Presentació
Perspectiva núm. 2:
Rafi Redondo
Coordinadora del Sector de la Intervenció Social i Atenció a les Persones de la FSC – CCOO Catalunya
Els serveis socials a Catalunya són definits a la Llei 12/2007 de 4 d’octubre, com un conjunt d’actuacions orientades a millorar el benestar del conjunt de la ciutadania amb la finalitat “d’assegurar el dret de les persones a viure dignament durant totes les etapes de la vida, mitjançant la cobertura de llurs necessitats personals bàsiques i de les necessitats socials…”. Així, neixen amb voluntat de servei públic i de proximitat, classificats en nivells segons les necessitats d’atenció específiques i sota el principi d’universalitat en l’accés en aquests serveis.
I sota aquest principi correspon als poders públics la responsabilitat d’assegurar al conjunt de la ciutadania un nivell acceptable de benestar que permeti viure en condicions dignes mitjançant el disseny de polítiques públiques adreçades a garantir la cobertura de les prestacions que contempla el Sistema Públic de Serveis Socials. Prestacions tan diverses com l’atenció domiciliària, serveis residencials classificats segons el col·lectiu destinatari (gent gran, infants i adolescents, persones adultes), atenció a la dependència, serveis per a persones amb discapacitat, salut mental, prestacions econòmiques, …
Si realment ens volem enganyar, pensarem que amb la llei a la mà, gaudirem de les expectatives de viure amb la certesa de què si ens trobem en una situació de necessitat social els poders públics respondran i ens donaran cobertura. Però també podem fer una ullada al nostre entorn i comprovar com, des de que ens governen els partits neoliberals imposant polítiques d’austeritat que, està comprovat, han acabat beneficiant a qui més té en detriment de qui més recursos necessita (curiosament els rics són més rics i la resta som més pobres), la premissa de que les persones tenim “dret a viure dignament” té la mateixa credibilitat que una roda de premsa del Rajoy sobre com ha baixat l’índex d’atur.
En el context econòmic i social en què vivim, suportant una taxa d’atur socialment insostenible, amb famílies senceres sense ingressos per a fer front a les despeses bàsiques per viure al dia, amb la destrucció massiva de llocs de treball, la reducció de la protecció social en les prestacions d’atur, amb una taxa de risc de pobresa entre la població infantil superior a la de les persones adultes, és incontestable que la prioritat pressupostària ha de recaure directament en les persones, impulsant polítiques públiques que fomentin la cohesió social, dotant de finançament suficient els serveis adreçats a garantir la cobertura de les necessitats bàsiques de la població amb caràcter urgent. Finançament que ha d’abastar els recursos orientats a la protecció de col·lectius en situació de vulnerabilitat, de menors tutelats, de dones que pateixen violència masclista. Aquests col·lectius han vist com en el darrer any s’ha reduït la despesa destinada a la gestió dels recursos que, en el cas dels Serveis d’Intervenció Especialitzada en violència masclista i als seus fills i filles (SIE), el Departament de Benestar i Família disfressa la retallada pressupostària de “reestructuració del model dels SIE” comportant l’eliminació de llocs de treball que suposen una important reducció en l’atenció a les usuàries i als seus fills i filles, en un moment en què els casos de violència masclista han de considerar-se en un problema social de primer ordre.
Aquest només és un exemple de les mancances d’un sistema on preval un suposat estalvi en despesa social, justament quan més increment necessita, a la qualitat dels serveis que, no oblidem, son de titularitat pública i cobertura universal. Tampoc no ajuda que la Llei de Contractes del Sector Públic (TRLCSP)doni preferència a en les adjudicacions dels serveis a la presentació d’ofertes econòmiques per sota d’aquelles que les pròpies administracions han quantificat com a cost del servei. Al carro s’apunten tant les empreses mercantils com aquelles sense finalitat de lucre, esperant portar-se el gat a l’aigua presentant projectes a preus més baixos que el que les administracions admeten poder pagar. Una subhasta en tota regla amb conseqüències devastadores que comprometen la qualitat dels serveis ofertats i afecten les condicions de treball del conjunt de professionals i, de retruc, amb repercussions negatives sobre la negociació col·lectiva.
