Hegemonia i subalternitat

 

Javier Aristu

Ha estat professor de Literatura. Autor del llibre El oficio de resistir. Miradas de la izquierda andaluza durante los años sesenta (Comares). Actualment coordina el blog d’opinió En Campo Abierto i la revista digital de pensament Pasos a la Izquierda

 

El 1966 Juan Goytisolo escrivia en el seu pròleg al llibre El furgó de cua: «mentre en els últims anys l’estructura econòmica de la nostra societat es transforma ràpidament i la consciència individual i social reflecteix les conseqüències del canvi, el terme” Espanya “manté entre els intel·lectuals el seu inalterable clarobscur ». El narrador debatia contra una visió desenfocada, despuntada, de país que, en certa manera venia reproduint des de finals de segle XIX i que girava al voltant d’una visió més idealista o metafísica d’Espanya que a una perspectiva justa i encertada dels seus nusos socials. Goytisolo apostava clarament en aquell text per reconèixer i certificar els canvis estructurals en una economia i una societat com l’espanyola que caminava resoludament cap a un model industrial i neocapitalista. Davant d’aquesta realitat, una bona part de la «intel·lectualitat» seguia pensant en una Espanya inexistent o emmagatzemada en algun lloc del propi jo de l’intel·lectual. Com sabem, bona part de la trajectòria de l’oposició democràtica espanyola d’aquella dècada, dels seus errors, fracassos i deficiències, està precisament aquí, en el desajust entre la realitat i la consciència de la mateixa.

En el fons, tal debat no expressava sinó l’estat de la qüestió del problema de l’hegemonia, de la capacitat de persuasió d’unes idees o d’altres, en aquella societat espanyola sotmesa, contradictòriament, a una dictadura política i a uns potents canvis socials. Si se’m permet fer una primera recapitulació crec que l’experiència d’aquells curts però intensos anys seixanta mostren la incapacitat de bona part de la intel·lectualitat espanyola per ajustar-se i entendre el que estava passant en els profunds processos socials en curs. D’aquesta certa incapacitat o limitació per entendre el que estava passant es deduïa, conseqüentment, una impossibilitat per saber actuar davant aquella opressió política, social i cultural. Podríem fer-nos, fins i tot, la molesta pregunta: No és per ventura cert que la gent normal, l’espanyol mitjà, anava d’una banda i l’intel·lectual d’esquerres, o al menys antifranquista, caminava per una altra sendera? A alguns, ens diu Goytisolo, «els seguia fent mal Espanya», però, fet i fet, Espanya s’estava transformant.

Una excepció: només alguns, procedents de cert moviment social que per aquells anys començava a adquirir velocitat s’assabentaven del que estava passant. Els homes i dones d’aquelles comissions obreres sabien el que estava passant, o al menys sabien més que molts intel·lectuals el que estava passant. D’aquesta coincidència entre procés real i consciència o coneixement d’aquest sorgeix l’encert d’una línia estratègica on es barrejava, de forma molt intel·ligent, la reivindicació concreta lligada al lloc de treball i la demanda global d’una sortida democràtica i antifranquista.

2020 té poc a veure amb 1966. El mig segle transcorregut ha canviat la realitat espanyola, els marcs de relacions dels espanyols i els instruments amb què es desenvolupen els processos d’hegemonia, però ens queda encara la molesta pregunta que fèiem abans: És possible que avui s’estigui produint una cosa semblant? No pot ser que la gent vagi per una banda, per la sendera dels seus propis i reals interessos i l’intel·lectual progressista, o d’esquerres, seguiu per una senda divergent reclamant o dictant consignes que no es compassen amb la realitat dels fets? El moment actual, marcat per la pandèmia i per una crisi històrica desconeguda en dècades no s’assembla gens als anys de creixement econòmic, consumisme i impuls industrial dels anys als quals es refereix Goytisolo. Però sí que pot ser metàfora d’aquella dicotomia a la qual es va referir el novel·lista català.

Els processos d’hegemonia per part d’una classe subalterna són possibles si abans es posen en marxa, per part d’aquesta classe, adequats processos de coneixement de la realitat, de captura d’aquests nusos i problemes que són els que caracteritzen la vida concreta de la gent i donen forma a l’específica morfologia, sempre morfologia dinàmica, d’una societat. Els actuals processos productius, els reals processos de la vida social, s’estan donant de manera concreta i amb característiques pròpies davant de les nostres cares; la vida social està mutant a molta velocitat i cap a horitzons encara desconeguts. Tractar de controlar-los o de sotmetre’ls a vells patrons metodològics o culturals, intentar dominar-los mitjançant vells catecismes d’una «esquerra industrialitzada» és temptar el fracàs històric. De la mateixa manera que el 1966 «la gent de comissions» va apostar per nous instruments i nous continguts culturals per tal de connectar amb la realitat social, avui els seus hereus han de seguir aquest principi i entrar sense cap por i objecció en el magma difús però real en el que estem immersos. El sindicalisme d’aquests anys ha de ser, forçosament, molt diferent a què era en una estructura i teixit industrial fordista; l’economia, aquest entramat d’interessos i conflictes que penetra en les més petites cèl·lules de la societat, està mutant de manera radical cap a una altra fase. El món d’avui ja no és igual que el de l’any passat; llegir aquests processos de forma correcta és la primera condició de sindicat per construir un projecte solvent i dirigent.

Gener de 2021