Reflexions entorn a crisi, cultura i polítiques públiques

Nombre de archivo               	:DSCN0112.JPG Tamaño de archivo               	:827.7 KB (847611 Bytes) Fecha de la fotografía          	:0000/00/00 00:00:00 Tamaño de imagen                	:2048 x 1360 Resolución                      	:72 x 72 ppp Número de bits                  	:canal de 8 bits Atributo Protección             	:Desactivado Atributo Ocultar                	:Desactivado ID de la cámara                 	:N/A Modelo                          	:E995 Modo Calidad                    	:FINO Modo Medición                   	:Multipatrón Modo Exposición                 	:Manual Flash                           	:No Distancia focal                 	:18.8 mm Velocidad del disparador        	:1/125segundo Abertura                        	:F6.1 Compensación de exposición      	:0 EV Balance del blanco fijo         	:Preselección Objetivo                        	:Incorporado Modo de sincronización del flash	:N/A Diferencia de exposición        	:N/A Programa flexible               	:N/A Sensibilidad                    	:Auto Nitidez                         	:Automático Modo Curva                      	:N/A Modo Color                      	:COLOR Compensación de tono            	:AUTOMÁTICO Latitud (GPS)                   	:N/A Longitud (GPS)                  	:N/A Altitud (GPS)                   	:N/A

 

Javier Jiménez

Secretari general de la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO

 

 

 

“Definició de Cultura segons el Diccionari de la RAE:

  1. f. Conjunt de coneixements que permet a algú desenvolupar el seu judici crític.
  2. f. Conjunt de formes de vida i costums, coneixements i grau de desenvolupament artístic, científic, industrial, en una època, grup social, etc. “

Per emmarcar aquesta reflexió, ho faré partint de la segona i tercera accepció de la paraula cultura recollides del diccionari de la RAE. Per tant, el marc cultural constitueix la forma de vida d’una societat, i aquest marc cultural és el que li dóna sentit als models econòmics, les estructures socials i els sistemes polítics que conformen el tot de la societat.

A l’espai de la cultura així entesa, es produeix un canvi, una mutació des de la “modernitat” (les persones es mouen per càlculs racionals que es reflecteixen en el principi de realitat) cap a la “postmodernitat” (satisfacció del desig aquí i ara i el seu resultat, una societat de clients-consumidors).

Encara que el terme postmodernitat en els últims anys està sent renomenat, redefinit per altres com ara, ‘Modernitat líquida’ -Bauman-; ‘Segona modernitat’ -Ulrich Beck- o ‘Modernitat tardana’ – Giddens-.

En aquest procés complex però imparable fins a la data, la cultura ja no és signe de creixement, superació, coneixement; “La cultura com a progrés ha deixat de ser un discurs que parla de millorar la vida de tots per convertir-se en un discurs de supervivència personal. No pensem el progrés en el context d’elevar el nostre estatus, sinó en el d’evitar el fracàs” per això “El progrés ha deixat de ser un discurs que parla de millorar la vida de tots per convertir-se en un discurs de supervivència personal”.⌈1⌋

Aquest enfocament fa que la cultura no es concebi com un mitjà per satisfer necessitats sinó en crear necessitats noves i alhora garantir la permanent insatisfacció de les que ja estan refermades.

I és aquí on s’imposa la idea dominant que les persones estan més enllà de les seves condicions sociohistòriques i que el resultat dels seus actes és de la seva única responsabilitat.

La gent ja no consumeix béns per les seves característiques materials sinó pels significats que cada consumidor extreu de la possessió de la mercaderia, així és com la cultura de la postmodernitat ingressa de ple en l’economia.

La desmercantilització d’amplis espais de les economies occidentals, desvinculava parcialment el procés de reproducció i gestió social de la força del treball del pur mercat i, amb això, es reconeixia el dret a participar en un cert grau de redistribució social mitjançant la via de l’ús de béns públics.

El treball es converteix en la identitat central i convenció identificativa dels Estats socials contemporanis. L’anomenat compromís històric o contracte social, identificador entre d’altres del model social europeu, pel qual el treball es convertia en el centre mateix de la codificació de la ciutadania.

Des de principis dels anys vuitanta del segle passat hem conegut una constant i progressiva transformació i debilitament de les bases socials abans esmentades, així com dels límits de les formes de govern de les demandes i drets de ciutadania gestionats primordialment en el marc de l’Estat social.

