De quina cultura parlem

202070_a_1

 

Albert Solé

Cineasta

 

 

Ningú ha definit la crisi actual de la cultura d’una manera tan senzilla com un veí de la meva escala, un ancià savi carregat de memòria: “no volen que pensem”, em va dir, i possiblement té tota la raó.

Darrere de la desinversió pública en polítiques culturals, darrere del buidatge sistemàtic de la paraula cultura s’amaga una intenció poc dissimulada de fer que la societat civil perdi capacitat de qüestionament i de discussió, de convertir en suma al ciutadà discrepant en votant acrític.

La cultura serveix sobretot per mantenir la salut democràtica d’una societat i ara que comencem a tenir una visió de conjunt del paisatge després de la batalla, ara que comencem a fer recompte de les moltes baixes produïdes per la gran ofensiva del neocapitalisme sense límits ni fronteres, ens trobem que entre les víctimes també estan molts dels creadors i pensadors que van ajudar a mantenir viva la consciència durant les últimes dècades.

És tard ja per lamentar: músics, cineastes, pintors, escriptors, actors, artistes de totes les disciplines, reconeguts i plens de talent, creadors que van aconseguir armar un cos de resistència intel·lectual durant els anys de plom i que van conformar el mirall en què diferents generacions es van mirar durant tants anys, jeuen ara a la cuneta provant d’entendre la magnitud del desastre. El desert actual segurament va començar a gestar bastant abans de l’esclat de la crisi, quan pensàvem que tota la muntanya era orenga i quan maquillàvem amb xifres el que possiblement eren ja polítiques culturals errònies.

Així, les administracions públiques de tota mena es van llançar a la creació de grans infraestructures, contenidors de luxe per als quals no hi havia suficients continguts i que es van menjar una part important dels recursos. Museus d’art contemporanis, grans centres culturals, biblioteques mastodòntiques que ens van enlluernar i ens van impedir veure que estàvem barrejant cultura amb espectacle, i que els índexs de venda de llibres o de consum cultural maquillaven la imparable concentració de la creació en poques mans, les de grans grups mediàtics majoritàriament estrangers: compràvem molts llibres, sí, però de pocs autors, anàvem al cinema, però tots a veure les mateixes pel·lícules (normalment americanes), fèiem llargues cues, però sempre davant les mateixes exposicions. Va ser el començament del fenomen imparable de les bombolles culturals: la pèrdua de referents intel·lectuals ens va abocar al seguidisme cultural: tots a una i la pluralitat i la complexitat es van en orris.

Van fallar les estratègies i els índexs de mesurament de la qualitat cultural. Les retallades van deixar la inversió en cultura a un exigu 1% del PIB quan el percentatge normal en països desenvolupats és un 5%. La crisi, Internet i la inseguretat en el futur portar a la reducció dràstica de la despesa cultural a les famílies i l’empobriment radical de les anomenades indústries culturals (de fet artesans culturals en la seva immensa majoria), que ara es mouen en el centre d’una tempesta perfecta i no tenen una altra de trucar a la porta de les grans multinacionals de l’entreteniment per a intentar sobreviure.

I així, vam deixar a les generacions futures un trist panorama dirigit per empreses nord-americanes, com ja passa en gairebé totes els països llatinoamericans. Fa 10 anys ningú celebrava Halloween. Ara, per als més joves és una cita gairebé tan important com el Nadal o els carnavals: això és la colonització cultural inexorable, la qual arrossega amb si mateix un carregament de valors que modifiquen la nostra manera de veure la vida, de formar-nos com a ciutadans.

Fins aquí, les queixes i els laments.

Les noves formes d’acció política i les noves tecnologies obren també una infinitat de noves possibilitats per a la cultura: les cooperatives, les fàbriques de creació, la producció en xarxa, etc., són formes que de moment no permeten viure de la creació, però que aniran obrint-se camí i creant una nova pedagogia social, unes dinàmiques més participatives i democràtiques. Cal que les administracions, i sobretot les locals, que són les que millor coneixen els focus de creació actius inverteixin els seus recursos en la gestió i el foment del talent, a promoure intercanvis, en facilitar eines de producció.

Cal que els governs portin la cultura a l’escola per acabar amb l’analfabetisme cultural, per fer pedagogia sobre la pirateria, per enfortir el binomi entre cultura i coneixement. Finalment, cal mantenir eines de protecció dels creadors, per garantir la pluralitat de l’oferta, la cultura de masses però també la minoritària, la que és capaç de provocar el qüestionament permanent de les veritats establertes. No podem deixar l’espai cultural en mans exclusivament privades. La cultura és part essencial de la cosa pública. Hi ha formes de creació que mai trobaran el seu lloc en el mercat.

La cultura també és creadora neta de riquesa com han demostrat els francesos, amb una inversió que multiplica per 10 l’espanyola. Ells són els que millor han resistit la colonització cultural anglosaxona, la seva marca i la seva influència no han perdut valor.

En definitiva, si mirem la inversió en cultura al llarg de diverses dècades i la manera de gestionar-la, entenem la vigència d’aquella frase que va pronunciar un científic nord-americà: “si el coneixement li sembla car, provi vostè amb la ignorància “.

Dilluns, 5 d'octubre de 2015