Quim Brugué
Catedràtic de Ciència Política i de l’Administració a la UAB
Després d’una llarga i relativament tranquil·la trajectòria, l’administració pública dels estats liberals occidentals ha estat objecte d’intensos debats i polèmiques. Davant les primeres manifestacions de la crisi de l’estat de benestar, es va reaccionar culpabilitzant a l’administració pública. Aquesta, segons els arguments dominants durant els anys vuitantes, s’havia convertit en un llast insuportable pel desenvolupament econòmic i social. Una mena de paràsit que xuclava l’energia d’una societat aclaparada per la lentitud, la rigidesa, la ineficiència i els costos de les institucions públiques.
Davant d’aquest diagnòstic, la recepta per salvar l’estat de benestar passava per modernitzar l’administració pública i, per fer-ho, calia replicar aquelles tècniques i aquells estils de gestió que s’havien desenvolupat en el sector privat. Sota aquest paraigües naixia l’anomenada Nova Gestió Pública. Aquest paradigma, en paraules d’un reputat acadèmic britànic, “atorgava un rol apocalíptic a la gestió”; és a dir, proposava despolititzar i desburocratizar l’administració en benefici d’una gerencialització que, emparada en l’aplicació de criteris professionals, prometia no només millorar el funcionament de l’administració sinó, més ambiciós encara, salvar l’estat de benestar.
Durant almenys dues dècades, la Nova Gestió Pública ha orientat el discurs i les pràctiques dominants en els processos de modernització de les administracions públiques occidentals. Els seus resultats, però, han estat menys “apocalíptics” d’allò que hom podia esperar. Certament, seria absurd negar-ho, aquest paradigma ha comportat millores de caràcter eficientista en la prestació de determinats serveis públics. Però també sembla obvi que la seva promesa de salvar l’estat de benestar no s’ha complet. Hem millorat alguns serveis públics, efectivament; però les administracions segueixen sense desplegar les polítiques públiques adequades per reprendre el rumb del desenvolupament social. És a dir, millorem la tramitació d’ajuts socials i la gestió universitària, però ni la política social és capaç de construir una comunitat cohesionada ni la política universitària respon a les expectatives que dipositem en l’educació superior.
I és precisament en aquest punt on avui s’obre el debat sobre les perspectives de l’administració pública. Una administració tradicional que porta dècades esgotada i uns processos de modernització que s’han mostrat insuficients. Un debat que, al meu entendre, podem sintetitzar a partir de dos escenaris de futur: l’escenari de la renúncia i l’escenari de la transformació.
En primer lloc, disposem d’indicis que ens permetrien anticipar que el doble fracàs de l’administració tradicional i de la Nova Gestió Pública, emmarcada en un context d’intensa crisi econòmica i social, podria portar-nos a un progressiu declivi del paper de l’administració pública. Estaríem renunciant tant a defensar el seu contingut com a modernitzar les seves formes. Aquest escenari de la renuncia trobaria poca resistència tant entre els polítics (incapaços d’abordar transformacions que reclamen mirades a llarg termini) com entre la pròpia ciutadania (que ja ha assumit les deficiències estructurals de les desacreditades institucions públiques). Un escenari que, a més, desperta l’interès de determinats sectors privats que veuen en el buit que està deixant l’administració una oportunitat de negoci. Un escenari que, en definitiva, podríem interpretar com la rendició d’un sector públic que reconeixeria la seva impotència a l’hora de governar la societat.
En segon lloc, malgrat les dificultats d’argumentar en favor de les institucions públiques en moments de tant descrèdit, alguns encara defensen allò que hem anomenat l’escenari de la transformació. Un escenari que, per dir-ho de manera breu, no es fixa només en com millorar l’eficiència dels serveis públics sinó que concentra la seva atenció en com dissenyar i implementar polítiques públiques intel·ligents. És a dir, un escenari que entén que més enllà de millorar la tramitació dels ajuts socials, el repte és disposar d’una política de cohesió social que redueixi les actuals tendències a la polarització i a l’exclusió. Com ja es pot intuir, el problema és que per passar de l’eficiència a la intel·ligència no n’hi ha prou amb emmirallar-se en el sector privat i professionalitzar el funcionament administratiu. Cal posar les organitzacions a pensar, i això xoca en una llarga tradició que les considera com simples màquines operatives a les quals cal exigir muscle però a les que no se’ls demana cervell. En aquest segon escenari de la transformació, per tant, no ens referim a una millora del funcionament de l’administració sinó a una autèntica revolució.
Les revolucions són excepcionals i difícils de desplegar, però sovint també són inevitables. Davant de l’escenari de la renuncia, l’escenari de la transformació sembla inevitable si confiem en la possibilitat de recuperar, almenys a mig termini, la capacitat de construir les nostres societats –de governar les seves contradiccions en funció de determinats principis orientadors. Per fer-ho, però, ens caldrà posar l’èmfasi en tres aspectes: els valors, les persones i les relacions. Els valors substantius han de substituir les referències instrumentals a l’eficiència, ja que d’altra manera l’administració pública acaba esdevenint prescindible. Les persones han de ser més importants que els processos i, per tant, necessitem revertir el desprestigi dels empleats púbics i recuperar la confiança en la seva capacitat per a prendre decisions –fins i tot per equivocar-se i aprendre d’aquests errors. I necessitem articular una administració on les relacions (col·laboradores) substitueixin les especialitzacions (segmentadores), doncs només amb esforços conjunts es genera la intel·ligència necessària per respondre a les complexitats de la societat actual.
Cadascun d’aquests tres aspectes reclama encara d’un període, probablement llarg, de proves, errors i aprenentatges. Són tres idees que ara només deixem apuntades, però que alimenten un fructífer debat sobre el futur de l’administració pública. Un futur que no solucionarem ni amb un pla de modernització ni amb l’esforç d’una legislatura, sinó que només construirem des de la convicció i la paciència. Per cert, com sempre s’han fet transformacions més profundes.
Dilluns, 20 de juny de 2016