Presentació

Perspectiva núm. 4:

 

Xavier Navarro

Secretari de Comunicació de la FSC- CCOO Catalunya

 

 

 

Crisi, cultura i polítiques públiques, aquest és el centre del debat que plantegem en aquest número de PERSPECTIVA  invitant a diferents agents que, des de diferents àmbits de la cultura puguin reflexionar sobre tot, cadascú des de la seva perspectiva. Trobarem articles d’escriptors, d’una actriu, d’una creadora i promotora musical, d’un cineasta, d’una bibliotecària, de sindicalistes i regidors.

Obrim,  des de PERSPECTIVA, aquest debat en un moment important i interessant des de molts punts de vista, i d’una especial rellevància per CCOO, immersa en un important procés participatiu, sobre quines CCOO hem de configurar per abordar en millors condicions els nous reptes socials i laborals. Des de PERSPECTIVA entenem que aquest número és una important aportació al debat global del sindicat que es va obrir en convocar l’Assemblea Sindical Oberta.

Per al sindicat aquest debat sobre crisi, cultura i polítiques públiques, és un debat important, perquè la cultura és quelcom fonamental per al desenvolupament de la classe treballadora com agent de canvi social.

Dilluns, 5 d'octubre de 2015

 

Javier Jiménez

Secretari general de la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO

 

 

 

“Definició de Cultura segons el Diccionari de la RAE:

2. f. Conjunt de coneixements que permet a algú desenvolupar el seu judici crític.
3. f. Conjunt de formes de vida i costums, coneixements i grau de desenvolupament artístic, científic, industrial, en una època, grup social, etc. “

Per emmarcar aquesta reflexió, ho faré partint de la segona i tercera accepció de la paraula cultura recollides del diccionari de la RAE. Per tant, el marc cultural constitueix la forma de vida d’una societat, i aquest marc cultural és el que li dóna sentit als models econòmics, les estructures socials i els sistemes polítics que conformen el tot de la societat.

A l’espai de la cultura així entesa, es produeix un canvi, una mutació des de la “modernitat” (les persones es mouen per càlculs racionals que es reflecteixen en el principi de realitat) cap a la “postmodernitat” (satisfacció del desig aquí i ara i el seu resultat, una societat de clients-consumidors).

Encara que el terme postmodernitat en els últims anys està sent renomenat, redefinit per altres com ara, ‘Modernitat líquida’ -Bauman-; ‘Segona modernitat’ -Ulrich Beck- o ‘Modernitat tardana’ – Giddens-.

En aquest procés complex però imparable fins a la data, la cultura ja no és signe de creixement, superació, coneixement; “La cultura com a progrés ha deixat de ser un discurs que parla de millorar la vida de tots per convertir-se en un discurs de supervivència personal. No pensem el progrés en el context d’elevar el nostre estatus, sinó en el d’evitar el fracàs” per això “El progrés ha deixat de ser un discurs que parla de millorar la vida de tots per convertir-se en un discurs de supervivència personal”.⌈1⌋

Aquest enfocament fa que la cultura no es concebi com un mitjà per satisfer necessitats sinó en crear necessitats noves i alhora garantir la permanent insatisfacció de les que ja estan refermades.

I és aquí on s’imposa la idea dominant que les persones estan més enllà de les seves condicions sociohistòriques i que el resultat dels seus actes és de la seva única responsabilitat.

La gent ja no consumeix béns per les seves característiques materials sinó pels significats que cada consumidor extreu de la possessió de la mercaderia, així és com la cultura de la postmodernitat ingressa de ple en l’economia.

La desmercantilització d’amplis espais de les economies occidentals, desvinculava parcialment el procés de reproducció i gestió social de la força del treball del pur mercat i, amb això, es reconeixia el dret a participar en un cert grau de redistribució social mitjançant la via de l’ús de béns públics.

El treball es converteix en la identitat central i convenció identificativa dels Estats socials contemporanis. L’anomenat compromís històric o contracte social, identificador entre d’altres del model social europeu, pel qual el treball es convertia en el centre mateix de la codificació de la ciutadania.

Des de principis dels anys vuitanta del segle passat hem conegut una constant i progressiva transformació i debilitament de les bases socials abans esmentades, així com dels límits de les formes de govern de les demandes i drets de ciutadania gestionats primordialment en el marc de l’Estat social.

El significat d’aquest esdevenir es construeix des del conservadorisme polític i cultural a causa, segons ell, a la sobrecàrrega i insostenibilitat de l’Estat social. La plena ocupació deixa de ser el marc de la societat del treball i amb la fragilització estructural de la condició laboral, s’arriba fins i tot a invisibilitzar la feina de qualitat, estable i amb drets com a relació social prioritària.

El treball per tant queda com un valor secundari i subsidiari que s’ha d’adaptar a la vegada que es propicia la substitució de l’Estat del benestar per un ‘Estat del rendiment’ ⌈2⌋ que sotmet qualsevol concepte de ciutadania a la competència mercantil i al permanent ajust dels dictàmens d’una economia globalitzada.

El missatge és que tot podria ser una mercaderia o, si encara no ho és, hauria de ser tractat com a tal. I en aquest paper es reorienta la funció dels estats, de manera que els governs s’orienten més al Management, a l’administració de recursos i/o l’eliminació de barreres que impedeixin la remercantilització d’aquelles àrees que constituïen pilars bàsics de l’Estat social i s’allunyen de la política. Canvien el Govern per la governança.

Aquesta pèrdua de posició de l’Estat social desdibuixant la seva forma ‘sòlida’ i transformant-la en una forma ‘líquida’ com a resultat de la qual, a la manera del líquid (d’aquí la seva denominació), cap de les etapes de la vida social o dels fonaments que la sustenten, pot mantenir la seva forma durant un temps prolongat.

Les forces que impulsen la transformació gradual del paper d’allò públic i de l’estat social en la seva forma líquida són les mateixes que contribueixen a alliberar els mercats de regles i limitacions.

L’economia de la modernitat líquida, orientada al consum, es basa en l’excedent i el ràpid envelliment de les ofertes. La societat s’assembla més a una secció d’una gran superfície comercial, amb productes que s’ofereixen a persones que s’han convertit en clients, generant una segmentació social i personal entre els que poden pagar-lo i els que intenten pagar-lo, eixamplant així la fractura social i el risc d’exclusió.

Així, en aquesta vertiginosa acceleració, atesa la velocitat dels canvis, la vida consisteix en nous començaments, però també en abruptes finals. Venim de la cultura de màrtirs en l’antiguitat, la cultura d’herois en la modernitat, per aturar-nos avui a l’estació de la cultura de les celebritats, en la postmodernitat o modernitat líquida.

L’efímer cobreix tota consideració temporal i tot queda antiquat gairebé immediatament. En una economia en què el canvi és l’única constant, cada vegada té menys sentit tenir i cada vegada cobra més importància poder accedir-hi.

Els diners que circula en el flux financer no són diners que participa del sistema productiu, no circula per obtenir beneficis de la inversió en la producció de béns o serveis, sinó que circula per obtenir guanys de la pròpia circulació, convertint-se en l’element de major generació de riquesa de la nova economia.

S’amunteguen per actuar on considerin que es pot obtenir en el menor temps possible una rendibilitat extrema i quan consideren que pogués haver algun perill (sigui aquest real o fins i tot provocat) per als seus beneficis, abandonen ràpidament deixant rere seu crisis dramàtiques.

La idea hegemònica de com interpretar la societat actual és una societat que es fragmenta interminablement, una atomització que tendeix a convertir-la en una societat sense ciutadans, en definitiva en una no-societat.

D’aquesta filosofia participen els que com a alternativa a l’estat actual de coses, consideren que l’Estat ha de prestar al ciutadà totes les possibilitats per readaptar-se a les noves necessitats del model, però que cada persona ha de ser capaç de tenir cura de si mateixa.

La continuïtat d’aquesta reflexió convida a explorar altres camps connexos: formes de representació i abast de la democràcia, societat en xarxa i neutralitat d’aquesta, noves fórmules de representació i construcció de les decisions o el paper i desenvolupament de les tecnologies de la informació , la comunicació i els continguts (TICC).

Si algú s’ha sobreposat a la temptació de no acabar la lectura d’aquest article i ha arribat fins aquí, només una última reflexió. És imprescindible pensar i no ser pensats. En termes postmoderns proposem seguir treballant per crear el nostre propi discurs, en termes moderns tenim la necessitat de construir pensament crític, intel·ligència col·lectiva.

[1] Zygmunt Bauman ‘La cultura en el mundo de la modernidad líquida’

[2] Luis Enrique Alfonso. ‘El debate sobre la ciudadanía social’

Dilluns, 5 d'octubre de 2015

 

Pepe Gálvez

Portaveu de la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO Catalunya

 

 

 

El govern del PP encapçalat, és un dir, per Mariano Rajoy, ha dut a terme en l’àmbit de la cultura una política d’ofensiva regressiva igual que en els camps dels drets socials i del treball. Un element clau d’aquesta política ha estat les mesures d’ofec econòmic mitjançant la conjunció de retallades, en ajuts i en infraestructures, juntament amb l’augment de l’IVA. En aquest atac hi ha hagut voluntat de venjança, però sobretot hi ha hagut voluntat de limitar al màxim la capacitat de foc d’adversaris i enemics. Una visió tacticista lògica en una força política que pretén fonamentar els seus triomfs polítics en la fidelitat d’una minoria i el desinterès de la majoria. Una aposta lògica en un partit que no té ni ambició ni capacitat de seducció, sinó que només aspira que l’imaginari social no desbordi els límits de la seva mediocre ideologia.

El vessant cultural de l’hegemonia de la dreta governant a Espanya i també a Catalunya, en aquest aspecte PP o CiU amb prou feines es diferencien, té la línia comuna d’intentar sintetitzar la tradició conservadora amb una visió actual de la vida banalitzada i homogeneïtzada. Volen acoblar la lleugeresa insuportable de la immediatesa amb l’olor a ranci i naftalina d’un passat inventat i del que exclouen la memòria democràtica i popular. Això requereix, d’una banda, acomodar una síntesi entre la promoció i exaltació d’essències nacionalistes i l’homogeneïtzació imposada per la globalització dels grans mitjans de difusió. Així mateix han d’harmonitzar valors conservadors, hegemònics en una altra època i arcaics ara, amb una versió socialment asèptica de la modernitat. A més com conceben la cultura com a arma de domini, han d’oposar a les potencialitats de coneixement que comporta el desenvolupament científic i la revolució tecnològica. Això els porta a la defensa, o tolerància, de la irracionalitat, de dogmes i posicions clarament anticientífiques.. Al mateix temps són clarament refractaris al procés de democratització que han suposat els avenços tecnològics, en permetre no només potenciar la difusió massiva de la cultura sinó també la participació creativa.

