la qüestió del problema de l’hegemonia, de la capacitat de persuasió d’unes idees o d’altres, en aquella societat espanyola sotmesa, contradictòriament, a una dictadura política i a uns potents canvis socials. Si se’m permet fer una primera recapitulació crec que l’experiència d’aquells curts però intensos anys seixanta mostren la incapacitat de bona part de la intel·lectualitat espanyola per ajustar-se i entendre el que estava passant en els profunds processos socials en curs. D’aquesta certa incapacitat o limitació per entendre el que estava passant es deduïa, conseqüentment, una impossibilitat per saber actuar davant aquella opressió política, social i cultural. Podríem fer-nos, fins i tot, la molesta pregunta: No és per ventura cert que la gent normal, l’espanyol mitjà, anava d’una banda i l’intel·lectual d’esquerres, o al menys antifranquista, caminava per una altra sendera? A alguns, ens diu Goytisolo, «els seguia fent mal Espanya», però, fet i fet, Espanya s’estava transformant.

Una excepció: només alguns, procedents de cert moviment social que per aquells anys començava a adquirir velocitat s’assabentaven del que estava passant. Els homes i dones d’aquelles comissions obreres sabien el que estava passant, o al menys sabien més que molts intel·lectuals el que estava passant. D’aquesta coincidència entre procés real i consciència o coneixement d’aquest sorgeix l’encert d’una línia estratègica on es barrejava, de forma molt intel·ligent, la reivindicació concreta lligada al lloc de treball i la demanda global d’una sortida democràtica i antifranquista.

2020 té poc a veure amb 1966. El mig segle transcorregut ha canviat la realitat espanyola, els marcs de relacions dels espanyols i els instruments amb què es desenvolupen els processos d’hegemonia, però ens queda encara la molesta pregunta que fèiem abans: És possible que avui s’estigui produint una cosa semblant? No pot ser que la gent vagi per una banda, per la sendera dels seus propis i reals interessos i l’intel·lectual progressista, o d’esquerres, seguiu per una senda divergent reclamant o dictant consignes que no es compassen amb la realitat dels fets? El moment actual, marcat per la pandèmia i per una crisi històrica desconeguda en dècades no s’assembla gens als anys de creixement econòmic, consumisme i impuls industrial dels anys als quals es refereix Goytisolo. Però sí que pot ser metàfora d’aquella dicotomia a la qual es va referir el novel·lista català.

Els processos d’hegemonia per part d’una classe subalterna són possibles si abans es posen en marxa, per part d’aquesta classe, adequats processos de coneixement de la realitat, de captura d’aquests nusos i problemes que són els que caracteritzen la vida concreta de la gent i donen forma a l’específica morfologia, sempre morfologia dinàmica, d’una societat. Els actuals processos productius, els reals processos de la vida social, s’estan donant de manera concreta i amb característiques pròpies davant de les nostres cares; la vida social està mutant a molta velocitat i cap a horitzons encara desconeguts. Tractar de controlar-los o de sotmetre’ls a vells patrons metodològics o culturals, intentar dominar-los mitjançant vells catecismes d’una «esquerra industrialitzada» és temptar el fracàs històric. De la mateixa manera que el 1966 «la gent de comissions» va apostar per nous instruments i nous continguts culturals per tal de connectar amb la realitat social, avui els seus hereus han de seguir aquest principi i entrar sense cap por i objecció en el magma difús però real en el que estem immersos. El sindicalisme d’aquests anys ha de ser, forçosament, molt diferent a què era en una estructura i teixit industrial fordista; l’economia, aquest entramat d’interessos i conflictes que penetra en les més petites cèl·lules de la societat, està mutant de manera radical cap a una altra fase. El món d’avui ja no és igual que el de l’any passat; llegir aquests processos de forma correcta és la primera condició de sindicat per construir un projecte solvent i dirigent.

Gener de 2021

 

Amaya Olivas

Magistrada titular de Jutjat Social 1 de Madrid i membre de Jueces para la Democracia

 

 

En el seu assaig “El pensament segrestat“, Susan George ja reflexionava sobre l’existència d’una perillosa hegemonia cultural, en el sentit gramscià, construïda gràcies als postulats neoliberals, que, de la mà de polítics com Reagan o Thatcher, van aconseguir minimitzar el paper de l’Estat mitjançant els mantres de la desregulació i la privatització, i inocular una nova ideologia dominant en la majoria de la societat.