El significat d’aquest esdevenir es construeix des del conservadorisme polític i cultural a causa, segons ell, a la sobrecàrrega i insostenibilitat de l’Estat social. La plena ocupació deixa de ser el marc de la societat del treball i amb la fragilització estructural de la condició laboral, s’arriba fins i tot a invisibilitzar la feina de qualitat, estable i amb drets com a relació social prioritària.

El treball per tant queda com un valor secundari i subsidiari que s’ha d’adaptar a la vegada que es propicia la substitució de l’Estat del benestar per un ‘Estat del rendiment’ ⌈2⌋ que sotmet qualsevol concepte de ciutadania a la competència mercantil i al permanent ajust dels dictàmens d’una economia globalitzada.

El missatge és que tot podria ser una mercaderia o, si encara no ho és, hauria de ser tractat com a tal. I en aquest paper es reorienta la funció dels estats, de manera que els governs s’orienten més al Management, a l’administració de recursos i/o l’eliminació de barreres que impedeixin la remercantilització d’aquelles àrees que constituïen pilars bàsics de l’Estat social i s’allunyen de la política. Canvien el Govern per la governança.

Aquesta pèrdua de posició de l’Estat social desdibuixant la seva forma ‘sòlida’ i transformant-la en una forma ‘líquida’ com a resultat de la qual, a la manera del líquid (d’aquí la seva denominació), cap de les etapes de la vida social o dels fonaments que la sustenten, pot mantenir la seva forma durant un temps prolongat.

Les forces que impulsen la transformació gradual del paper d’allò públic i de l’estat social en la seva forma líquida són les mateixes que contribueixen a alliberar els mercats de regles i limitacions.

L’economia de la modernitat líquida, orientada al consum, es basa en l’excedent i el ràpid envelliment de les ofertes. La societat s’assembla més a una secció d’una gran superfície comercial, amb productes que s’ofereixen a persones que s’han convertit en clients, generant una segmentació social i personal entre els que poden pagar-lo i els que intenten pagar-lo, eixamplant així la fractura social i el risc d’exclusió.

Així, en aquesta vertiginosa acceleració, atesa la velocitat dels canvis, la vida consisteix en nous començaments, però també en abruptes finals. Venim de la cultura de màrtirs en l’antiguitat, la cultura d’herois en la modernitat, per aturar-nos avui a l’estació de la cultura de les celebritats, en la postmodernitat o modernitat líquida.

L’efímer cobreix tota consideració temporal i tot queda antiquat gairebé immediatament. En una economia en què el canvi és l’única constant, cada vegada té menys sentit tenir i cada vegada cobra més importància poder accedir-hi.

Els diners que circula en el flux financer no són diners que participa del sistema productiu, no circula per obtenir beneficis de la inversió en la producció de béns o serveis, sinó que circula per obtenir guanys de la pròpia circulació, convertint-se en l’element de major generació de riquesa de la nova economia.

S’amunteguen per actuar on considerin que es pot obtenir en el menor temps possible una rendibilitat extrema i quan consideren que pogués haver algun perill (sigui aquest real o fins i tot provocat) per als seus beneficis, abandonen ràpidament deixant rere seu crisis dramàtiques.

La idea hegemònica de com interpretar la societat actual és una societat que es fragmenta interminablement, una atomització que tendeix a convertir-la en una societat sense ciutadans, en definitiva en una no-societat.

D’aquesta filosofia participen els que com a alternativa a l’estat actual de coses, consideren que l’Estat ha de prestar al ciutadà totes les possibilitats per readaptar-se a les noves necessitats del model, però que cada persona ha de ser capaç de tenir cura de si mateixa.

La continuïtat d’aquesta reflexió convida a explorar altres camps connexos: formes de representació i abast de la democràcia, societat en xarxa i neutralitat d’aquesta, noves fórmules de representació i construcció de les decisions o el paper i desenvolupament de les tecnologies de la informació , la comunicació i els continguts (TICC).

Si algú s’ha sobreposat a la temptació de no acabar la lectura d’aquest article i ha arribat fins aquí, només una última reflexió. És imprescindible pensar i no ser pensats. En termes postmoderns proposem seguir treballant per crear el nostre propi discurs, en termes moderns tenim la necessitat de construir pensament crític, intel·ligència col·lectiva.

[1] Zygmunt Bauman ‘La cultura en el mundo de la modernidad líquida’

[2] Luis Enrique Alfonso. ‘El debate sobre la ciudadanía social’

Dilluns, 5 d'octubre de 2015