L’exercici de la solidaritat i les professions socials en un escenari de canvi d’època

chain-566778_640

 

Carlos Sánchez-Valverde

Educador Social i professor de la UB

 

 

L’atac a la societat civil i les seves conquestes

L’actual conseller de Sanitat Català afirma que s’ha aplicar socialment un model de “assegurances privades obligatòries”, és a dir, de mútues. Aquest i altres missatges en la mateixa línia, formen part del bombardeig comunicatiu que patim des de fa alguns anys que vol fer realitat, una altra vegada, el principi que “una mentida repetida es converteix en veritat”. Tot això dins d’una campanya mediàtica que afirma la inevitabilitat de dures mesures per “salvar el país” i de lloança a les bonances del sector privat, de representar com si fossin paràsits als membres de la societat civil, als representants socials (polítics , sindicalistes, ONG, etc.) i de denostació d’allò públic i dels seus professionals …

Hauríem no oblidar que “la mútua de les classes populars és l’Estat“.

La filiació social ha anat assumint diferents paradigmes al llarg de la història. En la modernitat la filiació l’encarna “l’Estat”, en haver demostrat la religió la seva incapacitat per seguir fent de filiadora social, de tots, totes i cada un, des del segle XVI. Pierre Legendre, el 1985, ens deia: “l’Estat és el desig polític de Déu“, en una metàfora carregada de significats.

Ara, en l’inici del segle XXI, aquest paradigma està en qüestió i la filiació torna a manifestar-se com profundament imperfecta i incompleta en aquest nou sistema que s’està dibuixant marcat pels discursos neoliberals.

Les respostes de contingut social (l’estat social) que hem viscut a Europa des de la irrupció de les polítiques Bismarkianas a finals del XIX, no eren res més que una correcció “digna” sobre els excessos de “l’Estat mínim” dels liberals utilitaristes que “confiant cegament en els mercats” havien portat a les societats a uns nivells de pauperització mai vistos i que actuaven, a més, com brou de cultiu de violentes (i temudes) revolucions. L’assegurança social promogut per l’Estat davant del mercat, basat en una correcció i redistribució social de la riquesa per evitar la indignitat i la indignació de les persones que provoca la cega tècnica mercantil, és la garantia de dignitat.2

El context i el moment: canvi d’època

L’episodi històric de recuperació des del neoliberalisme del discurs de “l’Estat mínim”, i l’atac als valors que s’hi oposen (entre ells la solidaritat), té una transcendència que supera el conjuntural per col·locar-nos en un escenari de canvi d’època de incerts futurs.

L’anomenada crisi està deixant fora, sense filiació social (és a dir: sense lloc), a ingents sectors de població. Són els excedents socials (els i les “desechables”, com denominen a Colòmbia als pobres) o el precariat de què parlen autors com Standing: noves classes socials que ni tenen expectatives, ni reben “ajuda” o solidaritat social. Perquè han perdut els seus drets, hauríem de dir.

La modernitat, com a projecte humà i social centrat en el creixement i el progrés i en la confiança absoluta en la força de la raó i del consens, s’està enfonsant ràpidament. El “pacte social que va possibilitar l’estat del benestar” ha estat trencat unilateralment per una de les parts signants (simbòlicament), com ens recorda el professor Fontana. Ara ens ha tocat a nosaltres, països del sud d’Europa, experimentar i patir-lo. Altres ho van viure abans (EUA i Anglaterra en els 1990, Alemanya en 2000).

Aquest procés de canvi té els seus orígens en les conseqüències de la revolució de maig del 68 (que col·loca la identitat i l’individualisme al centre, al nucli del discurs polític i social, enfront de la centralitat de la igualtat present des de la revolució francesa ), que va ser aprofitada per les propostes neoliberals com el trampolí de la seva batalla o “guerra” (segons les paraules de Warren Buffet3, una de les majors fortunes del món, que reconeix pagar “menys impostos que la seva secretària”), guerra no tan només ideològica, que ha fet que la consolidació social dels postulats ultraliberals siguin els dominants, quan no hegemònics.

Les conseqüències d’una pèrdua de pes de l’estat i la privatització de la solidaritat: Què els quedarà als vulnerables?