La seva política cultural, clarament reaccionària, vol sintetitzar la línia elitista i la línia de masses, convençuts que només la primera és cultura de veritat i la segona maniobra de distracció mitjançant la diversió, contra més estèril intel·lectualment millor.

Així, en paral·lel a la promoció d’actes culturals destinats a una minoria, la cultura de masses s’ha vist envaïda pel concepte espectacle, tant en els continguts del missatge com en el tractament del receptor. En els primers, el conflicte social desapareix, es potencien les temàtiques evasives, l’emotiu, la visceralitat. En els segons el públic és tractat com un element passiu que respon a certs estímuls, i per això és cridat a consumir ràpidament, aplaudir i actuar de comparses de guions dirigits a manipular les seves emocions.

Afegim a tot això la contaminació de l’especulació del totxo. Si els teatres van ser un temps la plasmació arquitectònica de l’ambició cultural de la burgesia, els palaus de l’òpera amb goteres, les biblioteques immenses sense llibres, els museus sense contingut… són la imatge antitètica de la creació, de l’absència de planificació cultural i del domini social del capital especulatiu i parasitari. Aquest que tan bé reflecteixen Crematori i En la Riba de Rafael Chirbes, obres que demostren la pervivència d’una cultura popular crítica en la literatura social, especialment en la novel·la negra, en l’humor gràfic, en la poesia, en el teatre que es refugia en pisos particulars per sobreviure, en el rap, el flamenc, la cançó, els documentals la historieta reportatge, les biblioteques, les llibreries de proximitat, les associacions culturals… els subjectes actius d’una cultura popular que ha resistit els embats de la caspa i que és l’embrió d’un canvi també necessari en el camp de les idees, la sensualitat i la diversió.

Dilluns, 5 d'octubre de 2015

 

Paco Rodríguez de Lecea

Escriptor i Ex secretari d’Organització de CCOO Catalunya

 

 

 

1. Treball, cultura i llibertat

Quan vivíem en aquest país sotmesos a la dictadura de Franco, i un teló d’acer separava l’anomenat “món lliure” de l’anomenat “socialisme real”, el Partit Comunista d’Espanya va difondre en un manifest-programa la proposta d’una aliança estratègica de les «forces del treball i de la cultura». Res més oportú. En l’imaginari de les forces de progrés, treball i cultura sempre han estat units de forma indissoluble, sempre han caminat en la mateixa direcció.

No es tracta d’un fet evident, però. Hi ha un corrent de fons conservadora, que arrenca de la Roma de l’imperi i segurament té arrels fins i tot més antigues, segons la qual el treball embruteix i la cultura redimeix. Per aquesta manera de pensar, la cultura neix de l’oci, és una espècie de luxe afegit a vides humanes alliberades de la servitud del treball. Així es va encunyar com a ideal de vida l’oci “intel·ligent”, otium cum dignitate.

Quan des d’una perspectiva d’esquerra parlem de cultura, no pensem en un entreteniment ociós sinó en una forma de coneixement superior, el pòsit fèrtil dipositat pel treball incessant de moltes generacions: la ciència, la comprensió del món, les tècniques per a transformar-lo.

En aquest sentit, treball i cultura són dos conceptes que es complementen i es necessiten recíprocament: no hi ha cultura sense feina, no hi ha feina sense cultura.

La coincidència dels dos representa un ideal de vida. Un bell text de Karl Marx descriu el que seria una societat sense propietat privada, ni classes socials, ni Estat, en la qual el treball no aniria lligat a una especialitat ni a un salari, i la cultura no respondria a una ideologia de dominació: «Qualsevol pot realitzar-se en una branca que ell desitja, la societat regula la producció general i en conseqüència fa possible per a mi fer una cosa avui i una altra demà, caçar a la matinada, pescar a la tarda, criar bestiar al vespre, fer teoria crítica després del sopar, exactament com la meva ment decideixi, sense arribar a ser mai caçador, mariner, pastor o crític.»

Diguem-li utopia, però no ho descartem d’entrada. El que es descriu en aquest text és un vèrtex, un punt en el qual coincideixen i s’harmonitzen treball, cultura i llibertat, de manera que la humanitat es retroba i es reconcilia amb si mateixa en la plenitud de les seves potencialitats, sense servitud de cap tipus, sense explotació.

2. Reivindicació de la cultura

El cert, de tornada ja de la utopia, és que el món del treball i el de la cultura han viscut un llarg procés d’estranyament en les societats tecnològicament avançades. Bona part de culpa la va tenir l’enginyer FW Taylor (1856-1915), la proposta d’una “organització científica del treball” va fer fortuna fins al punt de ser considerada, tant des de la dreta com des de l’esquerra, com un plantejament “objectiu” i “neutral” superador dels conflictes en el terreny de les relacions laborals.

El punt de partida de Taylor va ser la superació de la manca d’eficiència que observava en l’organització del treball a la fàbrica: eines inadequades o mala utilització de les mateixes, temps morts, mala sincronització de tasques, etc. Per solucionar aquests defectes, va proposar la realització d’estudis científics de les màquines, els mètodes i els temps. En el nou esquema, l’obrer havia d’adaptar a les indicacions dels tècnics responsables, però també una mica més: desaprendre el que la seva experiència li havia ensenyat, per estar aquesta experiència viciada d’origen. El cervell de l’obrer havia de ser una “taula rasa” que retingués únicament els mètodes inculcats per l’estament tècnic per millorar la producció. Les preocupacions d’un altre tipus (familiars, religioses, culturals, polítiques) eren només destorbs per al bon funcionament del sistema. Taylor va sostenir que un obrer manual mai aconseguiria l’eficàcia que era capaç de desplegar un mico ensinistrat.

Probablement mai es va arribar a cap fàbrica del món a l’extrem imaginat per l’enginyer. Es tracta d’una altra utopia, simètrica i contradictòria a la formulada per Marx: un treball abstracte, absolutament deshumanitzat. Però l’enorme impuls donat pel maquinisme a la producció massiva de béns va col·locar les seves teories en un pedestal del qual difícilment se les podia baixar. Més riquesa, susceptible d’una distribució millor, i per tant de millors salaris. A la recent nascuda Unió Soviètica, un Lenin preocupat per l’endarreriment tecnològic del país va creure adequat implantar les concepcions de Taylor com a motor d’una industrialització accelerada, i va substituir el “cervell buit” de l’obrer taylorista per una construcció ideològica basada en el sacrifici personal en nom d’un bé col·lectiu, amb gratificació ajornada fins a un futur radiant.

Però el mal és el mateix en els dos contextos: el treballador és “buidat” dels seus sabers i estranyat de la seva feina fins al punt de perdre, en certa manera, la seva condició humana: és un ésser migpartit, un mecanisme engranat en una rutina productiva organitzada al mil·límetre i al segon. La seva vida laboral ha deixat de pertànyer-li. Només pot considerar vida pròpia la que desenvolupa fora del lloc de treball.

Bruno Trentin, que va ser secretari general de la FIOM i de la CGIL italianes, ha estat segurament el crític més conseqüent i tenaç, en els nostres dies, d’aquest esquinçament íntim entre el món del treball i de la cultura, entre la vida laboral i la vida personal. En un llibre fonamental per atalaiar les perspectives del nostre temps, La ciudad del trabajo (hi ha traducció castellana de José Luis López Bulla que pot consultar en línia o bé en paper, en edició de la Fundació Primero de Mayo), Trentin reivindica amb força la reinserció de la cultura al plurivers del treball i, en paral·lel, la necessitat de l’extensió de la democràcia a tot el sistema de les relacions laborals, en el qual regeix fins al moment de manera indiscutible el principi de la subordinació.

Hi ha una oportunitat, sosté Trentin, de canviar per a millor la condició treballadora amb la substitució del model fabril fordista per un nou paradigma productiu basat en les noves i potents tecnologies de la informació i les comunicacions. La connexió entre cultura i treball no és avui un resultat desitjable però prescindible en darrer terme, sinó una exigència creixent en un context que reclama del treballador major criteri, més iniciativa, i més flexibilitat i polivalència. No obstant això, la resposta que s’està donant des dels estaments empresarials no va per aquest camí, sinó pel d’accentuar la taylorització també dels tècnics a mesura que continua el desballestament de la fàbrica fordista.

3. Quina cultura

A quina cultura a la feina s’està referint Trentin? No a l’erudició, ni a una cultura de saló, sinó a la consciència per part del treballador del que està fent, de la finalitat última de la seva activitat, de les correlacions i repercussions que té, i en definitiva del lloc i la dignitat que li corresponen al món. Cultura en primer lloc com a coneixement i com a tècnica; però no només això, perquè l’home és polièdric i no unidimensional, i per tant ha de desenvolupar-se en direccions diverses. Una iniciativa que Trentin mai va poder concretar va ser l’establiment per llei d’un crèdit de 150 hores anuals a cada treballador per a finalitats personals de formació. No necessàriament formació tècnica; la seva idea era donar llibertat completa per desenvolupar les pròpies qualitats. «Si un obrer vol tocar el violoncel, endavant amb el violoncel!»

Planteja Trentin com a objectiu una cultura i una educació lliure i democràtica, concebuda per a les persones. Les diferències amb el que s’estila per aquestes latituds poden apreciar-se amb facilitat en el següent text de l’Avantprojecte de la LOCME (2012), text que va ser finalment suprimit sense deixar per això de ser el nord de determinades polítiques públiques: «L’educació és el motor que promou la competitivitat de l’economia i les cotes de prosperitat d’un país; el seu nivell educatiu determina la seva capacitat per competir amb èxit en l’arena internacional i d’afrontar els reptes que es plantegen en el futur. Millorar el nivell dels ciutadans en l’àmbit educatiu suposa obrir-los les portes a treballs d’alta qualificació, el que representa una aposta pel creixement econòmic i per aconseguir avantatges competitius en el mercat global. »

Elitisme, classisme, subordinació de les persones a les conveniències de la macroeconomia. Les elevades taxes de l’IVA als productes culturals, el menyspreu pel pensament lliure i l’emmordassament de les postures crítiques completen la nefasta política cultural promoguda per l’actual govern. La reivindicació d’instruments que promoguin i facilitin la florida d’una cultura de signe diferent, lliure, democràtica i crítica, és per tant indispensable per al progrés d’una alternativa eficaç a la política actual.

La cultura està avui en la línia del front de batalla de la política. Parafrasejant Gabriel Celaya, és una arma carregada de futur.

Dilluns, 5 d'octubre de 2015

 

Albert Solé

Cineasta

 

 

Ningú ha definit la crisi actual de la cultura d’una manera tan senzilla com un veí de la meva escala, un ancià savi carregat de memòria: “no volen que pensem”, em va dir, i possiblement té tota la raó.

