Presentació

Perspectiva núm. 2:

 

Rafi Redondo

Coordinadora del Sector de la Intervenció Social i Atenció a les Persones de la FSC – CCOO Catalunya

 

 

Els serveis socials a Catalunya són definits a la Llei 12/2007 de 4 d’octubre, com un conjunt d’actuacions orientades a millorar el benestar del conjunt de la ciutadania amb la finalitat “d’assegurar el dret de les persones a viure dignament durant totes les etapes de la vida, mitjançant  la cobertura de llurs necessitats personals bàsiques i de les necessitats socials…”. Així, neixen amb voluntat de servei públic i de proximitat, classificats en nivells segons les necessitats d’atenció específiques i sota el principi d’universalitat en l’accés en aquests serveis.

I sota aquest principi correspon als poders públics la responsabilitat d’assegurar al conjunt de la ciutadania un nivell acceptable de benestar que permeti viure en condicions dignes mitjançant el disseny de polítiques públiques adreçades a garantir la cobertura de les prestacions que contempla el Sistema Públic de Serveis Socials. Prestacions tan diverses com l’atenció domiciliària, serveis residencials classificats segons el col·lectiu destinatari (gent gran, infants i adolescents, persones adultes),  atenció a la dependència, serveis per a persones amb discapacitat, salut mental, prestacions econòmiques, …

Si realment ens volem enganyar, pensarem que amb la llei a la mà, gaudirem de les expectatives de viure amb la certesa de què si ens trobem en una situació de necessitat social  els poders públics respondran i ens donaran cobertura. Però també podem fer una ullada al nostre entorn i comprovar  com, des de que ens governen els partits neoliberals imposant polítiques d’austeritat que, està comprovat,  han acabat beneficiant a qui més té en detriment de qui més recursos necessita (curiosament els rics són més rics i la resta som més pobres), la premissa de que les persones tenim “dret a viure dignament” té la mateixa credibilitat que una roda de premsa del Rajoy sobre com ha baixat l’índex d’atur.

En el context econòmic i social en què vivim, suportant una taxa d’atur socialment insostenible, amb famílies senceres  sense ingressos per a fer front a les despeses bàsiques per  viure al dia, amb la destrucció massiva de llocs de treball, la reducció de la protecció social en les prestacions d’atur, amb una taxa de risc de pobresa entre la població infantil superior a la de les persones adultes, és incontestable que la prioritat pressupostària ha de recaure directament en les persones, impulsant polítiques públiques que fomentin la cohesió social, dotant de finançament suficient els serveis adreçats a garantir la cobertura de les necessitats bàsiques de la població amb caràcter urgent. Finançament que ha d’abastar els recursos orientats a la protecció de col·lectius en situació de vulnerabilitat, de menors tutelats, de dones que pateixen violència masclista. Aquests col·lectius han vist com en el darrer any s’ha reduït la despesa destinada a la gestió dels recursos que, en el cas dels Serveis d’Intervenció Especialitzada en violència masclista i als seus fills i filles (SIE), el Departament de Benestar i Família disfressa la retallada pressupostària de “reestructuració del model dels SIE” comportant l’eliminació de llocs de treball que suposen una important reducció en l’atenció a les usuàries i als seus fills i filles, en un moment en què els casos de violència masclista han de considerar-se en un problema social de primer ordre.

Aquest només és un exemple de les mancances d’un sistema on preval un suposat estalvi en despesa social,  justament quan més increment necessita, a la qualitat dels serveis que, no oblidem, son de titularitat pública i cobertura universal. Tampoc no ajuda que la Llei de Contractes del Sector Públic (TRLCSP)doni preferència a en les adjudicacions dels serveis a la presentació d’ofertes econòmiques per sota d’aquelles que les pròpies administracions han quantificat com a cost del servei. Al carro s’apunten tant les empreses mercantils com aquelles sense finalitat de lucre, esperant portar-se el gat a l’aigua presentant projectes a preus més baixos que el que les administracions admeten poder pagar.  Una subhasta en tota regla amb conseqüències devastadores que comprometen la qualitat dels serveis ofertats i afecten les condicions de treball del conjunt de professionals i, de retruc, amb repercussions negatives sobre la negociació col·lectiva.

Des del Sector de la Intervenció Social i Atenció a les Persones de la FSC de CCOO treballem en la detecció d’aquells plecs de condicions que regulen la prestació de serveis socials que contenen clàusules, per acció u omissió, que contravenen allò establert  en els diferents convenis col·lectius d’aplicació. Sovint ens hi trobem amb la necessitat de presentar al·legacions als plecs que, considerem, entren en contradicció amb els acords adoptats en els convenis que resulten d’aplicació , o simplement obvien  la referència al conveni sectorial corresponent. Fins i tot, alguns quantifiquen el cost del servei  a un preu hora raonable però la llei de Contracte del Sector Públic (TRLCSP) estableix unes regles de càlcul per la qual limita la rebaixa de les ofertes presentades per les empreses respecte del preu de sortida. La limitació es calcula sobre la mitjana de les ofertes presentades a les que es sumen uns punts percentuals determinats i el resultat s’anomena “baixa temerària”. Tota una declaració d’intencions tenint en compte que, quant més a prop de la baixa temerària, més difícil serà prestar el servei amb el nivell de qualitat exigible, i alhora garantir les eines necessàries per a què les treballadores i treballadors desenvolupin les seves funcions preservant unes condicions de treball dignes.

L’expressió màxima del que he exposat el trobem al darrer procediment per a l’adjudicació del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD) de la ciutat de Barcelona. És el cas més significatiu per diverses raons: pel volum d’hores d’atenció estipulades i quantificades en més d’un milió i mig d’euros, per ser considerat per les pròpies empreses com un bon negoci,  el que més crida l’atenció és la virulència de les ofertes presentades arribant a concórrer a 14,67 euros l’hora quan l’ajuntament estava disposat a pagar-ne 18, i, finalment perquè un any i escaig desprès, les empreses adjudicatàries manifesten tenir problemes per a  garantir l’aplicació del conveni col·lectiu. És evident que en aquet escenari el conflicte està garantit.

Les empreses i entitats socials han trobat en les administracions un aliat per a dinamitar la negociació col·lectiva, pretenent condicionar el resultat  a aquells que elles mateixes provoquen en els processos subjectes a contractació pública.

Hi ha un punt de perversitat en el fet de concórrer a una licitació pública rebentant preus , utilitzar l’argument que és el Govern qui retalla les partides socials per a justificar que no es poden fer avenços en la negociació col·lectiva, i al mateix temps reivindicar més recursos públics per a fer les empreses viables econòmicament sense permetre que cap benefici reverteixi en una millora de les condicions de treball.

Fins a quin punt algú pot pretendre treure’n profit de la gestió d’un servei posant en risc la finalitat del propi servei que, per se és un benefici públic, obtenint marges per a la gestió a costa del propi benefici públic?. Doncs sembla que molts atesa la proliferació en els darrers anys d’empreses privades i entitats socials de nova creació que neixen amb la voluntat de gestionar aquest serveis i el que és pitjor encara, que els poders públics siguin els principals promotors de la degradació d’un sistema de drets socials que constitueix un dels pilars de l’estat de benestar. S’està perdent la finalitat dels serveis.

Malauradament aquesta no és l’única amenaça que hem d’afrontar. Està per veure l’afectació  que pot tenir en els serveis públics el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP) aprovat recentment pel qual una multinacional podria optar a la gestió de qualsevol servei social a un preu molt inferior. De la mateixa manera, caldrà veure si els governs i els partits polítics reaccionen a favor de les necessitats de la ciutadania o, un cop més, prefereixen respondre a les necessitats del mercat.

El serveis socials no estan en venda. És públic, és teu. Salva-ho!

 

 

 

Daniel Kaplún

Sociòleg

 

El tema de la pobresa a Espanya ha anat cobrant creixent presència en els mitjans de comunicació i en el debat públic, com un efecte lògic del seu creixement exponencial a conseqüència de la crisi econòmica que patim (la majoria de la ciutadania espanyola) des de fa ja no menys de 6 anys.

Aquesta presència s’ha vist freqüentment seguida o precedida (respectivament) de “cognoms” o de “prefixos” que l’acompanyen: pobresa “infantil”, pobresa “energètica” …, o per una altra banda el “llindar” de la pobresa, o el “risc” de pobresa …

Aquestes formes de “cognomenar” o “prefixar”  la pobresa, semblen posar el focus en un sol i únic símptoma, com si la pobresa “energètica” (per exemple) consistís únicament en què es manca de recursos per caldejar o il·luminar l’habitatge, però sí que es tenen per vestir-se, desplaçar-se, alimentar-se adequadament o, fins i tot, per portar una vida social plena; en definitiva, tot allò que ens permet viure dignament com a éssers humans (i consegüentment socials). O com si (encara més absurd) la pobresa “infantil” afectés únicament als nens, mentre els pares gaudissin dels béns i serveis bàsics, però se’ls neguessin els seus fills.

I el mateix podria dir-se del “llindar” de la pobresa o del “risc” de pobresa:

• El “llindar” de la pobresa és un límit més o menys arbitrari que es fixa per determinar qui poden o han de ser considerats pobres i qui no; límit fixat generalment en termes de renda, ja sigui familiar o per càpita (i no és el mateix una cosa que l’altra, com tractaré d’explicar més endavant).
• El “risc” de pobresa és un concepte encara més difús, ja que es tracta de determinar aquelles persones o col·lectius que, sense ser-ho de facto, estarien amenaçats de forma més o menys imminent de caure en la pobresa; en altres paraules, pobres “potencials”, el que en termes operatius sol determinar mitjançant una franja o interval immediatament per sobre del “llindar”, i sempre en termes de renda.

Segons com jo ho entenc, la pobresa és un fenomen únic i global, que afecta la totalitat del nucli de convivència i cadascun dels seus integrants, encara que generalment no en la mateixa mesura, ni de la mateixa manera. I en molts casos també a l’entorn del nucli afectat, particularment als seus familiars més directes que, moguts per l’amor i la solidaritat, solen privar-se a si mateixos de béns o serveis essencials per donar suport a la supervivència dels afectats més directes.

El que pot divergir són els símptomes que exterioritzen i fan visible la pobresa. Símptomes que solen ser el resultat d’una elecció, potser no sempre conscient ni necessàriament deliberada, sobre allò del que es pot prescindir i el que s’ha de mantenir. És a dir, d’una escala de prioritats que porta a decidir la supressió o reducció de l’accés a determinats béns o serveis i la conservació d’altres.

