I el treball la veritable reforma de l’administració pública a Itàlia

shutterstock_125618150

 

Serena Sorrentino

Secretària General de la FPCGIL Nacional

 

 

 

En aquests vint anys d’invasió ideològica liberal a Itàlia i a Europa el valor i la funció de Treball, també aquell que és  públic, han sofert una gran pèrdua de valor.

Han canviat els paradigmes i la perspectiva de la societat,  corresponent  al segle passat (1), dominat pel naixement de la socialdemocràcia i les democràcies constitucionals, desplaçant-se al segle actual de la inseguretat social, on la globalització més aviat que unir ha actuat com a força econòmica que ha polaritzat i cristal·litzat les diferències donat que  els poders  han assumit  la desigualtat com un mal necessari per protegir els interessos d’uns pocs en contra de les necessitats de benestar, la justícia social i redistribució creixent al món.

El treball fins a un temps recent ha tingut una funció emancipadora, constructora de llibertat, autonomia, i igualtat.

El sistema públic, entès com la concurrència de tots aquells serveis que sorgeixen de la exigència dels drets constitucionals dels quals sobreentenien  funcions públiques, ha tendit  a la universalitat recolzant-se  en la creença que una societat justa recompensa el mèrit, però garanteix els drets fonamentals de la persona: la salut, la seguretat , l’educació.

El mateix tema de la qualitat i la dimensió de l’ocupació en el sector públic ha estat desclassificat de l’agenda política en virtut de les polítiques de contenció de la despesa (blocatge de la facturació;  la contractació, la precarietat en l’ocupació).

Les Finances i els operadors econòmics han entès molt bé de la política, que el mercat dels serveis públics i d’aquells que son d’interès econòmic general és un mercat de demanda constant i creixent.

Ja que avui el poder econòmic  és un  factor d’influència política, no pot aquesta  última (la política) condicionar l’economia: l’Estat ja no és més un regulador, ja no és un emprenedor i, no és més un gestor , i molt menys innovador.

El sistema públic ha perdut la seva missió industrial com a generador de serveis que produeixen riquesa.

La convicció  que privatitzar els interessos i externalitzar les funcions públiques haurien garantit noves àrees de benefici ha prevalgut i ha estat literalment privat  és a dir sostret, tot l’espai d’intervenció dins del sistema públic

El trencament de la essència de la universalitat d’un cos de drets fonamentals (a la Constitució italiana) es mostra a la pràctica pel pas del concepte no trivial de nivell essencial de la prestació  al concepte dels serveis mínims, el privat creix en mercat remuneratiu  i el que és públic  resta interventor marginal condicionat per la disponibilitat de recursos.

Això ha afavorit  el creixement de les desigualtats,ha crescut el deute públic, ha reduït la  demanda interna i deprimit el cicle econòmic

No és casualitat que els països que han reconegut un rol als serveis públics han superat  abans i millor la crisi econòmica internacional.

Conquestes del treball com la sanitat pública i gratuïta, l’educació generalitzada, l’assistència  i la protecció social, les polítiques laborals, el dret a la justícia, la promoció de la cultura, la protecció del medi ambient i dels béns públics, s’han convertit en l’objecte de l’agressió que ha fomentat la ràpida interrupció del model social europeu basat, com va dir Jacques Delors, en el principi de la inviolabilitat dels drets de les persones i del benestar com element fonamental per a realitzar una societat moderna basada en el desenvolupament sostenible.

En les transicions democràtiques han estat els poders forts els que orienten el canvi. Però el canvis també  en la percepció negativa dels ciutadans és probable que siguin estructurals  i inevitables si no hi ha un fort contrast amb el pensament únic dominant: la crisi, la por, el sacrifici, havíem tingut massa fins ara, per tant s’ha de racionalitzar (treball, serveis, pensions).

És el treball que salva el país i el contracte és el seu valor.

Hem de donar una resposta integral. M’encanta una resposta orgànica en les directrius unitàries sobre la renovació de la negociació col·lectiva que hem presentat de manera conjunta en suport de la mobilització d’aquests mesos i, especialment, en el disseny de la Carta Universal dels Drets en el Treball.

Hem llençat com  a CGIL la Carta Universal dels Drets de del treball i tres referèndums (bons, contractes, acomiadament improcedent) per eliminar els aspectes més perniciosos de la Llei de l’Ocupació. (http://www.cartacgil.it).

Rellançar una idea dels serveis públics que representen innovació i qualitat, qualificació a la qual arribar si es vol contribuir a la potenciació dels serveis de l’estat del benestar i públics, modificant llavors radicalment els actuals procediments i criteris d’acreditació que condicionen a la baixa el raport  públic/privat .

La protecció del territori i el medi ambient, el cicle dels residus i de l’aigua, la seguretat, el rescat, la justícia, els organismes, les polítiques socials, l’educació, la salut l’autonomia local i les funcions centrals, la cultura , cambres de comerç i les societats de serveis: tants sectors que ens recorden la constant necessitat d’equilibrar la relació entre verticalització  i  politiques horitzontals, entre l’estructura  nacional i els territoris, entre  el territori i l’ocupació.

Sobretot el tema dels serveis públics té a veure amb els tres principals problemes que travessen els problemes estructurals d’Itàlia: la divisió nord-sud, la legalitat, el sistema de contractació.

En les tres camps, la qualitat de la intervenció pública ha de ser  en els termes de regulació: la funció del legislador en termes de polítiques, inversions i recursos. La planificació negociada m’ha ensenyat que les estratègies reeixides són aquelles que transformen el que és crític en factors estratègics , les diferències i anomalies en les oportunitats de revitalització. Però s’han de crear aliances.

Treballar en xarxa amb els que comparteixen interessos: ciutadans, associacions, moviments, institucions; mobilitzar les consciències i les parts interessades en torn el ressorgiment dels béns i serveis públics com un element central de la competitivitat i la justícia social; enfortir el degut respecte cap aquells que treballen en els serveis públics i tenen cura de nosaltres i els llocs en què vivim.

1 ( al text original en italià parla de segle breu,que  és el XX, fa referència a Hobsbawn i a un llibre seu en la traducció italiana)

Dilluns, 20 de juny de 2016