Presentació

Perspectiva núm. 7:

 

Xavier Navarro

Secretari de Comunicació de la FSC-CCOO de Catalunya

 

 

 

Quina Administració Pública volem? Aquest és el debat que plantegem en aquest número de PERSPECTIVA. No ens podem quedar tant sols en les declaracions de defensa del què és públic, hem d’aprofundir, i és per això que obrim aquest debat amb diferents persones de diferents posicions però totes elles compromeses amb els serveis públics.

Des de CCOO hem dit que cal defensar i garantir els serveis públics, perquè són la garantia de drets de la ciutadania; ara bé, ens cal fer propostes el més concretes possibles de com han de ser, quina formació han de tenir els treballadors i treballadores públics, com enfortir l’administració local com el millor instrument proper a la ciutadania per garantir els seus drets. Ens cal… No podem restar a fer una administració que gestioni bé, necessitem una administració i transformadora i garant, sense duplicitats i motor de desenvolupament territorial així com de polítiques actives d’ocupació, una administració dinàmica lluny de la jerarquització i rigidesa producte d’altres temps, propera a la ciutadania, que impulsi i faciliti la participació… I necessitem que amb la proposta s’incorpori de manera clara la idea de què els treballadors i treballadores ho són d’aquesta administració i no de l’opció política que governa.

El debat és obert i desitgem que aquest número de PERSPECTIVA sigui una eina útil per una àmplia discussió.

Dilluns, 20 de juny de 2016

 

 

Salvador Lara i Navarro

Responsable d’acció sindical del sector de l’Administració local de la FSC-CCOO Catalunya

 

 

Els Ajuntaments, com a administració més propera a la ciutadania, són en la pràctica els principals proveïdors de serveis públics de proximitat, és a dir, sobre tot els adreçats directament als ciutadans i ciutadanes: serveis socials, oci, cultura, esport, activitats del lleure, neteja de la via pública, enllumenat, subministrament de l’aigua, escoles bressol, promoció econòmica….

A més a més son els que tenen o haurien de tenir un coneixement més real de quines son les necessitats de la seva ciutadania, i on la relació entre la ciutadania i la representació política és més directa.

Els serveis municipals es divideixen en tres grans blocs:

• Els serveis obligatoris, és a dir, els que venen regulats per llei;
• Els serveis delegats, és a dir, els que corresponen prestar a altres administracions públiques i es deleguen als Ajuntaments
• Els serveis voluntaris, és a dir, els que presten els Ajuntaments segons les necessitats de la seva població i la voluntat política dels Consistoris.

El finançament d’aquests serveis és per traspassos dels Govern central, el Govern autonòmic, les taxes i impostos municipals i convenis i subvencions.

El Govern del PP, mitjançant  la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de les Administracions Locals ha buidat de contingut els serveis municipals de la següent manera:

1. Al reduir les competències obligatòries: desapareixen competències obligatòries dels ajuntaments, com per exemple: Control sobre begudes i aliments; obligació d’escorxador en poblacions de -20.000 habitants;dispensar serveis de lectura descentralitzada a partir de 30.000 habitants; no hi ha cap referència a l’obligació de transport adaptat a partir de 50.000 habitants; desapareix l’atenció social primària, ; s’eliminen moltes llicències municipals; eliminen la promoció de les polítiques per promoure la igualtat de gènere, etc, etc.
2. Al limitar el nombre d’Ajuntaments que puguin prestar competències voluntàries (impròpies que diuen ells),
3. I en principi havent de traspassar competències educatives, de serveis socials i sociosanitàries al Govern de la Generalitat .

Això en la pràctica hauria pogut comportar la instauració de municipis i ciutadans/es de 1ª i de 2ª o 3ª .

També, si les entitats municipals no complien els principis d’estabilitat financera  al 31/12/2014, s’havien de dissoldre.

I en els  Ajuntaments de -20.000 habitants les Diputacions coordinaran la prestació dels següents serveis: recollida de residus, neteja viària, abastament domiciliari d’aigua, accés als nuclis de població, pavimentació de les vies i tractament de residus avaluat els serveis municipals en el seu conjunt. També prestaran els serveis supramunicipals, i en el seu cas supracomarcals.

En determinats casos seran les Diputacions les que acabaran prestant serveis de competència municipal, podent acordar fins i tot externalitzar el servei, és a dir, que el prestin empreses privades.

Cal remarcar que tot això es fa per donar compliment  al principi de l’estabilitat pressupostària i financera, que ha esdevingut un “principi fonamental”,

I tot això quan son més necessaris que mai els serveis de proximitat, i s’ha fet vulnerant el principi constitucional d’igualtat de drets, perjudicant a la gent que més ho necessita, i quan els Ajuntaments son l’Administració Pública que genera menys dèficit, només el 4%, i ha més a més és la única administració que acaba , en el seu conjunt en superàvit..

A més a més cal tenir en compte que hores d’ara ja força serveis públics s’han externalitzat, i això en molts casos ha incrementat els costos, sense millorar, ans el contrari,  la qualitat dels serveis.

Aquestes externalitzacions, comporten a més a més en molts casos la manca d’un control real i rigorós de com es presten aquests serveis i de la seva qualitat i una degradació de les condicions laborals dels i de les treballadors/es subrogats

En aquests moments de crisi econòmica, i no només econòmica sinó de credibilitat de la política, cal ser molt curosos en la defensa dels serveis públics i la seva qualitat, atès els atacs que s’estan produint des d’alguns mitjans de comunicació i des de la concreció de polítiques impulsades des de les posicions més de dretes destinades al buidatge de les polítiques públiques de prestació de serveis i del personal al seu servei, i el desviament cap a la gestió privada dels mateixos, és a dir,  del desviament dels recursos econòmics públics cap a les empreses privades, sent exemple clar el que estan fent no només des dels  Governs de la Generalitat, de l’Estat i de moltes altres CCAA sinó també des de molts ajuntaments..

El que realment necessiten els Ajuntaments és garantir els seu finançament. Hores d’ara només reben el 15% del seu finançament, quan s’està demanant des de fa molts anys que s’arribi al 25%.

S’ha de potenciar al màxim la prestació de serveis municipals, donat que l’Administració Local és la més propera a la ciutadania, i precisament per això l’Administració Local és la que millor coneix les necessitats de la població.

Per tot això és fonamental derogar LRSAL, i millorar el finançament de les Corporacions Locals.