L’experiència empírica ens indica que, sovint, aquesta escala de prioritats sol estar més regida per elements socioculturals que purament racionals. Perquè se sol atorgar prioritat a aquells béns o serveis que permetin dissimular o ocultar les dificultats econòmiques per les quals està travessant la família, d’una banda, i sobretot a protegir els fills d’aquesta visibilitat i de les seves possibles conseqüències en el seu entorn social.

Dit en termes col·loquials, l’escala de prioritats sol estar molt influenciada per la intenció de guardar les aparences. I aquesta intenció està, al seu torn, íntimament relacionada amb els sentiments i vivències afectives que se solen generar al voltant de la pobresa:

• La culpabilitat, i la seva conseqüència directa,
• La vergonya

Aquestes vivències resulten especialment intenses quan l’ingrés a la situació de pobresa és sobrevingut després d’una vida de (relativa) abundància o, almenys, exempta de dificultats econòmiques importants. I s’accentua quan la situació d’empobriment sobrevingut es produeix de forma individual, i no afecta el conjunt de l’entorn residencial o laboral de la persona afectada.

Encara que pugui semblar contradictori amb el que he sostingut fins ara, podríem proposar per tant dos nous “cognoms” per a la pobresa:

• La pobresa crònica o estructural, és a dir, aquella que s’ha patit “des del bressol”
• L’empobriment sobrevingut a conseqüència de la pèrdua o reducció dràstica dels ingressos de què es disposa

Aquesta última situació és la que ha crescut de forma exponencial en aquests anys de crisi ocasionant, a la vegada, una profunda transformació en l’estructura social espanyola, que s’expressa en un fenomen de mobilitat vertical descendent, per a la qual no estàvem en absolut preparats, després d’una dècada de (aparent) sobreabundància.

Aquest fenomen de mobilitat social descendent genera, a la vegada, una profunda crisi d’identitat en les persones que la pateixen: la seva capacitat adquisitiva no es correspon en absolut amb les necessitats i hàbits adquirits durant la vida precedent, que determinen la identitat de classe subjectiva de cada individu i, conseqüentment, dels qui conformen el seu nucli de convivència.

Es produeix, per tant, una ruptura entre la posició social objectiva i la identitat percebuda, que impulsa aquesta ocultació i abstracció a què em referia anteriorment, potenciada per una moral social, profundament arrelada en la nostra cultura, que ens impulsa a la recerca l’èxit individual, tant en termes materials com de prestigi social. Moral social que, alhora que premia l’èxit (sense prestar més atenció als procediments pels quals s’ha aconseguit), tendeix a estigmatitzar el fracàs, culpabilitzant a la persona que ho viu i negant-li oportunitats de redempció posterior.

D’aquí la culpa amb la qual se sol viure, almenys en una primera etapa, l’empobriment sobrevingut, i la necessitat d’ocultar al nostre entorn, en particular a aquells dels que temem una resposta hostil. Aquesta culpa afecta especialment als que es veuen obligats a deixar de pagar els seus deutes (particularment els crèdits, i en especial els relacionats amb l’habitatge) i els costos derivats del manteniment dels serveis essencials: energia, aigua potable, etc.

Dins d’aquesta tendència a l’ocultació de la pobresa sobrevinguda hauria, per tant, una gradualitat, determinada per la menor o major visibilitat externa dels seus efectes, d’una banda, i per qui es vegin afectats per ells. Així, cal pensar que l’anomenada “pobresa energètica” es trobaria en un dels primers estadis de la decadència (en una societat en la qual es tendeix a facilitar molt poc l’accés a l’habitatge a persones alienes a l’entorn familiar més directe), mentre que la “pobresa infantil” se situaria en les últims baules de la cadena, ja que la protecció a la infància constitueix, a la vegada, una part essencial de la nostra cultura social.

En qualsevol cas, els que lluitem per la construcció d’un model social igualitari ens enfrontem a un desafiament enorme: el de transformar la culpa en rebel·lia, aquesta en solidaritat i, finalment, la solidaritat en lluita col·lectiva organitzada. En altres paraules, i reprenent el llenguatge marxià que, almenys en el meu cas, he mamat des dels meus primers (i ja llunyans) passos en la militància política i social, transformar el que en aquest moment seria una “classe en si” en “classe per a si “. Amb la dificultat afegida que es tracta d’un estrat social que escapa en bona mesura als models clàssics en els quals ens hem format, i es fa per tant necessari generar, sobre aquest fenomen de l’empobriment sobrevingut, una teoria sociològica que ens permeti interpretar-lo en la seva globalitat per poder abordar amb encert.

Encara que amb freqüència a les palpentes i sense un marc teòric exhaustiu, alguns moviments socials han aconseguit avenços molt significatius en aquest procés d’empoderament o adquisició de consciència de classe (com se li prefereixi anomenar). De tots ells, probablement la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca és un dels que més profunda i encertadament ha reflexionat i ha actuat sobre les arrels ideològiques i actitudinals del fenomen. Però la seva acció segueix limitada al nucli dels que han pres la iniciativa d’aproximar-se al moviment.

Segueix faltant, per tant (almenys en la meva modesta opinió), una adquisició de consciència de caràcter massiu, capaç d’impulsar la transformació social profunda que es necessita en aquest país i en aquesta conjuntura. Les raons per les que, al meu parer, les organitzacions polítiques actualment existents no són capaços (algunes) o no es proposen (altres) aquesta transformació serien llargues d’explicar i haurien per tant de ser objecte d’un altre article.

 

 

 

Rafel López i Zaguirre

Educador social

 

 

Són temps convulsos per als serveis socials. Per a mi, que vinc del món local encara més. La màquina atropelladora del neoliberalisme no para i segueix posant en risc el nostre estat del benestar i, concretament, l’acció social que tants i tants anys ens ha costat construir.

Hi ha, en aquests moments, tres processos que d’una o d’altra manera tindran influència en el futur immediat dels professionals de l’acció social i, més preocupant encara, en les ciutadanes i els ciutadans (usuaris i consumidors diuen les noves tendències!) que són els receptors del nostre treball en el dia a dia: l’aplicació de la  llei reguladora de les bases de règim local, modificada per la llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL)[1], que a priori només ha d’afectar els serveis socials municipals; el projecte de Llei de serveis i col·legis professionals[2] i, finalment, la Directiva 2005/36/CE del Parlament Europeu i del Consell, relativa al reconeixement de qualificacions professionals [3].

Fem un petit repàs d’aquestes iniciatives que, d’una o una altra manera, influiran el devenir dels i de les professionals de l’acció social.

Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL)

Els serveis socials bàsics o d’atenció primària, per als qui encara ens agrada mantenir el romanticisme de “la primària”, han de patir, teòricament, una modificació substancial a partir de l’1 de gener de 2016.

La RSAL, entre d’altres qüestions, ha canviat les funcions que es defineixen com a pròpies de les entitats locals i que històricament venen definits per la llei reguladora de les bases de règim local (LRBRL). En concret, fins a l’aprovació per la LRSAL, l’article 25.2 lletra k de la LRBRL definia coma funció pròpia dels municipis la “Prestación de los servicios sociales y de promoción y reinserción social”. En aquests moments, aquesta funció s’ha sostret dels municipis que només poden fer la “Evaluación e información de situaciones de necesidad social y la atención inmediata a personas en situación o riesgo de exclusión social” (article 25.2. lletra e) deixant els serveis socials, en el seu sentit més ampli, com a competència de les comunitats autònomes. Òbviament, les comunitats autònomes poden delegar en els municipis aquestes funcions, però sempre que vagin acompanyades del corresponent finançament.

Aquest fet, en aquests moments i, malgrat la disposició transitòria segona punt 1 de la LRSAL, disposa que “Amb data 31 de desembre de 2015, en els termes que preveuen les normes reguladores del sistema de finançament autonòmic i de les hisendes locals, les comunitats autònomes han d’assumir la titularitat de les competències que es preveien com a pròpies del municipi, relatives a la prestació dels serveis socials i de promoció i reinserció social” està provocant ja canvis més que substancials en els ajuntaments com: limitacions de contractacions de serveis d’atenció domiciliària o de la gestió dels centres oberts, no més enllà del 31 de desembre de 2015; sol·licitud per part dels interventors/es municipals d’informes contradictoris al Departament de Benestar Social i Família sobre la prestació d’alguns serveis de serveis socials, informes desfavorables en les tramitacions d’ajuts econòmics a les famílies o de subvencions a entitats sense afany de lucre que tenen com objecte el suport a les famílies.

Hi ha qui pensa que l’1 de gener de 2016 no passarà res, però hi ha qui estem veient que JA està passant, tot i que podríem tenir la “sort” de què com que la llei de serveis socials és anterior a l’aprovació de la LRSAL i que les competències en matèria de serveis socials són de les comunitats autònomes, no passi res. No val a badar, JA està passant.

Projecte de Llei de serveis i col·legis professionals

És d’esperar que aquest projecte de llei no vegi la llum en el mandat que queda del Partit Popular al davant del govern de l’Estat. Però els divendres són tenebrosos i, en qualsevol moment, el llop ataca.

Aquesta iniciativa deixa els i les professionals de l’acció social totalment desprotegits i desemparats davant una societat que requereix cada dia més una acció professional de qualitat.

La disposició transitòria 4ª de la Llei 25/2009, de 22 de desembre, de modificació de diverses lleis per a la seva adaptació a la Llei sobre el lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici, i més concretament en el relacionat a: “…l’obligació de col·legiació en aquells casos i suposats d’exercici en què es fonamenti com a instrument eficient de control de l’exercici professional per a la millor defensa dels destinataris dels serveis i en aquelles activitats en què puguin veure’s afectades, de manera greu i directa, matèries d’especial interès públic, com poden ser la protecció de la salut i de la integritat física o de la seguretat personal o jurídica de les persones físiques…”. Els i les professionals de l’acció social, tenint present les funcions que ens atorguen les diferents legislacions vigents, atenem habitualment en els nostres serveis persones que es veuen afectades en matèria de seguretat personal, jurídica i fins i tot en la seva integritat física, motiu pel qual sempre hem cregut que és imprescindible el control de l’exercici professional per part del o dels col·legis professionals.

Per què?

El Tribunal Constitucional, en Sentència 194/1998, diu que “l’obligatorietat d’incorporar-se a un col·legi professional per a l’exercici de la professió es justifica no en atenció als interessos dels professionals sinó com a garantia dels interessos dels destinataris dels seus serveis”.

L’existència de col·legiació obligatòria està directament relacionada amb diversos aspectes, que asseguren que els professionals que exerceixen els compleixin en pro de les finalitats de:

• Ordenar en l’àmbit de la seva competència, l’activitat professional dels col·legiats, vetllant per l’ètica i dignitat professional i pel respecte a causa dels drets dels particulars i exercir la facultat disciplinària en l’ordre professional i col·legial.
• Vetllar perquè l’activitat professional s’adeqüi als interessos de la ciutadania.

