Ana María Vallejo Cimarra
Unió Sindical CCOO Castella Lleó
La intensa crisi que ve afectant el nostre país des de fa anys no està sent una mera crisi econòmica, sinó que està desarticulant altres aspectes fonamentals de la nostra societat. Ja és normal sentir parlar freqüentment de l’intens retrocés en valors i en drets, en participació i democràcia, i per descomptat com no podia ser d’una altra manera un intens retrocés del paper de la cultura en la nostra societat; Amb això no volem referir-nos, en exclusiva, a la creació i producció, sinó a la falta de suports i ajuts públics o la inexistència d’una política cultural clara i definida, defensada des de les administracions públiques.
Hem d’analitzar és quin ha estat el paper de l’estat central i les administracions autonòmiques i municipals pel que fa a política cultural en els últims anys, així podem observar un descens dràstic del finançament en aquest sentit. La cultura s’ha quedat en res sense que es materialitzin alternatives de mecenatge i finançament.
Segons l’estudi Espanya: la cultura en temps de crisi (E. Bustamante), entre 2008 i 2011 la tònica general a Europa ha estat la d’aplicar retallades severes en la despesa pública destinada a cultura (des del 7% del Regne Unit o Irlanda fins al 16,7% d’Itàlia o 22% de Grècia), però en cap cas s’ha assolit el nivell del nostre país on el descens real entre 2009 i 2013 superaria el 50%.
Amb aquest escandalós descens, es fa necessari, més que mai, un debat profund sobre el paper de la cultura en la societat actual, reconeixent la seva importància, abordant el tema des de la seva doble perspectiva: com un dret reconegut al qual hem de garantir el seu accés i com un recurs econòmic. I, al mateix temps, ressaltar la legitimitat de l’Estat per actuar en aquest camp a través de les polítiques públiques i la recuperació del seu paper dinamitzador.
L’any passat, des del nostre Ateneu Cultural “Jesús Pereda”, en col·laboració amb la Universitat de Valladolid, vam impulsar unes jornades de debat respecte a aquest tema, que sota el títol “Cultura de la crisi i crisi de la cultura”, van desgranar dia a dia la situació de cada un dels sectors culturals. Entre les conclusions que d’allà es van treure podem ressaltar la idea fonamental que si bé la cultura no desapareixerà, si és cert que està passant per un dels seus pitjors moments. Un dels perills més importants que podem córrer és la pèrdua de diversitat cultural i, amb això, la qualitat de la democràcia. No podem oblidar que per a una organització com CCOO la cultura no és una cosa asèptica, sinó generadora d’avanç social i de pensament crític.
Pel que fa a les polítiques culturals podem assenyalar allò que comenta el professor E. Bustamante sobre les dues línies d’actuació a tenir en compte; d’una banda les encaminades a protegir la diversitat cultural de la societat espanyola com a element d’inclusió social i de participació democràtica i, de l’altra, les dirigides al foment de les indústries culturals del nostre país. En aquest sentit, s’hauria de dur a terme un pla estratègic a mig i llarg termini que garantís l’accés a la cultura i la diversitat d’aquesta. Per a això seria convenient crear un organisme autònom (podria ser un observatori o departament ministerial), però pactat i consensuat entre els diferents partits i agents socials, que gestionés les subvencions estatals amb criteris de qualitat, sense dirigismes i que liderés el suport als creadors i xarxes socials. Igualment s’hauria de dur a terme un altre pla de foment de la indústria cultural (adreçat a les PIMES sobretot) del nostre país que la consolidés, d’una banda, i que assegurés la seva internacionalització, d’altra.
Són moltes i variades les actuacions que es poden definir de cara a ajudar, dignificar i impulsar la cultura del nostre país, tan sols reflectirem algunes que al nostre criteri són bàsiques:
- Cal aconseguir reduir l’IVA cultural, no podem oblidar que tenim el tipus impositiu més alt d’Europa amb gran diferència.
- Una defensa de l’excepció cultural de l’Estat Espanyol (igual que fan altres països com França o el Regne Unit) en les negociacions internacionals.
- Una llei de mecenatge cultural que atengui les necessitats de les petites indústries culturals.
- Promoure la cultura des de la base, donant la importància que es mereix a cadascuna de les disciplines artístiques en tots els nivells educatius.
- Promoure una cultura més participativa, comptant amb les diferents associacions i organitzacions culturals juntament amb els agents socials, per al disseny i promoció de les polítiques culturals institucionals, fomentant i donant especial cabuda a les expressions culturals locals i autòctones.
En definitiva, com a organització sindical de caràcter marcadament social que som, no podem quedar-nos quiets davant d’aquesta situació, hem de reclamar davant les diferents administracions polítiques culturals efectives i democràtiques, allunyades de dirigismes i interessos partidistes. Però alhora, en el si de la nostra organització, hem de reclamar un posicionament clar en aquesta matèria, obrir el debat de la política cultural i dotar-nos d’arguments clars i contundents al respecte. Només així aconseguirem una societat més participativa, crítica i compromesa.
Dilluns, 5 d'octubre de 2015