Darrere de la desinversió pública en polítiques culturals, darrere del buidatge sistemàtic de la paraula cultura s’amaga una intenció poc dissimulada de fer que la societat civil perdi capacitat de qüestionament i de discussió, de convertir en suma al ciutadà discrepant en votant acrític.

La cultura serveix sobretot per mantenir la salut democràtica d’una societat i ara que comencem a tenir una visió de conjunt del paisatge després de la batalla, ara que comencem a fer recompte de les moltes baixes produïdes per la gran ofensiva del neocapitalisme sense límits ni fronteres, ens trobem que entre les víctimes també estan molts dels creadors i pensadors que van ajudar a mantenir viva la consciència durant les últimes dècades.

És tard ja per lamentar: músics, cineastes, pintors, escriptors, actors, artistes de totes les disciplines, reconeguts i plens de talent, creadors que van aconseguir armar un cos de resistència intel·lectual durant els anys de plom i que van conformar el mirall en què diferents generacions es van mirar durant tants anys, jeuen ara a la cuneta provant d’entendre la magnitud del desastre. El desert actual segurament va començar a gestar bastant abans de l’esclat de la crisi, quan pensàvem que tota la muntanya era orenga i quan maquillàvem amb xifres el que possiblement eren ja polítiques culturals errònies.

Així, les administracions públiques de tota mena es van llançar a la creació de grans infraestructures, contenidors de luxe per als quals no hi havia suficients continguts i que es van menjar una part important dels recursos. Museus d’art contemporanis, grans centres culturals, biblioteques mastodòntiques que ens van enlluernar i ens van impedir veure que estàvem barrejant cultura amb espectacle, i que els índexs de venda de llibres o de consum cultural maquillaven la imparable concentració de la creació en poques mans, les de grans grups mediàtics majoritàriament estrangers: compràvem molts llibres, sí, però de pocs autors, anàvem al cinema, però tots a veure les mateixes pel·lícules (normalment americanes), fèiem llargues cues, però sempre davant les mateixes exposicions. Va ser el començament del fenomen imparable de les bombolles culturals: la pèrdua de referents intel·lectuals ens va abocar al seguidisme cultural: tots a una i la pluralitat i la complexitat es van en orris.

Van fallar les estratègies i els índexs de mesurament de la qualitat cultural. Les retallades van deixar la inversió en cultura a un exigu 1% del PIB quan el percentatge normal en països desenvolupats és un 5%. La crisi, Internet i la inseguretat en el futur portar a la reducció dràstica de la despesa cultural a les famílies i l’empobriment radical de les anomenades indústries culturals (de fet artesans culturals en la seva immensa majoria), que ara es mouen en el centre d’una tempesta perfecta i no tenen una altra de trucar a la porta de les grans multinacionals de l’entreteniment per a intentar sobreviure.

I així, vam deixar a les generacions futures un trist panorama dirigit per empreses nord-americanes, com ja passa en gairebé totes els països llatinoamericans. Fa 10 anys ningú celebrava Halloween. Ara, per als més joves és una cita gairebé tan important com el Nadal o els carnavals: això és la colonització cultural inexorable, la qual arrossega amb si mateix un carregament de valors que modifiquen la nostra manera de veure la vida, de formar-nos com a ciutadans.

Fins aquí, les queixes i els laments.

Les noves formes d’acció política i les noves tecnologies obren també una infinitat de noves possibilitats per a la cultura: les cooperatives, les fàbriques de creació, la producció en xarxa, etc., són formes que de moment no permeten viure de la creació, però que aniran obrint-se camí i creant una nova pedagogia social, unes dinàmiques més participatives i democràtiques. Cal que les administracions, i sobretot les locals, que són les que millor coneixen els focus de creació actius inverteixin els seus recursos en la gestió i el foment del talent, a promoure intercanvis, en facilitar eines de producció.

Cal que els governs portin la cultura a l’escola per acabar amb l’analfabetisme cultural, per fer pedagogia sobre la pirateria, per enfortir el binomi entre cultura i coneixement. Finalment, cal mantenir eines de protecció dels creadors, per garantir la pluralitat de l’oferta, la cultura de masses però també la minoritària, la que és capaç de provocar el qüestionament permanent de les veritats establertes. No podem deixar l’espai cultural en mans exclusivament privades. La cultura és part essencial de la cosa pública. Hi ha formes de creació que mai trobaran el seu lloc en el mercat.

La cultura també és creadora neta de riquesa com han demostrat els francesos, amb una inversió que multiplica per 10 l’espanyola. Ells són els que millor han resistit la colonització cultural anglosaxona, la seva marca i la seva influència no han perdut valor.

En definitiva, si mirem la inversió en cultura al llarg de diverses dècades i la manera de gestionar-la, entenem la vigència d’aquella frase que va pronunciar un científic nord-americà: “si el coneixement li sembla car, provi vostè amb la ignorància “.

Dilluns, 5 d'octubre de 2015

 

Isàvena Opisso Atienza

Bibliotecària

 

 

 

Aquest any el món bibliotecari celebra que en fa cent d’un canvi de paradigma. L’any 1915 la Mancomunitat de Catalunya, fruit de la reflexió sobre com havia de ser el sistema bibliotecari català, va crear una xarxa de biblioteques amb seccions diferenciades per adults i infants, i que apostava pel préstec d’obres.

Aquest centenari coincideix en un moment on el sector també s’està plantejant quina ha de ser la seva funció i els serveis que ha d’oferir. L’aparició d’internet i els seus motors de cerca, i de webs de descàrrega de llibres electrònics fa que sigui necessari replantejar el servei de la biblioteca com a lloc de cerca d’informació i la necessària incorporació de nous formats en el préstec d’obres.

La reflexió conceptual s’està duent a terme al mateix temps que el sistema bibliotecari rep les conseqüències de la política de retallades: el pressupost destinat per les diferents administracions públiques ha estat dràsticament reduït, fet que ha afectat principalment l’adquisició de documents. La idoneïtat del fons de les biblioteques no és una qüestió només de la quantitat d’obres que disposen sinó que també passa per una qüestió qualitativa: les biblioteques han d’estar dotades del material apropiat per respondre a les necessitats de la diversitat d’usuaris, i això passa per la revisió del fons i, indiscutiblement, per l’adquisició de documents que responguin als objectius de la biblioteca. Si una de les finalitats és que el personal de les biblioteques faci la funció de prescriptors literaris i culturals que facilitin el contacte entre continguts i persones, i amb el territori en el qual s’ha decidit viure, les biblioteques han d’estar dotades d’un fons escaient i renovat de manera sistemàtica, i per tal que puguin adquirir documents han de tenir pressupost per fer-ho.

No només el fons sinó també els serveis s’han d’adaptar a les necessitats reals dels usuaris, per això, ara més que mai cal focalitzar els objectius a fer front a la situació d’emergència social, i han d’actuar com espais culturals, educatius, de promoció de la lectura i de cohesió social, tenint així finalitats molt més àmplies que el de ser centres on es faciliti l’accés a documents. Són nombroses les biblioteques que estan efectuant bones pràctiques en aquest aspecte, analitzant i oferint alternatives a realitats socials del seu territori però calen polítiques globals perquè la funció social es dugui a terme de manera sistemàtica, organitzada i al llarg de tot el territori.

Les seccions infantils de nombroses biblioteques públiques estan portant cap a polítiques per pal·liar les deficiències de les biblioteques escolars, les grans oblidades del sistema bibliotecari català. Les biblioteques escolars han de complir una funció bàsica del desenvolupament i adquisició del coneixement dels infants i així com de foment de la lectura, amb la característica que estan situades, físicament i organitzativament, dins de les escoles. Les campanyes de promoció de la lectura en la infància serien molt més eficients si les escoles estiguessin dotades de biblioteques amb bons equipaments, fons documental i personal competent.

Durant els darrers anys s’ha prioritzat, també pressupostàriament, la construcció i adequació d’edificis, unes obres sovint necessàries però que la seva utilitat pot arribar a ser dubtosa si no els bastim amb una reflexió sobre quin ha de ser la seva funció.

Sovint la notícia que les administracions competents ens fan arribar sobre les biblioteques és que són el servei cultural més ben valorat en la societat, i que un 48% de la població en té el carnet. Per assolir que les biblioteques generin un valor social afegit, s’han de situar dins l’agenda política local i governamental, valorar indicadors no quantitatius, executar polítiques, estratègies i objectius per fer front a la demanda dels usuaris en la seva pluralitat, i dotar-les de recursos econòmics suficients per poder executar la seva funció, ja que sinó ens arrisquem a tenir molta població amb un carnet d’un servei que no respon a les seves necessitats.

Dilluns, 5 d'octubre de 2015

«Sense la música, la vida seria un error»

 

Eva Sanabria

Promotora musical i dissenyadora gràfica

 

 

 

La cita correspon a Friedrich Nietzsche i, per a molts apassionats com jo, és una màxima en les nostres vides. Procuro anar a dos o tres concerts totes les setmanes, ressenyo discos en una publicació digital, faig fotos de directes, toco en una banda i, de vegades, organitzo concerts. Sense entrar en valoracions sobre el meu talent -que és molt-, la major part d’aquestes activitats les realitzo més com aficions que de forma professional, ja que les polítiques culturals actuals estan deixant a aquest nivell la cultura en general i la música en particular.

Vegem alguns exemples pràctics: a petita escala, organitzar un concert d’un grup emergent per 80-100 persones a penes reporta beneficis, quan no pèrdues. Si posem l’entrada a 5 euros i tenim la sort de congregar a 100 persones, obtenim 500 euros. D’aquests 500 euros cal restar l’IVA -21% – i el cànon de la SGAE -10% – i ens queden 345 euros. Amb aquesta quantitat cal pagar a la sala. Posem que hem arribat a un bon acord amb ells i ens deixen en 150 euros el lloguer + IVA (el ja famós 21%). Li plenes la sala i has de pagar? Sí, ells posen l’espai, el tècnic de so, la seguretat, cambrers, etc.

Tenim ja la barbaritat de 163,5 euros de benefici. Posem que el grup és de la ciutat i té la gran sort de tenir un amic amb furgoneta -beneïts amics amb furgons- que va fins al local d’assaig, els ajuda a carregar els instruments i en acabar el concert els porta de nou al local. Què menys que pagar-li 50 euros per gasolina, pàrquing i molèsties? Si no, caldrà llogar una furgoneta, o pagar taxis, o cotxes més pàrquing… Algunes sales et donen la possibilitat de llogar part de l’equip, però només la bateria solen ser uns 50 euros, i anem per 113,5 euros.