Aquests aspectes són:

• Complir amb els codis deontològics de les professions, en tant que conjunt de principis i normes que orienten l’acció i la conducta professional.
• Exercir unes funcions professionals determinades i no unes altres, evitant així situacions d’intrusisme professional.
• Donar un servei de qualitat encaminat a cobrir les necessitats de la ciutadania. Les persones receptores finals dels serveis tenen la garantia que l’atenció social es duu a terme per un professional que té la formació i experiència professional adequades per a l’exercici professional.

Doncs bé, el projecte de Llei de serveis i col·legis professionals fa cas omís a aquestes qüestions, deixant l’obligació de col·legiació per a només unes quantes professions,  cap de l’àmbit social.

Directiva europea relativa al reconeixement de qualificacions professionals

L’objecte d’aquesta directiva és establir les normes segons les quals un estat membre que subordina l’accés a una professió regulada o el seu exercici, al seu territori, a la possessió de determinades qualificacions professionals, reconeixerà per a l’accés a aquesta professió i el seu exercici les qualificacions professionals adquirides en un altre o altres Estats membres i que permetin al titular de les esmentades qualificacions exercir en ell la mateixa professió.

Bàsicament parlem de la circulació de professionals entre estats membres, però mentre que sempre s’havia parlat de la “lliure” circulació, ara ens trobem amb “condicions”.

La Directiva defineix entre d’altres:

• «professió regulada», activitat o conjunt d’activitats professionals l’accés, l’exercici o una de les modalitats d’exercici de les quals, estan subordinades de manera directa o indirecta, en virtut de disposicions legals, reglamentàries o administratives, a la possessió de determinades qualificacions professionals; en particular, es considerarà modalitat d’exercici l’ocupació d’un títol professional limitat per disposicions legals, reglamentàries o administratives a qui posseeixi una determinada qualificació professional.
• «qualificacions professionals», les qualificacions acreditades per un títol de formació, un certificat de competència (definit en l’article 11, lletra a), incís i), i/o una experiència professional;
• «títol de formació», els diplomes, certificats i altres títols expedits per una autoritat d’un Estat membre, designada conforme a les disposicions legals, reglamentàries i administratives d’aquest Estat, que sancionen una formació professional adquirida de manera preponderant en la Comunitat.
• «formació regulada», tota formació orientada específicament a l’exercici d’una professió determinada i que consisteixi en un cicle d’estudis completat, si escau, per una formació professional, un període de pràctiques professional o una pràctica professional.

Així doncs, el reconeixement de les qualificacions professionals per a l’estat membre d’acolliment permetrà al beneficiari accedir en aquest estat membre a la mateixa professió que aquella per la qual està qualificat en l’estat membre d’origen i exercir-la amb els mateixos drets que els nacionals. Per tant, la professió que es proposa exercir el sol·licitant en l’Estat membre d’acolliment és la mateixa que aquella per la qual està qualificat en el seu Estat membre d’origen si les activitats cobertes són similars.

Però l’àmbit de l’acció social és el gran absent d’aquesta Directiva. El Govern de l’Estat ha començat a treballar, des del Ministeri d’Educació i en relació amb l’ANECA (Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación) aquesta qüestió, però molt probablement les professions de l’àmbit social no estiguin entre les que es prioritzin regular en el nostre Estat.

A més a més, hi ha elements que no posen fàcil la translació entre estats dels diferents estudis de l’àmbit social ja que es donen diferències en la durada dels estudis, en les possibles sortides professionals i en la manca d’uns criteris clars per establir els ensenyaments claus d’aquestes professions.

El paper dels i de les professionals de l’acció social en aquest panorama

Davant d’aquest panorama, a voltes desolador, cal tornar a plantejar-nos que hem de ser els altaveus d’aquelles persones que, com a conseqüència de les polítiques socials que s’estan duent a terme, es troben cada cop més amb situacions de desigualtat, pobresa i patiment.

Crec que algunes de les línies a treballar, per part dels professionals de l’acció social, són les que es van manifestar en la Declaració de Valencia[4], amb què va concloure el VI Congrés Estatal d’Educació Social “Noves visions per a l’Educació Social, experiencies i reptes de futur”, que són:

• Compromís a buscar solucions a les alternatives que s’estan donant per superar l’actual crisi econòmica, oferint propostes basades en la dignitat, les capacitats i fortaleses de les persones, trencant el fatalisme imperant.
• Compromís a plantejar-nos la nostra acció des d’una posició ètica de critica i denúncia, assumint la veu dels quals sofreixen per un sistema injust.
• Implicació en la creació de les condicions socials, educatives, econòmiques, participatives, necessàries perquè totes les persones puguin exercir plenament tots els seus drets.
• Ànim i desig de retornar a la ciutadania el fet de ser conscient dels seus propis drets i de les seves responsabilitats reals en la construcció de l’estat de benestar social, que sabem possible i viable.
• Aposta per un contracte social, per treballar i fomentar una educació social de qualitat, entesa com a dret de ciutadania, per fer un món més just i solidari.
• Actuació efectiva i amb fermesa, col·laborant amb altres institucions, organitzacions i entitats socials i educatives, cap a l’establiment de programes de formació permanent, d’acció socioeducativa i cultural, de recerca-reflexió, entre uns altres, donant resposta a les inquietuds i necessitats de les i dels educadors socials.
• Col·laboració i comunicació estreta i intensiva amb les i els professionals de l’àmbit social que persegueixin la cobertura de les necessitats de la ciutadania, creant les condicions perquè emergeixin nous subjectes socials de representació professional de l’acció social.

Però tot això difícilment ho aconseguirem si no prenem consciència de la necessitat de “militar” activament en les organitzacions socials que poden prendre el pols als dirigents polítics actuals i quan dic militar em refereixo tant en les organitzacions sindicals, com col·legis professionals, com associacions de persones afectades, com la Marea Taronja, com…

 

“El futuro tiene muchos nombres. Para los débiles es lo inalcanzable. Para los temerosos, lo desconocido. Para los valientes es la oportunidad.”

 Victor Hugo (1802-1885)

 

[1] http://www.boe.es/boe_catalan/dias/2013/12/30/pdfs/BOE-A-2013-13756-C.pdf

[2] http://www.redaccionmedica.com/contenido/images/anteproyecto_ley_colegios_11N.pdf

[3] http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=OJ:L:2005:255:0022:0142:es:PDF

[4] http://www.eduso.net/res/res/?b=23&c=250&n=791

 

 

 

 

Toni Salvador

Regidor serveis social de l’Ajuntament de Terrassa

 

 

Districte barceloní de Nou Barris, octubre de 2014. Un grup de persones accedeix a l’oficina de Serveis Socials del barri i es produeixen diversos incidents, entre ells la destrossa d’algun mobiliari. Res dramàtic en termes objectius però sí suficient com per donar visibilitat mediàtica a una tensió latent en els darrers anys, a Barcelona i probablement en tot el sud d’Europa. Pocs dies després d’aquest incident, un mitjà digital publicava un article d’Ernesto Morales que ja apuntava encert en el seu títol   “¿Por qué a nosotros? Servicios Sociales, entre la emergencia y los derechos” En ell s’apuntava la següent diagnosi: “El episodio de la Ciudad Meridiana tiene que ver con un desencaje entre las funciones que hoy pueden asumir los servicios sociales y una demanda, convertida en exigencia por los movimientos organizados, de dar respuesta inmediata ante situaciones de emergencia social y derechos sociales básicos como son la vivienda o la alimentación. Una tensión que es insalvable con el marco existente, al menos en determinados territorios”

Efectivament, em temo que aquest és el quid de la qüestió: als serveis socials municipals se’ns ha canviat, de forma sobtada, l’objecte d’intervenció. Fins fa pocs anys ens enfrontàvem a un problema quantitativament acotat i qualitativament bastant perfilat. Simplificant: la vella pobresa, l’exclusió social tal i com l’havíem entès tradicionalment. Aquest “objecte de treball” és el que s’explicava en les nostres facultats de treball i educació social, és pel qual teníem dimensionades les nostres plantilles, pressupostos i dispositius d’atenció.

En pocs anys hem passat d’aquest escenari a un altre completament diferent. D’entrada ingressa molta més gent per la porta. Un municipi com Terrassa ja pot tenir al 15% de la seva població com a usuària de serveis socials. Però la principal novetat no crec que sigui tant quantitativa com qualitativa. Els perfils de nova pobresa estan esdevenint els més habituals. Ciutadans amb una biografia que fins fa ben poc estava plenament “normalitzada”, sovint sense cap dels trets que tradicionalment definien l’usuari tipus: sense problemes psicosocials, sense problemes formatius o d’experiència laboral, sense patologies ni adiccions… Ciutadans que simplement van perdre la feina i, uns mesos més tard, les seves prestacions socials i d’atur. Ciutadans que t’expliquen coses del tipus: “l’estiu passat estava a Eurodisney amb els meus fills i ara sóc usuari del banc d’aliments”

Quin és el problema doncs? Que els serveis socials municipals i les entitats socials ens veiem abocats a cobrir, gairebé en solitari, les mancances d’ingressos derivades de la destrucció d’ocupació i de les retallades en les polítiques de garantia de rendes. Quan les taxes de cobertura de les prestacions socials eren relativament elevades, quedar-se sense feina no era sinònim (gairebé immediat) de quedar-se en l’exclusió social. Les diverses retallades en les prestacions i subsidis d’atur, en la RMI, en el Prepara, etc ens han deixat amb unes taxes de cobertura que (segons l’EPA) tot just arriben a una de cada tres persones sense feina. O es recupera aquest “matalàs” o no hi haurà política social que aguanti i anirem caient en un assistencialisme cada cop més precari.

En aquest exercici de cobertura de necessitats bàsiques en què ens hem convertit els Serveis Socials, crec que ens anem sortint en un dels flancs: les necessitats alimentàries. Qui ens anava a dir fa tot just uns anys que acabaríem obrint menjadors socials, que les beques-menjador de les escoles esdevindrien un recurs assistencial i que tindríem un quart de milió de catalans depenent dels bancs d’aliments per poder menjar! En altres potes de recursos bàsics com són els subministraments, els ajuntaments estem aguantant el gruix d’impagats davant la inacció de l’administració autonòmica competent. Altres camps, com el residencial, tenen més dificultats per ser atesos per raons diverses. Des de la tradicional manca de parcs públics d’habitatge de lloguer social al nostre país fins al problema dels sobreendeutament.