Els seus dogmes passaven per considerar perdedors a tots aquells ciutadans que no s’adeqüin a una manera de vida en què predominés el consum desenfrenat i la competitivitat ferotge, partint d’una noció de l’ésser humà que no necessita a la societat, sinó només al seu propi “esforç” per escalar i aconseguir els seus “somnis”.

Els ferotges atacs contra la classe treballadora, que, al costat dels seus sindicats, havia sostingut la correlació de forces necessària perquè s’apuntalessin totes les conquestes socials després de la II Guerra Mundial, van donar lloc, a més de la pèrdua de drets en matèria laboral, de salut, educació o habitatge, a un nou marc de criminalització de la població vulnerable. Aquesta va passar a ser vista com indolent, vaga, dependent dels serveis socials, i, en definitiva, inútil.

El procés d’interiorització d’aquest nou marc de pensament en creixents sectors de la població, a través de plans conductuals, emocionals i cognitius, va dilapidar progressivament el sentit de comunitat i pertinença de classe, que havia estat capaç de crear forts llaços de solidaritat dins i fora de les fàbriques.

Vistes ja les terribles conseqüències d’aquestes polítiques neoconservadores, és urgent preguntar-se si cal construir un model “contra- hegemònic” capaç de revertir aquelles.

En l’àmbit laboral, és urgent recordar que els treballadors no deixen de ser ciutadans quan accedeixen a una feina. I aquesta premissa s’ha de lluitar no només en el parlament, sinó en l’ampli territori de la polis, l’espai comú de ciutadania.

Així, davant els atacs als sindicats, considerats pels “nois de Chicago” com una amenaça al “lliure desenvolupament de l’individu”, s’ha d’activar la seva potestat, en el sentit foucaltiano, és a dir, com a actors que siguin capaços tant de resistir a l’influx de la part dominant, com de garantir els drets de la part més feble en la relació laboral.

Resulta essencial aconseguir minimitzar el grau de violència a què se sol veure exposat el treballador individualment considerat, i això passa per accions valentes que siguin capaços de derogar els aspectes més nocius de les múltiples reformes laborals que han augmentat el poder de les empreses en detriment dels treballadors.

En l’anomenada democràcia laboral, s’ha d’avançar en el sentit que garanteixi l’accés a la qualitat i quantitat d’informació dels assalariats, i que els permet participar en la gestió dels mitjans de producció i dels propis objectius a assolir amb els beneficis obtinguts.

Des de l’àmbit jurisdiccional, la batalla ha de seguir sent la de considerar la justícia com un autèntic servei públic. Els components de la judicatura són agents socials la principal comesa de la qual consisteix a interpretar les normes per protegir els drets de la forma més efectiva. En aquest sentit, han de garantir en el seu treball quotidià els postulats constitucionals que consagren la igualtat material, la llibertat, o la dignitat humana.

La distància, o fins i tot la por, que senten molts ciutadans quan acudeixen als tribunals, només pot ser revertida si s’enforteix una veritable cultura democràtica de la jurisdicció, que ha estat defensada des dels sectors de l’anomenada “esquerra judicial” després del final de la dictadura franquista. Això passa per sotmetre a una crítica real l’existència d’hàbits autoritaris, sospesar les contradiccions que genera actuar en el que pot ser una institució de violència, i empatitzar amb el patiment dels justiciables.

En definitiva, les accions “contra-hegemòniques” passen per dignificar seriosament la democràcia: consolidar els drets de tota aquesta immensa població que, lluny de ser “improductiva”, aporta el seu esforç i riquesa en benefici de tots.

Gener de 2021

 

Gràcies a l’amic Marcello Belotti tenim l’article de Francesca Seghezzi, Secretaria CGIL Lecco, Lombardia, Itàlia

 

 

 

El 2020 per a Europa representa un any important, un any travessat per la pandèmia mundial de covid-19, però que ens lliura una nova Europa, una nova idea d’Europa, una nova política econòmica europea. La suspensió del pacte d’estabilitat juntament amb el Next Generation Eu representen plenament aquest canvi, el canvi en les polítiques econòmiques dirigides a tot allò que és públic i ja no al finançament d’allò privat, és a dir la idea d’intentar construir una idea d’una Europa econòmicament competitiva i  l’ambició de convertir-se en el continent més sostenible.

Un pla que vincula els recursos al desenvolupament sostenible, la digitalització i la cohesió social, cosa que significa, per tant, que la creació de llocs de feina de qualitat només pot ser entès pel sindicat com una gran oportunitat per replantejar-se el seu propi paper i la capacitat d’influència sobre les decisions.