Les proves de so són cap a les sis o set de la tarda. Cal muntar, provar i fer temps fins a l’actuació. Com? Sopant (ja veus, aquests músics que volen menjar i tot). Imaginem un grup de quatre persones, 10 euros per cadascuna d’aquestes barbes de hipsters que es gasten… Ens queden 73,5 euros. Si divideixes 73,5 euros entre els quatre et queden 18,3 euros per a cadascun. Ah, però només tocava un grup aquesta nit? Doncs no, l’habitual és que toquin dos o fins i tot tres grups perquè almenys s’assegurin la presència dels seus amics i compartir les despeses de la sala. Llavors ja no surten els comptes (furgoneta, sopars…). Cobrem llavors les entrades més cares. És clar, com no se li haurà ocorregut a la indústria! Què passa llavors? Que la gent no va, així de simple. Ser promotor d’aquest tipus de concerts és tremendament complicat i no s’obtenen beneficis, el que deixa a les bandes una mica a la seva sort i sense un paraigua sota el qual aixoplugar-se.

Què passa llavors amb els concerts de grans artistes? Doncs una cosa semblant. És trist però des de l’ivàs cultural les grans estrelles han esborrat a Espanya de les seves gires, com ja han fet Prince o Metallica. O han de limitar les seves actuacions com Bruce Springsteen o Beyoncé, o posar preus totalment desorbitats, el qual no agrada als artistes i fa que la cultura sigui només per a uns pocs que puguin pagar-la, o que es converteixi en alguna cosa anecdòtica. A aquests preus amb prou feines et pots permetre un concert a l’any.

Però, almenys estem guanyant en impostos? Òbviament no. Si les grans estrelles limiten molt el seu pas per Espanya o directament no vénen, no es recapta. Si les bandes emergents i les sales perden diners amb els seus concerts, o bé no els donen o es fa tot en negre.

Quin sentit té llavors l’IVA al 21%? Cap, més enllà de ser un clar càstig al món de la cultura pels seus suports a polítiques més progressistes. Llavors, tot s’arreglarà amb un nou Govern que canviï i millori aquestes polítiques culturals? Potser, però i tot el que s’ha perdut aquests anys? Milers de llocs de treball, sales tancades, desprofessionalització del sector… La gent no tornarà a les sales a consumir música d’un dia per l’altre perquè baixin l’IVA. El sector necessitarà ajudes per pal·liar els estralls que aquestes polítiques tan pernicioses han tingut durant aquests quatre anys. La solució, que no és senzilla, passa per reunir tots els actors d’aquest trist drama: músics, sales, promotors, discogràfiques i polítics, i aconseguir consensuar solucions que tornin la dignitat i la competitivitat a un sector maltractat. És urgent que es faci i es faci bé.

Dilluns 5 d'octubre de 2015

 

Francesc Pané

Escriptor

 

 

 

Els capitostos atenencs, quan ja en van tenir prou, van enviar Sòcrates a l’altre món. Però, de què estaven tips, els manaires atenencs? La remor afirma que el savi “pervertia” els joves amb les seves preguntes sense gaire resposta. I en què els pervertia, Sòcrates, aquells joves atenencs? Una revisió dels seus diàlegs, transcrits per Plató, no dóna pas una resposta clara (o definitiva) a la pregunta. No, almenys, als ulls moderns. El cas és que, segons sembla, Sòcrates seduïa els nobles joves atenencs amb plats curulls d’interrogants: una menja indigesta, sens dubte. Però ja se sap que la joventut ho ha de provar tot.

Els capitostos atenencs no eren pas babaus. Sabien que som allò que mengem. Enrobustits per l’escudella, els seus joves fills podien posar en qüestió assumptes de molt rigor; preguntar-se –encara que fos per esport- sobre l’estat de coses que els déus olímpics havien establert des de l’inici dels temps i que havien dipositat en mans dels seus pares; assumptes dels quals ells serien hereus, dies a venir.

A Grècia –com enlloc del món conegut, de fet- ningú no ignorava que els déus es complaïen amb els capitostos, als quals –en conseqüència- havien concedit l’aliment dels signes d’admiració o d’exclamació: espases polides de la veritat i de l’ordre. Ordre i veritat (des de sempre i sempre tan junts!) són conseqüència i causa -causa i conseqüència- de la gràcia sagrada. No hi ha dubte possible, al respecte. Dit d’una altra forma: els interrogants, que són bavosos com els caragols, provoquen mals de ventre. Sòcrates en patia molts. I no era pas qüestió que els acabessin també sofrint, per culpa seva i a causa de la curiositat natural de la joventut, els fills de la noblesa.

Als capitostos atenencs algú els informà que la cicuta és un remei definitiu contra els espasmes intestinals. Els cura i pren les ganes de menjar mai més escudella d’interrogants.

Però la mort de Sòcrates no evità, temps a venir, la seducció dels plats d’interrogants. Ni la cicuta consegüent, és clar. Fins que es descobriren les propietats més amables i menys dràstiques del bicarbonat. Aquest, va venir amb la democràcia parlamentària. L’escudella d’interrogants ja podia ser tolerada encara que fos consumida en públic.

En la modernitat, déus i capitostos se’ns han convertit en manaires demòcrates de tota la vida. Saben que la democràcia pot convertir en frívoles les preguntes més agudes. I saben que la pau social les aguanta bé, amb dosis d’NaHCO3. Ells, però –i per si de cas- segueixen menjant signes d’admiració o d’exclamació. I és que els manaires no són babaus. No ho han estat mai, segons sabem.

La versió edulcorada del bicarbonat de sodi, que són les sals de fruita, pot universalitzar-se si hi ha excedents. De fet, són la més clara transformació dels excedents. I la més barata, també. Que el personal s’atipi de pastissos d’interrogants no provocarà cap pandèmia. I mentrestant, els suculents i exclusius signes d’admiració i d’exclamació se serviran –com sempre- a la taula dels elegits. Fins es pot permetre de posar-ne –convenientment tractats amb edulcorants- uns pocs paquets als mercats de gourmet; a preus alts, naturalment. Els signes d’admiració satisfan la fam de vanitat tan natural entre els molts que es neguen a menjar interrogants i s’alimenten a diari de punts suspensius, força més digeribles i perfumats de petulància.

Tanmateix, no sempre és temps de vaques grasses. De sobte, s’ensorra la boca de la mina i s’acaba l’extracció. Passada l’abundància, les escudelles d’interrogants sense remei bicarbonatat, tornen a imperar a les cases i als estómacs.

Quan arriba aquesta segona part del somni del faraó, les paraules que produeixen els interrogants mal digerits poden ser dures com les pedres; unes pedres que no bastirien piràmides ni temples, però que fan traus al cap. Aquestes pedres surten de la boca i proclamen un secret no gaire secret: el faraó no és un déu i les seves sitges vessen de signes d’admiració i d’exclamació, fruit dels tributs o de la rampinya en temps de bonança. Les paraules-pedra també diuen que aquests béns són del poble. Llavors el faraó ha de mostrar-se indulgent i generós: entreobrirà els rebostos i repartirà un poc de manduca divina. La crisi s’ha endut els excedents. Però qui més qui menys, pot assaborir una llesca de signes d’admiració i d’exclamació de tard en tard. I sempre hi haurà recursos per al circ: la diversió distreu.  Potser Sòcrates, poc donat a la gresca, preguntava on i com era el rebost de l’Olimp atenenc…

Tinc per mi que la humanitat ha avançat gràcies als excedents controlats, aquests que han fet possible la presència de sals de fruita a totes les cuines i, en algunes, els signes d’admiració i d’exclamació: sense greixos, baixos en calories i edulcorats amb estèvia natural.

Fins que arriben les polítiques públiques contemporànies. Democràtiques, naturalment. Amb o sense excedents, la redistribució és llei contra el malestar: distribuir prou si hi ha molts excedents, i menys si escassegen. Això sí: la redistribució ha d’atendre tantes necessitats en els temps moderns! Tants aspectes de la vida diària de la comunitat! I encara cal comptar que s’han de fer estalvis. I que també dels pocs o molts recursos, ha de quedar-ne un gruix per a l’acumulació… per si les coses empitjoren, és clar. El pensament, doncs, es retreu; s’acoquina. Tothom ho comprèn: les vaques s’han aprimat.

Però fins i tot en recessió, sense els interrogants -sense la cultura, vull dir: ja ens entenem- les nacions disminueixen, s’empetiteixen, s’aperduen, corren el risc de ser assimilades. I amb elles, aquells que les dirigeixen políticament i econòmicament. Tornaran els plats d’interrogants?

La cultura, en temps de malastrugança, és (sobretot si no ve avalada, dirigida, assentida pels que saben la veritat i serven l’ordre) molt incòmoda. Pot ser nociva i tot.

En dies d’escassetat econòmica (a casa nostra, sempre és també crisi social), la fortor de col bullida de l’olla d’interrogants s’estén arreu. Hi ha crits dels creadors en els certàmens i premis; preguntes i crits s’escampen pels mitjans de divulgació, en les revistes intel·ligents, en els llibres publicats,  en els escenaris del teatre i de la música… Tants interrogants conformen un flux massa nerviós, massa inquiet. I les respostes assajades munten alternatives que es difonen en excés; un munt indigest de producció que s’obstina a capgirar la veritat i a disposar un ordre nou. La criatura s’entossudeix a no acceptar la recessió i a negar que l’endurança sigui el remei, mentre el rebost dels capitostos segueixi ple. La criatura pot acabar negant que la democràcia representativa i el sistema econòmic que la sustenta siguin un regal suficient de llibertat. Sempre és així: els espasmes intestinals més crítics apareixen just quan hi ha menys excedents de signes d’admiració i d’exclamació a repartir i la gent engull més escudella d’interrogants.

Però els manaires saben que el bicarbonat és barat, assequible i força innocent. És la vella recepta conservada en la memòria viva per aquells que mengen punts suspensius. Això és: més IVA als interrogants, seccionament de recursos públics per a la seva distribució, desinversió en infraestructures culinàries de l’escudella de preguntes, difusió massiva de materials de distracció: rebosteria nacional de greixos vanitosos i margarina vegetal televisiva… I una clara ruptura del flux econòmic per a l’educació, la recerca i la innovació, no sigui que.

I no diguis res, que prou és millor un cul d’aigua bicarbonatada que no pas un glop de cicuta servida en calze de plata. Sòcrates no ho podia saber. I, a més, era un extremista transvestit de panolis. S’ho mereixia!

Dilluns, 5 d'octubre de 2015

 

Maite Ojer i Blasi

Directora i pedagoga escènica

 

 

 

Avui començo una col·lecció. Sí, intentaré replegar un compendi d’arguments generats a nivell mundial segons els quals les dones hauríem d’estar a casa, en un espai privat. Sé que en trobaré de tota mena: religiosos, estètics, econòmics, culturals, de bones maneres, lingüístics, anatòmics, astronòmics, sobre naturals i, potser, fins i tot de pau mundial… La cosa és extensa, ho sé.