Cal també acabar amb els processos d’ externalització dels serveis municipals, ja que resulten més cars (21% IVA en la majoria dels casos, benefici i despeses de gestió 15%) i també s’escapen més al control de les Administracions Publiques. Per no parlar de les condicions sociolaborals dels treballadors/es de les empreses privades, que acostumen a ser pitjors que les del personal municipal.

En aquest sentit cal estudiar els serveis que estiguin externalitzats i valorar la reversió del servei a la gestió directa. Però en compte, ja que el que no és desitjable és que acabin sent els treballadors i treballadores els més perjudicats, ja que acaben perdent la seva condició de personal fix.

Cal també introduir en els plecs de condicions millores sociolaborals i fins i tot un salari garantit, de forma que s’avanci en un procés d’equiparació de les condicions sociolaborals.

I cal també potenciar la participació ciutadana, garantint la pressa de decisions, cosa que ara no es produeix en cap cas. Cal donar veu i vot a les usuàries i usuaris dels serveis municipals.

En definitiva cal recuperar l’Autonomia Municipal, cal garantir la prestació dels serveis que necessiti la població, cal millorar el finançament de les Administracions Locals, i cal ser més transparents i participatius.

Dilluns, 20 de juny de 2016

 

Eduard Jiménez

Economista i consultor en polítiques públiques

 

 

 

0.  No s’insisteix prou que les administracions públiques tenen avui un perímetre d’actuació tant extens que com més va més difícil es fa parlar-ne globalment. Gestionen pistes d’esquí, acullen dones maltractades, fan operacions quirúrgiques d’urgència i autoritzen les terrasses de les cafeteries. La legitimitat política, el context operatiu i el resultat esperat de cada una d’aquestes intervencions, senzillament, no tenen res a veure. Fer propostes de conjunt és una operació de risc que realitzo amb aquesta salvaguarda, en la mesura que sí penso que hi ha –donada la naturalesa i situació actual del debat públic- alguns trets comuns que poden ser d’interès.

1. La producció manufacturera viurà en els propers anys una autèntica revolució basada en la digitalització, la prestació de serveis s’està transformant radicalment amb nous rols de prestataris i usuaris, i hi ha un context de redistribució territorial i social del poder i dels espais globals. És realista esperar que a l’administració pública no s’hagin de produir canvis sovint radicals en els propers anys? Canvis que faran desaparèixer, o gairebé, polítiques, serveis i organitzacions que vénen de molt lluny i transformaran fins fer-les desconegudes unes altres? Penso que no. El dilema no és entre canvi i continuïtat, perquè el primer és ja avui inajornable. La qüestió central rau en saber les idees força i la velocitat d’aquest canvi. Es dibuixa un escenari contingent, on les prioritats de canvi i el seu ritme està condicionat, al meu parer, per tres dimensions: una estrictament política (sobre què hem d’actuar i perquè?), una segona substantiva (què fem i amb quin propòsit? i una darrera més operacional (cóm ho fem i amb qui?). Si suposem dos escenaris possibles en cada dimensió, tenim 8 escenaris totals possibles. I la majoria estan força immadurs. Conclusió: viurem un procés on trigarem molt en aclarir les tendències i assolir una velocitat de creuer, i probablement serà més lent del que necessitem.

2.  En les tres dimensions els dilemes són prou coneguts, i el lector trobarà multitud d’anàlisi i referències, la major part de les quals comparteixo[1]. La qüestió és saber quins seran els decisius, i en això les aparences poden ser enganyoses, perquè no necessàriament allò que concentra el focus de l’interès o el debat públic aferrissat serà el que al capdavall serà determinant. La meva visió sobre això, respectant naturalment les formulacions més teòriques o acadèmiques basades en evidències, és força planera: intueixo que al cap i a la fi hi haurà unes qüestions decisives i no gaires, i que seran força tangibles. Vet aquí

3.  En la dimensió estrictament política, i de forma cavalcada a dilemes que òbviament seran present en els eixos ideològics (esquerra/dreta) i de representació (noves/velles formes) considero que el factor clau serà si avança o retrocedeix la responsabilització de l’administració en el seu conjunt; o dit en un sentit invers, si es consolida o s’atura la creixent tendència a l’elusió institucional, segons la qual com més va més habitual és que una administració concreta atribueixi naturalment a la resta les dificultats, errors i restriccions propis, generant mútuament un procés de deslegitimació i manca de credibilitat del conjunt del sector públic.

4.  En la dimensió substantiva , els dilemes explícits han retornat als vells temes sobre si més o menys prioritat als problemes quotidians dels ciutadans o bé al funcionament del sistemes, en paral·lel a les disjuntives sobre la gestió directa en el sector públic i la seva relació amb els actors dels mercats. I tanmateix roman oculta la discussió sobre els propòsits tangibles i el mecanisme de creació de valor i riquesa públics, fins l’absurd que en molts àmbits tenim tota mena de polítiques i models d’intervenció diferenciats que, a la pràctica, coincideixen que en conjunt, senzillament, no fan el fet.

5.  En la dimensió operativa, els problemes se’ns apilonen. L’administració general està força envellida, en un procés que ha gairebé exhaurit la extraordinària renovació que va suposar l’entrada de professionals i noves generacions que es va produir en la transició i els primers anys de democràcia, que es jubilaran massivament els propers anys. L’estructura sectorialitzada i jeràrquica roman sovint obsoleta, excèntrica a la configuració de les noves polítiques i serveis, i es juxtaposen potestats i actuacions de la vella i la nova administració.

6.  Les estratègies –diríem- de reforma global han produït resultats que de moment són decebedors o si més no molt insuficients. Probablement per massa globals –indiferenciades entre la complexitat de les AAPP- i sobretot perquè no hi ha hagut cap mecanisme de valorització i transferència de les exitoses (que també n’hi ha hagut i n’hi ha!). Moltes iniciatives i compromisos generals hi ha la sensació que quedin atrapats en una mena de forat negre. Ja ho varem viure en part en els processos de reforma administrativa i qualitat dels serveis públics dels noranta. Per no parlar d’episodis com la LARSAL. Correm el risc que es torni a produir en temes com l’administració electrònica o la transparència i l’accés a la informació.

7.  Llavors succeeix que, tot i creure-hi, ja no sé si és veritablement factible o suficient disposar d’una estratègia global reformista, i aposto per, si més no, introduir amb més força la disrupció com a una estratègia que pot tenir resultats tangibles e impactes globals. També per un altra motiu que no vull amagar: desconfiat de mena amb les propostes dirigistes de dalt a baix, he comprovat tanmateix aquests darrers anys com el canvi en l’administració no es produirà tampoc en exclusiva de baix a dalt. Naturalment els empleats i les organitzacions públiques han de ser partíceps i corresponsables dels canvis, però s’acompleix aquí també la segona llei de la termodinàmica: o hi ha energies externes que de forma continuada s’incorporen al sistema o aquest tendeix inevitablement a l’entropia.

