Carolina Recio Cáceres
Professora associada Universitat Autònoma de Barcelona e investigadora del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT)
Fa pocs mesos va ser notícia un petit aldarull al Centre de Serveis Socials del barri de Ciutat Meridiana, de la ciutat de Barcelona. Més enllà del ressò mediàtic i la criminalització del moviment veïnal, aquell fet va posar de manifest el que moltes vegades des dels territoris, des d’associacions de professionals dels serveis socials, i/o sectors vinculats a la recerca acadèmica feia anys que denunciàvem: la necessitat de repensar el model de serveis socials. Als anys 2000 va semblar que tot començava a moure’s amb la aprovació de la coneguda Llei de Dependència i l’aprovació de la Llei de serveis socials a Catalunya. Si bé aquelles dues normatives caminaven cap a una concepció universalista dels serveis socials, passats els anys s’ha demostrat que no van ser un motor real de canvi, ja que en el seu redactat final i, sobretot, en la seva aplicació no es trencava amb un model de serveis socials caracteritzat per l’escassetat de recursos, la centralitat de les dones de les famílies en les tasques de cura de les persones i la dependència d’entitats privades per la gestió dels serveis.
L’any 2015, en un context de crisi, els dèficits dels serveis socials són molt més evidents. Cada cop hi ha més persones que viuen en situació d’emergència social permanent i els serveis socials han d’atendre a un ventall més ampli de problemàtiques. Cal, però, fer una reflexió sobre els límits dels serveis socials, uns límits que van molt més enllà de la manca de recursos i que tenen a veure amb la concepció del propi model social. Un model encara molt deutor del caràcter familista de la societat espanyola i enfocat cap a la individualització de les problemàtiques.
La tradició dels serveis socials
Els serveis socials mai no van estar pensats ni dissenyats per a ésser un dels grans sistemes de l’estat del benestar com ara l’educació i la sanitat. Des del feminisme s’ha assenyalat que la cura quotidiana de les persones mai no va formar part dels pactes per la construcció dels sistemes de benestar europeus. Els estats del benestar i el pacte capital-treball es van construir sobre l’acceptació de la divisió sexual del treball. Dècades més tard, amb els canvis en els mercats de treball, les transformacions de les estructures familiars i l’envelliment de la població, els serveis socials han hagut de fer front als canvis, ampliant i revisant els serveis i prestacions. No obstant això, el seu desenvolupament tardà va coincidir en el temps amb l’avenç de polítiques neolliberals que van apostar per una consolidació de sistemes de serveis socials no universalistes i per la privatització de la gestió dels serveis.
A Espanya i Catalunya els serveis socials s’han definit tradicionalment pel seu assistencialisme, que vol dir que l’accés als serveis no és universal, només certs grups poden accedir a determinats serveis i prestacions. Per accedir-hi s’ha de demostrar que es reuneixen les condicions per poder ser titular del servei o de la prestació. Per tant, existeix una lògica de comprovació de mitjans, en què contínuament has de demostrar que ets suficientment pobre per poder tenir una prestació. Aquest esquema té un impacte important sobre els imaginaris de les persones envers els serveis socials. Entre aquelles persones que no en són usuàries s’instal·la un sentiment de rebuig per haver de pagar, via impostos, per uns serveis que mai podran fer servir. Així mateix, fa que d’altres persones, davant la por de ser controlades socialment i la connotació negativa dels serveis, defugin les ajudes, serveis i prestacions. Ser pobre és un estigma, i els serveis socials són serveis per a pobres. Per altra banda, cal assenyalar que els serveis socials venen d’una tradició familista de l’estat del benestar. Aquest factor implica que generalment els serveis i les formes d’accedir-hi continuen pensant-se sota l’ideal “a casa i amb la família”, que vol dir que preval la màxima que la institució familiar és qui ha de resoldre les necessitats d’atenció a les persones. De nou aquesta tradició també forma part dels imaginaris col·lectius, tant de persones usuàries com de les persones professionals. Aquest aspecte és molt evident en l’àmbit de la dependència, on sovint s’han promocionat i proporcionat ajudes vinculades a la cura informal per davant d’altres solucions que defugen la centralitat de la família en les tasques de cura, per exemple, solucions residencials de diferents tipus. En aquest breu repàs històric no s’ha d’oblidar el paper central de l’Esglèsia catòlica en el procés de construcció del sistema de serveis socials espanyol i català. De fet, persones expertes en la història dels serveis socials assenyalen que Càritas va ser precursora dels serveis socials a Espanya; l’any 1957 l’organització religiosa crea la Secció Social de Cáritas Nacional amb la intenció de superar “l’acció benèfica” substituir-la per “l’acció social” – activitats tècniques d’atenció assistencial, organitzacions cooperatives, iniciatives de desenvolupament social de grups i promoció d’equipament social de les comunitats. El paper central de l’esglèsia catòlica en la provisió de serveis també ajuda a entendre la persistència d’un cert caràcter caritatiu en la provisió de prestacions i serveis socials.