Des del Sector de la Intervenció Social i Atenció a les Persones de la FSC de CCOO treballem en la detecció d’aquells plecs de condicions que regulen la prestació de serveis socials que contenen clàusules, per acció u omissió, que contravenen allò establert en els diferents convenis col·lectius d’aplicació. Sovint ens hi trobem amb la necessitat de presentar al·legacions als plecs que, considerem, entren en contradicció amb els acords adoptats en els convenis que resulten d’aplicació , o simplement obvien la referència al conveni sectorial corresponent. Fins i tot, alguns quantifiquen el cost del servei a un preu hora raonable però la llei de Contracte del Sector Públic (TRLCSP) estableix unes regles de càlcul per la qual limita la rebaixa de les ofertes presentades per les empreses respecte del preu de sortida. La limitació es calcula sobre la mitjana de les ofertes presentades a les que es sumen uns punts percentuals determinats i el resultat s’anomena “baixa temerària”. Tota una declaració d’intencions tenint en compte que, quant més a prop de la baixa temerària, més difícil serà prestar el servei amb el nivell de qualitat exigible, i alhora garantir les eines necessàries per a què les treballadores i treballadors desenvolupin les seves funcions preservant unes condicions de treball dignes.
L’expressió màxima del que he exposat el trobem al darrer procediment per a l’adjudicació del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD) de la ciutat de Barcelona. És el cas més significatiu per diverses raons: pel volum d’hores d’atenció estipulades i quantificades en més d’un milió i mig d’euros, per ser considerat per les pròpies empreses com un bon negoci, el que més crida l’atenció és la virulència de les ofertes presentades arribant a concórrer a 14,67 euros l’hora quan l’ajuntament estava disposat a pagar-ne 18, i, finalment perquè un any i escaig desprès, les empreses adjudicatàries manifesten tenir problemes per a garantir l’aplicació del conveni col·lectiu. És evident que en aquet escenari el conflicte està garantit.
Les empreses i entitats socials han trobat en les administracions un aliat per a dinamitar la negociació col·lectiva, pretenent condicionar el resultat a aquells que elles mateixes provoquen en els processos subjectes a contractació pública.
Hi ha un punt de perversitat en el fet de concórrer a una licitació pública rebentant preus , utilitzar l’argument que és el Govern qui retalla les partides socials per a justificar que no es poden fer avenços en la negociació col·lectiva, i al mateix temps reivindicar més recursos públics per a fer les empreses viables econòmicament sense permetre que cap benefici reverteixi en una millora de les condicions de treball.
Fins a quin punt algú pot pretendre treure’n profit de la gestió d’un servei posant en risc la finalitat del propi servei que, per se és un benefici públic, obtenint marges per a la gestió a costa del propi benefici públic?. Doncs sembla que molts atesa la proliferació en els darrers anys d’empreses privades i entitats socials de nova creació que neixen amb la voluntat de gestionar aquest serveis i el que és pitjor encara, que els poders públics siguin els principals promotors de la degradació d’un sistema de drets socials que constitueix un dels pilars de l’estat de benestar. S’està perdent la finalitat dels serveis.
Malauradament aquesta no és l’única amenaça que hem d’afrontar. Està per veure l’afectació que pot tenir en els serveis públics el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP) aprovat recentment pel qual una multinacional podria optar a la gestió de qualsevol servei social a un preu molt inferior. De la mateixa manera, caldrà veure si els governs i els partits polítics reaccionen a favor de les necessitats de la ciutadania o, un cop més, prefereixen respondre a les necessitats del mercat.
El serveis socials no estan en venda. És públic, és teu. Salva-ho!