8.  Com ja suposaran si han arribat fins aquí, en el context actual considero disrupció l’experimentació del disseny integrat de polítiques/serveis o actuacions/equips i recursos que acompleixin uns pocs però clars requeriments:

i) total llibertat i flexibilitat d’abast i organització, més enllà de sectoritzacions temàtiques o orgàniques i habilitacions competencials.

ii) total rigidesa pel que fa a claredat i precisió de la missió, transparència en la gestió i avaluació dels resultats, així com un termini suficient però acotat d’implantació.

iii) presència intensiva de tecnologies facilitadores i intel·ligents aplicades a superar les bretxes socials, territorials i entre insiders i outsiders dels sistemes.

iv) valorització prioritària de les competències clau relacionades amb els anteriors apartats (valors, transversalitat, treball en equip, actualització tecnològica, empatia amb usuaris) en la participació del personal i l’organització del treball, degudament compensades en equivalència al mercat.

9.  Ja ho sé, fa por. Però n’ aprendríem un munt. I pel camí potser madurarà aquest escenari tant incert. Qui s’atreveix? Acabem d’una vegada amb l’assignatura pendent de l’anglès? O amb el fracàs escolar? Segur que no som capaços de que no hi hagi cap tall de subministrament bàsic de les llars? Podem fer arribar la fibra òptica al darrer racó de país?

10.  Pot saber greu, però les administracions públiques són organitzacions polítiques i només la política serà capaç de reendreçar-les. Les estratègies del management organitzatiu o tècnic esdevenen estèrils sinó és en un marc on la responsabilitat, la claredat de missió i les capacitats i recursos adequats puguin assumir realment la dimensió dels reptes que tenen avui les AAPP al davant.

[1] Un síntesi inspiradora de l’estat de la qüestió la trobareu a Ramió, C (2015) L’administració del segle XXI: un monstre en extinció o una institució a recuperar? A Nous Horitzons, núm 54. Pp 64-71, Barcelona: Fundació Nous Horitzons.

Dilluns, 20 de juny de 2016

 

Joan-Francesc Pont Clemente

Catedràtic de Dret tributari de la UB

 

 

 

L’Administració Pública pot ser contemplada des de diverses perspectives. Massa sovint l’Administració Pública es destinatària dels mes variats  atacs,  injustificats molts cops,  com per exemple la manca de rendiment, l’absència de dedicació o la inexistència de creativitat. Vull negar de forma radical i rotunda que en l’actualitat aquestes crítiques a l’Administració puguin tenir el més mínim sentit. Potser trobaríem casos excepcionals d’una prestació incorrecta del servei públic, però  aquesta es una circumstància que es pot donar en tots els àmbits de l’activitat humana.

Al contrari, en l’àmbit de l’Administració Pública trobem un munt de persones que han demostrat el seu mèrit i la seva capacitat i que molt probablement podrien obtenir ingressos superiors en el sector privat.  L’Administració Pública  requereix d’una vocació especial, aquella en la que la persona obté com a compensació pel seu esforç, no solament les unitats monetàries que li corresponen, sinó també un alt grau de satisfacció en el servei als interessos generals.

El repte de l’Administració Pública d’aquesta segona dècada del segle XXI es el de continuar mantenint el seu atractiu per ser capaç de captar el bo  i millor del talent que els nostres conciutadans de la Unió Europea siguin capaços de oferir-nos. En efecte, com formem part d’un espai comú de llibertat, seguretat i justícia, un espai comú de ciutadania, l’accés a la funció pública està obert a tots els ciutadans de l’Unió Europea  i això hem de considerar-ho com un enriquiment de la nostra funció pública.

Com podem mantenir aquest atractiu del que acabo de parlar? Resulta necessari superar a la funció pública alguns esquemes heretats del passat en els que prima l’obediència cega sobre l’acceptació intel·ligent de la jerarquia. Resulta innegable que l’Administració Pública ha de articular-se en una cadena de comandament,  però, al igual que al sector privat, aquesta cadena de comandament no té perquè mantenir l’esperit d’origen militar en el que va ser concebuda quan no existia cap altre remei, sinó que ha de ser capaç d’assolir els principis del lideratge compartit propi de les entitats impregnades d’un sentit de la qualitat. Qualitat, si es vol, escrit amb una majúscula inicial. La Qualitat ha de ser la guia del servei públic.

Que l’Administració Pública sigui atractiva pel seus recursos humans, que l’Administració Pública presti el millor servei possible als ciutadans, i, que l’Administració Pública adopti com a propis els paràmetres de la Qualitat són només tres  aspectes d’una mateix dimensió: l’objectiu de que l’Administració Pública no només sigui conscient de la transcendència que té en el funcionament d’una societat bona, sinó que, a més, aquesta consciència es transformi en una millora permanent dels resultats obtinguts.  Anar a demanar un servei  a l’Administració Pública ha de convertir-se amb una experiència positiva de la vida normal d’un ciutadà.

Potser com a deformació professional, crec que la formació dels funcionaris en paral·lel a la formació dels ciutadans perquè esdevinguin bons ciutadans, constitueix la pedra de foc de la construcció d’una Administració cada cop millor. Tinc l’impressió  de que la modernització de les nostres Administracions Públiques sovint es confon amb la subjecció dels funcionaris al controls burocràtics administratius a través d’aplicatius informàtics. Una escriptora coneguda deia que l’aplicatiu és la causa de la mala vida dels funcionaris. I certament no hem de confondre els mitjans, propis de qualsevol modernització amb els fins que són els de tenir un treball de Qualitat al servei d’uns ciutadans satisfets. Per tant, la formació que rebin els funcionaris ha de ser, no només  circumscrita a la utilització d’aquesta o aquella nova eina, no ha de consistir en seminaris de dues hores que es fan només per poder desprès dir a l’expedient que s’han fet. Molt al contrari, la formació rebuda pels funcionaris ha de ser capaç de situar-se en un increment constant de la seva capacitat de pensar lliurement. Per tant, cal prioritzar la formació humanística dels funcionaris i desprès la formació en àrees específiques.

L’Administració que jo veig i l’Administració a la que intento servir és un espai de realització personal en el què els ciutadans tenen la doble satisfacció d’exercir correctament una feina apassionant i de fer-ho  de cara al públic en general.