Finalment, en aquest repàs dels elements que defineixen la cultura dels serveis socials cal no perdre de vista la història pròpia a Catalunya i la contribució especial dels 23 anys de govern pujolista per la construcció d’un sistema residual, privatitzat i defensor de la família com a eix vertebrador de la societat catalana. A tall d’exemple, cal recordar que la llei de serveis socials de l’any 1994 va ser la primera llei autonòmica en dotar d’un paper central a organitzacions privades i de limitar l’autonomia local en la prestació de serveis, donant més poder als Consells Comarcals. Com explica el sociòleg José Adelantado els governs de Convergència i Unió van contribuir a crear un model de serveis socials “jerarquitzat, reglamentarista, assistencialista i burocràtic”.
En quin punt estem?
Si fem cas a la història i als trets que defineixen els serveis socials, és més fàcil entendre les limitacions que avui en dia tenen els serveis socials per poder oferir serveis que procurin benestar a la ciutadania. Cal situar la problemàtica històrica dels serveis socials en un context de crisi econòmica caracteritzat entre d’altres coses per: l’empitjorament de les condicions de treball avalades per l’aprovació de reformes laborals i l’atac contra els processos de negociació col·lectiva, les polítiques continuades de retallades dels serveis públics que han afectat tant a persones usuàries com a persones treballadores, la fi del model de creixement basat en la construcció i l’impacte de polítiques d’habitatge que s’han manifestat nefastes per a la vida de les persones, etc. En definitiva, la promoció de polítiques d’austeritat està generant societats més desiguals on s’incrementen el nombre de persones que viuen sense feina o amb una feina precària amb sous de misèria, amb dificultats per mantenir un habitatge, amb dificultats per poder fer front a serveis bàsics com és el subministrament d’aigua, llum o gas. Totes aquestes qüestions han posat en evidència totes les mancances que ja eren pròpies de serveis socials i les han agreujat, ja que a més a més d’haver de continuar atenent temes que els hi eren propis, ara estant gestionant altres àrees que els hi són noves: ajudes pel menjador escolar que en teoria hauria de ser competència d’Educació, la gestió d’aspectes d’emergència habitacional, competència que pertocaria a Habitatge, o ajudes alimentàries que tenen els bancs d’aliments com a recurs bàsic, unes ajudes que tradicionalment gestionaven autònomament entitats socials – principalment ordres religioses – i que actualment entren també dins del circuït de serveis socials. Sense oblidar-nos que el sistema assistencialista suposa, a més a més, un laberint llarg d’informacions confuses, tràmits i gestions farragoses que són necessàries per accedir a serveis i prestacions. Així mateix, les retallades també han afectat a les persones treballadores dels serveis socials, sobretot amb la manca de recursos personals suficients i la sobrecàrrega de treball, i de ben segur l’angoixa personal que suposa haver de fer front a un nombre elevat i dispers de problemàtiques sense tenir una bona dotació de recursos. Aquesta manca de recursos es tradueix en un col·lapse dels serveis que retarda la intervenció i en una incapacitat de respostes globals per fer front a les necessitats socials. Totes aquestes qüestions obliguen a fer reflexions profundes i que han d’anar més enllà de la denúncia de la manca de recursos, ja que el problema dels serveis socials és un problema de concepció de model de societat i de forma de pensar, dissenyar i intervenir políticament.
