Haurem de ser capaços de teixir, reconstruir

 

Gràcies a l’amic Marcello Belotti tenim l’article de Francesca Seghezzi, Secretaria CGIL Lecco, Lombardia, Itàlia

 

 

 

El 2020 per a Europa representa un any important, un any travessat per la pandèmia mundial de covid-19, però que ens lliura una nova Europa, una nova idea d’Europa, una nova política econòmica europea. La suspensió del pacte d’estabilitat juntament amb el Next Generation Eu representen plenament aquest canvi, el canvi en les polítiques econòmiques dirigides a tot allò que és públic i ja no al finançament d’allò privat, és a dir la idea d’intentar construir una idea d’una Europa econòmicament competitiva i  l’ambició de convertir-se en el continent més sostenible.

Un pla que vincula els recursos al desenvolupament sostenible, la digitalització i la cohesió social, cosa que significa, per tant, que la creació de llocs de feina de qualitat només pot ser entès pel sindicat com una gran oportunitat per replantejar-se el seu propi paper i la capacitat d’influència sobre les decisions.

Aquest nou enfocament europeu, fortament esperat per molts de nosaltres en els darrers anys, juntament amb els processos molt ràpids d’innovació i transformació tecnològica també requereixen una reflexió sobre la nostra capacitat d’estar al mig de les coses.

El moviment sindical italià sempre ha tingut una forta caracterització i capacitat en el sistema de producció industrial, però s’enfronta a greus dificultats en el món del terciari i dels serveis.

És força probable imaginar que el desenvolupament tecnològic conduirà inevitablement a una disminució del nombre d’empleats al món manufacturer, però també al naixement de noves professions, com ara l’expansió d’empleats del sector terciari i els serveis a empreses i persones; aleshores, per tant, la nostra capacitat de reposicionar la representació del món laboral és encara més urgent.

El mercat laboral italià, que des de fa més de vint anys ha estat esbiaixat cap a una precarietat de les relacions laborals cada vegada més gran, es caracteritza per una contracció contínua d’hores contractuals (de fet, les jornades parcials involuntàries augmenten constantment) i la subcontractació d’activitats a contractistes, d’acord amb una lògica de “major rebaixa”, a més d’empobrir enormement el treball, no ha ajudat el moviment sindical italià, sinó que ens va situar en una situació gairebé exclusivament defensiva i rarament adquisitiva.

Ara, el canvi del paradigma econòmic europeu juntament amb la pandèmia ens permeten replantejar-nos un nou model de representació dels treballadors.

La pandèmia, en l’enormitat i el caràcter tràgic de la situació, va tenir l’efecte positiu de forçar a repensar el sistema econòmic, ha deixat molt clar que els diferents subjectes econòmics no tenen l’agilitat suficient per moure’s de forma independent, sinó que tenen, i sempre com més tindran, la necessitat d’entrellaçar-se.

Entre els temes econòmics que, per tant, hauran de saber llegir i, en conseqüència, adaptar-se a aquest canvi d’època, també hi són els sindicats.

Per tant, el món empresarial, les institucions i els sindicats han d’estar preparats per “inventar” nous models de negociació, nous espais de discussió, en què el territori serà inevitablement el nou protagonista.

Si, per tant, aquest nou model de desenvolupament preveu la no autonomia i la no autosuficiència dels subjectes econòmics individuals, la negociació del demà requereix que hi hagi una convergència entre tots els subjectes econòmics (inclòs el sindicat, per tant), posant-nos així en una posició certament més determinant. Especialment si es compara amb la nostra posició en el model capitalista conegut fins ara, que veu la idea del capital com un tema que també pot determinar el desenvolupament de manera autònoma i, per tant, no necessita compartir res amb cap altre tema.

Anar cap a un model de desenvolupament sostenible mediambientalment, però també socialment, requereix decisions acurades que es construeixin al voltant de les peculiaritats del territori en què s’hi insereixen, significa replantejar-se l’organització del treball però també l’organització de temps i espais per viure i moure’s. El sistema empresarial d’aquest nou model de desenvolupament es veurà obligat a replantejar-se el paper social que tenia al territori, de la mateixa manera que les institucions tindran un paper de suport i programació molt més important que el que han exercit fins ara.

I, per tant, el territori serà el nou terreny de confrontació, el nou terreny de representació i el nou terreny de negociació.

Per tant, haurem de ser cada vegada més capaços d’anhelar de representar les treballadores i els treballadors ja no només dins de les seves empreses o els seus sectors, sinó també com a ciutadanes, ciutadans i subjectes actius del territori, construint aliances, barri per barri, amb les forces socials del territori, des de la política a les associacions.

Per donar respostes a les desigualtats, que han crescut i s’han agreujat encara més en aquest any de pandèmia que acaba de passar, calen noves solucions, una solució ad hoc que només el territori pot detectar de manera puntual i, per tant, també intentar solucionar-ho.

Haurem de ser capaços de teixir, reconstruir, recolzar i protegir la cadena de valor de les seves produccions al territori.

Dins d’aquest escenari que veu el seu epicentre al territori, ja no es pot postergar la discussió dins del sindicalisme europeu sobre com intentar imaginar models de negociació comuns que garanteixin l’exigibilitat de drets de caràcter universal i que aturin el fenomen del dumping entre països, que encara més que avui frustrarien la transició cap a aquest nou i indispensable nou model de desenvolupament.

Gener de 2021