Dilluns, 20 de juny de 2016

 

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política i de l’Administració a la UAB

 

 

 

Després d’una llarga i relativament tranquil·la trajectòria, l’administració pública dels estats liberals occidentals ha estat objecte d’intensos debats i polèmiques. Davant les primeres manifestacions de la crisi de l’estat de benestar, es va reaccionar culpabilitzant a l’administració pública. Aquesta, segons els arguments dominants durant els anys vuitantes, s’havia convertit en un llast insuportable pel desenvolupament econòmic i social. Una mena de paràsit que xuclava l’energia d’una societat aclaparada per la lentitud, la rigidesa, la ineficiència i els costos de les institucions públiques.

Davant d’aquest diagnòstic, la recepta per salvar l’estat de benestar passava per modernitzar l’administració pública i, per fer-ho, calia replicar aquelles tècniques i aquells estils de gestió que s’havien desenvolupat en el sector privat. Sota aquest paraigües naixia l’anomenada Nova Gestió Pública. Aquest paradigma, en paraules d’un reputat acadèmic britànic, “atorgava un rol apocalíptic a la gestió”; és a dir, proposava despolititzar i desburocratizar l’administració en benefici d’una gerencialització que, emparada en l’aplicació de criteris professionals, prometia no només millorar el funcionament de l’administració sinó, més ambiciós encara, salvar l’estat de benestar.

Durant almenys dues dècades, la Nova Gestió Pública ha orientat el discurs i les pràctiques dominants en els processos de modernització de les administracions públiques occidentals. Els seus resultats, però, han estat menys “apocalíptics” d’allò que hom podia esperar. Certament, seria absurd negar-ho, aquest paradigma ha comportat millores de caràcter eficientista en la prestació de determinats serveis públics. Però també sembla obvi que la seva promesa de salvar l’estat de benestar no s’ha complet. Hem millorat alguns serveis públics, efectivament; però les administracions segueixen sense desplegar les polítiques públiques adequades per reprendre el rumb del desenvolupament social. És a dir, millorem la tramitació d’ajuts socials i la gestió universitària, però ni la política social és capaç de construir una comunitat cohesionada ni la política universitària respon a les expectatives que dipositem en l’educació superior.

I és precisament en aquest punt on avui s’obre el debat sobre les perspectives de l’administració pública. Una administració tradicional que porta dècades esgotada i uns processos de modernització que s’han mostrat insuficients. Un debat que, al meu entendre, podem sintetitzar a partir de dos escenaris de futur: l’escenari de la renúncia i l’escenari de la transformació.

En primer lloc, disposem d’indicis que ens permetrien anticipar que el doble fracàs de l’administració tradicional i de la Nova Gestió Pública, emmarcada en un context d’intensa crisi econòmica i social, podria portar-nos a un progressiu declivi del paper de l’administració pública. Estaríem renunciant tant a defensar el seu contingut com a modernitzar les seves formes. Aquest escenari de la renuncia trobaria poca resistència tant entre els polítics (incapaços d’abordar transformacions que reclamen mirades a llarg termini) com entre la pròpia ciutadania (que ja ha assumit les deficiències estructurals de les desacreditades institucions públiques). Un escenari que, a més, desperta l’interès de determinats sectors privats que veuen en el buit que està deixant l’administració una oportunitat de negoci. Un escenari que, en definitiva, podríem interpretar com la rendició d’un sector públic que reconeixeria la seva impotència a l’hora de governar la societat.

En segon lloc, malgrat les dificultats d’argumentar en favor de les institucions públiques en moments de tant descrèdit, alguns encara defensen allò que hem anomenat l’escenari de la transformació. Un escenari que, per dir-ho de manera breu, no es fixa només en com millorar l’eficiència dels serveis públics sinó que concentra la seva atenció en com dissenyar i implementar polítiques públiques intel·ligents. És a dir, un escenari que entén que més enllà de millorar la tramitació dels ajuts socials, el repte és disposar d’una política de cohesió social que redueixi les actuals tendències a la polarització i a l’exclusió. Com ja es pot intuir, el problema és que per passar de l’eficiència a la intel·ligència no n’hi ha prou amb emmirallar-se en el sector privat i professionalitzar el funcionament administratiu. Cal posar les organitzacions a pensar, i això xoca en una llarga tradició que les considera com simples màquines operatives a les quals cal exigir muscle però a les que no se’ls demana cervell. En aquest segon escenari de la transformació, per tant, no ens referim a una millora del funcionament de l’administració sinó a una autèntica revolució.

Les revolucions són excepcionals i difícils de desplegar, però sovint també són inevitables. Davant de l’escenari de la renuncia, l’escenari de la transformació sembla inevitable si confiem en la possibilitat de recuperar, almenys a mig termini, la capacitat de construir les nostres societats –de governar les seves contradiccions en funció de determinats principis orientadors. Per fer-ho, però, ens caldrà posar l’èmfasi en tres aspectes: els valors, les persones i les relacions. Els valors substantius han de substituir les referències instrumentals a l’eficiència, ja que d’altra manera l’administració pública acaba esdevenint prescindible. Les persones han de ser més importants que els processos i, per tant, necessitem revertir el desprestigi dels empleats púbics i recuperar la confiança en la seva capacitat per a prendre decisions –fins i tot per equivocar-se i aprendre d’aquests errors. I necessitem articular una administració on les relacions (col·laboradores) substitueixin les especialitzacions (segmentadores), doncs només amb esforços conjunts es genera la intel·ligència necessària per respondre a les complexitats de la societat actual.

Cadascun d’aquests tres aspectes reclama encara d’un període, probablement llarg, de proves, errors i aprenentatges. Són tres idees que ara només deixem apuntades, però que alimenten un fructífer debat sobre el futur de l’administració pública. Un futur que no solucionarem ni amb un pla de modernització ni amb l’esforç d’una legislatura, sinó que només construirem des de la convicció i la paciència. Per cert, com sempre s’han fet transformacions més profundes.

Dilluns, 20 de juny de 2016

 

Jaume Bosch

Llicenciat en Dret i Màster en “La ciutat: polítiques, projectes i gestió”, per la UB. Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

 

 

1. UNA MICA D’HISTÒRIA.

L’any que ve, 2017, farà trenta anys des que es va concretar el model d’organització territorial de Catalunya que l’Estatut de 1979 havia començat a dibuixar. Sembla difícil de rebatre l’opinió generalitzada que l’actual organització territorial  hauria de ser revisada, per corregir els problemes observats al llarg d’aquest temps, per simplificar-la, per apropar-la a la realitat del país i , en definitiva, per fer-la més eficient però també més coherent amb els canvis substancials que estan  patint el municipalisme i la societat catalana en general.