La individualització, l’èxit personal i l’ascens social com a perspectiva són avui dia valors inqüestionables. Valors reforçats per discursos sobre l’excel·lència i el valor del coneixement i la qualificació tècnica, discursos no obstant acceptats i compartits per àmplies capes de la població. Això sens dubte també està darrera del model de serveis socials, de la concepció de persona usuària i de la seva relació i ús dels serveis i prestacions. El discurs, sovint hegemònic, entén que les ajudes socials han de facilitar el disseny d’estratègies individuals per sortir de la seva situació de pobresa. Aquest posicionament no té prou en compte el context on es viu i els recursos amb els què es compta (culturals, simbòlics, econòmics, etc.) per poder dissenyar una estratègia satisfactòria. Aquesta concepció es fonamenta en l’èxit individual, i oblida la vella idea de la dignitat de la classe obrera; com bé explica Owen Jones al seu llibre sobre la demonització de la classe obrera a Regne Unit, el que es potencia i el que es desitja és deixar de ser classe obrera, ser-ho es criminalitza ja que, sota el paradigma de l’èxit, implica que els individus no s’esforcen per millorar la seva situació social. Una criminalització reforçada per estereotips mediàtics molt potents – és per exemple la imatge de la “choni” o el “poligonero”, joves sense formació i amb pràctiques culturals qüestionables -. Aquesta concepció també forma part de com es pensen i com s’articulen les polítiques socials, estigmatitzant a aquells que es consideren passius en el model hegemònic sobre la emprenedoria personal. Aquells qui no són proactius i semblen tenir dificultats de teixir estratègies individuals són sovint titllats d’aprofitats del sistema: persones que viuen de les rendes mínimes, que treuen profit de les ajudes amb males pràctiques (per exemple fent un “mal ús” dels bancs d’aliments) i que no fan res per trobar una nova feina. Això pot ajudar a entendre el disseny concret de les polítiques públiques de serveis socials. Són polítiques que es tradueixen en ajudes puntuals, de caràcter parcial i amb una capacitat relativa de promoció de millores en les condicions de vida. Oferir ajudes alimentàries, oferir solucions habitacionals temporals, ajuts per pagar serveis bàsics, o diners per pagar la cura informal de la persona dependent són mesures pal·liatives, però que en cap cas ajuden a sortir de la situació de necessitat.
La reflexió sobre els serveis socials també implica pensar en com s’estan gestionant aquests serveis. El model acceptat és el de l’externalització i privatització de la gestió dels serveis. L’atac neolliberal va fer creure que externalitzar la gestió del servei a entitats privades – entitats mercantils i del tercer sector social – es prestaria un servei més eficient i amb menys costos per a l’estat. Una visió ben acceptada tant per les grans empreses que avui estan presents al sector com per part d’un tercer sector que s’ha expandit gràcies al desenvolupament de nous serveis públics. Tot i que no existeixen evidències sobre les bonances d’aquest sistema ni que resulti una bona opció econòmica. Al contrari, la privatització de la gestió té moltes ombres tant des de la perspectiva de la qualitat del servei que es presta com des del punt de vista de la qualitat de la ocupació que es genera. El sistema de gestió s’ha basat en molts casos en l’abaratiment de costos, és a dir, en l’expansió d’un sistema de serveis de baix cost, que ha facilitat l’entrada de grans grups empresarials del país i ha estat ben acceptat per la gran xarxa d’entitats del tercer sector del país. A més a més del cos,t la problemàtica de l’externalització planteja dèficits des del punt de vista del seguiment i control del servei prestat per part de l’entitat gestora dels serveis. En aquest sentit i a tall d’exemple, ens podríem trobar que una entitat que ha estat denunciada per incompliment de conveni es torna a presentar i guanyar un concurs públic de gestió del servei. Des del punt de vista de les condicions de treball val a dir que és un sistema nefast ja que aquesta competició a baix cost es tradueix en salaris baixos, mals horaris de treball, haver de renegociar condicions cada cop que es canvia l’entitat que guanya el concurs de gestió, etc. No cal oblidar que aquells serveis externalitzats han sigut els més intensius en treball i aquells on el contingut del treball és considerat no qualificat per la seva proximitat al treball invisible de cura informal de les persones.