Aquesta priorització de les necessitats més bàsiques és obligada per raons evidents però té un punt de frustrant pel sector del treball social. Havien estat molts anys i molts esforços per superar el tradicional assistencialisme i entrar en dinàmiques diferents, d’inserció, d’empoderament, de treball comunitari de foment de l’autonomia. Certament aquestes claus segueixen estan en la feina però amb un pes certament desplaçat per l’objectiu més prosaic de garantir la supervivència de l’usuari. Recordem, a més, que una societat bàsicament salarial com la nostra té la inserció laboral com a fita d’èxit típica de la majoria d’itineraris d’inserció amb que treballen els serveis socials. Però en un marc com l’actual de nul·la creació de llocs de treball… inserció? on? S’obre, per tant, la necessitat d’explorar camins alternatius al mercat laboral que almenys garanteixin provisionalment l’enteresa psicosocial dels usuaris. A Terrassa hem iniciat diverses experiències d’aquest tipus com un hort comunitari o un restaurant del temps però queda encara molt camí per recórrer probablement en clau de foment de l’activitat cooperativa i l’economia social.

No voldria acabar aquest article sense esmentar encara un altre condicionant, aquest més institucional. La capacitat d’intervenció dels serveis socials municipals va camí d’estrènyer-se per l’acció d’una tenalla. Per una banda tenim les constriccions pressupostàries derivades de les retallades i (sobretot) dels impagaments de la Generalitat als ens locals per la prestació dels serveis socials que li delega. L’altra branca de la tenalla és la limitació competencial imposada per la reforma local del PP que, combinada amb el factor anterior, posa en risc la fórmula de prestació dels serveis socials des de la proximitat del municipi en concert amb el govern autonòmic competent. La propera legislatura serà clau per veure si es compleixen o no els pronòstics de desmantellament que alguns ens temem.

 

 

José Adelantado

Grup de recerca GEPS (Globalització, Educació i Política Social). Departament de Sociologia (UAB)

 

 

Introducció

Les retallades en els drets socials (pensions, ocupació i atur, sanitat, educació, serveis socials) que estan tenint lloc a Espanya des de l’estiu de 2010, no són una novetat; des de mitjans dels anys 90 del segle XX als Estats del Benestar (a partir d’ara, EB) de la UE-15 hi ha hagut més contracció que expansió; fins i tot a Espanya, després de l’enfortiment de l’EB des de la transició democràtica, es constata que en els últims quinze anys, tot i el creixement de la despesa en protecció social i dels ingressos Mitjans Equivalents; la riquesa s’ha repartit pitjor i que, per tant, ha augmentat la desigualtat en la distribució de rendes i el risc de pobresa.

El desmantellament de l’Estat del Benestar a Espanya

Des de mitjans dels 90 ‘s els especialistes parlaven d’un possible desmantellament i sobre les estratègies de remercantilització, contenció de costos, o recalibració, que haurien emprès els EB per adaptar les velles estructures de protecció als nous riscos socials. Mentre uns estudis sustentaven la supervivència, altres constataven la contracció (retrenchment). L’evidència de les retallades va ser en augment, però no es tractava simplement de menys del mateix. Molts autors des de principis dels 2000 s s’han interessat pel canvi de direcció que haurien pres els EB; s’interroguen sobre la interpretació que es fa del context per definir els problemes a resoldre, sobre els valors i objectius que es persegueixen, i sobre els diferents instruments, mitjans i tècniques que s’utilitzen per a la gestió i provisió del benestar. A Espanya, durant els últims quinze anys s’ha combinat una reducció de la intensitat protectora de l’EB, amb un canvi qualitatiu en l’orientació de les polítiques socials cap a la remercantilització de les condicions de vida, amb tímides mesures d’activació. Els arguments presentats es poden resumir en tres eixos: la naturalesa dels problemes amb els canvis de context; el canvi d’objectius, valors i discursos, amb els diagnòstics realitzats; i els canvis d’instruments mitjans i tècniques, amb els continguts i dinàmiques de les reformes.

Canvis de context

També a mitjans dels 90 ‘s culminaria l’expansió de l’EB espanyol i encara amb governs del PSOE començarien les contrareformes. Les variables socioeconòmiques mostren que, tot i el creixement nominal del producte interior brut, dels ingressos mitjans i de la despesa en protecció social; en termes reals s’ha produït una reducció de les rendes per treball i transferències; el creixement de l’ocupació ha fet que augmenti la riquesa, però no ha millorat la seva redistribució. En aquest període la desigualtat d’ingressos i el risc de pobresa han tendit a augmentar. Les reformes en el sistema contributiu (pensions, baixes laborals i atur) han endurit l’accés. En les successives reformes cap a la flexibilització del mercat de treball s’han reduït drets laborals, i en l’última (2012), s’ha dut a terme un sever cop al poder sindical. El creixement econòmic s’ha combinat amb una reducció dels impostos directes (beneficis empresarials, grans fortunes, rendes altes del treball) i en un augment dels indirectes (IVA, Impostos especials, taxes). La incorporació d’Espanya a la Comunitat Europea el 1986 i la signatura del Pacte d’Estabilitat i Creixement el 1992 per accedir a l’euro, va comportar l’adopció de nous discursos i nous compromisos. Amb la primera onada de reformes, es va instal·lar una tendència que diferenciava el grau de protecció social segons la inserció en el mercat de treball. La Seguretat Social contributiva només seria per als insiders, i per als altres, programes assistencials amb accés filtrat mitjançant la tècnica de comprovació de mitjans (means testing). Però al mateix temps que es restringeix la protecció contributiva només per als insiders, també perd intensitat. A més, a causa de l’infrafinançament dels serveis públics d’educació i sanitat, la qualitat d’aquests decreix i segments de renda mitjana-alta són atrets pel mercat que els permet privatitzar el seu benestar.

Primera onada de reformes a Espanya (des de principis a finals dels 90 ‘s)
Context	Diagnòstic	Contingut i dinàmica de les reformes	Conseqüències
-Recessió econòmica a principis dels 90-Persistència de dèficits públics i l’atur-Pressions globalitzadores (Maastricht) Mercat Únic i criteris de convergència per a l’euro (1992)-Creixement vertiginós de la immigració extracomunitària	-Els mercats de treball són massa rígids-La despesa en contribucions socials és massa alt-Cal limitar la despesa social per salvar el sistema	-Les reformes han de ser negociades-Increment de la contribució a la SS (Pacte de Toledo 1996)– Implementació de nous programes assistencials a la perifèria dels sistemes de protecció (Pla d’ocupació rural a la SS i rendes mínimes d’inserció a les CCAA) (Trets liberals)  -Els impostos generals financen les prestacions no contributives, especialment sanitat (1986) i educació (1985 i 1990) (Trets socialdemòcrates)-Europeització de les polítiques socials -Desenvolupament de l’assegurament privat en les pensions (1987 i 1995) -Flexibilització del mercat de treball (reforma de 1994) -Mobilitzacions contra les reformes (vagues generals 1988, 1992, 1994) -Reducció de les prestacions per atur	-Tendència cap a la dualització del benestar. SS per insiders (treballadors amb ocupació fixa a jornada completa) i assistència per outsiders (treballadors amb ocupacions eventuals i jornades a temps parcial)Introducció de la comprovació de mitjans en les prestacions assistencials-Tendències privatitzadores i cap al tercer sector-Enorme pressió cap als serveis socials derivada de l’exclusió social (abans pobresa)
Font:  Elaboració pròpia a partir de: Moreno,  2009; Palier, 2010 i Guillén  & León, 2011

Sobre el diagnòstic i canvi d’objectius

Al llarg d’aquest període s’ha pogut comprovar la reducció de la protecció contributiva i com a conseqüència una major pressió cap a la protecció assistencial. En aquesta dècada es propaguen a Europa noves idees sobre els EB; a la cimera de Lisboa de 2000 la Unió Europea reforça el seu paper com a think tank. Les polítiques de tipus workfare, que s’havien estès als països anglosaxons amb bons resultats, es van reformular en el continent com polítiques actives. L’ocupació significa que per a les persones en recerca o manteniment de l’ocupació, el fet de posseir competències dinàmiques i actualitzades, i donar compte d’un comportament adequat, voluntariós i orientat en el sentit de les demandes que efectua el mercat de treball, és clau per a la integració. Així, l’ocupació s’obre pas com a objectiu de la política social mentre que les ajudes assistencials es vinculen més a la inserció laboral i a la responsabilitat individual. S’estableixen contractes amb contrapartides que cal justificar per mantenir la subvenció. Aquest canvi d’objectius, valors i discursos, es concreta en l’EB espanyol mitjançant un canvi simultani de reducció de la intensitat protectora (com s’ha vist) i el desenvolupament de polítiques assistencials. A la fi dels 80 ‘s es desenvolupen i generalitzen a tot Europa i a Espanya (a partir de les Comunitats Autònomes) les Rendes Mínimes d’Inserció (RMI), difonent el dret a la inserció pel qual havia de vetllar l’EB. Per a molts analistes les RMI constituïen un tancament de l’EB Protector (EBP), però en realitat van ser el principi de la posada en marxa de les Polítiques Actives (PAs) i el canvi de rumb cap als EB Inversors (EBI). Progressivament, les RMI s’han anat vinculant a les PAs accentuant el vincle entre renda i formació ocupacional. Així mateix, s’han desenvolupat diferents modalitats d’ocupació protegida i van ampliar el seu radi d’acció amb la Renda Activa d’Inserció (2006).

