Dignificar la democràcia, salvar allò social

 

Amaya Olivas

Magistrada titular de Jutjat Social 1 de Madrid i membre de Jueces para la Democracia

 

 

En el seu assaig “El pensament segrestat“, Susan George ja reflexionava sobre l’existència d’una perillosa hegemonia cultural, en el sentit gramscià, construïda gràcies als postulats neoliberals, que, de la mà de polítics com Reagan o Thatcher, van aconseguir minimitzar el paper de l’Estat mitjançant els mantres de la desregulació i la privatització, i inocular una nova ideologia dominant en la majoria de la societat.

Els seus dogmes passaven per considerar perdedors a tots aquells ciutadans que no s’adeqüin a una manera de vida en què predominés el consum desenfrenat i la competitivitat ferotge, partint d’una noció de l’ésser humà que no necessita a la societat, sinó només al seu propi “esforç” per escalar i aconseguir els seus “somnis”.

Els ferotges atacs contra la classe treballadora, que, al costat dels seus sindicats, havia sostingut la correlació de forces necessària perquè s’apuntalessin totes les conquestes socials després de la II Guerra Mundial, van donar lloc, a més de la pèrdua de drets en matèria laboral, de salut, educació o habitatge, a un nou marc de criminalització de la població vulnerable. Aquesta va passar a ser vista com indolent, vaga, dependent dels serveis socials, i, en definitiva, inútil.

El procés d’interiorització d’aquest nou marc de pensament en creixents sectors de la població, a través de plans conductuals, emocionals i cognitius, va dilapidar progressivament el sentit de comunitat i pertinença de classe, que havia estat capaç de crear forts llaços de solidaritat dins i fora de les fàbriques.

Vistes ja les terribles conseqüències d’aquestes polítiques neoconservadores, és urgent preguntar-se si cal construir un model “contra- hegemònic” capaç de revertir aquelles.

En l’àmbit laboral, és urgent recordar que els treballadors no deixen de ser ciutadans quan accedeixen a una feina. I aquesta premissa s’ha de lluitar no només en el parlament, sinó en l’ampli territori de la polis, l’espai comú de ciutadania.

Així, davant els atacs als sindicats, considerats pels “nois de Chicago” com una amenaça al “lliure desenvolupament de l’individu”, s’ha d’activar la seva potestat, en el sentit foucaltiano, és a dir, com a actors que siguin capaços tant de resistir a l’influx de la part dominant, com de garantir els drets de la part més feble en la relació laboral.

Resulta essencial aconseguir minimitzar el grau de violència a què se sol veure exposat el treballador individualment considerat, i això passa per accions valentes que siguin capaços de derogar els aspectes més nocius de les múltiples reformes laborals que han augmentat el poder de les empreses en detriment dels treballadors.

En l’anomenada democràcia laboral, s’ha d’avançar en el sentit que garanteixi l’accés a la qualitat i quantitat d’informació dels assalariats, i que els permet participar en la gestió dels mitjans de producció i dels propis objectius a assolir amb els beneficis obtinguts.

Des de l’àmbit jurisdiccional, la batalla ha de seguir sent la de considerar la justícia com un autèntic servei públic. Els components de la judicatura són agents socials la principal comesa de la qual consisteix a interpretar les normes per protegir els drets de la forma més efectiva. En aquest sentit, han de garantir en el seu treball quotidià els postulats constitucionals que consagren la igualtat material, la llibertat, o la dignitat humana.

La distància, o fins i tot la por, que senten molts ciutadans quan acudeixen als tribunals, només pot ser revertida si s’enforteix una veritable cultura democràtica de la jurisdicció, que ha estat defensada des dels sectors de l’anomenada “esquerra judicial” després del final de la dictadura franquista. Això passa per sotmetre a una crítica real l’existència d’hàbits autoritaris, sospesar les contradiccions que genera actuar en el que pot ser una institució de violència, i empatitzar amb el patiment dels justiciables.

En definitiva, les accions “contra-hegemòniques” passen per dignificar seriosament la democràcia: consolidar els drets de tota aquesta immensa població que, lluny de ser “improductiva”, aporta el seu esforç i riquesa en benefici de tots.

Gener de 2021