Desigualtats i democràcia en un món globalitzat

 

Maria Comín

Historiadora, ha treballat en cooperació internacional i en l’àmbit social

 

 

El dia 9 de desembre centenars d’hondurenyes i hondurenys van marxar cap als Estats Units, aquest 15 de gener, de nou, entre 3.000 i 5.000 hondurenyes i hondurenys han posat rumb cap als Estats Units, dues noves  Caravanes amb l’esperança posada en que G Biden obri una nova era per als migrants que arriben al gegant del Nord. Fugen dels dos huracans recents, Eta i Iota, que han flagel·lat l’Amèrica Central, especialment Hondures, del Còvid-19, de la fam i de la violència estructural que exerceixen les “maras” en connivència amb un narco-estat corrupte i criminal. De moment els esperen les policies i els exèrcits de Guatemala i Mèxic que han blindat les seves fronteres.

A les Illes Canàries arriben quasi diàriament pasteres amb centenars de persones que també fugen de la  fam, de conflictes i guerres enquistades. Les imatges del port d’Arguineguín a Gran Canaria ja ni ens interpel·len, amb relats dels qui arriben de com els que moren durant la travessia són “llençats” al mar, en molts casos menors d’ edat. El Sàhara i la Mar Mediterrània han esdevingut cementeris.

Palestina pateix des de l’any 1948, més de setanta anys, l’èxode i refugi més antic del món actual.

Aquests són només tres exponents d’un món cada vegada més desigual i injust. L’any 2020 es calcula que la xifra total de persones pobres a nivell mundial ha oscil·lat entre els 703 i els 720 milions, i només per efectes del Còvid-19 el nombre ha augmentat entre 88 i 115 milions. [1]

L’1% més ric del món, la majoria homes, posseeix més del doble de riquesa que 6.900 milions de persones del món. Aquests rics tan rics, 2.153 milionaris, posseeixen més riquesa que 4.600 milions de persones, el 60% de la població mundial. A la vegada, aproximadament 735 milions de persones segueixen vivint en la pobresa extrema. Quasi la meitat de la humanitat viu amb menys de 5,5 dòlars al dia. Cada dia perden la vida 10.000 persones per no poder-se costejar l’atenció mèdica. Es calcula que 258 milions de nenes i nens estan sense escolaritzar, és a dir, 1 de cada 5 nena o nen del món. Aquesta pobresa té rostre de nena i de dona, la desigualtat és sexista, una desigualtat que va en augment. Per cada 100 nens sense escolaritzar hi ha 121 nenes sense escolarització. Les dones constitueixen la major part de les llars més pobres del món, treballen en més ocupacions precàries i mal remunerades, amb una mà d’obra barata i inclús gratuïta i les seves hores al treball de cures amb massa freqüència no són remunerades. [2]

L’any 2019 es van calcular en 271,6 milions les persones migrants, dels quals 130,2 milions són dones. Aquest mateix any 2019 el desplaçament forçat va assolir els 79, 5 milions de persones, dels quals 29,5 van ser refugiats i altres persones que es van veure obligades a desplaçar-se a fora del seu país; 45,7 milions van ser desplaçats interns; i hi havia 4,2 milions de sol·licitants d’asil. [3]

Persones que fugen de la fam, de la misèria, dels desastres climàtics i de la destrucció ambiental del seu entorn, de la violència estructural, de la persecució per raons polítiques, religioses, de violència sexual. No deixen la seva llar, el seu país, i s’allunyen dels seus per plaer. “Conseqüència d’un sistema capitalista on l’esvoranc entre els qui s’ apropien de les riqueses i del treball aliè i els desposseïts de tot cada vegada és més gran, els primers són obscenament rics, i els segons cada vegada són més pobres, són éssers rebutjables.” [4]

La democràcia avançarà si aconseguim erradicar o al menys treballar per a que aquestes diferències tan abismals vagin essent reduïdes. Però com aconseguir-ho? Fa temps que vam canviar la millora de las condiciones de vida de les persones pel consumisme; vam convertir l’educació en un ascensor social quan és un dret inalienable de la persona; vam fragmentar les lluites socials i polítiques en nom de la trampa de la diversitat; i vam abandonar la consciència social pel confort i el benestar més enllà del necessari d’una vida digna i justa. Mentre la riquesa i la presa de decisions a nivell mundial anava quedant en mans d’uns pocs, la pobresa es globalitzava, la riquesa i poder se concentraven.

Com aconseguir revertir aquesta situació? Gramsci ens parlava del valor de cultura com a  “organització, disciplina del jo interior, apoderament de la personalitat pròpia, conquesta de superior consciència per la qual s’arriba a comprendre el valor històric que un té, la seva funció en la vida, els seus drets, els seus deures”[5], i és a través d’una educació i d’una formació crítiques que podem arribar a aquesta cultura alliberadora com a fenomen col·lectiu i fer front a l’hegemonia cultural de las classes dominants.

[1] ONU, ADES, 2019, Portal de Datos Mundiales sobre la migración.

[2] OXFAM Internacional, enero 2020, Informe.

[3] ACNUR, Informe anual 2019.

[4] Maria Comín, “Discurs de Maria Comín”, a Premi Internacional Alfonso Comín. A les persones centreamericanes migrants i en cerca de refugi, (Fundació Alfonso Comín, 2018).

[5] Antonio Gramsci, Antología (México, siglo XXI de España editores, s.a., 1986, Biblioteca de pensamiento socialista)

Gener de 2021