El Parlament de Catalunya va aprovar l’any 1987 quatre lleis impulsades pel Govern  presidit per Jordi Pujol: la llei 5/1987 del Règim provisional de les Competències de les Diputacions Provincials, la llei 6/1987, sobre l’Organització Comarcal, la llei 7/1987, per la que s’establien actuacions públiques en la Conurbació de Barcelona, i la llei 8/1987, Municipal i de Règim Local. Feia vuit anys que s’havia aprovat l’Estatut  i CIU va promoure unes lleis basades en el seu model de país: la creació de les comarques, la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona, i una regulació conservadora pel que feia a les diputacions (que es volien substituir, però que continuaven amb més recursos que mai) i la quasi simple traducció de la Llei de Bases de Règim Local estatal en forma de Llei Municipal de Catalunya.

Disset anys més tard, l’intent rigorós de reforma del model del 87, l’Informe de la Comissió Roca (1) de l’any 2.000(un grup de treball format per experts nomenats per tots els grups parlamentaris i presidit per Miquel Roca Junyent), va ser enterrat per sempre més al calaix pel Govern que l’havia encarregat: El pecat havia estat intentar promoure mesures per reduir el número de petits municipis, però aquesta polèmica va arrossegar també la resta de mesures racionalitzadores. Un  intent de reflexió anterior (1997), havia estat l’informe encarregat per la Diputació de Barcelona a un equip encapçalat per Lluís Casassas i Jordi Casassas (2); en aquest cas, no fou ni tan sols publicat per la institució que l’havia impulsat.  Així doncs, els  avenços i retrocessos del 87 han perdurat fins ara amb alguns canvis introduïts pel Govern d’esquerres l’any 2010, uns anys després de l’aprovació de l’Estatut de 2006: La creació ( o recuperació)  de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, a la llei 31/2010,  l’expressió del desig de l’organització de Catalunya en vegueries, com a superació de les províncies, a la llei 30/2010, limitada per les interpretacions restrictives del Tribunal Constitucional a l’Estatut de 2006, i la creació del Consell de Governs Locals, a la llei 12/2010.

Després de l’experiència del govern d’esquerres, el Govern, novament de CIU,  va entrar al Parlament d’un projecte de llei de Governs Locals, que va decaure amb la dissolució de la legislatura 2012-2015, mentre continuava sense aparèixer l’esperat projecte de llei d’Hisendes( o Finançament) locals, que hauria de ser el seu acompanyament ineludible, segons havia promès el Govern.

2. EL MODEL ACTUAL.

Les lleis del 87 posaven un èmfasi especial en la creació de les comarques, dirigides per Consells Comarcals, configurats com a petits parlaments, això sí, amb una clara distorsió de la proporcionalitat a l’hora de ser escollits ( amb l’argument de que calia potenciar la força dels petits municipis). Amb algunes reformes ( com una certa correcció de la manca absoluta de proporcionalitat) els Consells Comarcals continuen existint gairebé sense canvis de fons: les tres posteriors modificacions aprovades varen donar lloc al Decret legislatiu 4/2003 que aprovava el Text refós de la llei. Més recentment s’ha creat una nova comarca: el Moianès (Llei 4/2015).

Una peça essencial del model del 87 era la dissolució de l’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona, que havia estat creada l’any 1974. L’any anterior, el 1986, el govern conservador britànic de Margaret Thatcher havia dissolt el Consell metropolità del Gran Londres. Per al Govern de CIU era aleshores tan important construir un poder comarcal en tot el territori com eliminar el possible contrapoder a la Generalitat que podia representar una institució que tingués competències sobre la conurbació urbana de Barcelona. És ben cert que el PSC havia intentat fer jugar  l’Entitat Metropolitana un paper que no li corresponia  ( amb excentricitats com dotar-la de bandera pròpia) però l’opció de dissoldre-la tenia objectius ben evidents. La llei 7/1987 la va substituir per dos organismes de competències i àmbits territorials diferents, l’ Entitat Metropolitana del Transport i l’Entitat Metropolitana dels Serveis Hidràulics i del Tractament de Residus, coneguda com Entitat del Medi Ambient. Els municipis, com a resposta, varen acordar dins les seves competències, crear una Mancomunitat Metropolitana de Municipis. Es va estructurar així un autèntic laberint institucional , forçat per la manca d’un govern metropolità, que va intentar malviure fins l’any 2010, quan el  Parlament va aprovar el projecte de llei ,enviat pel Govern d’esquerres, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

L’altre element havia estat la llei de règim transitori de les diputacions provincials, en espera de poder donar llum verda a la creació de les vegueries o regions. Però el règim transitori s’ha allargat fins avui: la previsió de la llei 5/1987 de convertir Catalunya en província única, tal com havia teoritzat sempre el PSUC (3), no es va arribar mai a materialitzar; la Disposició Addicional Segona establia que, un cop constituïts els consells comarcals, en el termini màxim de tres mesos el Govern  havia de presentar al Parlament una iniciativa per portar al Congrés de Diputats la integració de les quatre províncies en una sola denominada Catalunya.  Podem especular sobre les raons per les quals els Governs de CIU no ho varen fer mai, però n’hi ha una de molt poderosa: la conversió de Catalunya en província única afectava al sistema electoral i en prescindir de les quatre circumscripcions que encara patim, convertia el sistema en autènticament proporcional fent realitat el principi d’igualtat de vot de totes les persones; un principi que avui encara no accepten alguns partits polítics catalans.

Finalment, el model municipal, sense llei d’hisendes locals, i calcat del sistema espanyol, consagrava el paper secundari dels municipis, que avui continuem patint, malgrat tothom utilitza sovint aquella fórmula de que és l’administració més propera a la ciutadania.