Segona onada de reformes a Espanya (des de finals de los 90’s al 2008)
Context	Diagnòstic	Contingut i dinàmica de les reformes	Conseqüències
-Reducció del dèficit públic però les reformes anteriors no han resolt la desocupació-Canvis Sociodemogràfics (envelliment de la població, famílies monoparentals …)-Nous riscos socials-Propagació d’un nou paradigma de política social (l’EB Protector al EB Inversor)	-Els sistemes de benestar són parcialment la causa de la crisi; necessiten una profunda adaptació al nou context econòmic i social-Les elevades contribucions danyen la competitivitat i provoquen atur-L’excés de regulació pública i els impostos elevats sobre els beneficis empresarials perjudiquen la inversió-La dependència de l’estat promou passivitat	-Manteniment del diàleg social, però amb canvi progressiu en la correlació de forces: debilitament dels sindicats i enfortiment del poder empresarial-Paradigma d’intervenció basat en la provisió d’activació-Més flexibilització mercat de treball (reforma 2002)-Vaga general 2002– Desenvolupament de la provisió privada de la salut (Llei 15/97) i educació superior -Desenvolupament Polítiques de care (Llei d’atenció a la dependència 2006) i de conciliació de gèneres (2007) -Bonificacions en les cotitzacions socials per contractació d’ocupació -Reducció del tipus marginal màxim de l’IRPF (2007) -Supressió de l’Impost sobre el patrimoni (2008) -Ampliació de la protecció assistencial de la SS (Renda activa d’inserció, 2006) -Canvis en la manera d’accés als recursos (de les contribucions a la comprovació de mitjans) -Nova gestió pública -Territorialització i descentralització	– Consolidació de les tendències dualitzadores en el mercat de treball, en la protecció social (contributiva + privada versus assistencial) i en la societat (insiders/outsiders)-Canvi d’objectiu de la SS del manteniment d’ingressos a l’activació-L’enfocament normatiu de la política social passa a ser l’ocupabilitat preventiva-Èmfasi a les obligacions i la responsabilitat individual. – Contractualització-Meritocràcia. A cadascú segons la seva capacitat i esforç -Individualització del risc -Major reconeixement (llibertats individuals, gènere, sexualitats, etnicitat) però menor redistribució i escàs reconeixement -Remercantilització per uns (insiders), privatització del benestar per a altres (pensions, sanitat, educació), i assistència per als altres (outsiders, sobretot dones)
Font:  Ídem anterior

 

Sobre les reformes i el canvi d’instruments, mitjans i tècniques

Una tercera línia té a veure amb el canvi dels EBP (Estats de benestar protectors) als EBI (Estats de benestar inversors) i està relacionada amb els processos de descentralització i desmonopolització de l’estat en la prestació de recursos per al benestar d’una banda, i els canvis en el finançament i les condicions d’accés per una altra. La reducció del sector públic ha tingut el seu contrapunt en l’expansió del sector privat, tant el mercantil amb ànim de lucre, com la iniciativa social (Lleis sobre voluntariat, ONG, tercer sector), que va venir a ocupar espais no rendibles i no atesos per la iniciativa pública. En aquest període, malgrat el creixement de la riquesa i de l’ocupació, es produeix una remercantilització de les condicions de vida que afecta més als que estan més allunyats del mercat de treball. Les conseqüències de les reformes des que explota la bombolla immobiliària el 2008 fins ara, no només ha portat l’eliminació de la cara més amable del futur que presentaven les polítiques actives, sinó que també ha endurit els seus aspectes més ombrívols. S’ha enfortit la comprovació de mitjans per controlar el suposat frau dels outsiders, s’han reduït els drets laborals, sindicals, a l’educació i a la sanitat. Han augmentat els impostos indirectes i s’ha estès el finançament a través de taxes i copagaments (sanitat, justícia, dependència, formació professional, matrícules universitàries). El EB espanyol, ha deixat d’ostentar el ja de per si escàs control monopolista dels recursos socials i no ha estat capaç d’aconseguir una àmplia estatalització i universalització de serveis. L’expansió del sector privat amb ànim de lucre s’ha produït en els àmbits rendibles de la protecció social, que ha deixat de ser un simple cost de la reproducció de la força de treball; especialment en les pensions, la sanitat, l’atenció a la dependència i, en menor mesura, en l’educació. Al seu torn, els dèficits d’inclusió de les polítiques públiques tradicionals dels serveis socials, han obert un espai per a ser oferts de forma més econòmica pel tercer sector i l’economia social, el que pot afectar les condicions laborals dels voluntaris-treballadors i als drets de la població. Pel que fa al finançament, s’ha comprovat la tendència cap a una reducció dels impostos directes i un augment dels indirectes, al costat d’una redistribució regressiva de la riquesa. Paral·lelament, s’ha estès l’aportació mitjançant copagaments i taxes, i simultàniament s’han modificat les condicions de categoria, circumstància i conducta per accedir a les prestacions. Les condicions de conducta s’han fet més explícites. Al costat dels drets han pres protagonisme els deures (justificar que s’està buscant feina activament); i també s’ha estès la signatura de contractes (per cobrar una RMI, per exemple) que vinculen al receptor amb obligacions a satisfer de forma individualitzada.

Tercera onada de reformes a Espanya (de 2008 fins al 2012)
Context	Diagnòstic	Contingut i dinàmica de les reformes	Conseqüències
– Explosió de la bombolla immobiliària-Ràpida caiguda d’ingressos (en contribucions i impostos directes)-Ràpid augment de despeses (per desocupació i ajudes a la banca)-Desbordament del dèficit públic i del deute (sobretot d’origen privat)-Ràpida expansió de la desocupació	– Per complir els objectius de dèficit compromesos amb la UE, cal retallar despeses-El dret laboral i el poder dels sindicats perjudica la creació d’ocupació-La democràcia i la sobirania nacional obstaculitzen els canvis estructurals-L’estat del benestar és insostenible, cal reduir per mantenir-Els treballadors del sector públic (i altres insiders) estan excessivament protegits	– Reducció fiscal de cinc punts en l’impost de societats, pimes i autònoms (2009)-Reducció salarial dels empleats públics (2010)-Vaga general per la reforma laboral del PSOE (set 2010)-Congelació de les pensions contributives (2010)-Acord govern (PSOE) i sindicats per a la reforma de les pensions (febrer 2011)-Augment de l’IVA i dels impostos sobre la renda dels assalariats (PP nov. 2011) -Reforma laboral (2011 i 2012). Acomiadament més barat. Descentralització de la negociació col·lectiva -Vaga general per la reforma laboral del PP (març 2012) -Imposició de decisions (reforma constitucional sobre estabilitat financera sense referèndum) -Menyspreament dels sindicats com a interlocutors legítims -Congelació desenvolupament Llei d’atenció a la dependència -Retallades setmanals en educació i sanitat (març-abril 2012)	– Reducció general del volum d’ocupació i dels drets laborals (per insiders i outsiders)-Debilitament de la protecció contributiva per als insiders-Enfortiment de la comprovació de mitjans per controlar el frau dels outsiders-Extensió del finançament a través de taxes i copagaments (sanitat, justícia, dependència, matrícules universitàries …)-Les empreses de les grans corporacions només paguen al fisc un tipus mitjà efectiu de l’11,6%-Increment de les privatitzacions (sanitat) -Debilitament del poder sindical -Debilitament de la qualitat de la democràcia representativa
Font:  Ídem anterior

 

També han anat apareixent, d’una banda, noves desigualtats vinculades a una concepció poc integradora d’algunes polítiques clàssiques del EBP. Per exemple, la reducció selectiva dels nivells de prestacions contributives combinada amb estratègies de desplaçament d’un bon nombre de persones cap a subsidis assistencials. O bé les importants xifres de no graduació en el sistema educatiu reglat, amb un nítid biaix de classe social. S’ha anat consolidant, d’una altra banda, el caràcter poc inclusiu de certs mercats de benestar amb una presència pública molt feble; per exemple, els mercats de sòl i d’habitatge. Fet que provoca grans dificultats d’accés i el manteniment de pautes de segregació social en el territori. Finalment, els serveis socials han operat majoritàriament des de concepcions selectives, no universals, reactives i de tall assistencial. Això ha provocat importants dèficits de cobertura pública de necessitats d’atenció personal, la resolució de les quals es desplaça al mercat en les capes de rendes altes, o s’internalitza en un àmbit familiar sobrecarregat -amb enormes impactes per a les dones- en la resta de la societat.

Bibliografia

 -Adelantado, J y Calderón, E (2005) “Globalización y estados del bienestar: ¿respuestas semejantes a problemas parecidos?. Cuadernos de Relaciones Laborales. Vol. 23 núm. 2. Págs. 15-44

-Guillén, Ana Marta and León, Margarita (ed) (2011): The Spanish Welfare State in European Context. Farham: Ashgate

-Moreno, Luis (ed) (2009) Reformas de las Políticas del Bienestar en España. Madrid: Siglo XXI

-Palier, Bruno (ed) (2010) A Long Goodbye to Bismarck? The Politics of Welfare Reform in Continental Europe. Amsterdam: Amsterdam University Press

 

 

Carlos Sánchez-Valverde

Educador Social i professor de la UB

 

 

L’atac a la societat civil i les seves conquestes

L’actual conseller de Sanitat Català afirma que s’ha aplicar socialment un model de “assegurances privades obligatòries”, és a dir, de mútues. Aquest i altres missatges en la mateixa línia, formen part del bombardeig comunicatiu que patim des de fa alguns anys que vol fer realitat, una altra vegada, el principi que “una mentida repetida es converteix en veritat”. Tot això dins d’una campanya mediàtica que afirma la inevitabilitat de dures mesures per “salvar el país” i de lloança a les bonances del sector privat, de representar com si fossin paràsits als membres de la societat civil, als representants socials (polítics , sindicalistes, ONG, etc.) i de denostació d’allò públic i dels seus professionals …

Hauríem no oblidar que “la mútua de les classes populars és l’Estat“.

La filiació social ha anat assumint diferents paradigmes al llarg de la història. En la modernitat la filiació l’encarna “l’Estat”, en haver demostrat la religió la seva incapacitat per seguir fent de filiadora social, de tots, totes i cada un, des del segle XVI. Pierre Legendre, el 1985, ens deia: “l’Estat és el desig polític de Déu“, en una metàfora carregada de significats.

Ara, en l’inici del segle XXI, aquest paradigma està en qüestió i la filiació torna a manifestar-se com profundament imperfecta i incompleta en aquest nou sistema que s’està dibuixant marcat pels discursos neoliberals.

Les respostes de contingut social (l’estat social) que hem viscut a Europa des de la irrupció de les polítiques Bismarkianas a finals del XIX, no eren res més que una correcció “digna” sobre els excessos de “l’Estat mínim” dels liberals utilitaristes que “confiant cegament en els mercats” havien portat a les societats a uns nivells de pauperització mai vistos i que actuaven, a més, com brou de cultiu de violentes (i temudes) revolucions. L’assegurança social promogut per l’Estat davant del mercat, basat en una correcció i redistribució social de la riquesa per evitar la indignitat i la indignació de les persones que provoca la cega tècnica mercantil, és la garantia de dignitat^.2

El context i el moment: canvi d’època

L’episodi històric de recuperació des del neoliberalisme del discurs de “l’Estat mínim”, i l’atac als valors que s’hi oposen (entre ells la solidaritat), té una transcendència que supera el conjuntural per col·locar-nos en un escenari de canvi d’època de incerts futurs.

L’anomenada crisi està deixant fora, sense filiació social (és a dir: sense lloc), a ingents sectors de població. Són els excedents socials (els i les “desechables”, com denominen a Colòmbia als pobres) o el precariat de què parlen autors com Standing: noves classes socials que ni tenen expectatives, ni reben “ajuda” o solidaritat social. Perquè han perdut els seus drets, hauríem de dir.

