Cicuta o sals de fruita

187588_jpg_1

 

Francesc Pané

Escriptor

 

 

 

Els capitostos atenencs, quan ja en van tenir prou, van enviar Sòcrates a l’altre món. Però, de què estaven tips, els manaires atenencs? La remor afirma que el savi “pervertia” els joves amb les seves preguntes sense gaire resposta. I en què els pervertia, Sòcrates, aquells joves atenencs? Una revisió dels seus diàlegs, transcrits per Plató, no dóna pas una resposta clara (o definitiva) a la pregunta. No, almenys, als ulls moderns. El cas és que, segons sembla, Sòcrates seduïa els nobles joves atenencs amb plats curulls d’interrogants: una menja indigesta, sens dubte. Però ja se sap que la joventut ho ha de provar tot.

Els capitostos atenencs no eren pas babaus. Sabien que som allò que mengem. Enrobustits per l’escudella, els seus joves fills podien posar en qüestió assumptes de molt rigor; preguntar-se –encara que fos per esport- sobre l’estat de coses que els déus olímpics havien establert des de l’inici dels temps i que havien dipositat en mans dels seus pares; assumptes dels quals ells serien hereus, dies a venir.

A Grècia –com enlloc del món conegut, de fet- ningú no ignorava que els déus es complaïen amb els capitostos, als quals –en conseqüència- havien concedit l’aliment dels signes d’admiració o d’exclamació: espases polides de la veritat i de l’ordre. Ordre i veritat (des de sempre i sempre tan junts!) són conseqüència i causa -causa i conseqüència- de la gràcia sagrada. No hi ha dubte possible, al respecte. Dit d’una altra forma: els interrogants, que són bavosos com els caragols, provoquen mals de ventre. Sòcrates en patia molts. I no era pas qüestió que els acabessin també sofrint, per culpa seva i a causa de la curiositat natural de la joventut, els fills de la noblesa.

Als capitostos atenencs algú els informà que la cicuta és un remei definitiu contra els espasmes intestinals. Els cura i pren les ganes de menjar mai més escudella d’interrogants.

Però la mort de Sòcrates no evità, temps a venir, la seducció dels plats d’interrogants. Ni la cicuta consegüent, és clar. Fins que es descobriren les propietats més amables i menys dràstiques del bicarbonat. Aquest, va venir amb la democràcia parlamentària. L’escudella d’interrogants ja podia ser tolerada encara que fos consumida en públic.

En la modernitat, déus i capitostos se’ns han convertit en manaires demòcrates de tota la vida. Saben que la democràcia pot convertir en frívoles les preguntes més agudes. I saben que la pau social les aguanta bé, amb dosis d’NaHCO3. Ells, però –i per si de cas- segueixen menjant signes d’admiració o d’exclamació. I és que els manaires no són babaus. No ho han estat mai, segons sabem.

La versió edulcorada del bicarbonat de sodi, que són les sals de fruita, pot universalitzar-se si hi ha excedents. De fet, són la més clara transformació dels excedents. I la més barata, també. Que el personal s’atipi de pastissos d’interrogants no provocarà cap pandèmia. I mentrestant, els suculents i exclusius signes d’admiració i d’exclamació se serviran –com sempre- a la taula dels elegits. Fins es pot permetre de posar-ne –convenientment tractats amb edulcorants- uns pocs paquets als mercats de gourmet; a preus alts, naturalment. Els signes d’admiració satisfan la fam de vanitat tan natural entre els molts que es neguen a menjar interrogants i s’alimenten a diari de punts suspensius, força més digeribles i perfumats de petulància.

Tanmateix, no sempre és temps de vaques grasses. De sobte, s’ensorra la boca de la mina i s’acaba l’extracció. Passada l’abundància, les escudelles d’interrogants sense remei bicarbonatat, tornen a imperar a les cases i als estómacs.

