Cultura, de què parlem?

h1120_a

 

Rosa Sans

Directora Fundació Cipriano García – CCOO de Catalunya

 

 

 

De què parlem, quan parlem de cultura? La cultura és la formació de la consciència, l’educació en valors de l’esser humà. Ha de propiciar una ciutadania crítica amb capacitat d’interpretar i intervenir activament  en la construcció del seu futur. Per això, no és estrany que situar el tema de la cultura sigui força controvertit.

La societat del segle XXI ha d’afrontar una greu crisi del sistema  vigent,  les polítiques neoliberals basades en reduir salaris, l’actuació de l’estat, de la despesa social i dels impostos progressius per afavorir les rentes del capital ha produït un grau de pobresa i desigualtat  creixent.   Els diners, les finances, el poder del mercat  sense control polític, ha afavorit com mai la irracionalitat d’una economia al servei dels privilegiats. També han desacreditat l’exercici de la política com a eina ciutadana per organitzar la convivència i el futur.  En aquesta situació, és ben clar, que els poderosos utilitzen uns valors culturals marcats per l’individualisme, l’èxit, el consum irresponsable per difuminar la creació d’una consciència critica.

És per això que aquesta crisi econòmica que patim és també una crisi cultural i de valors. Per  la construcció d’una alternativa al model neoliberal que ens han volgut imposar hem de recuperar el valor de la cultura. És imprescindible fer-ho per contribuir a donar una resposta progressista a la crisi.

La lluita contra les desigualtats, la garantia d’un treball decent, amb salaris dignes i drets laborals són imprescindibles per realitzar un canvi de model econòmic que, a més de ser sostenible, permeti accedir a una vida digna a les persones. Imprescindible és portar endavant una reforma fiscal justa i solidària que garanteixi l’equitat i la solidaritat per donar cobertura als drets socials que el moviment obrer ha conquerit i consolidat per la ciutadania: educació, sanitat, pensions.

Per al sindicat, l’augment de la qualitat de vida de la classe treballadora que representa ha de contemplar la garantia d’accés a la cultura i el dret a la participació en la vida cultural. La cultura és un dret bàsic de ciutadania, és un pilar bàsic del benestar i un factor fonamental de la cohesió social. Les polítiques públiques són les que han de garantir tant l’accés  a la cultura com a la possibilitat d’expressivitat, la creació.

Els governs de dretes són ben conscients de la funció social de la cultura. El PP i CiU han aplicat unes polítiques públiques que van en la línia de potenciar una concepció de la cultura que reprodueixi els valors del triomf personal, de l’individualisme, de la recepció acrítica de continguts. Han pres mesures agressives com l’augment de l’IVA cultural, han prioritzat les inversions en espectacles,  en la gestió de grans esdeveniments, enfocats com entreteniment.

A més, en la gestió dels grans centres culturals públics,  moltes vegades s’han externalitzat serveis a empreses subcontractades, que ha comportat una baixa de les condicions laborals en què el que importa és el negoci  més que la qualitat del servei.

Han descuidat les polítiques públiques de proximitat,  la potenciació d’ espais de creació en les nostres barris i ciutats, en col·laboració amb entitats, moviments culturals populars,  fomentant la creativitat i l’expressió popular, garantint l’accés a la cultura i a la seva producció. Crear un entorn favorable a l’activitat cultural que garanteixi la diversitat i pluralitat de les expressions culturals.

S’han d’ impulsar unes altres polítiques que contemplin un nou model de gestió de les entitats culturals públiques, que asseguri els drets dels treballadors i treballadores de la cultura i els drets culturals de la ciutadania.

S’ha de protegir  i impulsar el sector creatiu i productiu de la cultura, perquè al mateix temps com a sector econòmic pot  aportar  altres maneres de sortir de la crisi.

Més que mai, la cultura té un paper central, controvertit en el desenvolupament d’una societat més igualitària, més justa i lliure.

La cultura, més que mai, ha d’estar present en la quotidianitat del sindicalisme, “como el aire que exigimos 13 veces por minuto “.

Dilluns, 5 d'octubre de 2015