Tu, en què retallaries abans, en educació o en sanitat?

194216_a_1

 

Arga Sentís

Regidora de l’Ajuntament de Tarragona

 

 

 

 Us sona la pregunta? A mi me l’han fet unes quantes vegades. L’he sentida també en trobades d’amics i, un cop formulada, comença una discussió entre els partidaris de retallar primer en educació (què hi pot haver més important que la salut?) o els que creuen que l’educació no es pot tocar, que és la base de la societat i que qualsevol altra cosa abans que retallar-la.

Els uns i els altres defensen la seva postura amb convicció, amb arguments. Potser fins i tot són capaços d’arribar a un acord: no es pot retallar ni en sanitat ni en educació, la sanitat i l’educació són drets, que retallin en altres coses, coses que no siguin fonamentals, que realment siguin prescindibles… i entre les coses prescindibles,  ja sigui explícitament, ja sigui perquè s’obliden d’incloure-la entre les imprescindibles, hi ha la cultura.

D’entrada, el fet mateix que es pugui fer aquesta pregunta, que et proposin “triar” què és retallable, ja és tot un símptoma, perquè que s’hagi acceptat com a inevitable la lògica de les retallades està evidenciant que el neoliberalisme, els partidaris en retallar despesa pública,  han aconseguit l’hegemonia cultural, i els seus valors i explicacions, que responen als seus interessos, s’han convertit en la norma universal que fixa les condicions a partir de les quals s’articula el pensament.

Però més enllà d’aquesta qüestió de fons, crec que planteja també altres temes, per començar, què entenem per cultura.

Tots sabem a què ens referim quan parlem de sanitat o d’educació (encara que no compartim propostes polítiques) i és a partir d’aquest concepte clar que sabem què ens hi juguem i els que reivindiquem una societat de persones iguals defensem la sanitat i l’educació com a drets, sense matisos i, per tant, la necessitat de polítiques públiques que els garanteixin

En canvi, haurem de reconèixer que definir cultura és molt més complicat, perquè el concepte té moltes accepcions i lectures que es presten a interpretacions subjectives i a malentesos, i a partir d’aquestes definicions extenses és molt difícil acotar l’objecte d’intervenció de les polítiques culturals i la seva justificació.

Tots sabem què perdem quan tanquen una planta d’hospital o suprimeixen programes d’educació, però és més difícil ser conscients que deixem de tenir quan una biblioteca es queda sense pressupost o quan l’IVA cultural s’apuja al 21%. Alguna cosa falla i alguna cosa haurem fet malament. I és que sovint la política cultural ha estat un instrument de propaganda o una construcció de l’elit per al consum d’una minoria, i molts discursos que la reivindiquen insisteixen en el seu paper instrumental (cultura com a instrument econòmic, que ho és, cultura com a instrument per a moltes coses) i no en allò bàsic, essencial. Per començar, de què estem parlant, de quin concepte de cultura d’entre totes les definicions possibles. Reivindicar la cultura com a font de llibertat, expressió i creació, la cultura com a dret. Dret al coneixement, al desenvolupament ple de les potencialitats de cadascú. Dret a participar, a crear i a gaudir de la cultura. Un dret que implica la necessitat de polítiques públiques per garantir-lo. I cultura com a instrument, sí, de moltes coses, però en primer lloc d’emancipació personal, imprescindible per conquerir espais de llibertat, per construir un discurs crític que permeti exercir plenament la ciutadania, que és justament el contrari de cultura instrumentalitzada.

Caldrà fer memòria i recordar el paper que aquí mateix, al nostre país, van tenir els ateneus populars per a l’empoderament de les classes treballadores i per a l’extensió de les idees de progrés social. Per això justament ara, en un context de crisi, és més necessari que mai defensar la centralitat de la cultura i articular unes polítiques culturals que superin la buidor i l’enfocament mercantilista i erràtic que les han caracteritzat els darrers temps, unes polítiques culturals que garanteixen l’accés a la cultura i facilitin la creació. Perquè la cultura és un dret. I perquè crea ciutadans amb capacitat d’interpretar, de criticar, d’intervenir i de transformar, capaços de disputar l’hegemonia cultural i fer que la pregunta amb què començava sigui impensable, perquè els drets no es poden retallar, cap.

Dilluns, 5 d'octubre de 2015