Quan arriba aquesta segona part del somni del faraó, les paraules que produeixen els interrogants mal digerits poden ser dures com les pedres; unes pedres que no bastirien piràmides ni temples, però que fan traus al cap. Aquestes pedres surten de la boca i proclamen un secret no gaire secret: el faraó no és un déu i les seves sitges vessen de signes d’admiració i d’exclamació, fruit dels tributs o de la rampinya en temps de bonança. Les paraules-pedra també diuen que aquests béns són del poble. Llavors el faraó ha de mostrar-se indulgent i generós: entreobrirà els rebostos i repartirà un poc de manduca divina. La crisi s’ha endut els excedents. Però qui més qui menys, pot assaborir una llesca de signes d’admiració i d’exclamació de tard en tard. I sempre hi haurà recursos per al circ: la diversió distreu.  Potser Sòcrates, poc donat a la gresca, preguntava on i com era el rebost de l’Olimp atenenc…

Tinc per mi que la humanitat ha avançat gràcies als excedents controlats, aquests que han fet possible la presència de sals de fruita a totes les cuines i, en algunes, els signes d’admiració i d’exclamació: sense greixos, baixos en calories i edulcorats amb estèvia natural.

Fins que arriben les polítiques públiques contemporànies. Democràtiques, naturalment. Amb o sense excedents, la redistribució és llei contra el malestar: distribuir prou si hi ha molts excedents, i menys si escassegen. Això sí: la redistribució ha d’atendre tantes necessitats en els temps moderns! Tants aspectes de la vida diària de la comunitat! I encara cal comptar que s’han de fer estalvis. I que també dels pocs o molts recursos, ha de quedar-ne un gruix per a l’acumulació… per si les coses empitjoren, és clar. El pensament, doncs, es retreu; s’acoquina. Tothom ho comprèn: les vaques s’han aprimat.

Però fins i tot en recessió, sense els interrogants -sense la cultura, vull dir: ja ens entenem- les nacions disminueixen, s’empetiteixen, s’aperduen, corren el risc de ser assimilades. I amb elles, aquells que les dirigeixen políticament i econòmicament. Tornaran els plats d’interrogants?

La cultura, en temps de malastrugança, és (sobretot si no ve avalada, dirigida, assentida pels que saben la veritat i serven l’ordre) molt incòmoda. Pot ser nociva i tot.

En dies d’escassetat econòmica (a casa nostra, sempre és també crisi social), la fortor de col bullida de l’olla d’interrogants s’estén arreu. Hi ha crits dels creadors en els certàmens i premis; preguntes i crits s’escampen pels mitjans de divulgació, en les revistes intel·ligents, en els llibres publicats,  en els escenaris del teatre i de la música… Tants interrogants conformen un flux massa nerviós, massa inquiet. I les respostes assajades munten alternatives que es difonen en excés; un munt indigest de producció que s’obstina a capgirar la veritat i a disposar un ordre nou. La criatura s’entossudeix a no acceptar la recessió i a negar que l’endurança sigui el remei, mentre el rebost dels capitostos segueixi ple. La criatura pot acabar negant que la democràcia representativa i el sistema econòmic que la sustenta siguin un regal suficient de llibertat. Sempre és així: els espasmes intestinals més crítics apareixen just quan hi ha menys excedents de signes d’admiració i d’exclamació a repartir i la gent engull més escudella d’interrogants.

Però els manaires saben que el bicarbonat és barat, assequible i força innocent. És la vella recepta conservada en la memòria viva per aquells que mengen punts suspensius. Això és: més IVA als interrogants, seccionament de recursos públics per a la seva distribució, desinversió en infraestructures culinàries de l’escudella de preguntes, difusió massiva de materials de distracció: rebosteria nacional de greixos vanitosos i margarina vegetal televisiva… I una clara ruptura del flux econòmic per a l’educació, la recerca i la innovació, no sigui que.

I no diguis res, que prou és millor un cul d’aigua bicarbonatada que no pas un glop de cicuta servida en calze de plata. Sòcrates no ho podia saber. I, a més, era un extremista transvestit de panolis. S’ho mereixia!

Dilluns, 5 d'octubre de 2015