La política anticultural de la dreta

179766_a_1

 

Pepe Gálvez

Portaveu de la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO Catalunya

 

 

 

El govern del PP encapçalat, és un dir, per Mariano Rajoy, ha dut a terme en l’àmbit de la cultura una política d’ofensiva regressiva igual que en els camps dels drets socials i del treball. Un element clau d’aquesta política ha estat les mesures d’ofec econòmic mitjançant la conjunció de retallades, en ajuts i en infraestructures, juntament amb l’augment de l’IVA. En aquest atac hi ha hagut voluntat de venjança, però sobretot hi ha hagut voluntat de limitar al màxim la capacitat de foc d’adversaris i enemics. Una visió tacticista lògica en una força política que pretén fonamentar els seus triomfs polítics en la fidelitat d’una minoria i el desinterès de la majoria. Una aposta lògica en un partit que no té ni ambició ni capacitat de seducció, sinó que només aspira que l’imaginari social no desbordi els límits de la seva mediocre ideologia.

El vessant cultural de l’hegemonia de la dreta governant a Espanya i també a Catalunya, en aquest aspecte PP o CiU amb prou feines es diferencien, té la línia comuna d’intentar sintetitzar la tradició conservadora amb una visió actual de la vida banalitzada i homogeneïtzada. Volen acoblar la lleugeresa insuportable de la immediatesa amb l’olor a ranci i naftalina d’un passat inventat i del que exclouen la memòria democràtica i popular. Això requereix, d’una banda, acomodar una síntesi entre la promoció i exaltació d’essències nacionalistes i l’homogeneïtzació imposada per la globalització dels grans mitjans de difusió. Així mateix han d’harmonitzar valors conservadors, hegemònics en una altra època i arcaics ara, amb una versió socialment asèptica de la modernitat. A més com conceben la cultura com a arma de domini, han d’oposar a les potencialitats de coneixement que comporta el desenvolupament científic i la revolució tecnològica. Això els porta a la defensa, o tolerància, de la irracionalitat, de dogmes i posicions clarament anticientífiques.. Al mateix temps són clarament refractaris al procés de democratització que han suposat els avenços tecnològics, en permetre no només potenciar la difusió massiva de la cultura sinó també la participació creativa.

La seva política cultural, clarament reaccionària, vol sintetitzar la línia elitista i la línia de masses, convençuts que només la primera és cultura de veritat i la segona maniobra de distracció mitjançant la diversió, contra més estèril intel·lectualment millor.

Així, en paral·lel a la promoció d’actes culturals destinats a una minoria, la cultura de masses s’ha vist envaïda pel concepte espectacle, tant en els continguts del missatge com en el tractament del receptor. En els primers, el conflicte social desapareix, es potencien les temàtiques evasives, l’emotiu, la visceralitat. En els segons el públic és tractat com un element passiu que respon a certs estímuls, i per això és cridat a consumir ràpidament, aplaudir i actuar de comparses de guions dirigits a manipular les seves emocions.

Afegim a tot això la contaminació de l’especulació del totxo. Si els teatres van ser un temps la plasmació arquitectònica de l’ambició cultural de la burgesia, els palaus de l’òpera amb goteres, les biblioteques immenses sense llibres, els museus sense contingut… són la imatge antitètica de la creació, de l’absència de planificació cultural i del domini social del capital especulatiu i parasitari. Aquest que tan bé reflecteixen Crematori i En la Riba de Rafael Chirbes, obres que demostren la pervivència d’una cultura popular crítica en la literatura social, especialment en la novel·la negra, en l’humor gràfic, en la poesia, en el teatre que es refugia en pisos particulars per sobreviure, en el rap, el flamenc, la cançó, els documentals la historieta reportatge, les biblioteques, les llibreries de proximitat, les associacions culturals… els subjectes actius d’una cultura popular que ha resistit els embats de la caspa i que és l’embrió d’un canvi també necessari en el camp de les idees, la sensualitat i la diversió.

Dilluns, 5 d'octubre de 2015