La modernitat, com a projecte humà i social centrat en el creixement i el progrés i en la confiança absoluta en la força de la raó i del consens, s’està enfonsant ràpidament. El “pacte social que va possibilitar l’estat del benestar” ha estat trencat unilateralment per una de les parts signants (simbòlicament), com ens recorda el professor Fontana. Ara ens ha tocat a nosaltres, països del sud d’Europa, experimentar i patir-lo. Altres ho van viure abans (EUA i Anglaterra en els 1990, Alemanya en 2000).

Aquest procés de canvi té els seus orígens en les conseqüències de la revolució de maig del 68 (que col·loca la identitat i l’individualisme al centre, al nucli del discurs polític i social, enfront de la centralitat de la igualtat present des de la revolució francesa ), que va ser aprofitada per les propostes neoliberals com el trampolí de la seva batalla o “guerra” (segons les paraules de Warren Buffet³, una de les majors fortunes del món, que reconeix pagar “menys impostos que la seva secretària”), guerra no tan només ideològica, que ha fet que la consolidació social dels postulats ultraliberals siguin els dominants, quan no hegemònics.

Les conseqüències d’una pèrdua de pes de l’estat i la privatització de la solidaritat: Què els quedarà als vulnerables?

La proposta i la pràctica del “MENYS ESTAT”, que es defensa tant des de la ultradreta (aquest és el lema del “Tea party”⁴), com des dels moviments més alternatius (per exemple, i sorprenentment, aquells que defensen el decreixement), deixa obert un panorama en què la lluita pel monopoli de la solidaritat, des de la seva privatització, està a l’ordre del dia.

La postmodernitat, amb el seu contingut “flexible” (Sennett) i “líquid” (Bauman), ha fet que la vulnerabilitat hagi passat a ser una categoria que engloba la majoria de la població, aprofundint en la seva caracterització com a procés.

El perill i el risc en aquests moments, per a totes i tots, és que es compleixi la profecia de Margaret Thatcher quan afirmava ja en els anys 80 que “la societat no existeix, només existeixen els individus i les famílies”. I que això ens porti a una desaparició de la política com a conseqüència de la desaparició de l’Estat i de la seva substitució pel mercat i la caritat privada.

La desaparició de la solidaritat social pot apropar a una escenari que altres autors ens recorden (Boris Buden del EIPCP: Institut Europeu per a les Polítiques Culturals Progressives), en el qual sigui tota la societat la que col·lapsi.⁵

Josep Fontana va més lluny encara i ens prevé que patim el perill de tornar a una privatització de les relacions socials i un retrocés cap a models de relació similars als que es van donar a l’Edat Mitjana.

Les professions de l’acció social

De la mateixa manera que “l’Estat és la mútua dels vulnerables i de les classes populars”, que ha exercit aquesta funció (la solidaritat) d’una manera delegada per l’encàrrec social en un sistema de distribució de les accions que generaven la filiació social, no hem d’oblidar que va ser com a conseqüència d’aquest joc de delegacions i encàrrecs, on es van configurar les professions socials. Existim, com professions, com una més de les conseqüències de l’exercici de l’Estat de la seva funció com mútua solidària, en la seva aspiració a la filiació de tota la població.

Però estem retornant a una situació en què els riscos que estan patint l’acció social i la intervenció social (i que ens travessen com a agents-subjectes actuants en aquests espais) passen, una altra vegada, per l’augment dels encàrrecs de control social i de gestió diferencial de les poblacions, com diria Robert Castel. Tot ens indica que hi ha forces socials molt interessades a tornar a les situacions superades del segle XIX, de caritat i beneficència, quan l’acció social s’entenia, en paraules del jurista i polític liberal espanyol Manuel Colmeiro i Penido, en 1850, així:

“La caridad social (beneficencia) no es derecho de requerir auxilio, de exigir una prestación determinada, ejercitando el individuo una acción contra el Estado para obtener asistencia. Es una esperanza de alivio; no una reclamación de deuda, sino demanda de beneficio”.

Com a professionals socials i com a ciutadans i ciutadanes, hauríem d’estar en disposició de donar resposta a aquestes noves situacions. Situacions que generaran augments en les demandes, no tinguem dubtes al respecte, en aquest encàrrec controlador. Algunes ja són aquí: l’accés als drets de salut per part dels col·lectius “irregulars” d’immigrants, o els llistats d’ocupants il·legals de determinats assentaments urbans, etc. I aquestes demandes ens interpel·len sobre de què ens hem d’ocupar: si de les persones i els seus drets? o de l’encàrrec? Tot això en una direcció molt similar a les possibles implicacions per a les professions de l’acció social referides a “l’assignació de destinacions” que aquests professionals poden acabar realitzant.

Les preguntes sobre qui són (/ som) els exclosos o sobre si, com a professionals, som antídots o factors d’estigmatització i etiquetatge, o sobre si treballem en el “control i gestió” o en l’elaboració d’aquestes situacions amb les poblacions vulnerables que la pateixen, són aquí i amb més actualitat que mai.

La naturalesa de la nostra manera d’estar al món (social i professional) de les professions socials: la tensió

Les professions socials (treballadors socials, educadors, psicòlegs, pedagogs, animadors, etc., i tots els rols i funcions associats), estem subjectes a una tensió continuada derivada del nucli constitutiu de la nostra intervenció (en la pràctica present en la majoria de les professions d’ajuda), que podria representar-se en aquest gràfic.

ENCÀRREC (explícit):D’aquell que ens “paga”	→→	PROFESSIONAL SOCIAL	←←	PERSONA / GRUP(als que s’acompanya):Encàrrec/demanda implícits
↓CONTROL			↓     DRET / CIUTADANIA

Gràfic: El nucli de tensió de l'acció i intervenció social. (Elaboració pròpia)

 

El que té a veure amb la columna de l’esquerra (Encàrrec) tendeix cap a “el control social”. I el que deriva de la columna de la dreta, està relacionat amb l’exercici efectiu dels drets humans i el desenvolupament de la ciutadania.

 La caracterització del model espanyol

El debat s’ha desplaçat i se centra ara en “qui exerceix la solidaritat?”. El control i l’exercici social de la solidaritat s’han convertit en aquest principi del segle XXI en l’espai on s’està duent a terme la batalla ideològica del neoliberalisme. I des de la seva mercantilització i privatització, estem assistint a una batalla tancada que no sabem on ens portarà.

El procés de privatització de la solidaritat té al nostre país una articulació especialment perillosa: la debilitat de la nostra societat civil, que va quedar desmantellada pel franquisme i que encara estava en procés d’enfortiment. La nostra societat civil NO POT DONAR RESPOSTA a les noves necessitats i aquest nou escenari, donat l’elevat grau de dependència de les seves accions dels pressupostos públics. I l’església, des d’un tractament (fiscal i de transferència de capitals) “de favor”, porta els últims 30 anys enfortint, el que l’està col·locant en situació d’un claríssim avantatge. Les possibilitats de monopoli o de “dúmping social” són en el nostre cas majors que en altres països europeus.

Tot això quan l’eclosió de les actuals manifestacions de necessitats velles (la pobresa i la fam, que crèiem controlades), sembla que dirigeixen les prioritats cap a la subsistència i l’assistència i fan que parlar en aquests moments de drets no estigui de moda des de la pressió de la urgència de la quotidianitat. Esperem “que els arbres no ens impedeixin veure el bosc”.

On estaran enquadrats i per a qui treballaran les pròximes generacions de professionals socials? En les grans pseudo ONG, dominades per l’església, auxiliars-substitutives de l’Estat que ocuparan l’espai del tercer sector? En les mútues de les que parla el conseller Boi Ruiz? O en el sector públic?

Final

Prendre consciència de tot això, interpel·lar i tenir-lo present en la nostra acció social del dia a dia, és crucial per no caure subjugats en allò institucional i reproductori exercici mecànic de la professió.

Vivim, professionalment, en la tensió entre l’encàrrec i les persones. I hem de reflexionar-hi, en la nostra pràctica també, des d’aquesta tensió constitutiva de la nostra identitat, perquè és fonamental per seguir oferint cada dia una resposta centrada en la dignitat. I perquè en aquesta tensió entre l’encàrrec i les persones, seria desitjable que no perdéssim de vista que ens devem a les persones i als seus drets (humans).

Per acabar, potser hauríem de tornar-nos a creure el que diu Carlos Taibo: “Tenemos que buscar una salida del capitalismo, no de la crisis.⁶

 

[1] Com a expressió del màxim de les paradoxes de la política que estem vivint en els últims anys a Catalunya, on s’ha “posat els llops a tenir cura del corral dels bens”, es va nomenar conseller de la Generalitat a Boi Ruiz, responsable dels hospitals de la Mútues privades, qui va idear un pla per privatitzar el sistema sanitari públic, “aplicant un model d’assegurances privades obligatoris a partir d’un nivell determinat de renda” (veure: http://politica.elpais.com/politica/2011 /11/29/actualitat/1322598149_462223.html) i que ha estat capaç d’afirmar que “” la salut és un bé privat que no depèn de l’estat “(la salut és un bé privat que no depèn de l’Estat – veure: http://www.ara.cat/societat/Govern-sanitat-ICS-Boi_Ruiz-model-Iese_0_578942252.html)

2 Ver http://www.social.cat/opinio/2484/sobre-la-dignitat

3 “Hay lucha de clases, de acuerdo, pero es mi clase, la de los ricos, la que está haciendo la guerra, y vamos ganando”. Warren Buffet, citado por The New York Times, 26 de noviembre de 2006.

4 Ver http://www.jotdown.es/2014/02/el-tea-party-instrucciones-de-uso/

5 Ver http://eipcp.net/transversal/0407/buden1/es

6 Ver http://www.jotdown.es/2013/02/carlos-taibo-tenemos-que-buscar-una-salida-del-capitalismo-no-de-la-crisis/

 

Gina Argemir

Economista del Gabinet Tècnic Jurídic de CCOO Catalunya

 

 

El nou any ha posat fi a les restriccions al lliure moviment de treballadors romanesos i búlgars en el si de la Unió Europea. Una mesura estèril tenint en compte la reacció d’alguns estats membres, disposats a limitar drets, com el de residència, o l’accés a serveis públics per part de migrants intraeuropeus. De forma simultània a l’aixecament de les restriccions, el mateix David Cameron iniciava les primeres reformes “radicals” – les quals pretén proposar també per al conjunt de la Unió- amb l’objectiu de frenar el que ell anomena abusos de l’estat del benestar. Un dels sorprenents arguments de Cameron és considerar el sistema del benestar un “club nacional”, al qual li sembla injust poder accedir en igualtat de condicions que els ciutadans britànics, com si els drets humans o de ciutadania vinguessin regulats pels estatuts d’un club exclusiu.

