El món sindical 10 anys després del 15M

 

Roger Molinas Amorós

Arqueòleg

 

 

Ara que es compleix una dècada del sorgiment del 15M es un bon moment per mirar enrere i veure com els moviments socials i sindicals s’han transformat des de la crisi financera del 2008.

En primer lloc cal dir que el 15M va ser un moviment que va passar bastant de llarg del mon laboral, realitzant les seves assemblees en espais públics, com les places, i mai en fàbriques. Tot i que va comptar amb importants reivindicacions econòmiques i materials, especialment en matèria d’habitatge i desnonaments, el moviment dels indignats va centrar la gran part dels seu discurs en una transformació de la política i la democràcia, no en el capitalisme o l’explotació laboral. El seu marc de referència discursiu era una ciutadania indignada contra una casta política, entesa com dos col·lectius homogenis amb uns mateixos interessos i enfrontats entre ells. La dialèctica de classes entre capital i treball aquí no acabava de trobar el seu encaix.

Una de les principals conseqüències que va tenir el tsunami del 15M que encara vivim avui, es la fi del bipartidisme i la fragmentació dels espais polítics, tant a la dreta com a l’esquerra; mentre que en el mon del treball, les principals organitzacions tan sindicals com patronals segueixen sent exactament les mateixes que abans del 2008. Si bé es cert que en torn al 15M van sorgir nous moviments socials, assemblearis i sense una organització representativa vertical, com les marees, les marxes per la dignitat o la PAH, aquests han estat útils per vehicular protestes puntuals però no s’han traduït en una nova forma d’organitzar es relacions laborals o sindicals.

A part dels seus grans encerts, un dels errors que ha va plantejar el 15M va ser la seva fe, molt innocent i un punt naïf, en que les noves tecnologies informàtiques ens portarien una igualtat social al permetre un accés igualitari i immediat a la informació i la presa de decisions. Aquestes aplicacions, desenvolupades des de grans multinacionals, han acabat obrint la porta a la des-regularització laboral més salvatge en diversos sectors laborals: com UBER respecte als Taxis, o les aplicacions d’entrega a domicili que han suposat la contractació de molts falsos autònoms que treballen en unes condicions molt precàries. Cal agrair al món sindical que hagi recelat des del primer minut d’aquestes tecnologies, presentades sovint com la modernitat, comoditat i fàcil accés de cara al consumidor, quan realment el que pretenen és eliminar les lleis, normatives i estructures laborals, per poder explotar als treballadors sense que cap conveni els protegeixi, així com maximitzar els beneficis empresarials, reduint els costos en força de treball.

Les dues úniques oportunitats de cooperació conjunta que van existir entre el 15M i el món sindical varen ser les dues vagues generals realitzades durant el 2012 (29 de març i 14 de novembre) contra les reformes laborals de Mariano Rajoy, on en algunes ciutats es varen crear piquets ciutadans impulsats per espais unitaris entre assemblees d’indignats i sindicats. La meva experiència personal es que va acabar sent un fracàs per la diferència entre les dinàmiques de funcionament de les dues cultures organitzatives, on el 15M esperava consensos i consultes assembleàries a cada pas, els sindicats responien amb una organització i una planificació estructurada que resultava infinitament més efectiva sobre el terreny. Tot i això, va ser una oportunitat perquè moltes persones que mai haurien participat en una vaga o una mobilització laboral ho fessin per primer cop.

Com a conclusió, dir que a l’hora de plantar cara al gran poder econòmic de la classe empresarial, els treballadors han entès que la seva força recau en les estructures orgàniques sindicals i que aquestes, si bé es poden renovar i modernitzar, mai podran ser substituïdes per l’espontaneïtat de l’assemblearisme o les xarxes socials.

Gener de 2021