Necessito, si més no, intentar esbrinar si hi ha alguna base raonable darrera de postures de conseqüències, aquestes sí, poc pronunciades i enormes.

Ara és la CRISI que sembla que demana el nostre sacrifici… deixeu-me pensar…

Passada la dictadura franquista i el decret del l’any 41 segons el qual es prohibia que les dones ocupessin l’espai escènic, als anys 80-90 del segle XX les dones es van anar incorporant al món del teatre a l’Estat Espanyol. A Catalunya serà el XII Festival Internacional de Teatre de Sitges, celebrat l’any 1979, el que marcarà un punt d’inflexió important. Aquest certamen esdevé la plataforma a partir de la qual neix l’Associació Teatre-Dona que impulsa la recuperació de la genealogia de les dones de teatre i endega plans de recerca, a més de crear el premi Cassandra al millor text escrit per una dona en qualsevol llengua de l’Estat Espanyol i el  premi Lisístrata a la millor producció feminista de l’any 1980 al 1983. Aquesta associació es converteix en un motor que donarà l’impuls necessari per a un futur més dinàmic que possibilitarà la promoció de dramaturgues i directores com Rosa Victòria Gras, Rosa Fabregat o la pròpia Lluïsa Cunillé (dramaturga catalana guardonada amb els premis més prestigiosos, entre ells el Premi Born 2010) i prepararà el terreny per al naixement d’altres col·lectius com les Metadones dirigit per Magda Puyo, Teatre de las Soràmbules amb Sara Molina, la Marías Guerreras a Madrid o Projecte VACA i el seu festival Novembre Vaca a Barcelona connectat amb Magdalena’s Project, que neix a Cardiff l’any 1986 com a festival bianual itinerant amb temàtica de gènere.

Els antecedents, pràcticament desdibuixat el record de les mirades d’avantguarda de la Segona República, els havia escrit la dictadura: Arts escèniques de sala amb presència d’estereotips amb molta càrrega de misoginia segons els quals les dones, dins i fora de l’espai escènic i creatiu, eren tutelades per homes, ja fossin familiars o companys de feina. La idea de la feminitat passava per la subordinació i la tasca fonamental dels “papers femenins” a les produccions teatrals era permetre l’evolució dels personatges masculins.

La finalització de la dictadura té un impacte immediat al món cultural de l’Estat que inclou una gran presència de les dones a les arts escèniques mercès a l’eclosió de les Arts Vives de Carrer. Les creadores i creadors aposten per la generació de nous personatges que no responen a cap model preestablert i propicien la presència absoluta del cos de les dones dins els espais escènics de carrer. Paral·lelament les dones recuperen llocs perduts en  la gestió, direcció i creació. Les dones deixen de ser tutelades per homes i tenen identitat pròpia. Semblava que l’evolució de l’ideari, sobre el qual es construeix la definició simbòlica del model femení normalitzat, era certa i corria cap a posicionaments que permetien  les dones ser subjectes actius. Eren arts escèniques no textuals o amb molt poc protagonisme de la paraula, amb estructures molt semblants a les celebracions paganes prereligioses. La ciutadania tornava a ocupar el carrer i les dones formaven part d’aquesta realitat d’una manera natural i reconeguda, responent a la demanda de moviments com el Feminista que anaven impregnant la realitat de idees noves i necessàries.

La dècada dels anys 90 del segle XX, especialment l’any 1992, esdevé un punt d’inflexió. L’èxit dels Jocs Olímpics celebrats a Barcelona suposa una externacionalització de la ciutat i de Catalunya sense precedents. Amb la voluntat d’aprofitar l’embranzida mediàtica que va suposar la cita esportiva, el Govern Català busca maneres d’exportar les seves produccions i donar sortida a les instal·lacions generades a Barcelona. Les produccions culturals esdevenen un possible patrimoni generador de turisme de qualitat i de presentació de Catalunya al món. Calia, doncs, professionalitzar el sector a la recerca d’una excel·lència cultural per a la nació. L’acció de l’administració catalana se centrarà, en un primer moment, en l’estructuració organitzativa del teixit creatiu. El Govern català aposta per generar el que es va anomenar Indústria Cultural, amb la intenció clara  de fer que les companyies en arts escèniques apostessin per la rendibilitat econòmica a partir dels béns intangibles que haurien de ser valorats, fins i tot per la banca, i que esdevindrien, sense cap mena de dubte, avals empresarials de primer ordre. El que calia, per tal d’aconseguir-ho, era crear una manera de fer a l’estil emprenedor de la societat catalana amb una marca inequívoca que abanderaven companyies ja consolidades i que havien d’esdevenir punts de referència per a la resta.  A canvi, l’administració desplegava un mapa de subvencions, de circuits de programació i de revalorització de la figura dels festivals com a lloc de mercadeig de les produccions artístiques. Aquesta estratègia empresarial culmina l’any 2000 amb la creació de l’Institut d’Indústries Culturals (ICIC) depenent del Departament de Cultura de la Generalitat ( l’any 2011 passarà a anomenar-se Institut de les Empreses Culturals, ICEC) que s’encarrega de tutelar la transformació empresarial de les companyies d’arts escèniques catalanes. L’any 2009 neix el CoNCA, és a dir, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts.

Així les coses l’organització jerarquitzada s’imposa com si fos un model únic del concepte empresarial .

Passats els anys, els referents culturals van fer ERES, la marca va ser coneguda com el “catalan kitsch”⌈1⌋   i,  les dones van desaparèixer del panorama professional per passar al registre amateur… però, es clar, això encara no ho sabíem.. o potser sí?

El segle XXI va començar amb el manteniment i consolidació de les nou nates Industries Culturals. La presència i aportacions de les dones van ser molt importants. Les artistes anaven ocupant nous llocs dins el món creatiu i de la gestió. Inesperadament, les noves maneres en l’organització empresarial portaven sorpresa i, com qui no vol la cosa, apareix a escena la divisió de tasques atenent al sexe. I, un altre cop, les dones comencen a tenir problemes per a conciliar la vida laboral i la personal.

La manca de personatges femenins a les obres teatrals persisteix i empitjora la situació. Els espectacles de sala continuaven reproduint, majoritàriament, obres on els personatges femenins estaven subordinats als masculins. Les actrius no trobaven feina i/o no se sentien representades en els papers que aconseguien. La creació pròpia s’obrí com un camí possible per a les dones però no aconseguiren distribuir les seves produccions dins el circuit cultural professional. Un cop més, les dones perden veu i, per tant, subjectivitat.

L’any 2007  del segle XXI sembla que és la data assenyalada com a inici de l’aquesta companya de viatge que se’ns ha enganxat a les costelles i al cor i es resisteix a deixar-nos: La crisi. En aquest context, el sector empresarial escènic català afronta la davallada en la contractació d’obres produint peces que tornen a l’estereotípia existent abans dels anys 80, atenent a suposades raons de distribució o, el que és el mateix,  les lleis de l’intent desesperat de “vendre bolos”.  Les dones pràcticament desapareixem de l’escena professional  mentre augmenta el nombre a les files amateur, en tasques ben diferenciades que van des de l’escriptura, a la interpretació i la direcció. Desapareix la figura de gestió i producció ja que no són obres destinades a l’explotació econòmica. Les idees sobre les quals es construeix la definició simbòlica del model femení retornen a l’androcentrisme i a la misogínia a través de l’estructura empresarial.

Parlem, doncs, d’una involució en el model femení normalitzat a les arts escèniques professionals, una tornada a l’androcentrisme com a mesura de totes les coses. Les dones  identifiquen i denuncien aquest paradigma ideològic que les menysté i, en molts casos, les deixa sense feina.

Pot ser aquesta una resposta a la pregunta que ens fèiem al començament d’aquesta article?

Ricard Gàzquez a “Presència i absència de creadores escèniques” (DDAA 2013: 75) diu que “La perspectiva sobre el futur més immediat de les polítiques teatrals resulta incerta des de tots els angles. No hem de perdre de vista que, des del pla estratègic de cultura de la Generalitat de Catalunya, el futur està enfocat en termes d’eficiència i competitivitat empresarial, perquè l’objectiu principal, per damunt de tot, és superar el moment de crisi econòmica actual, tot reconeixement dins del seu diagnòstic que el model de l’estat del benestar ha fet fallida”.

Com diuen les feministes,  quan tot està per fer les dones som requerides i, quan es generen estructures, se’ns demana que tornem cap a casa. La història ens ho demostra una i mil vegades com si fos una el·lipsi hipnòtica que no permet el canvi. Recuperant Silvia Federici (FEDERICI 1998) quan parla de les raons del capital que porten les dones al cadafals sense cap mena de pietat:  “La caza de brujas de los siglos XVI y XVII fue instigada por el capitalismo emergente. La masiva quema de mujeres tuvo más que ver con su condición de estorbo, de figuras que no encajaban en la nueva economía, que con su habilidad para cocinar pócimas y hablar con el diablo en sus ratos libres. El capitalismo nació recurriendo a la violencia extrema. La caza quebró las resistencias a la reestructuración económica (…). Desarrollo de una nueva división sexual del trabajo que confinó las mujeres al trabajo reproductivo. La invención del trabajo asalariado provoca que las mujeres se queden a casa.”

I és que, no ens enganyem, les arts escèniques, com a constructes culturals, sempre les hem d’entendre dins un context ideològic, polític i econòmic. Parlar de model femení és apel·lar a la definició fruit d’una interpretació simbòlica d’un col·lectiu de persones a partir d’un ideari concret. La concepció resultant situa a l’espai públic i al privat el col·lectiu definit,  i  fixa les seves  possibilitats en tots els camps….  Aquest era l’objectiu?

Ja ho veig, el paradigma del qual partim i que encara es manté no es pot definir, precisament, com igualitari. Les dones encara no tenim veu pròpia dins aquest context. Maria José Ragué (1994) assegura que “la dona pot tractar qualsevol tema que estigui en el seu context sociocultural, però ni la seva literatura ni el seu teatre poden ser representatius de la seva identitat com a dona, si abans no ha pogut investigar sobre aquesta identitat a partir de la seva experiència personal”.

Una de les problemàtiques que refereixen les professionals de l’escena és la dificultat per a representar-se dins les arts escèniques. Els model culturals a  l’abast dibuixen la feminitat,  o bé com a marca inequívoca de submissió i de sotmetiment o de perversió, sexualització i maldat. Els models de la feminitat real a les arts escèniques estan per fer i el que queda ara, entre els estereotips androcèntrics i les necessitats de les dones, és un mar de dubtes. Davant d’aquesta circumstància puc entendre que les protagonistes assegurin que la creació pròpia ha estat l’únic camí per a poder-se significar dins els llenguatges artístics. És pervers comprovar com, al final, sembla  que la creació amb signatura femenina respon a un intent de salvar la vida. Passar de ser objecte passiu de la realitat a subjecte actiu.