Aquest nou enfocament europeu, fortament esperat per molts de nosaltres en els darrers anys, juntament amb els processos molt ràpids d’innovació i transformació tecnològica també requereixen una reflexió sobre la nostra capacitat d’estar al mig de les coses.

El moviment sindical italià sempre ha tingut una forta caracterització i capacitat en el sistema de producció industrial, però s’enfronta a greus dificultats en el món del terciari i dels serveis.

És força probable imaginar que el desenvolupament tecnològic conduirà inevitablement a una disminució del nombre d’empleats al món manufacturer, però també al naixement de noves professions, com ara l’expansió d’empleats del sector terciari i els serveis a empreses i persones; aleshores, per tant, la nostra capacitat de reposicionar la representació del món laboral és encara més urgent.

El mercat laboral italià, que des de fa més de vint anys ha estat esbiaixat cap a una precarietat de les relacions laborals cada vegada més gran, es caracteritza per una contracció contínua d’hores contractuals (de fet, les jornades parcials involuntàries augmenten constantment) i la subcontractació d’activitats a contractistes, d’acord amb una lògica de “major rebaixa”, a més d’empobrir enormement el treball, no ha ajudat el moviment sindical italià, sinó que ens va situar en una situació gairebé exclusivament defensiva i rarament adquisitiva.

Ara, el canvi del paradigma econòmic europeu juntament amb la pandèmia ens permeten replantejar-nos un nou model de representació dels treballadors.

La pandèmia, en l’enormitat i el caràcter tràgic de la situació, va tenir l’efecte positiu de forçar a repensar el sistema econòmic, ha deixat molt clar que els diferents subjectes econòmics no tenen l’agilitat suficient per moure’s de forma independent, sinó que tenen, i sempre com més tindran, la necessitat d’entrellaçar-se.

Entre els temes econòmics que, per tant, hauran de saber llegir i, en conseqüència, adaptar-se a aquest canvi d’època, també hi són els sindicats.

Per tant, el món empresarial, les institucions i els sindicats han d’estar preparats per “inventar” nous models de negociació, nous espais de discussió, en què el territori serà inevitablement el nou protagonista.

Si, per tant, aquest nou model de desenvolupament preveu la no autonomia i la no autosuficiència dels subjectes econòmics individuals, la negociació del demà requereix que hi hagi una convergència entre tots els subjectes econòmics (inclòs el sindicat, per tant), posant-nos així en una posició certament més determinant. Especialment si es compara amb la nostra posició en el model capitalista conegut fins ara, que veu la idea del capital com un tema que també pot determinar el desenvolupament de manera autònoma i, per tant, no necessita compartir res amb cap altre tema.

Anar cap a un model de desenvolupament sostenible mediambientalment, però també socialment, requereix decisions acurades que es construeixin al voltant de les peculiaritats del territori en què s’hi insereixen, significa replantejar-se l’organització del treball però també l’organització de temps i espais per viure i moure’s. El sistema empresarial d’aquest nou model de desenvolupament es veurà obligat a replantejar-se el paper social que tenia al territori, de la mateixa manera que les institucions tindran un paper de suport i programació molt més important que el que han exercit fins ara.

I, per tant, el territori serà el nou terreny de confrontació, el nou terreny de representació i el nou terreny de negociació.

Per tant, haurem de ser cada vegada més capaços d’anhelar de representar les treballadores i els treballadors ja no només dins de les seves empreses o els seus sectors, sinó també com a ciutadanes, ciutadans i subjectes actius del territori, construint aliances, barri per barri, amb les forces socials del territori, des de la política a les associacions.

Per donar respostes a les desigualtats, que han crescut i s’han agreujat encara més en aquest any de pandèmia que acaba de passar, calen noves solucions, una solució ad hoc que només el territori pot detectar de manera puntual i, per tant, també intentar solucionar-ho.

Haurem de ser capaços de teixir, reconstruir, recolzar i protegir la cadena de valor de les seves produccions al territori.

Dins d’aquest escenari que veu el seu epicentre al territori, ja no es pot postergar la discussió dins del sindicalisme europeu sobre com intentar imaginar models de negociació comuns que garanteixin l’exigibilitat de drets de caràcter universal i que aturin el fenomen del dumping entre països, que encara més que avui frustrarien la transició cap a aquest nou i indispensable nou model de desenvolupament.

