Paco Rodríguez de Lecea
Escriptor i Ex secretari d’Organització de CCOO Catalunya
- Treball, cultura i llibertat
Quan vivíem en aquest país sotmesos a la dictadura de Franco, i un teló d’acer separava l’anomenat “món lliure” de l’anomenat “socialisme real”, el Partit Comunista d’Espanya va difondre en un manifest-programa la proposta d’una aliança estratègica de les «forces del treball i de la cultura». Res més oportú. En l’imaginari de les forces de progrés, treball i cultura sempre han estat units de forma indissoluble, sempre han caminat en la mateixa direcció.
No es tracta d’un fet evident, però. Hi ha un corrent de fons conservadora, que arrenca de la Roma de l’imperi i segurament té arrels fins i tot més antigues, segons la qual el treball embruteix i la cultura redimeix. Per aquesta manera de pensar, la cultura neix de l’oci, és una espècie de luxe afegit a vides humanes alliberades de la servitud del treball. Així es va encunyar com a ideal de vida l’oci “intel·ligent”, otium cum dignitate.
Quan des d’una perspectiva d’esquerra parlem de cultura, no pensem en un entreteniment ociós sinó en una forma de coneixement superior, el pòsit fèrtil dipositat pel treball incessant de moltes generacions: la ciència, la comprensió del món, les tècniques per a transformar-lo.
En aquest sentit, treball i cultura són dos conceptes que es complementen i es necessiten recíprocament: no hi ha cultura sense feina, no hi ha feina sense cultura.
La coincidència dels dos representa un ideal de vida. Un bell text de Karl Marx descriu el que seria una societat sense propietat privada, ni classes socials, ni Estat, en la qual el treball no aniria lligat a una especialitat ni a un salari, i la cultura no respondria a una ideologia de dominació: «Qualsevol pot realitzar-se en una branca que ell desitja, la societat regula la producció general i en conseqüència fa possible per a mi fer una cosa avui i una altra demà, caçar a la matinada, pescar a la tarda, criar bestiar al vespre, fer teoria crítica després del sopar, exactament com la meva ment decideixi, sense arribar a ser mai caçador, mariner, pastor o crític.»
Diguem-li utopia, però no ho descartem d’entrada. El que es descriu en aquest text és un vèrtex, un punt en el qual coincideixen i s’harmonitzen treball, cultura i llibertat, de manera que la humanitat es retroba i es reconcilia amb si mateixa en la plenitud de les seves potencialitats, sense servitud de cap tipus, sense explotació.
- Reivindicació de la cultura
El cert, de tornada ja de la utopia, és que el món del treball i el de la cultura han viscut un llarg procés d’estranyament en les societats tecnològicament avançades. Bona part de culpa la va tenir l’enginyer FW Taylor (1856-1915), la proposta d’una “organització científica del treball” va fer fortuna fins al punt de ser considerada, tant des de la dreta com des de l’esquerra, com un plantejament “objectiu” i “neutral” superador dels conflictes en el terreny de les relacions laborals.
El punt de partida de Taylor va ser la superació de la manca d’eficiència que observava en l’organització del treball a la fàbrica: eines inadequades o mala utilització de les mateixes, temps morts, mala sincronització de tasques, etc. Per solucionar aquests defectes, va proposar la realització d’estudis científics de les màquines, els mètodes i els temps. En el nou esquema, l’obrer havia d’adaptar a les indicacions dels tècnics responsables, però també una mica més: desaprendre el que la seva experiència li havia ensenyat, per estar aquesta experiència viciada d’origen. El cervell de l’obrer havia de ser una “taula rasa” que retingués únicament els mètodes inculcats per l’estament tècnic per millorar la producció. Les preocupacions d’un altre tipus (familiars, religioses, culturals, polítiques) eren només destorbs per al bon funcionament del sistema. Taylor va sostenir que un obrer manual mai aconseguiria l’eficàcia que era capaç de desplegar un mico ensinistrat.
Probablement mai es va arribar a cap fàbrica del món a l’extrem imaginat per l’enginyer. Es tracta d’una altra utopia, simètrica i contradictòria a la formulada per Marx: un treball abstracte, absolutament deshumanitzat. Però l’enorme impuls donat pel maquinisme a la producció massiva de béns va col·locar les seves teories en un pedestal del qual difícilment se les podia baixar. Més riquesa, susceptible d’una distribució millor, i per tant de millors salaris. A la recent nascuda Unió Soviètica, un Lenin preocupat per l’endarreriment tecnològic del país va creure adequat implantar les concepcions de Taylor com a motor d’una industrialització accelerada, i va substituir el “cervell buit” de l’obrer taylorista per una construcció ideològica basada en el sacrifici personal en nom d’un bé col·lectiu, amb gratificació ajornada fins a un futur radiant.
