IVA cultural: un cop dur per a la música en directe

«Sense la música, la vida seria un error»

187589_jpg_1

 

Eva Sanabria

Promotora musical i dissenyadora gràfica

 

 

 

La cita correspon a Friedrich Nietzsche i, per a molts apassionats com jo, és una màxima en les nostres vides. Procuro anar a dos o tres concerts totes les setmanes, ressenyo discos en una publicació digital, faig fotos de directes, toco en una banda i, de vegades, organitzo concerts. Sense entrar en valoracions sobre el meu talent -que és molt-, la major part d’aquestes activitats les realitzo més com aficions que de forma professional, ja que les polítiques culturals actuals estan deixant a aquest nivell la cultura en general i la música en particular.

Vegem alguns exemples pràctics: a petita escala, organitzar un concert d’un grup emergent per 80-100 persones a penes reporta beneficis, quan no pèrdues. Si posem l’entrada a 5 euros i tenim la sort de congregar a 100 persones, obtenim 500 euros. D’aquests 500 euros cal restar l’IVA -21% – i el cànon de la SGAE -10% – i ens queden 345 euros. Amb aquesta quantitat cal pagar a la sala. Posem que hem arribat a un bon acord amb ells i ens deixen en 150 euros el lloguer + IVA (el ja famós 21%). Li plenes la sala i has de pagar? Sí, ells posen l’espai, el tècnic de so, la seguretat, cambrers, etc.

Tenim ja la barbaritat de 163,5 euros de benefici. Posem que el grup és de la ciutat i té la gran sort de tenir un amic amb furgoneta -beneïts amics amb furgons- que va fins al local d’assaig, els ajuda a carregar els instruments i en acabar el concert els porta de nou al local. Què menys que pagar-li 50 euros per gasolina, pàrquing i molèsties? Si no, caldrà llogar una furgoneta, o pagar taxis, o cotxes més pàrquing… Algunes sales et donen la possibilitat de llogar part de l’equip, però només la bateria solen ser uns 50 euros, i anem per 113,5 euros.

Les proves de so són cap a les sis o set de la tarda. Cal muntar, provar i fer temps fins a l’actuació. Com? Sopant (ja veus, aquests músics que volen menjar i tot). Imaginem un grup de quatre persones, 10 euros per cadascuna d’aquestes barbes de hipsters que es gasten… Ens queden 73,5 euros. Si divideixes 73,5 euros entre els quatre et queden 18,3 euros per a cadascun. Ah, però només tocava un grup aquesta nit? Doncs no, l’habitual és que toquin dos o fins i tot tres grups perquè almenys s’assegurin la presència dels seus amics i compartir les despeses de la sala. Llavors ja no surten els comptes (furgoneta, sopars…). Cobrem llavors les entrades més cares. És clar, com no se li haurà ocorregut a la indústria! Què passa llavors? Que la gent no va, així de simple. Ser promotor d’aquest tipus de concerts és tremendament complicat i no s’obtenen beneficis, el que deixa a les bandes una mica a la seva sort i sense un paraigua sota el qual aixoplugar-se.

Què passa llavors amb els concerts de grans artistes? Doncs una cosa semblant. És trist però des de l’ivàs cultural les grans estrelles han esborrat a Espanya de les seves gires, com ja han fet Prince o Metallica. O han de limitar les seves actuacions com Bruce Springsteen o Beyoncé, o posar preus totalment desorbitats, el qual no agrada als artistes i fa que la cultura sigui només per a uns pocs que puguin pagar-la, o que es converteixi en alguna cosa anecdòtica. A aquests preus amb prou feines et pots permetre un concert a l’any.

Però, almenys estem guanyant en impostos? Òbviament no. Si les grans estrelles limiten molt el seu pas per Espanya o directament no vénen, no es recapta. Si les bandes emergents i les sales perden diners amb els seus concerts, o bé no els donen o es fa tot en negre.

Quin sentit té llavors l’IVA al 21%? Cap, més enllà de ser un clar càstig al món de la cultura pels seus suports a polítiques més progressistes. Llavors, tot s’arreglarà amb un nou Govern que canviï i millori aquestes polítiques culturals? Potser, però i tot el que s’ha perdut aquests anys? Milers de llocs de treball, sales tancades, desprofessionalització del sector… La gent no tornarà a les sales a consumir música d’un dia per l’altre perquè baixin l’IVA. El sector necessitarà ajudes per pal·liar els estralls que aquestes polítiques tan pernicioses han tingut durant aquests quatre anys. La solució, que no és senzilla, passa per reunir tots els actors d’aquest trist drama: músics, sales, promotors, discogràfiques i polítics, i aconseguir consensuar solucions que tornin la dignitat i la competitivitat a un sector maltractat. És urgent que es faci i es faci bé.

Dilluns 5 d'octubre de 2015