Gener de 2021

 

Maria Comín

Historiadora, ha treballat en cooperació internacional i en l’àmbit social

 

 

El dia 9 de desembre centenars d’hondurenyes i hondurenys van marxar cap als Estats Units, aquest 15 de gener, de nou, entre 3.000 i 5.000 hondurenyes i hondurenys han posat rumb cap als Estats Units, dues noves  Caravanes amb l’esperança posada en que G Biden obri una nova era per als migrants que arriben al gegant del Nord. Fugen dels dos huracans recents, Eta i Iota, que han flagel·lat l’Amèrica Central, especialment Hondures, del Còvid-19, de la fam i de la violència estructural que exerceixen les “maras” en connivència amb un narco-estat corrupte i criminal. De moment els esperen les policies i els exèrcits de Guatemala i Mèxic que han blindat les seves fronteres.

A les Illes Canàries arriben quasi diàriament pasteres amb centenars de persones que també fugen de la  fam, de conflictes i guerres enquistades. Les imatges del port d’Arguineguín a Gran Canaria ja ni ens interpel·len, amb relats dels qui arriben de com els que moren durant la travessia són “llençats” al mar, en molts casos menors d’ edat. El Sàhara i la Mar Mediterrània han esdevingut cementeris.

Palestina pateix des de l’any 1948, més de setanta anys, l’èxode i refugi més antic del món actual.

Aquests són només tres exponents d’un món cada vegada més desigual i injust. L’any 2020 es calcula que la xifra total de persones pobres a nivell mundial ha oscil·lat entre els 703 i els 720 milions, i només per efectes del Còvid-19 el nombre ha augmentat entre 88 i 115 milions. [1]

L’1% més ric del món, la majoria homes, posseeix més del doble de riquesa que 6.900 milions de persones del món. Aquests rics tan rics, 2.153 milionaris, posseeixen més riquesa que 4.600 milions de persones, el 60% de la població mundial. A la vegada, aproximadament 735 milions de persones segueixen vivint en la pobresa extrema. Quasi la meitat de la humanitat viu amb menys de 5,5 dòlars al dia. Cada dia perden la vida 10.000 persones per no poder-se costejar l’atenció mèdica. Es calcula que 258 milions de nenes i nens estan sense escolaritzar, és a dir, 1 de cada 5 nena o nen del món. Aquesta pobresa té rostre de nena i de dona, la desigualtat és sexista, una desigualtat que va en augment. Per cada 100 nens sense escolaritzar hi ha 121 nenes sense escolarització. Les dones constitueixen la major part de les llars més pobres del món, treballen en més ocupacions precàries i mal remunerades, amb una mà d’obra barata i inclús gratuïta i les seves hores al treball de cures amb massa freqüència no són remunerades. [2]

L’any 2019 es van calcular en 271,6 milions les persones migrants, dels quals 130,2 milions són dones. Aquest mateix any 2019 el desplaçament forçat va assolir els 79, 5 milions de persones, dels quals 29,5 van ser refugiats i altres persones que es van veure obligades a desplaçar-se a fora del seu país; 45,7 milions van ser desplaçats interns; i hi havia 4,2 milions de sol·licitants d’asil. [3]

Persones que fugen de la fam, de la misèria, dels desastres climàtics i de la destrucció ambiental del seu entorn, de la violència estructural, de la persecució per raons polítiques, religioses, de violència sexual. No deixen la seva llar, el seu país, i s’allunyen dels seus per plaer. “Conseqüència d’un sistema capitalista on l’esvoranc entre els qui s’ apropien de les riqueses i del treball aliè i els desposseïts de tot cada vegada és més gran, els primers són obscenament rics, i els segons cada vegada són més pobres, són éssers rebutjables.” [4]

La democràcia avançarà si aconseguim erradicar o al menys treballar per a que aquestes diferències tan abismals vagin essent reduïdes. Però com aconseguir-ho? Fa temps que vam canviar la millora de las condiciones de vida de les persones pel consumisme; vam convertir l’educació en un ascensor social quan és un dret inalienable de la persona; vam fragmentar les lluites socials i polítiques en nom de la trampa de la diversitat; i vam abandonar la consciència social pel confort i el benestar més enllà del necessari d’una vida digna i justa. Mentre la riquesa i la presa de decisions a nivell mundial anava quedant en mans d’uns pocs, la pobresa es globalitzava, la riquesa i poder se concentraven.

Com aconseguir revertir aquesta situació? Gramsci ens parlava del valor de cultura com a  “organització, disciplina del jo interior, apoderament de la personalitat pròpia, conquesta de superior consciència per la qual s’arriba a comprendre el valor històric que un té, la seva funció en la vida, els seus drets, els seus deures”[5], i és a través d’una educació i d’una formació crítiques que podem arribar a aquesta cultura alliberadora com a fenomen col·lectiu i fer front a l’hegemonia cultural de las classes dominants.

