Els drets socials sota la ideologia d’un club exclusiu

cube-568193_640

 

Gina Argemir

Economista del Gabinet Tècnic Jurídic de CCOO Catalunya

 

 

El nou any ha posat fi a les restriccions al lliure moviment de treballadors romanesos i búlgars en el si de la Unió Europea. Una mesura estèril tenint en compte la reacció d’alguns estats membres, disposats a limitar drets, com el de residència, o l’accés a serveis públics per part de migrants intraeuropeus. De forma simultània a l’aixecament de les restriccions, el mateix David Cameron iniciava les primeres reformes “radicals” – les quals pretén proposar també per al conjunt de la Unió- amb l’objectiu de frenar el que ell anomena abusos de l’estat del benestar. Un dels sorprenents arguments de Cameron és considerar el sistema del benestar un “club nacional”, al qual li sembla injust poder accedir en igualtat de condicions que els ciutadans britànics, com si els drets humans o de ciutadania vinguessin regulats pels estatuts d’un club exclusiu.

Malauradament la Gran Bretanya no és l’únic país que s’ha proposat impedir l’accés dels treballadors europeus als serveis públics. Amb la por al desequilibri pressupostari com a coartada, Bèlgica l’any passat va expulsar 4.812 europeus entre els quals hi havia beneficiaris d’ajuts per a la integració social, aturats receptors de prestacions, però també treballadors ocupats a temps complet o amb contractes especials de reocupació. Un altre cas sonat és el litigi viscut a Alemanya, el qual va donar lloc, a finals de 2014, a una sentència del Tribunal de Justícia de la UE la qual resolia que el dret de residència està condicionat, no sols a la durada de l’estada en el país, sinó també al fet que la persona econòmicament inactiva tingui “recursos suficients propis”. D’aquesta manera, per tant, certs drets queden formalment supeditats als recursos personals.

Una de les nostres funcions és denunciar constantment que notícies com aquestes es presenten a la ciutadania en forma de falsa objectivitat com exemptes de rerefons ideològic, i adonar-nos que sovint acaben convertint-se en una profecia autorrealitzada, és a dir, que la pròpia definició de la situació és de fet la causa de que acabi complint-se. La batalla ideològica i els seus arguments s’han mantingut amb els canvis de segle i, en la societat actual, la febre postmoderna de l’individualisme no és més que la consolidació ideològica d’una determinada visió del món.

La història de la humanitat sembla dividir la societat en dos, on una part –aquella en què preval la competició sobre la cooperació- tendeix a perseguir l’exercici de poder en termes d’exclusivitat. Recordem, per exemple, com la Reforma Protestant impulsora del capitalisme i l’individualisme va adaptar aquesta visió divisòria originant la doctrina de la doble predestinació. Dins el marc discursiu de David Cameron, això equival a la seva idea de formar part d’un club exclusiu on els escollits, a banda de gaudir de riquesa, benestar i un plus de drets, tenen la salvació divina garantida. Per cert que, sobre l’exclusivitat d’uns pocs, tuitejava recentment en Vidal-Quadras que: “l’opulència i l’extravagància d’una minoria selecta és la condició indispensable per al progrés general”.

I així com avui s’apel·la a l’equilibri pressupostari com a condició per al progrés – no el general sinó el progrés financer que persegueixen les elits-, fa més d’un segle l’impulsor de la desprestigiada teoria del darwinisme social, Herbert Spencer, defensava que el que fa perillar el progrés és l’esforç dels governs en vetllar per la supervivència dels “dèbils”. Aquesta és una etiqueta desenfocada que obvia que els poderosos són on són, no per ser els més aptes, sinó per ser propietaris de recursos i de drets extraordinaris. Alguns d’ells, a més a més, són on són per ser els més tramposos i per trencar les normes col·lectives implícites en la teoria de jocs que mou la societat. Perquè, dit en termes darwinians o naturalistes, els ecosistemes en absolut sobreviuen sense col·laboració.

Però tornant a l’actualitat de la Unió Europea, també la sentència del seu Tribunal de Justícia –la que nega drets als qui no tenen recursos perquè no siguin una càrrega per al sistema – desprèn un fort component ideològic. Comparteix ben bé els principis utilitaristes que argumentava William G. Sumner, partidari de que caigui aquell que no produeix, o les idees de Grover Cleveland, per a qui el deure dels governs no passa per intentar alleugerir el patiment individual. Sabem que per al model polític individualista, que se sustenta sobre la creença de l’egoisme com a principal conducta racional, les capacitats humanes no sols defineixen a les persones sinó també els seus drets, els quals es regeixen pel principi de la no interferència, ja sigui entre els individus com entre l’individu i l’Estat.

És fàcilment deduïble que en el model ideològic individualista difícilment té cabuda l’acompliment dels drets humans – el dret universal a un nivell de vida que asseguri la salut de tothom, el benestar, l’accés a l’atenció mèdica, als serveis socials… -, drets que se sustenten sobre la col·laboració en la defensa de la dignitat de la vida humana. També sembla difícil que així pugui realitzar-se una Europa amb una democràcia vertadera i plena on les institucions actuals treballin per aconseguir la satisfacció de la ciutadania i l’harmonia social. Però davant d’aquestes dificultats i buscant un futur més esperançador, és bo recordar que la nostra lluita diària pels drets socials transcendeix el nostre moment històric, ja que tracta un cop més de la defensa que fem la majoria, els “inclusius”, de la nostra especial visió del món.