Però el mal és el mateix en els dos contextos: el treballador és “buidat” dels seus sabers i estranyat de la seva feina fins al punt de perdre, en certa manera, la seva condició humana: és un ésser migpartit, un mecanisme engranat en una rutina productiva organitzada al mil·límetre i al segon. La seva vida laboral ha deixat de pertànyer-li. Només pot considerar vida pròpia la que desenvolupa fora del lloc de treball.
Bruno Trentin, que va ser secretari general de la FIOM i de la CGIL italianes, ha estat segurament el crític més conseqüent i tenaç, en els nostres dies, d’aquest esquinçament íntim entre el món del treball i de la cultura, entre la vida laboral i la vida personal. En un llibre fonamental per atalaiar les perspectives del nostre temps, La ciudad del trabajo (hi ha traducció castellana de José Luis López Bulla que pot consultar en línia o bé en paper, en edició de la Fundació Primero de Mayo), Trentin reivindica amb força la reinserció de la cultura al plurivers del treball i, en paral·lel, la necessitat de l’extensió de la democràcia a tot el sistema de les relacions laborals, en el qual regeix fins al moment de manera indiscutible el principi de la subordinació.
Hi ha una oportunitat, sosté Trentin, de canviar per a millor la condició treballadora amb la substitució del model fabril fordista per un nou paradigma productiu basat en les noves i potents tecnologies de la informació i les comunicacions. La connexió entre cultura i treball no és avui un resultat desitjable però prescindible en darrer terme, sinó una exigència creixent en un context que reclama del treballador major criteri, més iniciativa, i més flexibilitat i polivalència. No obstant això, la resposta que s’està donant des dels estaments empresarials no va per aquest camí, sinó pel d’accentuar la taylorització també dels tècnics a mesura que continua el desballestament de la fàbrica fordista.
- Quina cultura
A quina cultura a la feina s’està referint Trentin? No a l’erudició, ni a una cultura de saló, sinó a la consciència per part del treballador del que està fent, de la finalitat última de la seva activitat, de les correlacions i repercussions que té, i en definitiva del lloc i la dignitat que li corresponen al món. Cultura en primer lloc com a coneixement i com a tècnica; però no només això, perquè l’home és polièdric i no unidimensional, i per tant ha de desenvolupar-se en direccions diverses. Una iniciativa que Trentin mai va poder concretar va ser l’establiment per llei d’un crèdit de 150 hores anuals a cada treballador per a finalitats personals de formació. No necessàriament formació tècnica; la seva idea era donar llibertat completa per desenvolupar les pròpies qualitats. «Si un obrer vol tocar el violoncel, endavant amb el violoncel!»
Planteja Trentin com a objectiu una cultura i una educació lliure i democràtica, concebuda per a les persones. Les diferències amb el que s’estila per aquestes latituds poden apreciar-se amb facilitat en el següent text de l’Avantprojecte de la LOCME (2012), text que va ser finalment suprimit sense deixar per això de ser el nord de determinades polítiques públiques: «L’educació és el motor que promou la competitivitat de l’economia i les cotes de prosperitat d’un país; el seu nivell educatiu determina la seva capacitat per competir amb èxit en l’arena internacional i d’afrontar els reptes que es plantegen en el futur. Millorar el nivell dels ciutadans en l’àmbit educatiu suposa obrir-los les portes a treballs d’alta qualificació, el que representa una aposta pel creixement econòmic i per aconseguir avantatges competitius en el mercat global. »
Elitisme, classisme, subordinació de les persones a les conveniències de la macroeconomia. Les elevades taxes de l’IVA als productes culturals, el menyspreu pel pensament lliure i l’emmordassament de les postures crítiques completen la nefasta política cultural promoguda per l’actual govern. La reivindicació d’instruments que promoguin i facilitin la florida d’una cultura de signe diferent, lliure, democràtica i crítica, és per tant indispensable per al progrés d’una alternativa eficaç a la política actual.
La cultura està avui en la línia del front de batalla de la política. Parafrasejant Gabriel Celaya, és una arma carregada de futur.
Dilluns, 5 d'octubre de 2015