3. ALGUNES IDEES PER A UNA REFORMA.

De forma simple i esquemàtica, m’atreveixo a llençar algunes idees que potser podrien ser d’utilitat per encarar el debat de la reforma del model actual:

1. Cal un enfocament global, abandonant les reformes puntuals que s’han impulsat fins ara. Aquesta era una de les característiques positives dels estudis abans citats i és un dels dèficits principals de les reformes plantejades fins avui.
2. S’ha de recuperar l’aspiració del municipalisme català de que els ajuntaments deixin de ser la peça oblidada i menystinguda per la resta d’administracions: la central i la de la Generalitat. Aquest hauria de ser el principi que inspirés la Llei de Governs Locals i la Llei d’Hisendes Locals, que  el Parlament hauria d’aprovar amb urgència.
3. Els Consells comarcals haurien de perdre el seu caràcter “parlamentari” per esdevenir quelcom semblant a mancomunitats de municipis, amb una doble funció: donar suport als municipis més petits i compartir serveis, i donar veu a les reivindicacions de cada comarca a partir del Consell d’alcaldes i alcaldesses.
4. Cal aclarir que la qüestió fonamental no és suprimir les diputacions, com plantejava el recent pacte d’investidura frustrada entre PSOE i Ciudadanos, sinó que el que és imprescindible és la supressió de l’obligatorietat de l’existència de províncies que recull la Constitució de 1978. Sense aquesta obligatorietat Catalunya es podria organitzar lliurement en regions o vegueries. Una institució supralocal potent de suport municipal continua essent necessària ( tot i que alhora ha d’implicar la revisió en profunditat del paper dels Consells Comarcals com proposava en el punt anterior). La supressió de l’obligatorietat de les províncies facilitaria també la reforma del règim electoral espanyol i l’aprovació d’una Llei Electoral catalana, per acabar amb la distorsió escandalosa  que les circumscripcions provincials suposen per a la proporcionalitat del sistema.
5. L’actual àmbit territorial de l’Àrea Metropolitana de Barcelona avui parteix comarques a les que es superposa ( Baix Llobregat, Vallès Occidental i Maresme). Molts pensem que la solució al reconeixement del fet metropolità de Barcelona passa , quan les circumstancies legals i polítiques ho permetin, per la institucionalització de la regió o vegueria metropolitana. És a dir, caldria buscar la alternativa a l’actual model en el marc de l’organització de Catalunya en vegueries, que la Llei del 2010 ja dibuixava: Barcelona, Catalunya Central, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre, Lleida, Girona, i Alt Pirineu ( amb un reconeixement específic per raons històriques per a l’Aran). La institucionalització de la regió metropolitana de Barcelona podria facilitar el reconeixement d’una altra vegueria, el Penedès, si així ho volen les seves institucions i la seva ciutadania. Alhora caldria definir el sentit de les dues escales que afecten el territori metropolità: àrea i regió. I entrar en el debat plantejat per l’alcaldessa de Barcelona,  Ada Colau, (4)  sobre  la conveniència de l’elecció directa en el  segon nivell de govern metropolità, en consonància amb les majors exigències de democràcia que planteja bona part de la ciutadania.
6. Tota aquesta reforma es podria fer, i s’hauria de fer, sense afeblir l’administració pública i, en conseqüència, sense disminució del número dels treballadors i treballadores. Hi ha forces polítiques que quan parlen de simplificació administrativa estan pensant sospitosament en acomiadaments i en fer més petit el sector públic. Una millor organització territorial permetria guanyar en eficàcia sense disminuir els serveis públics, tenint sempre present que la gran beneficiada hauria de ser la ciutadania.

Notes:

(1)  Comissió d’experts. Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya. Govern de la Generalitat, 2000.

(2)  Lluís Casassas i Jordi Casassas ( directors). Una proposta per l’organització territorial de l’administració pública de Catalunya. Informe realitzat per encàrrec de la Diputació de Barcelona. Resum a L’organització territorial a debat. Revista Nous Horitzons, 1997.

(3)  Joan Alemany i Jordi Borja. L’organització territorial de Catalunya avui. CEUMT, núm. 25-26, 1980.

(4)  Ada Colau. La ciutat metropolitana. Conferència, Barcelona, abril 2016.

Dilluns, 20 de juny de 2016

 

Francis Cabezos

Secretari de Salut Laboral, Medi Ambient i Àrea Pública de la FSC-CCOO

 

 

 

“Tot aquell que amb 30 anys encara viatgi en transport públic es pot considerar un fracassat”. Sempre m’entendreixo -deixem-ho aquí- amb aquesta frase de Margaret Thatcher, a la qual, en la meva modesta opinió, no recordarem com una ferma defensora de tot allò que implicava que és comú, allò col·lectiu, el de totes i tots, allò públic.

L’Estat de benestar no és un regal de les elits. És una conquesta de la gent treballadora. Aquest Estat de benestar, amb més o menys grau de desenvolupament en la vella Europa i a la vella Espanya, s’assenta en diversos pilars. Un d’ells el conformen els serveis públics que han de ser atesos i prestats per les diferents administracions públiques, valgui la redundància, que no és intranscendent quan parlem del que és de totes i tots.

Què és un servei públic? Un dret de la ciutadania. Un objectiu individual i social en si mateix. Una idea de cohesió entre i per a totes i tots. És per això que les diferents administracions que regeixen l’esdevenir de la societat han de garantir que tots tinguem accés a aquest dret en igualtat de condicions i per a què tinguem igualtat d’oportunitats.

Com han de ser les administracions públiques? Aquesta és la pregunta del milió sobre la qual treballem i hem de seguir treballant en el dia a dia per aconseguir una resposta amb el major consens possible, que pugui recollir les següents idees:

– Properes a la ciutadania, que agrupen la majoria social per seguir tirant del carro en el projecte de construir una societat en la qual l’important siguin les persones i els seus interessos.

– Eficaces i eficients, ja que això les converteix en el major enemic de la corrupció i batalladores en contra de polítiques ultraliberals que persegueixen la seva fi.

– Dinàmiques, per, si no liderar, jugar un paper protagonista en creació d’activitat econòmica i generació d’ocupació que permeti una millor i més ràpida sortida de la crisi.

– Equitatives i igualitàries, per garantir un principi bàsic: la igualtat d’oportunitats i la redistribució de la riquesa.

– Modernes, per donar resposta a les necessitats de les persones de manera ràpida i solvent.

– Inclusives, per construir una convivència digna i que les persones puguin realitzar els seus projectes vitals.

– Democràtiques i participades, per impedir la presa de decisions arbitràries que persegueixin el distanciament del bé comú.

– Compensades en les despeses i en els ingressos, que no és el mateix que econòmicament rendibles. Això per descomptat sempre estarà sotmès a atacs més o menys virulents que diran que l’ocupació pública i, per tant, els serveis públics, són més cars que els privats. Això sí, em temo que les bases sobre les quals sustentar tan gran cop de pedra mancaran de fermesa, realitat i credibilitat. Però ja s’ha aconseguit un objectiu: generar el dubte i activar la part més insolidària del nostre ésser per tal que part de la població mantingui la sospita sobre la idoneïtat de la cosa pública.