Malauradament la Gran Bretanya no és l’únic país que s’ha proposat impedir l’accés dels treballadors europeus als serveis públics. Amb la por al desequilibri pressupostari com a coartada, Bèlgica l’any passat va expulsar 4.812 europeus entre els quals hi havia beneficiaris d’ajuts per a la integració social, aturats receptors de prestacions, però també treballadors ocupats a temps complet o amb contractes especials de reocupació. Un altre cas sonat és el litigi viscut a Alemanya, el qual va donar lloc, a finals de 2014, a una sentència del Tribunal de Justícia de la UE la qual resolia que el dret de residència està condicionat, no sols a la durada de l’estada en el país, sinó també al fet que la persona econòmicament inactiva tingui “recursos suficients propis”. D’aquesta manera, per tant, certs drets queden formalment supeditats als recursos personals.

Una de les nostres funcions és denunciar constantment que notícies com aquestes es presenten a la ciutadania en forma de falsa objectivitat com exemptes de rerefons ideològic, i adonar-nos que sovint acaben convertint-se en una profecia autorrealitzada, és a dir, que la pròpia definició de la situació és de fet la causa de que acabi complint-se. La batalla ideològica i els seus arguments s’han mantingut amb els canvis de segle i, en la societat actual, la febre postmoderna de l’individualisme no és més que la consolidació ideològica d’una determinada visió del món.

La història de la humanitat sembla dividir la societat en dos, on una part –aquella en què preval la competició sobre la cooperació- tendeix a perseguir l’exercici de poder en termes d’exclusivitat. Recordem, per exemple, com la Reforma Protestant impulsora del capitalisme i l’individualisme va adaptar aquesta visió divisòria originant la doctrina de la doble predestinació. Dins el marc discursiu de David Cameron, això equival a la seva idea de formar part d’un club exclusiu on els escollits, a banda de gaudir de riquesa, benestar i un plus de drets, tenen la salvació divina garantida. Per cert que, sobre l’exclusivitat d’uns pocs, tuitejava recentment en Vidal-Quadras que: “l’opulència i l’extravagància d’una minoria selecta és la condició indispensable per al progrés general”.

I així com avui s’apel·la a l’equilibri pressupostari com a condició per al progrés – no el general sinó el progrés financer que persegueixen les elits-, fa més d’un segle l’impulsor de la desprestigiada teoria del darwinisme social, Herbert Spencer, defensava que el que fa perillar el progrés és l’esforç dels governs en vetllar per la supervivència dels “dèbils”. Aquesta és una etiqueta desenfocada que obvia que els poderosos són on són, no per ser els més aptes, sinó per ser propietaris de recursos i de drets extraordinaris. Alguns d’ells, a més a més, són on són per ser els més tramposos i per trencar les normes col·lectives implícites en la teoria de jocs que mou la societat. Perquè, dit en termes darwinians o naturalistes, els ecosistemes en absolut sobreviuen sense col·laboració.

Però tornant a l’actualitat de la Unió Europea, també la sentència del seu Tribunal de Justícia –la que nega drets als qui no tenen recursos perquè no siguin una càrrega per al sistema – desprèn un fort component ideològic. Comparteix ben bé els principis utilitaristes que argumentava William G. Sumner, partidari de que caigui aquell que no produeix, o les idees de Grover Cleveland, per a qui el deure dels governs no passa per intentar alleugerir el patiment individual. Sabem que per al model polític individualista, que se sustenta sobre la creença de l’egoisme com a principal conducta racional, les capacitats humanes no sols defineixen a les persones sinó també els seus drets, els quals es regeixen pel principi de la no interferència, ja sigui entre els individus com entre l’individu i l’Estat.

És fàcilment deduïble que en el model ideològic individualista difícilment té cabuda l’acompliment dels drets humans – el dret universal a un nivell de vida que asseguri la salut de tothom, el benestar, l’accés a l’atenció mèdica, als serveis socials… -, drets que se sustenten sobre la col·laboració en la defensa de la dignitat de la vida humana. També sembla difícil que així pugui realitzar-se una Europa amb una democràcia vertadera i plena on les institucions actuals treballin per aconseguir la satisfacció de la ciutadania i l’harmonia social. Però davant d’aquestes dificultats i buscant un futur més esperançador, és bo recordar que la nostra lluita diària pels drets socials transcendeix el nostre moment històric, ja que tracta un cop més de la defensa que fem la majoria, els “inclusius”, de la nostra especial visió del món.

 

 

 

Carolina Recio Cáceres

Professora associada Universitat Autònoma de Barcelona e investigadora del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT)

 

Fa pocs mesos va ser notícia un petit aldarull al Centre de Serveis Socials del barri de Ciutat Meridiana, de la ciutat de  Barcelona. Més enllà del ressò mediàtic i la criminalització del moviment veïnal, aquell fet va posar de manifest el que moltes vegades des dels territoris, des d’associacions de professionals dels serveis socials, i/o sectors vinculats a la recerca acadèmica feia anys que denunciàvem: la necessitat de repensar el model de serveis socials. Als anys 2000 va semblar que tot començava a moure’s amb la aprovació de la coneguda Llei de Dependència i l’aprovació de la Llei de serveis socials a Catalunya. Si bé aquelles dues normatives caminaven cap a una concepció universalista dels serveis socials, passats els anys s’ha  demostrat que no van ser un motor real de canvi, ja que en el seu redactat final i, sobretot, en la seva aplicació no es trencava amb un model de serveis socials caracteritzat per  l’escassetat de recursos, la centralitat de les dones de les famílies en les tasques de cura de les persones i la dependència d’entitats privades per la gestió dels serveis.

L’any 2015, en un context de crisi, els dèficits dels serveis socials són molt més evidents. Cada cop hi ha més persones que viuen en situació d’emergència social permanent i els serveis socials han d’atendre a un ventall més ampli de problemàtiques. Cal, però, fer una reflexió sobre els límits dels serveis socials, uns límits que van molt més enllà de la manca de recursos i que tenen a veure amb la concepció del propi model social. Un model encara molt deutor del caràcter familista de la societat espanyola i enfocat cap a la individualització de les problemàtiques.

La tradició dels serveis socials

Els serveis socials mai no van estar pensats ni dissenyats per a ésser un dels grans sistemes de l’estat del benestar com ara l’educació i la sanitat. Des del feminisme s’ha assenyalat que la cura quotidiana de les persones mai no va formar part dels pactes per la construcció dels sistemes de benestar europeus. Els estats del benestar i el pacte capital-treball es van construir sobre l’acceptació de la divisió sexual del treball. Dècades més tard, amb els canvis en els mercats de treball, les transformacions de les estructures familiars i l’envelliment de la població, els serveis socials han hagut de fer front als canvis, ampliant i revisant els serveis i prestacions. No obstant  això, el seu desenvolupament tardà va coincidir en el temps amb l’avenç de polítiques neolliberals que van apostar per una consolidació de sistemes de serveis socials no universalistes i per la privatització de la gestió dels serveis.

A Espanya i Catalunya els serveis socials s’han definit tradicionalment pel seu assistencialisme, que vol dir que l’accés als serveis no és universal, només certs grups poden accedir a determinats serveis i prestacions.  Per accedir-hi s’ha de demostrar que es reuneixen les condicions per poder ser titular del servei o de la prestació. Per tant, existeix una lògica de comprovació de mitjans, en què contínuament has de demostrar que ets suficientment pobre per poder tenir una prestació. Aquest esquema té un impacte important sobre els imaginaris de les persones envers els serveis socials. Entre aquelles persones que no en són usuàries s’instal·la un sentiment de rebuig per haver de pagar, via impostos, per uns serveis que mai podran fer servir. Així mateix, fa que d’altres persones, davant la por de ser controlades socialment i la connotació negativa dels serveis, defugin les ajudes, serveis i prestacions. Ser pobre és un estigma, i els serveis socials són serveis per a pobres. Per altra banda, cal assenyalar que els serveis socials venen d’una tradició familista de l’estat del benestar. Aquest factor implica que generalment els serveis i les formes d’accedir-hi continuen pensant-se sota l’ideal “a casa i amb la família”, que vol dir que preval la màxima que la institució familiar és qui ha de resoldre les necessitats d’atenció a les persones. De nou aquesta tradició també forma part dels imaginaris col·lectius, tant de persones usuàries com de les persones professionals. Aquest aspecte és molt evident en l’àmbit de la dependència, on sovint s’han promocionat i proporcionat ajudes vinculades a la cura informal per davant d’altres solucions que defugen la centralitat de la família en les tasques de cura, per exemple, solucions residencials de diferents tipus. En aquest breu repàs històric no s’ha d’oblidar el paper central de l’Esglèsia catòlica en el procés de construcció del sistema de serveis socials espanyol i català. De fet, persones expertes en la història dels serveis socials assenyalen que Càritas va ser precursora dels serveis socials a Espanya; l’any 1957 l’organització religiosa crea la Secció Social de Cáritas Nacional amb la intenció de superar  “l’acció benèfica” substituir-la per  “l’acció social” – activitats tècniques d’atenció assistencial, organitzacions cooperatives, iniciatives de desenvolupament social de grups i promoció d’equipament social de les comunitats. El paper central de l’esglèsia catòlica en la provisió de serveis també ajuda a entendre la persistència d’un cert caràcter caritatiu en la provisió de prestacions i serveis socials.

Finalment, en aquest repàs dels elements que defineixen la cultura dels serveis socials cal no perdre de vista la història pròpia a Catalunya i la contribució especial dels 23 anys de govern pujolista per la construcció d’un sistema residual, privatitzat i defensor de la família com a eix vertebrador de la societat catalana. A tall d’exemple, cal recordar que la llei de serveis socials de l’any 1994 va ser la primera llei autonòmica en dotar d’un paper central a organitzacions privades i de limitar l’autonomia local en la prestació de serveis, donant més poder als Consells Comarcals. Com explica el sociòleg José Adelantado els governs de Convergència i Unió van contribuir a crear un model de serveis socials “jerarquitzat, reglamentarista, assistencialista i burocràtic”.

En quin punt estem?