Idees per repensar els serveis socials
És urgent repensar els serveis socials i les polítiques socials. En primer lloc, és indefugible la defensa d’un sistema d’accés universal als serveis socials, ja que és absolutament necessari per la construcció d’una societat igualitària des de la perspectiva del dret. A la societat actual no acceptem que una persona que estigui malalta no rebi cap tipus d’atenció mèdica, o no acceptem que cap infant es quedi sense escolaritzar. No obstant, assumim amb tranquil·litat la no resposta per part dels serveis socials, assumim que un avi o àvia no només no tingui accés a una plaça residencial pública, sinó que els serveis socials no col·laborin en la cerca de solucions alternatives. Acceptem que se’ns pregunti si la persona dependent té familiars que se’n poden fer càrrec, especialment si hi ha dones que se’n puguin fer càrrec. Cal, per tant, una revisió profunda del model que condueixi al reconeixement del dret individual a rebre una atenció adequada. Evidentment, aquest canvi conceptual no serà possible sense un canvi radical d’altres institucions i polítiques públiques. Són necessaris, per tant, canvis en les polítiques laborals, en els sistemes impositius i en el repartiment de la càrrega total de treball que impliqui una redistribució més igualitària dels temps i treballs entre homes i dones.
Repensar els serveis també vol dir apostar per la re-municipalització de serveis personals. Un repte ambiciós, sobretot si tenim en compte l’actual reforma de governs locals que elimina competències municipals per la gestió de serveis socials i la històrica infradotació de recursos als governs locals. Apostar per repensar el model acceptat d’externalització dels serveis té a veure amb la necessitat de millora del servei, que integrant-se de nou al sistema públic podrà oferir una atenció més multidisciplinar i integrada millorant, a més a més, les condicions de treball de les treballadores. Treballar en equips integrals i recuperar la gestió segur que també facilitaria un canvi en el tipus de servei més centrat en les necessitats de les persones.
Finalment, cal repescar l’esperit dels primers anys 80, d’efervescència del treball social. En aquest sentit, seria bo apostar per una perspectiva de treball en xarxa entre agents i entitats dels territoris, de treball de carrer, de treball diagnòstic de la situació individual i contextual. Les persones que es dediquen al treball social no poden ser gestores de la misèria i guardianes d’un ordre social injust. Cal, doncs, pensar que la ciutadania ha de ser més incisiva en la defensa dels serveis socials ja que són serveis que ens proporcionen benestar a totes les persones, però també els professionals tenen el deure i la responsabilitat de denunciar els dèficits. Un bon exemple l’hem vist en aquesta darrera setmana amb la protesta dels treballadors i treballadores socials municipals de Barcelona que s’han negat a jugar un paper col·laborador en els processos de desnonament, perquè entenen que la seva tasca ha de ser preventiva de les situacions. Això ens obliga a situar la cura de les persones al centre de la concepció política del sistema i de les demandes socials, només així entendrem que amb els serveis socials ens hi juguem el benestar de la societat.