– I finalment, ben dimensionades, en estructures, personal i mitjans materials, d’acord amb el que vulguem -i exigim- d’elles.

Una cosa que sempre m’ha resultat xocant quan em dóna per fer una mirada als nostres representants de la classe política, és veure com moltes i molts d’ells, que porten vivint d’allò públic tota la vida -fins i tot algun és empleat públic en excedència-, són els més donats a qüestionar-lo i combatre’l. Això sí, cap renuncia al seu treball. Fins aquí podíem arribar!

Molts són els interessos especulatius que hi ha sobre el que és públic, Administracions i serveis. Moltes són les amenaces i moltes les ofenses que sobrevolen les institucions democràtiques. En un món on ràpidament es globalitzen els interessos econòmic-financers i on es formalitzen tractats de lliure comerç negociats a esquenes de la ciutadania que persegueixen la privatització de serveis públics i la pèrdua de drets laborals i socials, ja m’agradaria a mi que es globalitzessin drets i llibertats amb la mateixa rapidesa i solvència que es mundialitza l’especulació econòmica.

Per tot això, hem de defensar amb ungles i dents el que paguem, i que per tant és nostre. Lluitar per millorar-lo dia a dia. Fer ostentació del nostre compromís amb allò que existeix per cohesionar el conjunt de persones que integren una societat. Comprometre’ns d’aquesta manera amb allò públic ens converteix en una societat més responsable, solidària, culta, progressista i informada. Ens queda encara molt camí per recórrer, però des de CCOO estem disposats a seguir treballant dia a dia en defensa del que és públic, el de totes i tots.

Dilluns, 20 de juny de 2016

 

Serena Sorrentino

Secretària General de la FPCGIL Nacional

 

 

 

En aquests vint anys d’invasió ideològica liberal a Itàlia i a Europa el valor i la funció de Treball, també aquell que és  públic, han sofert una gran pèrdua de valor.

Han canviat els paradigmes i la perspectiva de la societat,  corresponent  al segle passat (1), dominat pel naixement de la socialdemocràcia i les democràcies constitucionals, desplaçant-se al segle actual de la inseguretat social, on la globalització més aviat que unir ha actuat com a força econòmica que ha polaritzat i cristal·litzat les diferències donat que  els poders  han assumit  la desigualtat com un mal necessari per protegir els interessos d’uns pocs en contra de les necessitats de benestar, la justícia social i redistribució creixent al món.

El treball fins a un temps recent ha tingut una funció emancipadora, constructora de llibertat, autonomia, i igualtat.

El sistema públic, entès com la concurrència de tots aquells serveis que sorgeixen de la exigència dels drets constitucionals dels quals sobreentenien  funcions públiques, ha tendit  a la universalitat recolzant-se  en la creença que una societat justa recompensa el mèrit, però garanteix els drets fonamentals de la persona: la salut, la seguretat , l’educació.

El mateix tema de la qualitat i la dimensió de l’ocupació en el sector públic ha estat desclassificat de l’agenda política en virtut de les polítiques de contenció de la despesa (blocatge de la facturació;  la contractació, la precarietat en l’ocupació).

Les Finances i els operadors econòmics han entès molt bé de la política, que el mercat dels serveis públics i d’aquells que son d’interès econòmic general és un mercat de demanda constant i creixent.

Ja que avui el poder econòmic  és un  factor d’influència política, no pot aquesta  última (la política) condicionar l’economia: l’Estat ja no és més un regulador, ja no és un emprenedor i, no és més un gestor , i molt menys innovador.

El sistema públic ha perdut la seva missió industrial com a generador de serveis que produeixen riquesa.

La convicció  que privatitzar els interessos i externalitzar les funcions públiques haurien garantit noves àrees de benefici ha prevalgut i ha estat literalment privat  és a dir sostret, tot l’espai d’intervenció dins del sistema públic

El trencament de la essència de la universalitat d’un cos de drets fonamentals (a la Constitució italiana) es mostra a la pràctica pel pas del concepte no trivial de nivell essencial de la prestació  al concepte dels serveis mínims, el privat creix en mercat remuneratiu  i el que és públic  resta interventor marginal condicionat per la disponibilitat de recursos.

Això ha afavorit  el creixement de les desigualtats,ha crescut el deute públic, ha reduït la  demanda interna i deprimit el cicle econòmic

No és casualitat que els països que han reconegut un rol als serveis públics han superat  abans i millor la crisi econòmica internacional.

Conquestes del treball com la sanitat pública i gratuïta, l’educació generalitzada, l’assistència  i la protecció social, les polítiques laborals, el dret a la justícia, la promoció de la cultura, la protecció del medi ambient i dels béns públics, s’han convertit en l’objecte de l’agressió que ha fomentat la ràpida interrupció del model social europeu basat, com va dir Jacques Delors, en el principi de la inviolabilitat dels drets de les persones i del benestar com element fonamental per a realitzar una societat moderna basada en el desenvolupament sostenible.

En les transicions democràtiques han estat els poders forts els que orienten el canvi. Però el canvis també  en la percepció negativa dels ciutadans és probable que siguin estructurals  i inevitables si no hi ha un fort contrast amb el pensament únic dominant: la crisi, la por, el sacrifici, havíem tingut massa fins ara, per tant s’ha de racionalitzar (treball, serveis, pensions).

És el treball que salva el país i el contracte és el seu valor.

Hem de donar una resposta integral. M’encanta una resposta orgànica en les directrius unitàries sobre la renovació de la negociació col·lectiva que hem presentat de manera conjunta en suport de la mobilització d’aquests mesos i, especialment, en el disseny de la Carta Universal dels Drets en el Treball.

Hem llençat com  a CGIL la Carta Universal dels Drets de del treball i tres referèndums (bons, contractes, acomiadament improcedent) per eliminar els aspectes més perniciosos de la Llei de l’Ocupació. (http://www.cartacgil.it).

Rellançar una idea dels serveis públics que representen innovació i qualitat, qualificació a la qual arribar si es vol contribuir a la potenciació dels serveis de l’estat del benestar i públics, modificant llavors radicalment els actuals procediments i criteris d’acreditació que condicionen a la baixa el raport  públic/privat .

La protecció del territori i el medi ambient, el cicle dels residus i de l’aigua, la seguretat, el rescat, la justícia, els organismes, les polítiques socials, l’educació, la salut l’autonomia local i les funcions centrals, la cultura , cambres de comerç i les societats de serveis: tants sectors que ens recorden la constant necessitat d’equilibrar la relació entre verticalització  i  politiques horitzontals, entre l’estructura  nacional i els territoris, entre  el territori i l’ocupació.