Si fem cas a la història i als trets que defineixen els serveis socials, és més fàcil entendre les limitacions que avui en dia tenen els serveis socials per poder oferir serveis que procurin benestar a la ciutadania. Cal situar la problemàtica històrica dels serveis socials en un context de crisi econòmica caracteritzat entre d’altres coses per: l’empitjorament de les condicions de treball avalades per l’aprovació de reformes laborals  i l’atac contra els processos de negociació col·lectiva, les polítiques continuades de retallades dels serveis públics que han afectat tant a persones usuàries com a persones treballadores, la fi del model de creixement basat en la construcció i l’impacte de polítiques d’habitatge que s’han manifestat nefastes per a la vida de les persones, etc.  En  definitiva, la promoció de polítiques d’austeritat està generant societats més desiguals on s’incrementen el nombre de persones que viuen sense feina o amb una feina precària amb sous de misèria, amb dificultats per mantenir un habitatge, amb dificultats per poder fer front a serveis bàsics com és el subministrament d’aigua, llum o gas.  Totes aquestes qüestions han posat en evidència totes les mancances que ja eren pròpies de serveis socials i les han agreujat, ja que a més a més d’haver de continuar atenent temes que els hi eren propis, ara estant gestionant altres àrees que els hi són noves: ajudes pel menjador escolar que en teoria hauria de ser competència d’Educació, la gestió d’aspectes d’emergència habitacional, competència que pertocaria a Habitatge, o ajudes alimentàries que tenen els bancs d’aliments com a recurs bàsic, unes ajudes que tradicionalment gestionaven autònomament entitats socials – principalment ordres religioses – i que actualment entren també dins del circuït de serveis socials. Sense oblidar-nos que el sistema assistencialista suposa, a més a més, un laberint llarg d’informacions confuses, tràmits i gestions farragoses que són necessàries per accedir a serveis i prestacions. Així mateix, les retallades també han afectat a les persones treballadores dels serveis socials, sobretot amb la manca de recursos personals suficients i la sobrecàrrega de treball, i de ben segur l’angoixa personal que suposa haver de fer front a un nombre elevat i dispers de problemàtiques sense tenir una bona dotació de recursos. Aquesta manca de recursos es tradueix en un col·lapse dels serveis que retarda la intervenció i en una incapacitat de respostes globals per fer front a les necessitats socials. Totes aquestes qüestions obliguen a fer reflexions profundes i que han d’anar més enllà de la denúncia de la manca de recursos, ja que el problema dels serveis socials és un problema de concepció de model de societat i de forma de pensar, dissenyar i intervenir políticament.

La individualització, l’èxit personal i l’ascens social com a perspectiva són avui dia valors inqüestionables. Valors reforçats per discursos sobre l’excel·lència i el valor del coneixement i la qualificació tècnica, discursos no obstant acceptats i compartits per àmplies capes de la població. Això sens dubte també està darrera del model de serveis socials, de la concepció de persona usuària i de la seva relació i ús dels serveis i prestacions. El discurs, sovint hegemònic, entén que les ajudes socials han de facilitar el disseny d’estratègies individuals per sortir de la seva situació de pobresa. Aquest posicionament no té prou en compte el context on es viu i els recursos amb els què es compta (culturals, simbòlics, econòmics, etc.) per poder dissenyar una estratègia satisfactòria.  Aquesta concepció es fonamenta en l’èxit individual, i oblida la vella idea de la dignitat de la classe obrera; com bé explica Owen Jones al seu llibre sobre la demonització de la classe obrera a Regne Unit, el que es potencia i el que es desitja és deixar de ser classe obrera, ser-ho es criminalitza ja que, sota el paradigma de l’èxit, implica que els individus no s’esforcen per millorar la seva situació social. Una criminalització reforçada per estereotips mediàtics molt potents – és per exemple la imatge de la “choni” o el “poligonero”, joves sense formació i amb pràctiques culturals qüestionables -. Aquesta concepció també forma part de com es pensen i com s’articulen les polítiques socials, estigmatitzant a aquells que es consideren passius en el model hegemònic sobre la emprenedoria personal. Aquells qui no són proactius i semblen tenir dificultats de teixir estratègies individuals són sovint titllats d’aprofitats del sistema: persones que viuen de les rendes mínimes, que treuen profit de les ajudes amb males pràctiques (per exemple fent un “mal ús” dels bancs d’aliments) i que no fan res per trobar una nova feina. Això pot ajudar a entendre el disseny concret de les polítiques públiques de serveis socials. Són polítiques que es tradueixen en ajudes puntuals, de caràcter parcial i amb una capacitat relativa de promoció de millores en les condicions de vida. Oferir ajudes alimentàries, oferir solucions habitacionals temporals, ajuts per pagar serveis bàsics, o diners per pagar la cura informal de la persona dependent són mesures pal·liatives, però que en cap cas ajuden a sortir de la situació de necessitat.

La reflexió sobre els serveis socials també implica pensar en com s’estan gestionant aquests serveis. El model acceptat és el de l’externalització i privatització de la gestió dels serveis. L’atac neolliberal va fer creure que externalitzar la gestió del servei a entitats privades – entitats mercantils i del tercer sector social – es prestaria un servei més eficient i amb menys costos per a l’estat. Una visió ben acceptada tant per les grans empreses que avui estan presents al sector com per part d’un tercer sector que s’ha expandit gràcies al desenvolupament de nous serveis públics. Tot i que no existeixen evidències sobre les bonances d’aquest sistema ni que resulti una bona opció econòmica. Al contrari, la privatització de la gestió té moltes ombres tant des de la perspectiva de la qualitat del servei que es presta com des del punt de vista de la qualitat de la ocupació que es genera. El sistema de gestió s’ha basat en molts casos en l’abaratiment de costos, és a dir, en l’expansió d’un sistema de serveis de baix cost, que ha facilitat l’entrada de grans grups empresarials del país i ha estat ben acceptat per la gran xarxa d’entitats del tercer sector del país. A més a més del cos,t la problemàtica de l’externalització planteja dèficits des del punt de vista del seguiment i control del servei prestat per part de l’entitat gestora dels serveis. En aquest sentit i a tall d’exemple, ens podríem trobar que una entitat que ha estat denunciada per incompliment de conveni es torna a presentar i guanyar un concurs públic de gestió del servei. Des del punt de vista de les condicions de treball val a dir que és un sistema nefast ja que aquesta competició a baix cost es tradueix en salaris baixos, mals horaris de treball, haver de renegociar condicions cada cop que es canvia l’entitat que guanya el concurs de gestió, etc.  No cal oblidar que aquells serveis externalitzats han sigut els més intensius en treball i aquells on el contingut del treball és considerat no qualificat per la seva proximitat al treball invisible de cura informal de les persones.

Idees per repensar els serveis socials

És urgent repensar els serveis socials i les polítiques socials. En primer lloc, és indefugible la defensa d’un sistema d’accés universal als serveis socials, ja que és absolutament necessari per la construcció d’una societat igualitària des de la perspectiva del dret. A la societat actual no acceptem que una persona que estigui malalta no rebi cap tipus d’atenció mèdica, o no acceptem que cap infant es quedi sense escolaritzar. No obstant, assumim amb tranquil·litat la no resposta per part dels serveis socials, assumim que un avi o àvia no només no tingui accés a una plaça residencial pública, sinó que els serveis socials no col·laborin en la cerca de solucions alternatives. Acceptem que se’ns pregunti si la persona dependent té familiars que se’n poden fer càrrec, especialment si hi ha dones que se’n puguin fer càrrec. Cal, per tant, una revisió profunda del model que condueixi al reconeixement del dret individual a rebre una atenció adequada. Evidentment, aquest canvi conceptual no serà possible sense un canvi radical d’altres institucions i polítiques públiques. Són necessaris, per tant, canvis en les polítiques laborals, en els sistemes impositius i en el repartiment de la càrrega total de treball que impliqui una redistribució més igualitària dels temps i treballs entre homes i dones.

Repensar els serveis també vol dir apostar per la re-municipalització de serveis personals. Un repte ambiciós, sobretot si tenim en compte l’actual reforma de governs locals que elimina competències municipals per la gestió de serveis socials i la històrica infradotació de recursos als governs locals. Apostar per repensar el model acceptat d’externalització dels serveis té a veure amb la necessitat de millora del servei, que integrant-se de nou al sistema públic podrà oferir una atenció més multidisciplinar i integrada millorant, a més a més, les condicions de treball de les treballadores. Treballar en equips integrals i recuperar la gestió segur que també facilitaria un canvi en el tipus de servei més centrat en les necessitats de les persones.

Finalment, cal repescar l’esperit dels primers anys 80, d’efervescència del treball social. En aquest sentit, seria bo apostar per una perspectiva de treball en xarxa entre agents i entitats dels territoris, de treball de carrer, de treball diagnòstic de la situació individual i contextual. Les persones que es dediquen al treball social no poden ser gestores de la misèria i guardianes d’un ordre social injust. Cal, doncs, pensar que la ciutadania ha de ser més incisiva en la defensa dels serveis socials ja que són serveis que ens proporcionen benestar a totes les persones, però també els professionals tenen el deure i la responsabilitat de denunciar els dèficits.  Un bon exemple l’hem vist en aquesta darrera setmana amb la protesta dels treballadors i treballadores socials municipals de Barcelona que s’han negat a jugar un paper col·laborador en els processos de desnonament, perquè entenen que la seva tasca ha de ser preventiva de les situacions. Això ens obliga a situar la cura de les persones al centre de la concepció política del sistema i de les demandes socials, només així entendrem que amb els serveis socials ens hi juguem el benestar de la societat.

 

  Xavier Navarro Barrera

  Secretari de Comunicació de la Federació de Serveis a la Ciutadania deCCOO Catalunya

 

 

 

Els serveis socials són un pilar fonamental de l’estat del benestar, avui  depauperat, privatitzat i malmès per les polítiques neoliberals dutes a terme pels governs conservadors de CiU i del  PP. Amb aquest número de PERSPECTIVA volem abordar la situació dels serveis socials aportant elements de debat, des d’una perspectiva àmplia perquè els serveis socials són un únic paquet, un únic cos amb actuacions diverses.

Hem intentat aportar elements al debat amb la visió del municipalisme; amb l’anàlisi pressupostària i els impactes en la retallada de drets; amb la visió global dels serveis socials i com aquests són la garantía de drets de ciutadania; amb la visió que d’ells tenen professionals i també el futur  d’aquests; i com no, des de la perspectiva de l’acció sindical, necessària per abordar la realitat laboral.

El debat és obert, no podem restar en la simple denúncia de retallades, hem de saber i conèixer per afrontar la realitat, fer propostes, i entomar també un debat en el si de les CCOO sobre com abordem sindicalment  la nostra actuació des de l’assumpció que els serveis socials són un tot i no poden tenir una acció sindical fragmentada i dividida en parcel.les.