La proposta i la pràctica del “MENYS ESTAT”, que es defensa tant des de la ultradreta (aquest és el lema del “Tea party”4), com des dels moviments més alternatius (per exemple, i sorprenentment, aquells que defensen el decreixement), deixa obert un panorama en què la lluita pel monopoli de la solidaritat, des de la seva privatització, està a l’ordre del dia.

La postmodernitat, amb el seu contingut “flexible” (Sennett) i “líquid” (Bauman), ha fet que la vulnerabilitat hagi passat a ser una categoria que engloba la majoria de la població, aprofundint en la seva caracterització com a procés.

El perill i el risc en aquests moments, per a totes i tots, és que es compleixi la profecia de Margaret Thatcher quan afirmava ja en els anys 80 que “la societat no existeix, només existeixen els individus i les famílies”. I que això ens porti a una desaparició de la política com a conseqüència de la desaparició de l’Estat i de la seva substitució pel mercat i la caritat privada.

La desaparició de la solidaritat social pot apropar a una escenari que altres autors ens recorden (Boris Buden del EIPCP: Institut Europeu per a les Polítiques Culturals Progressives), en el qual sigui tota la societat la que col·lapsi.5

Josep Fontana va més lluny encara i ens prevé que patim el perill de tornar a una privatització de les relacions socials i un retrocés cap a models de relació similars als que es van donar a l’Edat Mitjana.

Les professions de l’acció social

De la mateixa manera que “l’Estat és la mútua dels vulnerables i de les classes populars”, que ha exercit aquesta funció (la solidaritat) d’una manera delegada per l’encàrrec social en un sistema de distribució de les accions que generaven la filiació social, no hem d’oblidar que va ser com a conseqüència d’aquest joc de delegacions i encàrrecs, on es van configurar les professions socials. Existim, com professions, com una més de les conseqüències de l’exercici de l’Estat de la seva funció com mútua solidària, en la seva aspiració a la filiació de tota la població.

Però estem retornant a una situació en què els riscos que estan patint l’acció social i la intervenció social (i que ens travessen com a agents-subjectes actuants en aquests espais) passen, una altra vegada, per l’augment dels encàrrecs de control social i de gestió diferencial de les poblacions, com diria Robert Castel. Tot ens indica que hi ha forces socials molt interessades a tornar a les situacions superades del segle XIX, de caritat i beneficència, quan l’acció social s’entenia, en paraules del jurista i polític liberal espanyol Manuel Colmeiro i Penido, en 1850, així:

“La caridad social (beneficencia) no es derecho de requerir auxilio, de exigir una prestación determinada, ejercitando el individuo una acción contra el Estado para obtener asistencia. Es una esperanza de alivio; no una reclamación de deuda, sino demanda de beneficio”.

Com a professionals socials i com a ciutadans i ciutadanes, hauríem d’estar en disposició de donar resposta a aquestes noves situacions. Situacions que generaran augments en les demandes, no tinguem dubtes al respecte, en aquest encàrrec controlador. Algunes ja són aquí: l’accés als drets de salut per part dels col·lectius “irregulars” d’immigrants, o els llistats d’ocupants il·legals de determinats assentaments urbans, etc. I aquestes demandes ens interpel·len sobre de què ens hem d’ocupar: si de les persones i els seus drets? o de l’encàrrec? Tot això en una direcció molt similar a les possibles implicacions per a les professions de l’acció social referides a “l’assignació de destinacions” que aquests professionals poden acabar realitzant.

Les preguntes sobre qui són (/ som) els exclosos o sobre si, com a professionals, som antídots o factors d’estigmatització i etiquetatge, o sobre si treballem en el “control i gestió” o en l’elaboració d’aquestes situacions amb les poblacions vulnerables que la pateixen, són aquí i amb més actualitat que mai.

La naturalesa de la nostra manera d’estar al món (social i professional) de les professions socials: la tensió

Les professions socials (treballadors socials, educadors, psicòlegs, pedagogs, animadors, etc., i tots els rols i funcions associats), estem subjectes a una tensió continuada derivada del nucli constitutiu de la nostra intervenció (en la pràctica present en la majoria de les professions d’ajuda), que podria representar-se en aquest gràfic.