Sobretot el tema dels serveis públics té a veure amb els tres principals problemes que travessen els problemes estructurals d’Itàlia: la divisió nord-sud, la legalitat, el sistema de contractació.

En les tres camps, la qualitat de la intervenció pública ha de ser  en els termes de regulació: la funció del legislador en termes de polítiques, inversions i recursos. La planificació negociada m’ha ensenyat que les estratègies reeixides són aquelles que transformen el que és crític en factors estratègics , les diferències i anomalies en les oportunitats de revitalització. Però s’han de crear aliances.

Treballar en xarxa amb els que comparteixen interessos: ciutadans, associacions, moviments, institucions; mobilitzar les consciències i les parts interessades en torn el ressorgiment dels béns i serveis públics com un element central de la competitivitat i la justícia social; enfortir el degut respecte cap aquells que treballen en els serveis públics i tenen cura de nosaltres i els llocs en què vivim.

1 ( al text original en italià parla de segle breu,que  és el XX, fa referència a Hobsbawn i a un llibre seu en la traducció italiana)

Dilluns, 20 de juny de 2016

 

Jèssica Albiach, diputada al Parlament de Catalunya del grup parlamentari Catalunya Sí Que Es Pot

Mario Ríos, politòleg

 

 

El sistema de benestar trontolla. Vivim un canvi d’època i de paradigma. Les certeses que creiem immutables es dilueixen en una realitat que ha fet implosionar els dogmes ideològics imperants. La globalització, desbocada amb les desregulacions i liberalitzacions nascudes als 80 sota l’impuls de la contrarevolució neoliberal, ha hiperconnectat economies fent que el poder econòmic i financer pugui moure’s arreu amb total impunitat, fent caure governs legítimament escollits per salvaguardar els seus interessos, disparant la desigualtat i constituint-se com un govern transnacional a l’ombra. Només cal veure les negociacions opaques i secretes entre EEUU i la UE en relació al TTIP. Aquest poder, perdut pels Estats, afebleix i deteriora el pilar bàsic de la democràcia: la sobirania popular. Una sobirania que és l’eina democràtica de què disposa la ciutadania per decidir sobre la realitat que els envolta, regular les matèries que els afecten i establir quin és el model de societat que volen. Una eina per DECIDIR-HO TOT democràticament.

A Catalunya, aquesta sobirania s’ha vist fortament erosionada per les decisions preses pels darrers governs de la Generalitat i per l’actuació del Govern de l’Estat, basades en una cruel i infructuosa austeritat amb l’excusa de la crisi financera. En són exemples les continues privatitzacions, com ara la gestió de Aigües Ter-Llobregat (invalidada la seva concessió per la justícia), el cas BarnaClinic, que utilitza recursos públics per l’activitat sanitària privada; el copagament en dependència; les liberalitzacions que han obert l’entrada a la mercantilització en sectors d’una importància vital com la salut o l’educació; i les reformes fiscals orientades a eliminar impostos i a rebaixar els tipus impositius a les rendes més altes.

Davant d’aquest debilitament de la sobirania popular i del creixement rampant de la desigualtat, una alternativa és possible i necessària. Una alternativa per revertir les retallades, recuperar i blindar el sistema de benestar, aplicar unes polítiques valentes en favor de les classes mitjanes i baixes, i fer una profunda reforma del sistema fiscal orientada inexcusablement a una major redistribució de la riquesa. Entre d’altres, això es fa atorgant-li una major progressivitat a l’IRPF, a l’impost de successions , i al de patrimoni, així com retirant-li els privilegis fiscals als casinos o establint un protocol perquè els 2.000 milions d’euros anuals que ens gastem en malalties laborals, els assumeixin les mútues, com hauria de ser, i no la sanitat pública catalana, com està passant.

L’alternativa que cal per Catalunya ha de recuperar la sensatesa perduda, posar les necessitats reals de les persones en el centre de les decisions, lluitar contra la desigualtat, treballar tant en un pla de xoc en favor dels més vulnerables com en la reactivació econòmica i el canvi de model productiu, i… com no? Fer-ho de baix a dalt, amb participació ciutadana, coresponsabilitat i transparència. Entre d’altres aspectes, cal:

Aturar i revertir el procés de mercantilització i priorització d’interessos privats en la sanitat pública. No pot haver noves concessions ni externalitzacions que facin possible el negoci d’uns pocs amb allò que paguem entre totes, ni pot continuar la fragmentació i el desmantellament de l’Institut Català de la Salut. Per això, s’ha d’impulsar el debat públic per  elaborar una nova llei (Llei d’ordenació sanitària de Catalunya) i un pacte sanitari estable que defineixi la cartera de serveis del sistema públic. El Servei Català de la Salut ha de deixar de ser una repartidora de contractes com és ara, per passar a ser el veritable govern del sistema nacional públic de salut.

Nou marc normatiu en educació: a Catalunya cal una nova legislació que garanteixi la qualitat i l’equitat educativa, un model d’escola i d’institut democràtic, amb protagonisme pel professorat, les famílies, els estudiants i els municipis, i el blindatge dels drets laborats del cos docent. Per tant, cal repensar entre totes una nova Llei d’Educació de Catalunya que garanteixi el caràcter públic de l’educació, atenent-se a principis d’inclusió, equitat, gratuïtat, laïcitat, coeducació i qualitat. I òbviament, cal derogar la LOMCE.

Crear ocupació i de qualitat. Pla Nova Economia-Nova Ocupació. La creació de llocs de treball ha d’anar de la mà del canvi de model econòmic, amb el reforç de l’economia verda (renovables, rehabilitació, mobilitat, residus…), l’Estat del Benestar i l’I+D+I. I a més, cal coordinar amb els ajuntament les polítiques actives d’ocupació, configurar una única xarxa de serveis i dotar el SOC dels recursos necessaris. Garantir les cotitzacions és fonamental per blindar un sistema de pensions que comença a fer aigües.

Aquestes són només tres pinzellades de les moltes polítiques públiques que calen per començar a trencar la bretxa de la desigualtat a Catalunya, un virus que està emmalaltint la ciutadania i que perpetua un sistema d’injustícia social. Un sistema obsolet, que lluita per la seva supervivència però que ara, amb el règim del 78 tocat de mort, i caminant cap a un nou procés constituent, tenim l’oportunitat de posar-lo boca avall i fer del Dret a Decidir i la Democràcia Real les millors garants del bé comú.

Dilluns, 20 de juny de 2016