[1] ONU, ADES, 2019, Portal de Datos Mundiales sobre la migración.

[2] OXFAM Internacional, enero 2020, Informe.

[3] ACNUR, Informe anual 2019.

[4] Maria Comín, “Discurs de Maria Comín”, a Premi Internacional Alfonso Comín. A les persones centreamericanes migrants i en cerca de refugi, (Fundació Alfonso Comín, 2018).

[5] Antonio Gramsci, Antología (México, siglo XXI de España editores, s.a., 1986, Biblioteca de pensamiento socialista)

Gener de 2021

 

Roger Molinas Amorós

Arqueòleg

 

 

Ara que es compleix una dècada del sorgiment del 15M es un bon moment per mirar enrere i veure com els moviments socials i sindicals s’han transformat des de la crisi financera del 2008.

En primer lloc cal dir que el 15M va ser un moviment que va passar bastant de llarg del mon laboral, realitzant les seves assemblees en espais públics, com les places, i mai en fàbriques. Tot i que va comptar amb importants reivindicacions econòmiques i materials, especialment en matèria d’habitatge i desnonaments, el moviment dels indignats va centrar la gran part dels seu discurs en una transformació de la política i la democràcia, no en el capitalisme o l’explotació laboral. El seu marc de referència discursiu era una ciutadania indignada contra una casta política, entesa com dos col·lectius homogenis amb uns mateixos interessos i enfrontats entre ells. La dialèctica de classes entre capital i treball aquí no acabava de trobar el seu encaix.

Una de les principals conseqüències que va tenir el tsunami del 15M que encara vivim avui, es la fi del bipartidisme i la fragmentació dels espais polítics, tant a la dreta com a l’esquerra; mentre que en el mon del treball, les principals organitzacions tan sindicals com patronals segueixen sent exactament les mateixes que abans del 2008. Si bé es cert que en torn al 15M van sorgir nous moviments socials, assemblearis i sense una organització representativa vertical, com les marees, les marxes per la dignitat o la PAH, aquests han estat útils per vehicular protestes puntuals però no s’han traduït en una nova forma d’organitzar es relacions laborals o sindicals.

A part dels seus grans encerts, un dels errors que ha va plantejar el 15M va ser la seva fe, molt innocent i un punt naïf, en que les noves tecnologies informàtiques ens portarien una igualtat social al permetre un accés igualitari i immediat a la informació i la presa de decisions. Aquestes aplicacions, desenvolupades des de grans multinacionals, han acabat obrint la porta a la des-regularització laboral més salvatge en diversos sectors laborals: com UBER respecte als Taxis, o les aplicacions d’entrega a domicili que han suposat la contractació de molts falsos autònoms que treballen en unes condicions molt precàries. Cal agrair al món sindical que hagi recelat des del primer minut d’aquestes tecnologies, presentades sovint com la modernitat, comoditat i fàcil accés de cara al consumidor, quan realment el que pretenen és eliminar les lleis, normatives i estructures laborals, per poder explotar als treballadors sense que cap conveni els protegeixi, així com maximitzar els beneficis empresarials, reduint els costos en força de treball.

Les dues úniques oportunitats de cooperació conjunta que van existir entre el 15M i el món sindical varen ser les dues vagues generals realitzades durant el 2012 (29 de març i 14 de novembre) contra les reformes laborals de Mariano Rajoy, on en algunes ciutats es varen crear piquets ciutadans impulsats per espais unitaris entre assemblees d’indignats i sindicats. La meva experiència personal es que va acabar sent un fracàs per la diferència entre les dinàmiques de funcionament de les dues cultures organitzatives, on el 15M esperava consensos i consultes assembleàries a cada pas, els sindicats responien amb una organització i una planificació estructurada que resultava infinitament més efectiva sobre el terreny. Tot i això, va ser una oportunitat perquè moltes persones que mai haurien participat en una vaga o una mobilització laboral ho fessin per primer cop.

Com a conclusió, dir que a l’hora de plantar cara al gran poder econòmic de la classe empresarial, els treballadors han entès que la seva força recau en les estructures orgàniques sindicals i que aquestes, si bé es poden renovar i modernitzar, mai podran ser substituïdes per l’espontaneïtat de l’assemblearisme o les xarxes socials.

Gener de 2021