Ramón Górriz
President de la Fundació 1 de Maig
Sovint associem encertadament el terme hegemonia a A. Gramsci. Però aquest va escriure els seus Quaderns de Presó en el període d’entreguerres; és a dir, una època en què la revolució marcava l’agenda de el moviment obrer. De manera que Gramsci pensa i escriu sobre estratègia revolucionària; és a dir sobre la manera en què la classe obrera pot arribar a el poder. No obstant això, la recepció de la seva obra té lloc en una època molt diferent. Una època marcada pel pacte social de postguerra.
La idea d’hegemonia, al contrari del que molts pensen, ve de molt lluny, des de fa segles, però cobra interès i anima el debat, en el moviment obrer, a partir de mitjans i finals de segle XIX, en les organitzacions russes. Abans, la revolució de 1848, la Comuna de París, donaran lloc i enriquiran els debats sobre les estratègies per arribar al poder, la classe obrera. Després vindria la revolució del 17, la revolució alemanya, i totes les revolucions que hi ha hagut durant el segle XX, les victòries i les derrotes d’aquests processos revolucionaris.
Per tant, en aquests debats, la noció d’hegemonia ha estat un element clau, ja que fa referència a l’estratègia que ha de seguir el proletariat per canviar el sistema. El concepte d’hegemonia, no té res a veure amb una simple expansió de la democràcia parlamentària o a una llarga marxa per les institucions.
Abans i ara es defineix el concepte d’hegemonia del capital com el consens mitjançant el qual les elits econòmiques i polítiques exerceixen el poder en la direcció de la societat. Aquest consens fa viable la dominació de classe sense la violència com a únic dispositiu.
Si fem una ullada als diferents països, podem constatar que hi ha idees dominants en les actuals societats, sobre la política econòmica, el sector públic, la democràcia i les seves institucions, la sanitat, l’educació, la lluita contra la pobresa i la desigualtat, el paper de la cosa pública, la col·laboració públic-privada, etcètera. Aquestes idees d’alguna manera compten amb l’assentiment de gairebé totes les persones, (intel·lectuals, escriptors, diferents organitzacions socials i polítiques, mitjans de comunicació, …) i tenen el seu espai i el seu lloc.
A canvi, gaudeixen d’escàs espai en tots els aspectes, els que defensen una posició crítica enfront de la societat capitalista i enarboren la necessitat del canvi profund de sistema. Aquest és el cas dels grups dominats o subalterns quan es constitueixen políticament.
L’hegemonia constitueix una mena de norma no escrita, que defineix els límits del que és possible perquè les accions que els diferents col·lectius i organitzacions desenvolupen, siguin per a ser considerats sensats i confiats, encara que aquest reconeixement vingui dels adversaris. Aquesta norma no escrita s’ha vingut a anomenar així mateix sentit comú d’època. Amb això no es diu res de nou, perquè ja Marx va assenyalar que la idees dominants en una societat no són altres que la de les classes dominants.
Parlar avui de la idea d’hegemonia és important, després d’anys de polítiques austeritàries, privatitzacions, retallades, i creixement brutal de les desigualtats. La pandèmia ha deixat al descobert el fracàs de la globalització capitalista neoliberal i el model econòmic productiu, mediambiental que ha generat.
Les polítiques neoliberals segueixen existint, encara que s’hagin suspès temporalment, i les elits no han renunciat a elles. Per a ells la nova normalitat és la política anterior a la crisi, no volen acceptar que estem davant d’un canvi profund d’abast mundial, com no s’ha conegut anteriorment. Moltes coses canviaran, per bé o per malament. Que el canvi sigui favorable a la majoria social, dependrà de molts factors, però sobretot de la correlació de forces que el món de la feina sàpiga construir, proposant alternatives i resituant prioritats que beneficiïn la majoria de la societat.
Avui resulta una il·lusió canviar el poder, sense una conquesta prèvia de l’hegemonia, és a dir sense l’afirmació el paper dels treballadores i treballadors conscients, capaç no només de defensar els interessos corporatius d’un sector en particular, sinó d’aportar una proposta de conjunt a una crisi global, que serveixi per canviar, de veritat, l’actual sistema social.
Construir l’hegemonia exigeix una política d’aliances socials, accentuar el perfil sociopolític i generar consciència que el conflicte entre capital i treball va més enllà de centre de treball i del sector. Això exigeix articular relacions amb una plèiade de moviments socials i organitzacions molt diverses per introduir la perspectiva d’un canvi social emancipador.
Com escrivia Gramsci, el concepte d’hegemonia és un principi de reunió de forces en la lluita de classes, que no implica la jerarquització ni tampoc la subordinació dels moviments socials a la centralitat proletària. Es tracta de concebre la unitat dins de la pluralitat.
Estem davant d’una oportunitat històrica per construir un altre model econòmic, productiu, inclusivament, sostenible, cooperatiu. Un model diferent al rentat de cara verd i digital, que expressa la nova normalitat i encarnen les elits econòmiques i polítiques.
Construir un nou país, en una nova Europa, dependrà de generar una hegemonia favorable a les forces del treball amb la nostra acció sindical global.
Gener de 2021