Al virus de les desigualtats, medicina pública i participació

temas_admin_trab

 

Jèssica Albiach, diputada al Parlament de Catalunya del grup parlamentari Catalunya Sí Que Es Pot

Mario Ríos, politòleg

 

 

El sistema de benestar trontolla. Vivim un canvi d’època i de paradigma. Les certeses que creiem immutables es dilueixen en una realitat que ha fet implosionar els dogmes ideològics imperants. La globalització, desbocada amb les desregulacions i liberalitzacions nascudes als 80 sota l’impuls de la contrarevolució neoliberal, ha hiperconnectat economies fent que el poder econòmic i financer pugui moure’s arreu amb total impunitat, fent caure governs legítimament escollits per salvaguardar els seus interessos, disparant la desigualtat i constituint-se com un govern transnacional a l’ombra. Només cal veure les negociacions opaques i secretes entre EEUU i la UE en relació al TTIP. Aquest poder, perdut pels Estats, afebleix i deteriora el pilar bàsic de la democràcia: la sobirania popular. Una sobirania que és l’eina democràtica de què disposa la ciutadania per decidir sobre la realitat que els envolta, regular les matèries que els afecten i establir quin és el model de societat que volen. Una eina per DECIDIR-HO TOT democràticament.

A Catalunya, aquesta sobirania s’ha vist fortament erosionada per les decisions preses pels darrers governs de la Generalitat i per l’actuació del Govern de l’Estat, basades en una cruel i infructuosa austeritat amb l’excusa de la crisi financera. En són exemples les continues privatitzacions, com ara la gestió de Aigües Ter-Llobregat (invalidada la seva concessió per la justícia), el cas BarnaClinic, que utilitza recursos públics per l’activitat sanitària privada; el copagament en dependència; les liberalitzacions que han obert l’entrada a la mercantilització en sectors d’una importància vital com la salut o l’educació; i les reformes fiscals orientades a eliminar impostos i a rebaixar els tipus impositius a les rendes més altes.

Davant d’aquest debilitament de la sobirania popular i del creixement rampant de la desigualtat, una alternativa és possible i necessària. Una alternativa per revertir les retallades, recuperar i blindar el sistema de benestar, aplicar unes polítiques valentes en favor de les classes mitjanes i baixes, i fer una profunda reforma del sistema fiscal orientada inexcusablement a una major redistribució de la riquesa. Entre d’altres, això es fa atorgant-li una major progressivitat a l’IRPF, a l’impost de successions , i al de patrimoni, així com retirant-li els privilegis fiscals als casinos o establint un protocol perquè els 2.000 milions d’euros anuals que ens gastem en malalties laborals, els assumeixin les mútues, com hauria de ser, i no la sanitat pública catalana, com està passant.

L’alternativa que cal per Catalunya ha de recuperar la sensatesa perduda, posar les necessitats reals de les persones en el centre de les decisions, lluitar contra la desigualtat, treballar tant en un pla de xoc en favor dels més vulnerables com en la reactivació econòmica i el canvi de model productiu, i… com no? Fer-ho de baix a dalt, amb participació ciutadana, coresponsabilitat i transparència. Entre d’altres aspectes, cal:

Aturar i revertir el procés de mercantilització i priorització d’interessos privats en la sanitat pública. No pot haver noves concessions ni externalitzacions que facin possible el negoci d’uns pocs amb allò que paguem entre totes, ni pot continuar la fragmentació i el desmantellament de l’Institut Català de la Salut. Per això, s’ha d’impulsar el debat públic per  elaborar una nova llei (Llei d’ordenació sanitària de Catalunya) i un pacte sanitari estable que defineixi la cartera de serveis del sistema públic. El Servei Català de la Salut ha de deixar de ser una repartidora de contractes com és ara, per passar a ser el veritable govern del sistema nacional públic de salut.

Nou marc normatiu en educació: a Catalunya cal una nova legislació que garanteixi la qualitat i l’equitat educativa, un model d’escola i d’institut democràtic, amb protagonisme pel professorat, les famílies, els estudiants i els municipis, i el blindatge dels drets laborats del cos docent. Per tant, cal repensar entre totes una nova Llei d’Educació de Catalunya que garanteixi el caràcter públic de l’educació, atenent-se a principis d’inclusió, equitat, gratuïtat, laïcitat, coeducació i qualitat. I òbviament, cal derogar la LOMCE.

Crear ocupació i de qualitat. Pla Nova Economia-Nova Ocupació. La creació de llocs de treball ha d’anar de la mà del canvi de model econòmic, amb el reforç de l’economia verda (renovables, rehabilitació, mobilitat, residus…), l’Estat del Benestar i l’I+D+I. I a més, cal coordinar amb els ajuntament les polítiques actives d’ocupació, configurar una única xarxa de serveis i dotar el SOC dels recursos necessaris. Garantir les cotitzacions és fonamental per blindar un sistema de pensions que comença a fer aigües.

Aquestes són només tres pinzellades de les moltes polítiques públiques que calen per començar a trencar la bretxa de la desigualtat a Catalunya, un virus que està emmalaltint la ciutadania i que perpetua un sistema d’injustícia social. Un sistema obsolet, que lluita per la seva supervivència però que ara, amb el règim del 78 tocat de mort, i caminant cap a un nou procés constituent, tenim l’oportunitat de posar-lo boca avall i fer del Dret a Decidir i la Democràcia Real les millors garants del bé comú.

Dilluns, 20 de juny de 2016