El vell paradigma de la subjectivitat/objectivitat, però,  té un parany implícit. Subjectivitat, al meu entendre, no és parlar només d’una mateixa sinó ser productora de sentit, ser capaç d’interpretar la realitat com a subjecte. I per a poder-ho fer cal estar inclosa en aquesta realitat… Per tant, estaria d’acord amb aquelles autores que consideren que cal construir una subjectivitat femenina i prendre posicions. La pregunta és,  com es pot crear sobre quelcom que no som i apropiar-nos d’un discurs que no és nostre? . Les dones hem après, fins i tot, a riure i de què riure. Hem adoptat les característiques definitòries d’un model que ha estat construït des de la masculinitat.

L’estructura social i les seves representacions simbòliques han tocat sostre en un rànquing de despropòsits vers les dones que s’escampen i podem reconèixer a tots els productes culturals, i les arts escèniques no en són una excepció. Val A. Walsh (a DEEPWEEL 1995) assegura que la presència de les dones i la seva diversitat és un repte per a la feminitat fictícia produïda dins dels discursos masclistes. Però no ha de ser una presència passiva sinó que s’assenti sobre la base de la reflexió crítica i el coneixement per poder esbrinar, com diu June Jordan (1975), què és allò que ens han fet acceptar mitjançant el suborn i per quines coses que no hem fet hem estat recompensades. L’art és un procés relacionat amb tota la resta de processos històrics i socials. La ideologia sexual androcèntrica que envaeix el terreny artístic és molt difícil de descobrir però és potent i redueix els problemes socials a purs problemes personals de les dones i la seva creativitat. Françoise Collin (a BORRÂS 1998) assegura que si no hi ha un canvi en l’estructura simbòlica no es pot donar una transformació en les relacions socials.

Ragué assegura que les obres igualitàries són aquelles que permeten  les seves dones l’acte de parlar per si mateixes com a subjectes. Els personatges femenins, d’aquesta manera, deixen de ser l’objecte del desig dels personatges masculins, és a dir, tenen independència de pensament. L’autora assegura que les actrius que interpreten aquests personatges també perden la seva condició d’objecte tant davant dels seus antagonistes masculins a l’obra com pel públic. Es genera, doncs, un nou marc simbòlic i referencial en el qual les dones som incloses en condicions d’igualtat. Existim.

Aquest no és un camí fàcil. Considerar-lo senzill seria com acceptar que tot el col·lectiu femení ha abdicat de la capacitat de pensar i reivindicar-se. Les conseqüències, ho veiem, són devastadores i més si tenim en compte que com indica Maria José Ragué (1994:46) “les autores miren de no posar massa de manifest la seva condició femenina. Ja no es parla de feminisme, es parla poc de dona i teatre, es vol fer veure que la discriminació ja no existeix. És una manera d’actuar per a  fer possible la incorporació de la dona, com a autora i directora, en un món, el del teatre, essencialment masculí: dona i teatre la veu trencada de la falsa normalitat ... La transgressió, però, no va més enllà perquè gairebé sempre el model que utilitza la dona és un model existent: les dones estan hipotecades sovint per les mateixes categories històriques que volen transcendir. D’altra banda, la majoria de les dones que han arribat a la professió sovint intenten eliminar l’especificitat femenina en el seu treball per a no tenir problemes amb els gestors de la professió. És la fase d’imitació en què la dona, conscientment o inconscientment, adopta una perspectiva des de la qual crea unes situacions en què se segueixen els models tradicionals”.

Sembla que el públic, qui rep el missatge i provoca retroalimentació, té respostes diferents davant dels intens d’incloure les dones a l’escena. Les creadores cabudes que continuen intentant la proesa parlen de sorpresa, d’humor, de desinterès… termes variats que cohabiten amb la percepció  que abordar temàtiques que afecten les dones no interessa gaire el públic, tot i que sabem que majoritàriament és femení. La sensació, que a cops arriba a convenciment, és  que temes que les dones tenim molt presents no poden ser universals i, per tant, es mantenen a la marginalitat i l’ostracisme de calaixos plens d’idees que es van pansint. Poques són les obres d’autores que veuen les llums d’escena. Tot i que, alerta,  les estadístiques ens xiuxiuegen que les produccions i obres que desconstrueixen els estereotips són més abundants del que sembla però no transcendeixen. Podem parlar de voluntat política? A les estadístiques presentades per l’Associació de Creadores Escèniques de Catalunya, Projecte Vaca,  que es poden consultar a la pàgina web d’aquest col·lectiu,  veiem de manera clara i contundent com als territoris en què les administracions aposten per la igualtat real entre  els sexes les dones apareixen a totes les fases de producció de les arts escèniques a nivell professional, com és el cas d’Euskadi.

Des de l’Observatori  Cultural de Gènere,  Cabré ens adverteix  que  “En justa correspondència, a les dones encara se’ls veda l’accés ple com a creadores de cultura, i per això és molt lamentable que no sempre trobin en els continguts on treuen el cap el mirall que es mereixerien trobar, no ja per la seva qualitat, sinó per la infrarepresentació que sovint hi ha de veus femenines amb les quals pugui practicar la tan necessària identificació, que en última instància és la que acaba incitant a practicar el consum cultural: la cultura ens interpel·la quan parla de nosaltres, sigui com sigui. La incorporació  tardana i traumàtica de les dones a l’esfera pública les ha revelat com el que s’ha anomenat un contrapúblic, entenent com a tal aquell que topa amb les normes del seu entorn i es defineix en la seva tensió amb un públic més gran (en aquest cas no en nombre però sí en importància social, el públic masculí)”[2].

No se si es podria formular una argumentació diferent de la que sembla freqüent en qualsevol altre àmbit de la realitat laboral de les dones, pel que fa al  tema de la maternitat. El món artístic és un sector molt desestructurat al nostre país. Quedar-se a la intempèrie és el pa nostre de cada dia en una professió que encara arrossega etiquetes de bohèmia i inadaptació social. Al marge de la marginalitat trobem les dones i, com en la majoria dels sectors professionals, la maternitat esdevé un sostre de vidre irrompible. Si el 2014 el Govern Espanyol ha inclòs al PIB els diners provinents de la prostitució i el tràfic de drogues, activitats il·legals, encara no ho ha fet amb la feina no remunerada que les dones fem dins les llars i en la criança.

I ara el que tenim és el present, i el que podem començar a dibuixar és el futur. I  estem parlant d’un present de retrocés, d’involució, de tristor, de tornada a models que crèiem superats. Unes percepcions que coincideixen amb artistes i creadores d’altres localitzacions.  Magda Puyo, en la seva intervenció recollida a  “Presència i absència de les creadores escèniques dins el sistema teatral contemporani a Catalunya” de Ricard Gàzquez (DAA 2013:82) afirma que “els formats s’han homogeneïtzat en detriment de les arts escèniques més indagatòries. Això fa molt mal a la cultura d’aquest país, que viu una falsa realitat: de número d’espectadors, de quantitat de textos escrits, d’actors famosos televisius, de quantitat de produccions. Quantitat, quantitat, quantitat…( i la qualitat i el compromís i la subversió i les formes contradictòries i la diversitat i l’art com a eina de coneixement?… En definitiva, la realitat és del poder absolut del pensament únic (…). Tant sols seria possible desestructurar el discurs dominant si ens unim per trobar noves estratègies i denunciem aquesta falsa realitat on ens trobem. I, en aquest sentit, penso que les dones de teatre tenim una responsabilitat i una gran possibilitat d’exigir llocs reals de decisió per començar a canviar un model mort i enterrat (només cal recordar la remuntada protagonitzada per les dones a Islàndia). És un bon moment, és el que tenen les crisis, que són moments de canvi”.

L’any 2014 va tenir lloc la publicació del primer estudi internacional sobre imatges de gènere al cinema promocionat per L’Institut Geena Davis sobre Gènere al  Mitjans, ONU Dones i  la Fundació Rockefeller i signat per la Dra. Stacy L. Smith, Marc Choueiti i la Dra. Katherine Pieper . Entre moltes altres idees, l’estudi posa de relleu que, a nivell internacional, a les produccions cinematogràfiques només el 30, 9 per cent dels personatges amb diàleg són dones;  les dones fan el 7 per cent de les direccions, el 19,7 per cent dels guions i el 22,7 de les produccions; les pel·lícules dirigides per una dona o amb presència d’una guionista tenen un nombre significativament més alt de personatges femenins; la sexualització sembla ser la norma per als personatges femenins a nivell internacional, de manera que, normalment, apareixeran amb roba interior, despullades, primes. Aquesta sexualització, segons l’estudi, es produeix ja des de  l’adolescència  i fins als 40 anys, edat en què les dones comencen a desaparèixer. Finalment, apunta l’estudi que als llocs de poder només el 13,9 són dones.

Interpel·lo Hélène Cixous (BARTRINA 1997)  quan parla de  l’obligació de reflexionar sobre quines són les dones representades, quina és la relació entre actriu i espectadora i on són els límits de la identitat col·lectiva femenina, sobre el poder del contingut i l’estructura del text dramàtic per tal de desconstruir posicions de gènere. Les dones hem après a significar-nos en un món amb el qual poc tenim a veure i hem oblidat el nostre imaginari, i a sobre ens hem acostumat a que sigui així. Quina és la relació, em plantejo, entre la intèrpret, l’espectadora i la dona?.

L’objectiu últim seria fer unes arts escèniques, i unes produccions artístiques en general, a partir de les persones, independentment del gènere, i per això cal, abans, permetre que les dones siguem subjecte i no només objecte d’art.

Podrem, algun dia, construir una definició clara de “art de gènere”, “art de dones” i “art feminista”? Ens pot ajudar a centrar el debat? Ens pot ajudar a augmentar la nostra consciència sobre el que estem fent i les seves conseqüències? En tot cas, l’embarbussament en l’intent de diferenciar aquests conceptes no deixa de ser una mostra clara que la boira lleidatana també barreja els conceptes que ens defineix. Ho continuarem permetent?

És evident que els texts, obres, llibrets i peces ja creades i consagrades són el que són, però això no impedeix que les considerem dins el context ideològic que els pertoca i identifiquem la seva càrrega de misogínia. És hora, però, de considerar la importància de les noves creacions, de reconèixer la gran quantitat de signatures femenines que resten als calaixos o a les lleixes  de les biblioteques sense que arribin als espais escènics ni al gran públic, obres que parteixen de la reflexió i aposten per donar vida a personatges que no es basin en els estereotips a què ens tenen acostumades sinó en mirades realistes i amb el convenciment que els personatges femenins poden i han de ser motors d’acció.