ENCÀRREC (explícit):D’aquell que ens “paga” →→

PROFESSIONAL SOCIAL      

 ←← PERSONA / GRUP(als que s’acompanya):Encàrrec/demanda implícits
     ↓CONTROL                ↓     DRET / CIUTADANIA
Gràfic: El nucli de tensió de l'acció i intervenció social. (Elaboració pròpia)

 

El que té a veure amb la columna de l’esquerra (Encàrrec) tendeix cap a “el control social”. I el que deriva de la columna de la dreta, està relacionat amb l’exercici efectiu dels drets humans i el desenvolupament de la ciutadania.

 La caracterització del model espanyol

El debat s’ha desplaçat i se centra ara en “qui exerceix la solidaritat?”. El control i l’exercici social de la solidaritat s’han convertit en aquest principi del segle XXI en l’espai on s’està duent a terme la batalla ideològica del neoliberalisme. I des de la seva mercantilització i privatització, estem assistint a una batalla tancada que no sabem on ens portarà.

El procés de privatització de la solidaritat té al nostre país una articulació especialment perillosa: la debilitat de la nostra societat civil, que va quedar desmantellada pel franquisme i que encara estava en procés d’enfortiment. La nostra societat civil NO POT DONAR RESPOSTA a les noves necessitats i aquest nou escenari, donat l’elevat grau de dependència de les seves accions dels pressupostos públics. I l’església, des d’un tractament (fiscal i de transferència de capitals) “de favor”, porta els últims 30 anys enfortint, el que l’està col·locant en situació d’un claríssim avantatge. Les possibilitats de monopoli o de “dúmping social” són en el nostre cas majors que en altres països europeus.

Tot això quan l’eclosió de les actuals manifestacions de necessitats velles (la pobresa i la fam, que crèiem controlades), sembla que dirigeixen les prioritats cap a la subsistència i l’assistència i fan que parlar en aquests moments de drets no estigui de moda des de la pressió de la urgència de la quotidianitat. Esperem “que els arbres no ens impedeixin veure el bosc”.

On estaran enquadrats i per a qui treballaran les pròximes generacions de professionals socials? En les grans pseudo ONG, dominades per l’església, auxiliars-substitutives de l’Estat que ocuparan l’espai del tercer sector? En les mútues de les que parla el conseller Boi Ruiz? O en el sector públic?

Final

Prendre consciència de tot això, interpel·lar i tenir-lo present en la nostra acció social del dia a dia, és crucial per no caure subjugats en allò institucional i reproductori exercici mecànic de la professió.

Vivim, professionalment, en la tensió entre l’encàrrec i les persones. I hem de reflexionar-hi, en la nostra pràctica també, des d’aquesta tensió constitutiva de la nostra identitat, perquè és fonamental per seguir oferint cada dia una resposta centrada en la dignitat. I perquè en aquesta tensió entre l’encàrrec i les persones, seria desitjable que no perdéssim de vista que ens devem a les persones i als seus drets (humans).

Per acabar, potser hauríem de tornar-nos a creure el que diu Carlos Taibo: “Tenemos que buscar una salida del capitalismo, no de la crisis.6

 

[1] Com a expressió del màxim de les paradoxes de la política que estem vivint en els últims anys a Catalunya, on s’ha “posat els llops a tenir cura del corral dels bens”, es va nomenar conseller de la Generalitat a Boi Ruiz, responsable dels hospitals de la Mútues privades, qui va idear un pla per privatitzar el sistema sanitari públic, “aplicant un model d’assegurances privades obligatoris a partir d’un nivell determinat de renda” (veure: http://politica.elpais.com/politica/2011 /11/29/actualitat/1322598149_462223.html) i que ha estat capaç d’afirmar que “” la salut és un bé privat que no depèn de l’estat “(la salut és un bé privat que no depèn de l’Estat – veure: http://www.ara.cat/societat/Govern-sanitat-ICS-Boi_Ruiz-model-Iese_0_578942252.html)

2 Ver http://www.social.cat/opinio/2484/sobre-la-dignitat

3 “Hay lucha de clases, de acuerdo, pero es mi clase, la de los ricos, la que está haciendo la guerra, y vamos ganando”. Warren Buffet, citado por The New York Times, 26 de noviembre de 2006.

4 Ver http://www.jotdown.es/2014/02/el-tea-party-instrucciones-de-uso/
5 Ver http://eipcp.net/transversal/0407/buden1/es
6 Ver http://www.jotdown.es/2013/02/carlos-taibo-tenemos-que-buscar-una-salida-del-capitalismo-no-de-la-crisis/