L’hegemonia impossible

 

Santiago Alba Rico

Escriptor, assagista i filòsof

 

 

El màxim triomf de la publicitat és el de forjar un eslògan que la major part dels parlants incorporin, a manera de afegitó o apotegma, a la parla quotidiana comú. Al publicitari, en tot cas, li interessa mantenir sempre viva la connexió entre la frase i el producte que vol promocionar. Si traslladem aquest exemple a la política, podem dir que va ser Antonio Gramsci el que va comprendre millor i va analitzar en profunditat la construcció de comunitats simbòliques com a condició de l’hegemonia política. Gramsci, que no coneixia el filòsof Wittgenstein, va mantenir no obstant això un diàleg amb ell a través del seu amic Piero Srafa, el famós economista establert a Londres. Gramsci i Wittgenstein compartien l’interès pels “usos del llenguatge” i les -diguem-ne- metàstasi de la “parla comuna”. En una carta adreçada des de la presó a la seva cunyada Tania, però el destinatari era Srafa (i indirectament el propi Wittgenstein), Gramsci s’ocupa de el gran èxit “popular” de Benedetto Croce (1866-1952), el gran pensador hegelià que va marcar la vida cultural italiana durant seixanta anys. “La gran qualitat de Croce”, diu Gramsci, “ha estat sempre aquesta de fer circular de manera no pedant la seva concepció del món en tot un seguit d’escrits en els quals la filosofia es presenta immediatament i és absorbida com a bon judici i sentit comú”. D’aquesta manera, afegeix, les respostes de Croce a algunes de les qüestions nuclears de l’opinió pública acaben per difondre, de manera gairebé sanguínia, a través de frases quotidianes i ocurrències de saló, penetren en els diaris i en els bars i fabriquen “una enorme quantitat de croceans que no saben que ho són i que potser ni tan sols saben que Croce existeix”.

En el seu sentit més exacte i banal, això és “l’hegemonia”: la fecundació prolífica en el sentit comú general d’una visió del món la font de la qual -com en el cas de Croce i al contrari que en la publicitat- s’ha perdut. Només quan cada subjecte -i gairebé tots els subjectes- repeteix com a pròpia una opinió manufacturada en una altra banda, es pot dir que aquesta opinió esdevé “hegemònica”. Aquesta epidèmia o episèmia -el contagi de significats compartits- és un fenomen lingüístic banal i universal que hauria d’interessar sobretot als filòlegs. Si preocupa els polítics -els quals fan la política i els quals la pateixen- és perquè a través de la “parla comuna” es construeix “el sentit comú” i, per tant, “el món comú”. La qüestió, en conseqüència, no és la de saber si podem sostreure’ns a l’epidèmia del sentit comú -fins i tot per combatre’l o disputar-lo cal sucumbir a ell- sinó la de qui el construeix en cada època.

L’exemple analitzat per Gramsci en els anys trenta de segle passat ens parla de societats ja desaparegudes en què aquesta hegemonia es construïa des de l’àmbit intel·lectual i mitjançant una esfera pública més o menys homogènia. La construïen filòsofs, intel·lectuals, periodistes, a través de vies comunicatives proveïts d’autoritat i en una sola direcció: certs noms prestigiosos, doncs, i certes capçaleres de diaris. La pressió del mercat, després de la Segona Guerra Mundial, i les successives revolucions tecnològiques en el si del capitalisme han fet esclatar les matrius mateixes de la circulació hegemònica. D’una banda, és evident, ja no són els intel·lectuals els qui construeixen els discursos sinó plançons purs de mercat capitalista: personatges famosos que han construït la seva fama, de manera autoreferencial, a través de la visibilitat mateixa. D’altra banda, aquesta visibilitat es genera gairebé sempre en el bullici fragmentari de les xarxes, en nínxols efervescents separats que cap parentiu discursiu pot connectar. La parla comuna ja no repeteix sense saber frases que Croce va formular en un diari prestigiós; repeteix sabent ocurrències d’un youtuber que té milions de seguidors, però que s’adreça només a ells. En definitiva, la dificultat per fer avui política té a veure amb aquesta doble pressió -el mercat i la tecnologia- que ha banalitzat les matrius discursives i fragmentat la recepció, impedint la disputa del “sentit comú”, reemplaçat ara, de la manera més inquietantment natural, per post-veritats, fets alternatius i negacionismes medievals.

Gener de 2021