Crec que no faré la col·lecció. Crec que necessito l’energia per continuar lluitant per què, si fins ara els actes heroics de les dones es concretaven en la desaparició i el suïcidi, ha arribat l’hora de deixar que la “ boja de la casa” es passegi pel carrer de ple dret i aporti tot el que té, tot el que sap i tot el que és. Ja no hi ha prou amb habitacions pròpies, volem tot l’espai. Ens ho devem.

 

^[1] Terme d’origen alemany que s’utilitza per classificar un tipus d’art que es considera una còpia inferior d’un estil existent. També s’utilitza per referir-se a qualsevol tipus d’art pretensiós i que cau en el mal gust i/o productes molt comercials que es consideren vulgars.

[2] Document disponible a la publicación digital de l’Observatori Cultual de  Gènere  observatoricultural.blogspot.com.es

 

Bibliografia referenciada:

– BARTRINA, F. (1997): “Teatre de Dona al voltant del segle: la Infanticida de Caterina Albert” a Lectora 3

 –  BORRÀS, L. (ed. 8) (1999): Utopías del Relato Escénico. Fundación Autor. Madrid.

– DDAA, edició Jordi Lladó i Jordi Vilaró ( 2013 ): Dona i Teatre al segle XXI. IV Jornades de debat sobre el repertori teatral català. PUNCTUM . Barcelona

– DEEPWELL, K. (ed.) (1995): Nueva critica feminista de arte. Estratégias críticas. Ed Cátedra. Col. Feminismos. Madrid.

– FEDERICI, S. (1998): Caliban y la bruja. Ed Traficantes de sueños. Italia

– JORDAN, June (1975): Moving Towards Home.

– RAGUÉ, M.J. (1994): Dona i teatre: ara i aquí. Col·lecció Dona i Societat. Testimonis 3 Institut Català de les Dones. Generalitat de Catalunya. Barcelona.

– OJER, M (2000): Les edats del Violeta. Audiovisual. Sectorial de la Dona d’ICV a Lleida

– OJER, M (2002): Moviment de les dones a Lleida 1972-2007: “si em dius vine, ho deixo tot”. II Beca de Recerca Cristina de Pizan 2007. Ajuntament de Lleida

– OJER, M (2011): Valors a escena. Teatre no sexista per a tots els públics, teatre per a tots els públics no sexista. Treball de Final de Màster MAIO. Centre Dolors Piera. Universitat de Lleida

– OJER, M ( 2014): Evolució del model femení a les arts escèniques a Lleida: 1980-2014. Beca de Recerca Cristina de Pizan 2014. Ajuntament de Lleida

Dilluns, 5 d'octubre de 2015

 

Arga Sentís

Regidora de l’Ajuntament de Tarragona

 

 

 

 Us sona la pregunta? A mi me l’han fet unes quantes vegades. L’he sentida també en trobades d’amics i, un cop formulada, comença una discussió entre els partidaris de retallar primer en educació (què hi pot haver més important que la salut?) o els que creuen que l’educació no es pot tocar, que és la base de la societat i que qualsevol altra cosa abans que retallar-la.

Els uns i els altres defensen la seva postura amb convicció, amb arguments. Potser fins i tot són capaços d’arribar a un acord: no es pot retallar ni en sanitat ni en educació, la sanitat i l’educació són drets, que retallin en altres coses, coses que no siguin fonamentals, que realment siguin prescindibles… i entre les coses prescindibles,  ja sigui explícitament, ja sigui perquè s’obliden d’incloure-la entre les imprescindibles, hi ha la cultura.

D’entrada, el fet mateix que es pugui fer aquesta pregunta, que et proposin “triar” què és retallable, ja és tot un símptoma, perquè que s’hagi acceptat com a inevitable la lògica de les retallades està evidenciant que el neoliberalisme, els partidaris en retallar despesa pública,  han aconseguit l’hegemonia cultural, i els seus valors i explicacions, que responen als seus interessos, s’han convertit en la norma universal que fixa les condicions a partir de les quals s’articula el pensament.

Però més enllà d’aquesta qüestió de fons, crec que planteja també altres temes, per començar, què entenem per cultura.

Tots sabem a què ens referim quan parlem de sanitat o d’educació (encara que no compartim propostes polítiques) i és a partir d’aquest concepte clar que sabem què ens hi juguem i els que reivindiquem una societat de persones iguals defensem la sanitat i l’educació com a drets, sense matisos i, per tant, la necessitat de polítiques públiques que els garanteixin

En canvi, haurem de reconèixer que definir cultura és molt més complicat, perquè el concepte té moltes accepcions i lectures que es presten a interpretacions subjectives i a malentesos, i a partir d’aquestes definicions extenses és molt difícil acotar l’objecte d’intervenció de les polítiques culturals i la seva justificació.

Tots sabem què perdem quan tanquen una planta d’hospital o suprimeixen programes d’educació, però és més difícil ser conscients que deixem de tenir quan una biblioteca es queda sense pressupost o quan l’IVA cultural s’apuja al 21%. Alguna cosa falla i alguna cosa haurem fet malament. I és que sovint la política cultural ha estat un instrument de propaganda o una construcció de l’elit per al consum d’una minoria, i molts discursos que la reivindiquen insisteixen en el seu paper instrumental (cultura com a instrument econòmic, que ho és, cultura com a instrument per a moltes coses) i no en allò bàsic, essencial. Per començar, de què estem parlant, de quin concepte de cultura d’entre totes les definicions possibles. Reivindicar la cultura com a font de llibertat, expressió i creació, la cultura com a dret. Dret al coneixement, al desenvolupament ple de les potencialitats de cadascú. Dret a participar, a crear i a gaudir de la cultura. Un dret que implica la necessitat de polítiques públiques per garantir-lo. I cultura com a instrument, sí, de moltes coses, però en primer lloc d’emancipació personal, imprescindible per conquerir espais de llibertat, per construir un discurs crític que permeti exercir plenament la ciutadania, que és justament el contrari de cultura instrumentalitzada.

Caldrà fer memòria i recordar el paper que aquí mateix, al nostre país, van tenir els ateneus populars per a l’empoderament de les classes treballadores i per a l’extensió de les idees de progrés social. Per això justament ara, en un context de crisi, és més necessari que mai defensar la centralitat de la cultura i articular unes polítiques culturals que superin la buidor i l’enfocament mercantilista i erràtic que les han caracteritzat els darrers temps, unes polítiques culturals que garanteixen l’accés a la cultura i facilitin la creació. Perquè la cultura és un dret. I perquè crea ciutadans amb capacitat d’interpretar, de criticar, d’intervenir i de transformar, capaços de disputar l’hegemonia cultural i fer que la pregunta amb què començava sigui impensable, perquè els drets no es poden retallar, cap.

Dilluns, 5 d'octubre de 2015

 

Ana María Vallejo Cimarra

Unió Sindical CCOO Castella Lleó

 

 

 

La intensa crisi que ve afectant el nostre país des de fa anys no està sent una mera crisi econòmica, sinó que està desarticulant altres aspectes fonamentals de la nostra societat. Ja és normal sentir parlar freqüentment de l’intens retrocés en valors i en drets, en participació i democràcia, i per descomptat com no podia ser d’una altra manera un intens retrocés del paper de la cultura en la nostra societat; Amb això no volem referir-nos, en exclusiva, a la creació i producció, sinó a la falta de suports i ajuts públics o la inexistència d’una política cultural clara i definida, defensada des de les administracions públiques.

Hem d’analitzar és quin ha estat el paper de l’estat central i les administracions autonòmiques i municipals pel que fa a política cultural en els últims anys, així podem observar un descens dràstic del finançament en aquest sentit. La cultura s’ha quedat en res sense que es materialitzin alternatives de mecenatge i finançament.

Segons l’estudi Espanya: la cultura en temps de crisi (E. Bustamante), entre 2008 i 2011 la tònica general a Europa ha estat la d’aplicar retallades severes en la despesa pública destinada a cultura (des del 7% del Regne Unit o Irlanda fins al 16,7% d’Itàlia o 22% de Grècia), però en cap cas s’ha assolit el nivell del nostre país on el descens real entre 2009 i 2013 superaria el 50%.

Amb aquest escandalós descens, es fa necessari, més que mai, un debat profund sobre el paper de la cultura en la societat actual, reconeixent la seva importància, abordant el tema des de la seva doble perspectiva: com un dret reconegut al qual hem de garantir el seu accés i com un recurs econòmic. I, al mateix temps, ressaltar la legitimitat de l’Estat per actuar en aquest camp a través de les polítiques públiques i la recuperació del seu paper dinamitzador.

L’any passat, des del nostre Ateneu Cultural “Jesús Pereda”, en col·laboració amb la Universitat de Valladolid, vam impulsar unes jornades de debat respecte a aquest tema, que sota el títol “Cultura de la crisi i crisi de la cultura”, van desgranar dia a dia la situació de cada un dels sectors culturals. Entre les conclusions que d’allà es van treure podem ressaltar la idea fonamental que si bé la cultura no desapareixerà, si és cert que està passant per un dels seus pitjors moments. Un dels perills més importants que podem córrer és la pèrdua de diversitat cultural i, amb això, la qualitat de la democràcia. No podem oblidar que per a una organització com CCOO la cultura no és una cosa asèptica, sinó generadora d’avanç social i de pensament crític.

Pel que fa a les polítiques culturals podem assenyalar allò que comenta el professor E. Bustamante sobre les dues línies d’actuació a tenir en compte; d’una banda les encaminades a protegir la diversitat cultural de la societat espanyola com a element d’inclusió social i de participació democràtica i, de l’altra, les dirigides al foment de les indústries culturals del nostre país. En aquest sentit, s’hauria de dur a terme un pla estratègic a mig i llarg termini que garantís l’accés a la cultura i la diversitat d’aquesta. Per a això seria convenient crear un organisme autònom (podria ser un observatori o departament ministerial), però pactat i consensuat entre els diferents partits i agents socials, que gestionés les subvencions estatals amb criteris de qualitat, sense dirigismes i que liderés el suport als creadors i xarxes socials. Igualment s’hauria de dur a terme un altre pla de foment de la indústria cultural (adreçat a les PIMES sobretot) del nostre país que la consolidés, d’una banda, i que assegurés la seva internacionalització, d’altra.

Són moltes i variades les actuacions que es poden definir de cara a ajudar, dignificar i impulsar la cultura del nostre país, tan sols reflectirem algunes que al nostre criteri són bàsiques:

• Cal aconseguir reduir l’IVA cultural, no podem oblidar que tenim el tipus impositiu més alt d’Europa amb gran diferència.
• Una defensa de l’excepció cultural de l’Estat Espanyol (igual que fan altres països com França o el Regne Unit) en les negociacions internacionals.
• Una llei de mecenatge cultural que atengui les necessitats de les petites indústries culturals.
• Promoure la cultura des de la base, donant la importància que es mereix a cadascuna de les disciplines artístiques en tots els nivells educatius.
• Promoure una cultura més participativa, comptant amb les diferents associacions i organitzacions culturals juntament amb els agents socials, per al disseny i promoció de les polítiques culturals institucionals, fomentant i donant especial cabuda a les expressions culturals locals i autòctones.

En definitiva, com a organització sindical de caràcter marcadament social que som, no podem quedar-nos quiets davant d’aquesta situació, hem de reclamar davant les diferents administracions polítiques culturals efectives i democràtiques, allunyades de dirigismes i interessos partidistes. Però alhora, en el si de la nostra organització, hem de reclamar un posicionament clar en aquesta matèria, obrir el debat de la política cultural i dotar-nos d’arguments clars i contundents al respecte. Només així aconseguirem una societat més participativa, crítica i compromesa.

Dilluns, 5 d'octubre de 2015

 

Rosa Sans

Directora Fundació Cipriano García – CCOO de Catalunya

 

 

 

De què parlem, quan parlem de cultura? La cultura és la formació de la consciència, l’educació en valors de l’esser humà. Ha de propiciar una ciutadania crítica amb capacitat d’interpretar i intervenir activament  en la construcció del seu futur. Per això, no és estrany que situar el tema de la cultura sigui força controvertit.

La societat del segle XXI ha d’afrontar una greu crisi del sistema  vigent,  les polítiques neoliberals basades en reduir salaris, l’actuació de l’estat, de la despesa social i dels impostos progressius per afavorir les rentes del capital ha produït un grau de pobresa i desigualtat  creixent.   Els diners, les finances, el poder del mercat  sense control polític, ha afavorit com mai la irracionalitat d’una economia al servei dels privilegiats. També han desacreditat l’exercici de la política com a eina ciutadana per organitzar la convivència i el futur.  En aquesta situació, és ben clar, que els poderosos utilitzen uns valors culturals marcats per l’individualisme, l’èxit, el consum irresponsable per difuminar la creació d’una consciència critica.

És per això que aquesta crisi econòmica que patim és també una crisi cultural i de valors. Per  la construcció d’una alternativa al model neoliberal que ens han volgut imposar hem de recuperar el valor de la cultura. És imprescindible fer-ho per contribuir a donar una resposta progressista a la crisi.

La lluita contra les desigualtats, la garantia d’un treball decent, amb salaris dignes i drets laborals són imprescindibles per realitzar un canvi de model econòmic que, a més de ser sostenible, permeti accedir a una vida digna a les persones. Imprescindible és portar endavant una reforma fiscal justa i solidària que garanteixi l’equitat i la solidaritat per donar cobertura als drets socials que el moviment obrer ha conquerit i consolidat per la ciutadania: educació, sanitat, pensions.

Per al sindicat, l’augment de la qualitat de vida de la classe treballadora que representa ha de contemplar la garantia d’accés a la cultura i el dret a la participació en la vida cultural. La cultura és un dret bàsic de ciutadania, és un pilar bàsic del benestar i un factor fonamental de la cohesió social. Les polítiques públiques són les que han de garantir tant l’accés  a la cultura com a la possibilitat d’expressivitat, la creació.

Els governs de dretes són ben conscients de la funció social de la cultura. El PP i CiU han aplicat unes polítiques públiques que van en la línia de potenciar una concepció de la cultura que reprodueixi els valors del triomf personal, de l’individualisme, de la recepció acrítica de continguts. Han pres mesures agressives com l’augment de l’IVA cultural, han prioritzat les inversions en espectacles,  en la gestió de grans esdeveniments, enfocats com entreteniment.

A més, en la gestió dels grans centres culturals públics,  moltes vegades s’han externalitzat serveis a empreses subcontractades, que ha comportat una baixa de les condicions laborals en què el que importa és el negoci  més que la qualitat del servei.

Han descuidat les polítiques públiques de proximitat,  la potenciació d’ espais de creació en les nostres barris i ciutats, en col·laboració amb entitats, moviments culturals populars,  fomentant la creativitat i l’expressió popular, garantint l’accés a la cultura i a la seva producció. Crear un entorn favorable a l’activitat cultural que garanteixi la diversitat i pluralitat de les expressions culturals.

S’han d’ impulsar unes altres polítiques que contemplin un nou model de gestió de les entitats culturals públiques, que asseguri els drets dels treballadors i treballadores de la cultura i els drets culturals de la ciutadania.

S’ha de protegir  i impulsar el sector creatiu i productiu de la cultura, perquè al mateix temps com a sector econòmic pot  aportar  altres maneres de sortir de la crisi.

Més que mai, la cultura té un paper central, controvertit en el desenvolupament d’una societat més igualitària, més justa i lliure.

La cultura, més que mai, ha d’estar present en la quotidianitat del sindicalisme, “como el aire que exigimos 13 veces por minuto “.

Dilluns, 5 d'octubre de 2015

 

 

Cristina Bermejo Toro

Secretària General Sector de Mitjans de Comunicació, Arts, Cultura i Esport de la FSC- CCOO

 

 

Molt s’ha parlat en l’última etapa de l’empobriment econòmic que ha patit la població davant l’atur, les retallades en serveis públics, la precarietat laboral i un llarg etcètera com a resultat d’aquest crac profund que ha sacsejat els fonaments de la vella i afable Europa del benestar.

No obstant això, no s’ha reflexionat tant de l’impacte que la recessió econòmica ha tingut en altres sectors que no es troben entre els que podríem anomenar de “primera necessitat”, com és el cas del món de la cultura, però que suposen un altre tipus d’empobriment , el de les idees, el pensament i, en definitiva, els que generen l’opinió pública. Si bé és cert que ha estat una constant la denúncia del deteriorament progressiu de l’educació a Espanya, no s’ha fet potser prou èmfasi en el dany sofert per les indústries culturals que formen, juntament amb el sistema educatiu, a la nostra població.

Així, en els darrers 5 anys el nostre país s’ha convertit en un cementiri de sales de cinema i locals de teatre, que han hagut de tancar. Només a Madrid s’han tancat més de 50 sales. Diversos han estat els factors, però en general el seu denominador comú ha estat el que podríem anomenar una política “contra- cultural”. En primer lloc es va produir el 2012 una vertiginosa escalada de l’IVA, un impost que va passar del 8% al 21% (al contrari del que passa en països com França, on l’han reduït del 9 al 5%), la qual va enfonsar la recaptació a tot el sector de la indústria cultural. En paral·lel es van suprimir quantioses subvencions, des de les ajudes a la producció cinematogràfica o teatral fins a la falta d’inversió pública per a canvis tecnològics (la necessària i costosa digitalització dels cinemes, per exemple). Mentre la indústria privada es queixava d’una excessiva pressió fiscal i de manca de suport financer a través del Ministeri o de les entitats oficials de crèdit, les institucions públiques relacionades amb el món de la cultura no han tingut millor sort. Bon exemple d’això han estat les sonores mobilitzacions promogudes pels treballadors al Palau de les Arts de València, el Cor Nacional d’Espanya, al Liceu de Barcelona, ​​les orquestres de simfòniques de Sevilla o Palma, entre molts altres, on les retallades s’han traduït en expedients de regulació d’ocupació i un empitjorament absolut de les condicions de treball i han posat en relleu l’abandonament de les administracions cap a la música i la cultura.

Si anem a examinar aquells que han de ser garants del patrimoni cultural del nostre país, no hem d’oblidar el paper que juguen els mitjans de comunicació, els quals tenen entre les seves principals missions la de difondre les diferents manifestacions culturals i lingüístiques. La llei exigeix ​​als mitjans públics una programació com a servei públic essencial, sent vehicle primordial per a la comunicació pública lliure, la informació i la participació de la ciutadania, per a la formació d’opinió en llibertat i el respecte a les minories, la cooperació amb el sistema educatiu i la difusió cultural.

No obstant això, malgrat aquestes exigències amb rang de llei, la veritat és que la realitat de la radiotelevisió pública a Espanya és la manca de mitjans que garanteixin la independència informativa, que entretinguin i eduquin la població, tasques que evidentment tampoc tenen encomanades les cadenes privades, que no semblen creure que també presten un “servei públic”. D’aquesta manera i, en pro d’una privatització encoberta com a fonts de negoci, s’ha anat abandonant el finançament de les cadenes públiques sota l’argument de la necessitat d’invertir en altres serveis de primera necessitat: sanitat, educació… una posició demagògica i absolutament fal·laç d’algunes administracions per justificar brutals expedients de regulació d’ocupació, precarietat de les condicions laborals, tancament de canals i, en definitiva, posar en perill la qualitat d’un servei públic que priva la ciutadania d’informació plural i veraç, d’entreteniment i d’educació.

En l’àmbit de les empreses culturals, les retallades pressupostàries no només han comportat tancaments i acomiadaments i una devaluació notable de la qualitat en l’ocupació, sinó que la limitació de l’oferta i els recursos estan condemnant a la població a un empobriment cultural, amb absència del pensament crític i amb una generalització de l’entreteniment banal i mediocre. La nova imposició fiscal (IVA cultural) imposa una clara diferenciació social entre una ciutadania elitista amb més poder adquisitiu davant dels que no poden assumir el sobrecost d’una entrada per a qualsevol esdeveniment cultural i als que es destina una cultura de masses alienant. En aquest punt és on la radiotelevisió pública hauria de poder contrarestar aquestes mancances que s’estan produint en les arts escèniques i plàstiques, la música i el cinema, evitant que només accedeixi a la cultura qui pot pagar-la.

Com a conclusió hem d’afirmar que és tasca de l’Estat i de les administracions autonòmiques i locals garantir l’accés a la informació, la cultura i l’entreteniment a través d’una oferta audiovisual diversa, gratuïta i de qualitat, que permeti visualitzar els diferents col·lectius socials i que reculli les preferències de tots els públics. Així mateix, com venim insistint des de CCOO, és crucial defensar i prestigiar el servei públic de radiotelevisió, independentment del caràcter públic, privat o mixt de la seva titularitat i gestió.

La crisi econòmica no pot servir d’excusa per no traslladar a la ciutadania la importància de preservar el dret constitucional a rebre una informació veraç, independent i plural. Un dret que incideix directament en l’educació i la creació d’opinió de la població. Com tampoc el fet de mantenir i fomentar l’oferta cultural a les sales de teatre, cinema, música o dansa, amb produccions culturals que enforteixin la cultura popular i la qualitat de la democràcia.

Els treballadors i treballadores d’aquests àmbits ens hem mobilitzat en defensa d’aquests serveis públics no només per la pèrdua de drets laborals, sinó sota la ferma creença del caràcter essencial de la cultura i l’educació. És ara la ciutadania qui ha de prendre consciència i exigir l’accés a aquells serveis públics que li han estat arrabassats i/o delmats.

Dilluns, 5 d'octubre de 2015